Tarragona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Tarragona (desambiguació)».
Tarragona
Bandera de Tarragona Escut de Tarragona
(En detall) (En detall)
Localització

Tarragona situat respecte Catalunya
Tarragona situat respecte Catalunya

Localització de Tarragona respecte del Tarragonès


Municipi del Tarragonès
Panoràmica de la Part Alt amb la catedral
Panoràmica de la Part Alt amb la catedral
Estat
• Autonomia
• Província
• Àmbit funcional
• Comarca
Espanya
Catalunya
Tarragona
Camp de Tarragona
Tarragonès
Gentilici Tarragoní, tarragonina
Malnom Pelacanyes
Superfície 55,2 km²
Altitud 69 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
133.545 hab.
2.419,29 hab/km²
Coordenades UTM(ED50) 31T 353250 4553350Coord.: 41° 7′ 5″ N, 1° 15′ 7″ E / 41.11806°N,1.25194°E / 41.11806; 1.25194
Organització
Entitats de població
• Alcalde:

 
Josep Fèlix Ballesteros Casanova
Codi postal 43001-43007
Codi territorial 431482
Festa major 23 de setembre (santa Tecla);
19 d'agost (sant Magí)
Patró/Patrons Santa Tecla, sant Magí de Tarragona
Agermanament Tarragona s'ha agermanat amb sis
ciutats europees des de l'any 1968:
Avinyó França França (1968)

L'Alguer, Sardenya Itàlia Itàlia (1972)
Orléans, França França (1978)
Cuernavaca, Mèxic Mèxic (1980)
Stafford, Anglaterra Anglaterra (1992)
Klagenfurt Àustria Àustria (1996)
Pompeia Itàlia Itàlia (2006)

Web

Tarragona és una ciutat del sud de Catalunya, capital de la comarca del Tarragonès i de la província de Tarragona. Fundada al segle III aC, posseeix un important port de mar i és el centre d'un gran complex petroquímic. Els romans la feren capital de la província Tarraconense, motiu pel qual encara conserva notables restes arqueològiques d'aquesta època que han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Geografia[modifica | modifica el codi]

La ciutat és a la costa del mar Mediterrani, al marge esquerre de la desembocadura del Francolí. El terme municipal, el més extens i poblat de la comarca, limita al nord amb Constantí, els Pallaresos, el Catllar i la Riera de Gaià, a l'est amb Altafulla, al sud amb el Mediterrani i a l'oest amb Vila-seca, La Canonja i Reus. Tarragona està situada sobre una petita muntanya, i la catedral està situada a 69 metres d'altura respecte al nivell del mar.

Constantí Els Pallaresos i El Catllar La Riera de Gaià
La Canonja i Reus Rosa dels vents Altafulla
Vilaseca Mar Mediterrani Mar Mediterrani

Barris i zones urbanes de Tarragona[modifica | modifica el codi]

Article principal: Districtes de Tarragona

La població de Tarragona està xifrada en 133.545 habitants. Estadísticament es divideix en les 15 zones urbanes que s'anomenen a continuació:

Entitat de població Habitants (Barris 2013)
Arrabassada i la Savinosa, l' 3.710
Bonavista 8.710
Boscos de Tarragona, els 1.266
Cala Romana 917
la Campsa 1.638
Ferran 168
Monnars 1.949
Montgons, els 2.528
Oliva, l' 105
Pinedes, les 43
Sant Pere i Sant Pau 16.310
Sant Salvador 7.047
Tamarit 1.758
Tarragona centre 64.531
Torreforta 22.865
Font: Municat

Les dades de població de les entitats de població esmentades inclouen altres entitats menors:

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història de Tarragona

Època antiga[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Kesse i Tàrraco

Les primeres notícies d'habitació a la zona de Tarragona són del segle III aC quan hi havia una població ibera de nom Kesse, que donà nom als cossetans, tribu que habitava al Camp de Tarragona. La localització concreta de Kesse és una qüestió polèmica, havent-hi investigadors que consideren que es trobaria propera al port i d'altres que la situen a la part alta. També hi ha experts que identifiquen Kesse amb altres poblacions del Camp de Tarragona, com Valls.

