Alcoi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Alcoi
Alcoi/Alcoy
Bandera d'Alcoi Escut d'Alcoi
(En detall) (En detall)
Localització

Localització d'Alcoi respecte del País Valencià Localització d'Alcoi respecte de l'Alcoià


Municipi de l'Alcoià
Vista general d'Alcoi des del barri del Viaducte
Vista general d'Alcoi des del barri del Viaducte
Estat
• Com. autònoma
• Província
• Comarca
• Partit judicial
Regne d'Espanya
País Valencià
Província d'Alacant
Alcoià
Alcoi
Gentilici Alcoià, Alcoiana
Predom. ling. Valencià
Superfície 129,86 km²
Altitud 562 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
60.105 hab.
462,84 hab/km²
Coordenades 38° 41′ 54″ N, 0° 28′ 25″ O / 38.69833°N,0.47361°O / 38.69833; -0.47361Coord.: 38° 41′ 54″ N, 0° 28′ 25″ O / 38.69833°N,0.47361°O / 38.69833; -0.47361
Distàncies 107 km de València
59.4 km de Alacant
7,1 km de Cocentaina
Formació
Fundació
 
1256
Organització
Nuclis
Ajuntament
• Alcalde:

7
8 PPCV, 7 PSPV, 5 BLOC-Compromís,
3 no adscrits i 2 EUPV
Antoni Francés Pérez (PSPV) (2011)
Codi postal 03801-03804 i 03818
Codi territorial 03009
Festes majors Moros i Cristians
(vegeu)
des del diumenge de Pasqua
fins al 24 d'abril
Trilogia festera 22, 23 i 24 d'abril
Patró/Patrons Jesuset del Miracle, Mare de Déu dels Lliris
Sant Abdón, Sant Antoni Abat
Sant Cristòfol, Sant Gregori d'Òstia
Sant Jordi, Sant Maure màrtir
Sant Roc, Sant Sebastià màrtir, Sant Senén
Web

Alcoi és una ciutat valenciana, capital de la comarca de l'Alcoià i cap de partit judicial. És la sisena ciutat més poblada de la província malgrat la seua orografia. És al nord de la província d'Alacant i forma part de les Comarques Centrals.

El seu terme municipal delimita amb la província de València, pel terme municipal de Bocairent a la serra de Mariola. Limita amb els termes municipals de Banyeres de Mariola, Benifallim, Bocairent, Cocentaina, Ibi, Onil, Penàguila, la Torre de les Maçanes i Xixona.

Fundada el 17 de maig de 1256 per controlar la ruta d'Alacant a Xàtiva i de Villena a Cocentaina, la ciutat va ser pionera en la Revolució Industrial al País Valencià dins els sectors tèxtil, paperer i metal·lúrgic. El nucli antic d'Alcoi és hereu de l'urbanisme que es va desenvolupar durant la segona meitat del segle XIX i principi del segle XX, si bé les seues cases i carrers estan condicionats per actuacions anteriors. Al llarg de les últimes dècades, s'ha anat diversificant vers el sector serveis i un nouvingut turisme d'interior.

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història d'Alcoi

Etimologia i grafia[modifica | modifica el codi]

Vista nocturna del llit del riu Riquer, del qual naix el riu Serpis o riu d'Alcoi, al seu pas per la ciutat.

El document més antic que fa referència al topònim Alcoi és el Llibre del Repartiment de 1248, que anomena el riu Serpis Alchoy: "Inter rivum de Alchoy et rivum de Colzentaina".[2] L'origen de la seua etimologia no està ben definit; existeixen tres possibilitats: Coromines defén l'origen àrab i creu que prové d'al-qaui, que vol dir 'el fort', 'el ric', 'el poblat'. No obstant això, l'arabista Carme Barceló apunta que en aquests casos s'utilitza el gènere femení; per tant, es diria al-qaw-wíyya, i la seua transcripció al llatí seria Alcavia o Alcovia.[2] Tant el diccionari Alcover-Moll[3] com el filòleg Enric Moreu-Rey apunten la possibilitat de la seua procedència llatina al vincular collis, 'coll', amb l'article àrab al-: Alcollis.[2] La tercera opció és la procedència ibèrica, defensada per Remigio Vicedo, Juan Faus i Josep Tormo entre d'altres. Joan Antoni Sempere proposa que és el resultat de la combinació d'ILI i CUGI, Ilicugi, que voldria dir "camp del poble".[2]

Quant a la grafia, entre els segles XIII i XVI apareix escrit tant amb la forma Alcoy com Alchoy.[2] Més tard, al segle XVII, es comença a emprar majoritàriament la forma Alcoy però també apareixen de manera esporàdica les formes Alcoi i Alcodii, que és una reconstrucció llatinista dels escrivans.[2] Després de la desfeta d'Almansa, el règim borbònic imposa l'ús del castellà en la documentació oficial als territoris del Regne de València, i el 1815, amb la fixació de l'ús actual de les grafies y/i en castellà, es reforçà l'ús del topònim Alcoy.[2] Avui en dia, en català Alcoi s'escriu amb i llatina, adaptant-lo a les normes de Castelló de 1932;[2] l'ús d'aquesta forma es generalitzà a finals dels anys setanta i de la dècada dels vuitanta.[2] Un dels primers erudits que usa la forma Alcoi és l'arqueòleg Camil Visedo Moltó (1876-1958) en "Un enterrament prehistòric al barranc del Cinc (Alcoi)", edició de l'any 1937 de l'Institut d'Estudis Valencians.[4]

Alcoi en la història[5][modifica | modifica el codi]

Plànol d'Alcoi, raval i barri vell

Al terme municipal s'hi troben diversos testimonis prehistòrics; un dels més antics és el jaciment mosterià del Salt. A les muntanyes situades al voltant de la població hi va haver poblament d'altura ibèric, així com petits assentaments rurals ibers, fenicis i romans. A la zona es trobaven diverses alqueries sarraïnes disperses, dins i fora de l'actual nucli urbà, dependents de l'enclavament fortificat del Castellar, sota el control polític de la Taifa de Dénia.

És el 17 de maig de 1256 quan Eiximén Pérez d'Arenós, lloctinent i procurador de Jaume I, va promulgar la carta de poblament d'Alcoi a Xàtiva. La vila va anar creixent darrere el seu recinte emmurallat i les alqueries musulmanes de la zona van desaparéixer quasi immediatament fins a quedar tan sols les de Barxell i Xirillent, a les terres altes, controlades pel castell de Barxell. La seua fundació responia a la voluntat de controlar la ruta d'Alacant, Regne de Castella en aquells temps, a Xàtiva i de Villena a Cocentaina, així com la propera frontera amb Castella.

Tal com es va demostrar al juny de 2002,[6] per part de l'investigador Enrique S. Ribelles, l'atac a la ciutat d'Alcoi de les tropes benimerines comandades pel cabdill Al-Azraq es va produir el 5 de maig de 1276. Investigadors com Ricard Bañó i Armiñana o Josep Torró van determinar que Al-Azraq va realitzar conjuntament amb les tropes benimerines un primer atac a un lloc indeterminat d'Alcoi. A aquest primer atac va morir Al-Azraq i les tropes musulmanes es van retirar direcció al sud i van esperar a les tropes cristianes a la Canal -actual zona del Puig-, ja que les tropes defensores, en veure mort Al-Azraq i retirar-se els moros van perdre la cautela i van eixir en persecució de les tropes sarraïnes segons es relata al Registre de Cancilleria del Rei Jaume I. Els musulmans esperant-los a la Canal els van fer una emboscada i va ser quan els cristians varen ser totalment derrotats.

Els cavallers musulmans a ordre d'Al-Azraq muntaven en cavalls amb estreps curts, cavalcaven quasi agenollats i els rossins anaven lliures d'armadura el que els donava major agilitat i rapidesa que no els genets i cavalls cristians que anaven, en la seua majoria, protegits amb cota de malla i metalls i que provocaven que foren genets lents i maldestres.

Actualment la commemoració d'aquesta batalla se celebra, tradicionalment, els dies 22, 23 i 24 d'abril, i s'evoca que, segons la tradició, en el moment clau de la batalla va aparèixer la figura de Sant Jordi a lloms d'un cavall sobre les muralles de la ciutat i que la seua figura va decidir el resultat de la Batalla. Aquesta adoració alcoiana a Sant Jordi prové, amb tota seguretat, pel fet que els repobladors d'Alcoi foren d'origen català, concretament de terres lleidatanes. Territori, el català, que tradicionalment professa una gran estima a la figura de Sant Jordi.

Pere III el Cerimoniós va atorgar Alcoi a Roger de Llúria. Sota el seu senyoratge, als segles XIII i XIV començaren a prosperar les agrupacions tèxtils gremials. El desenvolupament de la manufactura de la llana va atraure gent de la rodalia a instal·lar-se a Alcoi. Alfons el Magnànim la va incorporar a la Corona d'Aragó el 1447.

La ciutat fou afectada per l'expulsió dels moriscos el 1609, que s'hi varen resistir radicalment. També foren greus les repercussions de la segona Germania al segle XVII. Durant la guerra de Successió espanyola Alcoi es posà al costat dels Àustries i fou ocupada el 1708 després d'un llarg setge: el cabdill populista Pereira hi fou executat. En la guerra del Francés, el general anglés aliat Wittingham hi derrotà les tropes napoleòniques.

A mitjans del segle XIX començà un fort desenvolupament industrial fins que la ciutat va esdevenir escenari d'importants moviments obrers. En 1844 la vila va rebre el títol de leal ciudad, atorgat per la reina Isabel II d'Espanya, per la seua lleialtat durant la Primera Guerra Carlina. Entre 1873 i 1876 va viure episodis revolucionaris (la revolució del Petroli) i els obrers arribaren a dominar la ciutat el juliol de 1873 en el decurs d'una vaga general iniciada per reclamacions salarials que va esdevenir un veritable motí contra l'alcalde Agustí Albors (Pelletes). Els obrers s'apoderaren de l'edifici municipal, Albors va morir i durant tres dies la ciutat va ser governada per un Comitè de Salut Pública revolucionari presidit per Severino Albarracín. Finalment intervingué l'exèrcit i la ciutat fou ocupada militarment.

La industrialització va donar lloc a la formació fora del nucli antic de la població de barris obrers perifèrics com Santa Rosa i l'eixample, al voltant de la carretera Alcoi-Xàtiva, i més tard el Viaducte, la Zona Nord i Batoi.

Durant la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i la Guerra Civil, fou una plaça forta del socialisme i l'anarcosindicalisme.

A partir dels anys 1950 la ciutat va atraure una immigració important. A les indústries tèxtil, paperera i metal·lúrgica es va unir l'alimentària (dolços, licors, olives farcides) i més avant la perfumera.

Medi físic[modifica | modifica el codi]

Disposició d'Alcoi i els seus ponts. A la base de la Serreta es pot apreciar les obres de la circumval·lació d'Alcoi en la A-7

Alcoi està situada en una vall, la foia d'Alcoi, envoltada de muntanyes que oscil·len dels 1.000 als 1.300 metres. Situada en la conjunció dels rius Polop, Barxell o Riquer, Uxola, Benissaidó i Molinar, el Serpis o riu d'Alcoi pren el seu nom a l'eixida de la ciutat.

