Xàtiva

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Xàtiva
Bandera de Xàtiva Escut de Xàtiva
(En detall) (En detall)
Localització

Localització de Xàtiva respecte del País Valencià Localització de Xàtiva respecte de la Costera


Municipi de la Costera
Vista de Xàtiva
Vista de Xàtiva
Estat
• Com. autònoma
• Província
• Comarca
• Mancomunitat
• Partit judicial
Regne d'Espanya
País Valencià
Província de València
Costera
Manc. La Costera-Canal
Xàtiva
Gentilici Xativí, Xativina
Malnom socarrat, socarrada
Predom. ling. Valencià
Superfície 76,56 km²
Altitud 115 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
29.400 hab.
384,01 hab/km²
Coordenades 38° 59′ 25″ N, 0° 31′ 16″ O / 38.99028°N,0.52111°O / 38.99028; -0.52111Coord.: 38° 59′ 25″ N, 0° 31′ 16″ O / 38.99028°N,0.52111°O / 38.99028; -0.52111
Distàncies 45,3 km de València
Organització
Nuclis
Ajuntament
• Alcalde:

5
11 PP, 6 PSPV, 2 BLOC-Compromís i 2 EU
Alfons Rus Terol (PP)
Codi postal 46800
Codi territorial 46145
Festes majors Agost
Patró/Patrons Sant Feliu i Verge de les Neus
Fira tradicional Fira de Xàtiva
Del 15 al 20 d'agost
Web

Xàtiva és una ciutat del País Valencià que compta amb uns 30.000 habitants. Capital de la comarca de la Costera, el seu reconeixement com a ciutat data de 1347 i és dels més antics que es coneixen.

Històricament, Xàtiva ha estat una de les poblacions més importants del Regne de València, rivalitzant fins i tot amb València i Oriola, les altres dues ciutats més importants en l'època foral. Així, tot i que Oriola i Sogorb tenien seu episcopal, Xàtiva era la segona ciutat a votar en corts. Els habitants de Xàtiva s'anomenen xativins, encara que popularment es coneixen per socarrats, perquè la ciutat va ser incendiada per les tropes de Felip V durant la Guerra de Successió Espanyola.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Entre les conques del riu Albaida i del seu afluent el riu Cànyoles, el seu terme té un perímetre molt desigual. Fora del terme compta amb diversos enclavaments territorials. El municipi conté els nuclis de població de Xàtiva, Annauir,[2] El Realenc, Sorió i la Torre d'En Lloris.[3]

La ciutat està enclavada als peus de les serres del Castell i de Vernissa, els vessants de les quals arriben a ocupar algunes cases, estenent-se fins a la part més plana de la ribera del riu, coneguda com l'Horta de Xàtiva.

Limita amb l'Alcúdia de Crespins, Barxeta, Canals, Cerdà, Estubeny, el Genovés, la Granja de la Costera, Llocnou d'en Fenollet, Llanera de Ranes, La Llosa de Ranes, Montesa, Novetlè, Rotglà i Corberà, Torrella i Vallés (a la mateixa comarca); amb Alcàntera de Xúquer, Beneixida, Carcaixent, Càrcer, L'Ènova, Manuel, Rafelguaraf, Sellent i Castelló de la Ribera (a la comarca de la Ribera Alta); amb Anna i Enguera (a la Canal de Navarrés); amb Bellús, Benigánim, Guadasséquies i l'Olleria (a la Vall d'Albaida) i amb Simat de la Valldigna (a la comarca de la Safor).

Climatologia[modifica | modifica el codi]

El clima a Xàtiva és mediterrani, encara que per la seua situació relativament allunyada de la costa i entre valls, els estius són més calorosos que a la resta del País Valencià, registrant freqüentment les temperatures màximes de tot el país.

Una de les temperatures més altes es va donar quan es van fregar els 46 °C, el 28 de juliol de 2003.

Història[modifica | modifica el codi]

Retrat de Felip V donat la volta al costat d'una cadira, situat a l'Almodí de Xàtiva

L'existència de presència humana a Xàtiva data de fa més de 100.000 anys i correspon a l'home de Neanderthal, en el paratge de la Cova Negra. De fet, Juan Luis Arsuaga, ha explicat recentment que els darrers homes de Neanderthal que hi van viure a Xàtiva són també els últims membres d'aquesta espècie humana,[4][5][6] abans de la seua extinció.

