Neolític

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Stonehenge Wide Angle.jpg
Antiga Edat de Pedra
Paleolític inferior
Paleolític mitjà
Paleolític superior
Mesolític
Nova Edat de Pedra
Neolític inicial
Neolític mitjà
Neolític final
Edat del coure
Edat del bronze
Cultura dels túmuls
Cultura dels camps d'urnes
Edat del ferro
Cultura de Hallstatt
Cultura de La Tène


El neolític (del grec νέος, néos, "nou", i λίθος, líthos, "pedra") és un període de la prehistòria en el qual van tenir lloc innovacions d'una gran transcendència: els éssers humans descobreixen l'agricultura i la ramaderia, i es fan sedentaris, procés conegut com la revolució neolítica.

Aquest terme va ser proposat el 1865 per l'historiador John Lubbock.[1] El nom fa referència a la forma novella de treballar els estris de pedra, no només percudits, sinó també polits. De tota manera, l'essencial en aquest període no són els estris, sinó els canvis econòmics produïts, com l'aparició de l'excedent de producció, i les conseqüències socials.

Aquest llarg període se sol dividir en tres fases: el neolític inicial, el mitjà i el final.

L'aparició de la revolució neolítica

Després de llargues èpoques de clima molt fred vingueren temporades de clima càlid que comportaren un augment del cabal dels rius, creació de terrasses fluvials, augment del nivell de l'aigua del mar, etc. Al final de la darrera glaciació, i en el canvi cap al clima que hi ha actualment, es produeix un fet revolucionari que es deu al repte que l'espècie humana té al davant: o inventa noves formes de vida que no siguin només destructives i depredadores o fineix com a espècie, car, ateses les condicions de vegetació i de fauna, ja no es pot seguir depredant la natura.

És un període de la història que abraça un temps diferent segons els llocs. Aproximadament cal situar-lo entre el 7000 aC i el 4000 aC. Apareix al Kurdistan abans del 7000 aC (potser cap al 8000 aC) i es va difondre lentament. A Europa va arribar cap al 5500 aC.

L'impuls definitiu sembla que vingué del factor climàtic (època postglacial), ja que en la darrera fase climàtica de caràcter càlid, a més d'enretirar-se el glaç cap al nord d'Europa, desertitzà les zones subtropicals. En conseqüència, els animals s'extingiren o bé emigraren cap als boscos del nord.

El creixent fèrtil

L'escenari del canvi neolític fou, pel que fa a l'Occident i al Pròxim Orient, la zona del creixent fèrtil (costes mediterrànies de Palestina, regió on sorgeixen cultures agrícoles, sedentàries, el Líban i terres interiors de Mesopotàmia). Les primeres cultures agrícoles sorgiren al sud-est d'Anatòlia cap al 8000 aC, probablement abans del 7000 aC. S'hi detecta la sembra, plantació i emmagatzematge de cereals, i se sap que s'hi van domesticar alguns animals, el primer dels quals fou el gos.

Es van construir poblats de barraques circulars, semisubterrànies, d'una sola cambra, amb les parets i el terra coberts de fang. D'abans del 7000 aC ja es coneixen les restes d'almenys una gran ciutat, Jericó, amb una superfície d'unes 4 hectàrees, amb muralla de pedra i un fossat excavat d'uns 8 metres d'ample per 3 metres de fons i amb, almenys, una gran torre circular de 9 metres d'alçada, que servia de torre de vigilància, amb una escala per accedir al sostre i a la part alta de la muralla.

Aquesta primera cultura neolítica (neolític pre-ceràmic) va durar des d'aproximadament el 7500 aC fins al 6500 aC i fou substituïda per una altra cultura vinguda del nord, des d'Anatòlia, que també va durar uns mil anys, del 6500 aC al 5500 aC. La cultura neolítica que la va succeir també procedia del nord i va subsistir uns altres mil anys més, del 5500 aC al 4500 aC.

Aquestes cultures es varen estendre per tot el planeta, i se n'accelerà la difusió a partir del 5000 aC, quan es pot establir l'inici del període neolític al continent Europeu. Aquesta difusió va seguir vies naturals, com és ara els mars i les valls de grans rius, i molts grups, en trobar-se amb climes i terres diferents, es van veure obligats a conrear i a domesticar altres espècies de plantes i d'animals. Hi ha controvèrsia sobre si la difusió cultural va anar acompanyada per processos d'emigració dels grangers mesopotàmics cap a Europa i Àsia o simplement el contacte entre pobles va permetre a aquests darrers aprendre les tècniques més avançades.[2]

La ceràmica cardial, decorada amb impressions de petxines, permet seguir les línies de difusió per les costes nord i sud de la Mediterrània fins a l'espai dels actuals Països Catalans. Per altra banda, a través de les valls del Danubi i del Rin, l'agricultura i la ramaderia van arribar al nord i a l'oest del continent europeu.

