Climent I

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Climent I Cross of the pope.svg
Papa de l'Església Catòlica
c.88/91 - c.99/101
Pare apostòlic de l'Església
Papa Clemens I.jpg
Retrat imaginari de Climent a la basílica de Sant Pau Extramurs
Emblem of the Papacy SE.svg
Dades personals
Nom Clemens o Clemens Romanus (llatí)
Nascut Data desconeguda
Roma?, Itàlia, Imperi Romà
Mort c.99/101
Mor probablement a l'exili en un lloc desconegut. Segons una llegenda a Crimea.
Sant Climent I
Títols
Obres principals Primera Epístola de Climent
Canonització Almenys des del segle IV
Festivitat
Iconografia Representat com a papa amb una àncora i un peix. A vegades se'l mostra jaient en un temple en el mar. També se'l pot representar amb una roda de molí, unes claus, una font que brolla davant dels creients, o un llibre.[6]
Patronatge
  • Treballadors del marbre.
  • Trinity House de Londres (responsables dels fars).
Enterrament Lloc desconegut. Es conserven uns suposats ossos a la Basílica de Sant Climent del Laterà, Roma; el suposat crani es conserva a Kíev.[7]

Climent I (Roma, ? - ?, c. 99/101) també conegut com Climent Romà,[6] va ser el quart bisbe de Roma i el tercer successor de sant Pere. A diferència dels seus dos predecessors, Climent és el primer bisbe romà del que es tenen noticies històriques fiables.[8][6] Tanmateix, com els altres primers bisbes romans, la seva cronologia es confusa, aproximadament el seu pontificat va ser entre el 88/91 i el 99/101.

No es coneix gairebé res del seu pontificat. Un dels fets més destacables és un escrit que és considerat autènticament de Climent, la «Primera Epístola de Climent». Per aquest fet esta considerat el primer «Pare apostòlic» de l'Església. Tanmateix, moltes altres obres escrites li han estat atribuïdes sense ser veritablement seves, car van ser escrites posteriorment a la seva mort.

Com a bisbe de Roma, l'Església Catòlica el considera papa per, segons s'exposa en el catàleg oficial de la Santa Seu, l'Annuario Pontificio. No obstant això, cal tenir en compte que en una etapa tan matinera de la història de l'Església encara no existia el títol de papa, i encara menys com la màxima figura jeràrquica eclesiàstica.

Com a pare apostòlic, és venerat com a sant per totes les confessions cristianes, a més de que se'l considera màrtir. La seva festa se celebra el 23 de novembre en l'àmbit catòlic i protestant, el 25 de novembre en l'àmbit ortodox oriental, i el 8 de novembre en l'Església copta.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Les dades biografies referents a la seva vida abans d'exercir el càrrec episcopal són escasses. El Liber Pontificalis diu que era d'origen romà, concretament del districte situat al mont Celi, i que el seu pare es deia Faustí. El districte està possiblement influenciat pel lloc on s'ubica la basílica de Sant Climent del Laterà, entre el Celi i l'Esquilí, on es va realitzar unes excavacions i es van trobar les restes d'una casa d'un Climent, la qual alguns autors consideren que era una altra persona.[9][10][11]

És identificat com un company de treball de sant Pau, que apareix esmentat a la «Carta als Filipencs», a la Bíblia;[12][13] així ho creuen Orígenes, Eusebi de Cesarea, sant Epifani i sant Jeroni, però és possible que aquesta persona fos un altre Climent, originari de Filipos, a Grècia.[8] Louis de Cormenin[14] i Henry Chapman[8] esmenten una teoria considerada errònia al segle XIX segons la qual s'havia considerat a Climent un possible parent dels emperadors romans per la similitud del seu nom amb el del cònsol Flavi Climent, nebot de Vespasià i cosí de Domicià, que va ser martiritzat pel darrer al final del seu consolat.

La conversió de sant Climent de Bernardino Fungai (1460-1516). Museu de Belles Arts d'Estrasburg.

