Tipografia
De Viquipèdia
 |
S'ha proposat fusionar aquest article amb «Ortotipografia». (Vegeu la discussió) |
La tipografia és un mode d'impressió mitjançant tipus mòbils i gravats que són entintats, la forma dels quals es transfereix al suport per pressió directa.
També és el conjunt de normes i usos que es tenen en compte a l'hora de col·locar, amb proporció i harmonia i d'acord amb una intenció comunicativa, els elements que s'han d'imprimir en algun suport físic o visualitzar en alguna pantalla. Aquests elements poden ser text, il·lustracions i ornaments.
A grans trets, la tipografia s'ocupa de quatre àmbits:
- El caràcter.
- El paràgraf.
- La pàgina.
- El document imprès.
La tipografia neix a mitjan segle XV, arran de l'aparició de la premsa d'imprimir i dels tipus mòbils gràcies a Johannes Gutenberg. Des d'aleshores, el plantejament de l'harmonia entre les dimensions del text i la il·lustració i les dimensions de pàgina perdura.
Una figura destacada dels primers temps d'aquesta professió és Aldo Manuzio, d'una família italiana d'humanistes. Manuzio va crear els tipus cursius, va dissenyar tipus grecs i va encarregar la fosa de la lletra Bembo.
hi han diferents famílies en la tipografia:
- Gòtiques:
- Poca llegibilitat.
- Cal·ligrafiades
- Amb regularitat vertical
- Romanes: (basquerville)
- Tenen terminal o peu
- Molta claredat visual.
- La construcció equilibrada de la lletra
- Classicisme
- Bastardes: (zapt chancery)
- Moviment.
- Elegància.
- Treball dels terminals.
- Pal sec: (futura)
- Sense terminals.
- Modernitat.
- Monolinis.
- Gruix de traç regular.
- Nova arrel
- American trywritter (aspectes tecnològics)
- Mistral.
- Comic sans.
- Estil cal·ligràfic (fetes a ma).
[edita] Vegeu també
[edita] Referències
- Gran Enciclopèdia Catalana
- MARTÍN MONTESINOS, José Luis; MAS HURTUNA, Montse. Manual de tipografía. Del plomo a la era digital. 3a ed. rev. Campgràfic: 2003, València, pàg. 17.
