Volta de canó

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Esquema de volta de canó
Volta de canó de l'església de Sant Esteve de Llanars

La volta de canó és aquella generada pel desplaçament d'un arc de mig punt al llarg d'un eix longitudinal. S'empra per a cobrir espais longitudinals, com les naus de les esglésies o els seus transseptes. Va ser molt utilitzada en l'arquitectura romana i després en la preromànica i romànica.

El seu nom prové del fet que la seva forma bàsica és un cilindre (canó) partit per la meitat.

Origen de la volta de canó[modifica | modifica el codi]

L'origen de la volta de canó a la Mediterrània es troba en els inicis de les primeres cultures Mesopotàmiques. En un país on no existia la pedra ni la fusta, els únics materials de construcció que la naturalesa proporcionava eren el fang i les canyes, i se'n servien per realitzar les primeres construccions, de la forma següent: consistia a lligar juntes formant un feix, una bona quantitat de canyes i aquests feixos es plantaven fortament a terra formant dues línies paral·leles... Els feixos verticals s'inclinaven cap endins i es lligaven els uns cap als altres formant una successió d'arcs... Recobrien la part externa amb una grossa capa de fang... La casa de canyes o cabanya solia ser un túnel allargat, és a dir un recinte amb sostre de volta. Quan una d'elles s'encenia casualment, podia quedar en peu una part del teulat amb la seva grossa coberta de fang endurida per l'escalfor; i així s'originarà l'arc. Per construir vertaders arcs n'hi havia prou en col·locar els rajols sobre una carcassa de canyes. El mateix procediment podia usar-se en la construcció de la volta.


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Volta de canó