És molt poc probable que fos un membre de la família imperial, ans al contrari s'apunta més aviat a que era un llibert o fill d'un llibert, molt probablement d'origen jueu, de la casa imperial de Neró,[6] car no era estrany que tinguessin esclaus cristians. Per tant, es va convertir al cristianisme des del judaisme, és a dir, no era un gentil procedent del paganisme romà, en tant que es diu que Climent s'anomenava a si mateix com a «fill de Jacob»[14] i, a més, en la seva epístola als corintis, fa nombroses referències a l'Antic Testament, cosa que per alguns autors reflecteix encara més el seu origen jueu.[8]

Hegèsip de Jerusalem[8] i Sant Ireneu de Lió a Adversus haereses diu que Climent, com a contemporani dels apòstols, va poder conversar amb ells i va predicar, juntament amb els altres deixebles, el cristianisme en vida d'aquests.[15] De fet, també es diu que va ser batejat i ordenat per sant Pere i que, després, va ser bisbe auxiliar de Lli i Anaclet.[6][16] Les actes dels sants Nereu i Aquil·leu refereixen de nou la teoria sobre la relació amb la casa imperial i havien apuntat a que fos fill del germà gran de Flavi Climent, el consol de l'any 82 Flavi Sabí i la seva esposa, germana de Domicià, martiritzats també per l'emperador, però això és improbable, en tant que Climent, si considerem que va conèixer realment als apòstols, hauria estat massa petit perquè els pogués conèixer.[8]

Pontificat[modifica | modifica el codi]

En primer lloc, cal esmentar la confusió en l'ordre de successió dels bisbes romans. Alguns autors diuen que va ser el successor immediat de sant Pere, ometent a Lli i Anaclet o bé posposant-los. Segons Tertul·lià, va ser el propi sant Pere qui va ordenar a Climent, mentre que sant Jeroni comenta que molts «llatins» sostingueren que va ser el primer successor petri, malgrat que ell també va considerar que va ser el quart successor. No obstant això, es consideren més fiables les dades d'Ireneu de Lió, que descriu la llista tradicional que s'ha seguit fins avui. Això és perquè va basar la seva obra en una citació de sant Epifani d'una llista, la més antiga de la que es té constància, realitzada per Hegèsip, probablement cap el 160 o el 170, durant els pontificats d'Anicet o Soter. Aquesta llista seria igualment utilitzada per altres autors com Juli Africà en la seva cronografia del 222, així com probablement per Hipòlit de Roma, que després passaria al Catàleg Liberià del 354, i d’aquesta obra en beuria el Liber Pontificalis.[8] Per la seva banda, Eusebi de Cesarea també diu que és el tercer,[13] de fet utilitza l'obra de Juli Africà, però en corregeix lleugerament les dates. De fet, la crònica de sant Jeroni és una traducció d'Eusebi, car l’original es va perdre. Tanmateix, el Catàleg Liberià canvia de posició a Climent, posant-lo davant de Clet i Anaclet, que són de fet la mateixa persona. Henry Chapman va considerar que això es degué a un dels diversos errors accidentals de l'autor d'aquesta llista.[8]

Sobre la seva cronologia, el Liber Pontificalis indica que a regnar durant 9 anys, 2 mesos i 10 dies, en temps de Galba i Vespasià, des del consulat de Tràgal i Itàlic, l'any 68, fins al 79, quan Vespasià esdevé cònsol per novena vegada i Tit ho és amb ell.[9] Aquestes dates són incorrectes, generalment l'Annario Pontificio de la Santa Seu atorga un pontificat d'uns deu anys, del 88 al 97,[17] però altres autors ofereixen altres dates, entre el c.91 i el c.101, i en general s'acostuma a datar la mort al voltant de l'any 100.[18][6] Henry Chapman a la Catholic Encyclopedia diu que Climent va regnar aproximadament fins al 99, basant-se en la llista d'Hegèsip, citada per Epifani, el qual diu, com s'ha esmentat abans amb sant Ireneu, que Climent va ser contemporani als apòstols Pere i Pau a Roma, i que fins hi i tot va fer-hi amistat. Les dades d'Hegèsip les va utilitzar Juli Africà per configurar la seva pròpia llista, si bé partia amb alguns errors, no hi ha dubte que a la seva època, l'any 160, es creia que Climent havia mort el segon any del regnat de Trajà, el 99, tal com es destil·la de la llista d'Hegèsip.[8]