L'actual assentament de la ciutat i el seu nom, sorgiren una mica més tard i en època ibera, car trobem noms semblants a Ibèria, ibèric, ibera... a curta distància: Ibi, Tibi, com Sae-Tabis. Més concretament, l'emplaçament actual de la ciutat es remunta a un primitiu castro ibèric que després donaria origen al Castell de Xàtiva i a la pròpia ciutat. El nom que aleshores rebia era Saitabis. Nom que era abreviat a "Sait" sovint. Més tard va florir durant l'època grega i fenícia. La Xàtiva romana prenia el nom de Saetabis (adaptant el nom ibèric) i se li afegí el títol d'Augusta en honor a aquest emperador: Saetabis Augusta. Va tenir molta importància com a nus de comunicacions. Des de finals de l'època romana, va ser seu episcopal. El Bisbat de Saetabis (Vegeu Bisbat de Xàtiva) es va perllongar en el temps fins època musulmana, i els seus bisbes acudien als concilis de Toledo.

En l'època musulmana, va pertànyer inicialment al territori de Tudmir, però el segle X ja apareix dins la cora de València. Hi habitaven algunes famílies notables com els Banu Mufawwiz (maafàrides) i els Banu Amira (nàfzides) però no se sap la importància de les aportacions exteriors (àrabs o berbers) en relació a la població local. A la primera meitat del segle X el governador local fou elegit algunes vegades per la població i pel governador de Balansiyya, i no pas designat per Còrdova. A l'inici del segle el control a Shatiba i a Jazira Shukar (Alzira) el tenia Amir ibn Abi Jawshan, un berber hawwara, senyor de Santaver, que el 924 va resistir els atacs de l'exèrcit d'Abd al-Rahman III, però finalment va rendir Shatiba el 929 en condicions honorables que li van permetre organitzar els afers a Santaver.

Al segle XI s'hi van establir els Banu Milhasn (que venien de Huelva) i els Banu Mufawwiz estaven llavors instal·lats a la propera Yanuva (L'Ènova). Caigut el califat els amírides de Còrdova s'hi van crear un domini. L'eslau Khayran al-Siklabi d'Almeria va proclamar a Shatiba el 1018 al omeia Abd al-Rahman al-Murtada, però aviat els eslaus van proclamar a Shatiba a un amirída nét d'Almasor, Abd al-Aziz ibn Abd al-Rahman al-Mutaman (1021), que fou també proclamat a Balànsiya. Els eslaus (esclavons) lluitaven entre si i Mujàhid de Dénia va donar suport a la revolta de Shatiba i altres viles contra Abd al-Aziz (1041). Aquest va recuperar la població però a causa de la guerra va perdre part del territori que dominava abans del 1041. El fill i successor, Abd-al-Màlik, davant les dificultats, va buscar el suport castellà que sota Ferran I de Castella començaven a atacar el Shark al-Andalus.

Al llarg del període musulmà, Xàtiva va viure un període d'esplendor cultural i una millora general de les seues infraestructures. Així, gran part de les seues canalitzacions d'aigua s'originaren en aquest període. Els musulmans no sols crearen la xarxa de séquies de l'horta de Xàtiva, sinó que construïren nombrosos aljubs i canalitzaren l'aigua per a fonts públiques de la ciutat. També gran part de les torres i de la planta actual del Castell de Xàtiva foren bastides en aquesta època. D'entre els fets culturals remarcables, cal destacar que Ibn Hzam va escriure el cèlebre llibre El collar de la Coloma mentre es trobava a Xàtiva exiliat de Còrdova. Alguns xativins reeixits de l'època són Ibn Jubair, o Càssim ibn Ferro. Finalment no es pot oblidar que Xàtiva està considerar el bressol del paper a Europa tot just perquè va començar-se a fabricar per aquesta època, sent molt coneguts i valorats els seus papers (Vegeu Abú Masaifa).

El 1064 Yahya ibn Ismail al-Mamun, rei de Toledo, va intervenir i es va apoderar de Shatiba, Balànsiya i altres poblacions i va annexionar la taifa amírida. Abu-Bakr Muhàmmad ibn Abd-al-Aziz al-Amirí, més conegut simplement com a Abu-Bakr ibn Abd-al-Aziz, que era fill d’Abd-al-Aziz ibn Abi-Àmir al-Mansur i per tant germà d'Abd-al-Màlik ibn Abd-al-Aziz al-Mudhàffar, fou nomenat valí pel nou sobirà toledà, fins a la mort d’aquest, el 1075. A partir d’aquest moment, se sublevà contra el nou rei de Toledo, Hixam ibn Yahya al-Qàdir, aconseguint la independència.

