Climent VII

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per l'antipapa anomenat Climent VII vegeu Climent VII d'Avinyó.
Climent VII Cross of the pope.svg
Papa de l'Església Catòlica
26 de novembre de 152325 de setembre de 1534
Pope Clement VII.JPG
C o a Papas Medicis.svg
Dades personals
Nom Giulio di Medici
Nascut 26 de maig de 1478
Florència, República de Florència
Mort 25 de setembre de 1534 (als 56 anys)
Roma, Estats Pontificis

Giulio di Medici (Florència, República de Florència 1478 - Roma, Estats Pontificis 1534) fou un membre dels Mèdici que va esdevenir senyor de Florència entre 1519 i 1523, i que posteriorment fou papa de Roma amb el nom de Climent VII.

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Va néixer el 26 de maig de 1478 a la ciutat de Florència, sent fill il·legítim de Julià de Mèdici i Fioretta Gorini. Fou nét per línia paterna de Pere I de Mèdici i Lucrezia Tornabuoni, nebot de Llorenç el Magnífic i cosí del papa Lleó X.

Descendents[modifica | modifica el codi]

Tingué un fill il·legítim nascut d'una relació amb la seva criada Simunetta:

Vida política i religiosa[modifica | modifica el codi]

Retrat del papa Lleó X i els seus cosins (d'esquerra a dreta) Giulio de Medici i Luigi de Rossi. Obra de Raffaello Sanzio (Galeria dels Uffizi, Florència).

El seu pare va morir abans que ell nasqués, durant la conspiració dels Pazzi, i al néixer va ser reconegut com a fill legítim de Giuliano (en una butlla emesa l'any 1513 per Lleó X) i educat pel seu oncle Llorenç. Aquell mateix any fou nomenat arquebisbe de Florència, càrrec que va ocupar fins al 1523.

Quan el seu cosí Giovanni di Medici va esdevenir Papa, amb el nom de Lleó X, el va nomenar cardenal el 23 de setembre de 1513, sent consagrat el 29 de setembre, i el va convertir en un dels seus consellers, esdevenint un dels homes més influents de la Cúria romana.

El 1519, a la mort del seu parent Llorenç II de Mèdici sense fills mascles fou nomenat senyor de Florència, abandonant el càrrec el 1523 per esdevenir papa.

Pontificat[modifica | modifica el codi]

La posició influent que va mantenir durant el pontificat d'Adrià VI fou determinant per la seva posterior elecció com a papa, fet ocorregut el 26 de novembre del 1523.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Va fracassar tant en la política com en la religió, segurament pel seu caràcter indecís, les seves arriscades apostes polítiques i els interessos de la seva famiía, circumstàncies que el van convertir en el més desgràciat dels Papes, com va dir l'històriador Ferdinand Gregorovius.

El 1521, poc abans de morir Lleó X, les tropes aliades del Papa i l'emperador Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic, amb l'ajuda d'Anglaterra, havien expulsat els francesos de Milà. El rei Francesc I es va proposar recuperar la ciutat, però va ser derrotat i fet presoner per Carles V a la batalla de Pavia (1525). Reclòs a Espanya, va obtenir la llibertat a canvi de la firma del Tractat de Madrid (1526), pel qual els Habsburg recuperaven el ducat de Borgonya i el rei francès renunciava a qualsevol pretenció sobre Itàlia i Flandes.

Amenaça real[modifica | modifica el codi]

El desastre francès a Pavia traspassava a la Monarquia Hispànica l'hegemonia a la península Itàlica, cosa que va inquietar Climent VII, que veia com Carles V es convertia en l'amo de gran part de la península i constituïa una amenaça potencial per al predomini dels Estats Pontificis i per als interessos de la seva família, els Mèdici, al front de Florència. Va actuar seguint la tàctica que Juli II havia utilitzat contra els francesos, aplicant-la contra els espanyols: aliar-se amb uns per desfer-se dels altres.

Així doncs, Climent VII va buscar l'ajuda de Francesc I, a qui va animar a trencar el Tractat de Madrid, que li impedia intervenir a Itàlia, alegant que allò que es firma sota coacció no té valor. Amb el perdó papal legitimant la seva resistència, Francesc I va formar el 22 de maig de 1526 la Lliga de Cognac (també coneguda coma Lliga Clementina) per fer front a l'emperador, integrada pels Estats Pontificis, França, Venècia i Florència.

Carles V, sentint-se estafat per Climent VII, li va demanar explicacions que mai se li van donar. Els enviats de l'emperador, sentint-se defraudats, van unir les seves forces als Colonna, van entrar a la ciutat i van tancar al Papa al castell Sant'Angelo. Carles no va aprovar l'acció, però li va servir perquè el pontífex li prometés fidelitat i segellés una pau de compromís, únida al pagament de 60.000 ducats. Aquell que havia conveçut a Francesc I que els tractats firmats per coacció no lliguen a la consciència, no va actuar pas en desacord amb les seves idees, negant-se a pagar i empenyent la lliga a actuar ràpidament.

