Llangardaix ocel·lat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Llangardaix ocel·lat
Timon lepidus.jpg
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Sauropsida
Ordre: Squamata
Subordre: Sauria
Família: Lacertidae
Gènere: Lacerta
Espècie: T. lepidus
Nom binomial
Timon lepidus
Daudin, 1802
Sinònims

Lacerta lepida

El llangardaix ocel·lat, fardatxo, llangardaix comú o llargandaix (Timon lepidus, ex. Lacerta lepida) és un rèptil de la família dels lacèrtids.

Distribució i hàbitat[modifica | modifica el codi]

Es tracta d'una espècie pròpia del sud-est d'Europa, associada a ecosistemes mediterranis. La trobem distribuïda a la Península Ibèrica, sud de França, nord-oest d'Itàlia i el nord-oest d'Àfrica. A la Península Ibèrica només és absent al nord de Galícia, al vessant nord de la Cornisa Cantàbrica, al País Basc i al nord de Navarra. A Catalunya es distribueix per tot arreu excepte les zones de més altitud dels Pirineus, podent-la trobar des del nivell del mar fins als 2.200 m.

Dins de l'hàbitat mediterrani sembla no dependre gaire dels factors climàtics podent-se trobar sota condicions molt diferents, tot i que no ha estat trobada per sota dels 6ºC de temperatura mitjana anual.

És una espècie ubiqua, que ocupa tota mena de biòtops, exclosos aquells completament humanitzats i els de caràcter Eurosiberià. Així doncs, es troba a tota mena de conreus i boscos mediterranis i de muntanya com són els alzinars, pinedes, garrigues, brolles, vegetació de ribera, sorrals costaners, erms i prats de muntanya mitjana.

En general, aquest llangardaix és una espècie que prefereix àrees amb cobertura vegetal no gaire elevada, ja que així té espais oberts on poder prendre el Sol i refugis per poder-se amagar. L'abandonament progressiu de les zones de conreu ha fet que el llangardaix ocel·lat s'hagi vist desplaçat pel lluert (Lacerta bilineata), un altre llangardaix de mida mitjana més acostumat a la vegetació espessa i que viu a la Catalunya humida.[1]

Subespècies[modifica | modifica el codi]

  • Timon lepidus ibericus
  • Timon lepidus lepidus
  • Timon lepidus nevadensis
  • Timon lepidus oteroi

Morfologia i costums[modifica | modifica el codi]

Llangardaix ocel·lat mostrant el cos sencer

És un llangardaix de mida molt gran. Pot arribar a superar els 24 cm entre el cap i la cloaca i els 70 cm de longitud total. El cos és robust amb el cap gros i ample. Els mascles són més grans que les femelles, amb el cap, les extremitats i la cua més desenvolupades. També presenten porus femorals més grans. D'aquests, emana certa substància amb una olor característica que serveix per marcar el territori.

És de color verd o bru, amb ocels blaus als costats del cos. La coloració i el disseny varien amb l'edat, i és generalment molt vistós. Els adults presenten un disseny dorsal format per un reticulat negre sobre un fons verd groguenc. El cap és d'un color més bru i sense el reticulat. Els dos sexes presenten uns ocels blaus als costats del cos, essent més marcats en els mascles. Els individus juvenils es caracteritzen per presentar fileres transversals d'ocels clars encerclats de negre al llarg de tot el cos.

És una espècie diürna que insola per mantenir la temperatura corporal. Es manté inactiva durant els mesos d'hivern i incrementen l'activitat a mesura que va augmentant la temperatura. Quan arriba la primavera els mascles es mostren territorials i agressius.

És una espècie ovípara, amb postes entre 7 i 25 ous, depenent de la mida de la femella. En general fan una única posta l'any. Els ous tenen una closca amb consistència apergaminada que permet l'intercanvi de gasos i aigua amb el medi.

L'època de zel i posta varia en funció de la regió i l'altitud, tot i que generalment comencen els festejos els mesos d'abril i maig, i les primeres còpules la segona meitat de maig. Les postes tenen lloc la primera meitat de juny i els naixements tenen lloc entre finals d'agost i principis d'octubre.

Els individus joves són insectívors, mentre que els adults tenen una alimentació omnívora a base d'altres rèptils, com ara sargantanes de mida petita, ocells petits i mamífers petits com musaranyes i ratolins.

Els seus depredadors més habituals són la colobra de Montpeller, la serp blanca i diverses aus de presa. Tot i així no és una presa fàcil degut a la seva gran agilitat, les seves urpes agudes i a que utilitza una tècnica emprada per altres saures, com és autotomitzar (deixar anar) la cua. Quan la cua queda alliberada manté un cert moviment que fa que sembli viva, i això distreu el depredador.

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

El llangardaix ocel·lat forma part de la cuina extremenya, on es prepara el lagarto con tomate, un plat fet amb filets de llangardaix fregits i posteriorment guisats amb tomaquet i ceba a foc lent.[2]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referéncies i bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, planes 72-73. Desembre del 1988, Barcelona. ISBN 8473063546.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llangardaix ocel·lat