Oriola

De Viquipèdia

Oriola és també el nom d'un nucli de Portugal: Oriola (Portugal).

Oriola
Orihuela

(En detall) (En detall)
Localització
Municipi del Baix Segura
Riu Segura al seu pas per Oriola
Estat • CCAA • Província • Comarca • Partit judicial	Espanya Comunitat Valenciana Província d'Alacant Baix Segura Oriola
Gentilici	Oriolà, Oriolana
Predom. ling.	Castellà
Pressupost	53760000,00
Superfície	365,40 km²
Altitud	23 m
Població (2007)   • Densitat	80.468 hab. 220,22 hab/km²
Coordenades	38° 05′ 08″ N 0° 56′ 49″ OCoordenades: 38° 05′ 08″ N 0° 56′ 49″ O
Sistema polític Nuclis	24

Oriola (oficialment i en castellà Orihuela) és un municipi del País Valencià que es troba a la comarca del Baix Segura, confrontant amb la Regió de Múrcia. És la capital cap de l'extensa comarca del Baix Segura; el seu topònim oficial és Orihuela; en la llengua que parlen la majoria dels 80.468 habitants, de gentilici oriolans; que s'hi enregistraren en 2004 és el castellà. La meitat, si fa no fa, de la població es concentra al casc urbà i la resta està molt dispersa per les més de vint pedanies que s'escampen per l'enorme terme municipal, de 365,4 km², el segon més gran del País Valencià, i que relacionem tot seguit: Ameva, Barba-roja, Racó de Bonança, Camí de Beniel, Camí Vell de Callosa, La Campaneta, Devesa de Campoamor, Correnties Baixes, Correnties Mitjanes, Els Desemparats, L'Escorratell, Els Horts, Hurxillo, Mitja Llegua, Molí de la Ciutat, Molins, El Mudament, La Murada, Les Sénies, La Matança, Sant Bartomeu i Torremendo. Hi ha una pedania on és parla en valencià i eixa és Barba-roja.

L'actual consistori, sorgit de les urnes en 2007, està composat per 14 regidors del PP, que deté la batlia, 7 del PSPV, 3 d'IV i 1 de CLR. L'agricultura a l'interior —cítrics i fruiters— i el sector serveis a la zona costanera –16 km de platges, afectades pel turisme massiu— i a la ciutat —amb un considerable patrimoni arquitectònic— són la clau d'una rica economia.

El riu Segura configura el paisatge de l'extens terme que abasta des de la costa a una sèrie de serres interiors com ara la d'Oriola o la d'Hurxillo, que volten el casc urbà. El paratges més conegut és el Palmerar de Sant Antoni, de possible procedència mora; hi ha rutes senderistes que interconnecten les pedanies passant per diferents cims.

El Segura concedeix particular fesomia a la ciutat i és temut pels oriolans, ja que a pesar de portar normalment poca aigua si plou riu amunt s'unfla i inunda la ciutat com ha ocorregut en, al menys, vuit o nou ocasions des dels anys quaranta; de la seua riquesa monumental direm que el casc antic esta declarat Conjunt Històric i que té més de vint temples actius.

[edita] Demografia

En 2003 comptava ja amb 67.731 habitants dels quals 29.863 viuen en el nucli històric d'Oriola, 15.566 en la costa (Devesa de Campoamor) i la resta en les nombroses pedanies amb què compta: La Murada (2.930), Sant Bartomeu (San Bartolomé) (2.281), Desemparats (Desamparados)(2.137), L'Apareguda (La Aparecida) (1.955), Arneva (1.586), Hurxillo, Racó de Bonança (Rincón de Bonanza), Barba-roja, Torremendo, Les Séries(Desemparats), Correnties, etc.

Platja d'Oriola durant un dia núvol

[edita] Geografia

És la capital històrica del Baix Segura i és una important zona de regadiu amb més de 50.000 hectàrees. Deu la seua riquesa a les aigües del Segura que fertilitzen l'horta oriolana. La ciutat ha sofert durant molts anys les crescudes devastadores d'este riu (1651, 1879, 1946, 1973, 1987) fet pel qual va haver de ser canalitzat i no es desborda des de 1989.

