Catedral de Tarragona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Catedral Basílica Metropolitana i Primada de Tarragona
Spain.Tarragona.Catedral.Pla.Seu.00.JPG
Situació
• Territori Catalunya
• Regió Camp de Tarragona
• Província Província de Tarragona
• Comarca Tarragonès
• Municipi Tarragona
• Coordenades 41° 7′ 9″ N, 1° 15′ 29″ E / 41.11917°N,1.25806°E / 41.11917; 1.25806Coord.: 41° 7′ 9″ N, 1° 15′ 29″ E / 41.11917°N,1.25806°E / 41.11917; 1.25806
Altitud 69,5 msnm
Fitxa tècnica
Estil Gòtic
Començament s.XII
Acabament s.XIV
Consagració juny de 1331
Diòcesi Arquebisbat de Tarragona
Categoria Seu catedralícia
Festivitat Santa Tecla
Material Carreus
Estat d'ús Bo
Característiques
Planta Basilical de creu llatina amb tres naus i creuer, amb tres absis esglaonats ( s. XIV )
Claustre gòtic ( 1146 )
Retaule gòtic de Pere Joan ( 1426 )
Vistes
Spain.Tarragona.Catedral.Plano.svg
planta
Catedral de Tarragona
Bé Cultural d'Interès Nacional
Catedral de Santa Maria
Tipus: MH-ZA
Identificador: BIC:RI-51-0000086
BCIN: 214-MH-ZA
IPA: 235

La catedral basílica metropolitana i primada de Tarragona és la seu catedralícia de l'arquebisbat de Tarragona. És a la part més alta de Tarragona, al centre de la ciutat medieval, que havia ocupat el fòrum de la Tàrraco romana, a la part superior on hi havia el recinte dedicat al culte amb el Temple.[1] Així, es pot comprovar que el claustre de la catedral aprofita algun dels murs del tèmenos romà que envoltava el temple.

Segons Francesc Eiximenis, en l'organització d'una ciutat i la posició dels seus edificis, a la catedral li corresponia:

« … en lo mig de la ciutat deu esser la Seu, e pres d'ella deu ser gran e bella plaça…de la Seu deu estar lo bisbe e pres d'ell los sacerdots: e per això la dita plaça no deu sostenir profit per no torbar l'ofici divinal ne aquells que són dats al Server de Déu. »
Francesc Eiximenis, Dotzé del crestià o regiment civil dels homes e de les dones

Concebuda i iniciada en estil romànic a l'últim quart del segle XII, es va finalitzar al segle XIV quan els plantejaments arquitectònics ja eren plenament gòtics. Des del punt de vista constructiu i tipològic es pot relacionar amb la Seu Vella de Lleida obra contemporània.

Dins de les seves dependències està constituït el Museu Diocesà de Tarragona.

El 3 d'abril de 1905 va ser declarada Monument Nacional.[2]

Història[modifica | modifica el codi]

Tarragona amb la catedral al fons.
Façana principal.

Quan Ramon Berenguer III l'any 1118 va reconquistar la ciutat als musulmans, la va cedir a l'arquebisbe Oleguer per la seva repoblació,[3] i el 1154 els primers canonges sota l'orde de Sant Agustí es van establir a la catedral en unes dependències en la part on avui hi ha el claustre, aprofitant construccions romanes de l'antiga Tàrraco, a la part més alta de la ciutat, i l'antiga mesquita àrab, cristianitzada sota l'advocació de santa Tecla[4]

Segons Puig i Cadafalch, el plànol de les catedrals de Lleida i Tarragona respon a un tipus força estès sobretot a la França septentrional (Normandia) i bàsicament lligada als monjos benedictins, amb característiques de grans absis i un creuer de grans dimensions. El cister va aportar a més a més les solucions tecnològiques per la sustentació dels edificis com l'arc ogival o la volta de creueria, així aquestes dues catedrals presenten la combinació de l'arquitectura romànica amb elements gòtics.[5]

Amb l'ànim d'engrandir-la, es comencen a rebre donacions per la construcció d'una nova catedral cap als anys 1170. En aquest any el bisbe Hug de Cervelló va destinar part del seu testament per l'obra. Va continuar beneficiant-se de més donacions per part de bisbes i reis com Alfons el Cast i Pere el Cerimoniós.

Sota el manament del bisbe Berenguer de Vilademuls el 1184 l'absis estava acabat. Amb el bisbe Aspàreg de la Barca (1215-1234) es va obrir al culte la part de la capçalera. El 1250 Pere d'Albalat va encarregar la construcció del cimbori al mestre d'obres Bernat i l'any 1277, aproximadament un segle després del començament de l'obra, es va encarregar la realització de la porta principal al mestre Bartomeu de Girona. Tanmateix el timpà i la resta dels apòstols i profetes esculpits són deguts a Jaume Cascalls i el seu taller (Jordi de Déu) durant els anys 1375.[6]

L'any 1305 el bisbe Roderic Tello es va fer el càrrec del pagament del penúltim tram de la nau central i l'arquebisbe Joan d'Aragó i d'Anjou fill de Jaume el Just, al juny de l'any 1331 va consagrar la nova catedral.

Tanmateix, com era habitual a la construcció de les catedrals, les obres van continuar entre els segles XIV i XVIII amb construccions a l'interior i a les dependències del claustre de capelles en els estils gòtic, renaixentista i barroc.