Dintre de la ciutat es formen una sèrie de valls molt estretes situades prop dels 500 metres d'altura, que fan que se la conegui com "la Ciutat dels Ponts". Geogràficament es troba completament aïllada de les zones de costa properes.

Geologia[modifica | modifica el codi]

El territori està format per materials calcaris o carbonatats (calcàries, dolomies i margues). Les dues primeres componen la majoria de les serres del municipi, datades del Cretaci i el Paleogen, amb algun aflorament d'algeps i argiles de color rogenc del Triàsic. Gràcies a aquesta composició el terme municipal es troba esguitat de fonts (la Salut, Xorrador, Quinzet, Regadiu, Vicari, Barxell, Molinar, Font Roja, etc.). Les valls estan ocupades per margues del Miocé de centenars de metres de grossària en alguns punts.[7]

Clima[modifica | modifica el codi]

2,10 Fins ací va arribar la neu 27 de desembre de 1926. Ermita de la Font Roja

Alcoi presenta un clima mediterrani amb un lleuger matís continental per la relativa altura mitjana existent, de 450 a 600 metres en el nucli urbà i de 450 a 1350 metres al terme municipal. Es caracteritza per tindre un hivern fred: 7,5 °C de mitjana al gener i 25 dies de gelada als punts de més alçada; ocasionalment es presenten precipitacions en forma de neu als cims i en menor grau a la ciutat.[8] A l'estiu es registra una temperatura mitjana de 23,5 °C i màximes al juliol i l'agost de 43 °C.

La temperatura mitjana anual a Alcoi és de 14,6 °C i el nombre d'hores de sol és de 2.600 a l'any, un dels valors més baixos de la província. La pluviometria és variable; habitualment s'hi assoleixen entre 350 i 850 mm, amb un valor màxim de 1.120 mm en 1986 i un mínim de 209 mm en 1952. La mitjana de dies de pluja és de 55,5 dies, i les pluges torrencials són un fenomen habitual a la zona.[9]

Taula dels elements climàtics principals segons la sèrie oficial 1961-1990[10]

Muntanyes[modifica | modifica el codi]

Santuari de la Font Roja

La ciutat està envoltada per les muntanyes següents: les ombries del Menejador, al carrascar de la Font Roja (1.352 m); la serra dels Plans, a la Carrasqueta (1.330 m); el Biscoi (1.162 m) i l'Ull del Moro (1.051 m), a la Serreta, junt amb la solana de la serra de Mariola (1.131 m als Talecons); l'alt de les Pedreres (1.057 m); Sant Cristòfol (920 m), i el Castellar, amb 870 metres[11]

El contrapunt a les muntanyes són les valls, que alternen amb aquestes (Polop, Barxell, la Canal, la Rambla, Regadiu, Molinar, etc.)[7] i conflueixen al barranc central que parteix Alcoi en dos.

Al terme municipal predominen els pendents entre el 7-15% i el 15-30% en piemonts i vessants intermedis. A la part culminant de les serres, escorrancades i barrancs, fins i tot dins la ciutat, els pendents sobrepassen el 30%.[11] Per la seua situació, la població és ideal per la pràctica del senderisme.

Flora i fauna[modifica | modifica el codi]

Carrascar de la Font Roja.

La vegetació conserva restes del bosc autòcton mediterrani, principalment al carrascar de la Font Roja, amb exemplars arboris d'alzines (Quercus ilex), teixos (Taxus baccata), aurons (Acer granatense), freixes (Fraxinus ornus), galers (Quercus faginea), roures, moixeres (Sorbus torminalis), i arbustives com el ginebre (Juniperus communis), el marfull (Viburnum tinus) i les violetes (Viola odorata). El bosc primigeni està dominat per la carrasca (Quercus ilex rotundifolia), un estrat molt ric en matolls i lianes, i una vasta varietat d'herbes aromàtiques. En altres masses forestals de repoblació predominen les pinedes, amb la presència del pi blanc (Pinus halepensis) en detriment del pi pinyoner (Pinus pinnea) i del pinastre (Pinus pinaster); els pins suposen el 85% del total dels boscos.

La Font Roja ja estava protegida per les lleis en el segle XVI. La zona presenta una forta resistència a la desertificació i a l'erosió malgrat la seua proximitat a zones completament desertificades de la província d'Alacant i de les pluges torrencials típiques de la zona. El perill més gran són els incendis forestals, per la qual cosa tot el terme municipal disposa de mitjans de prevenció de la Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge. L'especulació urbanística és una amenaça recurrent.[12][13]

Dins la ciutat i la Font Roja es poden veure exemplars d'oms amb senyals de resistència a la grafiosi, amb rebrots en èpoques de pluja i temperatures poc extremes. Es conserven alguns boscos de ribera per tot el terme; la majoria són xopades o salzedes.

La fauna manté al terme municipal un grau de diversitat destacat gràcies als boscos amb molta presència d'invertebrats, rèptils i aus. S'ha de destacar la presència d'àguiles de panxa blanca i de brufolde. També hi són presents genetes, gats salvatges, sargantanes de cua llarga o fardatxos ocel·lats, colobres bastardes, serps llises, d'aigua etc. Hi abunda el porc senglar i també és destacable la població de voltors.[14]

Infraestructures[modifica | modifica el codi]

Educatives[modifica | modifica el codi]

EPSA. Edifici Carbonell

A la ciutat hi ha cinc escoles infantils, tres de les quals municipals (l'Escola Infantil Batoi, l'Escola Infantil Jesuset del Miracle i l'Escola Infantil Zona Nord); una, de la Conselleria (l'Escola Infantil el Partidor), i una de concertada (l'Escola Infantil el Salvador).

També hi ha quatre centres públics d'educació primària (el Romeral, l'Horta Major, el Miguel Hernández i el Sant Vicent) i quatre de secundària (l'IES Andreu Sempere, l'IES Batoi, l'IES Cotes Baixes i l'IES Pare Eduard Vitòria).

Quant a centres concertats de primària i secundària, hi ha el Josep Arnauda, la Presentació, la Salle, el Sagrada Família, el Santa Anna, el Salesià Joan XXIII, el Salesià Sant Vicent Ferrer, el Sant Roc Primària, el Sant Roc Secundària i el col·legi Sant Vicent de Paül.

Altres ofertes educatives són l'Escola de Belles Arts, el Servei de Formació del Professorat (CEFIRE), el Conservatori Elemental de Dansa, el Conservatori de Música Joan Cantó, l'Escola d'Art Superior de Disseny, l'Escola Oficial d'Idiomes, l'EPA Orosia Silvestre per adults, l'Escola Politècnica Superior d'Alcoi (EPSA) de la Universitat Politècnica de València, la Residència Comarcal El Teix, el Servei Psicopedagògic Escolar (SPE) i el centre Tomàs Llàcer d'educació especial.

La Residència Comarcal El Teix[modifica | modifica el codi]

La Residència Comarcal El Teix

La Residència Comarcal El Teix atén xiquets i adolescents amb problemes familiars greus. Amb les primeries del segle XX, l'industrial alcoià Carlos Pérez va construir l'edifici, conegut en el seu moment com a xalet de Carlos Pérez.[15] Després de la Guerra Civil Espanyola va passar a ser una llar escola que, amb el nom de la Mare de Déu del Miracle, atenia cent xiquetes amb dificultats familiars. El centre va pertànyer inicialment a l'auxili social. En aquella època es va fer famós l'apel·latiu de la Gota de la Leche. El 1982 es va transferir a la Generalitat Valenciana, i es va encarregar la seua gestió a la Direcció General de Servicis Socials de la Conselleria de Benestar Social.

L'Escola Politècnica Superior d'Alcoi[modifica | modifica el codi]

La Universitat Politècnica de València està representada per l'Escola Politècnica Superior d'Alcoi; de les seues instal·lacions destaquen tres edificis emblemàtics a la ciutat: l'edifici Viaducte, l'edifici Carbonell i l'edifici Ferrándiz.

L'edifici Viaducte era un antic hospital construït pocs mesos després de l'inici de la guerra. Tant a Noruega com a Suècia es van constituir comités d'ajuda a Espanya impulsats per organitzacions socials i polítiques de variada naturalesa, generalment progressista, que van recaptar fons monetaris per oferir ajuda humanitària al poble espanyol. Gràcies a esta recaptació popular va ser possible l'ajuda humanitària escandinava, que a la primavera de 1937 va crear a Alcoi l'Hospital Suec-Noruec.

L'any 2006, l'EPSA, després d'una completa rehabilitació, va inaugurar el seu nou edifici Carbonell, cosa que consolidava el campus d'Alcoi, junt amb l'edifici Ferrándiz, que antigament acollia unes fàbriques tèxtils. La UPV té plans de construir una zona esportiva i altres serveis universitaris per complementar l'oferta d'aquests dos edificis.

Sanitàries[modifica | modifica el codi]

Centre de salut La Bassa.

La ciutat té cinc centres de salut: el Centre Comarcal de Salut, el centre d'atenció pediàtrica, el centre de salut La Bassa, el centre de salut La Fàbrica i el centre de salut La Plaça, que acull el centre de salut sexual i reproductiva. També hi ha dos hospitals (l'Hospital Preventori, a Sant Cristòfol, a la serra de Mariola), i el Verge dels Lliris), instal·lacions de la Creu Roja, una unitat d'alcoholisme i una unitat d'emergències del SAMU 112.

Esportives[modifica | modifica el codi]

  • Poliesportiu municipal Francisco Laporta.
  • Poliesportiu municipal de Caramanxel Juan Agudo Garat.
  • Àrea municipal d'escalada.
  • Camp Municipal del Collao.
  • Complex esportiu municipal Eduardo Latorre.
  • Piscina municipal José Trenzano Alós.
  • Piscina de Batoi.
  • Piscina de Caramanxel Juan Agudo Garat.
  • Piscina de Sant Vicent de Paül.
  • Àrees Municipals
  • Àrea Municipal de BMX.
  • Àrea Municipal de Skate.
  • Instal·lacions amb convenis
  • Pavelló del col·legi dels Germans de la Salle.
  • Pavelló del col·legi Sant Vicent de Paül.
  • Pavelló de l'IES Cotes Baixes.
Façana de l'antic escorxador municipal.
  • Altres àrees esportives
  • Àrea esportiva del Camí.
  • Àrea esportiva del Romeral.
  • Via verda.
  • Àrea de Petanca.

A l'antic escorxador municipal, projecte de Timoteu Briet (1911),[16] part de les seues instal·lacions acullen actualment el complex esportiu Eduardo Latorre, amb piscina climatitzada de 25 x 18,63 m, de vuit carrers, piscina climatitzada d'ús polivalent, sala de fitness, sales polivalents, saunes, jacuzzis, hidromassatges i piscina infantil.[17]

Comunicacions[modifica | modifica el codi]

Carreteres[modifica | modifica el codi]

La N-340 és la principal via de comunicació que travessa Alcoi

Les comunicacions han estat condicionades des de sempre per una topografia accidentada. Diverses obres públiques d'autovia recentment concloses o en projecte apropen Alcoi a la costa, especialment a Alacant i Benidorm. La carretera N-340 (Barcelona-Cadis) comunica la ciutat amb Alacant pel sud i amb Xàtiva-València pel nord, amb enllaços a la A-3. Alcoi es connecta amb Benilloba amb la CV-70, amb Bocairent amb la CV-794 i amb Banyeres gràcies a la CV-795.