Compta amb un interessant patrimoni historico-artístic: Catedral, Església de Santes Justa i Rufina, Església de Santiago, etc. La seua zona costera és un important nucli turístic al costat de Torrevella, el Pilar de la Foradada, Rojals i Guardamar del Segura.

[edita] Història

Poblada des de temps remots com demostra el jaciment dels Saladars on s'han trobat deixalles dels segles IX-IV aC, Oriola fou denominada Orcelis pels romans; fou capital de la província visigoda d'Auraiola (576), que abraçava les actuals comarques del sud valencianes i Múrcia.

Antic gravat d'Oriola on surt la ciutat i les seues pedanies

Després de la invasió musulmana, encara va romandre com a regne cristià, gràcies al Tractat de Teodomir d'abril (713) (Alacant, Albacete, Múrcia i comarques de Granada, Jaén i Almeria); el 823 torna als musulmans; al 929 passa a anomenar-se regne de Múrcia. El 17 de juliol de 1242, i en virtut del Tractat d'Alcaraz, passà a l'infant Alfons de Castella; dues dècades més tard una sublevació mudèjar va fer necessària una nova invasió de la vila, protagonitzada en aquest cas per Jaume el Conqueridor, qui va tornar-la a Alfons X; poblada en un principi a fur de Múrcia, similar al de Sevilla i Toledo, Oriola va ser incorporada al Regne de València per Jaume el Just, el 1304, en virtut de la Sentència Arbitral de Torrella; a partir de llavors acull els furs valencians, imposa el català com a llengua cooficial i obté representació a les Corts.

Durant l'etapa castellana, les seues terres foren ja objecte de successius repartiments entre pobladors catalans, aragonesos i castellans, que prosseguiren fins 1314; durant la Guerra dels Dos Peres fou ocupada pel castellà Pere I el Cruel i estigué sota senyoriu de l'infant Ferran fins la seua definitiva incorporació al Regne de València en 1375; el seu extens terme municipal comprenia, a més a més de tota l'actual comarca del Baix Segura, els de Favanella i Crevillent, malgrat que aquests últims es van segregar posteriorment; des d'aleshores Oriola fou erigida en capital politico-administrativa de la demarcació meridional del Regne —que s'estenia des de Xixona fins la frontera amb Múrcia en establir-se en ella la seu de la Batlia General— fins que el 1646 aquesta passà a Alacant —i de la Procuració General d'Enllà Xixona—, ofici que es va transformar, des del 1366, en portaveu de governador general, igualment independent de son homònim valencià.

En la centúria següent, Oriola, que en 1437 (11 setembre) abastà el rang de ciutat (la primera Ciutat de la provincia d'Alacant), va modificar el seu tradicional règim municipal en virtut de la instauració del sistema d'insaculació (1445-1449), que facilitava el control del poder municipal per una oligarquia de cavallers i ciutadans honrats posseïdors de grans i valuosos patrimonis agraris, i fou seu de celebració de les Corts del Regne el 1488; el desequilibri político-social resultant d'aquest procés d'oligarquització i de les lluites de faccions urbanes tingué ocasió de manifestar-se, tot i que no fou l'única vegada, durant la Revolta de les Germanies (1520-1522), en formar-se un govern revolucionari que va declarar la seua adhesió a la revolta i que fou derrotat pel general Vélez que ocupà la ciutat; posteriorment encara reforçaria la seua capitalitat: en la qüestió eclesiàstica, amb l'erecció, el 1564, del Bisbat d'Oriola; i en la cultural, amb la creació, el 1610, de la Universitat d'Oriola; durant el segle XVI, la seua tradicional condició de frontera i la marcada empremta militar dels seus grups socials hegemònics perden protagonisme com a elements decisius de la configuració social, mentre que, sota el signe de l'expansió agrària i demogràfica que experimentà la comarca, s'impulsà el Procés rompedor.