Tàrraco romana
Després de la conquesta romana, Kesse fou engrandida i fortificada per Publi Corneli Escipió que la van convertir en base contra els cartaginesos. Se li donà el nom de Tàrraco (en llatí Tarraco) i va esdevenir més tard capital de la província Tarraconense. Fou colònia romana i cap de convent jurídic.
Tarraconensis

August hi va passar l'hivern durant la campanya de Cantàbria (27 aC), moment en què la ciutat es va engrandir i va rebre el títol de Colonia Urbs Triumphalis Tarraconensis.

Les restes de l'amfiteatre, el circ, les muralles i altres edificis romans es conserven encara, però molt material es va reutilitzar després per la construcció de la ciutat medieval.

Prop de la ciutat hi havia l'aqüeducte de Tàrraco, avui de les Ferreres, anomenat popularment Pont del Diable. Al nord-oest hi ha l'anomenada Torre dels Escipions, un sepulcre on no consta que hi fos enterrat cap Escipió. A uns 20 km al nord de la ciutat, prop de Roda de Barà, hi ha l'anomenat arc de Berà, que marcava l'arribada a Tàrraco per la Via Augusta.

El Conjunt arqueològic de Tàrraco amb catorze monuments de l'època romana fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 2000.

Tàrraco visigoda[modifica | modifica el codi]

Després de la caiguda de l'Imperi romà, arribaren els pobles germànics. El rei visigot Euric va saquejar i destruir la ciutat el 480. Així, la majestuosa capital romana esdevindria en poc temps una simple ciutat gairebé despoblada al sud de la nova capital, Barcelona.

A poc a poc, la població es recuperà fins a ser una de les metròpolis més importants d'Hispània, però no es va arribar als nivells de l'època romana. Hi fou important la comunitat cristiana, encapçalada per l'Arquebisbe de Tàrraco. El 711 tenia una seca que encunyava moneda per Àkhila II.

Tarraquna, entre l'Islam i el Cristianisme.[modifica | modifica el codi]

Els invasors àrabo-berebers s'empararen de Tarragona en una data compresa entre el 714 i el 718. Tradicionalment hom creia que la ciutat va ser expugnada violentament i profundament saquejada. Aquesta creença vindria confirmada per la fugida del bisbe Pròsper de Tarragona. Tanmateix no hi ha cap testimoni arqueològic que avali aquesta creença, amb la qual cosa s'admet que, hipotèticament, la conquesta va ser pacífica o escassament violenta. Allò que està clar és que Tarragona (Tarraquna a les fonts musulmanes) amb la seu episcopal vacant i situada en una posició massa extrema dins Al-Andalus, va perdre rellevància com centre urbà. Aquest fet indubtable ha donat lloc a un altre tòpic historiogràfic, el de la ciutat abandonada, fantasmal, immens camp de runes colossals però buida. En cap cas aquest clixé s'adapta a la realitat. La ciutat difícilment va restar mai buida de manera permanent, i està clar que el seu domini va ser objecte de disputa entre moriscs i cristians. Sota Carlemany, Tarragona va ser incorporada segurament de manera efímera, dins l'anomenada Marca Hispànica. La disponibilitat d'una seu episcopal vacant amb dret a la primacia de les Hispaniae, era un estímul per al príncep cristià veí més poderós: el comte de Barcelona, que d'aquesta manera podia reforçar la seva independència envers el rei de França atès que, eclesiàsticament, depenia del bisbat de Narbona. El poder andalusí, de totes maneres, va frustrar diverses vegades la restauració de l'episcopi tarragoní i, per tant, la seva definitiva incorporació a l'òrbita cristiana. El primer intent conegut va ser el 960, sota el comte Borrell II de Barcelona. Durant el S XI es coneixen diversos intents d'incorporar la ciutat al domini del comte de Barcelona, però la pròpia reiteració dels intents demostra que aquesta apropiació i domini eren, com a màxim, precaris. El 1116, el comte Ramon Berenguer III s'emparà de Tarragona. Aquest cop ja de manera definitiva restaria sota domini cristià, dins l'òrbita feudal del Comtat de Barcelona.

Baixa Edat Mitjana: Tarragona feudal[modifica | modifica el codi]

L'any 1116 es produí la reconquesta cristiana de Tarragona per part de les tropes de Ramon Berenguer III. La seguretat, aconseguida després de la caiguda de les fortaleses andalusines de Tortosa (1148), Lleida (1149) i Siurana (1154), permeté una important expansió econòmica, acompanyada d'un notable creixement demogràfic, aconseguit en part per la naturalització de pobladors provinents, majoritàriament, de la Catalunya Central.