Altres zones amb activitat neolítica

La zona descrita a l'apartat anterior és la que va afectar Occident. Tanmateix, a part d'aquesta zona de l'Orient Mitjà, està documentada activitat neolítica a la zona de Huang-Ho (la Xina), a Birmània, a la vall de l'Indus (el Pakistan) i a Abissínia.

Al continent americà els primers intents de domesticació d'animals i de conreus es feren a l'actual estat del Perú i al sud de Mèxic.

La nova economia productora

L'aixada de mànec llarg era una eina molt preuada. A la fotografia, una fulla de pedra polida neolítica

Un gran pas es produeix quan els humans comencen a no dependre només de la caça per sobreviure. S'esdevé, doncs, una autèntica revolució: l'activitat econòmica comença a girar al voltant de l'agricultura i la ramaderia. El descobriment de l'agricultura començà amb la recol·lecció intensiva de fruita i vegetals i l'especialització en la cacera.

L'impuls definitiu vingué del canvi climàtic que es produí al mesolític, que causà la retirada del glaç cap al nord d'Europa, desertitzà les zones subtropicals, i provocà importants migracions i també extincions d'animals. La manca d'aliments obligà els caçadors-recol·lectors a desenvolupar la producció d'aliments.

La nova activitat econòmica comportarà canvis, tal com foren l'aparició de nous estris per treballar la terra, els primers poblats, o la presència d'uns artesans cada cop més experts.

Agricultors

Els humans del neolític, tot observant la natura, conegueren el cicle del creixement de les plantes. Aprengueren que si plantaven una llavor, gràcies a l'aigua de la pluja, aquesta germinaria i donaria fruit. Es convertiren en camperols que conreaven cereals (blat, ordi i sègol) i llegums (llenties, cigrons i pèsols).

A més a més, coneixien bé les plantes i sabien quins bolets tallen les hemorràgies o les plantes que curen el mal de panxa.

Per tal de llaurar la terra sorgiren nous estris més afinats i més llargs, alhora que apareixen els primers molins manuals per a moldre els grans que es cultiven. En segon lloc, la productivitat aviat fou més alta del que calia per a sobreviure i, a poc a poc, nasqué la idea de riquesa vinculada a la productivitat de les terres: apareix l'excedent de producció, que permetrà pagar activitats no vinculades a la terra o a la ramaderia. També apareix la divisió del treball. Ras i curt, l'excedent farà sorgir primer una divisió del treball i, gairebé immediatament, una minoria que exercirà un domini sobre la resta a través d'elements coercitius -els funcionaris i l'exèrcit- i ideològics.[3]

El neolític comportarà una nova economia productora en què el nombre de components d'una comunitat no depenia tan sols de les circumstàncies climàtiques o dels recursos vegetals i animals, sinó de la seva capacitat d'augmentar el fruit de les terres conreades i dels ramats, alhora que l'economia de la comunitat és autosuficient.

La producció d'aliments, fins i tot en la forma més simple, proporciona una oportunitat i un motiu per a l'acumulació d'un sobrant. Una planta cultivada no s'ha de consumir en el moment mateix de la collita. Cal conservar-ne i estalviar-ne el gra perquè duri fins a la propera collita, és a dir, un any sencer. I cal apartar un percentatge de cada collita per a la sembra.
D'altra banda, el bestiar que s'ha hagut de mantenir laboriosament durant la temporada de secada no ha d'ésser sacrificat i devorat de manera indiscriminada. Almenys les vaques i les ovelles joves s'han de posar a part i s'han de criar per subministrar llet i per augmentar el ramat.
En segon lloc, l'economia és absolutament autosuficient. La simple comunitat productora d'aliments no depèn, per a cap de les seves necessitats vitals, de la barata o de l'intercanvi amb un altre grup. Produeix i recull tot l'aliment que necessita. Té a la seva disposició, en el veïnatge immediat, les matèries primeres que li calen per al seu simple equip. Els membres o famílies que la integren fabriquen les eines, els estris i les armes que els calen.[4]

Ramaders

Els humans volgueren menjar animals en períodes de poca caça. Per això aprengueren a tenir animals vigilats i tancats. Un dels primers de ser domesticat fou el gos. Després vingueren les cabres, les ovelles i les vaques. Més tard, els porcs. Així, menjaven la carn de les peces d'estable i la de les peces que caçaven (cabra, toro, porc senglar, conill i cérvol). En aquest període també es produeix la completa domesticació d'altres animals com el cavall o el ren.