Les obres de restauració i conservació s'han portat a terme entre els anys 1999 i 2001 pels arquitectes Joan Figuerola i Joan Gavaldà, així com posteriors campanyes d'excavacions arqueològiques i restauració de capelles. Després d'una prospecció geofísica al subsòl de la catedral, l'any 2007, es van trobar indicis que a sota hi ha el temple romà dedicat a August (63 aC - 19 dC) sota la nau central. Ja hi havia notícies d'aquest temple per les monedes a les emissions realitzades en l'època de Tiberi on hi ha referències a la divinitat d'August i mostren un temple amb columnes frontals que es va construir en el seu honor, com es creu que té el descobert:

  • Sesterci de Tàrraco posterior 15 dC
  • Dupondi de Tàrraco posterior 21-22 dC
  • As d'Emèrita 14-37 dC[7]
Es pot observar la malla col·locada a la part superior de la nau central, que forma part de la primera part de les obres. També s'observa que no hi ha orgue, ja que s'està restaurant des del 2007 (Juny del 2010).

A principis de juny del 2010 s'iniciaren les obres de restauració, en dues fases i amb una inversió de 2,8 milions d'euros:

  • Primera actuació (juny del 2010 - 2011). Restauració dels paraments de la volta i els murs, i la seva neteja i consolidació. Posteriorment, es faran els treballs de recuperació i consolidació de les pintures murals i les policromies situades a zones puntuals de murs, voltes, nervis i capitells, així com es restauraran el cadirat del cor, tretze capelles, un sepulcre i diversos murs del tancament de l'església.
  • Segona actuació (2012). Seran obres destinades a resoldre els problemes amb les instal·lacions elèctriques, contra incendis i de control d'humitats, així com amb la substitució del paviment.

Canònica[modifica | modifica el codi]

Hi ha notícies de l'existència de canonges des de finals del segle XI, però l'estructuració va ser a partir de l'any 1154 per l'arquebisbe Bernat Tort, segons l'orde de Sant Agustí amb canonges vinguts del monestir de sant Ruf prop d'Avinyó, orde al qual anteriorment pertanyia el bisbe i que havia imposat la reforma gregoriana del segle XI. El papa Climent VII secularitza als canonges de la catedral el 4 de desembre de 1530.[8]

Per la vida comunitària dels canonges es va dotar de les dependències necessàries a l'entorn del claustre, com el dormitori, el refetor, el celler, la cuina i la sala capitular, a més a més del prior claustral, es van anar anomenant les figures del paborde que administrava els béns, l'ardiaca per l'ajuda a la celebració dels oficis, el tresorer que s'ocupava de les despeses del culte, el sagristà major, que tenia al seu càrrec el servei del culte, el cambrer que tenia cura del vestuari, el cabiscol dirigent del cor, el succentor o sotscabiscol que ensenyava els cants, l'hospitaler encarregat de l'hospital i l'infermer que cuidava de la infermeria.[9]

Edifici interior[modifica | modifica el codi]

El cimbori de la catedral des de l'interior.

És un temple de transició del romànic al gòtic. La nau central té una alçada de vint-i-sis metres més dotze del cimbori, per 16,50 metres d'amplada. Les naus laterals mesuren tretze metres d'alçada per 8,25 d'amplada. La longitud és d'uns cent metres des del frontispici fins a la capçalera.

Consta de planta basilical de creu llatina amb tres naus i creuer ben definit que sobresurt de les naus però amb braços desiguals a causa del claustre que s'hi és a la part septentrional així com l'absidiola d'aquest mateix costat també és desigual a la seva parella del costat oposat. La capçalera conté tres absis semicirculars escalonats amb presbiteris profunds, destacant el central. L'absis central té tres finestres a la seva part inferior i set en la superior de forma apuntada.

Sobre el tram adjunt a l'absis del costat de l'Epístola hi ha la torre del campanar.

Les naus estan cobertes amb voltes de creueria de nervis motllurats sostinguts per pilars cruciformes amb columnes adossades de dos amb dos i amb capitells decorats amb reminiscències de l'art hispà musulmà sobre els que reposen els arcs faixons de les voltes. Les finestres es presenten principalment de dos tipus les romàniques amb arquivoltes i les gòtiques amb vitralls de traceries calades.

El cimbori és octogonal construït a la meitat del segle XIII amb volta de creueria i suport de trompes angulars, mainells i vitralls de colors.

El presbiteri i l'absis central tenen un notable paviment de l'època romànica, està format per plaques de pedra i marbre de diversos colors formant uns dibuixos geomètrics, en opus sectile on dominen els entrellaçats sobresortint els colors, taronja, groc, blanc i negre. És d'una fabricació seriada i no completament artesanal, ja que no hi ha gran varietat de peces amb formes diferents. Paviments d'aquesta mateixa classe es realitzaven a l'edat mitjana com es demostra a la basílica de Montecassino a Itàlia, de Santa Maria d'Alaó de Sopeira o Saint-Benoît-sur-Loire a França.[10]

Cor[modifica | modifica el codi]

El cadiratge del cor és obra del saragossà Francisco Gomar del segle XV realitzat amb fusta de roure de l'any 1478 fins a 1492 i durant el bisbat de Pere d'Urrea (1445-1489). Es manté in situ encara que el mur occidental es va desarmar i avui es guarda al museu.

Orgue[modifica | modifica el codi]

L'orgue de grans dimensions va ser realitzat a la segona meitat del segle XVI, per substituir l'anterior del segle XV. El disseny del moble es deu a l'arquitecte Mossen Jaume Amigó, rector de Tivissa i arquitecte, un dels introductors del renaixement a Catalunya. La part instrumental i maquinària, que és l'òrgan en si, fou a càrrec dels mestres orgueners Salvador Estrada i Pere Arrabasa entre els anys (1561) i (1567). Les talles i imatges en la fusta les executaren els escultors Pere Ostris i Jeroni Xanxo entre 1562 i 1566. Les portes que el tanquen les van pintar per ambdues cares Pere Serafí i Pier Paolo de Montalbergo amb la representació de l'Anunciació a l'exterior realitzada a la grisalla, l'Adoració dels Pastors i la Resurrecció de Crist en policromia a la part interior. L'any 1929 el mecanisme musical antic de Salvador Estrada, així com els tubs gravats i pintats es varen substituir, pels de l'òrgan romàntic (procedent de la finca mar-i-cel de Sitges) donat al Cardenal Vidal i Barraquer per Mr. Deering, hispanista nord-americà. Posteriorment l'any 1974 l'orgue va ser reformat i és el que es va mantenir fins a l'any 2010, quan s'aprofità l'inici de la IV fase de les obres de restauració de la Catedral per fer-li la necessària restauració. En l'actualitat l'òrgan està ja en la darrera fase d'aquest acurat i laboriós procés de restauració. El 6 de novembre de 2012 va arribar des de Heythuyse, Holanda, el primer camió amb els tubs, els quals ja s'estan instal·lant. El nou orgue amb 2712 tubs i 53 registres s'inaugurarà el proper dia 16 de juny de 2013 i buscar ser l'hereu de l'antic instrument renaixentista.[11][12][13]