De seguida es produïren lluites per dominar la zona entre l'Arquebisbe de Tarragona i el Príncep de Tarragona Robert d'Aguiló. Després d'uns anys de conspiracions i assassinats, els Aguiló foren expulsats.

A principis del segle XIII, s'urbanitza la gran plaça del Fòrum romà, i la ciutat continua creixent, esdevenint un important centre de poder a Catalunya. Ràpidament, sorgeixen els primers barris extramurs:

  • el Corral (antic circ romà), dedicat al comerç
  • la Vilanova, que s'estenia fins al port. Era ple de molins, horts i cultius
  • l'Horta, que arribava fins al Francolí. Era una zona amb cases aïllades amb camps de conreu.

El 1321 arriba la relíquia del braç de Santa Tecla, patrona de la ciutat. La tradició en honor de la Santa arribarà fins als nostres dies, essent les Festes de Santa Tecla la seva màxima expressió.

El maig de 1348 arribaria la Pesta Negra i el consegüent replegament de població cap a l'interior de les muralles. A principis de segle XV, la ciutat es recuperà de la Pesta fins que, durant la Guerra civil catalana, les tropes reials l'assetjaren i la ciutat quedà molt afectada.

Època moderna[modifica | modifica el codi]

Plànol de Tarragona al voltant de 1643

Al llarg dels segles XVI - XVII, la ciutat representà un centre important de poder al sud de Catalunya. En general, el SXVI va ser una etapa de relativa prosperitat i creixement, sota l'amenaça dels atacs marítims per part dels otomans i els seus aliats nord-africans, fet que explica la realització d'importants obres de defensa.

Foren importants les escaramusses entre tropes reials i franco-catalanes durant la Guerra dels Segadors: com el Setge de Tarragona (1641), les batalles navals de 1641 (primera i segona) i el Setge de Tarragona (1644). El 1645 la ciutat aixecà la coronela de Tarragona, que estigué en actiu fins a la seva dissolució en 1666.[2]

Josep de Nebot i Font prengué Tarragona el setembre de 1705.[3] Des del 1708, l’exèrcit anglès va fer de Tarragona la seva principal plaça forta, amb la qual va establir connexió permanent amb l’illa de Menorca. Així, va impulsar un procés de fortificació que va actualitzar bona part de les defenses tarragonines, a més de reformar-ne el port.[4] Després de la signatura del Tractat d'Utrecht la ciutat es lliurà a les forces borbòniques de Felipe Manuel de Bette, el marquès de Lede,[5] el 14 de juliol de 1713 pacíficament i sense resistència, ja que les tropes imperials havien rebut l'ordre d'evacuar la ciutat, però l'expedició austriacista de socors comandada per Rafael Nebot fou derrotada al combat de Torredembarra. El marquès de Lede, sota les ordres del duc de Pòpuli, i en última instància per instigació del mateix Felip V d'Espanya, va dur a terme una política de represàlia dels presoners de guerra catalans, que alhora va servir de propaganda per al poder borbònic.[6] Les noves institucions de govern sorgides de la Nova Planta varen significar una ruptura amb el sistema anterior, més proper a la societat real. La Nova Planta afectà molt negativament el creixement econòmic, especialment per culpa de les restriccions al comerç portuari. Aquesta circumstància, que va afavorir el comerç al Port de Salou, era percebuda com a molt negativa per la societat civil local, la qual va pressionar diverses vegades per a l'aixecament de les restriccions comercials del port, que es considerava amb raó, l'element clau per a la prosperitat econòmica de la ciutat. Finalment, el 1769 (comprovar?), es va permetre l'apertura al comerç internacional. La manca d'instal·lacions portuàries, pel deteriorament i la insuficiència de les existents, explica l'esforç en construir un port nou. Després d'anys de negociacions i d'estudis de viabilitat, finalment es varen iniciar les obres d'un nou port (1790), encomanades a Juan Ruíz de Apodaca.