Aprofitant aquesta conjuntura alcista, que en allò referent a la població de la ciutat es reflexa en els 9.800 habitants del 1592 front els 5.700 del 1542 o els 7.500 del 1565 (utilitzant sempre l'índex del 4,25 sobre el nombre de cases), els poblets reialencs dependents d'Oriola intenten (Catral, 1604) o aconsegueixen (Callosa del Segura, 1579; Almoradí, 1583) la seua emancipació municipal; al llarg del segle XVII i gràcies a la proliferació de colonitzacions alfonsines, la ciutat continuarà perdent el control sobre una bona part del seu terme originari, en aquests casos en favor de la jurisdicció senyorial; durant el segle XVII, l'expulsió dels moriscs afectà indirectament la ciutat, doncs alguns dels seus veïns contribuïren a omplir buits deixats per l'expulsats en diversos senyorius del voltant; però, més que això, fou la ruïna de l'agricultura comercial i la incidència de les pestes del 1648 i 1678 les que feren dels sis-cents una centúria particularment dura i difícil, ja que la població urbana passà d'uns 10.000 habitants el 1609 a 7.100 el 1646 i al voltant de 6.000 cap el 1690; signe molt diferent presenta el següent, que comença amb la pèrdua dels furs i el saqueig de la ciutat, causada per l'adscripció del governador de la ciutat, marquès de Rafal, al bàndol austriacista i la seua enemistat amb el borbonista cardenal Belluga; en qualsevol cas, però, al municipi va cobrar impuls el procés d'expansió econòmica i demogràfica encetat dècades enrere, amb la repoblació feta pel polèmic Belluga amb colons murcians, la qual cosa acabà amb la parla catalana que, fins aleshores, s'hi conservava; com ho demostra que fins el 1702 el capítol catedralici escriu la seua documentació en valencià i castellà; el consell municipal adopta el castellà com a llengua oficial el 1707 (però el castellà es parlava als carrers des de sempre) i després ho fan els notaris; el final del segle el terme municipal continuava reduint-se a causa de noves segregacions (Catral, Pies Fundacions).

En les dècades que seguiren, la ciutat no fou aliena a la crisi del creixement agrari i de les estructures de l'Antic Règim, assolint gran arrelament el carlisme i les posicions polítiques reaccionàries, que també s'impregnaren en grups socials de baixa extracció social; en març de 1829 un terratrèmol va fer estralls a la població afectant la majoria d'edificis i el castell; al llarg d'aquest segle i part del XX encara perduren i fins i tot s'accentuen el minifundisme i la concentració de la propietat de la terra com dues cares d'una moneda, al temps que es manifesta la incapacitat per a impulsar un procés industrialitzador; mentre tant, la població augmenta lentament fins que s'intensifica la colonització del camp (que propiciarà noves segregacions municipals: Sant Miquel de Salines, Torrevella), l'arribada del regadiu ha transformat l'estructura econòmica de la ciutat, i de la comarca, que continua en continua expansió des dels cinquantes del segle passat.

[edita] Patrimoni

Campanar de l'església de santa Justa i Rufina.

[edita] Oriola ciutat

• Casc històric. Declarat Conunt Històric Artístic el 1969.

• Catedral d'Oriola. Edifici gòtic dels sehles XIII al XVI, amb tres naus i girola, el seu creuer el va transformaer Pere Compte aprincipis del segle XVI. Destaquen el seu conjunt de reixeries gòtiques i renaixentistes, el cor de Joan Baptista Borja del s.XVIII, l'orgue del s.XVIII obra de Salanova, la Capella de la Comunió i la Capella del Roser. La catedral conté obres d'aristes importants com Velázquez, Sánchez Coello, Ribera, Francisco Salzillo, Galarza, Sánchez Lozano, Matías Stommer, Vergara, Paolo de San Leocadio, etc.

• Castell d'Oriola: està situat al cpdamunt del mont Sant Miquel. La seua contrucció és suposa àrab, però també és possible que fora el rei visigot Teodoric qui el començara. a pesar d'estar protegit sofreix una important degradació.

• Col·legi Sant Doménec: Estil herrerià, de 1569. Antic convent exclaustrat en 1824, que fou seu de la Universitat Literària, única durant tres segles en aquestes contrades.

• Església de Sant Justa i Santa Rufina. Església gòtica d'una sola nau, capelles entre els contraforts, una portada lateral renaixentista i portada principal barroca. Destaca el retaule de la capella de la Comunió i l'orgue neoclàssic. La Sagristia es obra de Jaume Bort.