Capelles del costat de l'Evangeli[modifica | modifica el codi]

Tomba del bisbe Terés, projectada per Pere Blai.

Explicades de l'entrada principal cap a la capçalera del temple en sentit de les agulles del rellotge. A les capelles construïdes a partir del segle XIV, és on es manifesta més el canvi cap a l'estil gòtic.

Capella de la Verge Maria
Feta construir l'any 1520 per l'arquebisbe Pere de Cardona com panteó familiar. Té un retaule procedent de l'església parroquial de Solivella i signat pel pintor Mateu Ortoneda del primer terç del segle XV.
Capella de la Mare de Déu de Montserrat
Allotja un retaule confeccionat amb tres dels quatre carrers del retaule gòtic del Monestir de Santes Creus iniciat per Guerau Gener i finalitzat per Lluís Borrassà a començaments del Segle XV.
Capella de la Concepció
D'estil barroc de l'any 1674, sufragada pel canonge Diego Girón de Rebolledo, va ser projectada per fra Josep de la Concepció qui va tenir sota la seva direcció a artistes com Joan Costa, Francesc Grau ajudat per Doménech Rovira, els qui van esculpir el retaule, on s'aprecia clarament l'estil barroc igual que als sepulcres de la família Girón de Rebolledo dels mateixos autors, amb la representació de les arts liberals junt amb la Resurrecció de Crist i a tots dos costats la Fe i l'Esperança. Els frescs de la cúpula, de la volta i dels arcs formers les va realitzar el pintor Francesc Tramulles a l'últim quart del segle XVIII. Les pintures de les parets són de Josep Juncosa.
Capelles de Sant Fructuós i Sant Joan
Realitzades per l'arquitecte Pere Blai d'estil renaixentista van ser encarregades per la seva sepultura pel bisbe Joan Terès i Borrull, es va començar a construir l'any 1592. Mort el bisbe, Blai va dissenyar el sepulcre, obrint el mur divisori de les dues capelles per allotjar-ho sota l'arc de comunicació, el sarcòfag es tracta d'una urna quadrada que fa de base a un templet sostingut per columnes corínties en marbre i jaspi, aquest templet té una cúpula semiesfèrica.
Capella del Sant Sepulcre
Construïda el 1494, hi ha un sarcòfag romà aprofitat al gòtic amb un Crist jacent envoltat de figures representant les tres Maries, Sant Joan Evangelista, Josep d'Arimatea i Nicodem.
Capella del Santíssim
Construïda com a perllongament del creuer i amb un gran arc de triomf a la seva entrada. L'any 1580 el bisbe Antoni Agustí i Albanell, va voler transformar-la per albergar la seva sepultura, van treballar en això Jaume Amigó, Pere Blai i Bernat Càceres fins a l'any 1592, es va afegir una cúpula amb cimbori octogonal amb pilastres dòriques dobles i es van excavar en els seus gruixuts murs tres capelles amb arc de mig punt que va servir, la primera de l'esquerra, per allotjar el sepulcre de l'arquebisbe, la decoració del fons està feta a base de marbres i amb pintures representant el tema de l'Eucarístia amb imatges de profetes. Realitzades per Nicolás Larrant i Domingo Albrioni.[14]
Capella de Santa Bàrbara
La seva construcció és del segle XIV costejada per Bernat Rufaca, en l'actualitat amb un retaule barroc de l'any 1765.
Retaule d'Aloi de Montbrai (1368)
Capella de Santa Maria dels Sastres
Construïda abans del 1350 i reformada sota el mandat del bisbe Pere de Clasquerí (1358- 1380) al lloc de l'absis de l'estructura original, del costat de l'Evangeli. Des del punt de vista econòmic va ser durant el primer temps de la seva edificació comparable a de l'altar major. Pertanyia a la confraria del gremi dels sastres, se celebrava la festa de la Nativitat amb gran solemnitat i pertanyien a aquesta germandat la majoria dels canonges.

És de planta hexagonal amb un retaule en alabastre de l'any 1368 realitzat pel mestre Aloi de Montbrai cenyit dins un rectangle i quatre registres, amb escenes de la vida de la Verge i Jesús i a la seva part central amb la figura de la Verge amb Nen. A l'entrada a l'arc de triomf estan esculpits els dotze profetes majors i els dotze menors que anuncien l'arribada del Messies. A l'alçada d'un terç dels seus murs hi ha un fris de petits arcs conopials amb mènsules de figures humanes al·lusives en les seves accions a la confraria dels sastres. Ho ressegueix una cornisa superior decorada amb temes florals entrellaçats amb éssers monstruosos i fantàstics i sobre aquesta hi ha una barana calada amb una galeria que recorre tot l'absis. Posseeix una volta de creueria estelada, la nervadura de la qual reposa sobre quatre parelles d'escultures de personatges de mida mitjana. Té uns vitralls amb traceria gòtica.

