Català balear

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El balear conforma una família de dialectes del català que es parlen a les Illes Balears. Els subdialectes que la formen són el mallorquí, el menorquí i l'eivissenc. La llengua catalana hi va ser duita per habitants provinents del Rosselló i l'Empordà en temps de la conquesta, per la qual cosa es conserven característiques dialectals emparentades amb les variants d'aquestes zones.

Fonètica i fonologia[modifica | modifica el codi]

Vocalisme tònic[modifica | modifica el codi]

  • Pronunciació com a vocal neutra [ə] de les e tòniques procedents de la e tancada del llatí vulgar (tal com es feia abans en tota l'extensió del català oriental): tauleta [təwˈlətə], vermell [vərˈməj], creure. Una part de Menorca, una de més petita d'Eivissa i una regió de Mallorca, però, han transformat la vocal neutra [ə] tònica en e oberta [ɛ], com al català oriental continental.
  • En els grups verb + pronoms febles, l'accent recau generalment damunt els pronoms, excepte en eivissenc. Per exemple, comprar-ne es pronuncia [komprər'nə] o [komprən'nə].

Vocalisme àton[modifica | modifica el codi]

  • Eliminació de la a en les paraules esdrúixoles acabades en ia: glòria [ˈglɔɾi] a la major part de Mallorca.
  • Reducció dels grups gua i qua a go i ko, en posició àtona i en qualsevol posició a Mallorca: aigo, llengo, colque...
  • En el subdialecte mallorquí es distingeixen la o i la u àtones, excepte a Sóller i a Fornalutx. En canvi, en el menorquí i l'eivissenc, la o àtona es neutralitza en u com a la resta del català oriental. A una part de Mallorca, però, hi ha neutralització si a la síl·laba següent hi ha una [i] o una [u] (conill, comú) i a la resta de l'illa, en la mateixa posició, la [u] es canvia per [o] (punyir, humit).

Consonantisme[modifica | modifica el codi]

  • S'hi esdevé la iodització tradicional: cella [ˈsəjə], tallar [təˈja], etc. No hi ha ieisme (excepte en parlants de Palma, segurament per influència del castellà): lluna, Mallorca... es pronuncien com a eles palatals [ʎ]. Per tant no es pronuncia igual el "poll" cria d'ocell que el "poll" insecte paràsit (aquest darrer es pronuncia [ˈpoj]).
  • En alguns casos es produeix una pèrdua de la ll quan es troba entre vocals. Per exemple, collir es pronunciaria coir, o ulleres es diria ueres.
  • Es distingeix la b de la v (tot i existir el betacisme, no generalitzat).
  • La consonant vibrant simple només es pronuncia en pocs mots, com per, pur, sor, amb diferències locals, i en els neologismes, i sempre en la primera persona del present d'indicatiu (llevat de muir).
  • En el mallorquí i el menorquí es donen molts casos d'assimilació consonàntica. Per exemple, cap moix s'hi pronuncia com cam moix.

Morfologia i sintaxi[modifica | modifica el codi]

  • Ús dels articles salats es, sa, ses, s'. Segons el subdialecte, de vegades, la forma es pren la forma so després de la preposició amb. Hi ha paraules i frases fetes, però, en què només s'utilitzen els articles el i la, com la mar, el bisbe, el Barça, la setmana que ve... Tot i això, no sempre es pot donar una norma vàlida que funcioni en qualsevol cas. Per exemple, a Sóller es diu es carrer de sa mar, i en canvi se sol dir la mar. En alguns noms de lloc es pot fer servir l'article salat o no segons es parli d'un lloc geogràfic o un altre: per exemple, l'Horta a Sóller o s'Horta a Felanitx. A Pollença mai no s'utilitza l'article salat. Tot i això, en general, els substantius amb què s'empra l'article literari són considerats especialment importants o transcendents tradicionalment ("la Mare de Déu", "el bon Jesús", "el cel", "l'infern" etc.).
  • Ús dels articles personals clàssics en i na davant noms propis de persona, i de la contracció n' quan comencen en vocal.
  • Morfema zero en la primera persona del singular del present d'indicatiu en comptes del morfema -o característic del català central, fora dels verbs amb lexema acabat en u, on es pronuncia [w] (suu ['suw] de suar).
  • Els verbs de la primera conjugació tenen formes característiques. Les formes plurals de les 1a i 2a persones del present d'indicatiu són: cantam i cantau; l'imperfet de subjuntiu és: cantàs, cantassis o cantasses, etc. Tot i això, s'està estenent l'ús de cantés, cantessis, etc., que ja és l'únic emprat a Menorca.
  • Ordre dels pronoms febles precedint el verb. En la combinació de dos o més pronoms, si un és de complement directe (CD) i és el, la, etc. i un altre és de complement indirecte (CI), i és me, te, etc., apareix primer el pronom de CD. Exemples: la me dóna, el se menja, però me'n dóna i se'n menja. Aquest tret es troba en retrocés entre els joves.

Lèxic i semàntica[modifica | modifica el codi]

Part del Lèxic propi:

  • al·lot (noi), ca o cus, cussa (gos, gossa), moix (gat), cercar (buscar), besada (petó), brossat (mató), capell (barret), horabaixa (tarda), botar (saltar), berenar (esmorzar o berenar), boix, nin, fillet (xiquet, nen), renou (soroll), etc.

Algunes Variants semàntiques:

  • escurar (intransitiu, rentar els plats), llinatge (cognom), pardal (estúpid, beneit), etc.

Alguns exemples de Variants formals:

  • cotxo (cotxe), sebre (saber), veïnat (veí), etc.