Joan Duns Escot

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
beat Joan Duns Escot

Miniatura de les Quaestiones de Duns Escot, amb un retrat de l'autor, s. XV
religiós, Doctor Subtil, Doctor Marianus
Nom secular Johannes Duns Scotus
Naixement ca. 1266
Duns (Berwickshire, prop d'Edimburg, Escòcia)
Defunció 8 de novembre de 1308
Colònia (Alemanya)
Enterrament Convent dels Franciscans (Minoritenkirche) (Colònia)
Beatificació 20 de març de 1993 per Joan Pau II
Lloc de pelegrinatge Colònia
Festivitat 17 de setembre
Fets destacables Filòsof escolàstic i teòleg; defensor de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu
Orde Franciscans conventuals

Joan Duns Escot (1265 - 8 de novembre de 1308) fou un frare franciscà, teòleg i filòsof escocès, de vida breu. És un dels majors representants de l'escolàstica medieval. És venerat com a beat per l'Església catòlica.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Nascut el 1265 a Maxton(Roxburgh) a Escòcia,[1]encara que el seu cognom procedeix de (Berwickshire, prop d'Edimburg). Fou conegut per aquest nom, Duns amb l'apel·latiu Scotus ("d'Escòcia"). El 1291 fou ordenat prevere a Northampton. Va estudiar a Cambridge, Oxford i París, on fou lector de les Sententiae de Pere Llombard el 1302. Es va llicenciar en Teologia i dirigí el centre d'estudis que tenien els franciscans a París, entre el 1300 i el 1305. En 1303, en posicionar-se a favor del papa Bonifaci VIII en el conflicte amb el rei de França sobre impostos de l'Església, fou expulsat de la Universitat de la Sorbona.[2] Hi tornà en maig de 1304 i continuà ensenyant, fins que fou traslladat al studium franciscà de Colònia (Alemanya), en octubre de 1307. Hi morí en 1308.

Fou anomenat també Doctor Subtilis, en referència a la seva filosofia complexa i subtil. Rebé una forta influència d'Oxford en favor de la filosofia agustiniana i la ciència experimental. En marxar a París, aprofundí bàsicament el seu coneixement d'Aristòtil. També rebé influències àrabs i hebrees (Ibn Gabirol, etc.).

D'entre les seves obres, destaca la Ordinatio, un comentari al Llibre de les Sentències, de Pere Llombard, i el Tractat del Primer Principi. Els estudiosos moderns han trobat molts problemes en estudiar la seva aportació, ja que se li atribueixen molts tractats que en realitat eren de l'escola escotista, però no d'ell mateix. En tot cas, la seva filosofia genera una escola compacta de pensament.

Doctrina filosòfica[modifica | modifica el codi]

Epistemologia[modifica | modifica el codi]

Joan Duns Escot.

La tradició empirista es fa començar tradicionalment amb les aportacions de Duns Escot i Guillem d'Occam. En el cas de Duns Escot, el seu punt de vista era que El coneixement humà s'origina en la sensació, però s'elabora en l'abstracció. És a dir, l'intel·lecte només entén allò que prové dels sentits, i allò que coneix en realitat són les existències singulars.[3] Conseqüentment, l' ontologia escotista defensarà que els singulars són l'únic que existeix fora de la ment, amb totes les implicacions teològiques que això comporta: no es pot conèixer adequadament ni a Déu ni als àngels, ja que l'home té una manca d'intuïció per al coneixement de les essències.

Per Duns Escot, tota afirmació metafísica és exclusivament mental. En aquest sentit, interpretant l'innatisme agustinià, va defensar l'existència d'un cert il·luminisme: la intel·lecció existeix gràcies a la llum divina, que afecta el nostre interior. Precisament, l'objecte de la intel·ligència ha de ser l'ésser intel·ligible, dipositat en l'home per la il·luminació divina.

Només es coneix allò les propietats del qual es poden demostrar. Per aquest aspecte, fou considerat com el "gran mestre dels límits", de les fronteres, ja que es va dedicar especialment a estudiar la limitació de les capacitats i el coneixement de l'home. Per Duns Escot, l'objecte de l'enteniment és la relació de conceptes i d'idees distintes, sense confusió.

En el problema dels universals, mantingué una postura moderada, que no s'encaixa ben bé en el paradigma nominalisme/realisme, sinó que és més aviat una teoria pròpia. Defensà que l'universal es troba in re, en l'individu mateix, com a concepte objectiu que es fonamenta en les coses, però que existeix formalment en la ment. És a dir, l'universal del concepte taula es troba en la taula mateixa, però existeix en certa manera en la ment de l'home.[4]

L'acte de l'enteniment no és lliure, sinó que depèn de la intel·lecció divina (i l'home intel·ligeix el que la il·luminació li dirigeix). Dóna prevalença a la Fe i a la Voluntat per sobre de la Raó i de l'enteniment; la Raó serveix de ben poca cosa per arribar a Déu. Contra els tomistes, desconfià del paper de la raó i l'autoritat d'Aristòtil,[5] com feu també Bonaventura.

