Filosofia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La filosofia (del grec "Φιλοσοφία" philo-sophia, "amor per la saviesa") és una disciplina en què els filòsofs, per mitjà de la lògica i el raonament, cerquen donar una explicació de tots els coneixements possibles i del lloc que ocupa l'home en la naturalesa. També ha estat definida com l'estudi dels conceptes i principis més fonamentals i generals relacionats amb el pensament, l'acció i la realitat. La filosofia és un camp d'estudi que inclou diverses subdisciplines com l'estètica, l'epistemologia, l'ètica, la lògica i la metafísica. El mètode fonamental de la filosofia és l'ús del raonament per avaluar els arguments. Tanmateix, l'abast i la metodologia de la filosofia no són rígids. Allò que representa la filosofia és un tema discutit i varia d'acord a les diferents tradicions filosòfiques.

Els filòsofs de l'antiga Grècia -inspirats en part en el pensament religiós d'Homer i d'Hesíode i, potser, en coneixements antics de Babilònia i Egipte- distingien el desig per la saviesa dels desigs per les coses materials, els vicis i la satisfacció dels desigs corporals. La definició de saviesa pels grecs antics incloïa la virtut i el coneixement. Tanmateix, és difícil definir la filosofia avui dia atès el rang variat d'idees que s'han catalogat com a filosofies. La filosofia difereix de les ciències exactes, atès que les qüestions filosòfiques no es poden resoldre empíricament, i de la religió, atès que no es basa en la fe ni en la revelació. Altres definicions, però, com la del Diccionari d'Oxford de Filosofia, estableixen que "la segona meitat del segle XX (...) prefereix considerar la reflexió filosòfica com la continuïtat de la millor pràctica de qualsevol altre camp d'investigació intel·lectual". De fet, moltes de les teories i especulacions dels filòsofs de l'antiguitat en l'àrea de la filosofia natural van formar, amb el temps, la base de les explicacions científiques.

Encara que tota definició sobre la filosofia és controvertible, i que la disciplina s'ha expandit i ha canviat al llarg de la història, en funció de quin tipus de preguntes eren interessants o rellevants en una època en particular, hi ha un cert consens en què la filosofia és pròpiament un mètode i no necessàriament un mer conjunt de declaracions, proposicions o teories.[1] En aquest sentit es pot afirmar també que la filosofia no té un corpus de coneixement fix i estable a la manera com el tenen les ciències. És per això que no es pot aprendre filosofia sinó, com deia Immanuel Kant (1724-1804), s'aprèn a filosofar.[2] La filosofia és, fonamentalment, una activitat racional i crítica[3] que posa l'accent més en la pregunta que en la resposta, més en el dubte que en la solució[4]

Filosofia occidental i filosofies no occidentals[modifica | modifica el codi]

Tales, possiblement el primer que es pot considerar filòsof a Occident, fou educat per sacerdots egipcis. El mite d'Èdip i l'Esfinx podria representar la transmissió del saber filosòfic egipci, representat per l'Esfinx, a la filosofia grega: Èdip mostra el nou camí de la raó, l'home, davant del qual l'Esfinx alça el vol derrotada, perquè no té respostes.

La filosofia pròpiament dita se sol associar a la filosofia occidental, que empra un mètode racional i neix a Grècia. El terme, però, és controvertit perquè no és clar com denominar el pensament no occidental. Alguns teòrics proposen usar també la paraula filosofia, ja que aquestes maneres de concebre el món tenen els mateixos objectius: entendre l'entorn, el paper de l'ésser humà i servir de guia vital. D'altres, tanmateix, creuen que el concepte de filosofia és etnocèntric i que no pot aplicar-se a altres regions culturals, per la no-separació que es dóna entre la reflexió i el mite, per exemple, o per l'alt contingut simbòlic dels seus textos.

