Història

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre la història. Si cerqueu una història literària, vegeu «narració».
Historia al·legoria de la història, pintura de Nikolaos Gysis (1892)

La història és el camp de coneixement que narra el passat de les societats humanes d'acord amb els testimonis materials, orals, escrits i visuals. Es contraposa a la prehistòria, que és la disciplina que estudia el passat humà previ a l'aparició de l'escriptura. També s'anomena història el passat humà mateix narrat per la disciplina històrica.

L'historiador de E. Irving Couse (1902).

En un sentit més general, el terme Història també es pot utilitzar per designar la informació sobre el passat (per exemple, Història natural, o Història Geològica de la Terra). La història, com a disciplina intel·lectual, no forma part de les ciències exactes sinó de les ciències socials i humanes, així com de les ciències literàries. La història es diferencia de l'arqueologia per la seva referència essencial a l'escriptura.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El terme català "història" prové del llatí «historia», que significa "narrativa, relat", i aquest del grec antic ἱστορία (historía), que significa "un aprenentatge o coneixement per investigació, història, registres o narrativa", del verb ἱστορεῖν (historeîn) "investigar," i aquest derivat de ἵστωρ (hístōr) "savi", "testimoni" o "jutge". El mot grec prové del protoindoeuropeu *wid-tor-, de l'arrel *weid-, "saber, veure".[1] Aquesta arrel és present en altres idiomes, com l'anglès wit, wise, wisdom o vision, al sànscrit veda,[2] o a l'eslau videti i vedati, entre d'altres.[3] (L'asterisc abans d'una paraula indica que es tracta d'una construcció hipotètica, no una forma demostrada.)

History de Frederick Dielman (1896).

Aristòtil ja va usar aquest mot Ιστορία en la seva Περί Τά Ζωα Ιστορία (Peri Ta Zoa Istória), en llatí Historia Animalium.[4] El terme ἵστωρ també el trobem en els Himnes homèrics, Heràclit, els juraments dels Efebs atenencs i a les inscripcions beòcies (en sentit legal, amb el significat de "jutge" o "testimoni" o similar). L'aspirativa és problemàtica i no és present en el mot amic grec eídomai ("aparèixer"). La forma historeîn, "esbrinar", és una derivació del grec jònic, el qual s'estengué a la Grècia Clàssica i, més tard, a la Grècia Hel·lenística.

Fou encara en el sentit grec antic que Francis Bacon usà aquest mot a finals del segle XVI quan va escriure sobre Natural History. Per a ell, història era "el coneixement d'objectes determinats per l'espai i el temps", aquest tipus de coneixement era proporcionat per la memòria (mentre que la ciència era proporcionada per la raó, i la poesia era proporcionada per la fantasia).

A la majoria de llengües romàniques, la paraula història s'introduí durant l'Edat Mitjana, evolucionada directament del llatí, i adoptà tant el significat de la ciència que estudia el passat, com el d'una narració. Una variació del primer sentit esdevingué l'estudi escolar d'allò que ha succeït.[4]

Orígens de la història com a ciència social[modifica | modifica el codi]

Antiguitat[modifica | modifica el codi]

Bust d'Herodot.

Des dels pobles primitius ja es troben formes orals i representacions per a transmetre els esdeveniments del passat. El doble procés de desenvolupament de l'escriptura i de la cronologia féu possible el naixement d'una forma de fixar i transmetre successions cronològiques de sobirans, en unió de fets rellevants per a les col·lectivitats que regien. Aquesta forma inicial, analítica, es troba en una o altra modalitat des de l'Extrem Orient a l'Amèrica precolombina, passant per les velles cultures d'Egipte i Mesopotàmia. El registre d'anals i cròniques fou en moltes civilitzacions un ofici lligat a un carrèc institucional, controlat per l'estat. Sima Qian (denominat pare de la Historia a la cultura xinesa) inaugurà en aquesta civilització els registres històrics oficiales burocratitzats al segle II aC.

A la Grècia Clàssica aparegueren els primers relats que anaven més enllà d'un pur recordatori de dates i fets i procuraren donar una imatge més completa vers la vida dels pobles. Persones com ara Heròdot i Tucídides són clars exemples d'aquesta tradició.

La tradició grega continuà dins el món romà, en persones com ara Tit Livi o Tàcit. Amb l'aparició del cristianisme, aquesta tradició clàssica a Occident fou influenciada per la religió donant pas als relats històrics que barrejaven les coses divines i les humanes, considerant la història del món com una manifestació de la voluntat divina, dins una tradició que va de sant Agustí a Bossuet. Gran part de la historiografia medieval es redueix a una transcripció bíblica, amb intents de cristianització de mites pagans, donant lloc a mites nacionals enllaçats amb annals històrics de temps més propers.