Ferrocarril[modifica | modifica el codi]

La xarxa viària es complementa amb el ferrocarril Alcoi-Xàtiva-València. Antigament també tenia enllaços de ferrocarril amb Gandia i amb Villena.[18] En l'actualitat s'està construint la circumval·lació de la ciutat a la A-7.[19]

Estació de tren Adif Alcoi
Línia 47: València-Xàtiva-Alcoi
València-Nord C1 C2 Logo C5 València Logo C6 València València L3 València L5
Xàtiva C2
El Genovés
Benigànim
La Pobla del Duc
Montaverner
Bufalí
Albaida
Agullent
Ontinyent
Agres
Cocentaina
Alcoi

Autobús[modifica | modifica el codi]

Alcoi té a disposició dels ciutadans una xarxa de set línies d'autobusos públics gestionada per l'empresa Transport Urbà d'Alcoi Societat Anònima (TUASA), del Grup SuBús. Els autobusos passen per tots els barris de la ciutat.

Tres companyies d'autobusos interurbans connecten Alcoi amb les comarques properes i amb les ciutats d'Alacant i València.

Demografia[modifica | modifica el codi]

Des de la seua fundació Alcoi va passar de ser una vila de no més de 150 habitants el 1300 a tenir 30.000 habitants el 1877. Al voltant dels segles XIX i la primera meitat del segle XX rep una gran quantitat d'immigració com a mà d'obra per les indústries, primer dels pobles circumdants i més tard d'altres zones, principalment de l'est d'Andalusia, Múrcia i la província d'Albacete.[20] A causa del procés de reconversió industrial, la població de la ciutat es manté més o menys estable des de l'any 1970, amb un màxim de població de 65.908 habitants l'any 1981. Durant el període 2000-2005 la població ha augmentat 508 habitants gràcies a la immigració.[21]

A la ciutat hi ha un 8,58% de població estrangera (2011),[22] proporció molt baixa si es compara amb la mitjana provincial, que és del 23,1% (2007),[23] o nacional, del 15,5% (2008).[24] Els residents estrangers són fonamentalment romanesos (20,31%), equatorians (18,56%) i marroquins (12,56%).[25] La poca presència d'immigració es deu en part a la crisi industrial i al trasllat de moltes indústries a altres poblacions com Cocentaina o Muro d'Alcoi.

Evolució demogràfica d'Alcoi (1857-1996) Evolució demogràfica d'Alcoi (1998-2010)
Evolució demogràfica d'Alcoi (1857-1996) i (1998-2010)[26]

Població per nivell d'estudis. Residents en habitatges familiars per nivell d'estudis (2006):[27] no saben llegir ni escriure, 8.763; inferior al graduat escolar, 24.351; graduat escolar o equivalent, 19.040; batxiller, FP2 o superior, 11.448.

Residents en habitatges familiars per nivell d'estudis Immigració forana per país de procedència
Residents en habitatges familiars per nivell d'estudis i immigració forana per país de procedència[28]

Economia[modifica | modifica el codi]

Caldera i ximenera al llit del riu Riquer, hui en dia zona de recreació

Gràcies al Llibre padró 1744-1784 se sap que cap a 1750 la població activa industrial supera l'agrícola, i Alcoi passa a ser dependent de les poblacions pròximes en matèria agrícola i ramadera.[29] A pesar de l'escàs cabal dels seus rius, es creen grans nuclis industrials que aprofiten la força motriu de les seues aigües, i això provoca l'aparició de partides industrials dins del nucli urbà mateix.

Tradicionalment la indústria tèxtil ha estat la primera font de riquesa d'Alcoi. El primer gremi que es coneix en la ciutat data de 1561, quan és autoritzat pel governador de València, i apareix inclús abans que els de Sabadell i Terrassa, tradicionalment molt més forts econòmicament.[30] La crisi al sector tèxtil s'ha unit a la pràctica desaparició de les indústries del paper i metal·lúrgiques tradicionals, i ara la ciutat es troba en plena reconversió. En els últims anys el nombre de treballadors afiliats a la Seguretat Social s'ha reduït dràsticament, i ha estat notòria la reducció de llocs de treball en sectors tradicionals de la ciutat,[31] ja siga pel tancament d'empreses o pel trasllat a altres poblacions properes.

Alcoi i Bocairent són els dos centres tèxtils històrics de la zona, als quals s'han unit Ontinyent, Banyeres de Mariola, Cocentaina, Biar, Albaida, Benilloba… A aquests municipis s'hi ha traslladat molta producció a causa de la tradicional falta de sòl industrial a la ciutat per la seua orografia; també hi han contribuït les polítiques d'ajuda a les empreses adoptades pels municipis pròxims. L'eix industrial Alcoi-Ontinyent-Gandia pateix actualment les conseqüències d'una greu crisi per la competència de productes provinents sobretot de la Xina. Per sobreviure el sector ha de bolcar-se en la investigació i sobretot optar per ser referent de qualitat.[32] Actualment els productes no tèxtils tenen més pes en l'economia alcoiana.[30]

Els altres dos sectors tradicionals són el metal·lúrgic i el paperer, ambdós molt reduïts en comparació als segles XIX i XX.

Vegeu també: el Molinar d'Alcoi, els Tints i el Tossal

Indústria del paper i cartó[modifica | modifica el codi]

La indústria del paper i cartó va començar la seua producció almenys al segle XIV,[33] utilitzant canyes, lli, draps o cordes per la fabricació de naips; més tard s'hi elaboraren tot tipus de derivats del cartó o del paper. Per la seua importància, Alcoi competia amb ciutats com Basilea o Nuremberg.[33] Al segle XIX es va convertir en el centre paperer més important d'Espanya quant a nombre de factories; aquí es van inventar els llibrets de paper de fumar.[33] Ja al segle XX els molins es fusionen o són absorbits per grans empreses del sector, cosa que fa que desapareguin quasi completament de la ciutat.

En l'actualitat s'elaboren envasos de cartó, cons per al tèxtil o paper continu per ordinador. Cal ressaltar l'edició de llibres, amb una gran activitat, a més de la impressió d'envasos i etiquetes.[33]

Fàbrica dels tacos Museu de bombers
La cotonera de Barceló, Raduan i Gavarró, coneguda popularment com la Fàbrica dels Tacos.[34] Allí s'elaboraven tacs d'escopeta. Està en procés de reconstrucció i serà seu del futur museu dels bombers d'Alcoi.[35] Avui en dia, juliol de 2009, el museu està per inaugurar, el seu exterior es troba igual que estava a agost de 2007entre altres manques.[36]

Indústria metal·lúrgica[modifica | modifica el codi]

La indústria metal·lúrgica es remunta al segle XI, però és en els segles XIX i XX quan prolifera gràcies a la construcció de la maquinària necessària per als sectors tèxtil i paperer. També es fabrica maquinària agrícola, calderes o maquinària per espinyolar l'oliva. En l'actualitat gran part de la producció se centra en petites peces de mobiliari urbà com són tapes de clavegueram, reixes de desguàs, etc., així com en peces per subministraments industrials.[33]

Actualment el sector químic (cosmètica i articles de neteja), la construcció de maquinària d'embalatge per la indústria alimentària i el sector alimentari (olives farcides, productes carnis, pastisseria i licors i aiguardents), així com la indústria auxiliar relativa a les festes de moros i cristians, formen part de l'activitat econòmica alcoiana.[33]

Turisme i restauració[modifica | modifica el codi]

Les places hoteleres han passat de ser menys de 200 el 1997 a quasi 500 el 2006, repartides entre dos hotels de 3 i 4 estreles, un hostal i un alberg,[37] més quatre masos dedicats al turisme rural.[38] L'oferta hotelera és puntualment baixa en les festes de moros i cristians, en què la ciutat pot duplicar la seua població. L'oferta existent està basada en l'explotació del turisme d'un dia provinent de Benidorm o Alacant, com és el cas de Guadalest.

Hi ha 57 restaurants i 10 cafeteries.[37]

Indicadors[modifica | modifica el codi]

Evolució de l'atur. Font: INEM - Mes de desembre com a referència.[39]

Treball. Ocupats per situació professional (2001):[40] empresaris, 3.666; empleats, 19.670; membres d'una cooperativa, 53; persones dependents de l'ajuda familiar 75. L'atur registrat per sectors el 31 de març de 2009 era el següent: agricultura, 0,81%; construcció, 13,67%; indústria, 28,24%; serveis, 49,72%, i gent sense ocupació anterior, 7,56%.

Parc de vehicles. L'any 2008 el total de vehicles era de 38.401, quantitat que suposa una mitjana de 0,61 vehicles per habitant.

Divisió administrativa[modifica | modifica el codi]

Vista panoràmica d'Alcoi des de la Mariola.
Distribució per barris de la població d'Alcoi[28]

Alcoi està conformat per un nucli central de set barris principals més sis entitats de població disseminades pel seu terme municipal, així com antigues partides industrials situades dins de la ciutat. Aquests barris són: Batoi, Centre —amb el barri de la Sang—, el Viaducte, l'Eixample, Santa Rosa, zona Alta i zona Nord, en la qual s'integren els barris de Caramanxel, la Clau, Joan XXIII i Font Dolça,[41] les partides de Barxell, la Canal Alta, la Canal Baixa, Cotes Altes, Cotes Baixes, l'Horta Major, les Llacunes, Mariola, els Pagos, Polop Alt, Polop Baix, la Rambla Alta, la Rambla Baixa, el Regadiu, Riquer Alt, Riquer Baix, el Salt, Sant Benet Alt i Sant Benet Baix, les subpartides dels Llençols, els Tints, el Tossal, Gormaig, les Mascarelles, Xirillent,[42] etc., i els polígons Cotes Baixes, Cotes Altes, la Beniata, els Realets, Sant Benet i un nou projecte a la Canal que ha despertat una certa polèmica per l'impacte ecològic que pot tindre.[43][44][45]

La població es concentra sobretot a la zona Nord, Santa Rosa i l'Eixample, tres barris relativament moderns que acullen fins al 74% dels habitants de la ciutat. Disseminades per les serres que envolten Alcoi, trobem les urbanitzacions i entitats de població de Baradello-Sargento, Cases del Salt, l'Estepar, Font Roja, Montesol i Sol i Camp.[46]

Política[modifica | modifica el codi]

Vots aconseguits en les últimes quatre convocatòries electorals a Alcoi[47]
Llista d'alcaldes des de les eleccions democràtiques de 1979
Període Nom de l'alcalde Partit polític
1979 - 1983 Josep Sanus Tormo PSPV-PSOE
1983 - 1987 Josep Sanus Tormo PSPV-PSOE
1987 - 1991 Josep Sanus Tormo PSPV-PSOE
1991 - 1995 Josep Sanus Tormo PSPV-PSOE
1995 - 1999 Josep Sanus Tormo PSPV-PSOE
1999 - 2003

Josep Sanus Tormo (1999-2000)
Miguel Peralta Viñes (2000-2003)

2003 - 2007 Jordi Sedano Delgado PP
2007 - 2011 Jordi Sedano Delgado PP
Des del 2011 Antoni Francés Pérez PSPV-PSOE
Resultats electorals de Alcoi, 2011
Candidatura Cap de llista Vots Regidors/Consellers % Vots
Partit Popular de la Comunitat Valenciana Jordi Sedano Delgado 12256 11 39.4%
Partit Socialista del País Valencià Antoni Francés Pérez 7818 7 25.2%
BLOC-Coalició Compromís Rafael Carbonell Armero 6096 5 19.6%
Esquerra Unida-L'Entesa Francesc Xavier Agulló Payá 3094 2 9.96%
Unió, Progrés i Democràcia Rafael Adrián Serrano 969 0 3.11%
Centre Democràtic Liberal Jordi Pérez Sempere 712 0 2.29%
Unificació Comunista d'Espanya Joan Carles Caldente Mateu 132 0 0.42%
Total 31077 25

Corporació municipal[modifica | modifica el codi]

A la legislatura 2007-2011 la corporació municipal estava encapçalada per Jordi Sedano, alcalde president (PP), i per Rafael Sanus Selles (PP), Fernando Pastor Llorens (Portaveu) (PP), Mario Santacreu Mira (PP) i Santiago Jorge Botella Sancho (PP) com a tinents d'alcalde.

