Península Ibèrica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Fotografia satèl·lit de la península Ibèrica

La península Ibèrica, anomenada durant 2.000 anys i fins al segle XIX Espanya,[1] és una gran península del sud-oest d'Europa, entre els Pirineus i el nord d'Àfrica, entre el mar Mediterrani i l'oceà Atlàntic. Està separada del continent africà per l'Estret de Gibraltar, que comunica la Mediterrània i l'Atlàntic. Geogràficament, emmarca els territoris continentals d'Espanya (tret de la Vall d'Aran, les aigües de la qual drenen vers el riu Garona), Portugal, Andorra, l'enclavament de Gibraltar i l'Alta Cerdanya francesa. Compta amb 582.925 km².

Des del punt de vista latitudinal, la península Ibèrica està a latituds mitjanes: entre els 43° 47′N de l'Estaca de Bares i els 36º01'N de Tarifa (Cadis). El paral·lel 40 parteix per la meitat la península, i es troba a una distància mitjana entre el Pol Nord i la línia equatorial. Aquesta situació geogràfica té unes implicacions climàtiques importants com el predomini d'un clima temperat, amb dues estacions ben diferenciades (hivern i estiu) i altres dues de transició (tardor i primavera). Tot i això existeix una forta diversitat climàtica.

El seu nom prové del riu Iber, probablement l'actual Ebre, tanmateix també és possible que fos el Guadalquivir, o un altre riu de la província de Huelva on textos molt antics hi esmenten un riu anomenat Iberus, i un poble al que anomenen "ibers". Des de molt temps ençà els grecs estaven acostumats dir a la península com a Ibèria.[2]

La seua frontera natural amb la resta del continent (o istme) és la serralada dels Pirineus i es troba envoltada per les mars Cantàbrica pel nord, Mediterrània per l'est i sud, i l'oceà Atlàntic per l'oest.

Litologia[modifica | modifica el codi]

La peninsula Ibèrica s'ha dividit, segons Eduardo Hernández-Pacheco,[3] en tres tipus de litologies predominants:

  • Silícia. Correspon a la meitat occidental i alguns nuclis dispersos dels Pirineus, Sistema Ibèric, Sistema Bètic i la Serralada Costanera catalana. Predominen materials de tipus granític (granit, pissarra, gneis i quarsita), els més antics de l'era Primària i anteriors. Es tracta de roques endògenes molt metamorfitzades degut a les fortes pressions i altes temperatures a què han sigut sotmeses, i també a la intensa activitat volcànica. Aquests materials normalment van quedar coberts per depòsits sedimentaris i afloren posteriorment a causa de l'erosió. L'acció de l'aigua els descompon i sorgeixen formes arrodonides i suaus com els doms i amuntonaments a les vessants muntanyencs (berrocals o gravera).
  • Argilosa. Ocupa les planes litorals de la meitat oriental i les depressions (de l'Ebre, del Guadalquivir i de la Meseta). Els materials característics són sedimentaris i continentals, de l'era Terciària i Quaternària (argiles i margues). Es tracta dels terrenys més recents i que, per tant, no s'han vist afectats per cap orogènia i es disposen en relleus plans, on l'erosió genera estructures tabulars (turons testimoni, moles, taules, etc.) o de relleu en costa si existeix un petita inclinació. Les roques de la litologia argilosa són impermeables i els corrents d'aigua tenen un gran poder erosiu. Així, en zones humides es produeixen lliscaments de colades; però els paisatges peninsulars més típics en àrees semi-àrides o àrides on, davant l'escassa vegetació, l'acció dels rierols genera xaragalls en un paisatge característic de badlands.

Relleu[modifica | modifica el codi]

Geològicament, com a tret especial, la major part de la seva superfície continental és configurada com un altiplà quasi completament pla a una alçada de 600 metres sobre el nivell del mar. El seu litoral nord, nord-est i oest és rocallós i amb penya-segats, mentre que els litorals mediterranis són més suaus, amb platges grans. Les costes són bastant rectilínies, cosa que dificulta la penetració de la influència marina, excepte a Galícia amb un litoral molt més retallat per les ries.

Formació del relleu. Història geològica[modifica | modifica el codi]

Segons Luís Solé Sabaris,[4] en la història de l'evolució geològica del relleu ibèric hi ha dues grans etapes: orogènia Herciniana, que va tenir lloc en l'Era Primària, i l'orogènia Alpina, que es va produir durant l'Era Terciària. Posteriorment, durant el Quaternari (PlistocèHolocè), han tingut lloc les que serien últimes manifestacions de l'orogènesi alpina, tals com erupcions volcàniques, canvis en la línia de costes.. etc.

