Edat contemporània

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Part of "School of Athens" by Raphael (Raffaelo Sanzio, 1483-1520)
Prehistòria
Paleolític · Neolític
Edat del coure · Edat del bronze
Edat del ferro
Edat antiga
Mesopotàmia · Antic Egipte
Antiguitat clàssica
Edat mitjana
Alta edat mitjana
Baixa edat mitjana
Imperi Bizantí
Edat moderna
Era de l'exploració
Renaixement
Barroc · Il·lustració
Edat contemporània
Revolució Francesa
Revolució Industrial
Primera Guerra Mundial
Segona Guerra Mundial
Guerra Freda · Globalització

L'edat contemporània és el concepte que s'aplica a l'últim gran període històric i que comprèn des de la Revolució Francesa l'any (1789) i que arriba fins a la nostra actualitat. Tanmateix, cal tenir en compte que aquest període no és, en cap cas, una època lineal, sinó complexa i amb diferents canvis que la determinen. La podem caracteritzar per un marcat procés de creixent econòmic tant des d'un punt de vista quantitatiu (producció i consum) com des d'un punt de vista qualitatiu (productivitat, mecanització i indrustialització). Paral·lelament, l'economia queda determinada en aquest període per procés de globalització accelerat, però amb una gran diversitat segons la regió analitzada.

Cal tenir en compte que aquest període té dins seu sudivisions, com els canvis de segles, o fins i tot esdeveniments fonamentals per a la humanitat com la Revolució Russa o la Segona Guerra Mundial; aquest últim com a referent d'un període, Món actual que segons els historiadors i la disciplina l'entenen com un altre període aliè al contemporani. Paral·lelament, des del món anglosaxó veiem com existeix una altra manera d'anomenar el període actual a través del concepte modern tot enllaçant des del Renaixement fins a l'actualitat una etapa dividida en la Primera Edat Moderna i la Tardana Edat moderna, només dividida per la pròpia Revolució Anglesa el 1688 (un segle abans de la francesa).

Políticament, sorgeix una nova ideologia, el comunisme i les seves branques socialistes, arran de l'aparició del proletariat com a classe social. És l'època dels totalitarismes, de la guerra mundial i no sols entre zones properes i dels genocidis des de l'Estat, però també de noves democràcies arreu, de la Declaració dels drets humans i d'organitzacions internacionals com l'ONU o la Unió Europea.

El capitalisme s'imposa com a sistema econòmic dominant i les relacions entre els diferents països formen un mercat cada cop més únic. Les diferències de classe, però, també augmenten i així es parla de Primer i Tercer Món segons els ingressos i el nivell de vida de cada zona. La terciarització de l'economia i la mecanització fan possible una societat del lleure.

Els mitjans de comunicació de masses ajuden a donar a conèixer els diferents models culturals, especialment l'occidental, que s'imposa a través de la publicitat o el cinema. Diferents moviments rebutgen aquesta imposició, sovint aliats amb grups antiglobalització. La consciència d'estar esgotant els recursos del planeta fa sorgir l'ecologisme. A la vegada, la societat va experimentar la destrucció de la societat preindustrial i es construïa una societat de classes presidida per una burgesia que va contemplar el declivi dels seus antagonistes tradicionals: els privilegiats i el naixement i desenvolupament d'un de nou: el moviment obrer, en nom del qual es van plantejar diferents alternatives al mateix capitalisme. Més espectaculars van ser fins i tot les transformacions polítiques i ideològiques (Revolució liberal, nacionalisme, totalitarismes); així com les mutacions del mapa polític mundial i les majors guerres conegudes per la humanitat.

La humanitat va experimentar una transició demogràfica, conclosa per a les societats més avançades (l'anomenat primer món) i encara en curs per a la major part (els països subdesenvolupats i els recentment industrialitzats), que ha portat el seu creixement més enllà dels límits que li imposava històricament la naturalesa territorial, aconseguint la generalització del consum de tot tipus de productes, serveis i recursos naturals que han elevat per a una gran part dels éssers humans el seu nivell de vida d'una forma abans insospitada, però que han aguditzat les desigualtats socials i espacials i deixen plantejant per al futur pròxim greus incerteses mediambientals. A més de les migracions cap a les ciutat que han buidat el món rural i l'ascens de la burgesia com a classe urbana; però la veritablement dirigent de l'època.

La cultura i la ciència van protagonitzar un període d'extraordinari de desenvolupament i fecunditat; mentre que l'art i la literatura s'alliberava a través d'un romanticisme propiciat per les acadèmiques i oberts a un públic i un mercat cada vegada més amplis; s'han vist sotmesos a l'impacte dels nous mitjans de comunicació de masses, escrits i audiovisuals, la qual cosa les va provocar una verdadera crisi d'identitat que comença amb l'impressionisme i les avantguardes i encara no s'ha superat.

L'era de la Revolució Francesa[modifica | modifica el codi]

Article principal: Revolució Francesa

Cap als anys finals del segle XVIII i els primers del segle XIX s'esfondra l'Antic Règim d'una manera que va ser percebuda pels contemporanis com una acceleració del ritme temporal de la història, que va propiciar la concecussió de canvis transcendentals que devien ser aconseguits després de vèncer de forma violenta l'oposició de les forces interessades a mantenir el passat: tots els requisits per poder parlar d'una Revolució, i del que per Eric Hobsbawm (historiador marxista anglès) és L'Era de la Revolució. Sol parlar de tres plànols en el mateix procés revolucionari: l'econòmic, caracteritzat pel triomf del capitalisme industrial que supera la fase mercantilista o fisiocràtica) i acaba amb el predomini del sector productiu i primari (la Revolució Industrial); el camp social, caracteritzat pel triomf de la burgesia (veritable classe dirigent) i el seu concepte de societat de classes basada en la meritocràcia i l'ètica del treball, enfront de la societat estamental dominada pels privilegiats de cuna que condicionaven l'activitat i la iniciativa des del naixement (Revolució burgesa); i el polític i ideològic, pel qual se substitueixen les monarquies absolutes per sistemes representatius i de poders limitats, amb constitucions (pactes), parlaments i divisió de poders, justificats per la ideologia liberal (Revolució liberal).

La Revolució Francesa (17891799) és considerada el model de revolució política de la seva època i va suposar la conquesta del poder per la burgesia i el desplaçament de l'aristocràcia i el clergat.

A finals del segle XVIII, el regne de França, com la major part d'Europa, estava sotmesa a l'Antic Règim. Era, doncs, una societat estamental fonamentada en el privilegi i la propietat de la terra. La monarquia absoluta de Lluís XVI era incapaç de millorar la situació de crisi financera, fam i debilitat de la vella estructura de classes. En aquest context es produeix un seguit de revoltes que conduïren a la revocació de l'Antic Règim.

La primera etapa revolucionària, la de la Monarquia constitucional (1789-1792), succeí quan els membres del Tercer Estat realitzaren una revolta jurídica i es constituïren en Assemblea Nacional. Aquesta assemblea proclamà la sobirania nacional, la divisió de poders i el sufragi censatari, alhora que eliminà tots els vestigis de l'Antic Règim i promulgà la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. Paral·lelament esclatà una revolta popular en el camp i a París, revolta simbolitzada per la presa de la Bastilla. L'Assemblea Constituent, el 1791, aprovà la primera constitució.

La segona etapa va ser la de la Convenció Republicana (1792-1794). Els problemes econòmics, socials i polítics se sumaren a l'oposició de la monarquia i l'aristocràcia, i causaren una nova onada revolucionària que desembocà en la instauració d'una república. El rei Lluís XVI va ser jutjat, condemnat i executat. La Convenció va tenir un caràcter liberal, amb l'excepció del violent període jacobí.

La darrera etapa, la del Directori (1795-1799) va consolidar el poder de la burgesia que, per mantenir-se davant la pressió dels extrems monàrquics i de l'esquerra jacobina, promogué un cop d'estat (1799) encapçalat per Napoleó Bonaparte, amb el que finalitza el període revolucionari.