Capella Major[modifica | modifica el codi]

Imatge de Santa Tecla a la predel·la d'alabastre policromat

El presbiteri és presidit per un retaule gòtic d'alabastre. El dia 8 de març de 1426 la seva construcció fou acordada entre l'arquebisbe Dalmau de Mur i l'escultor Pere Joan. Tres anys més tard, el 15 d'abril de 1429, l'arquebisbe Dalmau de Mur posava la primera pedra del retaule i hi consten àpoques i albarans signats el 18 de gener de 1434 i del 15 de desembre de 1436, en els quals Pere Joan consta com a mestre del retaule, una tasca que compatibilitzava amb la construcció del retaule de Saragossa també per encàrrec de Dalmau de Mur.[15] L'obra està construïda en alabastre policromat amb la figura central de la Verge i el Nen amb les imatges de sant Pau i santa Tecla (patrona de Tarragona) a ambdós costats, a més a més de les escenes de la vida de Crist i la vida i martiri de Santa Tecla amb nombroses figures de mida petita, de gran gracilitat.[16] Està coronat per pinacles amb motllures i traceries. Al sòcol de la seva base presenta una decoració de motius vegetals amb figures humanes i d'animals podent-se veure també els escuts dels arquebisbes Dalmau de Mur i Pere de Sagarriga i de Pau. L'ara de l'altar d'estil romànic arcaïtzant és d'una sola peça sobre columnes i un frontal amb relleus de la vida de la santa titular de la catedral. El frontal de marbre blanc monolític, dedicat a sant Pau i a santa Tecla pertany al mateix taller que la major part de l'escultura de figures realitzades al claustre, té forma rectangular i està emmarcat per motllures i estructurat en dos nivells de compartiments a tots dos costats d'un central on està representat Sant Pau assegut beneint a santa Tecla.

Sepulcre de Joan d'Aragó
Al presbiteri hi ha el sepulcre de l'arquebisbe Joan d'Aragó mort el 1334 fill de Jaume el Just i Blanca de Nàpols. En un arcosoli polilobulat emmarcat per uns pinacles ornamentats amb una excel·lent arquitectura gòtica italianitzant, el sarcòfag és sobre dues figures de lleons i llaurat a la seva cara frontal un epitafi amb les referències dels miracles realitzats pel difunt. A sobre la tapa, hi ha la figura jacent de l'arquebisbe, les mans encreuades i el cap sobre dos coixins, vestit amb els atributs episcopals; el bisbe somriu, volent expressar una mort santa. Crida l'atenció la fisonomia juvenil en la qual està obrada la cara, que en morir ja portava trenta-tres anys de mandat. Acompanyat per un seguici de familiars i sants protectors com sant Fructuós de Tarragona, santa Tecla, sant Lluís de Tolosa, santa Isabel d'Hongria (avantpassats del difunt) i sant Lluís rei de França, (aquestes imatges es guarden al Museu Diocesà de Tarragona). A la part alta del mur hi ha una representació de l'ascensió de la seva ànima al cel traslladada per dos àngels.

El monument elaborat amb marbre blanc de vetes grises fa suposar que són marbres antics espoliats de l'antiga Tarraco.

Sobre aquest mausoleu hi ha un armari reliquiari dins el mur, obert a manera de finestral, que custodia el braç de santa Tecla, patrona de Tarragona, obtingut en 1320 a Armènia mitjançant els ambaixadors de Jaume el Just.

Capelles del costat de l'Epístola[modifica | modifica el codi]

Façana del costat de l'Epístola exterior.
Gàrgola exterior del costat de l'Epístola.
  • Capella de Sant Oleguer

D'aquesta capella va desaparèixer a la guerra civil espanyola de l'any 1936 un retaule de l'escultor Lluís Bonifaç i Massó, on estava representat el bisbe Oleguer, titular de la capella, a l'acte de l'atorgament del feude de Tarragona al príncep Robert d'Aguiló.

  • Capelles dins el Creuer de la part nord:
    • Capella de Sant Lluc. És dintre d'una petita absidiola del creuer, amb un retaule del segle XVII atribuït al pintor Juncosa.
    • Capella de Sant Tomàs. Antigament dedicada a santa Magdalena. Del segle XVI
    • Capella del Crist de la Salut. Segle XVI Amb una talla del Crist de la Salut del segle XV acompanyat amb les imatges de la Verge i Sant Joan.
    • Capella del Rosari. Del segle XVI.
  • Capella de la Presentació

La més antiga va ser reformada i hi ha petits caps coronats amb flors, amb gran semblança a la porta principal de la façana de la catedral. Guarda un retaule del segle XIX de l'escultor Vicenç Roig.

  • Capella de Sant Francesc

L'arquitecte Jaume Amigó va dirigir les obres l'any 1584, mostra pintures representant l'Epifania i els Sants Innocents.

  • Capella de Santa Tecla

Capella barroca, antic baptisteri, construïda l'any 1777 per l'arquitecte Josep Prats amb estil barroc tardà ja pràcticament neoclàssica. Les escultures van ser realitzades per Carles Salas representant la vida de la santa i les virtuts cardinals. La reixa de forja és de la mateixa època barroca de l'artesà Onofre Camps.

  • Capella de Sant Miquel i tots els Àngels

Construïda cap a la meitat del segle XIV, va ser fundada pel canonge Guillem Botsom, segons un document de l'any 1379 on s'especifica que ja estava en plena construcció.

Per la seva dedicació, la capella té la decoració escultòrica inspirada en els àngels representats a l'arc de l'entrada a la capella, a la cornisa amb instruments musicals, a les mènsules dels arcs de l'absis de la capella, on són portadors de bandes amb la lletra dels seus cants. A les mènsules del tram recte abans de l'absis estan representats els quatre evangelistes. El conjunt escultòric de la capella es remata amb les tres claus de volta, a la de l'absis hi ha un Maiestas Domini amb la bola del món a la mà esquerra mentre està beneint amb la dreta. La clau central és la que s'està en pitjor estat de conservació i representa una figura femenina amb dos animals als seus peus. La clau del tram recte de la capella té la seva dedicació a Sant Miquel lluitant contra el drac de set caps.