Paral·lelament a aquestes grans síntesis que pretenen relatar la història del món des dels orígens, es desenvolupen altres gèneres, de pretensions més modestes, com la crònica, generalment personal o familiar, relació dels fets d'un sobirà o d'una dinastia, i el diari, on s'anoten els esdeveniments rellevants d'una comunitat, d'una ciutat o, més simplement, les experiències viscudes i les notícies oïdes pel cronista, que explica tot allò que li sembla important.

Cap a finals de l'edat mitjana la història tornà a secularitzar-se, inicialment en als grans centres de cultura de l'actual Itàlia, transformant-se en una reflexió vers la societat, cercant en els homes mateixos l'explicació del seu destí.

Formació de la història científica[modifica | modifica el codi]

Nicolau Maquiavel vers 1500.

Al llarg del Renaixement, entre els segles XIV i XV, a les ciutats estats italianes, entre les quals cal destacar Florència, es revolucionaren les concepcions politicohistòriques, conduint-les vers una anàlisi més secular d'aquestes. Leonardo Bruni obre aquest corrent, sent-ne els dos representants més destacats Maquiavel i Guicciardini.

Maquiavel interpreta la història dins d'unes coordenades estrictament humanes i amb una dimensió social. A Istorie fiorentine es proposa d'explicar la història de Florència atenent als conflictes socials que s'hi produïren per tal de comprendre els fracassos de la república. Guicciardini continuà aquesta renovació a la Storia d'Italia, obra en què aportà una nova exigència de rigor en l'ús de les fonts.

Els diferents cismes religiosos del segle XVI fomentaren la crítica al mites que omplien els vells escrits històrics. Els atacs dels protestants a les llegendes pietoses del catolicisme tradicional obligaren a emprendre una depuració crítica des de dins i dugueren a l'anomenada guerra dels diplomes entre els anomenats bol·landistes (jesuïtes, sobretot) i els maurins (en especial Mabillon), que, per defensar-se dels excessos crítics de llurs adversaris, desenvoluparen una sèrie de disciplines (paleografia, diplomàtica) que permetien una anàlisi rigorosa dels documents.

Ja dins la Il·lustració, cal destacar l'obra Considération sur les causes de la grandeur des Romains et de leur décadence (1734) de Montesquieu, que pot ser considerada com a origen del pensament històric modern. En aquesta transcendent obra Montesquieu expressava unes idees que són considerades com a pedra fundacional d'una concepció científica de la història. A mans dels Il·lustrats, la crítica històrica va més enllà de la simple discussió vers la validesa d'un document o la certesa d'una dada, ans és emprada com a arma de combat per Bayle o Voltaire en la lluita contra el prejudici i la intolerància. Amb tot, en aquests hi manca encara l'anàlisi dels mecanismes de l'evolució social.

L'elaboració de la història com a ciència que estudia l'evolució de les societats humanes fou feta a Anglaterra, a inicis de la revolució industrial. A mitjan segle XVIII, dins l'anomenada escola històrica escocesa (John Millar, Adam Ferguson, Adam Smith i William Robertson) es concebí la teoria dels quatre estadis, segons la qual cada societat passa per quatre estadis consecutius de desenvolupament (dins d'una successió de causa i efecte). Cada estadi es correspon en diferents concepcions vers la propietat i el govern, el factor essencial dels quals és el mode de subsistència, del qual en depenen les lleis i l'organització de les societats. Aquest quatre estadis són: caça, ramaderia, agricultura i comerç.

Historiografia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Historiografia
Primera pàgina de The Historians, History of the World.

La historiografia, literalment, és l'"escriptura de la història", nom derivat de l'"historiògraf", és a dir, "aquell que escriu la història". El nom designava originalment un conjunt d'obres històriques.

Existeixen nombrosos conjunts coherents d'obres històriques – o "historiografies – d'un mateix període, oferint generalment punts de vista diferents sobre la mateixa història. Fins a la segona meitat del segle XX, una "historiografia" prenia un caràcter nacional, en el sentit que oferia un punt de vista polític dels esdeveniments. Per exemple, és possible citar la historiografia bizantina de l'Edat mitjana i la historiografia franca; l'última presenta de manera molt diferent el problema sobre la querella de les imatges que va oposar l'Església romana i l'Església bizantina durant l'època de Carlemany.