La contingència es resol en la voluntat de Déu, que escull lliurement entre totes les possibles situacions.[6]

Ontologia[modifica | modifica el codi]

Només existeixen els individus concrets, les coses singulars.[7] Els individus es componen de formalitates, l'última de les quals és la haecceitas, que s'ha d'entendre com id quo res est haec et non alia, "allò pel qual la cosa és aquesta i no una altra".

Admet la pluralitat de diverses formes substancials en una mateixa cosa. De la formalitat de l'ésser, o entitat, s'arriba fins a l'última formalitat, que és la més concreta, real, material i individualitzada (i que conté totes les altres).

Per exemple:

  • Podem referir-nos a un animal. En aquest cas, l'ésser és el gènere: es tracta de la classificació més abstracta, menys individualitzada.
  • També podem precisar i dir que es tracta d'un home. Ara, l'ésser és l'espècie.
  • Podem arribar a individualitzar fins a especificar que parlem de l'individu 'X'. L'ésser és l'individu, és la màxima especificació possible.

L' "ésser" com a tal és un concepte buit i general, ja que en realitat només existeixen els individus. En aquest sentit, Duns Escot pren una postura més aviat naturalista.

Teologia i filosofia[modifica | modifica el codi]

Duns Escot distingeix entre la teologia i la filosofia. Per ell, són dos discursos diferents, i cadascuna hauria d'anar per la seva banda. L'única salvació per la reconciliació dels dos discursos passa per la figura del teòleg-filòsof, que reuneix les dues finalitats: l'objecte de la teologia, que és Déu (i les seves veritats, són veritats de fe), i l'objecte de la filosofia, que és l'ésser (i les seves veritats, són de raó).

El que es pot demostrar per la raó no pot ser revelat, i el que és revelat, no es pot demostrar. Duns Escot presenta la teologia com una ciència pràctica: ha d'aclarir la Revelació (el teòleg és una figura similar a un perit). L'essència i les propietats de la divinitat no poden ésser deduïdes a priori, l'home només pot conèixer Déu a posteriori. Això és degut al fet que la raó humana té una impossibilitat per determinar la lliure voluntat divina; provar que Déu és Providència, Omnipotència, Veritat, Justícia i Misericòrdia no es pot fer per la raó.

Totes les veritats anteriors són reservades a la fe i a la revelació, i no es poden demostrar. Déu vol ésser totalment intel·ligible. En la seva lliure voluntat, Déu crea les coses perquè vol conferir-los ésser. Del fet que Déu ho vulgui, se'n pot deduir que és bo, i precisament, l'única raó perquè això sigui bo és perquè Déu ho ha desitjat.

En contra de Tomàs d'Aquino, Duns Escot afirma que intentar demostrar l'existència de Déu per vies físiques és incloure Déu, un esperit pur, en un món material i corruptible. Això suposaria una contradicció, puix que Déu és infinit i lliure voluntat.

Antropologia i moral[modifica | modifica el codi]

Déu ha creat l'home, i l'ha fet cos i ànima. L'ànima és inseparable del cos mentre l'home viu, i n'és la seva forma (en contra de l'opinió dels averroistes, que afirmen que l'ànima és immortal).[8] L'home viu en el marc de la història, i aspira a la perfecció per alliberar-se del pecat. És degut al pecat original que va cometre l'home la intel·ligència avui no el permet ser el que voldria ser.

La moral que proposa és essencialment voluntarista. L'home s'entén com a subjecte mitjançat de la gràcia divina i de les virtuts. La justícia i també la moralitat estan fonamentades en la voluntat de l'home.

Veneració[modifica | modifica el codi]

Pels seus escrits religiosos, especialment el d'assumpte marià, fou considerat venerable. Fou beatificat el 20 de març de 1993 per Joan Pau II.

En morir, fou sebollit a la Minoritenkirche de Colònia, l'església dels franciscans. El seu sarcòfag té la inscripció:

« Scotia me genuit. Anglia me suscepit. Gallia me docuit. Colonia me tenet »
Escòcia m'engendrà. Anglaterra em crià. França m'ensenyà. Colònia em té.

Segons una antiga tradició, Duns Escot fou enterrat viu, durant un episodi de catalèpsia, però no s'ha pogut comprovar.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Frederick Copleston :Historia de la Filosofia , volum 2, ed.Ariel, pàg 458
  2. idm,pàg 458
  3. idm. pàg 471
  4. idm, pàg490
  5. idm, pàg471
  6. ibd, pàg510
  7. idm, pàg 472
  8. ibd, pàg 512

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Belmond, S.O.F. Essai de synthèse philosophique du Scotisme ed.Bureau de la France Franciscaine, 1933, Paris
  • Messner, R.O.F. Schauendes und begriffiches Erkennen nacht Duns Scotus, Friburg, 1942

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joan Duns Escot