  • Era Arcaica o Precàmbrica (fa 4000 – 600 milions d'anys):

Els plegaments precàmbrics fan sorgir del mar una banda arquejada de nord-oest a sud-est, formada per pissarres i gneis, que comprenia gairebé tota l'actual Galícia. També sorgeixen elevacions en alguns punts aïllats del Sistema Central i Muntanyes de Toledo. Aquest massís precámbric va ser arrasat posteriorment per l'erosió i cobert gairebé íntegrament pels mars paleozoics.

  • Era Primària o Paleozoica (fa 600 – 225 milions d'anys):

Gran part del que avui és la península Ibèrica estava ocupat per la mar. A la fi de l'era primària té lloc l'orogènia herciniana: d'aquests mars sorgeixen les serralades hercinianes, formades per materials com a granit, pissarra i quarsita etc. Orogènia de gran transcendència, doncs s'incrementa la superfície de terres emergides que s'adossen a les ja emergides. S'aixeca el Massís Hespèric (Ibèric), a l'oest, arrasat per l'erosió durant la mateixa era primària i convertit en altiplà inclinat cap a Mediterrani. Va ser la primitiva península, tenia forma de quadrilàter i ocupava bàsicament la meitat de la península. Es correspon amb el que avui és la Meseta, Galícia i la major part de Portugal.

Al Nord-oest: els massissos d'Aquitània,Catalano-Balear i de l'Ebre.

A l'Est: massís Bètic-Rifeny.

La litologia d'aquestes àrees és de roques endògenes que afloren a la superfície. Es tracta doncs de materials antics, amb gran predominança en silici, que comprendrien l'Espanya Silícia.

  • Era Secundària o Mesozoic (fa 225 – 68 milions anys):

Va ser un període de calma orogènica, amb predomini dels processos d'erosió i sedimentació. Contínua l'arrasament de les serralades hercinianes. El més característic del Mesozoic són les transgressions i regressions marines: deposició de capes de sediments (calcàries, arenisques, margues…) que seran més potents on més profunditat hi hagi (en les fosses bètiques i pirinenques) i de menor potència en els punts més propers al peu de l'altiplà (Est de l'altiplà), ja que en aquests moments la península basculava cap a l'Est, estava inclinada cap al Mediterrani. El Mar de Thetys no va arribar més enllà de Madrid – Segòvia.

  • Era Terciària o Cenozoic (fa 68 – 1,7 milions d'anys):

En aquest període es produeix el plegament alpí a causa del xoc de la placa africana i la placa euroasiàtica. S'inverteix el relleu, aixecant-se el que estava enfonsat i viceversa. L'orogènia alpina és la més recent, a partir d'aquesta es configura el relleu com el coneixem ara. S'aixecarà un vigorós relleu en dues fases: una primera de compressió, per l'aproximació de les plaques que provoca el plegament de potents capes de sediments, i una segona fase distensiva, en la qual es produeixen reajustaments tectònics, falles… La resposta als plegaments: els materials tous es pleguen, donant lloc a les serralades. Els materials durs (massissos) es fractures, donant lloc a blocs aixecats (Horst) i enfonsats (graben), essent aquests últims (fosses) aprofitats per la xarxa hidrogràfica.

Com a conseqüència es formen les serralades alpines i les depressions paral·leles aelles, i la Meseta va experimentar profundes alteracions de compressió a les zones de sedimentació marina profunda, on s'havien dipositat grans capes de sediments en el Secundari, s'aixequen dues serralades típicament alpines: Pirineus i Bètiques (es pleguen els materials de fosses pirinenca i bètica, entre els massissos antics que van actuar com a topalls de premsa per a l'aixecament).

Entre aquestes serralades noves i el massís antic van quedar depressions, accentuades pels moviments distensius, i que van ser emplenades per sediments. Depressió de l'Ebre i Depressió del Guadalquivir.

La Meseta va passar inclinar-se cap a l'Atlàntic, determinant l'orientació cap a aquest oceà de bona part dels rius peninsulars. El sòcol de la Meseta es va fracturar, donant lloc a l'anomenada estructura germànica (blocs aixecats o horst i fosses tectòniques o graben). Els blocs aixecats formessin el Massís Galaic i les serres interiors de la Meseta (Sistema Central i Muntanyes de Toledo i els enfonsats van crear les depressions interiors de l'altiplà (submeseta Nord i submeseta Sud), que es van emplenar amb sediments procedents de les serralades circumdants convertint-se en planes o zones suaument inclinades.

