Llengües indoeuropees

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Les llengües indoeuropees d'Europa.
Indoeuropees
Distribució
geogràfica:
Abans del segle XV, Europa, i zones d'Àsia; avui per tot arreu.
Classificació
genètica
:
És una de les majors famílies lingüístiques del món; encara que s'han proposat enllaços amb altres famílies, cap d'aquests han tingut una acceptació majoritària.
Subdivisions:
Itàliques (incloent les romàniques)
Països on les llengües indoeuropees són majoritàries (taronja) o gaudeixen de reconeixement oficial malgrat no ser-ho (groc)

Països on les llengües indoeuropees són majoritàries (taronja)
o gaudeixen de reconeixement oficial malgrat no ser-ho (groc).

Les llengües indoeuropees són totes aquelles que pertanyen a una mateixa gran família lingüística derivades d'una antiga llengua reconstruïda per l'historio-comparatisme i que hom anomena protoindoeuropeu. Inclou centenars de llengües parlades per uns 3.000 milions de persones i abraça la majoria de famílies lingüístiques d'Europa i l'Àsia sud-oriental. Per vicissituds històriques, però, s'han estès a tots els continents, i predominen també clarament a Amèrica i Oceania. El català pertany, entre moltes altres, a aquesta família lingüística. També hi pertanyen les següents llengües amb més de 50 milions de parlants: alemany, anglès, bengalí, castellà, francès, gujarati, hindi, italià, persa, portuguès i rus.

Grups i classificació[modifica | modifica el codi]

Llengües indoeuropees

Centum i Satem[modifica | modifica el codi]

A partir de la lingüística comparada, hom pot establir diverses classificacions de les llengües indoeuropees, i separar-les en grups (que al seu torn són també famílies lingüístiques):

Temes indoeuropeus

Llengües indoeuropees
Albanès · Armeni · Bàltic
Cèltic · Eslau · Germànic ·

Grec
Indoiranià (Indoari, Indoirànic)
Itàlic
extingides: Llengües anatòliques
Paleobalcànic (Dàcic,
Frigi, Traci) · Tokhari

Pobles indoeuropeus
Albanesos · Armenis
Bàltics · Celtes · Eslaus · Escites · Germànics
Grecs · Indo-aris
Irànics · Llatins

Històrics: Anatòlics (Hittites, Luvites)
Celtes (Galàcia, Gals) · Germànics
Il·liris · Indoirànics
Itàlics · Sàrmates · Tracis · Tocaris  

Protoindoeuropeus
Protoindoeuropeu · Religió
 
Urheimat
Hipòtesi kurgana · Hipòtesi anatòlica
Hipòtesi armènica · Teoria índia · TCP (PCT)
 
Estudis indoeuropeus

Aquests grups presenten alhora relacions entre ells. Una hipòtesi vella però encara famosa els separa entre aquells que presenten el so /k/ al començament de la paraula emprada per a anomenar el nombre '100' (coneguts com a llengües centum, de la paraula llatina) i aquells que hi empren el so /s/ (coneguts com a llengües satem, de la paraula sànscrit). A la llista anterior, una K o una S aclareix la pertinença de cada grup. Cal fer notar que aquesta diferència fonètica era en origen i que, per exemple, el fet que actualment en català cent soni amb /s/ no exclou que, al llatí del qual prové, centum sonés amb /k/ (o que, moltes llengües, com les germàniques, ja no tinguin ni /s/ ni /k/, com l'anglès hundred).

Aquests grups de "centum" i "satem" eran suposats per alguns lingüistes històrics a representar una divisiò històrica entre dos subgrups de llengües, és a dir, que les llengües centum s'eran imaginades a ser descendents d'una "llengua proto-centum" i les satem d'una "llengua proto-satem". Però actualment la majoria d'experts creuen que la divisiò és areal i no històrica, o sigui, que aquests canvis fonètics van propagar entre les filles ja distintes de la llengua proto-indoeuropea.

Altres classificacions proposades[modifica | modifica el codi]

Altres lingüistes opinen que la primera divisió de les llengües indoeuropees és la dels grups danubià i nòrdic. El primer inclouria els grups indoirànic, armeni, albanès, bàltic i eslau; mentre que el segon inclouria l'itàlic, el germànic, el grec, el tocari i el celta.

Les similituds entre les llengües dels grups bàltic i eslau han fet que de vegades se'ls ajunti sota la denominació de "baltoeslau".

Descoberta i estudi[modifica | modifica el codi]

La descoberta de la relació entre les citades llengües és atribuïda habitualment al lingüista William Jones al final del segle XVIII. Tanmateix, sembla que, dos segles abans Filippo Sasseti va observar les semblances entre l'italià i el sànscrit des de l'Índia estant (1581-1588), i un segle abans, Marcus Zuerius van Boxhorn també havia postulat la relació entre les llengües indoeuropees. Els estudis del sacerdot francès Coeurdoux de 1767 podien també ser-ne anteriors, si bé no foren publicats fins entrat el segle XIX.