El 1076 Abū Ga'far Ahmad ibn Sulaymān al-Muqtadir de Saragossa va ocupar Tortosa i va seguir contra Dénia que també va ocupar. Durant cinc anys Dénia va dependre de Saragossa. Abū Ga'far Ahmad ibn Sulaymān al-Muqtadir va morir el 1081 i va deixar Dénia, Lleida i Tortosa al seu fill al-Múndhir Imad-ad-Dawla que va establir la seva capital a Shatiba (Xàtiva), ocupada darrerament, i sovint s'anomena a aquest estat com emirat de Xàtiva. Va ocupar Alacant que havia caigut en mans de Múrcia (Regne de Sevilla). El 1082 es va aliar a Berenguer Ramon II de Barcelona contra el seu germà Abu Amir Yusuf ben Ahmad ben Hud al-Mutamin de Saragossa, i forces aliades van assetjar Almenar però foren derrotades pel saragossà i el comte de Barcelona fou fet presoner encara que tot seguit alliberat. El mercenari castellà Rodrigo Díaz de Vivar, al servei de Saragossa, va fer la guerra a l'emir de Xàtiva. El 1086 el rei Yahya al-Qàdir, de València va atacar Xàtiva, i al-Mundhir va demanar ajut als seus aliats el comte de Barcelona, el rei d'Aragó i de Pamplona, i el comte d'Urgell. Quan els catalans van avançar cap a València els valís de Morvedre, Sogorb, Xèrica i Almenara es van declarar independents; prop de Xàtiva, al-Qadir fou derrotat i va fugir cap a València. Els catalans estaven disposats a atacar la ciutat quan Abu Amir Yusuf ben Ahmad ben Hud al-Mutamin de Saragossa va atacar Lleida, tot i que els aragonesos van atacar territori saragossà i li van arrabassar Montsó temporalment. L'atac saragossà a Lleida (possessió de Xàtiva) fou rebutjat principalment pels catalans.

El 1087 va morir Abdallah al-Murtada de les Balears i les illes van declarar la seva obediència a al-Mundhir de Xàtiva. El 1089 l'emir de Xàtiva i els catalans van atacar València aprofitant que el cap mercenari castellà Rodrigo Díaz havia anat a Castella; però el rei castellà li va ordenar de tornar per ajudar al seu protegit el rei de València al-Qadir, i davant dels mercenaris ben entrenats els catalans i els seus aliats locals es van haver de retirar cap a Requena. A la campanya del 1090, els catalans i castellans es van enfrontar a la batalla de Tébar (prop dels ports de Beseit) i Berenguer Ramon II fou derrotat i va caure presoner; per ser alliberat va haver de pagar un fort rescat. El 1090 va morir al-Mundir i va repartir el seu regne: Lleida i Tortosa pel seu fill Sulayman ibn al-Múndhir Sàyyid-ad-Dawla, i Xàtiva, Dénia i les Balears per Mubàixxir Nàssir-ad-Dawla (Mobaxer Nasir al-Dawla). Els saragossans van ocupar llavors Lleida mentre els valencians van avançar cap al sud i van ocupar Elx i el castell de Polop. Els Banu Batir exerciren la seva tutela sobre el poder reial. El poder efectiu estava en mans d'un personatge anomenat Ibn Munqidh quan el 1091/1092 l'almoràvit Yússuf ibn Taixfín, que havia ocupat Almeria, va entrar a Múrcia, Xàtiva i finalment Dénia que va ocupar fàcilment. Mubàixxir Nàssir-ad-Dawla va fugir a les Balears i l'emirat de Xàtiva o Dénia es va acabar. Xàtiva va servir poc després de base per defensar València del Cid i milers de voluntaris van ser reclutats a Shatiba, però aquest exèrcit no va poder impedir la caiguda de València en mans de Rodrigo Díaz. Una vegada amo de València, el Cid va atacar Shatiba diverses vegades, així com altres poblacions; l'exèrcit almoràvit fou derrotat i es va haver de refugiar a Shatiba. Un general almoràvit de nom Ali al-Hajj, fou designat per fer front al Cid i va agafar Shatiba com a base. Els almoràvits no van reeixir fins al 1102. Llavors l'emir Abu Ishaq Ibrahim ibn Yússuf ibn Taixfín, fill del gran emir, nomenat governador del Sharq al-Andalus, va establir residència a Shatiba que va arribar llavors a la seva època més brillant. El 1117 va fer renovar les fortificacions de la ciutat.

