Oriola

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Oriola (desambiguació)».
Oriola
Orihuela - Oriola
Bandera d'Oriola Escut d'Oriola
(En detall) (En detall)
Localització

Localització d'Oriola respecte del País Valencià Localització d'Oriola respecte del Baix Segura


Municipi del Baix Segura
Estat
• Com. autònoma
• Província
• Comarca
• Partit judicial
Regne d'Espanya
País Valencià
Província d'Alacant
Baix Segura
Oriola
Gentilici Oriolà, Oriolana
Predom. ling. Castellà (i valencià a Barba-roja)
Pressupost 53760000,00
Superfície 365,44 km²
Altitud 23 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
91.260 hab.
249,73 hab/km²
Coordenades 38° 05′ 08″ N, 0° 56′ 49″ O / 38.08556°N,0.94694°O / 38.08556; -0.94694Coord.: 38° 05′ 08″ N, 0° 56′ 49″ O / 38.08556°N,0.94694°O / 38.08556; -0.94694
Organització
Nuclis
• Alcalde:

24
Montserrate Guillén Sáez (Els Verds)
Codi territorial 03099
Web

Oriola (oficialment i en castellà Orihuela) és un municipi del País Valencià que es troba a la comarca del Baix Segura, confrontant amb la Regió de Múrcia. És la capital cap de l'extensa comarca del Baix Segura; el seu topònim oficial és Orihuela, ja que el castellà és la llengua que parla la majoria dels 80.468 habitants (de gentilici oriolans) que s'hi enregistraren en 2004. La meitat, si fa no fa, de la població es concentra al casc urbà i la resta està molt dispersa per les més de vint pedanies que s'escampen per l'enorme terme municipal, de 365,4 km2, el segon més gran del País Valencià, i que relacionem tot seguit: Arneva, Barba-roja, Racó de Bonança, Camí de Beniel, Camí Vell de Callosa, La Campaneta, Devesa de Campoamor, Correnties Baixes, Correnties Mitjanes, Els Desemparats, L'Escorratell, Els Horts, Hurxillo, Mitja Llegua, Molí de la Ciutat, Molins, El Mudament, La Murada, Les Sénies, La Matança, Sant Bartomeu i Torremendo. Hi ha una pedania on es parla en valencià i eixa és Barba-roja.

L'actual consistori, sorgit de les urnes en 2011, està compost per 12 regidors del PP, 6 del PSPV, 4 de CLR i 3 de EV, que té la batlia. L'agricultura a l'interior –cítrics i fruiters– i el sector serveis a la zona costanera –16 km de platges, afectades pel turisme massiu– i a la ciutat –amb un considerable patrimoni arquitectònic– són la clau d'una rica economia.

El riu Segura configura el paisatge de l'extens terme que abasta des de la costa a una sèrie de serres interiors com ara la d'Oriola o la d'Hurxillo, que volten el casc urbà. El paratges més conegut és el Palmerar de Sant Antoni, de possible procedència mora; hi ha rutes senderistes que interconnecten les pedanies passant per diferents cims.

El Segura concedeix particular fesomia a la ciutat i és temut pels oriolans, ja que a pesar de portar normalment poca aigua si plou riu amunt s'unfla i inunda la ciutat com ha ocorregut en, almenys, vuit o nou ocasions des dels anys quaranta; de la seua riquesa monumental direm que el nucli antic està declarat Conjunt Històric i que té més de vint temples actius.

Demografia[modifica | modifica el codi]

En 2003 comptava ja amb 67.731 habitants dels quals 29.863 viuen en el nucli històric d'Oriola, 15.566 en la costa (Devesa de Campoamor) i la resta en les nombroses pedanies amb què compta: La Murada (2.930), Sant Bartomeu (San Bartolomé) (2.281), Desemparats (Desamparados) (2.137), L'Apareguda (La Aparecida) (1.955), Arneva (1.586), Hurxillo (Hurchillo), Racó de Bonança (Rincón de Bonanza), Barba-roja, Torremendo, Les Sénies (Desemparats), Correnties, etc.


