Tipografia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La tipografia (del grec τύπος typos, cop o empremta, i γράφω graphο, escriure) és una tècnica (industrial o artística) de reproduir texts de forma impresa mitjançant tipus mòbils i gravats que són entitats, la forma dels quals es transfereixen al suport per pressió directa.[1]

A Europa, la transició del manuscrit únic cap al document reproductible és el resultat de dues avenços tecnològics: el paper i la impremta. La tipografia és el resultat de l'evolució de l'ofici de gravació de pàgines sinceres per fer incunables, la invenció dels tipus reutilitzables. La tipografia, com a tècnica, per definició s'encarrega de distribuir els caràcters (lletres) per l'espai, utilitzant el tipus adient per a cada moment, amb la màxima d'aconseguir la millor comprensió del text pel seu lector.

Stanley Morison defineix la tipografia com:

« L'art de col·locar correctament el material d'imprimir, d'acord amb un propòsit específic: el de col·locar les lletres, repartir l'espai i organitzar els tipus amb vistes a prestar al lector la màxima ajuda per la comprensió del text. »
— Stanley Morison, Principios fundamentales de la tipografía (1929)[2]

Història[modifica | modifica el codi]

Evolució de la reproducció de texts des del manuscrit cap a la impremta de Albert Escobar Ameijeiras
Article principal: Història de la tipografia

L'antecedent de la tipografia és l'escriptura manuscrita sobre diferents suports: pedra, ceràmica, pergamí, etc. que es pot remuntar al 3500 aC a l'antiga Babilònia amb la creació dels pictogrames i passa pels jeroglífics fins a l'adveniment dels sistemes alfabètics. Tot i això, la reproducció de continguts era una feina costosa i manual fos quin fos el suport: tauleta d'argila, pergamí, pedra, papir. La idea de reproduir motius amb tècniques d'impremta va arribar a través dels àrabs, que utilitzaven blocs de fusta engravat per a impremtar motius decoratius a suport tèxtils.

Variants de tipografia[modifica | modifica el codi]

Tipografia de detall o microtipografia: Quan es parla de tipografia es refereix a quelcom més genèric i no a la concreció de perquè un text és llegible o il·legible. Per concretar aquest tema es va parlar a la «Societat Tipogràfica de Múnich» per primer cop de Microtipografia o Detailypografie (tipografia de detall). Aquesta branca de la tipografia s'encarregà de l'interlineat, la distancia entre caràcters (tracking), entre parell de lletres (kerning), la correcta distribució de les frases així com la seva partició, en definitiva l'ús d'un text com un total.[3] És a dir, es parla de tots els petit detalls que fan més comprensible un text.

Macrotipografia: A diferència de la microtipografia, la macrotipografia no s'encarrega dels petits detall, sinó que englobà la relació entre el bloc de text i el format de la pàgina, la compaginació a través del text, la relació entre els blocs de text lògics, el color del text i el tipus de paper o suport utilitzat per la seva distribució.

Tipografia d'edició: L'edició tipogràfica compren aspectes diferents als de la microtepografia i al macrotipografia però complementaris. Quan es refereix a la tipografia d'edició es fa referència a la família tipogràfica, el punt (grandària) de la font, l'espai entre caràcter i paraules, en definitiva el que s'entén com a caràcter nominatiu.[4]

Tipografia Creativa: Quan s'utilitza la denominació de tipografia creativa és perquè la tipografia perd el seu sentit estricte i s'integra en un total com a metàfora visual on es comunica com si es tractés d'una imatge.[5]

Ortotipografia: Terme provinent de la combinació del prefix grec ortos- («correcte») al mot tipografia, que fa referència a les normes i convencions que regulen allò que es considera correcte en una composició tipogràfica. Així doncs, l'ortotipografia és a la tipografia allò que l'ortografia és a la grafia, i no pas, com podria semblar erròniament a simple vista, la suma d'ortografia i tipografia. Martínez de Sousa, defineix l'ortotipografia com el «conjunt de regles d'estètica i escriptura tipogràfica que s'aplica a la presentació dels elements gràfics, com les bibliografies, quadres, poesies, índex, notes a peu de pàgina, cites, obres teatrals, aplicacions als diferents tipus de lletra (rodona, cursiva,) així com les combinacions d'unes i altres». Aquestes normes poden variar en funció de molts paràmetres i de zones geogràfiques, així que no es pot estandarditzar unes normes concretes.[6]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Tipografia». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. citat a: Principios fundamentales de la tipografía (castellà) (1929)
  3. Jost Hochuli, El detalle en la tipografía., Wilmintong (Massachusetts), Compugraphic Corp., 1987
  4. Montse Mas Hurtuna, José Luis Martín Montesinos, Manual de tipografía: del plomo a la era digital. Editorial Campgrafic, 2004
  5. Montse Mas Hurtuna, José Luis Martín Montesinos, ibídem
  6. Joan Solā i Josep Pujol, Ortotipografia: Manual de l’autor, l’editor i el dissenyador grāfic, Barcelona, Educaula, 448 pàgines, ISBN 9788492672974

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tipografia Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Jordi Rubió i Balaguer, Llibreters i impressors a la Corona d'Aragó, Abadia de Montserrat, 1993, 461 pàgines, ISBN 9788478264544
  • Josep Al·lès Serra, «La tipografia a l'illa de Menorca», Monografies menorquines, Menorca, Setmanaris i Reviste, 2004, 32 pàgines
  • Jost Hochuli, El detalle en la tipografía. (castellà), Wilmintong (Massachusetts), Compugraphic Corp., 1987
  • Willberg Hans, Peter Gustavo Gili, Primeros auxilios en tipografía. (castellà), Barcelona, 2001.
  • Montse Mas Hurtuna, José Luis Martín Montesinos, Manual de tipografía: del plomo a la era digital. (castellà), Editorial Campgrafic, 2004
  • Principios fundamentales de la tipografía (1929) Stanley Morison,
  • Tipografía, función, forma y diseño. Phil Baines, Andrew Haslam,.
  • Manual de Tipografía. Ruari Mclean, Herman Blume 1987 (1980)
  • Josep M. Pujol, Joan Solà. Ortotipografia. Barcelona: Columna Edicions, 3a edició, juny del 2000.
  • Antoni Martínez Revert, La impremta a Xàtiva: la tipografia de plom des de Blai Bellver fins als nostres dies, Ajuntament de la Ciutat de Xàtiva, Delegació de Cultura, 2010, 381 pàgines, ISBN 9788493697365
  • Pilar Vélez, Eudald Pradell i la tipografia espanyola del segle XVIII, Barcelona, Gremi d'Indústries Gràfiques de Barcelona, 1989, 48 pàgines,, ISBN 9788440457103

Vegeu també[modifica | modifica el codi]