S'ha tendit a agrupar el pensament per regions geogràfiques, i així es parla de filosofia occidental, de filosofia oriental (que englobaria el pensament asiàtic, especialment l'indi, el japonès, el xinès i la seva àrea d'influència), filosofia africana i americana. Aquests dos darrers casos són encara més controvertits, en general es tendeix a agrupar per qüestions físiques sense atendre a la diversitat de corrents que hi ha dintre d'aquestes dites filosofies, que fa que no es puguin considerar un tot, a diferència de la filosofia occidental, que sí que té un corpus de problemes i pensadors emblemàtics que formen un conjunt cohesionat.

Branques de la filosofia[modifica | modifica el codi]

Una llista completa de les divisions principals de la filosofia inclouria molts temes diversos estudiats en diverses èpoques. Sovint, s'agrupen segons el seu objecte principal d'estudi, i així es parla de l'ètica, la metafísica, l'epistemologia i la lògica, i també de la política, l'estètica, l'antropologia i la religió. A més a més, en l'època contemporània la filosofia s'ha utilitzat com a reflexió teòrica sobre els fonaments de moltes altres disciplines; així doncs, també existeix la filosofia de la ciència o la filosofia de les matemàtiques, i també la filosofia de la història, la Filosofia del Dret, i d'altres. En aquests camps, la filosofia aporta el mètode de preguntes i consideracions sobre la mateixa matèria que s'analitza, de tal forma que quedin delimitats el seu camp d'estudi, els seus axiomes bàsics, els objectius i alguns dels mètodes que pot emprar.

Al llarg dels segles, els diferents sistemes filosòfics han classificat les seves disciplines de forma diferent, però sovint s'han mantingut més o menys tres disciplines generals, que Hegel identificà com a lògica, filosofia de la natura i filosofia de l'esperit. Tanmateix, la terminologia utilitzada per referir-s'hi no ha estat sempre la mateixa. Per exemple, els estoics les anomenaven lògica, física i ètica.

"El Pensador", de Rodin.

Les principals disciplines filosòfiques són:

  • La metafísica, estudiada de manera sistemàtica per primera vegada per Aristòtil, encara que ell mateix no va fer ús del terme. Ell s'hi va referir com a "primera filosofia" (o sovint, només "saviesa"), i va dir que és la disciplina que estudia les "primeres causes i els principis de les coses". El significat modern del terme és una investigació quant a l'origen principal del que existeix. Dins la metafísica, l'ontologia és l'estudi de l'existència mateixa, de vegades la recerca per a especificar quins tipus de coses existeixen.
  • L'epistemologia, que estudia la naturalesa i l'extensió del coneixement, i fins i tot si el coneixement és possible. Entre els seus objectes d'estudi es troba la qüestió posada per l'escepticisme: la idea que les nostres creences i pensaments podrien ser il·lusoris o equivocats, i també les relacions entre veritat, creença i justificació.
  • L'ètica o la "filosofia moral" estudia tot el que està relacionat amb com haurien d'actuar les persones, si és que es pot trobar alguna resposta a la pregunta. Més en concret, la moral, nascuda en un context religiós, dóna normes per al comportament humà, i l'ètica reflexiona sobre aquestes regles i compara els diversos sistemes ètics, preguntant-se d'aquesta manera si les regles morals són absolutes o relatives, i determinant els possibles valors de judici. Entre altres obres fonamentals, els diàlegs de Plató són un quest per trobar la definició de virtut.
  • La filosofia de la ment tracta de la naturalesa de la ment i la seva relació amb el cos. L'exemple més clar és la disputa entre el dualisme i el materialisme. Recentment, aquesta disciplina ha rebut interès per la seva relació amb les ciències cognitives.

Història[modifica | modifica el codi]

La mort de Sòcrates, representada per Jacques-Louis David.
Article principal: Història de la filosofia

No hi ha un acord unànime sobre una divisió temporal estricta en la filosofia occidental, tot i que és més o menys acceptada una divisió segons els períodes tradicionals de la història occidental: edat antiga, edat mitjana, Renaixement, edat moderna i edat contemporània. No obstant això, hi ha qui creu que la filosofia moderna i contemporània formen un únic bloc, o bé que la filosofia medieval és només la visió religiosa de les qüestions de la filosofia antiga. D'altres pensadors afirmen que no es pot assimilar l'evolució de les etapes filosòfiques a les edats de la història.