Mur defensiu del castell d'Oriola

• Església de Sant Jaume Apòstol. Església gòtica d'una sola nau, capelles entre els contraforts, una portada d'estil gòtico flamíger i capçalera renaixentista. Capella de la Comunió barroca. Destaca l'orgue barroc, obres de Francisco Salzillo, Josep Puchol i Joan de Joanes. Ací celebraren Corts els Reis Catòlics abans d'anar-se'n a la conquesta de Granada. Declarada B.I.C.

• Muralles. Al soterrani de l'Aulari de la Universitat Miguel Hernández se'n conserva un llenç un lienzo amb quatre torres, i també es potden visitar uns banys àrabs, habitatges islàmics i restes gòtiques i barroques.

Col·legi de Sant Doménec. orta de la Universitat.

• Palau Episcopal. Palau barroc del segle XVIII. Destaca el seu petit claustre barroc, l'escala coberta amb cúpula i la portada de la Curia. Era la residència del bisbe fins els seu trasllat a Alacant. És BIC.

• Ermita de Sant Antoni. Petita ermita del barri del mateix nom, és un d'un barroc tardà.

• Església del Carme. Situada en la plaza de su mismo nombre, se trata de una iglesia barroca de una sola nave, tiene dos portadas laterales, está cubierta con bóveda de medio cañón, recientemente restaurada y cúpula en el crucero. Conserva una imagen de la Virgen del Carmen obra de Francisco Salzillo, cuyo camarín fue restaurado en el año 2007.

• Església de Les Saleses i Monestir de la Visitació. Església neoclàssica amb una façana rematada amb un frontó tringular. A la façana es fa ús de marbres rojos, blancs i negres que produeixen un joc de colors. al frontó que corona la façana estan els escuts de Carles Maria Isidre i la seua esposa, fundadors del monestir. té una interressant col·lecció de quadres de temàtica religiosa de Vicent López i Sebastiano Conca, a més d'obres de Sánchez Lozano y de Santiago Baglietto. Va ser declarada B.I.C.

• Santuari de Nostra Senyora de Monserrate. Temple barroc del segle XVII però amb restes d'origen gòtic, estil al qual se li va superposar el neoclàssic en la nau de l'església (s.XVIII). Al monestir s'hi conserva la imatge de la patrona de la ciutat (imatge moderna de José María Sánchez Lozano). L'ampliació del segle XVIII va ser promoguda pel bisbe d'Oriola, D. Luis Elías Gómez de Terán. De tot el conjunt el més ressenyable és el retaule de la Capella Major 8obra de Josep Puchol), el de la Capella del Hallazgo (obra de Antonio Caro el Vell), pintures de Bartolomé Albert, Antoni Villanueva, Galarza, Antonio Ruidavest, etc. Té un orgue neogòtic i una interessant col·lecció de tèxtils (segles XVIII, XIX i XX).

Església-Convent del Carme.

• Monestir de Santa Anna. La seua construcció s'inicia el 1594, sent un convent de franciscans. És un edifici, ampli i desornamentat de tres plantes. Desatca el porxe d'accés, el refectori i el claustre i l'escala principal. L'església és barroca però amb molt poca ornamentació, que contrasta amb la capella del Jesús, més ornamentada. dins d'aquesta es conserva una imatge del Crist de l'agonia de Francisco Salzillo. El camarí de Nostre Pare Jesús està decorat per pintures murals del segle XVIII d'Antoni Villanueva.

• Monestir de Sant Joan Baptista de la Penitència. Edifici barroc amb una església del segle XVII dissenyada per Antoni de Villanueva també barroca amb volta de canó i cúpula. Els frescs de l'església foren pintats en la seua majoria per Antoni Villanueva. A l'interior del Monestir es guarden obres de Salzillo, Estee Bonet, del mateix Villanueva, etc. així mateix també destaca el conjunt de reixeries i el campanar.

Interior de la Catedral d'Oriola.

