Ildefons Cerdà i Sunyer
De Viquipèdia
| ' | |
 Ildefons Cerdà |
|
| Informació Personal | |
|---|---|
| Nom | |
| Nascut el | 23 de desembre de 1815 |
| Nascut a | Centelles |
| Mort el | 21 d'agost de 1876 |
| Mort a | Caldas de Besaya |
| Obra | |
| Principals edificis | |
| Principals projectes | Pla Cerdà (Eixample de Barcelona) |
Ildefons Cerdà i Sunyer (Centelles, 23 de desembre de 1815 - Caldas de Besaya, Cantàbria, 21 d'agost de 1876) fou un enginyer, urbanista, arquitecte, jurista, economista, polític,… un home polifacètic que va escriure la Teoria General de la Urbanización, obra pionera de l'especialitat, que el fa ser considerat un dels fundadors de l'urbanisme modern [1]. El seu projecte més important va ser la reforma urbanística de la Barcelona del segle XIX, coneguda com Pla Cerdà, i que va crear l'actual barri de l'Eixample. [2] Amb tot, Cerdà no va ser un triomfador; concentrat meticulosament en el seu treball va tenir problemes familiars, el seu projecte d'eixample mai va ser ben vist pels estaments locals, va acabar arruinat pels deutes que l'estat espanyol i l'Ajuntament de Barcelona tenien amb ell. Va haver de passar un segle per a que, anecdòticament, es comences a reconèixer el seu llegat. [3]
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Nascut al mas Cerdà de la Garga [4], una propietat que la seva família posseïa des del segle XIV, a Centelles (Osona). [5] Va ser el quart fill –tercer dels nois- de sis germans, al sí d'una família amb arrels documentades a la Plana de Vic des de 1440. [6] Malgrat el seu ascendent rural, els Cerdà eren gent de món que havien lligat els seus interessos al comerç americà, un fet que sens dubte va estimular l'esperit obert i les inquietuds del jove Ildefons juntament amb la seva fe en el progrés. [5]
Destinat pel seu pare a la carrera eclesiàstica, va cursar estudis de llatí i filosofia al seminari de Vic, ciutat a on la seva família, de tradició liberal, s'hi va refugiar durant la Guerra dels Malcontents el 1827. Després d'enfrontar-se amb el seu pare per canviar la seva orientació professional, el 1832 es va traslladar a Barcelona on va iniciar els estudis d'arquitectura, matemàtiques, nàutica i dibuix a l’escola de Llotja. No va obtenir el títol d'arquitecte i el setembre de 1835 es va traslladar a Madrid per a estudiar a l'Escola d'Enginyers de Camins, Canals i Ports, on va obtenir el títol d'enginyer l'any 1841, després de moltes penúries econòmiques degudes a la manca de suport familiar. [6]
El 20 de juny de 1848 es va casar amb la pintora Magdalena Clotilde Bosch i Calmell, filla del banquer Josep Bosch i Mustich,[6] amb qui va tenir quatre filles,[3] Pepita, Sol, Rosita i Clotilde qui va ser una coneguda instrumentista d'arpa.[7] La relació matrimonial no va funcionar bé i Clotilde, la filla menor, era fruit de les relacions adúlteres de la seva esposa, tot i que Cerdà la va reconèixer com a pròpia. El 1862 el matrimoni es va separar.[3]
Amb la mort prematura dels seus dos germans, Ramon (1808-1837) i Josep (1806-1848), i del seu pare (1787-1844), va heretar un patrimoni molt important que li va permetre renunciar el 1849 al seu càrrec oficial en Obres Públiques, reorientar la seva professió, entrar en política i dedicar "mi fortuna toda entera, todo mi crédito, todo mi tiempo, todas mis comodidades, todas mis afecciones, y hasta mi consideración personal en la sociedad, a la idea urbanizadora" , com ell mateix descrigué. [6]
La fi dels seus dies, malalt i semiarruinat perquè el govern li devia els honoraris de molts dels treballs realitzats, es va traslladar al balneari de Caldas de Besaya, a Cantàbria, on va morir el 21 d'agost del 1876. [2] El dia 23 d'agost el diari La Imprenta va publicar una nota necrològica amb les paraules següents: "El señor Cerdà era liberal y tenía talento, dos circunstancias que en el estado español perjudican y suelen crear muchos enemigos...". [8]
L'any 1971, coincidint amb la reimpressió de la seva Teoría general de la urbanización, les seves despulles foren traslladades i enterrades al Cementiri Nou de Barcelona. [9]