Suprafamílies proposades[modifica | modifica el codi]

Alguns lingüistes defensen que les llengües indoeuropees fan part d'una hipotètica suprafamília anomenada nostràtica, i malden per relacionar l'indoeuropeu amb altres families de llengües, com la de les llengües caucàsiques meridionals, les llengües altaiques, les llengües uràliques, les llengües dravídiques, i les llengües afroasiàtiques. Aquesta teoria és motiu de discussió, com la teoria eurasiàtica semblant de Joseph Greenberg, i la postulada per John Colarusso del protopòntic.

Reconstruccions i hipòtesis[modifica | modifica el codi]

Els especialistes han anomenat protoindoeuropeu (PIE) la llengua comuna ancestral. No arriben a un acord sobre la localització geogràfica (l'anomenada "Urheimat" o "pàtria") de la qual procedeix. Hi ha tres indrets candidats:

1. Les estepes del nord de la mar Negra i la mar Càspia (vegeu kurgan)

2. Anatòlia (vegeu Colin Renfrew)

3. L'Índia (vegeu la Teoria de l'Origen Indi)

Els defensors de la hipòtesi kurgana solen situar la protollengua vers el 4000 aC, mentre que els defensors de l'origen Anatoli solen situar-la uns quants milers d'anys abans, relacionant l'expansió de les llengües indoeuropees amb l'expansió de l'agricultura amb el neolític.

Hipòtesi kurgana[modifica | modifica el codi]

Article principal: Hipòtesi kurgana

Marija Gimbutas suggerí al principi la hipòtesi kurgana la dècada de 1950. D'acord amb la hipòtesi kurgana, les cultures de les estepes del calcolític del cinquè mil·lenni abans de Crist entre la mar Negra i el Volga parlaven PIE.

Cronologia de la hipòtesi kurgana (dates abans de Crist):

Els models indohitites postulen la separació del protoanatoli abans d'aquest període.

  • 3500 - 3000: PIE mitjà. La cultura yamna arriba al seu zenit: representa la societat protoindoeuropea clàssica reconstruïda, amb ídols de pedra, carros primitius de dues rodes, practica sobretot de la ramaderia, però també amb assentaments permanents i fortins dalt de pujols, es mantenien amb l'agricultura i la pesca, vora els rius. El contacte de la cultura yamna amb les darreres cultures del neolític europeu té com a resultat les cultures "kurganitzades" de l'àmfora globular i de Baden. La cultura Maykop mostra els indicis més antics de la primera edat del bronze, i les armes i els estris de bronze arriben al territori yamna. Probable satematització primerenca.
  • 3000 - 2500: Darrer PIE. La cultura yamna s'escampa per tota l'estepa del Pont. La cultura de la ceràmica cordonada s'estén des del Rin fins al Volga i correspon a la darrera etapa de la unitat indoeuropea, la vasta àrea "kurganitzada" es desfà en diverses llengües i cultures independents, però encara existeix el contacte i doncs és possible la difusió de la tecnologia i dels préstecs entre els grups (amb l'excepció de les branques anatòlica i tocaria, ja aïllades d'aquests processos). La divisió centum-satem possiblement ha començat a produir-se, però la tendència fonètica a la satemització roman activa.
  • 2500 - 2000: L'aparició dels dialectes documentats en les protollengües ha fet la seva tasca. Els parlants del protogrec viuen als Balcans, els parlants del protoindoiranià al nord del Caspi en la cultura Sintashta-Petrovka, i la seva gent probablement parla diversos dialectes centum. Els parlants del protobaltoeslau (o, si no, les comunitats protoeslaves i protobàltiques en gran contacte) apareixen al nord-est d'Europa. Les mòmies de Tarim pot ser que corresponguin als prototocaris.
  • 2000 - 1500: Invenció del carro, que porta a la separació i la ràpida expansió dels iranians i dels indoaris des de la Cultura d'Andronovo el complex arqueològic Bactria-Margiana per una gran part de l'Àsia Central, el nord de l'Índia, Iran i l'Anatòlia oriental. El protoanatoli es divideix en hitita i luvi. La preprotocèltica cultura Unetice té una indústria metal·lúrgica activa (disc de Nebra).
  • 1500 - 1000: L'edat del bronze nòrdica desenvolupa el (pre-)protogermànic, i les cultures (pre-)protocèltiques dels Camps d'urnes i de Hallstatt apareixen a l'Europa Central i introdueixen l'edat del ferro. Migració protoitàlica a la península Itàlica. Redacció del Rigveda i ascens de la civilització vèdica al Panjab. Florida i decadència de l'imperi hittita. La civilització micènica dóna lloc a l'edat fosca grega.
  • 1000 - 500 aC: les llengües cèltiques s'estenen per Europa central i occidental. El nord d'Europa entra en l'edat del ferro preromana, l'etapa de formació del protogermànic. Homer comença la literatura grega i la primera Antiguitat clàssica. La civilització vèdica produeix els Mahajanapadas. Zoroastre compon el Gathas; ascens de l'imperi aquemènida, que reemplaça els elamites i Babilònia. Els escites substitueixen els cimmerians (cultura Srubna) a l'estepa del Pont. Els armenis succeeixen a la cultura Urartu. Separació del protoitàlic en osc-umbre i llatí-falisc], i fundació de Roma. Gènesi dels alfabets grec i itàlic antic. Diferents llengües paleobalcàniques es parlen al sud d'Europa. Les llengües anatòliques pateixen l'extinció.

