Escolàstica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Imatge d'una classe d'universitat del segle XIV

L'escolàstica és el moviment teològic i filosòfic que va intentar utilitzar la filosofia grecollatina clàssica per a comprendre la revelació religiosa del cristianisme.[1] Alguns filòsofs escolàstics són Marsili d'Inghen, Albert Magne (1193/1206-1280), Tomàs d'Aquino (1225-1274), Nicolau de Cusa, Francesc Eiximenis (±1330-1409), Gaietà, Ramon Martí i Ferrer, Ramon Llull, sant Vicent Ferrer, Nicolau Eimeric, Guillem Rubió, Francesc Eiximenis, Guiu de Terrena, Bernat Oliver, Ramon Sibiuda, Geroni Nadal, Miquel Tomàs de Taixequet, Joan Esteve Fenoll o Jaume Albert.[2]

Va dominar les escoles catedralícies i els estudis generals que van donar lloc a les universitats medievals europees, especialment des de mitjan del segle XI fins a mitjan segle XV. La seva formació va ser, no obstant això, heterogènia, ja que va absorbir corrents filosòfics, no només grecollatins, sinó també àrabs i jueus. Això va causar en aquest moviment una fonamental preocupació per consolidar i crear grans sistemes sense contradicció interna que assimilessin tota la tradició filosòfica antiga.

Per altra banda, s'ha reprotxat a l'escolàstica una excessiva dependència de l'argument d'autoritat i les doctrines emeses per la jerarquia de l'església catòlica. Van preferir la deducció a partir de texts, considerats com fixos per sempre i desdenyar l'observació de la realitat. Aquest abandó dels mètodes de les ciències naturals i l'experiència empírica són les principals raons del seu rebuig per part dels investigadors i savis des del renaixement.[3] Els escolàstics es van adherir amb major intensitat i sense cap crítica en admetre les opinions d'Aristòtil en matèria de ciències empíriques, com la física, l'astronomia i la biologia.

Filosofia no és teologia van estar lligats durant tota l'edat mitjana. Com que tenir fe era sinònim de conèixer, l'Escolàstica era, en el fons, la comprensió de la fe. Durant l'edat mitjana, la filosofia va desenvolupar-se tenint com a objectiu establir un equilibri entre el racionalisme grec i el nou pensament medieval. Calia posar sobre la mateixa taula els principis de la lògica i el raonament amb la revelació divina. Pot l'home, a través de la raó i els sentits, arribar al coneixement i a la veritat de Déu? Aquest enfrontament entre dogma i dialèctica marcaran els inicis del pensament filosòfic medieval.[4]

Al segle XI, la fe s'ajudarà de la intel·ligència. Sant Anselm farà els primers passos cap a una teologia racional, sent dels primers a intentar reflexionar sobre la pròpia fe utilitzant la lògica del seu temps. Va ser també un dels primers a intentar demostrar l'existència de Déu. La idea fonamental de la seva tesi era que la noció de perfecció pressuposa l'existència d'un ésser perfecte, Déu.[4]

Un dels màxims representants de l'escolàstica va ser el frare dominic Sant Tomàs d'Aquino (s. XIII). El pensador va intentar unir la seva confiança en la raó i la natura amb la fe cristiana. Per a ell, allò que calia creure, era compatible amb una explicació lògica i argumentada.[4]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Escolàstica». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. GEC, ibídem
  3. Jordi Tremosa, «Escolàstica», La pàgina de filosofia, ,'s.d.
  4. 4,0 4,1 4,2 «Filosofar a l'Edat Mitjana». Romànic Obert. [Consulta: 6 gener 2014].
Portal

Portal: Filosofia