La França de la Revolució[modifica | modifica el codi]

Les causes de la mateixa Revolució Francesa varen ser ben diverses. La burgesia tenia beneficis elevats, però el seu progrés topava amb les reglamentacions que interferien en el lliure comerç i la lliure producció. A més, l'ordenació estamental els impedia accedir al poder polítics. Animats per les idees il·lustrades, els burgesos demanaren canvis polítics. Per altra banda, l'aristocràcia, s'aferrava a l'antic model feudal. Dins d'aquest context, una crisi econòmica bastant greu estava present a França. Les condicions de vida dels camperols es van agreujar a causa de l'augment de càrregues feudals. Finalment, les finances del rei estaven en bancarota perquè l'artistocràcia no pagava impostos, tan sols el tercer estat. La participació francesa en la guerra d'independència dels Estats Units(1776-1782) va fer que el dèficit fòra crònic.

El procés revolucionari es va desenvolupar en diverses fases revolucionàries.[1][2] En els primers moments s'observen tres fases: l'aristocràtica, la burgesa i la popular.[3] La primera és la revolta dels privilegiats, centrada en l'oposició dels dos estaments superiors a les mesures reformistes de Turgot, Necker, Calonne i Brienne que volien posar remei al dèficit estatal. Des del 1783, Calonne va fer front a les dificultats econòmiques mitjançant préstecs de particulars a la corona, però finalment va reconèixer que era indispensable una reforma fiscal i va proposar l'establiment de la subvenció territorial que haurien de pagar les propietats agràries segons la seva extensió.

  • 1787-1788, plantejament inicial i revolta aristocràtica
  • 1789, Estats Generals i revolta burgesa
  • 1789-1791, Assemblea Constituent, revolució jurídica i revolta popular;
  • 1791-1792, monarquia constitucional i Assemblea Legislativa;
  • 1792-1795, Convenció Nacional i República
  • 1795-1799, Directori, que va donar pas al Consolat des de finals de 1799.

Herència de la Revolució[modifica | modifica el codi]

L'any 1789 un vell ordre polític i social s'havia enfonsat i malgrat el triomf sobre Napoleó de les tropes absolutistes, l'Antic Règim mai no va poder ser restablert del tot, ja que les monarquies europees hagueren de fer concessions de tipus liberals;[4] a més la Revolució Francesa serví de model i motor a les que havien d'arribar en el futur.[5]

La Revolució francesa havia transformat la concepció política i ideològica del món contemporani.[6] I va proporcionar el vocabulari i els programes dels partits polítics liberals, radicals i democràtics de la major part del món, els codis de lleis o els conceptes de liberalisme i de nacionalisme,[7] però els conceptes de llibertat i drets de l'home que se'n deriven han estat usats per justificar mesures tiràniques.[8]

Pel que fa a algunes conseqüències sobre la societat francesa foren exagerades. Per exemple, la noblesa no va ser destruïda. De les 30.000 persones executades durant el Terror només coneixem l'origen social d'unes 14.000, de les quals al voltant de mil són nobles. Per tant, podem calcular en dos mil els nobles executats i, aproximadament 16.000 els exiliats, d'un cens de 350.000. Les transferències de propietat foren importants, però només es van vendre les propietats dels emigrats, i es calcula que la quarta part de les finques subhastades foren novament adquirides per nobles.[9] Altres conseqüències sí que foren profundes, ja que amb la Revolució l'individu havia conquerit la seva independència. Tots els ciutadans eren iguals davant la llei, la justícia i els impostos. La llibertat individual, de consciència i d'expressió havia estat proclamada com a dret fonamental a defensar. La burgesia havia establert la llibertat de producció, de comerç i el dret de propietat, que amb l'abolició del sistema feudal havia permès el desenvolupament del capitalisme liberal.

La Revolució havia construït una república indivisible, sense els particularismes feudals. S'havia consagrat la separació entre l'Església i l'Estat, s'havia secularitzat l'ensenyament i s'havia reorganitzat l'administració estatal. Alhora, les constitucions havien assentat els principis de la sobirania nacional i de la divisió de poders.

La societat s'havia transformat profundament, el clergat havia perdut els seus privilegis, la noblesa havia desaparegut com a estament i la burgesia, en alliberar-se dels obstacles que suposaven l'aristocràcia i la monarquia absoluta, es va refermar i va prosperar. El seu ascens social ja no es podia aturar.

En darrer lloc, la Revolució havia provocat el despertar i el descobriment d'esperances noves en els pobles i les idees sembrades a Europa des del 1789 fins al 1815 van germinar al llarg de tot el segle XIX. Neix una nova Europa amb constitucions que limiten el poder dels sobirans, amb divisió de poders, eleccions, partits, publicitat en la vida política, diaris. L'herència d'aquests sis anys d'història de França es percep a tota la història contemporània d'Occident.

Revolucions polítiques liberals[modifica | modifica el codi]

Revolució liberal[modifica | modifica el codi]

En paral·lel a la Revolució Industrial, el poder econòmic creixent de la burgesia xocava amb els privilegis dels dos estaments socials que conservaven les seves prerrogatives des de l'edat mitjana, que eren el clergat i la noblesa. Ja a finals del segle XVII, els monarques absoluts havien començat a prescindir dels aristòcrates per al govern, agafant com a ministres gent de la burgesia, com per exemple Jean-Baptiste Colbert, el ministre de finances de Lluís XIV. D'aquesta manera, els burgesos van anar cobrant consciència del seu propi poder. Al segle XVIII van abraçar els ideals de la Il·lustració. En resposta, els monarques absoluts van adoptar algunes idees il·lustrades, creant així el despotisme il·lustrat, el qual a la llarga es va revelar com insuficient per satisfer les aspiracions burgeses, que s'inclinaven amb força cada vegada més gran cap a un govern constitucional. Finalment, davant la resistència de la noblesa, el descontentament de la burgesia va esclatar en forma de revoltes populars contra els privilegiats. A les colònies amb una burgesia ascendent, això es va manifestar en guerres d'independència, mentre que a les metròpolis, això va produir moviments revolucionaris.

En la ideologia d'aquestes revolucions van jugar un paper important dues nocions filosòfiques i jurídiques íntimament vinculades, que són la moderna teoria dels drets humans d'una banda, i el constitucionalisme per l'altra. La idea que hi ha certs drets inherents als éssers humans és antiga, i es troba per exemple en escrits de Ciceró o l'escolàstica, però en general s'associava a la religió o a una espècie d'ordre supramondà. Els il·lustrats (Locke, Rousseau ...) van defensar la idea que aquests drets humans són inherents a tots els éssers humans per igual, pel sol fet de ser criatures racionals, i per tant no són concessions de l'Estat, ni tampoc han de tenir alguna condició religiosa com el ser "fills de Déu", per exemple. La secularització de la política no implicava necessàriament l'Agnosticisme o l'ateisme dels il·lustrats, molts dels quals eren sincers cristians, mentre que altres s'identificaven amb les postures panteistes properes a la maçoneria. El principi de tolerància religiosa va ser defensat amb vehemència i compromís personal per Voltaire, l'allunyament de l'Església catòlica el va fer ser el personatge més polèmic de l'època.

També aquests drets són "drets naturals", és a dir, s'oposen als "drets positius", que són aquells consagrats pels diferents ordenaments jurídics; val a dir, els drets humans es conceben com anteriors a la llei de l'Estat. "Els drets de l'home són recollits en una Constitució, per això es poden anomenar constitucionals, però no són creats per ella. Són drets, segons es diu en aquestes declaracions, que pertanyen a l'home per ser qui és i no en virtut de certs fets propis o aliens, o de condicions posteriors, com pot ser la nacionalitat, les preferències polítiques o la religió de l'individu".

Però com que l'Estat pot perjudicar aquests drets, els il·lustrats volen limitar-lo mitjançant una Constitució Política, preferint l'imperi de la llei al govern del rei. Encara que els il·lustrats podien ser diferents sobre les seves preferències pel que fa a la definició del perfecte sistema polític, des de la major autoritat del rei fins al principi de separació de poders (notablement Montesquieu a L'esperit de les lleis -1748-), pràcticament tots concorden en la necessitat de l'esmentada Llei Suprema que ha de regir a la nació sobirana. Al seu torn, aquesta Constitució havia de ser generada pel poble i no per la monarquia o el governant, ja que es tracta d'una expressió de la sobirania, i aquesta resideix en la nació i en els ciutadans, i per tant, ja no en el monarca, com prediquen els teòrics defensors de l'absolutisme (Hobbes, Bossuet). D'aquí que els il·lustrats vulguin defensar, com a representant dels drets del poble, un parlamentarisme que podia ser més o menys ampli.