Evolució demogràfica d'Oriola[2]
1787 1857 1877 1887 1900 1910 1920 1930 1940
Població 23.276 26.147 24.629 24.363 28.530 35.072 37.180 38.570 43.619
1950 1960 1970 1981 1991 1996 2001 2006 2007
Població 44.979 44.830 44.938 49.851 49.642 50.724 56.129 77.979 80.468

Geografia[modifica | modifica el codi]

És la capital històrica del Baix Segura i és una important zona de regadiu amb més de 50.000 hectàrees. Deu la seua riquesa a les aigües del Segura que fertilitzen l'horta oriolana. La ciutat ha sofert durant molts anys les crescudes devastadores d'este riu (1651, 1879, 1946, 1973, 1987) fet pel qual va haver de ser canalitzat i no es desborda des de 1989.

Compta amb un interessant patrimoni historico-artístic: Catedral, Església de Santes Justa i Rufina, Església de Santiago, etc. La seua zona costanera és un important nucli turístic al costat de Torrevella, el Pilar de la Foradada, Rojals i Guardamar del Segura.

Història[modifica | modifica el codi]

Poblada des de temps remots com demostra el jaciment dels Saladars on s'han trobat deixalles dels segles IX-IV aC, Oriola fou denominada Orcelis o Orecelis pels romans; fou capital de la província visigoda d'Auraiola (576), que abraçava les actuals comarques del sud valencianes i Múrcia.

Antic gravat d'Oriola on surt la ciutat i les seues pedanies

Després de la invasió musulmana, encara va romandre com a regne cristià, gràcies al Tractat de Teodomir d'abril (713) (Alacant, Albacete, Múrcia i comarques de Granada, Jaén i Almeria); es creu que fou la primera capital del regne de Todmir o teodomir; el 823 torna als musulmans i Múrcia, de nova fundació, li va començar a passar al davant i va esdevenir capital provincial. Després la història d'Uryula i de Múrcia és la mateixa.. A la meitat del segle IX fou atacada pels normands[3] que van remuntar el riu Segura just fins Uryula. Va pertànyer al califat fins als primers anys del segle XI i després formà part de l'Emirat de Múrsiya. Els almoràvits governaren Uryula des de la conquesta en octubre de 1091 fins al 1145. Durant un temps breu fou centre d'un petit estat regit pel cadi Ahmad ibn aAbd al-Rahman ibn Ali ibn Asim. Després fou part d'un segon regne de Múrcia, el principal cap del qual fou Muhàmmad ibn Mardanix, l'únic que es va oposar amb cert èxit als almohades que van dominar Oriola després del 1172.

La decadència dels almohades, pressionats pels regnes cristians septentrionals, va propiciar que, cap a 1228 Muhàmmad ibn Yússuf al-Judhamí, un oficial de l'exèrcit regular, més conegut com a Ibn Hud, es rebel·lés a Ricote contra el governador almohade, rebent ràpidament l'adhesió dels valís d'Uryula, Dàniyya, Bairén, Xàtiva i Al-Yazirat Suquar, fent la khutba en nom del califa abàssida. El 1239 Ibn Hud va ser succeït a Murcia per son fill Abu-Bakr ibn Hud, que el mateix any va ser destituït per Aziz ibn Khattab. A l'any següent va ocupar el tron el destronat Zayyan ibn Mardanix i durant el seu regnat algunes ciutats com ara Oriola, Cartagena, Mula i Lorca es van separar.

El 17 de juliol de 1242, i en virtut del Tractat d'Alcaraz, Oriola passà a l'infant Alfons de Castella; dues dècades més tard una sublevació mudèjar va fer necessària una nova ocupació de la vila, protagonitzada en aquest cas per Jaume el Conqueridor, qui va tornar-la a Alfons X; poblada en un principi a Múrcia, similar al de Sevilla i Toledo, Oriola va ser incorporada al Regne de València per Jaume el Just, el 1304, en virtut de la Sentència Arbitral de Torrelles; a partir de llavors acull els furs valencians, imposa el català com a llengua cooficial junt amb l'àrab i obté representació a les Corts.

Durant l'etapa castellana, les seues terres foren ja objecte de successius repartiments entre pobladors catalans, aragonesos i castellans, que prosseguiren fins a 1314; durant la Guerra dels Dos Peres fou ocupada pel castellà Pere I el Cruel i estigué sota senyoriu de l'infant Ferran fins a la seua definitiva incorporació al Regne de València en 1375; el seu extens terme municipal comprenia, a més a més de tota l'actual comarca del Baix Segura, els de Favanella i Crevillent, malgrat que aquests últims es van segregar posteriorment; des d'aleshores Oriola fou erigida en capital politicoadministrativa de la demarcació meridional del Regne –que s'estenia des de Xixona fins a la frontera amb Múrcia en establir-se en ella la seu de la Batlia General– fins que el 1646 aquesta passà a Alacant –i de la Procuració General d'Enllà Xixona–, ofici que es va transformar, des del 1366, en portaveu de governador general, igualment independent de son homònim valencià.