De l'establiment de la ramaderia, i d'una economia de base ramadera, sorgeix la transhumància, que posa en contacte els pobles, i facilita la comunicació entre cultures diferents.

Formes de vida als poblats neolítics

Els primers poblats

Com són sedentaris, el campament és permanent, amb cabanes. Els homes i les dones construïen poblats amb el que tenien al seu abast: murs de tova (barreja de fang i de palla assecada al sol) i coberts amb sostres de fusta. Hi vivien juntes unes quantes famílies.

El poblat es construïa en elevacions del terreny al costat d'un riu o proper a una font d'aigua i, de vegades, estaven protegits de la rapinya de grups veïns o bé dels animals salvatges mitjançant estacades, fossats o murs. A més a més, implicava petites tales de boscos per a poder desenvolupar un treball agrícola.

La planta inicial era circular i d'una sola dependència, encara que, posteriorment, es va enriquir amb patis i habitacions equipades amb forns, llars, i estris per a les feines domèstiques.

Artesans experts

Ceràmica cardial de la cova de La Sarsa, al País Valencià
Molí de pedra del neolític per la mòlta de cereals. Consisteix en una gran base lítica, on es posava el gra que es premsava i picava amb una alta pedra.

La substitució dels útils de pedra tallada pels de pedra polida no és la novetat més important, si bé és la que dóna nom al període. La diversificació de tasques que calia realitzar (tales d'arbres, sembra de llavors, sega de cereals, mòlta del gra ...) explica que els primers agricultors haguessin de crear nous estris específics per a cada funció. La majoria d'estris eren de sílex amb un mànec de fusta, altres eren d'ós i banya d'animal. Feien ceràmica per emmagatzemar aliments, tela per a la roba amb llana i lli, instruments de música ...

Els primers poblats no tenien ceràmica i els objectes destinats a contenir líquids eren carabasses, recipients de cuir, bols de pedra o de fusta i cistells de vímets o cordes entrellaçades. Però a partir del sisè mil·lenni aC es difon l'ús de les peces de terrissa.

Sorgida la ceràmica, l'home intenta decorar-la. Sembla que les primeres decoracions eren cordes que devien ser de reforç però després es van introduir altres variants: l'acanaladora, el cordó (línia en relleu a manera de corda, lleugerament sota la vora) i les anses de diversos tipus. La ceràmica de l'època inicial (cap al 4000 aC) és de l'anomenada cardial, amb incisions de diversa mena fetes amb els dits o amb punxons o espàtules d'os o pedra polida, a l'argila tova però ja modelada (sense torn), abans de la cocció. Reben el nom de cardial per estar produïdes la majoria de les incisions amb un tipus de petxina anomenada Cardium edule o altres espècies del mateix gènere Cardium, del qual deriva el nom "cardial". Les incisions -sovint combinades- buscaven efectes simètrics.

Per treballar de forma més eficient, inventaren el molí per esmicolar els cereals conreats i fer-ne farina i el torn per accelerar i perfeccionar el procés de fabricar ceràmica.

El descobriment del teixit està relacionat amb la fabricació anterior de xarxes, entrecreuats d'herbes, cordes i el cosit de pells. La seva aparició no es coneix amb precisió per les dificultats de conservació d'aquests materials. El filat es realitzava ja amb fusos, que facilitaven la torçada del fil, i, després d'uns primers teixits a mà, es va inventar el teler.

També es produeix el desenvolupament de noves habilitats: realitzen destrals de pedra polida, dents de falç, punxons d'ós i cistelleria, alhora que sabien fer foc amb facilitat, emprant pedres de sílex i pols de metall.

Creences

Durant el neolític, el culte als difunts i els enterraments es van fer més sofisticats. S'han trobat figuretes de fang que fan pensar que al neolític tenien divinitats, déus de la fertilitat i forces de la naturalesa, que eren invocades perquè els protegissin.

Als actuals Països Catalans, la cultura dels sepulcres de fossa és pròpia de la mitjania del quart mil·lenni a mitjan tercer. Aquests sepulcres individuals amb objectes personals i elements religiosos s'han trobat prop dels cursos del riu, en àrees adequades pel conreu: costa del Maresme, a les valls del Ter, en el curs del Llobregat i els seus afluents, a la vall del Francolí com és el cas de Vimbodí i Poblet.

Aquests enterraments ens fan pensar que creien en la vida del més enllà. La disposició dels esquelets demostren que el cadàver es posava amb les cames aixecades, gairebé en posició fetal, en contacte directa amb la terra o bé protegit amb lloses. Al seu costat, sol aparèixer un aixovar funerari format per ornaments, eines de treball, armes, peces de ceràmica, etc.