Costa no reconèixer en totes aquestes concepcions, la gran influència que sobre els teòrics polítics de la Il·lustració va tenir l'exemple polític anglès, que després del 1688 es va decantar en una monarquia parlamentària amb plena separació de poders. De fet, la Constitució de 1787, que va entrar en vigència als Estats Units està fortament imbuïda en la tradició jurídica consuetudinària britànica. No és estrany aquest contrast entre constitució escrita (Estats Units) i consuetudinària (Anglaterra), si es pensa que el procés jurídic britànic es va produir en el lapse d'uns 600 anys, mentre que el seu equivalent nord-americà es va produir en només una dècada, i per tant, el text escrit es va fer indispensable per crear tot un nou sistema polític des de la res, mentre que això no va ser necessari en el cas britànic, que havia evolucionat fluidament i havia tingut temps de decantar-se en el pas dels segles. De fet es plasmava en el prestigi de diversos textos legals (alguns medievals, com la Carta Magna de 1215, altres moderns com el Bill of Rights de 1689), la jurisprudència de tribunals amb jutges independents i jurats i els usos polítics, que implicaven un equilibri de poders entre Corona i Parlament (escollit per circumscripcions desiguals i sufragi restringit), davant el que el Govern de la seva Majestat responia. Les primeres constitucions escrites en el continent europeu van ser la polonesa (3 de maig de 1791) i la francesa (3 de setembre de 1791). No obstant això, el primer document legal modern del seu tipus (més aviat un exercici teòric i utopista que no es va aplicar) va ser el Projecte de Constitució per Còrsega que Jean Jacques Rousseau va redactar per a l'efímera República Corsa (1755-1769).

Les primeres espanyoles van aparèixer com a conseqüència de la Guerra del Francès: la redactada en Baiona pels afrancesats (8 de juliol de 1808) i l'elaborada pels seus rivals del bàndol patriota a les Corts de Cadis (12 de març de 1812 anomenada popularment Pepa), Presa com a model per altres a Europa. A l'Amèrica Hispànica les primeres constitucions van ser creades entre 1811 i 1812, com a conseqüència del moviment juntista, que va ser la primera fase del moviment independentista llatinoamericà. El Congrés d'Angostura, amb la inspiració de Simón Bolívar, va redactar la Constitució de la Gran Colòmbia (incloïa les actuals Colòmbia, Equador, Panamà i Veneçuela) el 15 de febrer de 1819.

Independència dels Estats Units[modifica | modifica el codi]

La primera pàgina de la Constitució dels Estats Units (17 de setembre de 1787) comença amb el cèlebre We the People ("Nosaltres, el Poble"), que defineix el subjecte de la sobirania. El precedent immediat havia estat, a més de la Declaració d'Independència, la Declaració de Drets de Virgínia (12 de juny de 1776). En els deu anys següents, les primeres esmenes van conformar el que es va anomenar Carta de Drets (1789). Des de llavors ha estat profusament esmenada.

Els anglesos s'havien instal·lat a Amèrica del Nord des del segle XVII, donant lloc així a les Tretze Colònies. Durant la gran guerra colonial que els anglesos van emprendre amb els francesos (1756-1763), i que va ser continuació americana de la Guerra dels Set Anys europea, els colons americans van cobrar consciència del seu propi poder. En els anys següents, la metròpoli anglesa va tractar amb poc tacte les colònies, i després del refredament progressiu de les relacions, els colons i els "Casaques vermelles", com es deia a les tropes angleses pel color del seu uniforme, van tenir les primeres revoltes. El 1776, en un "congrés continental" reunit a la ciutat de Filadèlfia, les Tretze Colònies van proclamar la independència. La guerra, liderada per George Washington pel costat colonial, va acabar amb la completa derrota dels anglesos a la batalla de Yorktown (1781),[10] i la posterior admissió de la independència (1783). Durant alguns anys hi va haver dubtes sobre si les Tretze Colònies seguirien el seu propi camí com tantes altres nacions independents, o si s'unirien en una única nació. En un nou congrés celebrat una altra vegada a Filadèlfia, l'any 1787, van acordar finalment una solució intermèdia, conformant un estat federal amb un complex repartiment de funcions entre la Federació i els Estats membres, tot això sota el mandat d'una única carta fonamental, la Constitució de 1787, la primera escrita en el món. La Federació, coneguda com els Estats Units, es va inspirar per a la seva creació i per a la redacció de la seva carta magna, en els principis fonamentals promoguts per la Il·lustració, incloent el respecte als drets humans, l'individualisme, la democràcia, etcètera, transformant-se així en un exemple a seguir pels burgesos d'altres latituds, que van trobar aquí inspiració per als següents moviments revolucionaris que vindrien.

Revolució Industrial: Maquinisme i productivitat[modifica | modifica el codi]

Article principal: Revolució Industrial

Un dels pilars de la societat contemporània, en relació a tots els períodes històrics precedents, és el procés d'industrialització accelerada que es va viure des de la Revolució Industrial en endavant; l'abandó de l'activitat artesanal i l'expulsió pagesa del món rural. Aquesta es va viure en dates diferents segons el lloc i les influències: segona meitat del segle XVIII (Anglaterra, bressol de la Revolució Industrial), primera meitat del XIX (Europa), segona meitat del XIX (Estats Units, Rússia i Llatinoamèrica), primera meitat del XX (Japó), segona meitat del XX (nacions africanes).

Amb anterioritat, les societats agràries que havien esdevingut mercantils gràcies a l'intercanvi comercial, seguien elaborant productes de manera artesanal, i per tant, amb baixes quotes de producció i alts costos. La maquinización de molts processos que fins aleshores havien estat efectuats manualment, va permetre l'elaboració d'aquests en sèrie, el que va portar diverses conseqüències. En primer lloc, els costos de producció disminuir ostensiblement, en part perquè al fabricar de manera més ràpida s'invertia menys temps en la seva elaboració, i en part perquè les pròpies matèries primeres, en ser també explotades per mitjans industrials, van baixar el seu cost. En segon lloc, es va produir l'estandardització de la producció, de manera que els pocs productes antics i exclusius (vestigis d'una economia clàssica, elitista i de qualitat), van ser substituïts per molts productes nous, però tots iguals uns als altres. En tercer lloc, les societats industrialitzades van poder prescindir de mà d'obra qualificada, contractant obrers menys preparats i acomiadant grans quantitats d'ells, amb el consegüent problema social que implicaven les creixents masses de desocupats i aturats, la precarització de l'ocupació, i la brutal desigualtat entre baixos salaris i altes exigències laborals. En quart lloc, la disminució del cost de formar obrers i artesans va alliberar recursos perquè sectors creixents de la població puguin accedir a una millor educació, generant així una classe mitjana que, amb més o menys fortuna, va aconseguir ser un matalàs entre els immensament rics i els immensament pobres.

La Revolució Industrial es va originar a Anglaterra a mitjans del segle XVIII. Diversos factors van col·laborar en aquest anticipat procés. D'una banda, Anglaterra era un dels països amb més disponibilitat de carbó, mineral indispensable per submisnistrar l'energia necessària per a les màquines de vapor (degut a tenir un poder calorífic més gran que la fusta, l'altre combustible tradicional). El carbó va esdevenir el gran motor de la Revolució Industrial primerenca. D'altra, la societat anglesa havia travessat una sèrie de guerres civils al segle XVII (Revolució 1688), que van derivar en la substitució de l'absolutisme per una monarquia constitucional parlamentària que donava garanties per a les classes dirigents, facilitats a la inversió i respecte i tolerància a l'individu. Símptoma important d'això és l'enorme desenvolupament que a Anglaterra tenia el sistema de patents industrials. A més, durant el segle XVIII es va construir Anglaterra un gran imperi colonial que, malgrat la pèrdua de les Tretze Colònies, emancipades en la guerra de 1776 a 1781 (vegeu independència dels Estats Units), tenia a la seva disposició els riquíssims territoris de l'Índia, entre d'altres, els quals eren una font important de matèries primeres per a la seva indústria. D'aquí la facilitat amb la qual Anglaterra es va poder industrialitzar, a finals del segle XVIII.

