Malària

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Malària
Classificació i recursos externs

Plasmodium falciparum en sang humana.
CIM-10 B50
CIM-9 084
OMIM 248310
DiseasesDB 7728
MedlinePlus 000621
eMedicine med/1385 emerg/305 ped/1357
MeSH C03.752.250.552

La malària (de l'italià mal aria -mal aire-) o paludisme[1] (provinent del llatí palus -pantà-) és una protozoosi de caràcter febril produïda pel paràsit Plasmodium que s'encomana per picada del mosquit Anopheles femella, que és el vector; els mascles no piquen, ja que s'alimenten de vegetals. Les espècies reconegudes com a causants de la malaltia són: P. falciparum és l'espècie més patògena i responsable dels casos mortals, (provoca al voltant del 80% dels casos i aproximadament el 90% de les morts) i P. vivax, però P. ovale (aquesta no mata, però pot provocar recaigudes als 4 o 5 anys després de la primera infecció), P. malariae (aquesta les pot provocar als 20 anys posteriors), P. knowesli i P. semiovale poden causar també malària.

L'únic cas de contagi directe entre humans és el d'una dona embarassada que transmet la infecció via trasplacentària al fetus.

Els símptomes són molt variats: cursa amb febre entre els 8 i 30 dies posteriors a la infecció i pot estar acompanyada, o no, de dolor (de cap o musculars), diarrea, decaïment i tos.

En regions on la malària és altament endèmica, les persones són tan sovint infectades que desenvolupen la "immunitat adquirida", és a dir que són portadors més o menys asimptomàtics del paràsit.

Els medicaments antipalúdics no garanteixen una protecció absoluta contra la infecció.

Aquesta malaltia és la primera causa de malalties debilitants, i és la primera en importància entre aquest tipus de malalties, amb més de 200 milions de casos cada any en tot el món.

El Dia africà de la lluita contra el Paludisme se celebra el 25 d'abril, atès que és en aquest continent on la malaltia és més comuna.

La primera vacuna mitjanament desenvolupada fou pel doctor Manuel Elkin Patarroyo, metge colombià, tot i que encara no compta amb una efectivitat suficient.

Història[modifica | modifica el codi]

Risc estadístic de patir malària durant una estada de menys d'un mes.
 Risc alt    Risc mitjà    Risc baix    Risc molt baix    Sense risc

La malària ha infectat els humans de 50.000 anys ençà i pot ser que hagi estat un patogen humà durant la història sencera de la nostra espècie. S'han trobat espècies properes als paràsits humans de la malària en ximpanzés, parent dels humans. Es troben referències de les peculiars febres periòdiques de la malària al llarg de la historia, començant des de 2700 aC a la Xina. El terme malària s'origina de l’italià de l’Edat Mitjana: "mala aria" -- "mal aire"; i se la va anomenar també paludisme, del llatí "palud" (pantà).

Els estudis científics sobre la malària van fer el seu primer pas d'importància el 1880, quan el metge militar francès Charles Louis Alphonse Laveran, treballant a l’Algèria, va observar paràsits dins dels glòbuls vermells de persones amb malària. Va proposar que la malària estava causada per un protozou (era la primera vegada que s'identificava a un protozou com a causant d'una malaltia). Per això i per altres descobriments posteriors se li va concedir el Premi Nobel en Fisiologia o Medicina el 1907. El protozou en qüestió fou anomenat Plasmodium, pels científics italians Ettore Marchiafava i Angelo Celli. Un any després, Carlos Finlay, un metge cubà que tractava pacients amb febre groga a l’Havana, va suggerir que eren els mosquits els que transmetien la malaltia d'un humà a un altre.

Posteriorment, va ser el britànic Sir Ronald Ross, treballant a l'Índia, qui finalment va demostrar el 1898 que la malària és de fet transmesa per mosquits. El que ho provà fou mostrar que certes espècies del mosquit transmetien malària a ocells i aïllant els paràsits de les glàndules salivals de mosquits que s'alimentaven d'ocells infectats. Per la seva aportació en la investigació, Ross va rebre el Premi Nobel de Medicina el 1902. Després de renunciar al Servei Mèdic de l'Índia, Ross va treballar en la recent fundada Liverpool School of Tropical Medicine i va dirigir els seus esforços a controlar la malària a Egipte, Panamà, Grècia i Maurici. Els descobriments de Finlay i Ross foren confirmats més tard per un comitè mèdic dirigit per Walter Reed el 1900. Aquest treball públic va salvar la vida a milers de persones i va ajudar a desenvolupar els mètodes usats en campanyes de salut pública en contra de la malària.