D'altra banda, cal tenir en compte que, per la situació matinera en la història de l'Església, el nom i el càrrec de «bisbe» encara no és present en aquesta fase primitiva. No obstant això és indubtable que Climent va ser una personalitat coneguda i important dins de la comunitat romana des de la unificació de les diferents congregacions cristianes en una única església oficiada bàsicament per preveres des dels temps dels temps dels apostols Pere i Pau.[19]

El Liber Pontificalis descriu algunes disposicions, totes elles han resultat ser falses. L'autor diu que va crear els set districtes eclesiàstics de Roma i els va assignar a notaris fidels a l'Església que poguessin dur a terme una recerca diligent, acurada dins del districte en relació amb els actes dels màrtirs. Aquesta disposició, tanmateix, s'atribueix al papa Fabià, al segle III. Per a Louise Loomis és evident la intenció de l'autor de fixar la funció del notari eclesiàstic, un cos al que potser pertanyia. Com en altres casos del Liber, s'atribueix l'ordenació de sacerdots, diaques i bisbes en diversos llocs,[20] càrrec que en un moment tan matiner de la història de l'Església no estaven ni tan sols definits.

Segons Ireneu, durant el seu pontificat, un moment en què l'Església no ha està totalment establerta sinó que es basa en diferents seus, la seu romana rep la noticia que els cristians de Corint s'han dividit en dos bàndols. D'aquest conflicte es conserva la Carta als cristians de Corint o Primera Epístola de Climent, que precisament s'atribueix l'autoria al bisbe romà, datada cap a l'any 96,[18] amb la qual va aconseguir retornar la situació a la normalitat en la comunitat coríntia predicant la tradició llegada dels apòstols per a totes les esglésies.[15] De fet, la carta està considerada un dels primers exemples de la mostra d'autoritat del bisbe romà envers altres seus eclesiàstiques.[6]

Mort[modifica | modifica el codi]

Es considera que va morir màrtir el segon o el tercer any de regnat de Trajà. El Liber esmenta que va ser enterrat a Grècia el 24 de novembre i que la seu romana va estar vacant durant 21 dies.[20] Algunes fonts antigues explicaven que morí de forma natural a Roma o en algun punt de Grècia i no pas martiritzat: fonts com Eusebi de Cesarea o Sant Jeroni no parlen de martiri.[cal citació]

La primera menció de Climent I com a màrtir és de Rufí vers l'any 400. També el papa Zòsim així ho esmenta en una carta enviada a Àfrica l'any 417 on parla del judici i l'absolució parcial de l'heretge Celestí a la basílica de Sant Climent, temple escollit per dur a terme el procés perquè, segons Zòsim, Climent havia après la fe del mateix sant Pere i havia donat la vida per ella, en altres paraules, que havia mort com a màrtir de la fe. El 430 també rebia aquest nom per l'escriptor Predestinat i el 442 en el Sínode de Vaison.[8]

Llegenda[modifica | modifica el codi]

El martiri de sant Climent de Bernardino Fungai (Museu de Belles d'Arts d'Estrasburg). El llançament del papa Climent I al mar lligat a una àncora durant el seu exili a Crimea és, de fet, una llegenda d'almenys del segle VI.

Una llegenda sobre la seva mort i martiri a la península de Crimea està continguda en els textos apòcrifs dels Actes Grecs sobre el seu martiri apareixen al Patres Apostolici de Jean-Baptiste Cotelier, una història coneguda per Gregori de Tours al segle VI, però que amb tota probabilitat no va més enllà del segle IV en antiguitat. En ells es parla de com va convertir a Teodora, esposa de Sisini, un cortesà de Nerva, i després de diversos miracles, el propi Sisini i unes altres 423 persones van convertir-se. Per aquesta raó, l'emperador Trajà el desterra a Crimea a treballar a unes mines, on després de trobar miraculosament una font d'aigua, va predicar l'evangeli de tal manera que la gent del país es va convertir i es van construir 75 esglésies. Arrel d'aquest fet, Trajà va ordenar que Climent fos llançat a l'aigua amb una àncora de ferro lligada al seu coll. Els àngels van procurar-li un llit marítim, i cada any la marea retrocedia deu milles, posant al descobert un santuari que contenia els ossos del màrtir, construït miraculosament sota el mar i la marea retrocedia dues milles cada any, que van descobrir un santuari construït miraculosament sota del mar.[11][8]