Època contemporània[modifica | modifica el codi]

Il·lustració de l'assalt de Tarragona per les tropes de Napoleó

La ciutat es va veure molt afectada per la Guerra de la Independència o del Francès (1808-14). Inicialment se'n beneficià, donat que acollí la seu de la Junta de Catalunya i rebé un considerable flux de refugiats, elements tots plegats que estimularen l'activitat ciutadana. Però el maig-juny de 1811 la ciutat va ser víctima de l'atac francès Setge de Tarragona que culminà amb la seva presa a l'assalt i un sagnant saqueig de tres dies. Sota domini francès, patí un altre setge, molt menys mortífer que el primer i finalment, en ser abandonada pels ocupants (19 d'agost de 1813), va ser parcialment volada, perdent-se per sempre diverses construccions monumentals, com el Castell del Patriarca. La recuperació posterior va ser relativament ràpida, mercès una política hàbil de les èlits dirigents tarragonines que van gestionar diferents beneficis que li permetessin la reconstrucció i la solvència econòmica futura: reducció de la pressió fiscal (exempció total de contribucions fins a 1826), represa de les obres de construcció del Port modern i l'obtenció de la capitalitat provincial. Al llarg del segle, Tarragona va viure un important procés de creixement demogràfic, canvi econòmic i transformació urbana. L'element essencial d'aquests canvis va ser l'activitat portuària, lligada especialment a l'exportació de vi. El desenvolupament industrial pròpiament dit va ser menor que en altres ciutats catalanes de l'època, però ben present. El nou barri de la Marina o del Port, planificat a inicis del s XIX a partir de les construccions preexistents, va concentrar la major part de les transformacions fins que el 1856 s'aconseguí finalment d'enderrocar la Muralla de Sant Joan i se'n va aprofitar l'espai per a bastir un gran eix viari (Rambla Nova, que permeté finalment la unió entre Part Alta i Marina, per primer cop des de l'època romana. La Segona República Espanyola i la Guerra civil espanyola marcaren una època força convulsa per Tarragona. Durant la post-guerra, es va acollir a una gran quantitat d'emigrants procedents d'Aragó i Andalusia, d'entre altres regions.

Demografia[modifica | modifica el codi]

Tarragona ha patit grans etapes de població al llarg dels seus més de dos mil anys d'història. La Kesse preromana es va convertir en una important capital provincial dins de l'Imperii en centre de poder considerable. Amb la invasió visigoda la ciutat s'anà despoblant per l'efecte de l'emigració al camp, indret més segur en els períodes d'inestabilitat política del regne visigot. Durant el període d'Al-Àndalus la ciutat restà despoblada fins a la seva conquesta als sarraïns gràcies a Robert d'Aguiló, que en recompensa fou nomenat Príncep de la ciutat de per vida. El mateix Robert s'encarregà de la repoblació de la zona, que posteriorment es veieren reforçades per la tasca dels arquebisbes. Durant el període cristià s'anà expandint, però la seva població minvà repetidament en alguns períodes concrets a causa de la seva importància tant estratègica com política, que la feren un objectiu a conquerir en la gran majoria de conflictes bèl·lics que transcorregueren a la zona. No fou fins passada la Guerra del Francès, quan en recompensa per les pèrdues sofertes en el setge del 1811 es donà a Tarragona la capitalitat de la Província de Tarragona i des de llavors la població de la ciutat ha seguit una dinàmica de creixement sostinguda ( amb l'excepció de la pèrdua d'habitants arran de la independència de La Canonja), en part gràcies a la instal·lació durant mitjans del segle XX de les indústries químiques als voltants de la ciutat.

Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
637 765 960 4.915 9.909 19.760 24.709 29.043 25.207 25.009
1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
29.632 32.379 37.120 40.084 45.273 78.238 111.689 112.360 112.283 114.630
1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
112.176 112.795 114.097 117.184 123.584 131.158 137.536 140.184 133.954 -
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

En el cens del 1857 incorpora Monnars, Boella, Ferran, Masricard i Torell; el 1950, Tamarit de Mar; el 1965, la Canonja, fins que el 2010 La Canonja conjuntament amb Masricard recuperen la seva plena municipalitat.

Política[modifica | modifica el codi]

La Ciutat és governada actualment per un executiu en minoria format exclusivament pel PSC, sent-ne el batlle l'Il·lm. Senyor Josep Fèlix Ballesteros.[7]

Maqueta a Catalunya en Miniatura de l'Ajuntament de Tarragona

Les dependències principals delconsistori i el seu edifici més emblemàtic es troben a la Plaça de la Font, a la part alta de la ciutat.