Aristòtil féu un estudi exhaustiu del món, i proporcionà un cos de coneixements que constituiria la pedra angular de la filosofia medieval.

Filosofia antiga (600 aC - 500 dC)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Filosofia antiga

La filosofia antiga és la filosofia del món grecoromà, desenvolupada des del segle VI aC fins al segle IV dC. Suposa el naixement de la filosofia com a tal a Occident, a l'antiga Grècia. Usualment se subdivideix en quatre períodes: el període presocràtic (del 600 al 450 aC), el període de Sòcrates, Plató, Aristòtil (del 450 al 300 aC), la filosofia hel·lenística, o post-aristotèlica (del 300 al 100 aC), i la filosofia romana (del 100 al 500 dC). A vegades s'estableixen altres divisions, com ara la que considera com un període distint els filòsofs cristians i neoplatònics. Els pensadors més influents d'aquest període de cara a la filosofia posterior són Plató i Aristòtil.[5]

Els temes generals de la filosofia antiga són: intentar entendre les causes fonamentals i els principis de l'Univers, i buscar-ne una explicació econòmica i uniforme; intentar reconciliar la diversitat i el canvi observat a la naturalesa amb la unitat i la possibilitat d'obtenir un coneixement fix i cert sobre ella (el problema de la unicitat respecte a la multiplicitat, exemplificat típicament amb el debat entre Heràclit i Parmènides); com tractar els objectes que no poden ser percebuts pels sentits, com ara els nombres, els elements clàssics, els universals i els déus; la preocupació ètica per la virtut, i la importància de comprendre el coneixement necessari per adquirir-la, etc.[5] En aquest període s'estableixen els punts fonamentals del mètode filosòfic: un apropament crític als punts de vista establerts, i l'ús encoratjat de la raó i l'argumentació.

Alguns dels filòsofs més coneguts d'aquest període són, entre d'altres, els presocràtics Tales, Anaximandre, Pitàgores, Parmènides i Demòcrit, els ja esmentats Sòcrates, Plató i Aristòtil, els fundadors dels principals sistemes de la filosofia hel·lenística Epicur i l'epicureisme, Zenó i l'estoïcisme, Pirró d'Elis i l'escepticisme, i també Diògenes de Sinope -tot i no ser-ne el fundador, és un dels més coneguts representants- i el cinisme, al costat d'altres grans pensadors com Euclides i Arquimedes. Finalment, en el període romà, hi ha a Ciceró, Lucreci, Sèneca, Filó d'Alexandria, Plotí -figura fonamental del neoplatonisme- i Procle, entre d'altres.

Tomàs d'Aquino donà cinc demostracions de l'existència de Déu i inicià el tomisme, moviment que l'Església Catòlica consideraria la gran defensa del cristianisme en l'àmbit de la filosofia.

Filosofia medieval (500 dC - 1350 dC)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Filosofia medieval

La filosofia medieval és la filosofia desenvolupada fonamentalment a l'Europa Occidental i l'Orient Pròxim durant el període comprés aproximadament entre la caiguda de l'Imperi Romà fins al Renaixement. A grans trets, la filosofia medieval està caracteritzada per la recepció de la filosofia hel·lènica (i especialment, del neoplatonisme) en els àmbits cultes de les societats cristianes, islàmiques i jueves, i també per l'adaptació de la filosofia al marc propi de cada religió monoteista.

En aquest període es discuteix especialment la possible conciliació o divergència entre la fe i la raó, l'existència i unicitat de Déu, el problema del coneixement humà -i particularment, el gran problema dels universals-, l'objecte de la teologia i la metafísica, etc.