El primer tractament eficaç per a la malària fou l'escorça de l'arbre Cinchona, el qual conté l'alcaloide quinina. Aquest arbre creix als turons dels Andes, en particular a Perú. El producte natural s'usava per habitants del Perú per controlar la malària, i els Jesuïtes van introduir aquesta pràctica a Europa durant els anys 1640 on fou acceptada amb rapidesa. Tot i així, no fou fins al 1820 que l'ingredient actiu quinina es va extreure de l'escorça i va ser anomenada pels químics francesos Pierre Joseph Pelletier i Joseph Bienaimé Caventou. A principis del segle XX, abans dels antibiòtics, els pacients amb sífilis eren intencionalment infectats amb malària per a crear-los una febre, seguint les investigacions de Julius Wagner-Jauregg. Al controlar la febre amb quinina, els efectes tant de la sífilis com de la malària podien ser minimitzats. Alguns dels pacients van morir per la malària, encara que això era preferit abans de la quasi segura mort per sífilis.

Malgrat que l’estadi sanguini i el cicle de vida de la malària en el mosquit es va establir el segle XIX i a principis del segle XX, no fou fins al 1980 que es va observar la forma hepàtica del paràsit. El descobriment d'aquesta forma latent del paràsit finalment va explicar perquè donava la impressió que algunes persones es curaven de la malaltia per recaure anys més tard que el paràsit hagués desaparegut de la seva circulació sanguínia.

Epidemiologia[modifica | modifica el codi]

La malària causa uns 20-90 milions de casos de febre alta i aproximadament 1,5 milions de morts anualment (dades 2008). Això representa una mort cada 30 segons en tot el món. La majoria de casos succeeixen en nens menors de 5 anys i en dones embarassades (aquests dos són els grups més vulnerables). Tot i els esforços de reduir la transmissió i d'incrementar el tractament, hi ha hagut molt poc canvi en àrees que es troben en risc de la malaltia des de 1992. De fet, si la permanència de la malària continua en el seu curs de permanent augment, la tassa de mortalitat pot duplicar-se en els següents vint anys. Les estadístiques precises són desconegudes perquè molts casos succeeixen en àrees rurals on les persones no tenen accés a hospitals o a recursos per a garantir la salut. Com a conseqüència, la majoria dels casos continuen indocumentats.

Tot i que la infecció de VIH via la malària ha incrementat la mortalitat, continua sent un problema menor que la combinació del VIH i la tuberculosi.

Mecanisme de transmissió i cicle biològic de Plasmodium[modifica | modifica el codi]

Glòbul roig infectat per P.vivax

La femella d'Anopheles infectada és portadora dels esporozous de Plasmodium a les seves glàndules salivals. Si pica una persona, els esporozous hi entren dins a través de la saliva del mosquit, migrant al fetge on es multipliquen ràpidament dins de les cèl·lules hepàtiques (els hepatòcits) mitjançant una divisió asexual múltiple (es transforma en merozoïts que entren al torrent sanguini infectant els eritròcits i segueixen multiplicant-se i donant a lloc a unes formes inicials típicament anulars (trofozoïts), formes en divisió asexual múltiple (merots) i, finalment, un nombre variable de merozoïts segons l'espècie de Plasmodium, que provoca la ruptura de eritròcit). Alguns merozoïts es transformen en unes cèl·lules circulars relativament grans que són gametòcits femenins i masculins i deixen de multiplicar-se. Al P. falciparum són més grans que el propi eritròcit i tenen forma de boomerang, cosa que també ocasiona la seva ruptura. Una femella d'Anopheles no infectada, pica a un malalt i adquireix els gametòcits i s'inicia el cicle sexual de Plasmodium. Amb la unió dels gàmetes als seus intestins, la formació d’ous, que donarà lloc a un Ooquiste que tornarà a dividir-se i donarà esporozous llestos per a infectar novament, en arribar a les glàndules salivals del mosquit. A part d'Anopheles, en alguns països llatinoamericans es troben altres vectors com Lutzomyia (manta blanca), també vector d'altres malalties produïdes per protozous.