Ja a finals del segle XVII havien experiments amb calderes de vapor, i Thomas Newcomen havia desenvolupat en 1705 una màquina de vapor que millorava el treball en les mines. Però va ser el 1782 quan James Watt va incorporar un sistema de retroalimentació a la màquina de Newcomen, tornant així molt més eficient. L'invent de Watt donaria la volta al globus, i seria el primer salt cap a la industrialització. En paral·lel, es van desenvolupar noves tècniques agràries, en el que es va anomenar la revolució agrícola, i que va permetre millorar el rendiment agrícola i ramader; al mateix temps, invents com la llançadora volant i altres van permetre mecanitzar el treball tèxtil (revolució tèxtil), posant a la indústria tèxtil anglesa al capdavant de la producció mundial de teles.

Aquestes novetats no van ser ben acollides per la població. Entre la gent es va estendre la por a que les màquines algun dia poguessin substituir per complet l'esforç humà, i d'aquesta manera s'acaben les fonts de treball. La por a la Copyright i l'atur forçós va dur a molts obrers a remenar, crear disturbis, i arrasar amb les indústries que havien incorporat màquines. Si bé d'una banda disminuir els llocs de treball, la conseqüència més nefasta va ser la rebaixa en el nivell salarial, i per tant, es van obrir les portes a horaris de treballs infames i a l'empobriment.

Efectes socials[modifica | modifica el codi]

En termes d'estructura social, la Revolució Industrial representà el triomf dels industrials i dels homes de negocis sobre la noblesa i l'aristocràcia. El sistema fabril consolidà, doncs, un accelerat procés de mutacions en el sistema econòmic i en l'estructura de la societat. Mentre el capitalisme, com sistema econòmic, s'imposava, la societat es polaritzava en dues classes socials: la burgesia i el proletariat. Els obrers trobaren feina a les fàbriques però, a canvi, havien de viure en unes condicions laborals pèssimes, amb llargues jornades laborals i un ritme de treball marcat per la cadència de les màquines. Tanmateix, les dures condicions laborals ja predominaven molt de temps abans que arribés la revolució industrial. En la societat preindustrial sovint les condicions laborals eren molt dures i les jornades laborals llargues.[11]

Manchester, Anglaterra ("Cottonopolis"), pintura del 1840. Mostra una ciutat plena de xemeneies de fàbriques. Fou la capital de la nova indústria tèxtil.

Concentració urbana[modifica | modifica el codi]

El sistema de fabril fou, en gran part, responsable de les modernes ciutats i de l'emigració a aquestes de nombroses famílies a la recerca de feina industrial. Mentre les formes de vida artesanal desapareixien, milers de treballadors es concentraven a les ciutats industrials a causa del fort augment de la demanda de mà d'obra, necessària per les fàbriques, i la mecanització de les tasques agrícoles. Les indústries de la ciutat de Manchester, anomenada "Cottonopolis" i que en aquella època fou la primera ciutat industrial del món, il·lustra de forma indiscutiblement aquest fenomen. Barcelona, una altra ciutat industrial, passà dels 175.000 habitants, el 1850, als 535.000, el 1900.

El creixement urbà no fou només fruit del flux de camperols que arribà com a mà d'obra, sinó també de l'increment de la natalitat a causa de la millora de l'alimentació i de les condicions higièniques. Aquest fenomen canvià l'aspecte de les ciutats: s'enderrocaren les muralles i s'urbanitzaren noves zones, els anomenats eixamples, on s'utilitzaren nous materials de construcció, com el ferro i el formigó, que féu possible aixecar edificis més alts i confortables. A Barcelona, tiraren a terra les muralles i Ildefons Cerdà dissenyà l'Eixample, on s'instal·là la burgesia industrial.

Condicions de vida[modifica | modifica el codi]

La nova classe social obrera es veié sotmesa a unes condicions de treball que feien molt difícil la seva supervivència. A l'inici de la industrialització els obrers treballaven 12, 14 i 16 hores diàries a canvi d'un sou que era fixat de manera unilateral i arbitrària pel patró. Molt sovint, la situació higiènica i l'intens ritme de treball que existia a les empreses tèxtils i a les mines, provocaren malalties difícils de guarir.

L'Estat no donà cap protecció a la nova classe treballadora, ni tampoc establí cap tipus de reglamentació laboral. Per tant, els obrers no tenien cap mena d'assegurança i podien ser acomiadats sense cap compensació ni atur. Inicialment, L'Estat només intervenia quan la llei i l'ordre estaven amenaçats, en cas de vaga o conflicte al carrer. Les primeres lleis que s'ocuparen de les condicions laborals foren promulgades pel Parlament britànic el 1802 i incidí especialment en la limitació de la jornada laboral dels nens, que es reduïa a 9 hores i s'imposava al patró l'obligació de donar-los instrucció. A mitjans del segle XIX, la majoria dels governs dictaren les primeres legislacions obreres; per exemple, el 1843, a França es prohibí el treball dels menors de 8 anys.

El treball infantil i el de les dones s'havia generalitzat pel fet que cobraven salaris molt més baixos que els homes. Els infants tenien poques oportunitats de rebre algun tipus d'educació, i més aviat s'esperava que treballessis. Els empresaris podien pagar a un nen menys que a un adult tot i que la seva productivitat era comparable; a més no hi havia cap necessitat que el treballador tingués experiència en l'ús d'una màquina industrial.

Les condicions d'habitatge i d'alimentació eren molt dolentes; amb un nivell de vida molt baix els obrers industrials vivien amuntegats en nuclis suburbans amb unes pèssimes condicions d'habitatge: brutícia, contaminació, fum, i una manca generalitzada de serveis públics (clavegueram, aigua, neteja de carrers o sense espais oberts). Friedrich Engels descrigué les condicions d'habitatge com a deplorables on tota una família irlandesa s'amuntegava en un sol llit, amb cases de dues habitacions on vivien dues famílies o en soterranis humits d'un sol ambient on vivia més d'una família, de dotze a setze persones, i s'hi apilaven en una atmosfera pestilent.[12] A Barcelona les condicions no eren diferents: hi ha constància que a una casa petita del carrer de Sant Antoni s'hi allotjaven cent quinze persones. A més la impossibilitat de construir més habitatges ni dins ni fora de les muralles provocà l'acumulació d'una gran quantitat de persones, i això facilità la propagació d'epidèmies.[13]

Els baixos salaris no donaven per fer àpats gaire abundosos i amb poques proteïnes. Amb el que cobrava un obrer casat, afegint-hi el sou de la seva muller, una família treballadora amb dos fills només podia subsistir de manera miserable. L'atur forçós per malaltia o accident imprevist significava la paralització dels afers i la desatenció de les despeses del matrimoni.[14]

A Catalunya, els obrers s'alimentaven a base de pa, llegums (faves, cigrons o mongetes seques), oli d'oliva i patates. La proteïna bàsica provenia de l'arengada, la sardina seca o un tros de bacallà un cop per setmana, porc i les deixalles de l'escorxador. Per beure, aigua i vi, encara que l'aigua podia estar contaminada i era millor no consumir-ne, alhora que el bacallà i les arengades ressecaven la gola i induïa als treballadors a veure vi i aiguardent.[15]

El líder dels Luddites
gravat de 1813.

Primeres respostes obreres[modifica | modifica el codi]

Article principal: Moviment obrer

La industrialització ràpida eliminà molts treballadors d'ofici de les seves feines. A la indústria tèxtil molts teixidors es trobaren de cop i volta desocupats perquè no poguren competir amb màquines que només exigien un treball relativament limitat i inexpert. Molts treballadors sense feina, teixidors i artesans, dirigiren la seva animositat contra les màquines que els havien pres les seves feines, que es concretà en la destrucció de fàbriques i de maquinària. Aquests atacants eren coneguts com a luddites, és a dir, seguidors de Ned Ludd. Els primers atacs del moviment luddite començaren l'any 1811; el moviment guanyà popularitat molt ràpidament, i el govern britànic aplicà mesures dràstiques per protegir la indústria.