Entre els filòsofs medievals es troben diversos filòsofs cristians, com Agustí d'Hipona, Escot Eríugena, Pere Abelard, Anselm de Canterbury, Joan Duns Escot, Tomàs d'Aquino, i Guillem d'Occam, també filòsofs musulmans, com Al-Farabi, Avicenna, Avempace, Ibn Tufail o Averrois, i filòsofs jueus, com Maimònides, Ibn Gabirol i Gersònides.

Giordano Bruno, cremat a la foguera per la Inquisició romana, va aprofundir en la revolució copernicana, defensant que l'Univers en què vivim és infinit, i va extreure conseqüències morals d'aquest fet que el van enemistar amb les Esglésies.

Filosofia renaixentista (1350 - 1600)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Filosofia renaixentista

El Renaixement és un període de transició entre la filosofia-teologia de l'edat mitjana i el pensament modern. En aquest període, el llatí comença a perdre el seu paper de llengua principal de discussió filosòfica. L'estudi dels clàssics (especialment de Plató i del neoplatonisme), i de les arts humanes, com la història i la literatura, recobra la popularitat.

Els filòsofs es desmarquen del període anterior, que consideren que ha privat a l'home de la seva llibertat, i fan dures crítiques a l'Església per haver negat als homes la possibilitat de comunicar-se directament amb Déu. És per això que els conceptes d'home i de dignitat humana serien l'objecte central de la reflexió filosòfica, de forma especialment notable en Montaigne i en Pico della Mirandola.

Al Renaixement es renova també l'interès per la filosofia natural: en són exemples els treballs de Nicolau de Cusa i Giordano Bruno. La naturalesa és vista d'una manera màgica -en Pico della Mirandola i Ficino,[6] per exemple-, en part perquè el sistema científic aristotèlic, tan usat durant l'edat mitjana, ha perdut la seva credibilitat. Així, l'alquímia busca les connexions ocultes entre els elements del cosmos, i la forma d'assolir la perfecció material i espiritual, com queda patent en les obres de Paracels i també Ramon Llull.

La filosofia ètica i política reviu de la mà de Nicolau Maquiavel i les utopies de Thomas More i Tommaso Campanella i Francis Bacon. Tot aquest moviment filosòfic influiria en el si del cristianisme, i estaria íntimament lligat amb la Reforma protestant (Petrus Ramus).


Filosofia moderna (1600 - 1900)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Filosofia moderna

La filosofia moderna neix de l'escepticisme respecte a la filosofia renaixentista, fet que possibilita la creació de la ciència moderna: un dels principals centres d'interès és la polèmica entre el racionalisme i l'empirisme, entre la realitat i l'experiència. Els filòsofs moderns valoren les implicacions filosòfiques de les noves ciències naturals en temes com el lliure albir i Déu, o la naturalesa de la ment i la seva relació amb el cos. La filosofia és molt influïda per la ciència i les matemàtiques, i en particular, la reflexió ètica s'allunya de la religió i es lliga tant amb la política com amb la raó.

A vegades se subdivideix aquest període en dos: un primer que comprèn el període que comença amb Descartes i arriba fins a la Il·lustració, i un segon període en què l'idealisme racionalista pren noves formes, i que arriba fins a Nietzsche. Alguns dels més coneguts pensadors del primer període són Hobbes, Descartes, Locke, Spinoza, Leibniz, Berkeley, Rousseau, Hume i Kant.[7] El segon període, que comença després de Kant,[8] comprèn els idealistes alemanys com Fichte, Hegel, i Friedrich Schelling, i els romàntics, com Goethe.

A partir del debat sobre l'idealisme, i especialment després de l'últim intent de construcció d'un gran sistema filosòfic, per part de Hegel, s'obren diversos camins per a la filosofia, que influirien notablement el segle posterior. Karl Marx comença, amb el marxisme, l'estudi de la filosofia social materialista. La feina de Frege en el camp de la lògica i de Sidgwick en ètica proporcionen les eines per a la filosofia analítica. Husserl inicia l'escola de la fenomenologia, i Peirce i William James la del pragmatisme. Per la seva banda, Kierkegaard i Nietzsche assenten les bases per a l'existencialisme.

