Sífilis

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sífilis
Classificació i recursos externs

Xancre sifilític primari en un penis. La lesió, indolora, sol presentar-se als pocs dies de la infecció en el lloc on s'ha produït l'entrada a l'organisme del treponema. La infecció peniana és de detecció relativament fàcil, mentre que la localització del xancre altres regions com l'anus, la regió orofaríngia i la vagina en dificulten la seva identificació.
CIM-10 A50-A53
CIM-9 090-097
MedlinePlus 001327
eMedicine med/2224 emerg/563 derm/413

La sífilis o trepanomatosi és una malaltia infecciosa de transmissió sexual que és causada per un bacteri espiroquet Treponema pallidum del qual, des del 1998, se'n coneix la seqüència del genoma.

Tradicionalment s'ha considerat que l'origen de la malaltia era Amèrica i que va ser estesa pels conqueridors europeus. Aquesta hipòtesi està en revisió, ja que s'han trobat proves sobre ossos deformats per la malaltia, d'una afectació anterior a Anglaterra al segle XIV. Al llarg dels temps ha rebut molts noms alternatius que fan referència al suposat lloc (de l'adversari) d'on venia la malaltia: mal napolità, mal francès, mal anglès, mal espanyol, mal polonès, mal dels cristians...

El nom de "syphilis" el va donar per primera vegada Girolamo Fracastoro el 1530, tret del nom d'un pastor d'un poema de Leonardo da Vinci.

Es transmet gairebé sempre per via sexual però també es pot donar per via congènita, de la mare al fetus, i en alguns casos d'infecció per contacte. Els símptomes de sífilis són tan variats i coincidents amb altres afeccions que fins a l'arribada de l'anàlisi serològic el diagnòstic era difícil. La sífilis només ha pogut ser tractada amb èxit a partir del segle XX amb penicil·lina i altres antibiòtics. Antigament es feia servir mercuri que no era efectiu. Va ser l'origen de la frase: Una nit amb Venus una vida amb Mercuri.

Estadis de la sífilis[modifica | modifica el codi]

Pòster penjat als EUA on s'advoca per tractar com més aviat possible la sífilis.
  • Primari: Inicialment sense símptomes, període de incubació d'uns 21 dies, presenta després una úlcera ferma i indolora en els genitals masculins o femenins, el recte o la boca segons quin hagi estat el punt de transmissió que desapareix en unes sis setmanes.
  • Secundari: Erupcions cutànies de diverses parts del cos que apareixen des d'uns dos mesos després de la infecció primària. També poden aparèixer altres símptomes com mal de cap, anorèxia, meningitis i altres. En aquest estadi el pacient fàcilment pot contagiar a una altra persona
  • Terciari: Poden aparèixer després d'un any de contraure la sífilis i fins 10 anys després. Creixen unes formes similars a tumors en qualsevol part del cos, també a l'esquelet. Si avança la malaltia es presenten deformitats en les articulacions i afecta els nervis i el cor. Pot acabar en demència.

Transmissió[modifica | modifica el codi]

La sífilis es pot contraure per contacte físic amb una persona infectada durant les relacions sexuals, ja siguin orals, vaginals o anals. La transmissió només apareix si es té contacte amb les lesions cutànies i les mucoses de la sífilis en les fases primària i secundària (vegeu apartat "Símptomes"). Aquestes lesions, no sempre visibles, estan plenes de treponemes. El germen penetra en el cos de la parella sexual per la pell lesionada o per les mucoses. En el punt d'entrada el germen es multiplica i produeix la lesió sifilítica, i des d'allí es difon per l'organisme per mitjà de la sang i el sistema limfàtic.[1]

Sense tractament, el risc de transmissió és molt elevat durant les dues primeres fases de la sífilis. Teòricament les persones infectades no tractades poden transmetre la infecció durant el primer, i fins i tot el segon any de la infecció, període en què són possibles les recaigudes amb lesions infeccioses. D'altra banda, una persona pot tenir la sífilis i no saber-ho perquè no en té cap símptoma o aquest és molt lleu i, no obstant això, la pot transmetre a altres persones.[1]

Diagnòstic[modifica | modifica el codi]

Generalment és suficient una simple anàlisi de sang per saber si una persona està infectada o no. Les proves de laboratori detecten a la sang els anticossos que es produeixen contra la infecció. Normalment són positives de quatre a sis setmanes després del contagi. El metge o la metgessa farà el diagnòstic amb els resultats de les proves juntament amb els de l'exploració física.[1]

És recomanable que qualsevol persona que cregui que pot haver estat exposada a la sífilis o que sospiti que l'ha contret es faci aquesta prova, sobretot quan es tracta de dones embarassades i persones amb infecció pel virus de la immunodeficiència humana, per les complicacions que la sífilis els pot comportar.[1]

Tractament[modifica | modifica el codi]

Paracels va descobrir les propietats del mercuri per combatre la sífilis-[2] La sífilis es pot curar amb tractament antibiòtic. El més freqüent és que es curi amb una sola injecció de penicil·lina. Per a les persones al·lèrgiques a la penicil·lina hi ha altres antibiòtics disponibles. Es recomana no tenir contactes sexuals fins a acabar el tractament (al cap de set dies si és una injecció única) i fins que el xancre sifilític i les altres lesions a la pell i les mucoses estiguin curats. La sífilis és més fàcil de curar en els primers estadis o fases, i per això convé diagnosticar-la i tractar-la al més aviat possible. A més, les parelles han de ser informades i, si és necessari, tractades. Només així es trenca la cadena de noves infeccions.[1]

El fet que una persona hagi tingut sífilis una vegada no la protegeix de tornar a tenir-ne de nou si s'hi exposa, encara que s'hagi curat bé amb tractament antibiòtic.[1]

Epidemiologia[modifica | modifica el codi]

A Catalunya la sífilis és una malaltia de declaració obligatòria disposant-se dades dels nous casos diagnosticats. El 2011 es van declarar 523 casos cosa que representa una taxa de 7,3 casos per cada 10.000 habitants (més d'una vegada i mitja la mitjana europea per al mateix període de 4,5 casos per 10.000 habitants). Tot i la tendència al decreixement de casos mesurat entre 1985 i 1996, i una possible estabilització fins al 2003, aquest any representa un punt d'inflexió cap a l'increment constant duplicant-se la taxa en el període 2003-11. El 2011 també s'observa una clara masculinització dels nous casos amb una raó homes/dones de 7 essent la via de transmissió majoritàriament lligada als homes que tenen sexe amb homes, així mateix també es detecta un nombre considerable de coinfeccions amb el VIH (més d'una quarta part dels casos eren seropositius al moment del diagnòstic de sífilis). D'altra banda cap cas de sífilis congènita ha estat confirmat a Catalunya des del 2006 quan es notificà el darrer cas confirmat (dades fins al 2011), per bé que hi ha hagut casos sospitosos.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «La Salut de la A a la Z.». Web. Generalitat de Catalunya, 2013. [Consulta: Maig 2013].
  2. Úbeda y Correal, José; Fernández-Caro y Nouvilas, Ángel. Acciones químicas de las bacterias (en castellà). Real Academia Nac. Medicina, 1914, p. 115. 
  3. «21 informes epidemiològic CEEISCAT. SIVES 2012». . CEEISCAT, Agència de Salut Pública de Catalunya, Generalitat de Catalunya [Barcelona], abril, 2013, p. 71-75 [Consulta: 31 de maig de 2013].


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sífilis