Cicle Vital: 1) Quan un mosquit femella del gènere Anopheles pica una persona o animal infectats, absorbeix, juntament amb la sang, els gametòcits masculins i femenins del paràsit. 2) En l'estómac del mosquit, els gametòcits maduren i es fusionen com ho farien un òvul i un espermatozoide, donant lloc a la forma infecciosa del paràsit denominada esporozoït. 3) Els esporozoïts migren cap a les glàndules salivals del mosquit. 4) Quan el mosquit pica una persona sana, injecta la seva saliva perquè és anticoagulant i l’ajuda a absorbir la sang de la víctima. Juntament amb la saliva del mosquit, els esporozoits entren en el torrent sanguini de la persona. 5) Els esporozoïts migren al fetge. 6) Els esporozoïts penetren en les cèl·lules del fetge (hepatòcit) i es reprodueixen asexualment, produint una altra forma del paràsit: els merozoïts (6-15 dies). 7) Els merozoïts tornen al torrent sanguini on penetren en els glòbuls vermells. En el seu interior es reprodueixen creant molts més merozoïts, que s'alliberen mitjançant la destrucció del glòbul vermell infectat. Els merozoïts alliberats infecten nous glòbuls vermells (2-3 dies). 8) Alguns merozoïts produeixen gametòcits masculins i femenins. Si un nou mosquit pica a aquesta persona, els absorbirà amb la sang i el cicle tornarà a començar.

Motiu de les manifestacions clíniques[modifica | modifica el codi]

En els humans, les manifestacions clíniques de la malària es deuen a:

  • La ruptura de glòbuls vermells, que alliberen merozoïts, que alliberen substàncies que estimulen l’hipotàlem, i ocasionen crisis febrils esporàdiques molt intenses cada dos o tres dies (al completar-se el cicle eritrocític o sexual de Plasmodium) seguides, al cap d'unes hores, d'una brusca tornada a una aparent normalitat. Aquest procés va deixant l'organisme exhaust i, en el cas dels nens petits, hi ha una gran probabilitat d'un desenllaç fatal en absència de tractament.
  • El paràsit evadeix el sistema immunitari al mantenir-se intracel·lularment en els hepatòcits i eritròcits, tot i que molts eritròcits parasitaris són eliminats. Per tal d'evitar això, el paràsit produeix certes proteïnes que s'expressen a la superfície de l'eritròcit i causen la seva adherència a l’endoteli vascular, especialment al Plasmodium falciparum. Aquest és el factor principal de les complicacions hemorràgiques de la malària. Aquestes proteïnes són, a més, altament variables i per tant el sistema immunitari no pot reconèixer-ho de forma efectiva, ja que quan elabora un nombre d’anticossos suficient (al cap de dues setmanes o més) aquests anticossos seran inútils perquè l’antigen ha canviat.

Les dones en estat de gestació són especialment atractives pels mosquits i per la malària perquè en elles la resposta immunitària és especialment nefasta donada la sensibilitat del fetus a la infecció (el fetus no té un sistema immunitari desenvolupat).

Símptomes[modifica | modifica el codi]

Després de la picada d’un mosquit infectat, hi ha un període d'incubació abans que apareguin els primers símptomes. En la majoria dels casos varia de 7 a 30 dies. Els períodes més curts corresponen a infeccions causades per l’espècie Plasmodium falciparum i els més llargs a les causades per Plasmodium malariae.[2]

Els medicaments quimioprofilàctics antipalúdics que es prescriuen a alguns viatgers poden retardar l'aparició dels símptomes de malària setmanes i, fins i tot, mesos. Aquests retards entre exposició i desenvolupament dels símptomes poden causar l'error o el retard de diagnòstic. La malaltia pot provocar una àmplia varietat de símptomes -cansament, dolor ossi, vòmits, mal de cap, diarrea i altres- que gairebé sempre sobresurt per un període de febre alta precedit de calfreds intensos.[2]

En els països on els casos de malària són infreqüents, aquests símptomes poden atribuir-se a altres malalties infeccioses comunes o quedar sense diagnosticar. La febre prolongada, l’anèmia amb dèficit de plaquetes i la icterícia (color groguenc a la pell i a les mucoses) obliguen a descartar el diagnòstic de malària fins a tenir evidència del contrari. La presència de símptomes neurològics, confusió mental, convulsions o problemes respiratoris són indicatius de malària greu (5% o més dels glòbuls vermells parasitats). Una llista d’aquests signes i símptomes d’alarma inclouria:[2]

  • Malària cerebral: conducta anormal, deliri, disminució o pèrdua de consciència, convulsions i anormalitats neurològiques;
  • Anèmia greu per la destrucció dels glòbuls vermells;
  • Hemoglobina a l'orina;
  • Síndrome del destret respiratori agut: reacció inflamatòria als pulmons;
  • Disminució de la capacitat de coagulació de la sang;
  • Pressió arterial baixa.