Filosofia contemporània (1900 - present)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Filosofia contemporània

La filosofia contemporània s'ha separat en dues grans postures: la filosofia analítica i la filosofia continental, tot i que alguns filòsofs, com Richard Rorty, han afirmat que aquesta divisió és perjudicial per la filosofia i han intentat un mètode combinat.

En el món anglòfon, l'escola dominant ha estat la filosofia analítica, que s'inicia amb l'obra de Gottlob Frege, Bertrand Russell i George Edward Moore. Durant la primera meitat del segle XX, ha estat una escola més o menys identificada amb el positivisme lògic, unida per la idea que els problemes filosòfics es podien resoldre per mitjà de la lògica i l'estudi acurat del llenguatge. Durant la segona meitat del segle, aquesta unitat es va perdre, i els filòsofs analítics van quedar units tan sols per línies històriques d'influència i un intent autoimposat d'apostar per la claredat i el rigor. Des d'aproximadament el 1960, la filosofia analítica ha recobrat l'interès en la història de la filosofia, i ha intentat integrar el treball filosòfic amb els resultats científics, especialment en psicologia i ciència cognitiva.

La filosofia continental que s'ha dut a terme al continent europeu, per contra, no ha tingut una sola escola de pensament dominant. Partint de les arrels de l'idealisme alemany, ha rebut molta atenció el mètode fenomenològic de Husserl. També l'existencialisme, un moviment literari i filosòfic que parteix de Kierkegaard i Nietzsche, ha rebut l'aportació de filòsofs com Jean-Paul Sartre, Franz Kafka i Fiódor Dostoievski. Altres moviments com l'hermenèutica de Hans-Georg Gadamer, l'estructuralisme -Michel Foucault, Jacques Lacan-, o el constructivisme de Jacques Derrida s'inclouen en aquesta categoria poc definida.

Teories principals[modifica | modifica el codi]

Guillem d'Occam prengué una postura nominalista que acabaria amb el tomisme, i donaria el cop final a l'hegemonia catòlica de l'edat mitjana.

Realisme i nominalisme[modifica | modifica el codi]

Article principal: Problema dels universals

En l'àmbit filosòfic, el realisme és la doctrina que considera que les entitats abstractes com ara «home» o «taula» tenen una existència real fora de la ment humana. S'oposa al nominalisme, la doctrina que considera que els termes abstractes o universals són tan sols mots, o bé denoten estats mentals com idees, creences o intencions, sense existir més enllà del seu ús. Aquesta última postura, desenvolupada per Pere Abelard, és coneguda com a conceptualisme.

El problema sobre l'existència dels universals és un dels problemes fonamentals de la història de la filosofia: ja a l'edat antiga, es pot observar aquest problema en les diferents teories de Plató -que defensa l'existència d'un món immanent d'idees- i Aristòtil, que creu en una realitat hilemòrfica, és a dir, constituïda per forma (l'immaterial, que la fa ser el que és), més matèria (el tangible, material). A partir dels comentaris de Porfiri i Boeci, el debat arriba a l'edat mitjana, i passa a ser un dels problemes fonamentals de la filosofia. El segle XI-XII entren en debat Roscelin de Compiègne, nominalista, i Sant Anselm, realista. Durant el segle XIII, Siger de Brabant i Tomàs d'Aquino adoptaran una postura intermèdia, propera al realisme. Finalment, el segle XIV, Guillem d'Occam prendria una postura nominalista -la cèlebre navalla d'Occam- que triomfaria, i que seria la clau de la derrota filosòfica del tomisme.

No obstant això, el debat no quedaria definitivament superat. A la Il·lustració, la filosofia que proposa Kant recull diversos elements religiosos protestants que influirien notablement en l'ètica i en l'idealisme. És a partir de la defensa d'entitats abstractes immaterials, entre altres motius, que la filosofia quedaria definitivament desvinculada de la ciència durant el segle XVIII. El debat s'heredaria per via de l'idealisme hegelià, i arriba fins als nostres dies, en què recobra nou interès tant per la filosofia analítica -els termes lingüístics tenen una existència per si mateixos?- com per la filosofia continental -en l'estudi de la ment i les ciències cognitives en general-.