[edita] El polític
Interessat per l'estudi de l'urbanisme, en Barcelona havia entrat en contacte amb les doctrines del socialisme utòpic d'Étienne Cabet i del món utòpic del seu Voyage en Icarie (1840), i es va relacionar amb Narcís Monturiol i Ramon Martí i Alsina. [5]
Només acabar els estudis, es va allistar a la milícia nacional formada per defensors d'ideals liberals, on va arribar al grau de tinent de granaders.[9]
La seva ideologia progressista el va dur a participar activament en la vida pública, arribant a ser diputat a les Corts Espanyoles per Barcelona a les eleccions de 1850 –la legislatura va començar el 18 de maig de 1851-[10],formant part d'una candidatura progressista juntament amb Estanislau Figueras, Pascual Madoz i Jacint Feliu Domènech.
Durant el Bienni Progressista esdevingué comandant del batalló de sapadors de la milícia nacional. En acabar aquest període, el 1854 va ingressar com a regidor a l’Ajuntament de Barcelona. [9]
Va ser a la dècada dels anys cinquanta quan el Cerdà urbanista prén una major consciència social i fixà les bases del seu futur projecte, en veure com la ciutat, constreta i ofegada per les muralles que l'envoltaven, no podia crèixer física i higiènicament. [8] Sensibilitzat per les condicions de vida a la ciutat i pels problemes de les classes obreres, va encapçalar la mobilització que va entrar a la Casa de la Ciutat (Barcelona) de Barcelona, el 3 de juliol de 1855, per tal de recuperar la bandera que havia estat arrabassada a les Asociaciones Obreras i que estava generant una forta inestabilitat social. Aquesta actuació li va generar enemistats en les classes dominants, però va ser motiu per a que acompanyés una delegació de treballadors barcelonins que anà a Madrid a discutir els problemes de l'associacionisme obrer amb Alonso Martínez, ministre de Foment del govern Espartero. [6] L'any següent, 1856, fou destituït de l'Ajuntament barceloní pel capità general Zapatero i va ser empresonat en dues ocasions. [8]
Entre 1864 i 1866 tornà a ser regidor a l'Ajuntament de Barcelona.
La revolució de 1868 el va portar novament a la vida pública i ingressa en el Partit Republicà Democràtic Federal. Militant del sector moderat del federalisme, fou elegit diputat per sufragi popular a les eleccions de 1871 pel districte electoral de Centelles, del partit judicial de Vic, i en la sessió de constitució de la Corporació fou nomenat vicepresident [11]de la Diputació de Barcelona, des d'on contribueix a proclamar la primera república el 1873. Quan el maig de 1873 dimiteix el president, Benet Arabio i Torres, Cerdà passa a ocupar la presidència fins gener de 1874, moment en què el Capità General de Catalunya va dissoldre la Corporació com a conseqüència del cop d'Estat del general Pavía. En aquest període hi ha un rebrot de la guerra carlista i la "Junta de Salvació i defensa de Catalunya" va organitzar una milícia ciutadana d'homes entre 20 i 40 anys. El govern de Madrid no va donar la seva aprovació però amb tot, es varen organitzar quatre batallons de "Guies de la Diputació". Cerdà, caracteritzat per un fort caire independentista, va formar part de la Junta d'obres del Port de Barcelona i va intervenir a les de proclamació de l'Estat Català. [12]
[edita] Trajectòria professional
Va iniciar la seva vida professional com a enginyer estatal a la prefectura d'Obres Públiques i, entre 1839 i 1849 va ser destinat realitzar treballs a Múrcia, Terol, Tarragona, València, Girona i Barcelona, participant a les obres del primer ferrocarril Barcelona-Mataró. Aquest treball li fa interessar-se per les aplicacions del vapor al nou i revolucionari sistema de locomoció que representava el ferrocarril.[6]
• Cerdà, arquitecte: A l'estudi de la casa dedica, amb el seu rigor característic, esforços analítics ingents en forma escrita i estadística, com de síntesis gràfiques a base de propostes d'habitatges per a diverses categories socials i diferents graus de complexitat, des de la casa aïllada fins a la col·lectiva.
