Papa Lleó I
| Papa de l'Església Catòlica | |
|---|---|
| 29 de setembre de 440–10 de novembre de 461 | |
 |
|
| Pintura de Francisco de Herrera el Jove, ca. 1650 (Madrid, Prado) | |
 |
|
|
← Sixt III
Hilari I →
|
|
| Dades personals | |
| Nom | Lleó (llatí:Leo) |
| Nascut | 400 Toscana, Imperi Romà d'Occident |
| Mort | 10 de novembre de 461 Roma, Imperi Romà d'Occident |
| Papa, Doctor de l'Església (1754) | |
|---|---|
| Enterrament | Sant Pere del Vaticà |
| Commemoració en | Església Catòlica Romana |
| Canonització | 1574, Roma per Gregori XIII |
| Festivitat | 10 de novembre |
| Iconografia | Com a Papa |
Sant Lleó I, el Magne (Toscana 400 - Roma 461) fou escollit Papa de l'Església Catòlica el 29 d'octubre de 440. Primer dels tres Papes anomenats El Gran.
Va ser escollit, en la seva absència durant un viatge diplomàtic a les Gàl·lies, després de la defunció del seu antecessor, Sixt III.
Durant el seu pontificat va haver d'afrontar la invasió dels Huns contra l'imperi romà. Mentre l'Emperador es refugiava a Ravenna, el Papa va sortir a la trobada d'Àtila. La llegenda resa que el Papa va comminar a Àtila en nom de Déu a abandonar la ciutat, i que aquest hauria retrocedit davant el sant baró. En la realitat històrica, sembla que Àtila no va arribar a saquejar Roma el 451 a causa d'una pesta que assolava la ciutat o d'algun tribut que va arribar a pagar Lleó I.
Aquest fet va tenir una gran importància simbòlica, ja que encara que l'Imperi Romà seguiria existint fins el 476, en els fets quedava demostrat que la principal força política d'Europa en endavant anava a ser l'Església, i no l'Imperi.
És cèlebre la seva carta dogmàtica a Flavià de Constantinoble, Tomus Leonis, escrita sobre el dogma cristològic. Va combatre reeixidament el maniqueisme a Àfrica; el Pelagianisme a la província d'Aquileia; i el priscilianisme a Hispania.
Durant el Concili de Calcedònia, realitzat el 451, va proclamar la divinitat i la humanitat de Crist: Misteri de l'Encarnació per la qual és consubstancial al Pare per la seva divinitat, consubstancial a nosaltres per la seva humanitat. Davant les afirmacions de les heretgies que sostenien la separació entre el Pare i el Fill, considerant Aquest com inferior al Pare, Lleó I va restablir la tradició ortodoxa: Pere ha parlat a través de Lleó, van exclamar els bisbes presents.
El 452 va anar a trobar l'exèrcit dels huns que descendia cap a Roma amb Àtila al capdavant.[1] Durant el parlament Lleó hauria fet d'ambaixador davant del rei dels huns i l'hauria convençut perquè no envaís la ciutat. Efectivament després de la trobada Àtila va retirar-se cap al nord.
El 455 va tornar a intentar d'intercedir a Genseric, cap de les hordes vàndals, perquè no envaís Roma. Aquest cop no obtingué el resultat esperat tot i que la seva intercessió feu que els vàndals es limitessin a saquejar la ciutat i n'evitessin la crema i la massacre dels seus ciutadans.
Va ser canonitzat el 1574 per Gregori XIII, i la seva festivitat se celebra el 10 de novembre, dia de la seva mort el 461. Va ser enterrat al porxo de la Basílica de Sant Pere del Vaticà i amb el temps va ser traslladat a l'interior, a una de les capelles.
-
Expulsió d'Àtila, relleu d'Alessandro Algardi sobre la tomba de Lleó I (S. Pere del Vaticà)
Referències [modifica]
- ↑ Smith, William. Dictionary of Greek and Roman Geography (en anglès). William Smith, 1854.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Papa Lleó I |
| Precedit per: Sixt III |
Papa 440 - 461 |
Succeït per: Hilari I |
