Tipografia

Summa teològica de Sant Tomàs d'Aquino

La tipografia (del grec τύπος typos, cop o empremta, i γράφω graphο, escriure)[1] és una tècnica (més o menys artística) de comunicar de forma escrita mitjançant tipus mòbils i gravats que són entitats, la forma dels quals es transfereixen al suport per pressió directa.

Es pot considerar la tipografia com una tècnica en constant evolució. És per això que l'art tipogràfic varia d'igual manera que evoluciona l'home de forma cultural i tecnològica. Prova d'això seria que les primeres formes d'escriptura, cada element, representava quelcom per similitud, i la combinació de moltes representacions expressava idees o fets. Serien clars exemples els jeroglífics, els sistemes pictogramàtics....

La tipografia, com a tècnica, per definició s'encarrega de distribuir els caràcters (lletres) per l'espai, utilitzant el tipus adient per a cada moment, amb la màxima d'aconseguir la millor comprensió del text pel seu lector.

El millor resum de que és la tipografia és la cita següent del tipògraf Stanley Morison:

«	Art de col·locar correctament el material d'imprimir, d'acord amb un propòsit específic: el de col·locar les lletres, repartir l'espai i organitzar els tipus amb vistes a prestar al lector la màxima ajuda per la comprensió del text.	»
—Stanley Morison, Principios fundamentales de la tipografía (1929) [2]

Antecedents i origen

Evolució tipogràfica de Albert Escobar Ameijeiras

Els antecedents de la història de la tipografia es pot remuntar al 3500 A.C. en l'antiga Babilònia amb la creació dels pictogrames. Un pictograma és defineix com un dibuix o símbol que evoca una realitat de forma més o menys fidedigne. D'aquesta forma la disposició d'una forma concreta d'aquest pictogrames permetria la comunicació escrita, comunicació on no seria representada el so de les paraules.

Es creu que d'aquest pictogrames s'evolucionà a la escriptura cuneïforme de la Baixa Mesopotàmia, sent aquesta més simplificada i menys clara però donant lloc a la primera escriptura sil·làbica basada en el so de les paraules o el que és conegut com “la forma més antiga coneguda d'expressió escrita de la que s'han tribat restes arqueològiques”. [3]

Aquesta escriptura fou utilitzada fins a la seva evolució als jeroglífics de la cultura Egípcia, on cada jeroglífic representava una consonant (hi havia 24 de diferents). D'aquest llenguatge sorgeix l'alfabet fenici (ciutat de Biblos) de només 22 consonats. D'aquí es passà a l'alfabet llatí utilitzat pels grecs i els etrusc fins al romans, segle I d.C, molt similar al del nostre dies. Des d'aquí fins al segle 10 on es dona la tipografia gòtica no és donen evolucions significatives en la tipografia com la coneixem encara que, paral·lelament, i evolucionant directament del llenguatge fenici, neix l'alfabet aràbic.

Per acabar aquest breu repàs a la història i evolució de la tipografia s'ha de remarcar l'any 1450 on esdevingué l'invent més importat en aquest art que revolucionà aquesta tècnica: la impremta de J.Gutemberg (1398 – 1468) [4]

Famílies tipogràfiques

Hi ha molts tipus de classificacions possibles, serien exemples les classificacions proposades per Maximilien Vox (1954), Robert Bringhurst o la classificació d'ATYPI. Per aprofundir en aquest tema podeu consultar la wiqui de famílies tipogràfiques. La classificació més acceptada és la proposada per L'ATYPI (Associació Tipogràfica Internacional, http://www.atypi.org/) que les estandarditzà a la norma alemanya DIN 16518.

Aquesta norma agrupa les famílies per característiques comuns, segons la taula següent:

DIN 16518 ATypI (http://www.atypi.org/)

Romanes	Pal sec	Retolades	Decoratives
Antigues	Lineal sense modulació	Cal·ligràfiques	Fantasia
Transició	Grotesques	Gòtiques	Època
Modernes		Cursives informals
Mecanes
Incises

Romanes: S'agrupen en una mateix tipus perquè les seves principals característiques són:

• Imitació de la cal·ligrafia manual
• Fàcil lectura
• Molt ben proporcionades
• Gran contrast entre rectes i corbes.

Antigues

• Contrast lleuger
• Modulació pronunciada
• Traçat de mig contrast entre fi i gruixut
• Ex:Times New Roman, Goudy

Transició

• Font de transició entre els antics tipus romà i moderns.
• Gran varietat de traçades
• Modula més les astes
• Ex:Baskerville, Caledonia

Modernes

• Retocs finals rectes
• Fort contrast de traçades
• Modulació vertical
• Ex: Firmin Didot, Fenice

Mecanes

• Molt diferents a les anteriors.
• S'inclouen en aquest grup per l'assentament dels seus caràcters.
• No te modulació ni contrast
• Ex: Lubalin, Stymie

Incises

• Finament contrastades
• De traçada prima
• D'ulls grans
• Ex: Alinea, Baltra.

Pal sec Les peculiaritats d'aquesta família són:

• Caràcters d'esquema essencial.
• Estan conformades per línies rectes i cercles units.