La malària greu és una emergència mèdica i s'ha de tractar urgentment. En el cas d’infeccions causades per P. vivax i P. ovale, els pacients recuperats del primer episodi de malaltia poden patir uns quants atacs addicionals o recaigudes després de mesos o, fins i tot, anys sense símptomes, a causa de la presència de formes hepàtiques “adormides” del paràsit. La curació completa obliga a un tractament especial contra aquestes formes hepàtiques des del primer episodi.[2]

Diagnòstic[modifica | modifica el codi]

La base del diagnòstic de la malària ha estat l'examen microscòpic de la sang, mitjançant la utilització d'extensions sanguínies.[3] Tot i que la sang és la mostra més freqüentment utilitzada per fer un diagnòstic, també la saliva i l'orina han estat utilitzades com a mostres alternatives menys invasives.[4] Més recentment, han estat descobertes tècniques modernes que utilitzen proves d'antígens o reacció en cadena de la polimerasa, les quals no s'aplica àmpliament a les regions endèmiques de malària.[5][6] Les àrees que no poden pagar les proves de laboratori de diagnòstic sovint utilitzen només una història de febre subjectiva com a indicació per al tractament de la malària.

Cal ser cautelós en diagnosticar o tractar sense la presència d'un mal de cap, ja que és possible que el pacient tingui dengue en lloc de malària.[7]

Tractament[modifica | modifica el codi]

La malària, sobretot la malària causada per Plasmodium falciparum, és una emergència mèdica que requereix hospitalització. La cloroquina és un antipalúdic històric que s'havia utilitzat amb freqüència. Actualment, la presència de casos resistents freqüents ha portat a la introducció i l'ús d’una àmplia bateria farmacològica (artemèter, atovaquona, quinina) que admet combinacions. L'elecció del medicament depèn de l'origen geogràfic del cas i del criteri mèdic. A banda dels fàrmacs, poden ser necessàries altres intervencions sanitàries de suport vital, incloent-hi líquids intravenosos, transfusions i mesures de suport hemodinàmic i respiratori. Amb el tractament se solen obtenir bons resultats en la majoria dels casos de malària, però davant de la infecció amb P. falciparum amb complicacions el pronòstic és greu.[2]

Prevenció[modifica | modifica el codi]

Mosquit Anopheles albimanus alimentant-se sobre un braç humà. Aquest mosquit és vector de la malària i el control dels mosquits és una manera molt eficaç de reduir la incidència de la malària.

Els mètodes utilitzats per evitar l'expansió de la malaltia, o per protegir els individus de les zones on la malària és endèmica, inclouen els medicaments profilàctics, l'eradicació dels mosquits i la prevenció de les picades de mosquits. L'existència continuada de la malària en una àrea requereix una combinació de gran densitat de població humana, gran densitat de població de mosquits, i unes taxes elevades de transmissió dels humans als mosquits i dels mosquits als humans. Si qualsevol d'aquests factors es redueix en una mesura suficient, el paràsit desapareixerà tard o d'hora d'aquella zona, com passà a Nord-amèrica, Europa i el Pròxim Orient. Tanmateix, a menys que el paràsit sigui eliminat del món sencer, podria restablir-s'hi si les condicions tornen a una combinació que afavoreixi la reproducció del paràsit. Molts països estan experimentant un nombre augmentat de casos de malària importats a causa del gran trànsit de viatgers i migrants (vegeu Anopheles).

Actualment no existeix cap vacuna que previngui la malària, però es tracta d'un camp actiu d'investigació.

Molts investigadors argumenten que la prevenció de la malària podria ser més eficaç en relació amb el cost que no pas el tractament de la malaltia, a llarg terme, però el cost capital necessari es troba fora de l'abast de la majoria de la gent més pobra del món. L'assessor econòmic Jeffrey Sachs estima que la malària es pot controlar per 3.000 milions de dòlars per any. S'ha argumentat que, per tal d'assolir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni caldria redirigir finançament dels tractaments de VIH/SIDA cap a la prevenció de malària, en què la mateixa quantitat de diners oferiria un major benefici a les economies africanes.[8]

La distribució del finançament varia d'un país a l'altre. Els països amb poblacions grans no reben la mateixa quantitat de suport. Els 34 països que reberen un suport anual per capita de menys d'1 dòlar incloïen alguns dels països més pobres d'Àfrica.