Vers el 868, sant Ciril estava a Crimea per evangelitzar els khazars i en excavar en un monticle va trobar ossos i una àncora, però no sota del mar. Es va creure que eren les relíquies de sant Climent i van ser traslladades per Ciril a Roma, i dipositades per Adrià II amb les de sant Ignasi d'Antioquia en l'altar de la basílica de Sant Climent del Laterà. La història del trasllat és certa, però és obvi que la troballa en referència al monticle, és ben possible que semblés una simple tomba, sent l'àncora la única evidència d'identitat, però no és deduïble que aquesta estigués al mateix lloc que els ossos. Chapman esmenta que els seus contemporanis creien que aquest martiri era possiblement fruit de la confusió amb Flavi Climent, que també fou martiritzat. No obstant això, és possible que l'absència d'una tradició de la mort de Climent I a Roma estigui a favor d'una possible mort a l'exili, amb independència de si fou sota martiri o no.[8]

Seguint aquesta llegenda, el culte a Climent I es va estendre entre eslaus del sud cristians. Tanmateix, quan Vladímir I de Kíev va convertir-se al cristianisme batejant-se el 988, va portar un bisbe per a la ciutat de Kíev, i a més va agafar algunes de les suposades relíquies de Climent conservades a Querson per conservar-les a l'Església dels Delmes, la primera de Kíev, fundada per ell, per tal de convertir la capital en una capital cristiana.[21] El 1030, Iaroslav I les va traslladar a una nova catedral, però el culte a Climent va quedar en una posició secundària davant del culte constantinopolità de sant Andreu.[22]

Sembla que la tradició quersonesa de Climent va quedar confusa al ducat de Kíev. El 1058, Enric I de França va enviar al bisbe Roger de Châlons, per tal de disposar el casament del monarca francès amb Anna de Kíev. Allà el bisbe es va interessar per la llegenda i les relíquies de Climent, desconeixent el trasllat realitzat per Ciril. Tanmateix, el propi príncep Iaroslav va donar una visió distorsionada del relat, incloent una visita a Querson del papa Juli I. A més, va explicar al bisbe que ell va visitar l'Església de Sant Climent, i va traslladar el cap del papa a Kíev.[23]

Obres[modifica | modifica el codi]

Atribuïda l'autoria de l'epístola dels corintis, a Climent se l'ha considerat el primer dels pares apostòlics de l'Església, representats aquí en un mosaic, perdut parcialment a la part inferior, del segle XI, a la Catedral de Santa Sofia de Kíev.

Es conserva la «Carta als cristians de Corint». És la primera obra de la literatura cristiana de la que es coneix el seu autor, la situació i l'època. Durant el regnat de Domicià, van aparèixer algunes disputes a Corint i l'església coríntia s'havia dividit en dos bàndols, conflicte al qual Climent va intentar intervenir calmant els ànims i reclamant la pau amb la predicació de la tradició llegada pels apòstols.

Es coneixen altres textos apòcrifs dels quals se n'ha atribuït l'autoria a Climent, probablement pel gran prestigi que va tenir el bisbe en la primera època de l'Església.[10] En aquest conjunt s'hi inclou l'anomenada «Segona Epístola de Climent», i malgrat que la carta considerada autèntica va ser llegida durant la litúrgia a Corint cap a l'any 170 i fou afegida al Codex Alexandrinus del Nou Testament, va ser menys coneguda durant l'edat mitjana.[11]

L'autor del Liber Pontificalis atribueix a Climent haver escrit nombroses obres sobre la fe i la religió cristiana, i també una carta a Jaume, germà de Jesús. Louise Loomis apunta que l'autor no fa referència a l'únic text que es considera verídic d'aquest bisbe, la carta als corintis, i diu que les nombroses obres a les que es refereix són possiblement els deu llibres de la Recognitiones, uns textos traduïts de l'original grec –perdut– al llatí per Rufí d'Aquileia, i atribuïts erròniament a Climent.[9] Philip Schaff comenta que les decretals pseudo-isidorianes contenen també textos apòcrifs que són atribuïts als primers bisbes de Roma, des de Climent fins a Melquíades, igualment en un cas similar, en el Cànon dels Apòstols i les Constitucions Apostòliques.[24][25]

Carta als corintis[modifica | modifica el codi]

