Cogombre

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Cogombre (desambiguació)».
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Cogombre
ARS cucumber.jpg

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Domini: Eukaryota
Regne: Plantae
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Cucurbitales
Família: Cucurbitaceae
Gènere: Cucumis
Espècie: Cucumis sativus
Sinònims
  • Cucumis esculentus Salisb., 1796 *Cucumis muricatus Willd., 1805 *Cucumis sativus chiar Forssk., 1775

El cogombre o cogombrera [1] (Cucumis sativus L., 1753) és una planta de la família de les cucurbitàcies.[2]

Morfologia[modifica | modifica el codi]

La cogombrera és una planta herbàcia anual, pot mesurar entre 1 i 4 metres, de port angulós i espinós amb talls híspids, és enfiladissa i les seves tiges s'entortolliguen amb els seus circells (un a cada nus). Té un rel principal que es ramifica ràpidament per donar rels secundàries superficials i molt fines, llargues i de color blanc. També pot emetre rels adventícies per damunt del coll.

Les fulles són cordiformes, lobades i regularment dentada. També cal destacar que tant les fulles com les tiges són piloses, és a dir, estan recobertes d'una capa de pèls fins. La inserció de la fulla amb la tija és de tipus peciolar. Per aquesta espècie, la reproducció és sexual per al·logàmia; en cap cas presenta reproducció vegetativa. Les flors són de color groc i diürnes. L'expressió sexual típica d'aquesta espècie és monoica, amb flors masculines i femenines per separat a la mateixa planta, encara que actualment molts cultius són ginoics, és a dir, només presenten flors pistil·lades. Els cinc pètals que formen la corol·la del periant estan soldats: constitueixen una gamopètala o simpètala.

Pel que fa a l'aparell sexual masculí o androceu, cal dir que els grans de pol·len són grans, apegalosos i pesats així que en general són transportats per insectes (vectors entomofílics). La pol·linització és creuada. Tal com hem dit anteriorment, és una planta monoica i, per tant, necessita pol·linitzadors tot i que hi ha flors hermafrodites, el percentatge d'autopol·linització és molt baix.

Flor femenina de cogombret

Respecte l'aparell sexual femení o gineceu, l'ovari, que és fusiforme, es troba per sota de la resta de peces florals. En aquests casos parlem d'ovari ínfer.

El fruit és una baia pepònide de forma ovoide o cilíndrica que, depenent de la varietat és més o menys llisa. Solen ser de color verd fosc i vira fins a tonalitats més clares a mesura que madura. La polpa és aquosa, de color blanc i conté moltes llavors al seu interior. Aquestes són planes, ovals i d'un color groguenc.

Subespècies[modifica | modifica el codi]

  • Cucumis sativus var. anatolicus Gabaev
  • Cucumis sativus var. anglicus L. H. Bailey
  • Cucumis sativus var. cilicicus Gabaev
  • Cucumis sativus var. europaeus Gabaev
  • Cucumis sativus var. falcatus Gabaev
  • Cucumis sativus var. indo-europaeus Gabaev
  • Cucumis sativus var. irano-turanicus Gabaev
  • Cucumis sativus var. izmir Gabaev
  • Cucumis sativus var. squamosus Gabaev
  • Cucumis sativus var. testudaceus Gabaev
  • Cucumis sativus var. tuberculatus Gabaev
  • Cucumis sativus var. vulgatus Gabaev

Ecologia[modifica | modifica el codi]

El cogombre és originari del sud de l'Índia i es cultiva des de fa més de 3000 anys. D'allí va ser traslladat cap a Itàlia, Grècia i Xina. Posteriorment, va ser introduït al segle IX a França, a Anglaterra al segle XIV i a Amèrica del Nord al segle XVI.

Cultiu[modifica | modifica el codi]

Actualment es cultiva a gairebé totes les zones temperades del planeta. Per tant, també es cultiva als Països Catalans. Pel seu cultiu, necessita temperatures temperades (20-25 °C diürns). Degut a la seva superfície foliar, requereix una humitat elevada. Ara bé, una humitat excessiva en pot fer disminuir la producció, ja que disminueix la transpiració i, en conseqüència, l'activitat fotosintètica.

Es pot cultivar tant en espais oberts (horts i explotacions agrícoles en general) com en hivernacles. A més, si es disposa d'un sistema de reg, es pot cultivar en èpoques de sequera.