Lineals sense modulació

• D'essència geomètrica.
• Traçada d'amplada constant
• No te modulació ni contrast
• Ex: Eras, Helvètica

Grotesques

• Contrast poc perceptible.
• Traçada d'amplada molt fina
• Ex: Gill Sans

Retolades La principal característica és que son fetes a mà i podem distingir entre:

Cal·ligràfiques

• Molt distingides i decoratives.
• Ex: Comercial Script, Zapf Chancery

Gòtiques

• Verticalitat accentuada.
• Molt denses, dificulta la seva lectura.
• Ex: Old English, Forte Grotisch

Cursives informals

• Reprodueixen l'escriptura manual.
• Ex: Brush, Kauffman

Decoratives Com el seu nom indica, estan concebudes per decorar i son d'us esporàdic:

Fantasia

• Poc llegibles, s'utilitzen per títols
• Ex: Bombere, Block-Up

Època

• Intenten evocar una època.
• Traçades senzilles i equilibrades.
• Ex: Futura, LCD

Variants de tipografia

Tipografia de detall o microtipografia: Quan es parla de tipografia és refereix a quelcom més genèric i no a la concreció de perquè un text és llegible o il·legible. Per concretar aquest tema és va parlar a la “Societat Tipogràfica de Múnich” per primer cop de Microtipografia o Detailypografie (tipografia de detall). Aquesta branca de la tipografia s'encarregà de l'interlineat, la distancia entre caràcters (tracking), entre parell de lletres (keming), la correcta distribució de les frases així com la seva partició, en definitiva l'ús d'un text com un total. [6] És a dir, es parla de tots els petit detalls que fan més comprensible un text.

Macrotipografia: A diferencia de la microtipografia, la macrotipografia no s'encarrega dels petits detall, sinó que englobà la relació entre el bloc de text i el format de la pàgina, la compaginació a través del text, la relació entre els blocs de text lògics, el color del text i el tipus de paper o suport utilitzat per la seva distribució.

Tipografia d'edició: L'edició tipogràfica compren aspectes diferents als de la microtepografia i al macrotipografia però complementaris. Quan es refereix a la tipografia d'edició es fa referència a la família tipogràfica, el punt (grandària) de la font, l'espai entre caràcter i paraules, en definitiva el que s'entén com a caràcter nominatiu.[7]

Tipografia Creativa: Quan s'utilitza la denominació de tipografia creativa és perquè la tipografia perd el seu sentit estricte i s'integra en un total com a metàfora visual on es comunica com si d'una imatge es tractés. [7]

Ortotipografia: Terme provinent de la combinació del prefix grec ortos- ("correcte") al mot tipografia, que fa referència a les normes i convencions que regulen allò que es considera correcte en una composició tipogràfica. Així doncs, l'ortotipografia és a la tipografia allò que l'ortografia és a la grafia, i no pas, com podria semblar erròniament a simple vista, la suma d'ortografia i tipografia. Martínez de Sousa, defineix l'ortotipografia com “el conjunt de regles d'estètica i escriptura tipogràfica que s'aplica a la presentació dels elements gràfics, com les bibliografies, quadres, poesies, índex, notes a peu de pàgina, cites, obres teatrals, aplicacions als diferents tipus de lletra (rodona, cursiva,) així com les combinacions d'unes i altres.” Aquestes normes poden variar en funció de molts paràmetres i de zones geogràfiques, així que no és pot estandarditzar unes normes concretes.

Vegeu també

• Història de la tipografia
• Tipus tipogràfic
• Família tipogràfica
• Font tipogràfica

Referències

[2] Standley Morison Principios fundamentales de la tipografía (1929)(http://creactivartemental.blogspot.com/2007/10/concepto-de-tipografa.html)

[3] No és pot fer una autoria exacta a l'origen d'aquesta afirmació, però es acceptada per la gran majoria d'historiadors de les antigues civilitzacions.

[6] El detalle en la tipografía. Wilmintong (Mass.) Hochuli, Jost, Compugraphic Corp. 1987 (disponible en http://www.librospdf.net/el-detalle-de-la-tipografia-jost-hochuli/1/)

[7] Manual de tipografía: del plomo a la era digital. Montse Mas Hurtuna, José Luis Martín Montesinos. Ed. Campgrafic (Ed.2004)

Bibliografia

• El detalle en la tipografía. Wilmintong (Mass.) Hochuli, Jost, Compugraphic Corp. 1987 (disponible en http://www.librospdf.net/el-detalle-de-la-tipografia-jost-hochuli/1/)
• Primeros auxilios en tipografía. Willberg Hans, Peter Gustavo Gili, Barcelona, 2001.
• Manual de tipografía: del plomo a la era digital. Montse Mas Hurtuna, José Luis Martín Montesinos. Ed. Campgrafic (Ed.2004)
• Principios fundamentales de la tipografía (1929) Stanley Morison,
• Tipografía, función, forma y diseño. Phil Baines, Andrew Haslam,.
• Manual de Tipografía. Ruari Mclean, Herman Blume 1987 (1980)
• Josep M. Pujol, Joan Solà. Ortotipografia. Barcelona: Ed. Columna, 3a edició, juny del 2000.