Pràctiques artístiques

És en les activitats artístiques on més es nota la ruptura amb el paleolític. Les grans manifestacions realistes de l'art rupestre donen pas a escasses pintures esquemàtiques molt més pobres en dibuix i en color, si bé l'art va ampliar el seu camp d'acció a la decoració d'objectes de ceràmica.

Les pintures rupestres més tardanes, correponents als períodes ceràmics, es distingeixen pel moviment de les figures i per una tendència cap a l'abstracció, fins al punt de convertir la figura humana en un teixit de ratlles i angles.[5]

Entre el 6000 i el 4000 abans de Crist, en l'arc Mediterrani, de la península Ibèrica, es va desenvolupar un tipus d'art prehistòric característic. És el que a falta de nom, es coneix com a Art Llevantí. Territorialment, aquest art, és present a Osca i Terol (Aragó); Lleida i Tarragona (Catalunya); a tot el País Valencià; Múrcia; Albacete i Conca (Castella); Jaen i Almeria (Andalusia). A Catalunya, aquest art s'inicia en el V mil·lenni, abans de crist, i perdura fins al final de l'edat dels metalls.

El neolític als Països Catalans

De mitjan cinquè mil·lenni a la meitat del quart, podem constatar que la forma de vida, a Catalunya, ja és plenament neolític. Per exemple, s'ha trobat ceràmica a Collbató (Montserrat), en les excavacions fetes per Joan Colominas i Roca. Les peces estan decorades amb incisions fetes per la vora dentada d'una petxina (ceràmica cardial). Per altres restes arqueològiques sabem que el tipus d'agricultura de secà era cerealística i basada en l'aprofitament de pasturatges per a bestiar.[6]

Al parc de la Draga, a Banyoles, hi ha l'únic jaciment neolític lacustre de la península Ibèrica. A la Draga, 4000 anys aC hi havia platges que avui cobreix l'aigua. Un fet que ha permès la bona conservació de materials com la fusta, les cordes, els cistells i els vegetals. Hi ha objectes recuperats que són únics: arcs i javelines, pals cavadors i falçs, tiges de fletxa, mànecs d'aixes, cistells de jonc, etc. L'any 1990 es va fer el primer sondeig. De llavors ençà, les excavacions successives han revolucionat el coneixement sobre les primeres societats neolítiques de la Mediterrània occidental. Des de l'abril de 2004 el parc és visitable mentre les excavacions continuen.[7]

A la cova de la Font Major, a l'Espluga de Francolí, s'hi han trobat restes de presència humana des del paleolític inferior, quan va ser habitada de forma temporal per comunitats de caçadors recol·lectors, fins al neolític, moment en què els assentaments al vestíbul es feren permanents.

Un dels jaciments neolítics més importants d'Europa es troba a Ca n'Ortadó-Maymó, a Cerdanyola del Vallès, l'any 2003, mentre es feien unes obres al carrer. La troballa de restes òssies humanes d'una setantena d'individus inhumats en diferents èpoques, vasos campaniformes del 4600 aC, bols, tenalles, puntes de sageta talades amb sílex i petxines de l'aixovar funerari conformen el jaciment.

Una modesta navegació d'altura permeté arribar a les Illes Balears vers el 4000 aC, que trobem testimoniats a la Serra de Tramuntana de Mallorca.[8]

Vegeu també

Referències

  1. J. Lubbock (1865): Prehistoric Times, Londres, Williams and Norgate.
  2. Richards, M; Côrte-Real, H; Forster, P; MacAulay, V; Wilkinson-Herbots, H; Demaine, A; Papiha, S; Hedges, R; Bandelt, HJ; Sykes, B (1996). "Paleolithic and neolithic lineages in the European mitochondrial gene pool". American journal of human genetics 59 (1): 185–203.
  3. Campàs, Joan i alt. (1980): Curs d'història de les civilitzacions, Barcelona, Editorial Serpa, p. 14
  4. Childe, Vere Gordon (1967): El naixement de la civilització, Barcelona, Edicions 62.
  5. Fernández, A. i alt. (1984): Història de l'art, Barcelona, ed. Vicens Vives.
  6. Campàs, Joan i alt. (1980): Curs d'història de les civilitzacions, Barcelona, Editorial Serpa, p. 17
  7. Masanés, Cristina (2004): Els primers veïns de Banyoles, revista Sàpiens, número 25.
  8. Soldevila, Ferran (1979): Resum d'història dels Països Catalans, Barcelona, Editorial Barcino, pàgina 13

Bibliografia

  • Bellwood, Peter (2004): First Farmers: The Origins of Agricultural Societies. Blackwell Publishers. ISBN 0-631-20566-7

Enllaços externs

En català

En anglès

En francès

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Neolític Modifica l'enllaç a Wikidata