A Barcelona, la tarda del 5 d'agost del 1835, obrers de diverses fàbriques de la ciutat anaren a El Vapor, la primera fàbrica tèxtil que incorporava màquines de vapor, i mataren tres tècnics estrangers i després calaren foc a l'edifici per destruir la maquinaria. Vuit treballadors més resultaren greument ferits. Les autoritats, desbordades pels esdeveniments, detingueren quatre obrers que, semblava, havien participat en els aldarulls i els penjaren.[16] Així, doncs, els motius dels obrers, a Anglaterra o a Catalunya, foren els mateixos: la por que les innovacions tecnològiques els portés a l'atur i a la misèria.

Més enllà de la destrucció de màquines, les pèssimes condicions laborals i salarials foren una font permanent de conflictes que impulsaren les primeres formes d'organització i de lluita i, a la llarga, originaren una consciència obrera que definia noves formes econòmiques, socials i polítiques d'organització social. Les principals accions que dugueren a terme, per tal que les seves reclamacions fossin satisfetes, foren les vagues i les manifestacions.

El procés de formació de la classe obrera industrial comportà, doncs, l'aportació d'ideologies noves, de noves formes d'organització política i social i d'una conflictivitat que enfrontà obertament treballadors i capitalistes.

El dret dels treballadors d'associar-se en sindicats fou reconegut per primer cop a la Gran Bretanya el 1825. A Catalunya, el primer sindicat fou la Societat de Teixidors, que es constituí l'any 1840; però aviat fou il·legalitzat i els seus dirigents empresonats. A l'Estat espanyol no es reconeix el dret a vaga fins al 1902. Dos anys més tard, els sindicats aconseguiren que el diumenge fos declarat festiu. Fins a l'any 1919 no obtingueren la jornada laboral de vuit hores diàries, de dilluns a dissabte.

Nova societat industrial[modifica | modifica el codi]

Portada de la La riquesa de les nacions
d'Adam Smith (edició de 1776).

Liberalisme i industrialització[modifica | modifica el codi]

Article principal: Liberalisme

Al darrer terç del segle XVIII, el model teòric i ideològic que sustentà la nova estructura productiva i social fou acomplerta per un grup de teòrics, entre els quals destaquen Adam Smith, David Ricardo i Thomas Robert Maltus.

El 1776, Adam Smith, en la seva obra La riquesa de les nacions, preconitzà la presència d'un estat que havia d'assegurar, d'una part, les seves prerrogatives i, de l'altra, havia de posseir funcions tutelars; no es tracta, doncs, d'un estat de mínims. Adam Smith parlà també de la divisió del treball, font d'eficiència i de destresa i, per tant, d'una major productivitat. La divisió del treball és sinònima d'especialització i d'interdependència entre els agents econòmics i, també, és un factor de generalització del mercat.

Aquest liberalisme és, doncs, en l'origen de la generalització del mercat, que ja abans existia però d'una manera marginal; i fou un factor decisiu en el procés d'industrialització. Karl Polanyi[17] estimà que el mercat havia funcionat de manera autoregulada, és a dir, sense intervenció de l'Estat, des de 1844, data en què es consagrà el lliure mercat de la mà d'obra, fins a 1929, quan la crisi econòmica obligà l'Estat a institucionalitzar el mercat.

Adam Smith indicà els principis del liberalisme econòmic:

  • el mercat s'autoregula per la llei de l'oferta i la demanda;
  • els interessos de les empreses individuals s'equilibren entre elles i així aconsegueixen els costos més baixos;
  • i qualsevol intervenció estatal dificulta l'activitat econòmica.

Smith teoritzà sobre un capitalisme de lliure concurrència fonamentat en què cada individu ha de posar tot el seu esforç a cercar el mitjà més oportú d'emprar, amb un avantatge més gran, el capital que pot disposar. Allò que indiscutiblement es proposa és el seu propi interès, no pas el de la societat en comú; i aquests mateixos esforços cap al seu propi benefici l'inclinen a preferir el que és més útil a la societat. És el principi de la mà invisible, metàfora que vol descriure el mecanisme pel qual un individu que pretén obtenir un benefici personal i que posa el seu esforç en aconseguir-ho, acaba estimulant l'economia de la seva comunitat; i amb aquesta acció, també acaba millorant el nivell de benestar d'aquesta, sense que això formés part de les seves pretensions inicials.[18]

Barricade de la rue Soufflot de Vernet.
Revolta popular a París el febrer de 1848.

Els orígens del moviment obrer[modifica | modifica el codi]

Article principal: Socialisme

Des de finals del segle XVIII fins a les primeres dècades del segle XIX foren freqüents els conflictes salarials i les primeres vagues obreres; es desenvolupà una reacció antimaquinista generalitzada per part dels obrers, que consideraven que la màquina els prenia llocs de treball; i començaren a aparèixer els primers nuclis sindicals o societats d'ajuda mútua entre els obrers d'una mateixa localitat o d'una mateixa empresa. Tanmateix les organitzacions obreres, com a força política independent, no aparegueren fins a les revolucions europees de 1848.

Contribuïren a l'expansió organitzada del moviment obrer la difusió de les primeres idees socialistes, que en els inicis posseïa un marcat caire utòpic; per això se l'anomena socialisme utòpic. Així, l'anglès Robert Owen (1771-1858) creia que els problemes socials dels obrers es resoldrien amb la formació d'associacions de productors i de cooperatives obreres. Charles Fourier (1772-1837), francès, imaginà un estat societari ideal que havia de funcionar mitjançant associacions comunitàries domesticoagrícoles. Louis Blanc (1811-1882) propugnà un sistema d'autogestió obrera del treball a través de la construcció d'empreses socials. Finalment, Saint-Simon (1760-1825) donà importància a l'organització de la producció.

Marx i la història
La societat capitalista va generar una nova classe social – la classe obrera-, una nova ideologia i un nou tipus de conflictes. Una de les ideologies va ésser el marxisme. L'any 1848, Karl Marx i Friedrich Engels van publicar el Manifest del Partit Comunista, on exposen la seva idea –molt simplificada, per exemple, en comparació amb el 18 de Brumari de Marx- sobre l'evolució de la història, amb els següents termes:

La història de tota la societat fins ara és la història de lluites de classes. Home lliure i esclau, patrici i plebeu, senyor i vassall, amo i fadrí, en una paraula, opressors i oprimits, han estat en un antagonisme constant, han sostingut una lluita ininterrompuda, adés dissimulada, adés franca, una lluita que acabava cada vegada amb una transformació revolucionària de tota la societat o amb la destrucció comuna de les classes en lluita. (...) La moderna societat burgesa, sorgida de la destrucció de la societat feudal, no ha abolit els antagonismes de classes. No ha fet sinó establir, en lloc de les velles classes, unes de noves, noves condicions d'opressió, noves formes de lluita. La nostra època –l'època de la burgesia- es caracteritza, però, pel fet d'haver simplificat els antagonismes de classe. Com més va la societat es divideix més en dos grans camps enemics, en dues grans classes directament oposades l'una a l'altra: burgesia i proletariat.

Les revolucions de 1848 modificaren sensiblement aquesta situació i posaren en relleu la necessitat d'una organització obrera a escala mundial que agrupava totes les agrupacions sindicals i sociopolítiques ja existents; alhora crearen les bases per superar les idees utòpiques, que progressivament deixaren pas a les noves idees socialistes i anarquistes.

