Lleó IX

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lleó IX Cross of the pope.svg
Papa de l'Església Catòlica
12 de febrer de 104918 d'abril de 1054
PopeleoIX.jpg
Emblem of the Papacy SE.svg
Dades personals
Nom Bru d'Egisheim-Dadsburg
Nascut 21 de juny de 1002
Eguisheim, comtat d'Alsàcia, Ducat de Suàbia, Sacre Imperi Romanogermànic
Mort 19 d'abril de 1054 (als 51 anys)
Roma, Estats Pontificis
sant Lleó IX

Miniatura del s. XI
Papa
Enterrament Basílica de Sant Pere (Roma)
Commemoració en Església Catòlica Romana, Església Anglicana, esglésies luteranes
Canonització 1087, Roma per Víctor III
Festivitat 19 d'abril
Fets destacables Tingué lloc el Gran Cisma d'Orient
Iconografia Com a papa

Lleó IX, de nom prepapal Bruno d'Egisheim-Dadsburg, (comtat d'Alsàcia, 21 de juny del 1002Roma, 19 d'abril del 1054) va ser Papa de l'Església Catòlica del 1049 al 1054. És venerat som a Sant en diverses confessions cristianes essent celebrat el 19 d'abril.

Orígens[modifica | modifica el codi]

Fill del comte d'Alsàcia Hug d'Egisheim i familiar de l'emperador Enric III va néixer a Eguisheim, comtat d'Alsàcia, encara que algunes fonts apunten que va néixer a Dadsburg. Per part de pare era parent dels reis germànics i per part de mare era membre d'una important família dels carolingis de França occidental.

Als cinc anys va ser confiat al bisbe Berthold de Toul per ser educat en l'escola de la catedral, on ja va destacar. Després de la mort del seu tutor, va ser cridat a la cort de l'emperador Conrad II. El 1026 va conduir a les tropes aixecades a Toul per una campanya en Llombardia. A la mort del bisbe Hermann de Toul, quan tan sols tenia 24 anys, va ser proposat pel clergue romà com el seu successor i el 9 de setembre del 1027 va ser consagrat per l'arquebisbe Poppo de Treveris, dignitat que ocupava quan el novembre del 1048 fou designat per Enric III en un congrés de prínceps i bisbes a Worms per succeir al pontificat l'efímer Damas II.

Papat[modifica | modifica el codi]

Escultura del papa al castell d'Eguisheim

Amb aquesta elecció l'emperador pretenia que el pontificat s'incorporés a l'església imperial que Enric dirigia tal com havia aconseguit amb anterioritat l'emperador roma Constantí I. No obstant Lleó IX va condicionar l'acceptació del càrrec a la celebració posterior d'una elecció canònica tot donant una primera idea del rebuig a la submissió imperial i va ser el motiu de què la seva consagració es retardés fins al 12 de febrer del 1049, després de ser acceptat pel poble i el clergue romà.

El mateix any que es va convertir en papa va prohibir el matrimoni de Guillem el Bastard, Duc de Normandia, amb Matilde de Flandes donat al seu grau de familiaritat. Tot i això el matrimoni va celebrar-se.

Va decidir encapçalar el moviment de reforma eclesiàstic, que fins aleshores havia liderat l'emperador, es va rodejar de figures com Pere Damià, Hildebran i el cardenal Humbert de Candida Silva entre altres. També va donar entrada en el col·legi cardenalici a eclesiàstics no romans, fent-lo més internacional i partidari de les idees clunianenques. Se'l pot considerar un predecessor de la Reforma Gregoriana.

Les seves reformes es van centrar a eradicar de l'Església la simonia i el matrimoni dels sacerdots, i per aconseguir-ho va celebrar dotze sínodes, destacant-ne els del Laterà, Pavia, Reims i Magúncia.

També va intentar frenar als normands que instal·lats al sud de la península Itàlica que amenaçaven territoris pontificis. Així el 1053 va armar un exèrcit que va resultar derrotat per Umfred d'Hauteville a la batalla de Civitate, prop de Benevent, en la que resultà ferit, i fou empresonat prop d'un any no recobrant la llibertat fins poc abans de la seva mort.[1]

Castell d'Eguisheim, lloc de naixement del papa
Placa commemorativa al castell d'Eguisheim

Cisma de l'Església Oriental[modifica | modifica el codi]

El fet més significatiu del seu pontificat va ser la consumació del Cisma de l'Església Oriental que encara portava les seves causes i malentesos de enfrontaments anteriors, va explotar en 1054 quan el papa Lleó IX a l'objectiu d'aconseguir un aliança amb Bizanci contra els normands va enviar una ambaixada a Constantinoble encapçalada pel cardenal Humbert de Silva Candida i formada per els arquebisbes Frederic de Lorena i Pere d'Amalfi.

La situació en Constantinoble no era la més propícia ja que la seva Església estava encapçalada pel patriarca Miquel Cerulari, qui, poc abans, havia amenaçat de tancar les esglésies llatines a Constantinoble que no adoptessin el ritual grec.

Humberto de Silva Candida, a la seva arribada, va negar el títol de patriarca ecumènic, el segon lloc en la jerarquia eclesiàstica de Constantinoble i, a més, va dubtar de la legitimitat de l'elevació de Cerulari al patriarcat. El Patriarca va reaccionar negant-se a rebre a la legació pontifícia.

Humbert va respondre amb la publicació del seu "Diàleg entre un romà i un constantinoblès", un tractat en el que critica els costums grecs; i redacta una butlla d'excomunió contra Cerulari, després va fugir de la ciutat.

La reacció immediata, el 24 de juliol del 1054, va ser la contraexcomunió del cardenal i el seu seguici. Es va arribar d'aquesta forma a la ruptura i a partir d'aquest moment ja mai més es va mencionar el nom del papa en la litúrgia bizantina, i van romandre tancades a Constantinoble les esglésies dels llatins.

Per la seva part el papa va passar a no reconèixer el Quart Concili de Constantinoble pel qual el Credo niceno-constantinoble va passar a incloure el filioc.

Lleó va morir el 18 d'abril del 1054 i el seu cos reposa en la basílica de Sant Pere.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Palau, José. La leyenda de oro para cada día del año. Tomo II (en castellà), 1844, pàg. 71 [Consulta: 18 de abril de 2013]. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lleó IX