Aquest conjunt escultòric s'atribueix als col·laboradors de Jaume Cascalls, ja que per la dècada de 1370 estaven obrant a la decoració de la façana de la catedral.[17]

Té un retaule de Sant Miquel de Bernat Martorell del segle XV que procedeix de l'església de la Pobla de Cérvoles.

  • Capella del Baptisteri o antiga de Santa Úrsula i les Onze mil Verges

Realitzada durant els anys 1340 i 1344 va ser patrocinada pel bisbe Arnau Sescomes, que està enterrat al paviment de la capella, la va fer construir per honrar les relíquies de santa Úrsula i d'altres verges donades pel seu predecessor l'arquebisbe Joan d'Aragó. En aquesta capella es pot observar gran quantitat d'elements escultòrics distribuïts a les setze claus de volta estelada, les mènsules on descansen els arcs i les imatges que en grups de parelles són sobre els murs, A les mènsules de l'arc de l'entrada es representen els evangelistes escrivint i amb els seus respectius símbols, a l'interior les mènsules representen dos homes i dues dones llegint uns llibres, aquests personatges no es tracten de sants sinó que podrien ser familiars de l'arquebisbe Sescomes.[18] A les claus de volta estan representades efígies dintre de medallons i a les tres principals el coronament de la Mare de Déu, Sant Miquel i finalment santa Tecla.

Va ser transformada en capella de baptisteri des de l'any 1821. La pica baptismal és una magnífica peça de marbre que es va trobar a les ruïnes del palau d'August.

Exterior[modifica | modifica el codi]

Sarcòfag de Bethesda sobre la porta lateral dreta.

L'absis central és de gran volum, amb una cornisa de motllures sota un fris de dents de serra i una filera d'arcuacions cegues sostingudes per permòdols decorats amb figures humanes, animals o motius geomètrics.

La façana principal consta de tres portes que corresponen a les tres naus de l'església, la central i principal gòtica, amb arcades ogival i les laterals d'estil romànic.

Hi ha una gran rosassa sobre la porta principal, de diàmetre quasi com l'amplada de la nau central té una traceria que recorda la rosassa del monestir de Sant Cugat, la de Santa Maria del Pi o de la catedral de Mallorca. Té onze metres de diàmetre exterior i dotze raigs amb set motllures circulars d'un gruix d'1,30 metres. Els dotze raigs representen les dotze tribus d'Israel o els dotze apòstols.

Sobre les altres dues portes laterals també hi ha dues rosasses de mida més reduïda i de factura romànica. Estan realitzades les portes en marbre blanc amb arcs de mig punt i arquivoltes motllurades amb llinda i timpà. Encastat en el mur sobre la porta de la dreta es conserva el sarcòfag de Bethesda, paleocristià del segle IV, representant escenes de la vida de Jesús.[19] La porta del costat de l'Evangeli posseeix un timpà esculpit amb escenes que representen l'Epifania.

Vitralls[modifica | modifica el codi]

Els vitralls de la catedral de Tarragona són un magnífic exemple de l'època gòtica. Prop del segle XIV es daten els de les capelles de les Onze Mil Verges i de Santa Maria dels Sastres, realitzats per Guillem de Letumgard. De la mateixa època són les rosasses de banda i banda del creuer. A l'absis central té tres finestrals a la part inferior i set a la superior.

La capella Santa Maria dels Sastres, té tres finestrals al costat esquerre, han estat remodelats en èpoques posteriors. Representen el tema de l'Anunciació, les parts originals de Guillem de Letumgard són les traceries superiors dels vitralls, es representen a cadascun d'ells dues petites figures d'àngels i al lòbul superior l'escut de la seu tarragonina. El que representa l'arcàngel Gabriel és una reforma posterior del darrers anys del segle XV, obra probable de Gil Fontanet. Els colors que dominen són el vermell, el blau i el groc de plata o d'argent, propi del segle XIV.[20]

Les rosasses dels costats nord i sud del transsepte presenten importants diferències, degudes a les múltiples intervencions fins èpoques recents. Originalment són obres del Mestre de Sant Silvestre que també va treballar a la catedral de Barcelona. A la rosassa sud es representa la Mare de Déu amb el Nen entronitzats. A la rosassa nord es representa la Resurrecció de Crist a l'òcul central, a partir del qual es distribueixen setze plafons radials amb ornamentació geomètrica, motius florals i l'escut de la seu, a la part ampla d'aquests plafons, tenen tots, un cap d'un personatge, segurament un apòstol.

La figura de santa Tecla és la representada al vitrall central de l'absis i documentat cap al final del segle XVII de l'època barroca, també modificat posteriorment.

De l'època renaixentista són els tres vitralls de la capella del Corpus Christi, en cadascuna dels quals es representa una figura d'apòstol.

Porta principal[modifica | modifica el codi]

Verge del mainell de la porta principal.

D'estil gòtic amb semblances a models francesos com Amiens i sobretot Reims. La porta principal de la catedral va ser encàrrec del bisbe Bernat d'Olivella al mestre Bartomeu l'any 1277 i l'última relació documentada amb aquest mestre és l'any 1291. Presenta arcs ogivals en degradació, el gran arc principal avança sobre el mur i també arriba a muntar en algun punt sobre les portes laterals, que la seva gran sumptuositat fa anul·lar a primera vista, pels seus grans contraforts laterals és evident que s'empren per sostenir les càrregues de la nau central del temple. És possible que en principi la forma estructural de la façana fos més coherent i harmònica entre les tres portes. Malgrat deixar-la inacabada, va realitzar força escultures dels apòstols, situades a tots dos costats de la portalada descansant en basaments correguts. Sobre les figures hi ha dosserets. Entre les figures destaquen les de sant Pere, sant Andreu i sant Tomàs al bancal de la part dreta de la porta. Tanmateix, la gran escultura de la porta és la Verge del mainell. S'ha assenyalat que deriva d'un model francès. Al pedestal octogonal hi ha representades escenes del Gènesi, amb la creació d'Adam i Eva i el Pecat original.[21]

Timpà realitzat per Jaume Cascalls.
Figures d'apòstols de la porta principal.