• Cerdà, jurista: Cerdà, en les seves propostes per a les ciutats de Madrid i Barcelona, propicià una nova legislació però mancat de precedents, tant pel que fa a la legislació estatal com a l'estrangera. Cuatro palabras sobre el Ensanche (1861) desenvolupa extensament el sistema de compensació i la tècnica de reparcel·lació com el mitjà per aconseguir una justa distribució dels beneficis i càrrecs del plantejament entre els propietaris i l'obtenció de terrenys regulars i edificables en proporció a la parcel·la aportada, sistema inclòs més tard en el Projecte de llei de Posada Herrera i incorporat un segle després en la Ley del Suelo de 1956.
• Cerdà, economista: Cerdà va establir les normes de la infraestructura, les de la divisió de la propietat i les d'atribució de les parcel·les del terreny de la Barcelona nova. [8]
El 1867 va publicar la seva "Teoria General de la Urbanización", que tracta de solucionar els problemes de la concentració demogràfica de les ciutats i del desenvolupament industrial. En aquest tractat planteja les teories que en gran part ja havia aplicat amb anterioritat en el Projecte de Reforma Interior i Eixample de Barcelona. Inclou una valoració de les condicions de vida de les classes populars, amb una aproximació a l'estudi de les desigualtats socials en salut, mesurant les diferències d'esperança de vida per classe social.
[edita] El Pla Cerdà
L'obra més important i per la que Cerdà és reconegut internacionalment és el seu pla d'eixample per la ciutat de Barcelona. Nascut al mig de la polèmica per la seva imposició des del govern d'Espanya en contra de la voluntat del consistori municipal, va ser aprovat al juny de 1959 i es començà a desplegar un any més tard.
[edita] El nou llenguatge de Cerdà
El pla va aportar la classificació primària del territori: les «vies» i els espais «intervies». Les primeres constitueixen l’espai públic de la mobilitat, de la trobada, del suport a les xarxes de serveis (aigua, sanejament, gas…), l’arbrat (més de 100.000 arbres al carrer), l’enllumenat i el mobiliari urbà. Els «intervies» (illa, mançana, bloc o quadra) són els espais de la vida privada, on els edificis plurifamiliars s’apleguen en dues rengleres al voltant d’un pati interior a través del qual tots els habitatges (sense excepció) reben el sol, la llum natural, la ventilació i la joie de vivre, com demanaven els [[Moviment higienista |moviments higienistes]].
Cerdà defensava l’equilibri entre els valors urbans i els avantatges rurals. «Ruralitzeu allò que és urbà, urbanitzeu allò que és rural» és el missatge llançat al començament de la seva Teoria General de la Urbanizació.