En la centúria següent, Oriola, que en 1437 (11 de setembre) abastà el rang de ciutat, cosa que va modificar el seu tradicional règim municipal en virtut de la instauració del sistema d'insaculació (1445-1449), que facilitava el control del poder municipal per una oligarquia de cavallers i ciutadans honrats posseïdors de grans i valuosos patrimonis agraris, i fou seu de celebració de les Corts del Regne el 1488; el desequilibri politicosocial resultant d'aquest procés d'oligarquització i de les lluites de faccions urbanes tingué ocasió de manifestar-se, tot i que no fou l'única vegada, durant la Revolta de les Germanies (1520-1522), en formar-se un govern revolucionari que va declarar la seua adhesió a la revolta i que fou derrotat pel general Vélez que ocupà la ciutat; posteriorment encara reforçaria la seua capitalitat: en la qüestió eclesiàstica, amb l'erecció, el 1564, del Bisbat d'Oriola; i en la cultural, amb la creació, el 1610, de la Universitat d'Oriola; durant el segle XVI, la seua tradicional condició de frontera i la marcada empremta militar dels seus grups socials hegemònics perden protagonisme com a elements decisius de la configuració social, mentre que, sota el signe de l'expansió agrària i demogràfica que experimentà la comarca, s'impulsà el Procés rompedor.

Aprofitant aquesta conjuntura alcista, que en allò referent a la població de la ciutat es reflecteix en els 9.800 habitants del 1592 front els 5.700 del 1542 o els 7.500 del 1565 (utilitzant sempre l'índex del 4,25 sobre el nombre de cases), els poblets reialencs dependents d'Oriola intenten (Catral, 1604) o aconsegueixen (Callosa de Segura, 1579; Almoradí, 1583) la seua emancipació municipal; al llarg del segle XVII i gràcies a la proliferació de colonitzacions alfonsines, la ciutat continuarà perdent el control sobre una bona part del seu terme originari, en aquests casos en favor de la jurisdicció senyorial. Durant el segle XVII, l'expulsió dels moriscs afectà indirectament la ciutat, car alguns dels seus veïns contribuïren a omplir buits deixats pels expulsats en diversos senyorius del voltant; però, més que això, fou la ruïna de l'agricultura comercial i la incidència de les pestes del 1648 i 1678 les que feren dels sis-cents una centúria particularment dura i difícil, ja que la població urbana passà d'uns 10.000 habitants el 1609 a 7.100 el 1646 i al voltant de 6.000 cap al 1690; signe molt diferent presenta el següent, que comença amb la pèrdua dels furs i el saqueig de la ciutat, causada per l'adscripció del governador de la ciutat, marquès de Rafal, al bàndol austriacista i la seua enemistat amb el borbonista cardenal Belluga; en qualsevol cas, però, al municipi va cobrar impuls el procés d'expansió econòmica i demogràfica encetat dècades enrere, amb la repoblació feta pel polèmic Belluga amb colons murcians, la qual cosa acabà amb la parla catalana que, fins aleshores, s'hi conservava; com ho demostra que fins al 1702 el capítol catedralici escriu la seua documentació en valencià i castellà; el consell municipal adopta el castellà com a llengua oficial el 1707 (però el castellà es parlava als carrers des de sempre) i després ho fan els notaris; el final del segle el terme municipal continuava reduint-se a causa de noves segregacions (Catral, Pies Fundacions).

En les dècades que seguiren, la ciutat no fou aliena a la crisi del creixement agrari i de les estructures de l'Antic Règim, assolint gran arrelament el carlisme i les posicions polítiques reaccionàries, que també s'impregnaren en grups socials de baixa extracció social; en març de 1829 un terratrèmol va fer estralls a la població afectant la majoria d'edificis i el castell; al llarg d'aquest segle i part del XX encara perduren i fins i tot s'accentuen el minifundisme i la concentració de la propietat de la terra com dues cares d'una moneda, al mateix temps que es manifesta la incapacitat per a impulsar un procés industrialitzador; mentrestant, la població augmenta lentament fins que s'intensifica la colonització del camp (que propiciarà noves segregacions municipals: Sant Miquel de Salines, Torrevella), l'arribada del regadiu ha transformat l'estructura econòmica de la ciutat, i de la comarca, que continua en continua expansió des dels cinquanta del segle passat.