A diferència de molts altres països en desenvolupament, el Brasil, Eritrea, l'Índia i el Vietnam han aconseguit reduir els efectes de la malària. Els factors d'èxit comuns incloïen condicions conductores al país, un enfocament tècnic determinat que utilitza un paquet d'eines eficaces, una presa de decisions segons la informació, un lideratge actiu a tots els nivells del govern, una implicació de les comunitats, una implementació i un control del finançament descentralitzats, capacitats tècniques i de gestió hàbils al nivell nacional i subnacional, un suport intervencionista tècnic i en la programació per part de les agències associades, i un finançament suficient i flexible.[9]

Control dels vectors[modifica | modifica el codi]

Els esforços per eradicar la malària mitjançant l'eliminació dels mosquits han tingut èxit en algunes àrees. En el passat, la malària fou comuna als Estats Units i el sud d'Europa, però programes de control dels vectors, juntament amb el monitoratge i el tractament d'humans infectats, l'eliminaren d'aquestes regions. EN algunes àrees, el drenatge dels camps de cria en zones humides i un millor sanejament foren adequats. La malària fou eliminada de les parts septentrionals dels Estats Units a principis del segle XX mitjançant aquests mètodes, i l'ús del pesticida DDT ja l'havien eliminat del sud el 1951.[10] El 2002, es notificaren 1.059 casos de malària als EUA, incloent-hi vuit defuncions, però en només cinc d'aquests casos la malaltia havia estat adquirida als Estats Units.

Abans del DDT, la malària també fou eradicada o controlada amb èxit a diverses àrees tropicals mitjançant l'eliminació o l'enverinament dels camps de cria dels mosquits o els hàbitats aquàtics de les seves fases larvàries, per exemple, omplint o aplicant oli als indrets amb aigües estancades. Fa més d'un segle que aquests mètodes gairebé no s'han fet servir a Àfrica.[11] A les dècades del 1950 i del 1960 hi hagué un important esforç sanitari públic per eradicar la malària d'arreu del món, atacant selectivament els mosquits en àrees en què la malària estava molt estesa.[12] Tanmateix, fins ara aquests esforços han fracassat en l'eradicació de la malària de moltes parts del món en vies de desenvolupament - el problema és especialment prevalent a Àfrica.

Vacuna[modifica | modifica el codi]

El primer a descobrir una vacuna sintètica contra la malària va ser el doctor Manuel Elkin Patarroyo, d'origen colombià. Entre 1986 i 1988 la vacuna sintètica (SPf66) va ser creada i provada en una colònia de micos de la regió amazònica, els Aotus trivirgatus, i en un grup de joves batxillers voluntaris que prestaven el seu servei militar. No obstant això, allà van començar els problemes, ja que els interessos econòmics en joc entorpir l'aplicació massiva de la vacuna.

La vacuna es va provar en més de 41.000 voluntaris a Amèrica Llatina, on a principis de 1994 van ser inoculats 45 voluntaris que van demostrar que la vacuna indueix una forta resposta immunitària (entre un 40 i un 60% en els adults, i fins a un 77% en els nens) contra la malària, sense provocar greus efectes secundaris. Finalment, després de ser avaluada en Gàmbia, Tanzània i Tailàndia, la vacuna va demostrar no tenir l'efectivitat aspirada pel doctor Patarroyo, per la qual cosa es va aturar el procés de fabricació i vacunació amb la SPF66.A partir d'aquest moment els laboratoris del Dr. Patarroyo s'han dedicat a estudiar la vacuna amb l'objectiu de tenir un 99.9% d'efectivitat en tots els casos. La SPF66 es va convertir en la vacuna més efectiva contra la malària fins avui desenvolupada.