Al timpà es representa el Judici Final, presidit per Crist amb dos àngels portadors dels atributs de la Passió, amb traceries superiors per la inserció d'un vitrall realitzat per Jaume Cascalls i el seu taller cap a l'any 1375, contractat pel bisbe Pere de Clasquerí, així com el fris amb la representació dels escollits i els condemnats.[22] A la part interior del temple que correspon al timpà està representada la Verge entre sant Pau i santa Tecla amb dos àngels ceroferaris. També del seu taller són dotze estàtues entre apòstols i profetes que faltaven per a la mateixa porta, al preu unitari de dinou lliures i dotze sous.[23] Jaume Cascalls va estar acompanyat pel seu gendre Guillem Solivella i el seu esclau Jordi de Déu. Les escultures realitzades per aquest equip d'artistes són les que hi ha a les parts més externes de la porta; són, com ja s'ha dit, dotze, igual que el nombre de blocs de pedra comprats a Albiol, cinc al costat dret i set a l'esquerre. Totes aquestes figures, igual que passa amb les fetes pel mestre Bartomeu, presenten el cos realitzat en pedra i el cap en marbre.

Les portes tenen revestiments metàl·lics i de ferro forjat i són de finals del segle XV, sufragades per l'arquebisbe Gonzalo Fernández de Heredia.

Claustre[modifica | modifica el codi]

La data de construcció sota l'arquebisbat de Bernat Tort va ser entre 1146 i 1163 i va continuar amb els arquebisbes Ramon de Castellterçol (1194-1198) i Ramon de Rocabertí (1199-1214), el qual va deixar en el seu testament la important quantitat de 1000 sous per les obres del claustre.

El Claustre gòtic del segle XII

El claustre és a la part nord-est de la catedral, amb planta rectangular de quaranta-set metres per quaranta-sis, consta de quatre galeries de sis trams més les angulars comuns, cobertes amb voltes de creueria seguint la tipologia dels monestirs de Poblet o Vallbona de les Monges i un gran pati central. Les seves arcades estan construïdes per dues ordes de suport, en el superior hi ha grans arcs ogivals cecs amb dos òculs amb traceria calada col·locats en el vèrtex central a més a més d'un fris amb elements polilobulats d'ascendència musulmana, que recorre tota la cornisa. A la part inferior es distribueixen grups de tres arcs de mig punt, decorats amb puntes de diamant, sobre dobles columnetes dins de cada arc ogival cec.[24]

La decoració escultòrica del claustre és extensa i manifestada en els seus capitells, impostes, a les bases, als frisos dels pilars angulars així com als permòdols de la cornisa, a les mènsules i a les seves claus de volta.

Als capitells de les columnes i impostes corresponents hi ha gravades escenes religioses com la visita dels àngels a Abraham, Caïm i Abel i profanes com la lluita entre guerrers, figures de músics o la representació de la luxúria i l'avarícia i algunes amb decoració de tipus vegetal i animal entre les quals destaca la representació de l'enterrament del gat per les rates historiada en dues escenes als àbacs a la galeria sud.(Vegeu la secció curiositats).

Als angles de la galeria nord apareixen escenes del Gènesi i del Nou Testament, amb la incredulitat de sant Tomàs o la llegenda de Sant Nicolau, aquest últim sant molt venerat per Alfons el Cast que va ser un gran benefactor del claustre. Al mur de la galeria oest hi ha una inscripció àrab amb data de l'any 960, resta de l'antiga mesquita.

Porta del claustre[modifica | modifica el codi]

La porta romànica (del costat de l'evangeli), del segle XIII dóna accés al claustre des de l'església presenta una llinda de marbre i un timpà esculpit amb Maiestas Domini i el Tetramorfs, amb tres arquivoltes de perfil semicircular amb capitells decorats amb fullatge naturalista copiat de monuments romans i amb escenes de la visita de les tres Maries al sepulcre de Crist, les impostes d'aquesta porta estan decorades amb sanefes de fulles i palmes. El mainell està constituït per una columna de fust monolític amb la base decorada amb rèptils i el capitell piramidal invertit representant a les seves cares escenes de la vida infantil de Jesús: l'epifania, la nativitat, l'adoració dels mags i la visita dels mags a Herodes. A la part superior sobre aquesta porta hi ha un crismó amb l'anagrama d'alfa i omega.[25]

Sagristia[modifica | modifica el codi]

Pertanyent al conjunt de dependències del claustre, fou reaprofitada d'una antiga capella amb planta rectangular i coberta amb volta de canó apuntat i una part amb sostre de fusta amb policromia de motius mudèjars. Forma part del museu diocesà com sala del tresor.

Capella del Corpus Christi i antiga sala Capitular[modifica | modifica el codi]

Correspon una de les dependències de la canònica, l'antiga sala Capitular construïda a la meitat del segle XII, i que es pot accedir pel mateix claustre o pel creuer del temple. És de planta quadrada coberta amb volta de canó i façana amb porta central i finestres geminades a tots dos costats, que va ser convertida en capella del Corpus Christi l'any 1330, quan el bisbe Joan d'Aragó va concedir llicència a Guerau de Rocabertí i a la seva germana per construir aquesta capella, afegint- li un absis poligonal de terrenys del cementiri continu i amb volta de creueria, a la clau de volta mostra un Crist en Majestat amb l'hòstia consagrada a la mà dreta. Al començament dels arcs estan col·locats els símbols del Tetramorf sobre capitells decorats amb fulles. En un dels seus murs hi ha un grup escultòric de l'Anunciació sobre unes peanyes a mitjana altura. En la part inferior d'aquesta paret hi ha una làpida funerària d'Alemanda de Rocabertí morta l'any 1373, amb un relleu de la Crucifixió i la figura de la dama en actitud d'oració.