Política i administració[modifica | modifica el codi]

Resultats electorals de Oriola, 2011
Candidatura Cap de llista Vots Regidors/Consellers % Vots
Partit Popular Mónica Isabel Lorente Ramón 14.765 12 46,02
Partit Socialista del País Valencià Antonia Moreno Ruíz 7.769 6 24,22
Centro Liberal Renovador Pedro Mancebo Gilabert 4.713 4 14,69
Els Verds del País Valencià Monserrate Guillén Sáez 3.495 3 10,89
Altres 1.341 - 4,12
En blanc 466 - 1,4
Total 32.549 25
Llista d'alcaldes des de les eleccions democràtiques de 1979
Període Nom de l'alcalde Partit polític
1979 - 1983 Francisco García Ortuño UCD
1983 - 1987 Vicente Escudero Esquer PSPV-PSOE
1987 - 1991 Luis Fernando Cartagena Travesado AP
1991 - 1995 Luis Fernando Cartagena Travesado PP
1995 - 1999

Luis Fernando Cartagena Travesado
José Manuel Medina Cañizares

PP
1999 - 2003 José Manuel Medina Cañizares PP
2003 - 2007 José Manuel Medina Cañizares PP
2007 - 2011 Mónica Isabel Lorente Ramón PP
Des del 2011 Monserrate Guillén Sáez Els Verds

Patrimoni[modifica | modifica el codi]

Campanar de l'església de santa Justa i Rufina.

Oriola ciutat[modifica | modifica el codi]

