Harmonia vocàlica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'harmonia vocàlica és un fenomen fonètic, un tipus d'assimilació, que afecta les vocals d'una mateixa paraula per fer-les d'una mateixa qualitat.

En valencià[modifica | modifica el codi]

Harmonia vocàlica al valencià

En el valencià meridional i alacantí hi ha harmonia vocàlica en algunes paraules amb o oberta o e oberta tòniques que fan variar la qualitat de la vocal a àtona final a la mateixa vocal oberta. Per exemple: olla que sona ['ɔʎɔ] i terra que sona ['tɛrrɛ] en valencià meridional i alacantí.

L'harmonia vocàlica també va ajudar a la formació dialectal d'algunes paraules: ronyó, jonoll, toixó i rodó per renyó, genoll, teixó i redó. També hi ha harmonia vocàlica en l'evolució històrica de CELSONA a Solsona.

En altres llengües[modifica | modifica el codi]

En algunes llengües, l'harmonia vocàlica és regla general. Per exemple, en turc la vocal de la major part de sufixos pot variar segons el tipus de vocals de l'arrel. Una paraula turca només pot contenir o bé vocals anteriors (e, i, ö, ü) o bé vocals posteriors (a, ı, o, u). A més, les vocals altes (i, ı) tendeixen a tornar-se les arrodonides corresponents (ü, u) quan estan precedides d'una vocal arrodonida (o, u, ö, ü). Per això, alguns sufixos gramaticals tenen fins a quatre formes diferents.

Altres llengües amb harmonia vocàlica són la majoria de les llengües uralianes, entre elles el finès i l'hongarès.

Aquesta regla d'harmonia vocàlica també existeix en algunes varietats italianes.