Plagues[modifica | modifica el codi]

La plaga més comuna és causada per l'aranya roja, la qual actua sobre el revers de les fulles i pot causar des de taques groguenques fins a una dessecació i pèrdua de les fulles. Les temperatures elevades i l'escassa humitat relativa afavoreixen el desenvolupament d'aquesta plaga.

Trialeurodes vaporariorum i Bemisia tabaci ataquen les parts joves de les plantes i la debiliten, ja que tant adults com larves s'alimenten de la seva saba. Sobre la melasa que secreten, es diposita la negreta tacant els fruits i dificultant el desenvolupament normal de la planta.

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

Ha estat molt apreciat des de l'antiguitat a la cuina mediterrània per les seves qualitats refrescants, sobretot a l'estiu, a causa de la seva elevada proporció d'aigua. El cogombre cru té una proporció elevada de vitamina C. A les nostres contrades es menja principalment cru en amanides o com a companatge. També es fa servir per decorar plats.

A l'Àsia del Sud i del sud-est hi ha varietats de cogombres sovint molt grans amb les que es preparen plats calents, com el Dosakai, cogombre gran i rodó molt important a la cuina de l'Índia del Sud.

Cogombrets[modifica | modifica el codi]

Cogombrets confitats

Aquesta planta, la part comestible de la qual és el fruit, té molta demanda a tot el món. Normalment les varietats més grans es consumeixen directament, mentre que les varietats més menudes, els anomenats cogombrets es fan servir per confitar. Les preparacions de cogombrets eren casolanes en temps antics, però actualment es confiten en quantitats industrials.

El cogombret confitat és un element molt important en les cuines dels països de l'Europa Central, com Alemanya, Txèquia i Polònia entre molts altres. El cogombret també es fa servir a la cuina ibèrica per fer "banderilles", unes tapes amb escuradents clavats en el cogombret amb un tros de pebrot, una oliva i una ceba menuda.


Farmacologia[modifica | modifica el codi]

Composició nutricional[modifica | modifica el codi]

per cada 100g: Aigua: 95% - Proteïnes: 0,8-1,6g – Grassa: 0,03-0,2g – Hidrats de carboni: 1-2,4g – Valor energètic: 17cal – Sodi: 8mg – Potassi: 140mg – Fòsfor: 22mg – Calci: 17mg - Ferro: 0,3mg – Retinol (Vit. A): 2mg - Àcid ascòrbic (Vit. C): 11mg – Tiamina (Vit. B1): 0,03mg. - Riboflavina (Vit. B2): 0,03mg – Àcid fòlic (Vit. B3): 13µg

Propietats farmacològiques[modifica | modifica el codi]

La part utilitzada és el fruit, ja que conté abundants mucílags i cel·lulosa. A més, està formada per un 95% d'aigua i el valor calòric és baix: no arriba ni a les 20 calories per cada 100g. Per tant, és aconsellable per tractar l'obesitat. També ajuda a desintoxicar l'organisme, ja que ajuda a eliminar l'àcid úric de la sang.

La polpa del cogombre és molt utilitzada en cosmètica com a agent hidratant i per les seves accions demulcents, depuratives,[3] diürètiques, laxants[4] i antipruriginoses i emol·lient. Així doncs, està indicat per la cistitis, urolitiasi i l'oligúria, a més de tractaments cosmètics per la pell grassa, arrugues, en cas d'erupcions i cremades cutànies i, en general, per mantenir-la suau i hidratada.

Cal tenir en compte que la pell del cogombre conté cucurbitacina, la qual té caràcter irritant i pot produir afeccions intestinals si se'n consumeix la quantitat suficient. Les llavors, a més, tenen petites quantitats de cucurbitina, un principi actiu que exerceix una certa activitat al tractament de la Taenia i en altres parasitosis intestinals.

Galeria[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «cogombre». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  2. «cucurbitacia». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  3. «depuratiu». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  4. «laxant». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Consejo General de Colegios Oficiales de Farmacéuticos. Catálogo de plantas medicinales. Colección Consejo Plus 2009. CGCOF. Madrid, 2009. ISBN 2910010541388. 
  • BERDONCES, J. LL. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. Berdonces, Josep Lluís. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. ISBN 843058496X. 
  • BOLÒS, O; VIGO, J. Flora dels Països Catalans. Ed. Barcino. Barcelona, 1984. Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans. Ed. Barcino. Barcelona, 1984. ISBN 9788472265974. 


Enllaços externs[modifica | modifica el codi]