Després d'anys de pau, les revoltes contra els almoràvits (1144-1147) van fer tornar les lluites. Els notables de Balànsiya van oferir el poder al cadi Abu-Màlik Marwan ibn Abd-Al·lah ibn Abd-al-Aziz (també esmentat com Abu Abd-al-Màlik Marwan) el 1145 mentre el governador almoràvit, Abd-Al·là ibn Muhàmmad ibn Ghàniya, que sembla que tornava a residir a Balànsiya, es va refugiar a Shatiba amb la seva família i els almoràvits de València i la regió se li van unir. Protegits per la fortalesa van fer incursions a València i altres llocs; les masies foren assaltades i les dones i criatures foren emportats, arruïnant així als camperols. Abu-Màlik Marwan ibn Abd-Al·lah ibn Abd-al-Aziz va passar a l'ofensiva i va anar a assetjar Shatiba amb ajut d'exèrcits vinguts de Lleida i Múrcia, i va aconseguir expulsar-los de la ciutat.Però poc després les tropes del cadi es van revoltar i van reconèixer l'autoritat d'Abd-Al·lah ibn Iyad, governador de Múrcia; el desembre que ibn Iyad va marxar cap a Balànsiya per a fer-se càrrec del comandament i de la situació. Va tornar el 7 de gener de 1146 deixant el govern de Balànsiya al seu cunyat Abd-Al·lah ibn Sad ibn Mardanix. El mes següent, Ibn Iyad i el seu protector i cap nominal Àhmad ibn Abd-al-Màlik Sayf-ad-Dawla van ser derrotats per les tropes cristianes aliades amb el cabdill Abd Al·làh at-Tsagrí a la batalla d'al-Ludjdj el 5 de febrer de 1146 de què va escapar viu quasi de miracle, encara que tant Sad ibn Mardanix com Saif ad-Dawla van morir. Abd Al·làh at-Tsagrí (Abd Allah al-Thaghri) havia conspirat amb Alfons VII de Castella per arrabassar el poder a Múrcia i ho havia aconseguit al maig de 1146, després d'expulsar de la ciutat al lloctinent d'Ibn Iyad, i ara passava a governar també València i Xàtiva (maig); però el seu govern va durar poc, ja que va morir al setembre d'aquell mateix any a les mans de les tropes d'Ibn Iyad, que van assaltar la ciutat i el van perseguir en la seua precipitada fugida cap a Oriola. Ibn Iyad va reprendre el govern i el va mantenir fins a la seua mort a l'agost de 1147, esdevinguda a Uclés per ferida de guerra infringida en el seu enfrontament amb la família dels Banu Yamail. Muhàmmad ibn Sad ibn Mardanix que era ara el seu lloctinent a València va prendre el poder a València, Xàtiva, Dénia i Alacant, i fou proclamat emir a Múrcia i Llorca. Va emparentar per matrimoni amb Ibrahim ibn Hamushk de Jayyan (Jaén) que li va cedir el districte del Segura i les seves muntanyes. Conegut com el Rei Llop, va resistir durant anys als almohades. Va deixar el govern de València i regió al seu germà Abu-l-Hajjaj Yússuf que el 1171 es va sotmetre als almohades però va seguir governant (fins a la seva mort el 1186). Els almohades de fet no van poder exercir control sobre Shatiba, València o Dénia fins després de la seva mort el 1172. Va començar llavors un segon període de pau, de la qual les fortificacions foren arranjades. Les restes arquitectòniques i artístiques que es conserven daten d'aquest període. Els almohades hi van instal·lar contingents berbers sinhadja i haskura (igual que a altres viles de la regió i de l'Àndalus).

Després de la batalla de les Navas de Tolosa el 1212, el poder almohade es va desintegrar. En les lluites, Shatiba es va declarar pel califa de Marraqueix en contra d'Abu-Muhàmmad Abd-Al·lah al-Àdil que s'havia proclamat a Múrcia (1224-1227). En aquest temps Shatiba estava governava junt amb València, Dénia i Alzira per Sayyid Abu Zayd, nét del califa Abd-al-Mumin ibn Alí i encara que després va reconèixer al califa Abu-l-Ulà Idrís al-Mamun (1227-1232) no va poder resistir l'empenta de les revoltes d'Ibn Hud i de Zayyan ibn Mardanix. La població i els notables de Shatiba van proclamar a Ibn Hud com emir; aquest va designar governador a Yahya ibn Tahir i després a Abu l-Husayn Yahya ibn Ahmad ibn Isa al-Khazrají (d'una família de notables de Dénia) que va governar sis anys (1231-1237) fins a la seva mort. El seu fill Abu-Bakr Muhàmmad, caid de la fortalesa, li va succeir. Mentre l'amenaça catalana augmentava i el 1238 Jaume I es va apoderar de la ciutat de València.