El consistori estava format per les regidories d'Hisenda, Patrimoni i Règim Jurídic; Urbanisme i Grans Projectes; Turisme, Patrimoni Històric i Educació; Medi Ambient; Personal, Règim Interior i Compres i Contractació; Dona, Política Lingüística, Consum i Aules de la Tercera Edat; Habitatge i Benestar Social; Policia, Seguretat Ciutadana, Protecció Civil i Participació Ciutadana; Esport, Festes, Obres i Serveis, Atenció de les Vies Públiques; Joventut, Promoció Econòmica i Comerç; Modernització, Qualitat i Foment i Sanitat; Cultura i Relacions Institucionals.

Els portaveus dels grups amb presència al ple municipal són Fernando Pastor Llorens (PP), Antonio Francés Pérez (PSOE), Rafa Carbonell i Armero (BLOC) i Francesc-Xavier Agulló Payà (ENTESA).[17]

Medalles d'Or d'Alcoi[modifica | modifica el codi]

Ramón Castañer el 2007 al mas de Botella (Agres)

Fa 49 anys que l'Ajuntament d'Alcoi entrega la distinció de la Medalla d'Or, concretament des de 1959. La decisió correspon a la Junta de Portaveus, que fins al moment ha entregat un total de 15 distincions. Només es poden concedir un total de 10 medalles, que són vitalícies quan es tracta de persones i que en el cas d'institucions tenen una validesa de deu anys.

Els guardonats en temps del franquisme foren el mateix Francisco Franco (1959); Enrique Oltra Moltó, alcalde d'Alcoi, governador civil, president del Consell General de Col·legis Oficials de Pèrits i Enginyers Tècnics Industrials el 1963, l'Escola Tècnica de Pèrits Industrials (1967), la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat d'Alcoi (1971), i el jesuïta fisicoquímic Eduard Vitòria Laporta, acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts de Barcelona, fill predilecte d'Alcoi, Medalla d'Or al Mèrit en el Treball, Gran Creu d'Alfons X el Savi i medalla de l'associació Chimics Lovainenses (1973).

L'any 1978, l'enginyer Fernando Reig va ser el primer guardonat des de la recuperació de la democràcia. L'any 1980 van rebre la distinció el Regiment d'Infanteria Biscaia 21, l'Institut Geològic i Miner d'Alcoi i el poeta i assagista Juan Gil-Albert. Van haver de passar catorze anys perquè Ovidi Montllor la rebera, el 1994. Mossén Cirilo Tormo, Don Cirilo, ja havia rebut el títol de fill adoptiu de la ciutat, cosa que no va impedir que fóra guardonat. L'any 1997 la rebia la Universitat Politècnica de València al mateix temps que el seu rector, Justo Nieto Nieto, rebia simultàniament els honors de fill adoptiu d'Alcoi. L'Assemblea Local de la Creu Roja (1998), el compositor Amando Blanquer Ponsoda[48] i Ramón Castañer Segura, pintor, membre de l'Institut Alcoià de Cultura Andreu Sempere, catedràtic de Dibuix, soci d'honor del Centre Espanyol de Bielefeld (Alemanya), majoral d'honor de l'Associació de Sant Jordi d'Alcoi, insígnia d'or del Cercle Industrial d'Alcoi, fill adoptiu d'Agres i abencerratge d'honor,[49] són els últims tres guardonats.

Cronistes oficials d'Alcoi[modifica | modifica el codi]

Cronistes oficials de la vila foren l'escriptor Antonio Vilaplana Sempere (1876-1888), els mossens Josep Vilaplana Gisbert (1888-1904) i Miguel Juliá Vilaplana (1904-1906) i els periodistes Julio Puig Pérez, (1906-1915) i Julio Andrés Valor (1917-1918). També ho han estat Remigio Vicedo Sanfelipe (1919-1937), mossén assassinat a la guerra civil, José Moya Moya (1940-1950), periodista i polític, i Rogelio Sanchis Llorens (1955-2007), historiador i catedràtic de francés.

Llocs d'interés[modifica | modifica el codi]

Paratges[modifica | modifica el codi]

Pujada al Barranc del Cint

Dos parcs naturals afecten territorialment Alcoi: el carrascar de la Font Roja i el de la serra de Mariola, als quals s'ha d'afegir el Paratge Natural Municipal, conegut com el racó de Sant Bonaventura o els Canalons.

Altres dos paratges naturals emblemàtics pels alcoians estan situats tots dos a la solana de la serra de Mariola: el Salt i el barranc del Cint.

El Salt. El riu Barxell o Riquer discorre per una zona molt plana de la vall de la Troncal, sobre roques calcàries, fins a trobar-se amb un tallat de vuitanta metres de desnivell. És habitual que el riu s'infiltre i reaparega a la base de la paret, però en època de pluges torrencials es genera una espectacular cascada. A la zona es troben molins del segle XIX, així com la casa de Juan Gil-Albert i les restes arqueològiques del Salt.[50]

El barranc del Cint. El riu Cint o Benissaidó circulava per aquest barranc de parets verticals de més de dos-cents metres amb punts d'engorjada de tan sols dos metres d'amplada. Antigament, s'aprofitava com a camí a Bocairent. El seu perfil forma una V, que és molt visible en la majoria de panoràmiques d'Alcoi.[51] En tractar-se del segon punt en importància d'abastiment d'aigua d'Alcoi, actualment el riu circula entubat.

Vista de les fàbriques del Molinar a principis del segle XX

Per altra banda, i molt a prop del parc natural de la Font Roja, el brollador del Molinar és un paratge cobert de salts d'aigua naturals i artificials i engorjades de les quals se servien les antigues fàbriques de la zona per utilitzar la seua força hidràulica. Està situat a la rodalia del "barranc de la batalla", a la carretera N-340 a l'eixida d'Alcoi direcció Alacant. S'usava ja en el segle XV per abastir d'aigua Alcoi i com a paratge d'oci als inicis del segle XX. Actualment no circula aigua al llit del riu per l'ús urbà de l'aqüífer. Algunes fàbriques de la zona es troben en procés de restauració dins dels plans per crear un camp d'arqueologia industrial.[52] El brollador natural està cobert per una cúpula modernista de 1912 que empra la tècnica del trencadís i que és un dels símbols del paratge i també de la ciutat.

Patrimoni arqueològic i històric[modifica | modifica el codi]

Cara B del plom de la Serreta (Alcoi): Text ibèric en alfabet grecoibèric
Torre de Na Valora i pont de Buidaoli

A les muntanyes que envolten la ciutat es troben gran quantitat de jaciments arqueològics esguitats per tot el terme municipal. Els més antics daten del paleolític, com són l'abric del Pastor i el Salt,[53] habitat per l'home de Neandertal i referent a escala mundial,[54] així com l'abric de la Falguera i la penya del Comptador,[53] de l'Epipaleolític. També hi ha jaciments del neolític,[55] Eneolític,[55] i de l'edat del Bronze; destaca la cova Foradada (abrics de la Sarga).[56]

De l'època ibèrica, les principals restes són els poblats ibèrics d'altura de la Serreta, el Puig i el Castellar i la necròpolis romana de l'Horta Major.[57] El poblat fortificat del Castellar (al-Qüy), d'època islàmica, és un altre jaciment arqueològic destacat.[58]

El castell de Barxell,[59] del segle XII, va substituir l'enderrocat castell àrab del Castellar.[60] Per la seua situació formava part de la xarxa de castells fronterers amb el regne de Castella.

Dintre la ciutat destaquen la torre de Na Valora,[61] del (segle XIII), o el portal de Riquer, conformat per l'arc de Sant Roc, del segle XVIII, i les torres de N'Aiça i la torre portal de Riquer, del segle XIV.[62] A més, té un baluard defensiu de la guerra de Successió. La torre de l'Andana va ser integrada a la rehabilitació de la placeta de les Xiques. Tant les restes del portal del Castell i del portal de Penàguila, del segle XIII, com la casa del Delme (segles XIV-XV), estan per restaurar.

Esglésies i ermites[modifica | modifica el codi]

Al terme municipal d'Alcoi es troben les ermites de Sant Antoni Abat (segle XIV i segle XVIII) i Sant Cristòfol (segle XIV), i les de Polop (segle XVIII), Barxell i Mariola.[63] Al complex industrial del Molinar es troba una ermita dedicada a la Verge del Pilar.[64]

L'antiga parròquia de Santa Maria, més coneguda com l'antic hospital, és el primer temple cristià de la població del qual es té notícies. Abandonat el seu ús com a església, l'edifici ha complit diverses funcions. Quasi contemporani a aquest és el convent de Sant Agustí, construït al segle XIV al lloc on s'erigia el Castell Palau dels Llúria; del convent avui només se'n conserva el claustre (actual plaça de Dins),[65] d'estil neoclàssic, així com els seus fonaments i un arc gòtic. Encara que l'actual església de Sant Jordi va ser construïda l'any 1921, ja es tenen notícies de l'existència d'una ermita dedicada al sant en el mateix lloc edificada entre els anys 1429 i 1442.[66] L'església del Sant Sepulcre és un convent d'agustines descalces. A l'octubre de 1597 es va habilitar la part destinada a albergar les monges reformades a proposta de l'arquebisbe Ribera.[67]

L'església arxiprestal de Santa Maria (segle XVIII-1937/1955) fou beneïda el 22 de setembre de 1768 per substituir l'antiga parròquia.[68] El temple va ser demolit l'any 1937.[69] Acabada la guerra civil va ser reconstruïda sobre la seua mateixa planta (de la qual es conserven restes).[70] Idèntica sort va patir l'església de Sant Maure (segle XVIII-1936/1956). L'actual temple, beneït el 29 d'abril de 1956, no guarda cap relació arquitectònica amb el temple destruït durant la guerra civil (convent i església de Franciscans).

Ermita de Sant Josep Façana de l'església de la Mare de Déu dels Desemparats Campanar de l'església de Sant Maure
Ermita de Barxell, estat anterior a la seva restauració de la façana de l'església de la Mare de Déu dels Desemparats i campanar de l'església de Sant Maure. Segons el projecte original, estaria rematat amb una punta d'estil neogòtic.

