Alfabet grec
De Viquipèdia
L'alfabet grec (en grec: Ελληνικό αλφάβητο) és un repertori de 24 lletres que s'ha fet servir per a escriure la llengua grega des del segles 9 o 8 a.C. És el primer alfabet en el sentit estricte del terme, és a dir, un sistema d'escriptura amb caràcters diferents per a cada vocal i cada consonant. Actualment es fa servir per a escriure el grec modern i també per a designar unitats de diversos tipus (en matemàtiques, física, astronomia, etc.). És l'avantpassat de l'alfabet llatí i de l'alfabet ciríl·lic, entre altres.
[edita] Origen
L'alfabet grec és un descendent directe de l'alfabet fenici, sense cap relació amb altres sistemes d'escriptura que s'havien fet servir abans per a inscripcions en grec, com l'escriptura lineal B o el sil·labari xipriota.
En concret, l'alfabet adaptat al grec sembla venir d'un alfabet semític concret, una versió cananea o occidental, on les formes de les lletres encara són força semblants a l'alfabet semític original. Els mateixos grecs antics dels temps clàssics es referien a la seva escriptura com a "lletres fenícies".
Atès que l'alfabet semític no anotava les vocals, els grecs van haver d'adaptar alguns signes fenicis sense valor fonètic en grec per representar les vocals de la seva llengua. Aquesta aportació pot considerar-se fonamental i va fer possible una transcripció satisfactòria per a les llengües de la família indoeuropea. Tant si se situa l'origen de l'alfabet grec en una antiga variant semítica nord com en el fenici o el proto-cananeu, la innovació essencial de l'alfabet grec és la introducció de les vocals.
[edita] Història
Les lletres gregues alfa, èpsilon, eta, iota, i òmicron, que corresponen a vocals gregues (o també a una semiconsonant en el cas de iota), tenen correspondència directa amb les lletres de l'alfabet semític en les mateixes posicions de l'alfabet.
Els grecs van adaptar per a les seves vocals algunes de les lletres semítiques per a sons que no calien en grec (com les glotals i faringals etc). En concret:
- alfa ← 'alef (oclusiva glotal)
- digamma ← waw (semiconsonant labial)
- èpsilon ← he (fricativa glotal sorda)
- eta ← het (fricativa faringal sorda)
- iota ← iod (semiconsonant palatal)
- òmicron ← `ayn (fricativa faringal sonora)
Les lletres Digamma (corresponent a Waw, la semiconsonant labial a l'alfabet semític), San (una sibil·lant anàloga a Sigma) i Qoppa (corresponent a una oclusiva post-velar a l'alfabet semític) van desaparèixer aviat de l'alfabet, abans del denominat període clàssic. Atès que l'aparició de les lletres minúscules és bastant posterior, no existeixen minúscules d'aquestes tres lletres. En canvi, les lletres Ípsilon, Phi, Chi, Psi i Omega són afegits dels grecs al final de l'afabet.
El caràcter Sampi és una deformació de la lletra San que es va conservar per a representar el valor numèric 900.
Originàriment l'escriptura del grec era bustrofèdica, és a dir, ratlles alternativament d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra, de manera que es començava pel costat on s'havia conclòs la línia anterior, invertint tots els caràcters (és a dir, girant les lletres de costat) en aquest procés: talment com un bou quan llaura els camps, d'aquí el nom bustròfedic (del grec bustrofedon βουστροφηδόν o girant com un bou). A l'època clàssica el grec ja s'escrivia sempre d'esquerra a dreta, per això, les lletres gregues semblen girades especularment respecte les lletres semítiques corresponents (que sempre es van escriure de dreta a esquerra).
Originàriament van existir diverses variants de l'alfabet grec. Les més importants eren l'occidental (Calcídica) i l'oriental (Jònica). La variant occidental arcaica és l'avantpassat de l'alfabet etrusc, origen de l'alfabet romà (que conserva "F" al lloc on era la digamma o waw, "H" tenia el valor fonètic de fricativa velar, i conserva "Q" al lloc on era la Qoppa). En canvi a la variant oriental (que va acabar sent la clàssica, i que donaria origen a l'alfabet ciríl·lic i l'alfabet còptic) "H" tenia el valor fonètic d'una vocal. Com que Atenes va adoptar l'any 403 aC la variant oriental, poc després van deixar de fer-se servir les altres formes existents de l'alfabet.