  • Col·legi Sant Doménec: És un conjunt monumental, de més de 18.000 metres quadrats, on conviuen diversos estils com el gòtic, renaixement, barroc i rococó. Està compost per dos claustres, tres patis, un refectori, tres portades monumentals i l'església. Fundat pel cardenal Lloaces, la seua construcció s'inicià en el segle XVI i es finalitza al XVIII. Conserva obres d'Antoni de Villanueva, Pedro Camacho Felizes, Bartolomé Albert, Nicolau Borràs, etc. Fou la seu de la Universitat Literària, única durant tres segles en aquestes contrades.
  • Església de Sant Justa i Santa Rufina. Església gòtica d'una sola nau, capelles entre els contraforts, una portada lateral renaixentista i portada principal barroca. Destaca el retaule de la capella de la Comunió i l'orgue neoclàssic. La Sagristia es obra de Jaume Bort.
Mur defensiu del castell d'Oriola
  • Muralles. Al soterrani de l'Aulari de la Universitat Miguel Hernández se'n conserva un llenç amb quatre torres, i també es potden visitar uns banys àrabs, habitatges islàmics i restes gòtiques i barroques.
Col·legi de Sant Doménec. Porta de la Universitat.
  • Palau Episcopal. Palau barroc del segle XVIII. Destaca el seu petit claustre barroc, l'escala coberta amb cúpula i la portada de la Curia. Era la residència del bisbe fins al seu trasllat a Alacant. És BIC.
  • Ermita de Sant Antoni. Petita ermita del barri del mateix nom, és un d'un barroc tardà.
  • Església del Carme. Situada a la plaça del seu mateix nom, es tracta d'una església barroca d'una sola nau, té dues portades laterals, està coberta amb volta de mig canó, recentment restaurada i cúpula al creuer. Conserva una imatge de la Mare de Déu del Carme obra de Francisco Salzillo, el cambril va ser restaurat l'any 2007.
  • Església de Les Saleses i Monestir de la Visitació. Església neoclàssica amb una façana rematada amb un frontó tringular. A la façana es fa ús de marbres rojos, blancs i negres que produeixen un joc de colors. Al frontó que corona la façana estan els escuts de Carles Maria Isidre i la seua esposa, fundadors del monestir. Té una interressant col·lecció de quadres de temàtica religiosa de Vicent López i Sebastiano Conca, a més d'obres de Sánchez Lozano y de Santiago Baglietto. Va ser declarada BIC.
  • Santuari de Nostra Senyora de Monserrate. Temple barroc del segle XVII però amb restes d'origen gòtic, estil al qual se li va superposar el neoclàssic en la nau de l'església (s.XVIII). Al monestir s'hi conserva la imatge de la patrona de la ciutat (imatge moderna de José María Sánchez Lozano). L'ampliació del segle XVIII va ser promoguda pel bisbe d'Oriola, D. Luis Elías Gómez de Terán. De tot el conjunt el més ressenyable és el retaule de la Capella Major (obra de Josep Puchol), el de la Capella del Hallazgo (obra de Antonio Caro el Vell), pintures de Bartolomé Albert, Antoni de Villanueva, Galarza, Antonio Ruidavest, etc. Té un orgue neogòtic i una interessant col·lecció de tèxtils (segles XVIII, XIX i XX).
Església-Convent del Carme.
  • Monestir de Santa Anna. La seua construcció s'inicia el 1594, sent un convent de franciscans. És un edifici, ampli i desornamentat de tres plantes. Desatca el porxe d'accés, el refectori i el claustre i l'escala principal. L'església és barroca però amb molt poca ornamentació, que contrasta amb la capella del Jesús, més ornamentada. dins d'aquesta es conserva una imatge del Crist de l'agonia de Francisco Salzillo. El camarí de Nostre Pare Jesús està decorat per pintures murals del segle XVIII d'Antoni de Villanueva.
  • Monestir de Sant Joan Baptista de la Penitència. Edifici barroc amb una església del segle XVII dissenyada per Antoni de Villanueva, també barroca amb volta de canó i cúpula. Els frescs de l'església foren pintats en la seua majoria per Antoni Villanueva. A l'interior del Monestir es guarden obres de Salzillo, Esteve Bonet, del mateix Villanueva, etc. així mateix també destaca el conjunt de reixeries i el campanar.
Interior de la Catedral d'Oriola.
  • Palau del Comte de la Granja: barroc, amb una interessant portada. A la seua planta noble conserva mobiliari, pintura rellotges, destacant algunes, com les atribuïdes a Bassano i altres de Vicent López, Madrazo, Sánchez Lozano etc. El disseny de la portada principal s'atribueix a Jaume Bort.
  • Palau dels Comtes de Luna (Palau de Teodomir o dels Ducs de Béjar). Edifici barroc del s. XVIII amb una interssant cúpula amb frescos. Actualment és un hotel.
  • Palau del Baró de la Linde. Edifici barroc del segle XVIII.[4]
  • Palau del Marqués d'Arneva. Palau barroc, amb una clara jerarquització de buits, en un dels seus laterals conserva l'escut de l'antic pòsit, i en un cantó l'escut del Marquès d'Arneva. Conserva interessants peces, destacant les de Joaquín Agrasot, l'ensenya de l'Oriol del segle XV i el llibre de privilegis d'Oriola. Actualment és la seu de l'ajuntament.
  • Palau del Marquès de Rafal. Del segle XIX i ampliat en el posterior, al seu interior conté interessants obres pictòriques entre els quals destaca José María Sánchez Lozano i un arxiu amb protocols notarials del segle XVII.
Palau del Marquès de Rafal.
  • Palau Portillo: obra barroca del segle XVIII.
  • Palau de la Comtessa de Via Manuel. Edifici modernista del segle XX.
  • Palau dels Marquesos de Ruvalcaba. Edifici del segle XX que conté una important col·lecció de ceràmica (segles XVIII, XIX i XX) i pictòrica (segles XVII, XVIII i XIX), també és destacable el mobilari i els tapissos. actualment és una oficina de Turisme de la ciutat.
  • Palau de D. Bernardino Roca de Togores: Edifici barroc però amb restes anteriors (gòtiques).
  • Palau dels Roca de Togores, neogòtic del s. XIX.
  • Palau del Comte de Pinohermoso. L'origen el té al segle XVI però està totalment reformat. Destaca la façana principal i la sud. Ací tene la seu la Biblioteca Pública Fernando Loazes, l'Arxiu històric d'Oriola i l'Arxiu Municipal (on la majoria està escrit en valencià). També té una col·lecció de retrats (segles XVII i XVIII).
Palau del Comte de Pinohermoso.
  • Sant Sepulcre: Obra barroca del s. XVII
  • Seminari Diocesà de Sant Miquel. la seua construcció s'inicià a mitjans del segle XVIII, però es feren ampliacions fins al XIX. La portada d'accés consta de tres cossos i està decorada amb motius heràldics i escenes de la Puríssima, Sant Miquel, i el Sagrat Cor de Jesús. Conté una gran biblioteca. El seu ús és el de formar sacerdots, a excepció de l'últim curs que s'estudia a Alacant.
  • Torre Casa Casinello. Forma part de les restes de la muralla de la ciutat.
El Palmerar de Sant Antoni.
  • Torres Calle Torreta. Restes arqueològiques de la muralla de la ciutat, es troben al costat del Santuari de Montserrate.
  • Conjunt Severino Ballesta. Conjunt de tres edificis modernistes dissenyats per Severino Ballesta entre 1920 i 1930.
  • Casa Casinello. Edifici del segle XIX, ocupat per la Concejalia de Joventut.
  • Palauet dels Mejías. Edifici del segle XIX amb una façana interessant.
  • Palauet dels Rebaglieto. Edifici neoclàssic del s. XIX.
  • Plaça de Bous. De 1905, substitueix a una anterior que es localitzava al desamortitzat convent de Sant Agustí.
  • Llotja municipal. Edifici d'estructura metàl·lica de principis del XX. Severino Ballesta el dissenyà dins les reformes modernistes dels anys 20 i 30. Actualment s'ha restaurat i ubicant-se el Conservatori Professional de Música "Baríton Pedro Terol".
Molí de la Ciutat
  • Palmerar de Sant Antoni. Declarat BIC i Lloc d'Interés Comunitari (LIC). El Palmerar ocupa una superfície semicircular i el seu origen segurament és islàmic.