• Palau del Compte de la Granja: barroc, amb una interessant portada. A la seua planta noble conserva mobiliari, pintura rellotges, destacant algunes, com les atribuïdes a Bassano i altres de Vicent López, Madrazo, Sánchez Lozano etc. El disseny de la portada principal s'atribueix a Jaume Bort.

• Palau dels Comptes de Luna (Palau de Teodomir o dels Ducs de Béjar). Edifici barroc del s.XVIII amb una interssant cúpula amb frescos. Actualment és un hotel.

• Palacio del Barón de la Linde. Edifici barroc del segle XVIII.^[2]

• Palau del Marqués d'Arneva. Palau barroc, amb una clara jerarquització de buits, en una dels seus laterals conserva l'escut de l'antic pòsit, i en un cantó l'escut del Marquès d'Arneva. Conserva interessants peces, destacant les de Joaquín Agrasot, l'ensenya de l'Oriol del segle XV i el llibre de privilegis d'Oriola. Actualment és la seu de l'ajuntament.

• Palau del Marquès de Rafal. Del segle XIX i ampliat en el posterior, al seu interior conté interessants obres pictòriques entre els que destaca José María Sánchez Lozano i un arxiu amb protocols notarials del segle XVII.

Palau del Marquès de Rafal.

• Palau Portillo: obra barroca del segle XVIII.

• Palau de la Comtessa de Via Manuel. Edifici modernista del segle XX.

• Palau dels Marquesos de Ruvalcaba. Edifici del segle XX que conté una important col·lecció de ceràmica (segles XVIII, XIX i XX) i pictòrica (segles XVII, XVIII i XIX), també é3s destacable el mobilari i els tapissos. actualment és una oficina de Turisme de la ciutat.

• Palau de D. Bernardino Roca de Togores: Edifici barroc però amb restes anteriors (gòtiques).

• Palau dels Roca de Togores, neogòtic del s. XIX.

• Palau del Comte de Pinohermoso. L'origen el té al segle XVI però està totalment reformat. Destaca la façana principal i la sud. Ací tene la seu la Biblioteca Pública Fernando Loazes, l'Arxiu històric d'Oriola i l'Arxiu Municipal (on la majoria està escrit en valencià). També te una col·lescció de retrats (segles XVII i XVIII).

Palau del Comte de Pinohermoso.

• Sant Sepulcre: Obra barroca del s. XVII

• Seminari Diocesà de Sant Miquel. la seua construcció s'inicià a mitjans del segle XVIII, però es feren ampliacions fins el XIX. La portada d'accés consta de tres cossos i està decorada amb motius heràldics i escenes de la Puríssima, Sant Miquel, i el Sagrat Cor de Jesús. Conté una gran biblioteca. El seu ús és el de formar sacerdots, a excepció de l'últim curs que s'estudia a Alacant.

• Torre Casa Casiniello. Forma part de les restes de la muralla de la ciutat.

• Torre de Embergonyes. Torre de planta hexagonal, obra de tapial de morter de cal i arena que inclou grava i pedra calcària de distintes mides, el seu origen seria almohades. Declarada BIC.

El Palmerar de Sant Antoni.

• Torres Calle Torreta. Restes arqueològiques de la muralla de la ciutat, es troben al costat del Santuari de Montserrate.

• Conjunt Severino Ballesta. Conjunt de tres edificis modernistes dissenyats per Severino Ballesta entre 1920 i 1930.

• Casa Casinello. Edifici del segle XIX, ocupat per la Concejalia de Joventut.

• Palauet dels Mejías. Edifici del segle XIX amb una façana interessant.

• Palauet dels Rebaglieto. Edifici neoclàssic del s. XIX.

• Plaça de Bous. De 1905, substitueix a una anterior que es localitzava al desamortitzat convent de Sant Agustí.

• Llotja municipal. Edifici d'estructura metàl·lica de principis del XX. Severino Ballesta el dissenyà dins les reformes modernistes dels anys 20 i 30. Actualment s'ha restaurat i ubicant-se el Conservatori Professional de Música "Baríton Pedro Terol".

Molí de la Ciutat

• Palmerar de Sant Antoni. Declarat BIC i Lloc d'Interés Comunitari (LIC). El Palmerar ocupa una superfície semicircular i el seu origen segurament és islàmic.