Resultats electorals de Tarragona, 2011
Candidatura Cap de llista Vots Regidors/Consellers % Vots
Partit dels Socialistes de Catalunya - Progrés Municipal Josep Fèlix Ballesteros Casanova 17.826 12 -%
Convergència i Unió Victòria Forns Fernández 9.920 7 -%
Partit Popular Alejandro Fernández Álvarez 9.917 7 -%
ICV - EUiA - EPM Arga Sentís Maté 2.602 1 -%
Altres 4.737 - -%
En blanc 1.695 - -%
Total 27 100%

El dissabte 11 de juny es va constituir l'Ajuntament, esdevenint alcalde Josep Fèlix Ballesteros pels 12 vots dels seus regidors. Victòria Forns i Alejandro Fernández van obtenir 7 vots cada un, també igual al nombre de regidors dels seus partits respectius..

Llocs d'interès[modifica | modifica el codi]

Catedral de Tarragona
L'aqüeducte de les Ferreres, més conegut com el pont del Diable
  • El Conjunt arqueològic de Tàrraco, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 30 de novembre de l'any 2000. Comprèn 14 monuments, 11 dels quals estan situats dins del municipi. Destaca l'Amfiteatre, construït pels romans, on van ser martiritzats sant Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi. Per aquest motiu, encara en època romana, es va construir una basílica sobre l'arena de l'amfiteatre. A aquesta basílica corresponen les ruïnes en forma de creu que es poden veure a l'arena.
  • La Catedral, situada en el punt més alt de la ciutat, a uns 60 m sobre el nivell del mar. La catedral fou construïda sobre l'antic temple romà, aprofitant carreus romans i fins i tot algun sarcòfag, com el que es veu a la façana, a la dreta de la porta principal. Recents excavacions arqueològiques han deixat al descobert un pany de paret de 9 m d'alçada i uns 15 m de llarg a la paret exterior del Claustre (sota el Pla de Palau) que formava part del temple romà original. Aquesta excavació encara està en marxa amb l'objectiu de trobar el següent pany de paret sota del seminari de la ciutat.
  • La Rambla Nova és el passeig més important de Tarragona i fou construïda a meitats del segle XIX. Al voltant de la Rambla s'organitza l'Eixample de Tarragona.
  • El Balcó del Mediterrani, un mirador sobre el mar, al principi de la Rambla Nova. És un dels llocs privilegiats per seguir cada primera setmana completa de juliol el Concurs Internacional de Castells de Focs Artificials Ciutat de Tarragona.
  • El Portal de Sant Antoni, entrada construïda a mitjans del segle XVIII.[8]
  • La plaça de la Font, que ocupa una part de l'arena de l'antic circ romà. La presideix l'edifici del Palau Municipal, de façana neoclàssica.
  • La plaça de la Imperial Tàrraco, el punt on conflueixen la carretera de València i la de Lleida, i és una de les principals entrades a la ciutat. En aquesta plaça hi ha la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili, l'edifici de la subdelegació del Govern, la seu central de Caixa Tarragona i l'estació d'autobusos.
  • El Mercat Central de Tarragona, un edifici modernista de l'any 1915, projectat per l'arquitecte municipal Josep Maria Pujol i de Barberà.
  • La Casa de la Festa de Tarragona, a la Via Augusta, 4, un equipament cultural que permet conèixer els elements identitaris de les Festes de Santa Tecla i la seva seqüència ritual durant tot l'any. Obre les portes el 2007.
  • El Port de Tarragona, un dels ports més importants d'Espanya.

Museus[modifica | modifica el codi]

Hi ha diversos espais museístics a Tarragona:

  • Museu Bíblic Tarraconense Gràcies als seus viatges a la Terra Santa i altres països de l'Orient Mitjà, el Dr Josep Vallès, va aconseguir diverses peces arqueològiques, mapes, reproduccions
    El MNAT vist des del Passeig de Sant Antoni.

i objectes de culte relacionats amb el món de la Bíblia que van ser dipositats al Museu Bíblic fundat el 1930.[9]

Cultura i tradicions[modifica | modifica el codi]

Els Castells[modifica | modifica el codi]

La tradició castellera de Tarragona està molt arrelada des d'antic, fins al punt que, fent un símil amb la capitalitat de la província, s'anomena a Tarragona "la Capital dels castells".[15] És per això que cada dos anys és la seu del concurs de castells.