Les vacunes per la malària estan en desenvolupament, encara no hi ha una vacuna disponible completament eficaç. Els primers estudis prometedors que demostren la possibilitat d'una vacuna contra la malària es van realitzar el 1967 per la immunització de ratolins amb esporozoits atenuats per radiació, que brinden protecció al voltant del 60% dels ratolins posterior a la injecció amb normal, viable esporozoits. Des de la dècada de 1970, s'ha produït un considerable esforç per desenvolupar estratègies de vacunació similars en els éssers humans. Es va determinar que una persona pot protegir-se d'una infecció per Plasmodium falciparum si rep picades de més de 1.000 mosquits infectats per l'irradiació. En general, s'ha acceptat que no és pràctic proporcionar a les persones de risc, amb aquesta estratègia de vacunació, però que ha estat recentment qüestionat amb el treball que està realitzant el doctor Stephen Hoffman, de Sanaria, un dels principals investigadors que originalment seqüenciar el genoma de Plasmodium falciparum. El seu treball més recent ha girat entorn de la solució del problema de logística de la preparació i aïllament dels paràsits a 1.000 equivalent als mosquits irradiats per a l'emmagatzematge massiu i la inoculació dels éssers humans. La companyia ha rebut recentment diverses multimilionàries subvencions de la Fundació Bill i Melinda Gates i el govern dels EUA a principis de començar els estudis clínics en 2007 i 2008. L'Institut de Recerca Biomèdica de Seattle (SBRI), finançat per la Iniciativa Vacuna contra la Malària, assegura als possibles voluntaris que el 2009 assaigs clínics no serà un risc per a la vida l'experiència. Si bé molts voluntaris a Seattle realment contrauen la malaltia, la soca clonada utilitzada en els experiments es pot curar, i no causar una forma recurrent de la malaltia. "Alguns dels participants obtindrà drogues experimentals o de les vacunes, mentre que altres rebran un placebo."

La revista The Lancet publicà el 16 d'octubre del 2004 els resultats inicials del major assaig clínic d'una vacuna contra la malària en Àfrica, en un article[13] l'autor principal del qual és Pedro Alonso, professor del Departament de Salut Pública de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i titular de la Càtedra UNESCO del Medi Ambient i Desenvolupament Sostenible en la UB.

Actualment, existeix una gran varietat de vacunes sobre la taula. Vacunes pre-eritociticas (vacunes que s'adrecen als paràsits abans que arribi a la sang), en particular, les vacunes basades en CSP, formen el major grup de recerca de la vacuna contra la malària. Altres vacunes: les que tracten d'induir immunitat a la sang, etapes de la infecció, les que tracten d'evitar les patologies més severes de la malària mitjançant la prevenció de l'adhesió del paràsit a la sang, i la transmissió de bloqueig de les vacunes que aturen el desenvolupament del paràsit en el mosquit just després que el mosquit ha pres una mica de sang d'una persona infectada. És d'esperar que la seqüenciació del genoma de P. falciparum proporcionarà objectius per a nous medicaments o vacunes.

Altres mètodes[modifica | modifica el codi]

La tècnica dels insectes estèrils s'està perfilant com un possible mètode de control dels mosquits. El progrés cap a insectes transgènics, o genèticament modificats, suggereixen que les poblacions de mosquits silvestres podrien fer resistents a la malària. La recerca a l'Imperial College de Londres va crear el primer mosquit transgènic paludisme, amb la primera Plasmodium espècies resistents anunciat per un equip de la Case Western Reserve University a Ohio, el 2002. L'èxit de la substitució de les poblacions existents amb poblacions genèticament modificats, es basa en un mecanisme de transmissió, com els elements traslladables per permetre mendelians de l'herència de gens d'interès.

Educació en el reconeixement dels símptomes de la malària ha reduït el nombre de casos en algunes zones del món en desenvolupament tant com el 20%. Reconèixer la malaltia en les primeres etapes també pot aturar la malaltia es converteixi en mortal. L'educació també pot informar a la gent per cobrir més àrees de stagnant, per exemple, s'ha de netejar l'aigua que està estancada periòdicament reduint el risc de la transmissió entre les persones. Es tracta de posar en la pràctica la majoria en les zones urbanes on hi ha grans centres de població en un espai i la transmissió seria més probable és que en aquestes àrees.

El 22 de desembre de 2007, la publicació PLoS Patògens estudi va trobar que els cogombres de mar bloquegen la transmissió del paràsit de la malària, ja que produeixen la proteïna lecitina (que retarda el creixement dels paràsits).

Abans de DDT, la malària s'ha eradicat o controlat també en diverses zones tropicals mitjançant l'eliminació de la intoxicació o la cria dels mosquits o dels hàbitats aquàtics de les etapes de la larva, per exemple, o l'aplicació d'ompliment d'oli als llocs amb aigua estancada. Aquests mètodes han vist poca aplicació a l'Àfrica durant més de mig segle.