En el que era la sala capitular hi ha als seus murs, en una col·locació força alta, onze escultures del segle XIV de diversos sants, algunes amb restes de policromia, principalment verda, blava i or, estan posades damunt de mènsules decorades.

Comparteix junt amb altres dependències del claustre la instal·lació al seu interior del Museu Diocesà.

Museu Diocesà de Tarragona[modifica | modifica el codi]

Article principal: Museu Diocesà de Tarragona
Creu de terme gòtica pertanyent al Museu Diocesà, en el jardí de la catedral.

Instal·lat des de l'any 1914 a unes dependències del claustre, va ser format per la col·lecció de l'arquebisbe Tomàs Costa i Formaguera, les donacions de parròquies de la diòcesi i persones particulars i amb objectes del seminari i de l'antiga capella de santa Tecla on es guardaven peces reunides des de la desamortització. Va romandre tancat per estar les instal·lacions en mal estat des de l'any 1973 fins a 1992 que van ser restaurades.

La seva col·lecció consta d'unes sis mil peces de les que es mostren unes tres-centes cinquanta.

  • Amb una important col·lecció de peces arqueològiques romanes, moltes procedents d'excavacions realitzades a la catedral, claustre i jardins adjacents, com el sarcòfag d'Apolo i les nou Muses de començaments del segle III dC, que es hi havia al paviment de l'absis de la capella del Corpus Christi.
  • De l'època musulmana, hi ha fragments de teixit trobats al sepulcre de l'arquebisbe Pere de Cardona (1515-1530), que va ser canceller del rei Ferran II i el va acompanyar en la conquesta de Granada.
  • Es guarda al jardí al front de la capella de santa Tecla la Vella, una creu de terme gòtica del Castell de Tamarit, feta en pòrfir i marbre sobre un pedestal construït per una petita estela funerària romana (cippus).
  • Entre l'escultura hi ha la Verge del Truc, procedent de l'església parroquial de Vinaixa de l'escultor Guillem Seguer, així com diverses imatges de talla policromada representant Mares de Déu del segle XII al XIV de les esglésies de Solivella, i Vilafortuny.
  • La pintura té un gran espai abastant de l'època gòtica, renaixement i barroca.
  • L'orfebreria, manuscrits, cantorals, mobiliari litúrgic i una important col·lecció de cinquanta-cinc tapissos datats entre els segles XV i XVIII, completen perfectament aquest museu.

Capella de Santa Tecla la Vella[modifica | modifica el codi]

Santa Tecla la Vella

A l'interior del jardí de la catedral hi ha la Capella de Santa Tecla la Vella, construïda al segle XIII i d'estil de transició del romànic al gòtic. De l'antic cementiri d'aquesta capella, es guarda al Museu Diocesà una làpida de l'any 1266, de marbre decorada amb relleus escultòrics, del canonge Raimon de Milà.

  • Tomba de Bernat d'Olivella. L'any anterior a la seva mort va disposar el bisbe el lloc de la seva sepultura a la capella de Santa Tecla la Vella, la defunció es va produir el 29 d'octubre de 1287, que després es va traslladar al presbiteri de la catedral, amb un relleu sense inscripció, tal com va voler el bisbe.
Campanar de la catedral.

Campanar[modifica | modifica el codi]

El campanar és sobre l'absidiola sud i iniciat sota el mandat del bisbe Roderic Tello (1289-1308) tot seguit va prendre l'estil gòtic, presenta una planta prismàtica acabada en un cos octogonal. El cos superior el componen dos pisos, al primer té uns pinacles adossats i amb finestrals i la part superior hi ha les campanes. Aquest cos es va construir al segle XIV sota el bisbat de Joan d'Aragó i realitzat per Guillem Clergue, encara que sense canvis a la seva estructura inicial. Sobre aquest cos de les campanes hi ha un petit templet de l'any 1511 per les campanes del rellotge. La torre del campanar té una alçada total d'uns setanta metres.[26]

Curiositats[modifica | modifica el codi]