Castellers vallencs i tarragonins[modifica | modifica el codi]

Des de fa més de dos-cents anys els castells han format una part molt important de les celebracions de la ciutat, especialment de les Festes de Santa Tecla de Tarragona. Durant tot el segle XIX, amb molt escasses absències provocades per epidèmies o guerres, els castellers omplien els carrers de la ciutat els dies de festa amb les seves cercaviles i actuacions.

Els castells van viure una primera època d'or i Tarragona va ser la plaça privilegiada que va veure les millors actuacions de les colles de Xiquets de Valls. L'any 1881, per exemple, van aixecar el 4 de 9 sense folre i possiblement també el 3 de 9 sense folre. Els aficionats castellers tarragonins col·laboraven activament amb les colles vallenques i també van actuar amb colla pròpia entre els anys 1885 i 1897, sota el nom de Xiquets de Tarragona-Colla de la Mercè.

Els primers anys del segle XX van ser temps difícils per als castells. Desapareguda la colla de la Mercè, els castellers vallencs van continuar actuant a les festes tarragonines però molt lluny d'assolir les grans construccions dels anys anteriors.

Colla Vella i Nova dels Xiquets de Tarragona[modifica | modifica el codi]

L'any 1926 els aficionats locals van crear la colla dels Xiquets de Tarragona i des d'aleshores la ciutat ha comptat sempre amb colla pròpia. Al Vendrell sorgien els Nens del Vendrell i començava així el que s'ha anomenat com Renaixença castellera. Es creen noves colles i s'estenen les actuacions on es tornen a veure castells de vuit. A Tarragona apareix la Colla Nova (1932-34) mentre l'altra colla local va prendre el nom de Colla Vella. Les dues colles van rivalitzar especialment als concursos de castells de 1932 i de 1933 que es convoquen per primer cop a Tarragona.

La sublevació militar del 1936 va estroncar tot aquell procés de recuperació i després de la guerra les colles de castells van reprendre la seva activitat amb gran

La colla dels Xiquets de Tarragona muntant un 3 de 9 amb folre al Concurs de Castells de Tarragona

dificultat. Els castellers tarragonins es van agrupar en una sola colla que va adoptar el nom de Xiquets de Tarragona. Els anys 50 la ciutat va tornar a organitzar el concurs de castells i el 1951 es crea la Colla Nova dels Xiquets de Sant Magí que va revifar la rivalitat local.

Els anys seixanta van ser de gran rivalitat entre les colles vallenques (la Vella i la la Muixerra) i els Nens del Vendrell. Mentre les colles tarragonines estaven estancades en els castells de set, amb pocs efectius i poques actuacions. En la diada de Santa Tecla del 1965, per primera vegada, les dues colles van caminar el pilar de 4 des del Pla de la Seu fins a la plaça de la Font.[16] L'any 1970, per decisió municipal, es van unificar en l'actual Colla de Castellers Xiquets de Tarragona, mentre que l'any 1979, veient la poca volada que la colla tenia, un grup de castellers s'escindí de la colla i, conjuntament amb antics castellers de la Colla Nova de Sant Magí que havien deixat l'activitat arran de la fusió, creà la Colla Jove Xiquets de Tarragona, que contribuí molt a la revifalla de la qualitat castellera gràcies a la rivalitat entre les dues colles. A més, l'any 1988 es fundà la colla dels Xiquets del Serrallo i el 1990, la més jove, la Colla Castellera de Sant Pere i Sant Pau.

Actualment doncs, i per ordre d'aparició, la ciutat té el plaer de ser la seu de quatre colles.

Actes culturals a la ciutat i Institucions[modifica | modifica el codi]

Tarragona va presentar una candidatura que va ser desestimada per esdevenir capital cultural europea el 2016. Sí que va ser elegida, però, com a seu dels Jocs del Mediterrani de 2017.[18]

Rectorat de la URV.

Tarragona fou també la Capital de la Cultura Catalana el 2012.[19]

La ciutat compta amb dos teatres que realitzen programacions contínues al llarg de l'any, com la Mostra de teatre jove'[20] i obres de teatre regulars, a més d'utilitzar-se per a cerimònies i, en alguns casos, com a emplaçaments per fer mítings i conferències:[21] El teatre Metropol i el Teatre Tarragona,[22] aquest últim de recent reinauguració.

La Biblioteca de la ciutat, la Biblioteca Pública de Tarragona és una biblioteca de titularitat estatal, creada el 1843[23] i que està situada al carrer Gasòmetre. A la biblioteca s'hi ofereixen diverses activitats culturals i s'hi guarden registres de la ciutat.