Patrimoni fora del nucli urbà[modifica | modifica el codi]

  • Els Saladars (Los Saladares). Important jaciment arqueològic, situat al vessant d'un petit turó a la pedania de Desemparados. cronològicament abasta del IX al IV a.C. és Bé d'Interés Cultural (BIC).
  • Torre de Cap Roig. Torre vigía per a previndre els atacs dels pirates. De forma cilíndrica i base en talús, sobre el qual se situa la porta d'accés i nombroses finestres. B.I.C.
  • Molí de la ciutat. Construït entre 1902 i 1905, possiblement sobre un altre del segle XVIII, del qual es conserva l'assut.
  • Nòries bessones. Nòries i assut islàmic situades a Desemparats, l'obra actual, però, és del segle XVIII.

Cultura i tradicions[modifica | modifica el codi]

La cuina oriolana incorpora els productes de la seua horta: putxero amb pilotes, arròs amb crosta, paella, guisat de titot; el peix de la seua costa; embotits i salaures i, com a poble àrab, una extensa varietat de dolços: pastissos de glòria, xatos, valarinos, almoixàvanes, etc.

De les activitats festives podem destacar els Moros i Cristians, la Setmana Santa, declarada d'Interès Turístic Nacional i la Fira de Ramat, concedida per Reial Decret d'Alfons X el Savi.

Esports[modifica | modifica el codi]

Estadi Los Arcos, on juga els seus partits l'Orihuela CF.

A la ciutat existeixen les instal·lacions esportives del Poliesportiu Municipal (situat al palmerar oriolà) i altres situats a les pedanies.

Oriola té clubs com l'Orihuela CF i el CD Unión Ciudad de Orihuela pel que fa al futbol, l'Orihuela Club de Rugby i altres equips en bàsquet, voleibol, tennis i altres esports.

Clubs oriolans[modifica | modifica el codi]

Cada pedania té els seus propis equips i campionats. Cada quatre anys se celebren els Jocs Esportius a manera d'Olimpíades entre les pedaníes.

Oriolans il·lustres[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Padró municipal a data d'1 de gener de 2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30 desembre 2013. [Consulta: 6 gener 2014].
  2. Fuente: Població de fet segons l'INE Alteracions dels municipis als Censos de Població des de 1842, Sèries de població dels municipis de l'Estat Espanyol des de 1996. Les dades de 1787 provenen del cens de Florida, citats per Bernat i Martí i Badenes Martín en Creixement de la població valenciana. Anàlisi i prevenció dels censos demogràfics (1609-1857). Edicions Alfons el Magnànim. València, 1994. Als censos de 1787 i 1857 s'incluix la població de Molins, antic municipi independent annexionat per Oriola entre 1877 i 1887. En els censos de 1981 i anteriors, les xifres de població incluixen a Pilar de la Foradada, independitzada d'Oriola entre 1981 i 1991 (i amb 7.636 habitants en 1991).
  3. Millàs i Vallicrosa, Josep Maria. Textos dels historiadors àrabs referents a la Catalunya carolíngia. Institut d'Estudis Catalans, 1987, p.124. ISBN 8472831175. 
  4. Fuente: enrorihuela.com

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]