La conquesta cristiana va necessitar tres setges:[7] el 1239 (quan fou ocupada Alzira), el 1240 i el 1244. El maig del 1244, el caid musulmà lliurà al Conqueridor el Castell Menor, rebent, a canvi, Vallada i Montesa. El 1246, el cap musulmà lliurà el Castell Major, permetent el rei que els habitants islàmics conservaren llurs possessions; el 1248, a conseqüència de la revolta musulmana d'al-Azraq a la Vall de Gallinera, Pego i Serra, Jaume I expulsà els musulmans fora de la ciutat, tot i permetre que s'establiren a la moreria. És a dir: a la conquesta de Xàtiva es conjuminaren les armes, l'estratègia i la diplomàcia.

Després de Jaume I va respectar la mesquita i li va atorgar un privilegi a la ciutat (vegeu Privilegi de Jaume I a Xàtiva) pel qual es convertia en la capital de la Governació dellà de Xúquer, que duraria del 1244 al 1707 i el 1250 Jaume I concedeix a la vila el privilegi d'organitzar una fira comercial.[8] La frontera amb la governació de València era el riu Xúquer. Diverses de les seues poblacions es van distingir en aquesta època, com ara Gandia o Dénia. A més, com ja s'ha indicat, durant tot aquest període, Xàtiva fou la segona ciutat del regne quant a població i importància política. Aquest estatus reial dóna lloc a un escut de Xàtiva que afegeix una corona reial de cinc punts a la tradicional Senyera Reial.

Castell de Xàtiva en un dibuix de 1563 d'Anton Wijngaerde

Tot i això, Jaume I no li va concedir el títol de ciutat a Xàtiva, i va ser arran de la seua participació en la Guerra de la Unió que rebé aquesta distinció. La senyera pròpia (la senyera roja amb les quatre barres i la corona que es pot observar a dalt) possiblement ja existia.

Durant les Germanies jugarà un paper destacat, especialment durant la primera, ja que en ella es farà fort de primeres Vicent Peris, dirigint des d'allí les Germanies, i a la seua mort el substituirà el misteriós personatge de L'Encobert, que els mateixos agermanats xativins substituiran per altre després de la seua mort.

Durant la Guerra de Successió Espanyola, Xàtiva (a vegades coneguda com la Gernika valenciana), va patir dos setges de les tropes filipistes, el primer setge per les tropes del Comte de les Torres de Acorrin, però l'any següent, ja sense Joan Baptista Basset i Ramos i davant d'una artilleria més pesada, les muralles de la ciutat van ser assaltades en dos punts i el Castell patí molts danys. Tot i això, les tropes de d'Asfeld, que provenien de la victòria a la Batalla d'Almansa no pogueren arribar fins al Castell a causa del seu caràcter elevat i es dedicaren a bombardejar-lo. Aquest sols es rendí després que la guarnició majoritàriament anglesa, i en oposició a les intencions de maulets i catalans, pactà amb el francés l'eixida el 12 de juny de 1707 (després d'aproximadament d'un mes llarg de setge). Poc després va ser incendiada i els seus habitants deportats a La Manxa. El nom de la ciutat es va canviar pel de San Felipe o Nueva Colonia de San Felipe.[9] Per aquest motiu es conserva el quadre de Felip Vé cap per avall al Museu de L'Almodí de la ciutat.

Ja en les primers Corts de Cadis, el diputat xativí per València, Joaquim Llorenç Villanueva va aconseguir que recuperarà el seu nom el 1811. Villanueva, que a més d'il·lustrat era rector, aconseguí també la catedralitat de Xàtiva, però aquesta fita sols va durar uns dies, ja que Ferran VII deroga totes les lleis de les Corts de Cadis. Però durant el Trienni Liberal del 1820-1823, Villanueva tornà a ser diputat per València i aquesta vegada no sols aconseguí la revalidació del nom de Xàtiva per la ciutat, sinó la capitalitat de província en l'organització provincial que s'estava fent (vegeu Província de Xàtiva). Tanmateix, com hi havia ocorregut anteriorment, amb la restauració de Ferran VII aquesta distribució provincial quedà derogada i Villanueva hagué d'exiliar-se.