El principal institut de secundària de la ciutat és l'Institut Antoni de Martí i Franquès, dedicat al científic tarragoní Antoni de Martí i Franquès. Concretament, fou fundat el 1845.

Universitat Rovira i Virgili[modifica | modifica el codi]

Article principal: Universitat Rovira i Virgili

La Universitat Rovira i Virgili és la institució educativa de màxim nivell a la ciutat. Es va crear el 1991 a partir dels centres existents a Reus i Tarragona dependents de la Universitat de Barcelona i significà la recuperació dels estudis universitaris a Tarragona d'ençà del segle XVI. Les instal·lacions de la universitat a Tarragona es troben disperses en dos campus: el Campus Catalunya (al centre de la ciutat) i el Campus Sescelades (proper a Sant Pere i Sant Pau). El Rectorat està situat a l'edifici de l'antic escorxador municipal.

Porta el nom de Rovira i Virgili, en honor del fill il·lustre de la ciutat.

Encesa de la Víbria al Pla de la Seu

Festes tradicionals i esdeveniments singulars[modifica | modifica el codi]

Símbols[modifica | modifica el codi]

Tarragona no té ni bandera ni escut oficialitzats per la Generalitat. Malgrat això, l'Ajuntament de la ciutat empra la mateixa bandera i escut des del segle XIV. Hi ha propostes alternatives per part de la Societat Catalana de Genealogia, que varien del disseny històric.

Personalitats lligades a Tarragona[modifica | modifica el codi]

Categoria principal: Tarragonins

Esports[modifica | modifica el codi]

El Club Gimnàstic de Tarragona és l'entitat poliesportiva més important de la ciutat. Es va fundar l'any 1886, però fins al 1914 no va tenir una secció de futbol. Actualment, el primer equip de futbol masculí del Nàstic milita a la Segona divisió de la Lliga espanyola. El seu president és José María Fernández i disputa els seus partits al Nou Estadi, de propietat municipal i amb un aforament de 14.500 espectadors.

En bàsquet, el primer equip de la ciutat és el Club Bàsquet Tarragona (CBT), que competeix a la lliga LEB. Altres equips de la ciutat, són per exemple l'Associació Deportiva de Torreforta (ADT) i TGN Bàsquet Club.

El Club Voleibol Sant Pere i Sant Pau, fundat el 1982, competeix en la divisió d'honor de la Superlliga de Voleibol masculina.

El Club Natació Tarraco, fundat l'any 1963, és una altra entitat esportiva important a la ciutat, que compta amb uns 3.200 socis, 200 dels quals federats en natació i waterpolo.

El Reial Club Nàutic de Tarragona, fundat el 1878, té seccions de Vela, Rem, Motonàutica, Pesca...

El Club Atletisme Tarragona, fundat el 1990, és el primer club d'atletisme de la província i compta amb atletes que han competit a nivell estatal i internacional. El club, format per només un centenar de socis, aspira a tornar a la Primera Divisió de la Lliga Catalana de Clubs d'Atletisme.

El Club de Rugby Tarragona és un club de rugbi de la ciutat fundat el 1986. Els colors morat i negre de l'equipament es van triar com a homenatge a la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona.[25] Els equips sèniors han disputat només la Primera i la Segona Divisió Catalana.[26] Puntualment, han jugat altres trofeus, com el de Quatre Barres, que el 2007 els va dur per primer cop a jugar fora de Catalunya.[27] La temporada 2009 va crear un equip de rugbi a 13 que participa en el Campionat de Catalunya de Rugby Lliga.[28] L'any 2011 va celebrar el seu 25è aniversari amb diverses activitats.[29]

Tarragona fou seu dels jocs juvenils Europeus del 2010 i serà seu dels Jocs del Mediterrani de 2017.