Per extensió, la historiografia designa la història de l'escriptura de la història. Havent sorgit com a especialitat de la disciplina històrica, la historiografia presenta, generalment, el punt de vista d'un historiador sobre els seus predecessors i llur treball: historiadors i historiografies. La majoria dels historiadors cèlebres del segle XX van publicar almenys una obra de caràcter historiogràfic, generalment durant la fi de llurs carreres.

La historiografia tracta els mateixos problemes que la metodologia, però l'enfocament d'aquestes qüestions és diferent: esquemàticament es pot dir que la metodologia té com a objecte d'estudi el treball que l'historiador realitza més enllà d'escriure la història, mentre que la historiografia s'enfoca en el treball final dels historiadors. També, la historiografia té, sovint, un caràcter més polèmic. Finalment, les conclusions dels estudis historiogràfics són, generalment, l'origen dels canvis metodològics.

Classificació d'història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història universal

Termes cronològics[modifica | modifica el codi]

Classificació per període[modifica | modifica el codi]

Història humana
abans del gènere Homo (Pliocè)
Prehistòria humana (Homo)
>> Paleolític inferior
>> Paleolític mitjà
>> Paleolític superior
>> Mesolític
>> Neolític
Història
Futur
Article principal: Període històric

Encara que la història de la Terra comença amb la formació geològica del globus terrestre i que la història de la humanitat comença amb l'aparició del gènere homo, s'ha limitat tradicionalment l'ús de la paraula "Història" per referir-se als períodes que ens són coneguts per mitjà de les fonts escrites i els mitjans pels quals s'obtenen aquestes fonts. Els períodes dels quals no en tenim cap, de registre escrit, són la prehistòria i la protohistòria.

La separació en períodes de la història més acceptada no està lliure de desacords. Aquesta classificació, basada en uns termes proposats per Christoph Cellarius (Edats Antiga, Mitjana i Moderna), tenen com a punt de vista la civilització occidental i un fort caire eurocèntric. El principal problema es basa en el fet que la classificació per una zona del món determinada no s'ajusten als períodes en què podria ser classificada la història en altres parts. Proposar una classificació única és difícil d'obtenir. Així, canvis que es poden originar en un lloc concret, per exemple a la zona d'Àsia, poden ser, més o menys, propers a canvis succeïts a Europa Occidental o Àfrica, però difícilment connectats amb processos similars succeïts a Amèrica o Oceania.

Tenint en compte aquestes discrepàncies, els períodes de la història més comunament acceptats, per convenció, són:

Abans de la Història[modifica | modifica el codi]

  • Prehistòria: des de l'aparició de l'home, cap als dos milions d'anys abans de Crist, fins a l'aparició de les primeres civilitzacions que empren l'escriptura, cap al 4000 aC. Només en tenim dades arqueològiques.[5]
    • Paleolític (etimològicament Antiga Edat de Pedra, por la pedra tallada). Els fets més decisius són els lligats a l'evolució humana, d'una banda, i a l'evolució cultural primitiva per l'altra (utilització d'eines i del foc; desenvolupament de diferents tipus de col·laboració i conducta social primitiva; i del llenguatge). Els grups socials serien petits, amb una densitat de població inferior a un habitant per quilòmetre quadrat. L'economia es limitava a una relació depredadora amb el medi ambient (caça, pesca i recol·lecció), el que no impedia un impacte notable (primera humanització del paisatge natural i extincions provocades per la pressió de l'activitat humana en els ecosistemas on s'introdueix).
Stonehenge, un monument megalític tipus cromlec a Gran Bretanya, cap el III mil·lenni aC.

La Història[modifica | modifica el codi]