[edita] Patrimoni pel terme

• Els Saladars (Los Saladares). Important jaciment arqueològic, situat al vessant d'un petit turó a la pedania de Desemparados. cronològicament abasta del IX al IV a.C. és Bé d'Interés Cultural (BIC).

• Torre de Cap Roig. Torre vigía per a previndre els atacs dels pirates. De forma cilíndrica i base en talús, sobre el qual es sitúa la porta d'accés i nombroses finestres. B.I.C.

• Molí de la ciutat. Construït entre 1902 i 1905, possiblement sobre un altre del segle XVIII, del qual es conserva l'assut.

• Mollons del Regne, anomenats Pinotxos. Monolits de roca manats a contruir pel rei Ferran el catòlic per a marcar la frontera entre el regne de Múrcia (Regne de Castella) i el Regne de València. Els que es poden veure actualment són una rèplica del segle XVIII encarregats per Carles III.

• Nòries bessones. Nòries i assut islàmic situades a Desemparats, l'obra actual, però, és del segle XVIII.

[edita] Cultura i tradicions

La cuina oriolana incorpora els productes de la seua horta: putxero amb pilotes, arròs amb crosta, paella, guisat de titot; el peix de la seua costa; embotits i salaures i, com a poble àrab, una extensa varietat de dolços: pastissos de glòria, xatos, valarinos, almoixàvanes, etc.

De les activitats festives podem destacar els Moros i Cristians, la Setmana Santa, declarada d'Interès Turístic Nacional i la Fira de Ramat, concedida per Reial Decret d'Alfons X el Savi.

Distints estudis de les Universitats d'Andalusia i Múrcia (1988-2006) demostren que Oriola té més relació cutural i de compres amb Múrcia que amb València quant a: fonètica, lèxic, arquitectura, folklore, festes, instruments musicals, costums de soterrament, gastronomia i varietats de llengua. També té "almojabenas", "Gigantes y Cabezudos", Monas, "Alioli" i altres coses catalanes, però a la seva versió.^{[cal citació]}

[edita] Esports

Estadi Los Arcos, on juga els seus partits l'Orihuela CF.

A la ciutat existeixen les instal·lacions esportives del Poliesportiu Municipal (situat al palmerar oriolà) i altres situats a les pedanies.

Oriola té clubs com l'Orihuela CF i el CD Unión Ciudad de Orihuela pel que fa al futbol, l'Orihuela Club de Rugby i altres equips en bàsquet, voleibol, tennis i altres esports.

[edita] Clubs oriolans

• L'Orihuela CF juga a la Segona Divisió B d'Espanya i el seu camp és Estadi Los Arcos. El club actual és el resultat de diverses fusions entre altres clubs i el relleu del desaparegut Orihuela Deportiva (que arribà a quedar cinqué a la Segona Divisió. La seua filial, l'Orihuela Club de Fútbol B milita a la Regional Preferent del País Valencià.

• El CD Unión Ciudad de Orihuela juga a primera regional i el seu camp de fútbol és el de les Españetas.

Cada pedanía té els seus propis equips i campionats. Cada quatre anys es celebren els Jocs Esportius a mode d'Olimpíades entre les pedaníes.

[edita] Oriolans il·lustres

• Miguel Hernández: poeta

• Joaquín Agrasot: pintor del segle XIX i XX.

• Ginés Pérez de la Parra: Compositor del Renaixement, autor d'una part del Misteri d'Elx.

• Francisco Desprades: Cardenal y primer nuncio permanente del Estado Vaticano.

• Trinitario Ruiz Capdepón: Ministre espanyol i Senador

• Mariano Roca de Togores y Carrasco: Ministre, diputat, ambaixador i escriptor.

[edita] Referències

[edita] Vegeu també

• Castell d'Oriola

• Gloriosa ensenya de l'Oriol

[edita] Enllaços externs

• Ajuntament d'Oriola (català) (castellà)

• Secció "Poble a poble" del Diari Parlem, d'on s'ha extret informació amb consentiment de l'autor

• Institut Valencià d'Estadística

• Portal de la Direcció General d'Administració Local de la Generalitat