Pasqual II

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el Papa de l'Església Catòlica. Si cerqueu el pilotaire valencià, vegeu Pasqual Balaguer Castillo.
Pasqual II Cross of the pope.svg
Papa de l'Església Catòlica
13 d'agost de 109921 de gener de 1118
B Paschalis II.jpg
Emblem of the Papacy SE.svg
Dades personals
Nom Rainer de Bleda
Nascut 1050
Bleda, Marca de Toscana, Sacre Imperi Romanogermànic
Mort 21 de gener de 1118
Roma, Estats Pontificis

Pasqual II - nascut Rainer de Bleda - (Bleda, 1050Roma, 21 de gener de 1118) va ser Papa de l'Església Catòlica del 1099 al 1118.

Era monjo d'un monestir cluniacenc situat a la Toscana quan va ser nomenat cardenal per Gregori VII en 1076.

Durant el seu regnat va continuar amb la lluita pel dret d'investidura, i amb aquest objectiu va instar al segon fill de l'emperador Enric IV a sublevar-se contra el seu pare.

El 1105, el sublevat Enric V va convocar una Dieta a Magúncia per solucionar l'enfrontament amb el seu pare, que va finalitzar amb l'abdicació de Enric IV a favor del seu fill Enric V.

Per l'Església, la caiguda d'un rival de la talla d'Enric IV va ser tan important que Pasqual II, creient que significaria el final del "conflicte de les investidures", va cometre el greu error de reconèixer a Enric V sense exigir-li abans el reconeixement que el dret a investir eclesiàstics era privatiu del pontificat.

Enric V no estava disposat a veure retallats els seus drets i va continuar efectuant nomenaments de bisbes invocant els drets històrics tot i les contínues proclamacions del Papa prohibint les investidures laiques.

Aquest enfrontament va prosseguir fins que, en 1110, Enric V es va dirigir cap a Roma al capdavant de tot el seu exèrcit amb la intenció de fer-se coronar emperador per Pasqual II.

El febrer del 1111 Pasqual II va arribar a un acord amb Enric V segons el qual l'Església tornaria totes les possessions i drets que havia rebut de l'Imperi des de temps de Pipí el Breu a canvi de la renúncia de l'emperador als seus drets històrics d'investidura. També es va establir que després de la firma del conveni, el Papa coronaria emperador a Enric en la Catedral de San Pere.

Però en conèixer els termes de l'acord, es va produir un aixecament popular que va obligar a Enric a abandonar Roma emportant-se a Pasqual II com a presoner. Al cap de seixanta dies de presó, el Papa va cedir davant l'emperador mitjançant la firma d'un tractat en el que acceptava la investidura imperial, el coronava emperador i es comprometia a no excomunicar mai Enric V.

Les condicions acceptades per Pasqual II van provocar una ona d'indignació entre els partidaris de la reforma gregoriana, que van aconseguir que en un concili celebrat a Lletra el 1112 es declaressin nuls els termes del acord per posteriorment, en un altre concili celebrat a Vienne,[text imprecís] excomunicar a Enric; encara que Pasqual no va confirmar l'excomunió al considerar que seria trencar la seva promesa.

El 1113, Pasqual va reconèixer l'Orde dels Hospitalers de Sant Joan.

Cap al final del pontificat, en 1115, va morir la comtessa Matilde de Túscia deixant tots els seus territoris a l'Església. Però, Enric V, al·legant un acord secret, es va dirigir a Roma per considerar-se hereu legítim de la comtessa. Això va obligar a Pasqual II a fugir de la ciutat, no tornant fins pocs dies abans de la seva mort, el 21 de gener de 1118.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pasqual II