Davant de l'amenaça, Carles V va enviar a Itàlia un potent exèrcit per defensar les seves possessions, format per mercenaris professionals espanyols, italians i sobretot alemanys, comandats per Carles de Borbó, un rebel francès que s'havia canviat al bàndol imperial, auxiliat per l'alemany Georg von Frundsberg. Degut a la crisi de les finances de Carles V, els 45.000 mercenaris que hi havia a Itàlia van deixar de rebre els seus salaris durant dos mesos, a més de patir escassetat d'aliments i d'avituallament. Això va provocar que amenacessin d'amotinar-se i deixar de lluitar i quan els va arribar la notícia de què Climent havia de pagar una gran suma i s'hi negava, van començar a veure el Vaticà com la solució de les seves penúries i Roma com una font inesgotable de riquesa que tenien a l'abast. Les tropes alemanyes eren, majoritàriament, luteranes i el seu cap, Frundsberg, un visceral antipapista que va despertar en els seus homes un sentiment de croada contra l'anticrist en la persona del Papa, tenint Carles de Borbó una oportunitat d'or per animar als seus homes de marxar sobre Roma i cobrar-hi els salaris endarrerits.

El 6 de maig de 1527, les tropes imperials van assaltar Roma, i durant l'atac va morir Carles de Borbó, deixant a les tropes sense lideratge i mogudes per l'avaricia, que van saquejar la ciutat. Climent VII es va refugiar al castell de Sant'Angelo, on va esdevenir presoner durant set mesos. Per obtenir la llibertat va haver de pagar una gran quantitat de diners, 400.000 ducats.[1]

Carles V va negar qualsevol implicació en el Saqueig de Roma, si més no, això és el que va dir, però el resultat va ser que el Papa es va trobar derrotat, humiliat i presoner i es va veure obligat a canviar les seves aliances. A més a més, necessitava l'ajuda de Carles per aturar l'expansió del luteranisme al Sacre Imperi i per restituir els Mèdici, que havien estat expulsats del poder a Florència. Climent va cedir a totes les condicions de l'emperador i va entregar-se a la seva causa com un aliat fidel. Carles, per la seva banda volia guanyar-se el Papa perquè aquest havia de posicionar-se en el procés de divorci de Caterina d'Aragó, tieta de l'emperador, amb Enric VIII d'Anglaterra, que es volia casar amb Anna Bolena.

Final del pontificat[modifica | modifica el codi]

Retrat de Climent VII, obra de Sebastiano del Piombo.

El juny de 1529 Climent i Carles van firmar el Tractat de Barcelona, que va marcar la pau, tot i que una mica precària, entre l'imperi i el pontificat.

El Papa va mantenir a partir de llavors, una política d'acontentar l'emperador i per aquest motiu el 24 de febrer de 1530 el va coronar en una cerimònia molt ostentosa a Bolonya, i per una altra banda es va negar a permetre el divorci entre Enric VIII i Caterina d'Aragó. Les seqüeles d'aquesta decisió van ser que Enric VIII va tallar els seus lligams amb el catolicisme, va crear l'Església Anglicana i se'n va proclamar líder espiritual, amenaçant amb la mort els seus súbdits que no es convertissin.

Francesc I, per la seva banda va emprendre noves accions contra l'emperador i Anglaterra li va donar suport en la seva lluita, ja que estava políticament en contra de l'imperi i de Roma. Al final Climent va donar per acabada la seva col·laboració amb Carles, que es tornava a fer massa poderós a Itàlia i buscant el favor del monarca francès va casar la seva neboda, Caterina de Mèdici, amb l'hereu de Francesc I, el futur Enric II de França.

L'aliança del Papa amb Francesc I no li va servir de res, ja que l'exèrcit imperial, ara comandat per Andrea Doria, va derrotar els francesos provocant la firma forçosa de la pau de Crépy el 1544. Climent, però, no va gaudir d'aquesta pau, ja que morí el 25 de setembre d'aquell mateix any, i va ser enterrat a l'Església de Santa Maria sopra Minerva.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Setton, Kenneth Meyer. The Papacy and the Levant, 1204-1571 (en anglès). American Philosophical Society, 1984, p.276. ISBN 0871691612. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]



Precedit per:
Cosimo de' Pazzi
Arquebisbe de Florència
15131523
Succeït per:
Niccolò Ridolfi
Precedit per:
Llorenç II de Mèdici
Senyor de Florència
15191523
Succeït per:
Hipòlit de Mèdici
i Alexandre de Mèdici
Precedit per:
Adrià VI
Papa
15231534
Succeït per:
Pau III


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Climent VII Modifica l'enllaç a Wikidata