Racionalisme i empirisme[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Racionalisme i Empirisme
René Descartes fou el més destacat filòsof mecanicista.

En un sentit general, el racionalisme és qualsevol postura que emfasitzi el paper o la importància de la raó humana. Portant-ho a l'extrem, el racionalisme radical intenta basar tot el coneixement únicament en la raó. Típicament, el racionalisme parteix de premisses que no poden ser negades de forma coherent, i després intenta deduir-ne d'aquestes tot possible objecte de coneixement.

Es considera el primer racionalista, en aquest sentit més general, a Parmènides (segle VI-V aC), que va argumentar que és impossible dubtar que el pensament de fet existeix. Però el pensament requereix un objecte de pensament, alguna cosa més enllà del mateix pensament. Parmènides va deduir que el que realment existeix ha de tenir certes propietats -per exemple, que no pot començar a existir o deixar d'existir, que és una unitat coherent, i que roman igual eternament-. Zenó d'Elea, deixeble de Parmènides, va argumentar que el moviment és impossible racionalment, donat que això suposa una contradicció lògica (vegeu les Paradoxes de Zenó).

Plató (427–347 aC) també va ser influït per Parmènides, però va combinar el racionalisme amb un tipus de realisme. La feina del filòsof és considerar l'ésser i l'essència (ousia) de les coses. Però la característica de les essències és que són universals. La naturalesa d'un home, un triangle, un arbre, s'aplica a tots els homes, tots els triangles, tots els arbres. Plató va argumentar que aquestes essències són independents de la ment (la seva teoria de les idees), però que els humans, i en particular els filòsofs, poden arribar a conèixer per la raó, ignorant les distraccions a què indueixen els sentits.

El racionalisme modern comença amb Descartes. La reflexió sobre la natura i l'experiència de la percepció, així com els descobriments científics en òptica i fisiologia, van portar Descartes, i també a John Locke, a creure que som conscients directament d'idees, més que d'objectes. Aquesta postura va portar a tres qüestions:

  1. És una idea una còpia real d'allò que representa? La sensació no és una interacció directa entre els objectes i els nostres sentits, sinó un procés fisiològic que involucra la representació (per exemple, una imatge a la retina). Locke va pensar que una qualitat secundària com ara una sensació de verd no es podia assemblar de cap manera a la disposició de partícules que produeixi aquesta sensació, tot i que pensava que les qualitats primàries com ara la forma, mida o nombres, sí que eren pròpiament objectes.
  2. Com pot ser que objectes físics, com ara cadires i taules, o fins i tot processos fisiològics en el cervell, permetin crear objectes mentals com les idees? Això és part del que seria conegut com a problema ment-cos.
  3. Si tots els continguts de la consciència són idees, com podem saber que existeix alguna cosa més que aquestes idees?

Descartes va intentar resoldre l'últim problema per la raó. Va començar, com Parmènides, amb un principi que creia que no es podia negar de forma coherent: Penso, per tant, existeixo (normalment conegut per l'original en llatí: Cogito, ergo sum). Des d'aquest principi, Descartes va intentar bastir un sistema complet de coneixement -que incloïa una demostració de l'existència de Déu usant una versió de l'argument ontològic-. La seva defensa de què la raó per si mateixa podia proporcionar veritats substancials sobre la realitat, va influir fortament els filòsofs racionalistes moderns, com Baruch Spinoza, Gottfried Leibniz, i Christian Wolff), al mateix temps que va suscitar les crítiques d'altres filòsofs que més tard serien agrupats com a empiristes.