Una altra via per aturar la malària en el tercer món que s'ha utilitzat extensament en el passat per combatre al vector de transmissió és la utilització d'insecticides, com les Piretrines o el DDT. Es va prohibir l'ús d'aquest últim pels seus possibles efectes en la salut i en la fauna, però un grup de científics creu que hauria de revisar aquesta prohibició tan estricta.[14] Es considera ara que un ús mesurat amb fins sanitaris, diferent de l'ús massiu amb fins econòmics que va ser objecte en el passat, és una bona opció per al control o eradicació de la malària sota condicions molt controlades, i es limiten a l'interior de les cases i teulades en les zones on aquesta malaltia és endèmica, segons l'OMS. Alguns grups ambientalistes, com la Pesticides Action Network no estan d'acord amb aquesta mesura.[15]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Entrada "paludisme" a la versió en línia del DIEC. Consultat el 29 d'agost del 2009.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «La Salut de la A a la Z.». Web. Generalitat de Catalunya, 2013. [Consulta: Maig 2013].
  3. Krafts K, Hempelmann E, Oleksyn B. «The color purple: from royalty to laboratory, with apologies to Malachowski» (en anglès). Biotech Histochem, 86, 1, 2011, pàg. 7–35. DOI: 10.3109/10520295.2010.515490. PMID: 21235291.
  4. Sutherland, CJ; Hallett, R. «Detecting malaria parasites outside the blood». J Infect Dis, 199, 11, 2009, pàg. 1561–3. DOI: 10.1086/598857. PMID: 19432543.
  5. Ling IT., Cooksley S., Bates PA., Hempelmann E., Wilson RJM.. «Antibodies to the glutamate dehydrogenase of Plasmodium falciparum» (en anglès). Parasitology, 92, 2, 1986, pàg. 313–24. DOI: 10.1017/S0031182000064088. PMID: 3086819.
  6. Mens, PF; Schoone, GJ; Kager, PA. «Detection and identification of human Plasmodium species with real-time quantitative nucleic acid sequence-based amplification» (en anglès). Malaria Journal, 5, 80, 2006, pàg. 80. DOI: 10.1186/1475-2875-5-80. PMC: 1592503. PMID: 17018138.
  7. Cunha, Burke A. Antibiotic Essentials 2011 (en anglès). Jones & Bartlett, 21 març 2011, p. 262. ISBN 978-1-4496-2431-6. 
  8. Hull, Kevin. (2006) "Malaria: Fever Wars". PBS Documentary
  9. Barat L. «Four malaria success stories: how malaria burden was successfully reduced in Brazil, Eritrea, India, and Vietnam». Am J Trop Med Hyg, 74, 1, 2006, pàg. 12–6. PMID: 16407339.
  10. Centers for Disease Control. Eradication of Malaria in the United States (1947-1951) 2004.
  11. Killeen G, Fillinger U, Kiche I, Gouagna L, Knols B. «Eradication of Anopheles gambiae from Brazil: lessons for malaria control in Africa?». Lancet Infect Dis, 2, 10, 2002, pàg. e192. DOI: 10.1016/S1473-3099(02)00397-3. PMID: 12383612.
  12. Gladwell, Malcolm.. «The Mosquito Killer». The New Yorker, 2001-07-02.
  13. Alonso PL, Sacarlal J, Aponte JJ et al. (2004) Efficacy of the RTS,S/AS02A vaccine against Plasmodium falciparum infection and disease in young African children: randomised controlled trial Pubmed.
  14. [Boseley]. «Malaria fears over planned DDT ban». The Guardian, 30 d'agost. [Consulta: 27 de juliol].
  15. [Boseley]. «Banned pesticide backed for malaria control» (artículo periodístico). The Guardian, 16 de setembre 2006. [Consulta: 27 de juliol].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Rodríguez Ocaña E, Ballester Añón R, Perdiguero E, Medina Doménech RM, Molero Mesa J. (2003) La acción médico-social contra el paludismo en la España metropolitana y colonial del siglo XX. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
  • Cueto, Marcos (2007). Cold war, deadly fevers : malaria eradication in Mexico, 1955-1975 / Marcos. Washington, D.C. : Woodrow Wilson Center Press; Baltimore : Johns Hopkins University Press, c2007.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Malària Modifica l'enllaç a Wikidata