[edita] Estructura del Pla Cerdà
El plànol proposat per Cerdà per a la ciutat destaca l’optimisme i il·limitada previsió de creixement, l’absència programada d’un centre privilegiat, el seu caràcter matemàtic, geomètric i amb visió científica.[13] Obsessionat pels aspectes higienistes que tan havia estudiat la seva estructura aprofita al màxim la direcció dels vents per facilitar l’oxigenació i neteja de l’atmosfera.[14]
A més dels aspectes higienistes a Cerdà li preocupa la mobilitat. Defineix una amplada de carrers absolutament inusitada, en part per fugir de la inhumana densitat que vivia la ciutat, però també pensant en un futur motoritzat amb uns espais propis separats dels de convivència social que els reservava per les zones interiors. [15]
Incorpora el traçat de línies ferroviàries que tant li havien influït en la seva visió de futur quan va visitar França, si bé és conscient que tenen que anar soterrades, i li preocupa que cada barri tingui una zona dedicada a edificis públics.[13]
La solució formal més destacada del projecte fou la incorporació de la mansana; la seva forma crucial i absolutament singular amb respecte a les altres ciutats europees ve marcada per la seva estructura quadrada de 113,33 metres amb uns xamfrans de 45º.[13]
[edita] Geometria de l'Eixample
La quadricula de Cerdà preveia carrers de 20, 30 i 60 metres d’amplada. Les mansanes tenien construcció només en dos dels quatre costats, la qual cosa donava una densitat de 800.000 persones. Amb el disseny original, l’eixample s’hauria ocupat totalment cap a el 1900, [16] si bé tant el propi Cerdà com, posteriorment, algunes accions especuladores, varen densificar-lo substancialment.
Cerdà proposa l'"Eixample il·limitat", una quadrícula regular i impertorbable al llarg de tot el traçat urbà. A diferència d’altres propostes que trencaven el seu ritme repetitiu per encabir espais verds o serveis, la proposta de Cerdà els engloba internament i li permet fixar una repetició continua en el pla amb la capacitat d’alterar-ho quan convingui. [17]
La visió de l’enginyer era de creixement i modernitat; la seva genialitat li fa anticipar-se als futurs conflictes de circulació urbana, 30 anys abans d’inventar-se l’automòbil.[14]
Cerdà desplega el traçat sobre la columna vertebral que suposa la Gran Via. Treballa amb mòduls de 10 x 10 mançanes (que Cerdà considera un districte) i que es corresponen amb les cruïlles principals (plaça de les Glòries Catalanes; plaça Tetúan; plaça Universitat), amb un carrer més ample cada 5 (carrer Marina; via Laietana que travessaria la ciutat vella 50 anys més tard; carrer Urgell). Amb aquestes proporcions, així com la resultant de la mida de la mançana, Cerdà aconsegueix ubicar un dels carrers amples que baixen de mar a muntanya a cada banda de la ciutat vella (Urgell i Sant Joan) amb 15 mançanes al mig.
[edita] Excepcions a la regularitat
Menció especial mereix el disseny del passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya, on a fi de respectar l'antic camí de Gràcia i la vessant natural de les aigües, d'aquí el nom de rambla, va traçar només dues vies consecutives d'amplada especial on en realitat atenent al tramat de 113,3 m hauria d'haver tres carrers, a més el passeig de Gràcia per respectar l'antic traçat, no és exactament paral·lel a la resta dels carrers el que fa que les mansanes existents entre les dues vies esmentades, si bé són de disseny ortogonal amb xamfrans, presenten irregularitats que els donen forma de trapezis.
A tot això cal afegir la presència d'algunes de caràcter especial que no segueixen el traçat reticular sinó que el travessen en diagonal, com ara la pròpia avinguda Diagonal, l'avinguda Meridiana, el Paral·lel, i altres que van ser traçades respectant l'existència d'antigues vies de comunicació amb els pobles veïns.
