Melonera

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
"Meló" redirigeix aquí. Potser buscàveu meló (anatomia dels cetacis).
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Meló
Melonera
Melonera

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Cucurbitales
Família: Cucurbitaceae
Gènere: Cucumis
Espècie: C. melo
Nom binomial
Cucumis melo
L.

La melonera és una planta conreada de la qual s'aprofiten els fruits, els melons o melons de tot l'any, per a distingir-los dels melons d'aigua o d'alger. El seu nom científic és Cucumis melo.

Descripció botànica[modifica | modifica el codi]

Flor masculina de melonera del cultivar Charentais
Melonera del tipus Muskmelon florida

És una planta herbàcia anual de la família Cucurbitaceae. Té les tiges esteses i moltes branques aspres, amb circells, i de 3 a 4 metres de longitud. Les fulles tenen el pecíol acanalat i estan partides en cinc lòbuls obtusos. Flors solitàries, algunes masculines i les altres femenines, la corol·la és groga. El fruit és el·lipsoidal, de 20 a 30 cm de llarg, amb l'escorça blanca, groga, verda o tacada d'aquests colors. La polpa és olorosa i dolça. Les llavors tenen l'epicarpi groc i són blanques a l'interior.

Característiques agronòmiques[modifica | modifica el codi]

Un meló

D'entre les plantes de la seva família botànica, la melonera és més exigent en calor que la carabassera i menys que la sindriera. Necessita un mínim de 15 graus per a germinar, la sembra s'ha de fer en època lliure de gelades a l'aire lliure, és a dir, durant l'abril o el maig. Per vegetar i fructificar adequadament necessita un període vegetatiu per sobre dels 20 graus de mitjana durant uns tres o quatre mesos. Quan es rega s'ha de procurar que l'aigua no toqui les fulles, ja que fàcilment es pot podrir tota la planta, això s'evita plantant en bancals i fent un reg amb solcs. Encara que amb menys rendiment que en terrenys de regadiu, també es pot conrear en secans ben llaurats, de manera que s'acumuli prou humitat a terra (els fruits de secà són més saborosos). Necessita esporga ja que, sinó, la planta fa moltes flors masculines i poques de femenines, essent aquestes últimes les que es transformen en el fruit. Hi ha diversos sistemes d'esporga: un dels més senzills és deixar dues fulles quan la planta en té quatre, sense comptar els cotilèdons, i després a les branques que surten tallar a quatre fulles.

Als hivernacles es cultiven meloneres amb produccions molt primerenques que es recolzen en cordes lligades al sostre perquè creixin verticals.

La maduresa del fruit és un poc difícil d'apreciar, es calcula aproximadament quan el meló "pesa" i és una mica tou en la part del peduncle.

D'entre les malalties, la més freqüent és l'oidi o malura blanca, que cal tractar amb fungicides preventius que no continguin sofre, ja que aquest li resulta fitotòxic. També l'ataquen diversos fongs del terra que li causen malalties o fins i tot la mort.

Varietats[modifica | modifica el codi]

Moltes de les varietats de melonera principals són valencianes, que tenen l'escorça verda: Meló d'Elx, Meló d'Ontinyent, Pinyonet, Meló Roget, Pell de gripau. Altres varietats molt apreciades són el meló Groc Canari i la francesa Cantaloup de mida petita i escorça ataronjada.

Entre les varietats mallorquines més apreciades hi ha l'eriço i el fei.

En els darrers anys s'han fet moltes varietats d'origen híbrid que resulten molt vigoroses i productives. També es fan servir meloneres empeltades amb altres cucurbitàcies més resistents a determinats fongs del terra.

Avantatges del seu consum[modifica | modifica el codi]

El seu alt contingut d'aigua el converteix en un aliat contra la deshidratació. Ric en potassi, magnesi i calci, és un bon aliment pera les dones embarassades per a la bona formació dels ossos del bebè i per prevenir l'osteoporosi. Conté sucre però no en excés, per tant, els diabètics i els qui estan a dieta poden menjar-ne sense cap problema. Aquests darrers. A més, poden beneficiar-se de les poques calories que aporta, així com del seu efecte diürètic i laxant per ajudar a eliminar toxines. La vitamina C que conté és antioxidant i afavoreix l'absorció del ferro en els aliments i la resistència a les infeccions. I la provitamina A redueix el risc de patir malalties cardiovasculars, degeneratives i càncer. Finalment, gràcies al seu poder hidratant, té aplicacions cosmètiques: es pot fer servir com a màscara per a la cara o per suavitzar els colzes i els genolls.[1]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Carme Gasull al diari Avui, revista Plaers, del 22 de juliol del 2007