Alguns fets destacables del segle XIX a Xàtiva són la seua participació en les lluites cantonalistes, i la pesta que va fer estralls. Durant la major part del segle XIX i principis del XX, l'elit dirigent xativí regí plàcidament la ciutat, fins que l'arribada de la II República trencà aquest període i implicà la irrupció dels partits d'esquerres, dels sindicats, dels anarquistes i dels autonomistes.

El 12 de febrer de 1939, en els últims moments de la guerra civil espanyola, la ciutat va patir un bombardeig per part de l'aviació feixista italiana, conegut com a "bombardeig de l'estació" o bombardeig de Xàtiva.

Demografia[modifica | modifica el codi]

Evolució demogràfica de Xàtiva[10]
1707[11] 1708[12] 1787[13] 1808[14] 1814[15] 1829[16] 1857 1887 1900 1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1991 2000 2006 2007
12.000 400 12.665 12.000 10.872 12.596 15.747 14.099 12.600 12.737 14.148 15.087 18.263 18.092 19.896 21.578 23.755 24.586 25.478 28.474 30.334

Entre el cens de 1887 i l'anterior, Xàtiva rep un increment poblacional en incorporar-se Annauir.

Actualment compta amb 30.334 habitants, incloent-hi les xicotetes pedanies integrades a ella (Annauir, Sorió, Torre d'En Lloris), i encara que el seu pes demogràfic actual és menor, continua sent una de les ciutats referents quant a història i cultura.

Política i administració[modifica | modifica el codi]

Resultats electorals de Xàtiva, 2011
Candidatura Cap de llista Vots Regidors/Consellers % Vots
Partit Popular Alfonso Rus Terol 7.333 11 47,07
Partit Socialista del País Valencià Roger Cerdà Boluda 4.408 6 28,29
Bloc Nacionalista Valencià - Coalició Compromís Cristina Suñer Tormo 1.872 2 12,02
Esquerra Unida del País Valencià Miquel Lorente López 1.648 2 10,58
Democràcia Participativa 319 - 2,05
En blanc 295 - 1.86
Total 16.074 21
Llista d'alcaldes des de les eleccions democràtiques de 1979
Període Nom de l'alcalde Partit polític
1979 - 1983 Manuel Casesnoves Soldevila PSPV-PSOE
1983 - 1987 Josep Miquel Calabuig i Adrià PSPV-PSOE
1987 - 1991 Josep Miquel Calabuig i Adrià PSPV-PSOE
1991 - 1995 Josep Miquel Calabuig i Adrià PSPV-PSOE
1995 - 1999 Alfons Rus Terol PPCV-PP
1999 - 2003 Alfons Rus Terol PPCV-PP
2003 - 2007 Alfons Rus Terol PPCV-PP
2007 - 2011 Alfons Rus Terol PPCV-PP
Des del 2011 Alfons Rus Terol PPCV-PP

Monuments[modifica | modifica el codi]

El seu nucli antic va ser declarat Conjunt Historicoartístic en 1982.

Monuments civils[modifica | modifica el codi]

Palau d'Alarcó
Font del Lleó
  • Castell de Xàtiva. Encara que d'origen ibèric i romà, la major part dels murs i torrasses que s'han conservat són de tècnica islàmica o d'estil gòtic: Era la presó d'Estat dels Reis de la Corona d'Aragó. Des de dalt del castell es pot contemplar al nord, la ciutat i el pla de la Ribera del Xúquer; al sud, les terres de secà i les serres Grossa, Mariola i Benicadell; a l'oest, la frontera amb Castella; i a la Mar Mediterrània.
  • Muralles de Xàtiva, d'origen musulmà en la seua major part, i de les quals avui resten les de llevant i les de ponent i moltes de les seues torres, d'entre les quals destaquen:
  • Almodí de Xàtiva: edifici d'estil gòtic en la façana i renaixentista en l'interior, construït en el segle XVI. En ús fins a principis del segle XX, en la seua planta baixa es realitzaven les contractacions i venda del blat, mentre que la superior era utilitzat per a l'emmagatzematge del blat. En l'actualitat és el Museu Municipal, amb obres com la Pica Islàmica de Xàtiva, teles de Josep de Ribera o Guido Reni, taules gòtiques i el famós retrat de Felip V cap per avall..
  • Hospital Major de Santa Maria (S. XV-XVI) d'estils gòtic i renaixentista. A l'interior es conserva la Capella de l'Assumpció.
  • Palau d'Alarcó. Construït posteriorment al 1707, destaca per la seua volumetria. Actualment és seu dels jutjats.
  • Palau dels Mahiques Sanç. L'estructura bàsica correspon als inicis del segle XVII, actualment alberga la Casa de Cultura amb biblioteca, sala d'exposicions, saló d'actes i pati-jardí.
  • Palau del Marqués de Montortal. Exemplar característic del palau urbà medieval xativí.
  • Casa Natalícia d'Alexandre VI
  • Casa de l'Ensenyança Construïda per l'arquebisbe Mayoral en 1758 per a col·legi de xiques.
  • Edifici Botella: construcció residencial d'estil modernista que data de 1906.
  • Font Gòtica de la Plaça dels Trinitaris (s.XIV)
  • Font de Sant Francesc Barroca, construïda en 1746.
  • Font d'Aldomar Construïda al segle XVIII.
  • Font dels Vint-i-cinc dolls coneguda popularment com a Font dels vint-i-cinc xorros, segle XIX.