Carles Marx (1818-1883) i Friedrich Engels (1820-1895) foren els fundadors del marxisme o socialisme científic. Per al marxisme el nou model econòmic es fonamenta en la propietat privada dels mitjans de producció i dels béns produïts. És a dir, és un sistema d'empresa privada en què la propietat és patrimoni d'una classe social, la burgesia, mentre la majoria de la població –el proletariat o classe treballadora– no té accés a aquesta propietat i només disposa de la seva pròpia força de treball que ven a canvi d'un salari. La història de la humanitat és una lluita permanent entre les classes opressores i les oprimides, conflicte o lluita de classes que ha existit al llarg de tota la història. En la societat capitalista aquesta lluita es desenvolupava entre burgesos i proletaris, i només podria culminar amb el triomf del proletariat. La victòria obrera permetria la formació d'un estat obrer -la dictadura del proletariat-, que aniria autodissolent-se fins a arribar a formar una societat sense classes ni Estat, és a dir, esdevindria una societat comunista.[19]

Contraposat al marxisme, aparegué l'anarquisme, que atacà tota forma d'Estat i d'autoritat, com a origen de les desigualtats i injustícies socials. Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865) proposà com una alternativa a l'Estat l'existència d'una federació de petits grups socials de productors. La seva afirmació, "la propietat privada és un robatori", arribà a ser molt popular, així com les seves crítiques a l'Estat i a les organitzacions polítiques. Mikhail Bakunin (1814-1876) sistematitzà més clarament les idees anarquistes; s'oposà a Carles Marx i elaborà un projecte de societat nova que es fonamentava en la lliure adhesió dels individus, i en el repartiment equitatiu de les riqueses en funció de les necessitats de cadascú.

Marxisme i anarquisme configuraren la construcció del moviment obrer internacional. La Primera Internacional –o Associació Internacional de Treballadors– fou fundada a Londres el 1864 sota un programa marxista. Les contínues disputes que s'originaren entre els sectors marxistes, proudhonians i sindicalistes desembocà en la seva dissolució, el 1876.

L'any 1891, els sectors marxistes constituïren a París la Segona Internacional que pretenia ser el gran Parlament obrer europeu. A les portes de la Primera Guerra Mundial agrupà 3,3 milions d'afiliats i tingué representació en diversos parlaments europeus. L'esclat de la primera guerra mundial (1914) paralitzà la seva activitat, mentre que la revolució russa configurà la segona gran divisió del moviment obrer, car els qui donaren suport a la revolució van abandonar els partits socialites i van crear els partits comunistes.

Als inicis del segle XX, la classe obrera experimentà notables canvis:

  • més nombrosa i amb més formació política i intel·lectual, posseí poderosos sindicats obrers i partits polítics;
  • passà per l'experiència de nombroses lluites i enfrontaments amb el poder;
  • acumulà experiència en el poder, experiència que assolí durant la insurrecció obrera de la Comuna de París (1871);
  • aconseguí que els Estats liberals burgesos, a través dels respectius governs i parlaments, aprovessin una legislació social, que millorà substancialment les males condicions de vida i de treball preexistents.

Segona Revolució Industrial (1870-1914)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Segona revolució industrial
Vapor Aymerich, Amat i Jover, seu del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, a Terrassa. Antiga fàbrica tèxtil llanera construïda entre 1907 i 1909.

L'època que va des de finals del segle XIX fins a la Primera Guerra Mundial es coneix com a segona revolució industrial, i es caracteritza pel gran progrés científic i tècnic, per l'aparició dels sectors elèctric i químic, la concentració empresarial i la consolidació del sistema capitalista. En aquesta nova fase d'industrialització els Estats Units d'Amèrica foren l'estat capdavanter, mentre que Catalunya va desplegar les indústries de l'electricitat, de la construcció i metal·lúrgica que es veieren afavorides per la repatriació de capitals provinents de les colònies i per l'exportació de productes vitícoles.

A manera de síntesi, els nous sectors i les principals innovacions foren:

  • En el sector energètic, la segona revolució industrial, es caracteritzà per la descoberta de noves fonts d'energia. D'una banda, el petroli, que es començà a explotar el 1859 als EUA, i del qual s'obtenia gasolina i gasoil, pels motors de combustió interna i per l'automoció; de l'altra, l'electricitat, que es començà a utilitzar, entre altres llocs, en les indústries, en l'enllumenat públic i en les comunicacions. La indústria química es desenvolupà a mitjans del segle XIX i féu possible la producció de nous materials com explosius, fertilitzants i tints.
  • Diversos indicadors de l'alt nivell tecnològic assolit per la indústria foren els nous aliatges i noves tècniques per aconseguir metalls més purs, que contribuïren al desenvolupament de la indústria siderometal·lúrgica. S'arribà a produir acer més barat i més pur, a generar acer inoxidable i a utilitzar l'alumini.
  • En els transports, s'estengué la xarxa de vies fèrries que feren possible una ràpida distribució de les primeres matèries i dels béns produïts, alhora que contribuïren a obrir nous mercats, cada vegada més llunyans. Els antics clípers, els vaixells ràpids de vela usats per al transport de béns colonials, foren substituïts per vaixells de vapor, mentre l'obertura dels canals de Suez i de Panamà aconseguiren que el comerç marítim fou molt més ràpid.

Aquest alt nivell tecnològic assolit estimulà un gran augment de la producció industrial i un ràpid procés de concentració empresarial que va menar a la creació de monopolis, trust o càrtel. Paral·lelament es produí una concentració bancària, ja que els bancs passaren a monopolitzar el capital monetari. Les conseqüències del procés de concentració industrial i bancari modificaren el capitalisme de lliure competència, generaren un increment dels beneficis que, de retruc, representaren la progressiva internacionalització del capitalisme. D'aquesta manera, s'inicià un moviment que cercava nous mercats on poder invertir capitals i productes manufacturats i d'on poder extreure primeres matèries. Aquest fenomen produí una onada colonitzadora centrada fonamentalment en els continents africà i asiàtic.

Primera Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

Article principal: Primera Guerra Mundial

La Primera Guerra Mundial o la Gran Guerra fou un conflicte bèl·lic que va tenir lloc entre 1914 i 1918 i en la que hi van intervenir les principals potències europees, però també altres països d'arreu del món. Dels 32 països participants, els principals països involucrats van ser, d'una banda, els anomenats «aliats»: França, l'Imperi Britànic, Sèrbia, l'Imperi Rus, els Estats Units i el Regne d'Itàlia, i de l'altra les «Potències Centrals»: l'Imperi Alemany, l'imperi Austrohongarès, l'Imperi Turc i Bulgària.

Finalitzà amb la signatura de l'armistici de Compiègne l'11 de novembre de 1918, que establia la derrota de les potències centrals, provocada més per un desgast que impossibilitava la continuació de l'esforç militar que no pas per cap derrota militar. En aquest sentit, i amb la decisió dels dos bàndols de no arribar a un statu quo després dels primers mesos de guerra, amb l'estil de guerra de desgast i guerra total, la I Guerra Mundial representa un canvi radical respecte als conflictes del segle XIX. Durant tota la guerra ambdós bàndols van haver d'anar adaptant-se a noves situacions estratègiques, per a les quals no estaven preparats. Hi respongueren amb una escalada militar sense precedents en la història europea que causà un total de nou milions de morts.

La guerra va donar lloc a una profunda reestructuració de la geografia europea: quatre grans imperis, l'austrohongarès, l'alemany, l'otomà i el rus, van deixar d'existir, i van aparèixer els nous estats de Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Hongria, Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia i Polònia. Alemanya, a més, perdé les seves colònies d'ultramar.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

La Primera Guerra Mundial va tenir conseqüències molt importants en tots els àmbits. Alguns historiadors, com Eric Hobsbawm, consideren que la guerra va marcar el començament real del segle XX. S'anomena "segle XX breu" a una idea del segle caracteritzada per l'ordre polític iniciat amb aquest conflicte i que conclou amb el final de la Guerra Freda.

Amb el desmembrament total del sistema diplomàtic conegut com a "concert europeu" i les diferents aliances orquestrades durant el segle XIX per estadistes com Metternich o després Otto von Bismarck, les negociacions de pau es van haver de tornar a anivellar construint l'anomenada Societat de Nacions.

Les conseqüències polítiques són enormes:

També hi va haver grans convulsions econòmiques, com ara el descens de la població activa, i socials, car van haver vuit milions de morts[21] i milions de ferits.