Al voltant de la Meseta, la prima capa de materials sedimentaris dipositats pel mar en el Secundari es va plegar i es van elevar noves serralades. Es van formar així el Sistema Ibèric i sector oriental de Serralada Cantàbrica. En la vora Sud de la Meseta, l'embranzida de les Bètiques va aixecar Sierra Morena.

A partir de l'orogènesi alpina es va establir la xarxa fluvial. Acabada l'Alpina hi ha episodis d'erosió i sedimentació. Els rius erosionen serralades i van ser omplertes depressions interiors i exteriors de l'altiplà. Aquestes depressions van ser omplertes amb materials del Terciari i Quaternari, per tant els materials que trobem en elles són bàsicament continentals (Conques del Duero, Tajo, Ebre…) a excepció de la Depressió del Guadalquivir, que va quedar configurada com una espècie de braç de mar que va ser emplenant amb sediments, i que encara no ha estat cobert del tot: Marismes del Guadalquivir.

En finalitzar l'Era Terciària la península Ibèrica queda configurada de manera molt similar a l'actual. A finals Terciari – Quaternari, aprofitant una sèrie de fractures, conseqüència del plegament Alpí hi ha una intensa activitat magmàtica i volcànica, encara que a la Península és gairebé inexistent, excepte en algunes zones com a Camp de Calatrava, al nord de Girona, Ciudad Real, Canàries. El Terciari l'escorça marina es va fracturar i per aquesta fractura van accedir materials volcànics que formaran les Canàries.

  • Era Quaternària (fa 1,7 milions anys – actualitat):

Va ser un període de calma orogènica, una fase d'assentament de blocs. L'erosió modela els relleus terciaris, al mateix temps que ompli les depressions perifèriques (Guadalquivir, Ebre) i interiors (depressions lacustres de la Meseta). Hi va haver una alternança de períodes glacials (gel) i interglacials. Els gels quaternaris van afectar bàsicament la part septentrional d'Europa. Espanya ocupa una posició molt meridional, i els gels, sobretot els de l'última glaciació (Würm) van afectar els punts més alts de Pirineus, Serralada Cantàbrica, nord del Sistema Ibèric i alguns punts de Sistema Central i Bètiques.

Per tant, d'aquesta època, destaquen les morfologies associades al gel (valls en U, morrenes, llacs glacials..), les variacions en la línia de costa i del nivell del mar (aquest augmenta en períodes interglacials i disminueix en les glaceres), elevacions i descensos de blocs, molt importants per restablir els desequilibris del plegament, la formació de terrasses fluvials i erupcions volcàniques.

Ciutats principals[modifica | modifica el codi]

Madrid, Barcelona, València, Lisboa, Porto, Sevilla, Saragossa, Màlaga, Alacant, Vigo, Bilbao, Valladolid, Oviedo, Sant Sebastià, Santander, Còrdova, Granada, Amadora, Vila Nova de Gaia, Múrcia, Vitòria, Burgos, Badajoz, Tarragona, Pamplona, Braga, Coimbra, Aveiro, Viseu, Setúbal, Almada, Guarda, Leiria, Évora, Faro, Cadis, Andorra la Vella, Gibraltar.

Aeroports principals[modifica | modifica el codi]

Madrid- Barajas(MAD), Barcelona- El Prat de Llobregat(BCN), Lisboa- Portela (LIS), Porto- Pedras Rubras/Sa Carneiro (OPO), Faro/Algarve(FAO), València (VLC), Màlaga Agripina /Costa del Sol(AGP), Bilbao/Bilbo (BIO)i Alacant/Costa Blanca (ALC).

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Espanya». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Antonio García Bellido, España y los españoles hace dos mil años, pag. 51, notas 1 y 2, Espasa Calpe, 1945, ISBN 84-239-0515-2
  3. Síntesis fisiográfica y geológica de España, 1934. Trabajos del Museo Nacional de Ciencias Naturales, 38. 584 pàgines
  4. Manuel de Terán i Lluís Solé i Sabarís, Geografia regional de España, Ariel 1968
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Península Ibèrica Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 40° 18′ 00″ N, 3° 43′ 00″ O / 40.3°N,3.7166666666667°O / 40.3; -3.7166666666667