Agermanaments[modifica | modifica el codi]

Avinyó, França França França (1968)
L'Alguer, Sardenya Itàlia Itàlia (1972)
Orléans, França França (1978)
Cuernavaca, Mèxic Mèxic (1980)
Stafford, Anglaterra Anglaterra (1992)
Klagenfurt Àustria Àustria (1996)
Pompeia Itàlia Itàlia (2006)

A més, a causa dels Jocs del Mediterrani, l'alcalde de Tànger, al Marroc, va venir a la ciutat per veure'n les instal·lacions. Com que durant la candidatura de Tarragona, la ciutat nord-africana va ajudar-la molt, l'alcalde marroquí va demanar al de Tarragona que recolzés la candidatura de Tànger per als Jocs del Mediterrani de 2021. L'alcalde Josep Fèlix Ballesteros s'hi va avenir, i proposà alguna mena de vincle que unís les dues capitals, fos culturalment, esportivament o d'alguna altra forma. És possible que, en un futur, la ciutat de Tarragona s'agermani amb Tànger.[30]

Vistes de la ciutat[modifica | modifica el codi]

Vista des del nucli antic o part alta.


Vista des del Fortí de la Reina.


Vista del Nord-Oest de Tarragona.


Rambla Nova.


Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Padró municipal a data d'01-01-2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30-12-2013. [Consulta: 06-01-2014].
  2. Jordà Fernández, Antoni. Història de la ciutat de Tarragona. Cossetània Edicions, 2006, p. 89. ISBN 8497912276. 
  3. Kamen, Henry. Philip V of Spain: The King who Reigned Twice (en anglès). Yale University Press, 2001, p. 45-46. ISBN 0300087187. 
  4. «Ruta 1714 (Tarragona)». Web. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 5 juliol 2014]. CCBYSA
  5. de Cadenas y Vicent, Vicente. Caballeros de la Orden de Santiago, siglo XVIII, Volum 2 (en castellà). Ediciones Hidalguía, 1977, p.188. ISBN 8400037200. 
  6. Serra i Sellarés, Francesc. Catalunya, 1714. Un viatge als escenaris de la Guerra de Successió i al temps del barroc. Generalitat de Catalunya, p.118. ISBN 9788439386704. 
  7. http://www20.gencat.cat/docs/Justicia/Documents/ARXIUS/doc_24132780_1.pdf
  8. «Portal de Sant Antoni» (en català). turieco.com. [Consulta: 21-nov-2012].
  9. «Museu Bíblic Tarraconense» (en català). turieco.com. [Consulta: 21-nov-2012].
  10. «Museu d'Art Modern de Tarragona» (en català). turieco.com. [Consulta: 21-nov-2012].
  11. «Museu del Port de Tarragona» (en català). turieco.com. [Consulta: 21-nov-2012].
  12. AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 116-117. ISBN 84-393-5437-1. 
  13. «Museu Nacional d'Arqueologia de Catalunya (Tarragona)» (en català). turieco.com. [Consulta: 21-nov-2012].
  14. «Museu Diocesà de Tarragona» (en català). turieco.com. [Consulta: 21-nov-2012].
  15. https://www.tarragona.cat/cultura/festes-i-cultura-popular/els-castells-a-tarragona
  16. «Patronato local de las «colles de castellers»» (en castellà). La Vanguardia, núm. 31.023, 3 de març de 1966, p. 39 [Consulta: 13 de febrer de 2013].
  17. http://www.concursdecastells.cat/ranquing-2013
  18. http://www.324.cat/noticia/1419547/poliesportiu/Tarragona-es-escollida-per-organitzar-els-Jocs-del-Mediterrani-de-lany-2017
  19. http://www.ccc.cat/memoria12.php
  20. http://surtdecasa.cat/camp/agenda/20a-mostra-de-teatre-jove-2013
  21. http://www.youtube.com/watch?v=E87nIoZQ8pY
  22. http://www.tarragona.cat/cultura/teatre-dansa-musica/teatre/teatres-de-tarragona/teatre-tarragona
  23. Biblioteca Pública de Tarragona, Generalitat de Catalunya
  24. Lluís Pons d'Icart, TarracoWiki
  25. CRT. Història del Club Rugby Tarragona. CRT. 
  26. ACRL. Club Rugby Tarragona. ACRL. 
  27. 324.cat. El Club Rugby Tarragona juga el seu primer partit fora de Catalunya disputant la Copa Quatre Barres. 324.cat, 18 de desembre del 2007. 
  28. El Punt. El Tarragona-Valls enceta el català de rugbi lliga. El Punt, 18 d'abril de 2009. 
  29. EsportCatalà. Tarragona fa festa grossa amb Santa Tecla i l'aniversari del CR Tarragona. EsportCatalà, 16 de setembre de 2011. 
  30. L'alcalde de Tànger visita Tarragona. (castellà).

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]