Pèrdua de prestigi dels europeus en les colònies del món[modifica | modifica el codi]

La guerra va ser mundial: es va conèixer a l'Àfrica, on els francobritànics es van apropiar de colònies alemanyes, i a l'extrem orient, on el Japó va fer el mateix amb les Illes Marianes i Nova Guinea. Les colònies van subministrar queviures, matèries primeres i soldats. Després de la guerra els pobles colonials no van creure més en el que se'ls havia inculcat sobre la superioritat natural de la metròpoli, i van reclamar una millora de la seva situació. A aquest primer descens de la influència d'Europa en les colònies, se suma l'expansió dels EUA, el més beneficiat per la guerra, juntament amb el Japó, i les capitals d'un i altre país es van col·locar al costat de París i Londres, en l'escena internacional.

Transformació social[modifica | modifica el codi]

Les diferències socials es van accentuar amb l'enriquiment dels "mercaders d'armes" i l'empobriment dels petits estalviadors, els retirats i els assalariats afectats per la inflació. Les dones van adquirir un nou lloc en la societat, i es van tornar indispensables durant tota la guerra, en el camp, les fàbriques, les oficines, les escoles (per a compensar la marxa de nombrosos professors)... el feminisme progressa, la moda evoluciona, el dret a vot és acordat a la Gran Bretanya, Alemanya, EUA i Rússia, però no a França.

L'aparent victòria democràtica[modifica | modifica el codi]

Quatre Imperis autoritaris es van esfondrar, cosa que va transformar profundament el mapa d'Europa, redissenyat pel tractat de pau de 1919: l'Imperi dels tsars es transforma en la Rússia comunista, l'Imperi Otomà es redueix a Turquia, l'Imperi Austrohongarès és desmantellat i dóna peu al naixement de les minúscules Àustria i Hongria, i d'una Txecoslovàquia i una Iugoslàvia independents, la fi del segon Reich, que el Tractat de Versalles disminueix en el pla territorial, tallat en dos pel corredor polonès, desmilitaritzat, confiscades les seves colònies, supervisat, condemnat a pagar enormes compensacions i tractat com a responsable del conflicte.

Segona Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

Article principal: Segona Guerra Mundial

La Segona Guerra Mundial va ser un conflicte bèl·lic que va involucrar la majoria de les nacions del món, incloent-hi totes les grans potències,[22] organitzades en dues aliances militars: els Aliats i les potències de l'Eix. La guerra va involucrar uns 100 milions de militars i la mort d'entre 50 a 60 milions de persones,[23] la major part civils, un 3% de la població mundial de l'època, sent el conflicte més mortífer a la història humana.[24] i el primer (i per ara únic) en què es van usar armes nuclears.

Va ser el conflicte armat més gran de la història i s'estima que va tenir un cost, en diners i en recursos, major que totes les altres guerres juntes.[25][26] Es van formar les Nacions Unides per prevenir altres conflictes com aquest. La Unió Soviètica i els Estats Units van sortir de la guerra com les grans superpotències del món i això va provocar la Guerra Freda, que va durar 45 anys.

Tot i que l'Imperi del Japó ocupava part de la Xina des del 1931,[27] i que des del 7 de juliol de 1937 hi havia guerra declarada entre els dos països,[28][29] generalment es considera que el conflicte va començar l'1 de setembre de 1939 amb la invasió alemanya de Polònia i les declaracions subsegüents de guerra del Regne Unit, França, i els domins britànics a Alemanya.[30][31] A la primavera de 1940, Alemanya, aliada amb Itàlia, va envair els països de l'Europa Occidental i del nord, derrotant amb facilitat els exèrcits francès i britànic. Tot i això, la Gran Bretanya no va poder ser ocupada. A la tardor del mateix any, la guerra es va estendre l'Àfrica del nord, i el juny del 1941, Alemanya va envair la Unió Soviètica, que fins llavors havia estat la seva aliada, sense aconseguir la victòria.

El desembre de 1941, el Japó va atacar els Estats Units i la guerra es va estendre també a l'Àsia i al Pacífic. A partir del 1942, els aliats van començar a guanyar batalles i a fer retrocedir els exèrcits de l'Eix. Itàlia es va rendir el setembre de 1943. Alemanya, atacada des de l'est per la Unió Soviètica i per la resta dels aliats des de l'oest, es va rendir el 8 de maig de 1945. El Japó es va rendir el 15 d'agost del mateix any, pocs dies després que els EUA llencessin dues bombes atòmiques sobre ciutats japoneses, encara que la rendició oficial del Japó no va arribar fins al 2 de setembre. El tractat de pau amb Japó no s'arribaria a signar fins a 1951.[32]

Durant la guerra, es van produir un gran nombre d'atrocitats contra la població civil: confinament en camps de concentració i extermini sistemàtic de jueus i altres grups ètnics a Alemanya,[33] massacres de milions de xinesos i coreans per part del Japó,[34][35] depuracions internes a la Unió Soviètica, bombardeig sistemàtic de la població civil europea tant per part dels Aliats com de les forces de l'Eix, i llançament de bombes atòmiques a les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki per part dels nord-americans. Després de la guerra, diversos dirigents alemanys i japonesos van ser jutjats per crims contra la Humanitat en els Judicis de Nuremberg.[36]

La guerra va provocar la modificació de fronteres i la creació de nous estats. Algunes antigues colònies de països europeus van aconseguir la independència. Hi va haver un desplaçament del poder dels països de l'Europa Occidental a les dues noves superpotències, els Estats Units i la Unió Soviètica, cosa que va significar l'inici de la Guerra Freda. A les zones d'Europa ocupades pels soviètics s'hi van establir règims comunistes poc després de la fi de la guerra. A la Xina, la retirada del Japó va catalitzar la revolució comunista. D'altra banda, l'ocupació militar nord-americana al Japó va conduir a la democratització del país.

Guerra Freda[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra Freda

Amb el terme Guerra Freda s'al·ludeix a l'enfrontament tàctic entre l'URSS i els Estats Units, amb els seus respectius aliats, després de la Segona Guerra Mundial (1945). La guerra freda pròpiament dita va començar, però l'any 1947 després de molta tensió política entre un bloc i un altre. Era un enfrontament no declarat, sense ofensives militars, basat en la mútua amenaça (incloent el desenvolupament de bombes atòmiques) i en l'intent per expandir les àrees d'influència respectives, ja que arran del llançament de les bombes de Hiroshima i Nagasaki, hi havia molta por d'entrar en una guerra nuclear.

Els països de l'òrbita americana defensaven el capitalisme (bloc capitalista, units per l'OTAN des del 1949), mentre que els partidaris dels russos vivien versions diferents del comunisme (bloc comunista) units pel pacte de Varsòvia (1955). La Guerra Freda va afavorir l'espionatge, les curses espacial i armamentista així com diversos conflictes armats de baixa intensitat (per oposició al possible enfrontament total entre els dos blocs). La guerra freda es va acabar l'any 1991 amb el desmembrament de l'URSS i la caiguda del comunisme que es va donar entre 1989 (caiguda del mur de Berlín) i 1991 (cop d'estat a l'URSS), entre els blocs occidental-capitalista, liderat per Estats Units, i oriental-comunista, liderat per la Unió Soviètica.

Aquest enfrontament va tenir lloc als nivells polític, ideològic, econòmic, tecnològic, militar i informatiu.

Cap dels dos blocs va prendre mai accions directes contra l'altre, raó per la qual es va denominar al conflicte "guerra freda".

Aquestes dues potències es van limitar a actuar com a "eixos" influents de poder en el context internacional, i a la cooperació econòmica i militar amb els països aliats o satèl·lits d'un dels blocs contra els de l'altre.

Si bé aquests enfrontaments no van arribar a desencadenar una Guerra Mundial, l'entitat i la gravetat dels conflictes econòmics, polítics i ideològics compromesos, van marcar significativament gran part de la història de la segona meitat del segle XX. Les dues superpotències desitjaven implantar el seu model de govern en tot el planeta.

Els límits temporals de l'enfrontament s'ubiquen entre 1945 i 1947 (fi de la Segona Guerra Mundial i fi de la postguerra respectivament) fins a 1985 (inici de la Perestroika) i 1991 (dissolució de la Unió Soviètica).