La força de la hipòtesi kurgana rau en el fet que part del mode de difusió que proposa (conquesta militar per genets) va d'acord amb les informes dels historiadors sobre l'expansió dels primitius pobles grec i indoaris.

La hipòtesi anatòlica[modifica | modifica el codi]

Colin Renfrew el 1987 suggerí una relació entre la difusió de les llengües indoeuropees i la revolució neolítica, que es difongué pacíficament per Europa des d'Àsia Menor (Anatòlia) des de vers el 7000 aC amb l'avanç de l'agricultura (ona d'avanç). D'acord amb això, tots els habitants de l'Europa neolítica haurien parlat llengües indoeuropees, i les migracions kurganes en el cas més favorable haurien reemplaçat uns dialectes indoeuropeus per uns altres dialectes de la mateixa família.

D'acord amb Renfrew, la difusió de l'indoeuropeu passà del "preprotoindoeuropeu" en el 6500 al PIE arcaic en el 5000 aC, amb el desenvolupament històric de les famílies indoeuropees des del 3000 aC procedent del "PIE balcànic".

La principal força de la hipòtesi de l'agricultura es troba en la relació que estableix entre la difusió de les llengües indoeuropees amb un esdeveniment conegut gràcies a l'arqueologia que versemblantment implicà uns canvis de població majors: la difusió de l'agricultura (tot i que segueix discutint-se la validesa de recolzar una teoria lingüística en indicis arqueològics).

Mentre la teoria anatòlica obtingué un ràpid suport quan es proposà per primera vegada, ara la comunitat de lingüistes en general la rebutja. Encara que la difusió de l'agricultura indiscutiblement constituí un esdeveniment important, la majoria no troba cap motiu per a relacionar-la amb els indoeuropeus en particular, des del moment que la periodificació de la ramaderia proporciona millors reconstruccions que la de l'agricultura. La comunitat de lingüistes més aviat considera que les proves lingüístiques indiquen una data més moderna per al protoindoeuropeu que la que estableix la teoria anatòlia.

Altres hipòtesis[modifica | modifica el codi]

Tamaz Gamkrelidze i Vyacheslav V. Ivanov en el 1984 situaren la pàtria original de l'indoeuropeu al llac Urmia. Suggeriren que Armènia es trobava al bressol de l'indoeuropeu mentre que altres llengües indoeuropees abandonaren la pàtria i emigraren per un camí que els menà per la costa oriental de la mar Càspia fins a l'estepa septentrional de la mar Negra. Aquesta ruta migratòria presumptament explica l'existència del tocari, i els contactes primerencs acceptats entre les llengües indoeuropees i les uràliques. Gamkrelidze i Ivanov també són els autors de la teoria glotal.[1]

De vegades s'anuncia una teoria de l'origen indi, sobretot obra d'autors indis, que veu en la civilització de la vall de l'Indus el lloc d'origen del protoindoeuropeu o del protoindoiranià. Diversos grups nacionalistes europeus en els segles XIX i XX plantejaren altres teories, que solien situar el protoindoeuropeu en el país de cadascun dels autors. Per exemple, un lloc que se suggerí per a la protollengua al nord d'Europa s'acabà emprant per justificar la tesi del caràcter "ari" del poble germànic. Una versió moderna de la hipòtesi de l'origen europeu del PIE va sorgir amb la teoria de la continuïtat des del paleolític (proposada per teòrics italians) que fa procedir l'indoeuropeu de les cultures europees del paleolític

Algú ha plantejat la teoria del diluvi de la mar Negra que posa l'origen de la mar d'Asov, vers 5600 aC), com a causa de l'expansió indoeuropea. Aquest esdeveniment es produí clarament encara dins el neolític i prou massa prest perquè lligui amb les dades arqueològiques kurganes. Un hom encara pot imaginar-s'ho com un esdeveniment produït en el remot temps passat de la cultura de Srnedy Stog, amb la gent que vivia a la terra ara situada sota la mar d'Asov com a possibles protoindoeuropeus.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Beekes, Robert S.P. (1995) Comparative Indo-European Linguistics. An introduction. Amsterdam: John Benjamins B.V.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llengües indoeuropees Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica | modifica el codi]