[edita] La mala acceptació del Pla Cerdà
Ja abans de la seva aprovació va comptar amb l’oposició municipalista. Resulta fàcil d’entendre més per allò que representava (la imposició des de Madrid), que pel seu contingut. El grup dominant a Barcelona va actuar en contra del pla tant com ho feia contra les creixents protestes populars. El caràcter antiautoritari, antijeràrquic, igualitari i racionalista del pla topava directament amb la visió de la burgesia que preferia tenir com a referent de nova ciutat a París o Washington amb una arquitectura de caràcter més particularista.[18]
La figura de Cerdà també generava antipaties entre els arquitectes, ja que no podien perdonar l’afronta que havia suposat adjudicar una responsabilitat urbanística a un enginyer. Cerdà va patir una campanya de desprestigi personal farcida de llegendes i mentides. De res va servir que fos d’una nissaga catalana originària del segle XV, ni que hagués proclamat la república federal catalana des del balcó de la Generalitat de Catalunya, per a que difongués que "no era català". [19]
Institucionalment també va estar menyspreuat. El concurs de l'eixample fixava la adjudicació del nom del guanyador a un carrer principal de la trama. A Cerdà li va estar negat fins els anys 60 en que va la plaça Cerdà pren el seu nom. Es tracta d'una plaça fora de la trama cerdaniana, amb una marginalitat urbanística destacada fins fa poc temps i recordada pel constants problemes d'inundacions per un mal disseny del clavagueram, curiosament una de les màximes preocupacions d'Ildefons Cerdà. D'igual forma, li va estar negat un monument dissenyat el 1889 per Pere Falqués i que l'alcalde Rius i Taulet no va voler tirar endevant. [20]
[edita] Principals obres
- 1859 - Teoría de la Construcción de Ciudades. vol. 1. Barcelona, 1859. Reeditat el 1991 pel Ministeri d'Administraciones Públicas, Ajuntament de Barcelona i Ayuntamiento de Madrid. ISBN 8470885839
- 1861 - Teoría de la Construcción de Ciudades. vol. 2. Madrid, 1861. Reeditat el 1991 pel Ministeri d'Administraciones Públicas, Ajuntament de Barcelona i Ayuntamiento de Madrid. ISBN 8470885863
- 1863 - Teoría del Enlace del Movimiento de las Vías Marítimas y Terrestres.
- 1867 - Teoría general de la urbanización : y aplicación de sus principios y doctrinas a la reforma y ensanche de Barcelona. Madrid : Imprenta Española, 1867. Reeditat pel Instituto de Estudios Fiscales, 1968
- 1867 - Monografía estadística de la clase obrera en Barcelona 1856. Es va publicar com un apèndix de la "Teoria general de la urbanització". [21]
- ? - Teoría General de la Rurización.
|
|||||
[edita] Bibliografia
- Bassols, M., Ildefons Cerdà davant l'ordenació jurídica de l'urbanisme: aportacions i anticipacions, a les actes de I Jornades Internacionals. Cerdà, urbs i territori 1995
- Cerdà, urbs i territori, catàleg de l'exposició amb el mateix nom, 1994. Fundació Catalana per la Recerca. ISBN 8481560677.
- Soria, Arturo, Actualidad de la Teoría de Cerdà, text a I Jornades Internacionals. Cerdà, urbs i territori, 1995
- Permanyer, Lluís. Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona.: L’Eixample, 150 anys d’Història, 2008.
- Babiano i Sànchez, Eloi. Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona.: Antoni Rovira i Trias, Arquitecte de Barcelona, 2007.
- Huertas Claveria, Josep Maria i Fabre, Jaume. Flor del Vent: Burgesa i revolucionària: la Barcelona del segle XX, 2000.
- Bohigas,Oriol. Edicions 62: Barcelona entre el pla Cerdà i el barraquisme, 1963.
[edita] Enllaços externs
- Arquitectura Barcelona Biografia, articles i notícies d'actualitat sobre Cerdà
- Web de l'any Cerdà (2009-2010)
| Precedit per: Benet Arabio i Torres |
President de la Diputació de Barcelona 1873 – 1874 |
Succeït per: Melcior Ferrer i Bruguera |