Mapa del món en Guerra Freda el 1959, en tons de vermell l'URSS i els seus altres aliats comunistes, en els tons de blau l'OTAN i els seus aliats capitalistes i en tons verdosos els països colonitzats.
Mapa del món en Guerra Freda el 1980, en tons de vermell els aliats de l'URSS i altres països comunistes i en tons de blau l'OTAN i els seus aliats capitalistes, els punts vermells signifiquen guerrilles comunistes i els punts blaus guerrilles anti-comunistes.

Globalització[modifica | modifica el codi]

Article principal: Globalització

La globalització[37] o canvi global[38] és el conjunt de variacions o alteracions en els sistemes socials o als naturals (físics o biològics) els impactes dels quals no poden ser localitzats, ni socialment ni naturalment parlant, a cap lloc o conjunt d'indrets, sinó que afecten el conjunt de la Terra, la societat i els individus.[39] Es pot considerar que la globalització és una sèrie complexa de processos que es produeixen simultàniament en l'àmbit econòmic, polític, tecnològic, cultural i ecològic (tot i que a molt diverses velocitats i implicacions)[40] i que abasten la major part de les regions del planeta.[37]

Una premissa bàsica de l’estudi de la globalització és considerar que el món constitueix un únic ordre social i natural. Malgrat la tendència a destacar-ne únicament els aspectes econòmics, cal assenyalar-ne el caràcter complex i multidimensional. En puresa la globalització és un fenomen força antic amb una llarga genealogia històrica,[41] però avui constitueix un dels factors socials més destacables i és un dels reptes més importants que les ciències socials es plantegen per al segle XXI.[37] La globalització actual ha suscitat moltes crítiques i, fins i tot, ha motivat el naixement del moviment altermundista i antiglobalització.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (francès) Albert Soboul, Comprendre la Révolution. Problèmes polítiques de la Révolution française (1789-1797), París, Maspero (1981)
  2. (castellà) Albert Soboul, Compendio de la historia de la Revolución francesa, Madrid, Tecnos (1972)
  3. (francès) Georges Lefebvre, La revolution Française, Peuple et Civ. Paris, PUF (1951)
  4. La Revolució Francesa i les conquestes napoleòniques van sacsejar el continent europeu i l'Antic Règim no es va restaurar. Georges Lefebvre afirma que el moviment popular de la Revolució va contribuir a desmuntar les estructures feudals. Lefebre: La revolution Française. París, PUF, 1951.
  5. Les revolucions de 1830i 1848 s'inicien a França i s'estenen per tot Europa. En el treball de Labrousse es relaciona les revolucions del segle XIX amb la de 1789. A Labrousse: Fluctuaciones econòmicas e historia social. Madrid, Tecnos, 1973.
  6. Alexis de Tocqueville, a la seva obra fonamental, L'Antic Règim i la Revolució, publicada originàriament el 1856, ja es preguntava quina fou l'obra pròpia de la Revolució Francesa? I responia que fou essencialment una revolució social i política que va substituir l'Antic Règim per un ordre social i polític que tenia com a base la igualtat de les condicions. A Tocqueville, Alexis de: L'Antic Règim i la Revolució. Barcelona: edicions 62, 1983. Traducció a cura de Joan Casas.
  7. (castellà)Fernández, Antonio: Historia del mundo contemporàneo. Barcelona, Vicens Vivens, 1984, pàgina 43.
  8. (anglès) Edmund Burke, Reflections on the Revolution in France
  9. Antonio Fernández (1984): Historia del mundo contemporáneo. Barcelona, Vicens Vives, pàgina 43.
  10. Wallenfeldt, Jeff. The American Revolution and the Young Republic: 1763 to 1816 (en anglès). Britannica Educational Publishing, 2011, p. 28. ISBN 1615307168. 
  11. R.M. Hartwell, The Industrial Revolution and Economic Growth, Methuen and Co., 1971, page 339-341 ISBN 0-416-19500-8
  12. Friedrich Engels: La situació de la classe obrera, 1845.
  13. Calpena, Enric (dir.): Històries de Catalunya, Valls, Cossetània edicions, 2007, pàgina 110.
  14. Ildefons Cerdà. "Monografía estadística de la clase obrera de Barcelona en 1856", Madrid, 1867, segon volum de la Teoría general de la urbanización.
  15. >Jaume Vicens Vives i Montserrat Llorens. Industrials i polítics (segle XIX), Ed. Vicens Vives, 1991. Pàgina 148
  16. Enric Calpena (dir), obra citada.
  17. Karl Polanyi. La gran transformación. Fondo de Cultura Económica, 2003; amb pròleg de Joseph Stiglitz i introducció de Fred Block.
  18. Adam Smith, La Riquesa de les Nacions, Llibre I. Capítol II.
  19. Marx i Engels. El Manifest Comunista. Onze tesis sobre Feuerbarch, Madrid, editorial Alhambra, 1986.
  20. Macdonogh, Giles. The Last Kaiser: William the Impetuous (en anglès). Weidenfeld & Nicolson, 2001, p.425. ISBN 978-1-84212-478-9. 
  21. Lightbody, Bradley. The Second World War: Ambitions to Nemesis (en anglès). Routledge, 2004, p.268. ISBN 0415224047. 
  22. (anglès) Frederick H. Hartmann, The relations of nations, pàg. 312
  23. (anglès) World War 2 Death Count
  24. James Dunnigan, Dirty Little Secrets of World War II: Military Information No One Told You About the Greatest, Most Terrible War in History, William Morrow & Company, 1994. ISBN 0-688-12235-3
  25. (anglès) E. Mayer, World War II a Emayzine.com (Victorville, California: Victor Valley College), 2000
  26. (anglès) P. Coleman, Cost of the War World War II Resource Guide (Gardena, California: The American War Library, 1999)
  27. Bradley, James; Powers, Ron. Flags of Our Fathers. Bantam, 2000, p. 58. ISBN 0553111337. 
  28. Chickering, Roger. A World at Total War: Global Conflict and the Politics of Destruction, 1937–1945 (Google books). Cambridge University Press, 2006, p. 64. ISBN 0 275 98710 8 [Consulta: 15 novembre 2009]. 
  29. Fiscus, James W. Critical Perspectives on World War II (Google books). Rosen Publishing Group, 2007, p. 44. ISBN 1404200657 [Consulta: 15 novembre 2009]. 
  30. Kantowicz, Edward R. The Rage of Nations, pg. 346
  31. Greer, Gordon B. What Price Security?, pg. 28
  32. Masaya, Shiraishi. Japanese relations with Vietnam, 1951–1987. SEAP Publications, 1990, p. 4. ISBN 0877271224. 
  33. Gairebé 11 milions de les víctimes civils van ser víctimes de l'Holocaust dirigit pel govern nazi, en gran part a l'Europa de l'Est i a la Unió Soviètica. Vegeu A Teacher's Guide to the Holocaust-Victims
  34. Nuclear Power: The End of the War Against Japan
  35. Remember role in ending fascist war
  36. José Luis Pérez Triviño, Els judicis de Nuremberg
  37. 37,0 37,1 37,2 Globalització Enciclopèdia Catalana. (català) [Darrera consulta: 9 d'agost de 2010]
  38. Sostenibilitat, globalització i medi ambient, de Josep Xercavins Valls i Enric Carrera Gallissà. Capítol 1 de la Guia ambiental de la UPC, a cura d'Ivan Capdevila i Antonio Torres. Edicions de la Universitat Politècnica de Catalunya, Capellades, 1998. ISBN 84-8301-278-2 (català)
  39. El canvi global en el medi ambient, de Manuel Ludevid Anglada. Barcelona. Edicions Pompeu Fabra / Edicions Proa. 1995. ISBN 84-8256-047-6 (català)
  40. "Aspectos de la nueva globalización" de Gonçal Mayos (UB) en Prisma Social. Revista de Ciencias Sociales de la Fundación iS+D para la investigación Social Avanzada, nº 6, Jun. 2011, pp. 1-34.
  41. "Genealogia de la globalització" de G. Mayos (UB). (català)