Article principal: Primera Epístola de Climent

Dues fonts del segle II citen l'episodi de la divisió de l'Església de Corint i la carta que van rebre per part de l'Església de Roma, són l'obra El pastor d'Hermes i sant Ireneu de Lió. La primera esmenta un Climent indeterminat que era el responsable de comunicar-se amb altres esglésies, mentre que Ireneu quan comenta aquest fet l'explica durant el pontificat de Climent.[19][15] En general s'atribueix l'autoria d'aquesta carta a Climent, i és datada vers l'any 96.[18] Amb la carta sembla que va aconseguir retornar la situació a la normalitat en la comunitat coríntia. Per aquesta raó, la carta està considerada un dels primers exemples de la mostra d'autoritat del bisbe romà envers altres seus eclesiàstiques.[6]

La carta és una resposta a la disputa en el si de l'església coríntia, que va donar lloc a l'expulsió de diversos preveres dels seus càrrecs. En realitat, dita carta no conté el nom explícit de Climent, està dirigida des de «l'Església de Déu establerta a Roma, a l'Església de Déu establerta a Corint». Encara que possiblement dita carta no és una afirmació de l'església romana a l'hora d'interferir en segons quins assumptes sobre les altres esglésies, sí representa un exemple de la voluntat pacificadora matinera dels bisbes romans davant dels problemes presentats a altres seus cristianes. Es desconeix el motiu del descontentament i de l'expulsió dels preveres, Climent ho considera un acte de prepotència i injustificable, com una revolta dels més joves davant dels més ancians. Després d'enaltir la conducta passada de l'Església de Corint, denuncia els vicis i elogia les virtuts, il·lustra diversos temes amb nombroses cites de l'Antic Testament. Amb això ocupa dos terços de la carta per a finalment acabar rebutjant els desordres ocorreguts. Amb una gran longitud, Climent fa exhortacions de caràcter general sobre qüestions pràctiques, i amb un to d’homilia, probablement al que estava acostumat amb els seus companys cristians a Roma.[19]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Santoral català». esglesia.net. [Consulta: 10 octubre 2014].
  2. «Commemorations» (en anglès). The Lutheran Church. Missouri Synod. [Consulta: 10 octubre 2014].
  3. «Holy Days» (en anglès). The Church of England. [Consulta: 10 octubre 2014].
  4. «Hieromartyr Clement the Pope of Rome» (en anglès). Orthodox Church in America. [Consulta: 10 octubre 2014].
  5. «Commemorations for Hator 29» (en anglès). Coptic Church. [Consulta: 10 octubre 2014].
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 Guiley, 2001, p. 77.
  7. «Hieromartyr Clement, pope of Rome» (en anglès). Washington D.C.: Russian Orthodox Cathedral of St. John Baptist. [Consulta: 10 octubre 2014].
  8. 8,00 8,01 8,02 8,03 8,04 8,05 8,06 8,07 8,08 8,09 8,10 8,11 Chapman, 1913.
  9. 9,0 9,1 9,2 Loomis, 1916, p. 7.
  10. 10,0 10,1 Maxwell-Stuart, 1997, p. 18.
  11. 11,0 11,1 11,2 Farmer, 2004, p. 136.
  12. Monjos de Montserrat. «Carta als Filipencs, 4:3». La Bíblia. Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives. [Consulta: 10 octubre 2014].
  13. 13,0 13,1 Eusebi; Williamson; Louth, 1989, p. 104.
  14. 14,0 14,1 Cormenin, 1847, p. 20.
  15. 15,0 15,1 15,2 Ireneu; Roberts; Rambaut, 1868, p. 262.
  16. Maxwell-Stuart, 1997, p. 17.
  17. Carmelo, 2009, p. 227.
  18. 18,0 18,1 18,2 Farmer, 2004, p. 135.
  19. 19,0 19,1 19,2 AADD, 1911.
  20. 20,0 20,1 Loomis, 1916, p. 8.
  21. Lourié, 2010, p. 207.
  22. Lourié, 2010, p. 208.
  23. Lightfoot, 1890, p. 91.
  24. Schaff, 1882, p. 242.
  25. Schaff, 1882, p. 245.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]


Precedit per:
Anaclet
Papa
89 - 97
Succeït per:
Evarist