A la ciutat es troben dues petites capelles, la de Sant Miquel (segle XVIII), construïda en 1790 i declarada Bé d'Interés Cultural,[71] i la capella de la Mare de Déu dels Desemparats, oberta al culte en 1852. Actualment aquest temple està dessacralitzat i en el seu interior es conserven llenços i pintures al fresc obra de Vicente Castelló Amat (1787-1860), deixeble de Vicente López; en el 2010 acollirà una exposició de la Fundació la Llum de les Imatges i per això es va a transformar en pinacoteca.[72]

Finalment, malgrat que l'edifici del santuari de Maria Auxiliadora (1931) no té interés artístic, conté murals pictòrics de Ramón Castañer dedicats a sant Pancràs[text imprecís] (1951), sant Joan Bosco (1988), sant Jordi (1993), i de David Pastor Corbí al treball i Sant Francesc d'Assís.[73]

Amb motiu de la celebració a Alcoi de l'exposició "Camins d'Art" de la fundació Llum de les imatges l'any 2011 l'església arxiprestal de Santa Maria, la fatxada nord de l'església de Sant Maur, la capella de la "Mare de Déu" així com l'antic asil de les germanetes dels pobres han estat restaurats.[74]

Edificis civils destacats[modifica | modifica el codi]

Museu arqueològic d'Alcoi. Segle XVI
Fanalets típics de les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi, al carrer del País Valencià.
Edificis Carbonell i Ferràndiz (EPSA) i Santuari de Maria Auxiliadora

L'aspecte actual d'Alcoi deriva directament del de la ciutat pionera de la Revolució Industrial. Les indústries, els barris obrers i les cases de la burgesia van conviure en un espai reduït entre les valls i els rius. En molts casos conviuen en un mateix edifici petits tallers a la planta baixa amb habitatges de treballadors. El centre urbà d'Alcoi fou declarat Bé d'Interés Cultural com a conjunt historicoartístic l'any 1982,[75] situació legal que no ha pogut evitar l'enderrocament total de molts dels seus carrers.[76][77][78]

Anteriors a la Revolució Industrial, destaquen l'antic edifici de l'hospital (segle XIII/segle XVIII, vegeu "Esglésies"), que junt amb les muralles són les restes més antigues de la ciutat; el museu arqueològic Camil Vicedo,[79] situat a l'antiga casa de la Vila, i el casal de Sant Jordi[80] (segle XVIII), seu del museu de festes de moros i cristians i de l'associació de Sant Jordi.

També tenen un considerable valor arquitectònic la Casa Consistorial (1846-1863);[81] la casa de la Bolla, reformada el 1890, que va ser la seu de la Reial Fàbrica de Draps;[82] el palauet d'Albors (1873), que pren el nom del financer alcoià; l'Hospital Civil d'Oliver (1868-1877);[83] l'edifici del Mont de Pietat[84] (1909) seu del CADA Centre d'Art d'Alcoi,[85] i la Casa de la Cultura,[84] edifici neoclàssic de 1923 que acull la biblioteca pública i l'arxiu municipal.

Tota la ciutat està esguitada d'edificis industrials, molts dels quals estan sent rehabilitats com a locals d'oci, ambulatoris o zones esportives, com l'escorxador, i de museus, com la fàbrica dels Tacos o el museu d'interpretació turística d'Alcoi, a la partida dels tints.

El modernisme, com a Novelda, compta amb bells exemples disseminats pel barri vell de la ciutat, com el Círculo Industrial[84] (1904), el club social de la burgesia alcoiana de fa un segle, o la Casa del Pavo,[84] construïda entre 1908 i 1909 per l'arquitecte Vicent Pascual Pastor i que es va convertir en l'estudi de pintura de Ferran Cabrera. També s'han de destacar l'antic parc de Bombers[84] (1914), el conservatori de música i dansa Juan Canto[84] (1906-1908) o l'edifici de Papereres Reunides,[84] que va ser la central de Papereres Reunides SA, empresa que en 1934 reunia la major part dels fabricants de paper de la ciutat, famosos pels seus llibrets de paper de fumar.

Vestigi de la guerra civil és el museu Refugi antiaeri de Cervantes (1936), vinculat al Grup Escolar Cervantes (1924-1925), d'estil eclèctic i seu de l'Escola de Disseny, si bé la ciutat està esguitada de refugis públics i privats que esperen una rehabilitació.

Del segle XX destaquen la Llotja de Sant Jordi, obra de Santiago Calatrava, al subsòl de la plaça d'Espanya, i el barri de la Sang, barri obrer que va ser remodelat entre els anys 1991 i 2001.

Ponts[modifica | modifica el codi]

Pont de Buidaoli. Aquest pont és relativament recent, del 1828. S'utilitzava com a camí al barranc del Cint i a Agres

Alcoi és coneguda com la ciutat dels ponts. La seua peculiar orografia, marcada pels barrancs, va fer necessari que se'n construïren. A més dels ponts que formaven l'antiga xarxa viària (el pont de Penàguila, el de Cocentaina i el pont vell de Sant Roc, que daten del segle XVIII), n'hi ha altres de menors que van ser edificats per permetre l'accés a les indústries situades en la vora del riu Riquer.

Tres són les xarxes de ponts que es troben a Alcoi. La principal està conformada pels ponts més moderns, que possibiliten el pas de la N-340, com són el pont de Maria Cristina (1828-1837);[18] el pont de la Petxina (1863);[18] el pont de Sant Roc (1862);[18] el viaducte de Canalejas (1907), denominat així pel diputat a Corts pel districte d'Alcoi José Canalejas y Méndez; el pont de Sant Jordi (1931), perfil que identifica la ciutat, i el pont de Fernando Reig, un modern pont penjat construït el 1987 que dóna eixida a Alcoi en direcció a Alacant.

Una altra és la xarxa de ponts de la via de tren Alcoi-Alacant, del temps de la dictadura de Primo de Rivera, que mai no va arribar a entrar en servei. Entre aquests destaquen el pont de les Set Llunes i el pont del Salt, situats tots dos a la via verda d'Alcoi.

La tercera està conformada pels antics ponts que servien primitivament com a eixida d'Alcoi, quatre d'ells de més de dos segles d'antiguitat. Es tracta del pont del Tossal (1712) o de Penàguila; del pont Antic Sant Roc (1731), anomenat de Na Solivella a l'edat mitjana;[86] el pont d'Alcassares (1780) o Cocentaina,[86] i el pont de Cadisenyo (1790), de Don Bautista o de Penella.

Llengua[modifica | modifica el codi]

Estadístiques de la població. Coneixements de valencià[28]

Als carrers d'Alcoi compartixen primacia els idiomes castellà i valencià, amb certa preponderància d'aquest últim, si bé la gran immigració de castellanoparlants durant els segles XIX i gran part del XX va fer que aquesta comunitat aconseguira gran importància, i s'arribà a parlar-se més el castellà que el valencià. La política de normalització lingüística empresa al País Valencià des de l'any 1980 ha revitalitzat l'ús del valencià també a Alcoi. La variant del català de la ciutat tradicionalment s'anomena parlar xeu.[87]

La paraula xeu és el "malnom que donen als alcoians els habitants de les comarques veïnes",[88] si bé és un mot que ha caigut en desús.

Durant els governs del Partit Popular, la corporació municipal tingué una clara preferència per l'ús del castellà, actitud que creà un conflicte lingüístic entre l'Ajuntament i l'oposició,[89][90] i que va fer necessària la intervenció del Síndic de Greuges en diverses ocasions.[91][92] Els altres partits polítics acusaren el PP de provocar el retrocés en l'ús del valencià a Alcoi[93] i de defensar el secessionisme lingüístic valencià en el debat polític municipal.[94][95][96]

Placa al jardí dels sindicats Placa a l'entrada del complex esportiu Placa commemorativa en les muralles d'Alcoi
Tres exemples de l'ús quasi exclusiu del castellà per part de les últimes corporacions municipals.

Ensenyament[modifica | modifica el codi]

En l'actualitat a l'escola pública predomina l'ensenyament en valencià, mentre que a l'escola concertada és majoritari l'ús del castellà. A Alcoi els grups de batxillerat de línia en valencià estan disminuint, ja que des de 2004[97] està produint-se un reagrupament d'alumnes per optatives i no per la llengua en què han sol·licitat cursar els estudis, cosa que obliga els alumnes a escolaritzar-se en un altre centre.[98]

Gabinet Municipal de Normalització Lingüística[modifica | modifica el codi]

Alcoi té un reglament de normalització lingüística aprovat el 25 de gener de 1990;[99] el principal garant del seu funcionament és el Gabinet Municipal de Normalització Lingüística. La seua principal comesa és fer públiques les ajudes existents per al foment de l'ús del valencià, dedicar-se a l'assessorament lingüístic públic o privat, desenvolupar cursos de llengua, fomentar campanyes de normalització i assegurar la presència visible del valencià al carrer. En els últims anys aquest gabinet ha vist retallats els seus pressupostos i la seua activitat.[91][100]

Malgrat el reglament de normalització lingüística, en l'actualitat s'escriuen resolucions, revistes o plaques commemoratives de l'Ajuntament només en castellà,[101] i inclús es troben incorreccions ortogràfiques en valencià a la plana web municipal.[102]

Mostra de Teatre Valencià[modifica | modifica el codi]

La Mostra de Teatre , anomenada també "Mostra de Teatre Valencia d'Alcoi" i Mostra de Teatre d'Alcoi. Fira d'Arts Escèniques Comunitat Valenciana a partir de l'any 2006, està organitzada per l'Ajuntament d'Alcoi i Teatres de la Generalitat Valenciana, i forma part de la Coordinadora de Ferias de las Artes Escénicas del Estado Español (COFAE) i de la Red Española de Teatros, Auditorios y Circuitos de Titularidad Pública. Es tracta d'una fira multiescènica (Centre Cultural, teatre Principal, teatre Calderón, teatre Salesians, Llotja Sant Jordi (punt central d'informació), plaça de Dins, IES Pare Vitòria, col·legi públic Sant Vicent, pub Gaudí, Círculo Industrial, etc.) que reunix programadors de circuits públics i comercials, periodistes, crítics teatrals i gestors culturals[103]

Entitats[modifica | modifica el codi]

  • El Correllengua és una iniciativa de la Xarxa de Casals Jaume I i Acció Cultural del País Valencià (ACPV) per la defensa i la promoció de la llengua i per fomentar el seu ús social. La flama del Correllengua simbolitza la unitat de la llengua catalana.[104]
  • Les Jornades de Sociolingüística van ser una iniciativa del Gabinet Municipal de Normalització Lingüística per tal d'impulsar el procés de normalització lingüística en la societat; les primeres es van celebrar l'any 1992. L'Ajuntament d'Alcoi publicava anualment les ponències (cinc volums), fins que l'any 1997 se signà un conveni entre l'Ajuntament i l'editorial Bromera per publicar-les en la col·lecció "Graella Lectures de Sociolingüística".[105] L'any 2002, el govern municipal de l'Ajuntament, en mans del Partit Popular, impedí que les jornades continuaren realitzant-se al·legant raons pressupostàries. Les entitats culturals Amics de Joan Valls i Jordà, Club d'Amics de la Unesco d'Alcoi, la Coordinadora Alcoià-Comtat pel Valencià, l'Associació Cultural Alcoià-Comtat i el Centre Ovidi Montllor-Casal Jaume I d'Alcoi van elaborar un manifest, van fer una recollida de signatures[106] i van crear el Grup d'Estudis Sociolingüístics.[107] Malgrat que el Bloc va presentar una esmena als pressupostos de 2004 per recuperar-les, la iniciativa no va prosperar.[108] Cinc anys després, a pesar de continuar sense pressupost municipal, va arrancar la dotzena edició gràcies a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'Institut d'Estudis Catalans, el Centre Cultural Ovidi Montllor-Casal Jaume I, la Coordinadora pel Valencià Alcoià-Comtat i la Universitat Politècnica de València.[109]
  • La Universitat Politècnica de València organitza una sèrie d'activitats per celebrar la Setmana per la Llengua que es realitzen en els campus de València, Gandia i Alcoi.[110] Tots els alumnes tenen l'opció de rebre la seua formació en llengua valenciana.[111] L'Àrea de Promoció i Normalització Lingüística de la UPV participa en la Trobada d'Escoles en Valencià de l'Alcoià i el Comtat.
  • La Trobada d'Escoles en Valencià de l'Alcoià i el Comtat, que se celebra des de fa més de vint anys, vol promoure la llengua en diferents àmbits amb la participació de xiquets d'escoles infantils, escoles de primària i secundària.[112]