| Lletra | Nom | So | Valor numèric | Alfabet Semític | Alfabet llatí | HTML |
|---|---|---|---|---|---|---|
| Α α | Alfa | /a/ /a:/ (a llarga o breu) | 1 |  Aleph (') /?/ |
A | α |
| Β β | Beta | /b/ | 2 |  Beth /b/ |
B | β |
| Γ γ | Gamma | /g/->/G/ /j/(ga,gue,gui,go,gu); /ŋ/ davant de velar | 3 |  Gimel /g/ |
C, G | γ |
| Δ δ | Delta | /d/->/D/ | 4 |  Daleth /d/ |
D | δ |
| Ε ε | Èpsilon | /e/ (e sempre breu) | 5 |  He (h) /h/ |
E | ε |
| Ϝ ϝ | Digamma | /w/ (arcaica) | 6 |  Wau /w/ |
F | |
| Ζ ζ | Zeta | /dz/->/z/ | 7 |  Zain /dz/ |
Z | ζ |
| Η η | Eta | /E:/->/i/ (e sempre llarga) | 8 |  Heth (h*) |
H | η |
| Θ θ | Theta | /t_h/->/T/ (com za,ce,ci,zo,zu en castellà) | 9 |  Thet (t*) |
- | θ |
| Ι ι | Iota | /i/ -> /i/ /j/ | 10 |  Yodh (y) /j/ |
I, J | ι |
| Κ κ | Kappa | /k/ | 20 |  Kaph /k/ |
K | κ |
| Λ λ | Lambda | /l/ | 30 |  Lamed /l/ |
L | λ |
| Μ μ | Mi | /m/ | 40 |  Mem /m/ |
M | μ |
| Ν ν | Ni | /n/ | 50 |  Nun /n/ |
N | ν |
| Ξ ξ | Ksii | /ks/ | 60 |  Samekh (s) |
- | ξ |
| Ο ο | Òmicron | /o/ (o sempre breu) | 70 |  Ain () |
O | ο |
| Π π | Pi | /p/ | 80 |  Pe /p/ |
P | π |
| Ϻ ϻ | San | /s/ (arcaica) | - |  Sade (s*) /ts/ |
- | |
| Ϙ ϙ | Qoppa | /k/ (arcaica) | 90 |  Qoph /q/ |
Q | |
| Ρ ρ | Rho | /r/ | 100 |  Resh /r/ |
R | ρ |
| Σ σ,ς | Sigma | /s/ | 200 |  Shin (sh) /S/ |
S | σ |
| Τ τ | Tau | /t/ | 300 |  Taw /t/ |
T | τ |
| Υ υ | Ípsilon | /u/->/y/->/i/(u francesa o ü alemanya) | 400 | De Wau |
V, Y, U, W | υ |
| Φ φ | Fi | /p_h/->/f/ | 500 | origen incert | - | &phi |
| Χ χ | Khi | /k_h/->/x/ (com la j castellana) | 600 | origen incert | X | χ |
| Ψ ψ | Psi | /ps/ | 700 | origen incert | - | ψ |
| Ω ω | Omega | /O:/->/o/(o sempre llarga) | 800 | origen incert | - | ω |
| Ϡ ϡ | Sampi | (només com a valor numèric) (obsoleta) | 900 | - |
[edita] Algunes notes sobre la pronunciació contemporània
En grec modern hi ha tot de fenòmens d'assimilació i palatalització que modifiquen força la pronúncia d'algunes lletres. Resumint i simplificant bastant:
- Sonen [i] les lletres iota, eta, i ípsilon, i les combinacions òmicron + iota, èpsilon + iota
- Sonen [e] la lletra èpsilon i la combinació alfa+iota
- Sona [u] la combinació òmicron + ípsilon
- Sona [ev] la combinació èpsilon + ípsilon
- Sona [av] la combinació alfa + ípsilon
- Beta sona [v], rere mu sona [b]; la combinació mu + pi sona [b] o [mb] al mig d'una paraula entre vocals
- Delta sona [D] (fricativa), rere nu sona [d]; la combinació nu + tau sona [d] o [nd] al mig d'una paraula entre vocals
- Gamma sona [G] (fricativa) davant [a,o,u], [j] davant [e,i]; rere gamma sona [g]; la combinació gamma+kappa sona [g] o [Ng] al mig d'una paraula entre vocals
- Diverses consonants pateixen diferents graus de palatalització quan van seguides d'una vocal palatal, o d'una iota i una altra vocal, segons els dialectes del grec modern:
- lambda + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, sona lateral palatal, ella
- nu + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, sona nasal palatal, com el dígraf català "ny".
- mu + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, sona [m] + nasal palatal
- delta, zeta + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, insereixen una fricativa palato-velar sonora entre mig
- ksi, sigma, tau + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, insereixen una fricativa palato-velar sorda entre mig
- Gamma + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, sona fricativa palato-velar sonora
- Chi + vocal palatal, o seguida d'una iota i una altra vocal, sona fricativa palato-velar sorda (com la consonant de la paraula alemanya Ich)