Arquer assiri a cavall.
L'exèrcit de guerrers de terracota (Xi'an, segle III aC) durant el mandat de Qin Shi Huang.
    • Antiguitat clàssica: Entre el segle VIII aC i el segle II dC. Fa referència a les civilitzacions de l'Antiga Grècia, el Període hel·lenístic a tot el Pròxim Orient posterior a l'Imperi d'Alexandre el Gran i a l'Imperi Romà. Simultàniament es va desenvolupar l'Imperi Persa, que ocupa l'espai intermedi i posa en contacte les civilitzacions mediterrànies amb les civilitzacions asiàtiques, especialment la hindú, mentre que les civilitzacions d'Extrem Orient, com la xinesa, es desenvolupen de forma pràcticament independent, i les americanes en total desconnexió. Són societats basades en el sistema de producció esclavista.
Un cavaller, un clergue i un camperol (els tres ordes feudals) il·lustren la miniatura d'una lletra capitular en un manuscrit medieval.
    • Alta Edat Mitjana: del segle V al segle X. És una època fosca per la manca de fonts escrites, a causa de la reculada de la vida urbana i de la descomposició del poder polític que caracteritza el feudalisme. L'Església es converteix en l'única continuïtat de la tradició intel·lectual. La noblesa i el clergat, vinculats familiarment, són els senyors que exerceixen el poder polític, social i econòmic sobre els camperols sotmesos a servitud. Castells i monestirs s'imposen en un paisatge de boscos, erms i petits llogarets gairebé incomunicats.[9]
El David de Miquel Àngel (1504), obra mestra del Renaixement italià.
Prova nuclear a l'illot de Bikini, 26 de març de 1954, en plena Guerra freda.
L'imperi romà fou un dels més extensos de l'edat antiga. Durant el regnat de Trajà (any 117 dC) abastà una gran part de l'Europa actual.
L'islam visqué un període de forta expansió en els primers anys de l'edat mitjana (630-641).
L'imperi mongol liderat per Gengis Khan s'estengué per gran part d'Àsia durant el segle XIII.
L'imperi francès aconseguí vers 1811 el control militar de la major part de l'Europa occidental.

Classificació geogràfica[modifica | modifica el codi]

Dibuix de l'antiga Biblioteca d'Alexandria.

La classificació geogràfica és una visió de la història en un territori o regió determinat, des de la història d'un continent, a la d'una nació o una ciutat, entre d'altres.

Com a subcategories de la Història d'Europa, en trobem: Història de Catalunya, Història d'Andorra, Història del País Valencià i Història de les Illes Balears.

Classificació per àrea d'estudi[modifica | modifica el codi]

La Historia di Italia de Francesco Guicciardini, 1561.
Historia General de los Hechos de los Castellanos en las Islas y Tierra Firme del Mar Océano, de Antonio de Herrera, 1601.

Són aproximacions de la història per àrees temàtiques o tenint en compte diversos aspectes d'estudi. Podem destacar:

Ciències auxiliars de la història[modifica | modifica el codi]

La història fa servir ciències auxiliars per obtenir les dades que elabora. Aquestes en són algunes:

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal d'Història

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Joseph, Brian (Ed.); Janda, Richard (Ed.). The Handbook of Historical Linguistics. Blackwell Publishing, 2008, p. 163. ISBN 978-1405127479. 
  2. Mahony, William K. The Artful Universe: An Introduction to the Vedic Religious Imagination. Albany, New York: State University of New York Press, 28 Feb 1998, p. 235. ISBN 0791435806. 
  3. Online Etymology Dictionary, http://www.etymonline.com/index.php?search=history&searchmode=none
  4. 4,0 4,1 Ferrater-Mora, Josep. Diccionario de Filosofia. Barcelona: Editorial Ariel, 1994.
  5. Juan Luis Arsuaga (1999) El collar del neardental Barcelona: Plaza y Janés ISBN 84-8450-327-5 y (2002) El enigma de la esfinge Barcelona: Plaza y Janés ISBN 84-9759-157-7. Arsuaga i Ignacio Martínez (1998) La especie elegida Madrid: Temas de Hoy.
  6. Petr Beckmann Historia de (pi), Libraria, 2006, ISBN 970-35-0495-7. pg. 24. Diakonov, I. M, y Yácobson, V. A., Nomos, Reinos territoriales e Imperios. Problemas de Tipología, Vestnik Drevnei Historii (Boletín de Historia Antigua), núm. 2, Moscou, 1982, pp. 3-10 (en rus), citat per Valen I. Guliaev Tipología y estructura de los estados antiguos de Mesoamérica, pg. 35.
  7. Vere Gordon Childe (1936) Los orígenes de la civilización; Henri Frankfort i altres (1946) El pensamiento prefilosófico; C. W. Ceram (1949) Dioses, tumbas y sabios; Samuel Noah Kramer (1965) La historia empieza en Sumer; Chester Starr (1965) Historia del Mundo Antiguo. Edición española de 1974, Madrid: Akal ISBN 84-7339-032-6
  8. Perry Anderson (1979), Transiciones de la Antigüedad al Feudalismo, Madrid: Siglo XXI. ISBN 84-323-0355-0.
  9. Georges Duby Guerreros y campesinos
  10. Rodney Hilton La transición del feudalismo al capitalismo.
  11. Perry Anderson El Estado Absoluto; Romano y Tenenti Los fundamentos del mundo moderno; Immanuel Wallerstein El moderno sistema mundial.
  12. Eric Hobsbawm Las revoluciones burguesas, La era del capitalismo, La era del Imperio, Historia del siglo XX.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]