Guardons pel suport a la llengua[modifica | modifica el codi]

Monument a Joan Valls
  • El Premi Ciutat d'Alcoi de Teatre és una iniciativa municipal que té continuïtat des de 1971; s'hi poden presentar obres de temàtica lliure, en valencià. Les peces premiades es publiquen a Edicions 62 i reben un premi econòmic.[113]
  • Els Premis de Música en Valencià Ovidi Montllor es van crear per reconèixer els millors músics i cantants en valencià. Atorguen guardons en les categories de millor disc, millors arranjaments, millor intèrpret del país, millor disc de cançó, millor disc de folk, millor disc de pop rock, millor cançó, millor lletra, grup revelació, a la trajectòria artística i al suport a la música en valencià.[114]
  • El Premi de Poesia Manel Rodríguez Martínez, de l'Associació d'Amics de Joan Valls, accepta treballs poètics de qualsevol modalitat, escrits en llengua catalana, i ofereix un premi en metàl·lic i la publicació de l'obra guanyadora dins la col·lecció "Edicions de la Guerra" de l'Editorial Denes.[115]
  • El Premi Joan Valls i Jordà vol estimular la promoció i l'ús social del valencià. De caràcter honorífic, l'organitza l'Associació d'Amics de Joan Valls des de l'any 1995 amb l'objectiu de reconèixer les persones i les entitats de l'Alcoià i el Comtat que treballen a favor de la llengua.[116]
  • El Premi Ximo Llorca Pascual de l'executiva comarcal del BLOC de l'Alcoià-el Comtat-Les Foies de Castalla i Xixona vol fer un "reconeixement al compromís amb el País Valencià i la seua llengua i cultura". És una de les dues modalitats dels premis Agermanats.[117]
Vegeu també: Valencià meridional

Festes i tradicions populars[modifica | modifica el codi]

Moros i cristians[modifica | modifica el codi]

Article principal: Moros i Cristians d'Alcoi
Esquadra mora a La Glòria del 2008 al carrer Sant Nicolau.

L'any 1276 un exèrcit mudèjar encapçalat per Al-Azraq intenta prendre Alcoi, però és repel·lit i el seu cabdill mor en l'atac. No obstant això, els reforços cristians enviats des de Xàtiva pateixen una severa desfeta que tindrà en escac tot el Regne. La defensa de la vila per part dels alcoians i la mítica intervenció de sant Jordi és el germen de les actuals festes de Moros i Cristians d'Alcoi, declarades d'interés turístic internacional el 1980,[118] que se celebren cada any els dies 21, 22, 23 i 24 d'abril, si bé els primers actes festers de l'any es fan per diumenge de Pasqua, en un acte conegut com La Glòria en què participa un fester de cada filà,[119] així com totes les bandes de la ciutat. Des del diumenge de Pasqua fins al 21 d'abril (dia dels músics) se celebren totes les nits les populars filaetes, sort d'assaig per al dia gran de l'entrà amb participació de bandes de tot el País Valencià.

Altres activitats relacionades amb les festes són el trofeu filaes —competicions esportives de distints esports en què l'únic requisit exigit és pertànyer a la filà en què es participa— o la celebració del mig any fester quan només queda mig any per les festes.

En l'actualitat es viu un llarg procés d'incorporació total de la dona com a membre de ple dret dins de les festes. Teòricament l'Associació de Sant Jordi dóna llibertat a cada filà perquè actue lliurement, però en la pràctica a pesar que les dones poden entrar a una fila e inclus eixir en diversos càrrecs com són les favorites, no es permet la creacio d'esquadres mixtes ni femenines. L'associació Fonèvol representa totes les dones que volen participar en els actes com a membres de ple dret i ha acudit al Síndic de greuges. La situació enfronta els defensors de la tradició amb els defensors dels drets constitucionals; així doncs, esta situació no enfronta hòmens contra dones, ja que les dos posicions tenen defensors d'ambdós sexes.

Bandes de música[modifica | modifica el codi]

La Festa, com se sol conèixer, seria impensable sense la participació dels músics. Alcoi té tres bandes, alguna de les quals de les més antigues del País Valencià, i totes amb la seua pròpia acadèmia de música. Són la Banda Primitiva d'Alcoi (1830), la Societat Musical Nova d'Alcoi(castellà) (1848) i la Unió Musical d'Alcoi (1907)

La importància de la música en les festes provoca l'aparició d'un gènere musical propi a finals del segle XIX, època en què Alcoi era una població puntera en matèria artística tant des del punt de vista musical com a pictòric. Vegeu: Llista d'alcoians cèlebres.

Cavalcada de Reis[modifica | modifica el codi]

Patge de Ses Majestats pujant a un balcó amb regals la vespra del 5 de gener.

Molt activa és també la participació de la música en la segona festa en importància pels alcoians, molt vinculada a Nadal, com és la cavalcada dels Reis Mags, documentada com la més antiga del món i considerada festa d'interés turístic nacional.[120] Aquesta festa es completa amb altres actes tradicionals l'origen dels quals es remunta al segle XIX, com les pastoretes (matí del diumenge o del dia festiu anterior al 5 de gener), en què xiquets i xiquetes amb vestits de pastor acudixen a l'estable que hi ha en la plaça d'Espanya amb ramats d'ovelles i carros tirats per burretes. Data de l'any 1889. També se celebren les burretes (vespra del 4 de gener), durant les quals l'ambaixador de Ses Majestats Màgiques llegeix el Ban Reial per anunciar l'arribada dels Reis i els xiquets tiren la carta a unes bústies carregades a lloms de burretes perquè Ses Majestats lligen la carta. Per acabar els actes nadalencs, la vespra del 5 de gener es fa la cavalcada dels Reis Mags.

Betlem de Tirisiti[modifica | modifica el codi]

Una altra peça imprescindible del Nadal alcoià és el popular Betlem de Tirisiti[121] de titelles, molt lligat a les tradicions teatrals populars de l'arc mediterrani, que arreplega les tradicions populars alcoianes del segle XIX. És de curta duració i està destinat al públic infantil, del qual es requereix la participació. Celebrat de Nadal a Reis durant tot el mes de desembre, és visitat per escolars de tot el País Valencià en sessions especials. Ha estat declarat Bé Immaterial d'Interés Cultural per la Generalitat Valenciana per mitjà del decret 192/2002, de 26 de novembre, i ha rebut l'alta distinció de la Generalitat Valenciana al mèrit cultural.

Altres festes[modifica | modifica el codi]

  • Processó del patronatge de sant Maure Màrtir,[122] en memòria de la seua intercessió en els terratrèmols de 1620.
  • Processó del Jesuset del Miracle (31 de gener). El 29 de gener de 1568, Joan Prats va entrar a l'església parroquial i furtà una capseta de plata amb quaranta hòsties, la custòdia del viàtic i un reliquiari; ho va amagar tot davall de l'escala que portava de l'estable a les habitacions de sa casa. Més tard hi hagué un juí en el qual no acaben de faltar punts foscos així com algun matís de tint xenòfob.
  • Processó dels Xiulitets (Diumenge de Pasqua). A les sis del matí, els alcoians celebren la resurrecció de Crist. Una imatge de la Verge Maria corre a trobar-se amb una imatge de Crist sortint de la plaça d'Espanya i passant pel carrer Sant Nicolau, rodejada del soroll de petards i de botigetes plenes d'aigua que fan sonar el seu xiulit. Acaba en un castell de focs que desperta tota la població. També és coneguda com la processó de l'encare.
  • La processó del Corpus, que actualment ha recuperat la participació dels Nanos i Gegants. Novè diumenge després del de Pasqua.
  • Romeria a la Font Roja[123] (al setembre) al santuari de la Mare de Déu dels Lliris, patrona i alcaldessa d'Alcoi.
  • Sopar del pobre. La vespra del sorteig de la loteria de Nadal.
  • La volta als ponts és un costum molt alcoià. Es tracta de fer un passeig eixint des de la plaça d'Espanya pel carrer Sant Llorenç; s'arriba a la casa de la cultura i es passa per l'avinguda del País Valencià fins al pont de Cristina. Es travessa el passeig de Cervantes i el pont de Sant Roc i per l'Alameda es va fins a la plaça de la Constitució, coneguda popularment com La Rosaleda. Es gira a mà dreta, s'encreua el pont de Sant Jordi i pujant per Sant Tomàs s'arriba de nou a la plaça d'Espanya, la popular bandeja. El passeig passa pels barris del centre, Santa Rosa, Eixample i de nou el centre.

Com a ciutat tradicionalment industrial, Alcoi ha estat molt vinculada amb Catalunya a través del comerç, fins al punt que l'ús de la barretina era molt popular en el segle XIX; sense anar més lluny, el mateix Tirisiti en fa ús. Altres costums comuns són la celebració del segon dia de Nadal, el dia de la mona (diumenge de Pasqua) o portar l'aliança en la mà esquerra.

Com que la referida relació multisecular és ben intensa en qualsevol parcel·la, cal dir que si Alcoi és la més catalana de les ciutats valencianes (Sant Jordi, el tèxtil, el modernisme, l'hoquei patins…), Sabadell és, sens dubte, la més alcoiana de totes les ciutats catalanes.[124]

Gastronomia[125][modifica | modifica el codi]

Article principal: Gastronomia alcoiana
Embotits d'Alcoi. Llonganisses, botifarres de ceba, poltrota, blanquet i sobrassada

Tradicionalment a la ciutat s'ha practicat, a casa o fora, el que a Alcoi es denomina la picaeta, basada en les taretes, forma col·loquial d'anomenar les tapes dels bars, que a diferència d'altres llocs com Madrid o Andalusia són de pagament. El més habitual, però, és menjar o sopar als bars a base de tapes en compte de demanar un entrant i un plat.

Els dos plats per antonomàsia de la cuina alcoiana són l'olleta alcoiana i les bajoques farcides, poc conegudes fora d'Alcoi, així com la particular pericana. Actualment bona part de l'economia alcoiana està basada en la fabricació d'olives farcides, embotits, dolços (ametles confitades, conegudes com a pelaïlles) i licors, com el café licor o l'herberet, fet amb anís dolç i herbes macerades provinents de la serra de Mariola. La distribució d'aquests productes, exceptuant les olives, rares vegades supera les fronteres provincials o regionals. Altres plats típicament alcoians són les calaveres en bufanda i la borreta.