Monuments religiosos[modifica | modifica el codi]

Vista nocturna de La Seu.
Almodí
  • Monestir de Santa Clara o Reial Monestir de l'Assumpció. Fundat per la viuda de l'almirall Roger de Llúria en l'any 1325, és un edifici conventual d'estils gòtic i barroc i amb posteriors reformes i ampliacions dels segles XVI a XVIII.
  • Església de Sant Feliu Construïda poc després de la reconquista, cap al 1269. Destaca el seu atri sostingut amb columnes romanes, la seua portada romànica i les pintures que es conserven a l'interior (s.XIV al XVI). L'edifici actual ocupa el lloc de la Basílica Episcopal de l'antiga Saetabis.
  • Antic convent de la Trinitat, només queda la portada del gòtic flamíger, sent actualment l'Arxiu Municipal.
  • Ex-convent de Sant Onofre el Nou Segle XVII.
  • Ex-convent de Sant Agustí Edifici del s. XVII. En l'actualitat alberga el Conservatori de Música, Lluís del Milà; l'Auditori Municipal i l'Extensió Universitària.
  • Ermita de Sant Josep Del segle XVIII, des d'ací hi ha unes magnífiques vistes.
  • Ermita del Puig Segle XV[18]

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Cuina de la Costera

Són plats molt característics de Xàtiva l'arròs al forn amb fesols i naps, la paella i el putxero de gallina, xai i vedella. Pel que fa als dolços, la majoria són d'herència àrab, i els més típics són l'almoixàvena, l'arnadí i l'almoixàvena encara que la coca de llauna hi és popular també. L'arnadí es menja després de Setmana Santa, igual que la mona de Pasqua també molt popular a Xàtiva. Entre les begudes figura el burret o cafè-licor. Per a Santa Catalina el Torró de gat i el pa de catalinetes és habitual. La Fira d'Agost de Xàtiva, del 15 al 20 d'agost, és la mostra gastronòmica més destacable de la ciutat; una altra festa gastronòmica important, el Concurs Nacional d'Arròs al Forn, se celebra a l'abril.

Festes i mercats[modifica | modifica el codi]

Des del 1250, se celebra la famosa Fira de Xàtiva. Aquest privilegi d'organitzar una fira del bestiar que va ser concedit per Jaume I.

La celebració de la Setmana Santa també es viu amb gran intensitat.

Per Corpus Christi, té lloc la processó del Corpus de Xàtiva, una de les més antigues del País Valencià. En la qual hi participen els següents elements, la majoria amb la seua pròpia dansa: Gegants, castellers, Nanos, El Paloteig, Els llauradors, Els Zingars, Els Cavallets, Els Arquets, Els Pastorets, Els turcs, La Magrana, La Moma, Carro de l'Enramà, Creu Alçada, Públic i acompanyants, xiquets i xiquetes del combregat, Els Apòstols, L'Agüelo Colomet, El Drac-Dimoni, L'Arca de l'Aliança, El Rei David i Betsabé, Melquiadec, Abraham, Les Heroïnes, El Raïmot, La Trilogia, Els Evangelistes, Els Cirialots i autoritats civils i eclesiàstiques.

Les Catalinetes són una festa per a xiquets que té lloc per Santa Caterina d'Alexandria el 25 de novembre.