L'empirisme, en contrast amb el racionalisme, no posa tanta confiança en l'habilitat de la raó per si sola per proporcionar-nos coneixement del món, i prefereix basar el coneixement en els nostres sentits. Això es remunta al concepte de la tabula rasa implícit al De anima d'Aristòtil, descrit de forma més explícita en el Llibre de la guarició d'Avicenna,[9] i provat en El filòsof autodidacte de Ibn Tufail com a experiment mental.[10] John Locke va proposar la postura empirista clàssica al seu Assaig sobre l'enteniment humà de 1689, desenvolupant així una forma de naturalisme i empirisme aproximadament basat en principis científics.

Durant aquesta era, les idees religioses han jugat un paper intermedi en les discussions que han ocupat la filosofia secular. Isaac Newton és un exemple clar d'un filòsof il·lustrat que pren idees religioses i les adapta a un context científic. Altres pensadors religiosos influents d'aquesta època són Blaise Pascal, Joseph Butler, Thomas Reid i Jonathan Edwards. Altres escriptors, com Jean-Jacques Rousseau i Edmund Burke, van prendre un camí diferent. Els interessos restringits de molts dels filòsofs de l'època anticipaven la separació i l'especialització de la filosofia en diferents àrees que es donaria durant el segle XX.

Escepticisme[modifica | modifica el codi]

Article principal: Escepticisme

L'escepticisme és l'actitud filosòfica que qüestiona la possibilitat d'adquirir qualsevol tipus de coneixement. Va ser formulat per primera vegada per Pirró d'Elis, que creia que es podia dubtar de tot excepte de les aparences. Sext Empíric (segle II aC), un dels més prominents advocats de l'escepticisme, el va descriure com a "habilitat de crear una antítesi, de qualsevol manera, amb aparences i judicis, i així doncs ... arribar a la suspensió de judici i després a la tranquil·litat mental".[11] "L'escepticisme concebut d'aquesta manera no es redueix a l'ús del dubte, sinó que consisteix en l'ús del dubte per aconseguir un fi particular: una tranquil·litat d'esperit (ataràxia). L'escepticisme és un repte per al dogmatisme, ja que els dogmàtics consideren que han trobat la veritat."[12]

Sext Empíric va fer observar que la confiança en la percepció sempre podia ser qüestionada, ja que és idiosincràtica de qui percep. L'aparença de les coses individuals canvia segons les circumstàncies en què s'observa: un llapis, vist de perfil, sembla un pal, però examinat des d'un extrem podria semblar tan sols un cercle.

L'escepticisme va revifar a principis de l'edat moderna amb Michel de Montaigne i Blaise Pascal. Tanmateix, el seu exponent més extrem va ser David Hume. Hume va argumentar que només hi havia dos tipus de raonament: el que va anomenar probable i demostratiu (vegeu la Forquilla de Hume). Cap d'aquestes dues formes de raonament ens pot portar a una creença raonable en l'existència continuada del món extern. El raonament demostratiu no ho pot fer, perquè la demostració (és a dir, el raonament deductiu a partir de premisses ben fundades) per si sol no pot establir la uniformitat de la naturalesa (de la manera que les lleis científiques i els principis la descriuen). Aquest raonament per si sol no pot establir que el futur s'assemblarà al passat. Tenim certes creences sobre el món (que el Sol tornarà a sortir demà, per exemple), però aquestes creences són el producte de l'hàbit i el costum, i no s'obtenen a partir de cap inferència lògica del que ja és conegut com a cert. Però el raonament probable (raonament inductiu), que pretén portar-nos de l'observat al no observat, tampoc no ho pot fer: també depèn de la uniformitat de la natura, i aquesta suposada uniformitat no pot ser provada sense caure en la circularitat.[13][14] El millor que es pot aconseguir amb aquests raonaments és complir la veritat condicional: si certes assumpcions són certes, aleshores en podem deduir certes conclusions. Per tant, res sobre el món pot ser establert amb certesa. Hume conclou que no hi ha solució a l'argument escèptic, tan sols la possibilitat d'ignorar el problema.[15]