Esport[modifica | modifica el codi]

  • Alcoi 100 en 24.[129] L'any 2006 l'Escola Politècnica Superior d'Alcoi va organitzar Alcoi 100 en 24, un esdeveniment esportiu que consistix a recórrer 100 quilòmetres de senderisme entre els paratges naturals d'Alcoi en un màxim de 24 hores. No es tracta d'una prova competitiva, sinó que s'anima els participants a superar un repte personal al mateix temps que es gaudeix, es coneix i es valora l'entorn natural de la zona. La segona edició de la prova (també organitzada per l'EPSA) es va celebrar el 3 de març de 2007 amb uns dos-cents participants de tot Espanya. A diferència de la primera, esta edició també tenia un recorregut alternatiu per bicicleta de muntanya (BTT). La tercera edició, amb caràcter internacional, s'ha celebrat el 8 de març de 2008.
Partida de pilota al trinquet de la Cova Santa

Alcoians cèlebres[modifica | modifica el codi]

Article principal: Alcoians cèlebres
L'afusellament de Torrijos i els seus companys en la platja de Màlaga, obra d'Antoni Gisbert Pérez

Des de molt prompte, ja al segle XIV, es van creant unes condicions que permeten que a finals del segle XIX Alcoi siga una de les ciutats industrials punteres del País Valencià i d'Espanya, fins al punt que arriba a pugnar amb Alacant per la capitalitat de la província en els temps d'Isabel II.

Per tot açò les classes acabalades creen un entorn propici a l'activitat tant artística com política, amb la proliferació de periòdics de diverses tendències i una activitat sindical excepcional, a l'altura de ciutats com Barcelona a pesar de la seua escassa població. Durant la Primera República, Alcoi es va situar al capdavant dels conflictes socials. La classe obrera es va organitzar i va ser la primera a albergar una seu espanyola de la Primera Internacional dels Treballadors (AIT).[132] També el segle XX és prolífic en aquest sentit, malgrat la crisi industrial de 1985.

En una petita mostra d'alcoians cèlebres no hi poden faltar els pintors Gisbert, Ferran Cabrera Cantó o Emili Sala Francés, així com el litògraf Antoni Pasqual Abad o el renombrat cantant Camilo Sesto. A la seua altura hi ha el catedràtic de composició a Madrid Joan Cantó Francés, el compositor Amando Blanquer Ponsoda i Rafael Mullor Grau, el ministre republicà Joan Botella Asensi, el químic pare Eduard Vitòria, els poetes Joan Valls o Juan Gil-Albert, l'escriptora Isabel-Clara Simó, l'escriptor Carles Cortés, la ballarina i coreògrafa Sol Picó, el cantautor i actor Ovidi Montllor, el bisbe Rafael Sanus Abad i un llarg etcètera.