  • Enterrament del gat per les rates. Al palau d'un noble de Tarragona, hi havia un gran nombre de rates destrossant graners i rebosts, sense que cap criat aconseguís d'exterminar-les. A un dinar en honor del rei, van aparèixer les rates, espantant les dames i menjant les viandes preparades a la taula. El rei, indignat, va prometre no tornar fins que al palau no hi quedés cap rosegador. El noble va cercar el millor gat de tota la comarca, el qual cansat de perseguir-les i no poder acabar amb elles perquè s'amagaven dins dels seus caus petits, on el gat no cabia, va decidir de fingir-se mort, aguantant la respiració potes enlaire. Les rates van comprovar que el gat era mort, van decidir de celebrar-ho posant-lo en una llitera i conduint-lo en processó fins a enterrar-lo. Enmig del recorregut, quan més refiades estaven les rates, el gat va fer un salt i va matar-les totes. Conta la llegenda que quan va morir el gat el seu amo va fer gravar a una pedra la seva història. És la que podem veure esculpida als àbacs del claustre de la catedral de Tarragona.
  • L'any 1380 una vegada mort el bisbe Pere de Clasquerí, el rei Pere III pren possessió de tots els béns de l'església a Tarragona. Segons una tradició, santa Tecla se li aparegué una nit i li donà una bufetada per haver-se quedat amb el patrimoni de l'església. El rei en el seu testament recomana al seu fill Joan I que torni a l'església tots els seus béns.[27]
  • Les relíquies de santa Tecla van ser donades a ambaixadors del rei Jaume el Just pel rei Oshin d'Armènia a canvi d'altres béns, i van arribar l'any 1320 a Barcelona, on foren dipositades al monestir de Sant Cugat, menys els ossos d'un dels braços que es traslladen a Tarragona. Durant l'assalt per part de les tropes franceses el 1811 va desaparèixer el braç. El monestir de Sant Cugat va donar el 1814 l'altre braç de la santa perquè fos custodiat a la catedral de Tarragona. Durant una rehabilitació d'una casa a la part antiga de la ciutat a la fi del segle XX hi ha una arqueta amb ossos d'un braç humà que després d'uns estudis se certifiquen com la relíquia de santa Tecla perduda durant la Guerra del Francès. Des d'aleshores la catedral de Tarragona té els «dos braços» de santa Tecla.[28]
Les despulles de Jaume I, en l'acte de retorn a Poblet l'any 1952.
  • L'any 1835, es produí l'exclaustracció del monestir de Poblet amb la desamortització de tots els seus béns. El monestir fou espoliat, els saquejadors van buscar els tresors que creien amagats pels monjos al monestir i, finalment, van trencar les parets laterals dels sarcòfags a la recerca de les suposades joies reials. D'aquesta manera van quedar escampades pel terra de l'església les despulles de Jaume I, Pere el Cerimoniós, Joan I i les esposes d'aquests últims. Fins dos anys més tard (1837) no fou concedit permís al rector de l'Espluga de Francolí, Antoni Serret, per recollir les restes dels monarques catalans. Ell i els seus col·laboradors les van embolicar i les van traslladar en carro fins a l'església de l'Espluga. L'ajuntament de l'Espluga de Francolí va decidir col·locar les restes en caixes; les de Jaume I foren dipositades en una caixa de fusta de noguera i la resta en set caixes de pi. La ciutat de València va intentar aconseguir la custòdia de les despulles de Jaume I, però el 1843 van ser traslladades a la catedral de Tarragona, on l'any 1908 l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner va construir un monument funerari que actualment és en un pati de l'ajuntament de Tarragona i on no van arribar a reposar mai les despulles del monarca.[29] El 1945 es creà la Germandat de Poblet i, finalment, les despulles de Jaume el Conqueridor i dels altres monarques van retornar-hi el 4 de juny de 1952, després de la restauració dels sepulcres efectuada per Frederic Marès.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Web Arqueòlegs a la catedral
  2. Fitxa de BCIN
  3. Butlletí de la Reial Acadèmia de la Història Volum IIL, Març 1907
  4. Barral i Altet, Xavier. La catedral de Tarragona. Barcelona: Pòrtic, 1994. ISBN 84-297-3823-1. 
  5. Art de Catalunya, Arquitectura religiosa antiga i medieval. Ed. L'isard, 1999, p. 232-233. ISBN 84-89931-13-5. 
  6. Bracons i Clapés, Josep. Els segles del gòtic. Barcelona: Edicions L'isard, 1999, p. 188-189. ISBN 84-89931-13-5. 
  7. El País. Cultura.
  8. Diari La ciutat de Tarragona, pàg. 4.
  9. Ramos, M. Lluïsa. Catedral de Tarragona. Ed. Geoestel, 2005. ISBN 84-96295-16-8. 
  10. Barral i Altet, Xavier, La catedral de Tarragona, 1994, Barcelona, Pòrtic, pàg.167, ISBN 84-297-3823-1
  11. Notícia sobre l'arribada de les peces de l'orgue
  12. Pedro Batlle Huguet - La Catedral de Tarragona Ed. Everest
  13. Catedral de Tarragona de Mn. Salvador Ramón Ed. Arquebisbat de Tarragona,
  14. Navascués Palacio, Pedro. Catedrales de España. Ed. Espasa Calpe, p. 206. ISBN 84-239-7645-9. 
  15. Minguell i Cardenyes 1996, p. 123-124.
  16. «Tarragona». Serra d'Or, 1, octubre 1959, pp. 21.
  17. Liaño Martínez, Emma. La catedral de Tarragona. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 2007, p. 106-107. ISBN 978-84-412-0892-6. 
  18. Liaño Martínez, Emma. La Catedral de Tarragona. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007, p. 105. ISBN 978-84-412-0892-6. 
  19. Catalunya poble a poble. Barcelona: Edicions 62, 2006. ISBN 84-297-5800-3. 
  20. Vitralls Medievals de Catalunya. Barcelona: Lunwerg Editores, 2000, p. 168-172. ISBN 84-7782-626-9. 
  21. Gómez-Moreno, Maria Elena. Mil Joyas del arte Español (en castellà). Barcelona: Instituto Gallach, 1947, p. 196. 
  22. Emma Liaño Martínez, «El tema del Juicio Final en la fachada de la catedral de Tarragona», Cuadernos de Arte e Iconografía, 2(3) (1989).
  23. Blanch, Josep, Arxiepiscopologi de la Santa Església Metropolitana i Primada de Tarragona (reedició facsímil: Institut d'estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1985, Tarragona.
  24. Art de Catalunya, Arquitectura religiosa antiga i medieval. Barcelona: Ed. L'isard, 1999, p. 112-115. ISBN 84-89931-13-5. 
  25. Imatge i descripció del Crismó
  26. Web de l'inventari de les campanes de la Catedral de de Santa Tecla.Tarragona
  27. Arxiu història de l'arquebisbat de Tarragona.
  28. Web Santos y Ángeles.
  29. Salcedo i Milani, A. {{{títol}}}. Tarragona: Universitas Tarraconensis N.10, 1992, p333-338. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Catedral de Tarragona