Molts filòsofs han qüestionat el valor d'aquests arguments escèptics. La qüestió de si podem aconseguir algun tipus de coneixement del món extern està basat en com posem el nivell a la justificació d'aquest coneixement. Si volem un coneixement d'absoluta certesa, aleshores no podem progressar més enllà de l'existència de les nostres sensacions mentals. Ni tan sols podem deduir l'existència d'un jo coherent o continu que experimenti aquestes sensacions, i molt menys encara l'existència d'un món extern. D'altra banda, si el nivell de certesa que demanem és massa baix, aleshores hem d'admetre la bogeria i les il·lusions com a forma de coneixement. Aquest argument contra l'escepticisme absolut afirma que el filòsof pràctic s'ha de moure més enllà del solipsisme, i acceptar un nivell de justificació alt però no absolut.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. vid. Manuel Costa Fernández. Filosofar: una actitud. Sabadell : 1998. Quadern de les idees, les arts i les lletres, número 114, pàgina 5.
  2. Immanuel Kant, Crítica de la Razón Pura, Ed. Algaguara, pp. 650-651.
  3. Karl R. Popper, Búsqueda sin término, Ed. Tecnos, p. 116
  4. "La filosofía no nos saca de dudas, nos mete en ellas.” F. Savater http://www.elpais.com/articulo/cultura/SAVATER/_FERNANDO/Savater/critica/consumismo/busca/respuestas/filosofia/elpepicul/19990526elpepicul_3/Tes.
  5. 5,0 5,1 Oxford Companion to Philosophy.
  6. Pico Della Mirandola, Conclusiones philosophicae, cabalisticae et theologicae; Giordano Bruno, De Magia.
  7. D. Rutherford (ed.), The Cambridge Companion to Early Modern Philosophy (Cambridge UP, 2006).
  8. Shand, John (ed.) Central Works of Philosophy, Vol.3 The Nineteenth Century (McGill-Queens, 2005).
  9. Sajjad H. Rizvi (2006), Avicenna/Ibn Sina (CA. 980-1037) (en anglès), Internet Encyclopedia of Philosophy.
  10. G. A. Russell (1994), The 'Arabick' Interest of the Natural Philosophers in Seventeenth-Century England, p. 224-62, Brill Publishers, ISBN 90-04-09459-8.
  11. Original en anglès: "ability to place in antithesis, in any manner whatever, appearances and judgments, and thus ... to come first of all to a suspension of judgment and then to mental tranquility." Sextus Empiricus, PH (= Outlines of Pyrrhonism) I.8.
  12. Original en anglès: "Skepticism poses itself as a challenge to dogmatism, whose adherents think they have found the truth". Sextus Empiricus, PH (= Outlines of Pyrrhonism) I.19–20.
  13. Fins i tot si poguéssim provar aquests problemes cas a cas, també hauríem de justificar la nostra manera de justificar les coses, portant-nos aleshores de fer a un regrés infinit. Lewis Carroll. What the Tortoise Said to Achilles, 1895. 
  14. Stephen Cade Hetherington. Knowledge Puzzles, 1996. .
  15. "I tot i què un pirrònic [és a dir, un escèptic] podria caure ell mateix, o portar-hi altres, a un astorament momentani i confusió pels seus profunds raonaments; el primer i més evident event a la vida posaria de nou en vol tots els seus dubtes i escrúpols, i el deixaria igual, en tot punt d'acció i especulació, amb els filòsofs de qualsevol altre secta, o amb aquells que mai es van preocupar per la recerca filosòfica. Quan s'aixeca del seu somni, serà el primer en posar-se ell mateix a riure, i a confessar que les seves objeccions eren un pur divertiment". Original en anglès: "And though a Pyrrhonian [i.e. a skeptic] may throw himself or others into a momentary amazement and confusion by his profound reasonings; the first and most trivial event in life will put to flight all his doubts and scruples, and leave him the same, in every point of action and speculation, with the philosophers of every other sect, or with those who never concerned themselves in any philosophical researches. When he awakes from his dream, he will be the first to join in the laugh against himself, and to confess, that all his objections are mere amusement." (An Enquiry Concerning Human Understanding, 1777, XII, Part 2, p. 128)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: Filosofia

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]