Com a esportistes de renom, en el terreny individual destaquen els futbolistes Francisco Alcaide Davia, Francisco José Carrasco i Ángel Pérez Soler, fundador del Club Deportivo Alcoyano; el pilotari Adolfo Silvestre García, Boixet; Máximo Gilabert Molines, jugador, tècnic i comentarista de rugbi (Alcoi, 1917 - Buenos Aires, 1992), que també fou cap de premsa del Comitè Olímpic Argentí. Recentment, Nico Terol s'ha convertit en el primer alcoià que ha pujat a un podi en el Campionat del Món de motociclisme de velocitat, concretament en la categoria de 125 cc.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Padró municipal a data d'1 de gener de 2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30 desembre 2013. [Consulta: 6 gener 2014].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 CABANES FITOR, Vicent; AMORÓS FRANCÉS, Joaquim (2006). "El topònim Alcoi" en Història d'Alcoi (p. 20-21).
  3. Diccionari català-valencià-balear
  4. AURA TORTOSA, J. Emili (2000). "Erudits, col·leccionistes i arqueòlegs. Història de la investigació (Alcoi 1884-1999)", en Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo Moltó (Catàleg), (p. 36). "C. Visedo va utilitzar el valencià en diversos treballs seus, fins i tot abans de les normes de Castelló (1932)".
  5. DIVERSOS AUTORS, (2006). Història d'Alcoi.
  6. http://mcolomina.wordpress.com/2013/05/17/la-batalla-del-5-de-maig-de-1276/
  7. 7,0 7,1 NEBOT, Pep (1997). "Alcoy, introducción al medio físico y biológico", en Alcoy paso a paso.
  8. MOLTÓ MANTERO, Enrique A. (2006). "La neu", en Història d'Alcoi, (p. 40-41).
  9. MOLTÓ MANTERO, Enrique A. (2006). "Les pluges: quantitat i qualitat", en Història d'Alcoi, (p. 38-39).
  10. Font: Atles climàtic de la Comunitat Valenciana. PICÓ ORTIZ, Juan; MOLTÓ MANTERO, Enrique A. (2006). "Geografia física", en Història d'Alcoi, (p. 29).
  11. 11,0 11,1 PICÓ ORTIZ, Juan; MOLTÓ MANTERO, Enrique A. (2006). "Geografia física", en Història d'Alcoi, (p. 24-35).
  12. Alcoi desbloqueja la construcció del camp de golf de Xirillent (castellà)
  13. El Consell rebutja una urbanització i un camp de golf a Alcoi (castellà)
  14. Projecte Canyet. Alcoi
  15. VICEDO SANFELIPE, Remigio, (1925). Guía de Alcoy, (p. 344, 383, 391 i 421)
  16. GARCÍA PÉREZ, Joel (2006). "L'escorxador municipal", en Història d'Alcoi, (p. 370-371).
  17. 17,0 17,1 Font: Ajuntament d'Alcoi
  18. 18,0 18,1 18,2 18,3 VICEDO SANFELIPE, Remigio, (1925). Guía de Alcoy.
  19. Alcoi Digital 31/07/2008 La Cambra de Comerç d'Alcoi sol·licita a Foment que es complisquen els terminis en la construcció de l'autovia central (castellà)
  20. Ajuntament d'Alcoi. Estadístiques de la població per províncies de procedència
  21. Diputació d'Alacant. Indicadors Socioeconòmics 2006
  22. Estadístiques de la població - Alcoi - Per països de procedència
  23. Diputació d'Alacant. Població segons lloc de naixement, 2007. Província d'Alacant. (castellà)
  24. Institut Nacional d'Estadística (castellà)
  25. Ajuntament d'Alcoi. Estadístiques de la població - Per països de procedència
  26. Població de fet segons l'Institut Nacional d'Estadística d'Espanya. Alteracions dels municipis en los Censos de Població des de 1842, Sèries de població dels municipis d'Espanya des de 1996. El cens des de 1997 es referix a data 1 de gener. Les dades de 1787 provenen del cens de Floridablanca, citades per BERNAT I MARTÍ; BADENES MARTÍN (1994). Crecimiento de la población valenciana. Análisis y prevención de los censos demográficos (1609-1857). València: Edicions Alfons el Magnànim.
  27. Ajuntament d'Alcoi- Estadístiques de la població - Nivell cultural
  28. 28,0 28,1 28,2 Font: Ajuntament d'Alcoi. Les estadístiques s'han elaborat prenent com a font el padró d'habitants d'Alcoi del 31 d'agost de 2007, segons l'última actualització facilitada pel Registre Civil d'Alcoi.
  29. GARCÍA PÉREZ, Joel (2001). Arquitectura industrial en Alcoy, (p. 17).
  30. 30,0 30,1 TEROL, Rafael (1997). "Alcoy, ciudad textil", en Alcoy paso a paso, (p. 112-113)
  31. Font: INEM Observatori Ocupacional d'Alacant. Tresoreria General de la Seguretat Social. Desembre de 2006
  32. OBIOL i FRANCÉS, Sandra (2006). Vivint en la incertesa: els treballadors del sector tèxtil a l'eix Alcoi-Ontinyent. Gandia: Xarxa d'Institucions d'Estudis Comarcals. ISBN 978-84-86927-99-8
  33. 33,0 33,1 33,2 33,3 33,4 33,5 PÉREZ, Antonio (1997). "La otra industria, sectores económicos", en Alcoy paso a paso, (p. 116-121)
  34. GARCÍA PÉREZ, Joel (2001). "Las algodoneras y el Clasicismo Académico", en Arquitectura industrial en Alcoy. Siglo XIX.
  35. Museu de Bombers ubicat en la Fàbrica dels Tacos obrirà les seues portes al gener de l'any que ve(castellà)
  36. El PP confirma nous endarreriments en el museu de bombers
  37. 37,0 37,1 Font: Diputació d'Alacant
  38. Ajuntament d'Alcoi. Turisme.
  39. Font: Diputació d'Alacant
  40. Font: Diputació d'Alacant
  41. Font: Ajuntament d'Alcoi
  42. Mapa Toponòmic d'Alcoi
  43. Colla ecologista La Carrasca. Informe del grup municipal del PP desfavorable a la construcció de la Canal; és de l'any 1996, quan estava en l'oposició.(català)(castellà)
  44. L'AQÜÍFER DEL MOLINAR Club de amigos de la UNESCO (Alcoi) (castellà)
  45. El País Pintors alcoians venen la seua obra per salvar el paratge del Molinar (castellà)
  46. Font Diputació d'Alacant (castellà)
  47. Font: Presidència de la Generalitat Valenciana i Ajuntament d'Alcoi. Resultats 2008
  48. Ciudad de Alcoy núm. 8344, any LVI, 17 de juliol de 2008
  49. Ciudad de Alcoy Número 8.352. AÑO LVI, 31 de juliol de 2008
  50. Fotos del Salt
  51. PICÓ ORTIZ, Juan, MOLTÓ MANTERO, Enrique A. (2006). "El Salt i el barranc del Cint: símbol, realitat i llegenda", en Història d'Alcoi, (p. 36-37).
  52. La Verdad.es (01/08/2006) ALCOI / Comença la rehabilitació del complex d'arqueologia industrial El Molinar (castellà)
  53. 53,0 53,1 AURA TORTOSA, J. Emili; JORDÁ PARDO, Jesús F. (2006). "La Prehistòria", en Història d'Alcoi (Mapa pàg. 60).
  54. HERNÁNDEZ GÓMEZ,Cristo M., GALVÁN SANTOS, Bertila; RODRÍGUEZ RODRÍGUEZ, Amelia; FRANCISCO ORTEGA, Isabel; ALBERTO FANGOS, Verónica; FANGO ROÍS, Ana; (2001). "Las sociedades cazadoras-recolectoras neandertalianas en los valles de Alcoy (Alicante, España). El Salt como un centro de intervención referencial". en Tabona(núm. 10, pàg. 7-34).
  55. 55,0 55,1 AURA TORTOSA, J. Emili; JORDÁ PARDO, Jesús F. (2006). "La Prehistòria", en Història d'Alcoi (Mapa pàg. 66).
  56. AURA TORTOSA, J. Emili; JORDÁ PARDO, Jesús F. (2006). "La Prehistòria", en Història d'Alcoi (Mapa pàg. 69).
  57. GRAU MIRA, Ignasi (2006). "L'Antiguitat. Època ibèrica i romana", en Història d'Alcoi (Mapa pàg. 83).
  58. PÉREZ BOTÍ, Germán (2006). "L'època islàmica", en Història d'Alcoi (Mapa de J. TORRÓ pàg. 104).
  59. PAREDES VAÑÓ, Enric (2006), "El castell de Barxell", en Història d'Alcoi, (p. 130-133).
  60. PÉREZ BOTÍ, Germán (2006), "El Castellar", en Història d'Alcoi, (p. 110-111).
  61. TORRÓ, Josep (2002). "La torre de Na Valora", en Revista de festes de moros i cristians. Alcoi: Associació de Sant Jordi.
  62. BAÑÓ ARMIÑANA, Ricard; DÁVILA LINARES, Juan Manuel (2006). "El Raval Vell", en Història d'Alcoi, (p. 148-149).
  63. VICEDO SANFELIPE, Remigio (1925), Guía de Alcoy, (p. 216-217)
  64. VICEDO SANFELIPE, Remigio (1925), Guía de Alcoy, (p. 216)
  65. Web de turisme de la Comunitat Valenciana. Plaça de Dins
  66. BAÑÓ ARMIÑANA, Ricard. "Les primeres ermites", en Història d'Alcoi, Alcoi: Ajuntament d'Alcoi, Editorial Marfil, SA, Centre Alcoià d'Estudis Històrics i Arqueològics, 2006 (p. 154-155). ISBN 84-89136-50-5
  67. Web de turisme de la Comunitat Valenciana. Convent de les Agustines Descalces
  68. SORIANO BELLVER, Josep Maria (2006). "La construcció de la nova parròquia de Santa Maria", en Història d'Alcoi, (p. 254-253).
  69. BENEITO LLORIS, Àngel(2006). "La 'confiscació' dels béns de l'Església", en Història d'Alcoi, (p. 476-477).
  70. BENEITO LLORIS, Àngel(2006). "La reconstrucció de les esglésies", en Història d'Alcoi, (p. 494-495).
  71. Web de turisme de la Comunitat Valenciana. Capella de Sant Miquel
  72. Periòdic Ciudad de Alcoy, suplement La ciudad de los museos (juny de 2008), pàg. 22
  73. Web de turisme de la Comunitat Valenciana. Església de Maria Auxiliadora
  74. Camins d'Art. Alcoi 2011
  75. ↑ Periòdic Ciudad de Alcoy, suplement La ciudad de los museos (juny de 2008), pàg. 18
  76. Alcoi Digital 12/11/2003 "L'Ajuntament inicia els enderrocs a Ambaixador Irles"
  77. Alcoi Digital 19/11/2003 "Cauen dos edificis al centre d'Alcoi"
  78. Alcoi Digital 19/11/2003 "Lluís Torró insisteix que el govern municipal actua al centre 'en contra dels valors de la zona'"
  79. «MUSEU ARQUEOLOGIC MUNICIPAL D'ALCOI - Camil Visedo Moltó -». [Consulta: 20 de juliol de 2012].
  80. Associació de Sant Jordi. Seu de l'edifici
  81. Col·lecció d'art de l'Ajuntament d'Alcoi
  82. Web de turisme de la Comunitat Valenciana. Casa de la Bolla
  83. 125 aniversari de l'hospital d'Oliver
  84. 84,0 84,1 84,2 84,3 84,4 84,5 84,6 Ajuntament d'Alcoi. Passejos urbans: Ruta del Modernisme
  85. Obre social CAM
  86. 86,0 86,1 MESTRE, Josep Albert (1981). "El pont d'Alcassares", en Revista de Festes de Moros i Cristians. Alcoi: Associació de Sant Jordi.
  87. Caplletra 11 Revista Internacional de Filologia (1991) Actes del Simposi Cent Cinquanta Anys de Filologia Valenciana (1800-1950) Jordi COLOMINA I CASTANYER. Joaquim Martí i Gadea com a lexicògraf i com a dialectòleg
  88. Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d'A. M. Alcover i F. de B. Moll
  89. Alcoi Digital 20/01/2005 Carles Esteve assegura que el PP vol que el valencià siga una llengua de filà
  90. Alcoi Digital 18/01/2008 Esquerra Unida-l'Entesa lamenta la política lingüística feta pel Partit Popular
  91. 91,0 91,1 Alcoi Digital 06/10/2005 La Coordinadora pel Valencià denuncia davant el Síndic que el govern local incompleix la normativa de normalització
  92. Nota de premsa del grup municipal del BLOC d'Alcoi del dia 5 de desembre de 2007 en Un fum de greuges
  93. Alcoi Digital 05/05/2004 L'Entesa acusa el Partit Popular de provocar el retrocés en l'ús del valencià
  94. Alcoi Digital 11/12/2003 L'Entesa mostra la seva preocupació per la reobertura del conflicte lingüístic
  95. Alcoi Digital 15/09/2004 Paco Blay critica la proposta del govern perquè es reconega el valencià, diferenciat del català, com a llengua oficial a Europa
  96. Alcoi Digital 16/09/2004 Trini Miró defén el valencià com a llengua pròpia dels valencians, "perquè així ho reconeix l'Estatut" (castellà)
  97. Alcoi Digital 06/07/2004 El Bloc protesta per la marginació del valencià al batxillerat
  98. BLOC Alcoi.- Respecte a l'opció de línia en valencià
  99. Reglament de normalització llingüística per al municipi d'Alcoi i el seu ajuntament
  100. Alcoi Digital 17/01/2004 L'Entesa denuncia la marginació del valencià a l'Ajuntament d'Alcoi
  101. Ajuntament d'Alcoi. Regidoria d'Esports
  102. Ajuntament d'Alcoi. Regidoria d'Esports. Àrea Deportiva el Camí
  103. «XXII MOSTRA DE TEATRE D'ALCOI - CONGRÉS VALENCIA D'ARTS ESCÈNIQUES 2012». [Consulta: 20 de juliol de 2012].
  104. 01/10/2005 La flama de la llengua passa per Alcoi
  105. Edicions Bromera
  106. e-valencia El País Dimarts, 14 de maig del 2002 Dos mil firmes exigeixen la continuïtat de les Jornades de Sociolingüística (castellà)
  107. Jornades de Sociolingüística d'Alcoi
  108. Alcoidigital 27/12/2003 El Bloc presenta una esmena als pressupostos de 2004 per recuperar les Jornades de Sociolingüística
  109. Periòdic Información Divendres 16 de març del 2007.- Alcoi recupera les Jornades de Sociolingüística després de cinc anys (castellà)
  110. 05/05/2008 Comença la Setmana per la Llengua en l'EPSA
  111. 13/09/2007 La Politècnica aposta pel valencià
  112. Alcoi Digital 07/06/2008 XXI Trobada d'Escoles Valencianes de l'Alcoià-Comtat
  113. Ajuntament d'Alcoi.- XXXVI Premi Ciutat d'Alcoi de Teatre
  114. [dijous, Vilaweb 15/06/2006 http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=1941883 Miquel Gil, gran triomfador dels Premis Ovidi Montllor]
  115. Amics de Joan Valls.- XXV Premi de poesia Manel Rodríguez Martínez
  116. Espai País Valencià. Premis Joan Valls 2008
  117. BLOC de Castalla Els premis Agermanats 2008 recauen en Isabel-Clara Simó i Francisco Aura
  118. Ajuntament d'Alcoi. Festes de Moros i Cristians
  119. Vint-i-huit, catorze mores i catorze cristianes
  120. Ajuntament d'Alcoi Cavalcada de Reis
  121. Ajuntament d'Alcoi. Betlem de Tirisiti.
  122. Ajuntament d'Alcoi
  123. Ajuntament d'Alcoi Romeria a la Font Roja
  124. TORMO COLOMINA, Josep, (2006). "Alcoi-Sabadell: una intensa relació històrica", en Història d'Alcoi, (p. 322-323).
  125. CARBONELL PASTOR, Lorenzo, Cocina tradicional alcoyana.
  126. Nom oficial
  127. MOLTÓ SOLER, Floreal. (2006). "El Club Deportivo Alcoyano", en Història d'Alcoi, (p. 454-455).
  128. TORMO COLOMINA, Josep. (2006). "El Patín Alcodiam Salesiano", en Història d'Alcoi, (p. 500).
  129. Alcoi 100 en 24
  130. TORMO COLOMINA, Josep. (2006). "La pilota valenciana. Un esport alcoià des de 1256", en Història d'Alcoi, (p. 452-453).
  131. TORMO COLOMINA, Josep. (2006). "Club Ajedrez Alcoy", en Història d'Alcoi, (p. 501-502).
  132. BENEITO, Àngel, (2007). Alcoi, objetivo de guerra, (p. 16).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • AURA TORTOSA, J. Emili; SEGURA MARTÍ, Josep Maria (coordinadors) (2000). Catàleg Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo Moltó, Alcoi: Ajuntament d'Alcoi i Caja de Ahorros del Mediterráneo. ISBN 84-89136-27-0.
  • BENEITO, Àngel, (2007). Alcoi, objetivo de guerra. Alcoi: Produciones Kronos, SL. ISBN 978-84-612-0196-9.
  • BENEITO LLORIS, Àngel; BLAY MESEGUER, Francesc-Xavier; SEGURA MARTÍ, Josep Maria (2006). Remigio Vicedo i "El Archivo de Alcoy". Alacant: Universitat d'Alacant i Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert. ISBN 84-7908-858-3.
  • BERENGUER BARCELÓ, Julio (1977). Historia de Alcoy, Alcoy: Llorens. ISBN 84-400-4018-0.
  • CARBONELL PASTOR, Lorenzo (2008). Cocina tradicional alcoyana. Alcoi: Tívoli. ISBN 84-611-3846-5.
  • DIVERSOS AUTORS (1997). Alcoy paso a paso. Alcoy: PG Ediciones.
  • DIVERSOS AUTORS (2001). El Alcoy del siglo XX, Ciudad de Alcoy, Grupo Z, Alcoy/Alcoi, dep. legal V-1440-2001.
  • DIVERSOS AUTORS (1992). El Comtat a l'època medieval (segles XIII-XV). Cocentaina: Ajuntament de Cocentaina, Centre d'Estudis Contestans.
  • DIVERSOS AUTORS (2006). Història d'Alcoi. Alcoi: Ajuntament d'Alcoi, Editorial Marfil, SA, Centre Alcoià d'Estudis Històrics i Arqueològics. ISBN 84-89136-50-5.
  • GARCÍA PÉREZ, Joel (2001). Arquitectura industrial en Alcoy. Alacant: Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert. ISBN 84-7784-374-0.
  • GRAU, Paco; LlORENS, Ximo (2002). L'abraçada dels Ponts. Alcoi: Editorial Imatges ("Los Viajes de Papel"). ISBN 84-931427-6-X.
  • LÍQUID MULTIMÈDIA (1998). Guia interactiva d'Alcoi, 1998.
  • OBIOL i FRANCÉS, Sandra (2006). Vivint en la incertesa: els treballadors del sector tèxtil a l'eix Alcoi-Ontinyent. Gandia: Xarxa d'Institucions d'Estudis Comarcals. ISBN 978-84-86927-99-8.
  • VICEDO SANFELIPE, Remigio (1925). Guía de Alcoy. Alcoy: Imp. El Serpis.
  • VICEDO SANFELIPE, Remigio (1920-1923). Historia de Alcoy y su región. Alcoy: Imp. El Serpis. Edició facsímil (2006), Universitat d'Alacant. Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert. ISBN 84-7908-860-5.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]