Albereda de Jaume I a Xàtiva

Fins a les acaballes del segle XX se celebrava també la Foguera de Sant Antoni el 17 de gener. Una celebració de molta tradició als pobles del voltant de Xàtiva i que és coneguda gràcies a la foguera de Canals, la més gran de totes les que es cremen. En Xàtiva, però, aquesta tradició està en clara decadència.

A Xàtiva se celebren també dos dies de mercat, vegeu al respecte mercat de Xàtiva.

Esport[modifica | modifica el codi]

A Xàtiva destaca el club de futbol CD Olímpic de Xàtiva, que actualment juga a Tercera Divisió. El club disputa els seus partits al Camp La Murta, inaugurat en 1922 i amb capacitat per a 9.000 espectadors.

Xativins destacats[modifica | modifica el codi]

El cantautor de Xàtiva Raimon
Categoria principal: Xativins

Associacions i entitats[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Padró municipal a data d'1 de gener de 2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30 desembre 2013. [Consulta: 6 gener 2014].
  2. Població pedània d'Annauir
  3. Torre d'en Lloris: Informació
  4. [enllaç sense format] http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/presencia/neanderthal.pdf
  5. [enllaç sense format] http://neanderthalis.blogspot.com/2007/03/entrevista-arsuaga-sobre-xtiva-cova.html (castellà)Transcripció d'una entrevista a Arsuaga en el diari Levante
  6. [enllaç sense format] http://www.elpais.com/articulo/futuro/Lagrimas/nino/neandertal/elpepusocfut/20061129elpepifut_1/Tes (castellà) Article en el diari El País
  7. De los Angeles O'Connor, Isabel. A forgotten community : the Mudejar Aljama of Xàtiva, 1240 - 1327. 4a ed.. Leiden [u.a.] Brill, 2003, p.59. ISBN 9789004128460. 
  8. Ventura, Agusti; Peris i Joan, A. Tres documents sobre la fira de Xativa, 1985. 
  9. vegeu el següent dossier [1] i també l'entrada Extermini de Xàtiva)
  10. Població de fet segons l'Institut Nacional d'Estadística d'Espanya, excepte per als que s'indique el contrari. Alteracions dels municipis en els Censos de Població des de 1842, Sèries de població de los municipis d'Espanya des de 1996. (castellà)
  11. Abans del Setge de Xàtiva, segons Isaïes Blesa Duet a La destrucció de Xàtiva en 1707 i el govern de la ciutat en l'exili, editorial Ulleye, Xàtiva, 2007, pàg.75
  12. idem.
  13. Poc més de 12.000 segons Ramon Martínez en Xàtiva, Història breu,Quatre Fulles, València, 2004, pàg.156
  14. MªPilar Hernando Serra i Ramon Aznar i Garcia, Xàtiva durant la guerra del Francés, 1808-1814, Matéu Impressors, Xàtiva, 2002, pàg.25
  15. Idem.pàg.103
  16. Ramon Martínez en Xàtiva, Història breu,Quatre Fulles, València, 2004, pàg.156
  17. Maceda, Víctor. «De mesquita a Seu». Sàpiens [Barcelona], núm. 71, setembre 2008, p. 58. ISSN: 1695-2014.
  18. L’ermita del Puig de Xàtiva
  19. Joan Juan Barberà, un empresario atípico de Xàtiva a Levante-EMV (castellà)
  20. Algunes publicacions
  21. Món divers

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • de Moya, Antonio. Rasgo Heraldyco: Declaración de las Empresas, Armas y Blasones con que se ilustran y conocen los principales Reynos, Provincias, Ciudades y Villas de España (en castellà), 1756. «y en 1347 la hizo Ciudad D.Pedro IV, en cuyo tiempo arreglaron sus Armas y Blasones, obstentando en ellas una Fortaleza murada con tres Torres, y sobre ella un Escudete, en forma de Losangre, que tiene en el ángulo superior una Vanderita Roxa, y en el centro de él las Barras Catalanas» 
  • Estrada, José Antonio. Historia general de la población de España (en castellà), 1748, p. 22. «T.III, Nombrola Ciudad el Rey D.Pedro IV de Aragón año 1347, dándole por Armas tres torres y las quatro Barras Catalanas con una Vandera roxa.» 
  • De los Angeles O'Connor, Isabel. A forgotten community: the Mudejar Aljama of Xàtiva, 1240 - 1327. 4a ed. (en anglès). Leiden [u.a.] Brill, 2003. ISBN 9789004128460. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Xàtiva