Malaltia de transmissió sexual

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Malaltia de transmissió sexual
Classificació i recursos externs
CIM-10 A64
CIM-9 099.9
DiseasesDB 27130
MeSH D012749

Les malalties de transmissió sexual (MTS) també són conegudes com a infeccions de transmissió sexual (ITS) o clàssicament com a malalties venèries, són aquelles infeccions en què les relacions sexuals tenen una rellevància epidemiològica. Fins als anys 1990 era coneguda com a malaltia venèria (de Venus, deessa de l'amor) que de fet era també un eufemisme que en certa manera ocultava l'origen sexual d'una malaltia en alt grau estigmatitzada. Són un grup de malalties en la propagació de les quals la conducta de les persones hi té molta importància. Com que algunes persones tot just infectades encara no han desenvolupat els símptomes, actuen de transmissores de les malalties sense que ho sàpiga cap de les parts implicades.

Generalitats[modifica | modifica el codi]

Les malalties de transmissió sexual es transmeten per relacions sexuals, tanmateix pot ser que determinades infeccions puguin ser transmeses per altres vies (algunes hepatitis). Tot i que la majoria tenen tractament, algunes d'elles, com les produïdes per virus, mai curen de manera definitiva, sinó que l'agent causal roman en estat latent, sense manifestar-se, dins de l'organisme al qual ha infectat, podent reaparèixer cíclicament. Aquest tipus de relació entre l'organisme i l'agent infecciós facilita la transmissió d'aquest, és a dir, la seva infectivitat.

Actualment es coneixen 30 tipus de malalties de transmissió sexual, de les quals 26 ataquen principalment a les dones i 4 a ambdós sexes.

Encara que l'eficiència de l'ús del preservatiu o condó ha estat posada en dubte en diverses ocasions (donat que moltes de les malalties de transmissió sexual s'infecten per via cutània o per mitjà de fluids no directament vinculats al coit), el condó no deixa de ser una important línia de defensa com a barrera.

Les armes més importants contra les malalties de transmissió sexual són la prevenció, prenent les mesures oportunes per mitjà de l'ús del preservatiu i la higiene adequada, elements imprescindibles per a una sexualitat responsable i que redueixen considerablement el risc de transmissió d'aquestes infeccions.

Classificació i terminologia[modifica | modifica el codi]

Fins a la dècada del 1990, les malalties de transmissió sexual eren conegudes vulgarment com a "malalties venèries": Veneris és el genitiu llatí del nom Venus, la deessa romana de l'amor. Un altre eufemisme era "malaltia social".

Els agents de la salut pública van ser els primers a introduir el terme "infecció de transmissió sexual", que els clínics utilitzen cada vegada més juntament amb el terme "malaltia de transmissió sexual", per distingir-la del primer terme. Segons les P&A del Centre de Recursos de la Sida d'Etiòpia, "a vegades els termes ITS i MTS s'utilitzen de manera intercanviable. Això pot resultar confús i no sempre és precís, de manera que ajuda conèixer la diferència entre el que és una infecció i el que és una malaltia. Una infecció significa simplement que un germen (virus, bacteri o paràsit) capaç de causar malaltia es troba dins el cos d'una persona. Una persona infectada no presenta necessàriament cap símptoma o signe que el virus o bacteri li està danyant el cos, de manera que no es troba necessàriament malament. Una malaltia significa que la infecció està fent que la persona infectada es trobi malament, o que s'adoni que alguna cosa no va bé. Per aquest motiu, el terme ITS (que es refereix a una infecció amb qualsevol germen que pugui causar una MTS, encara que la persona infectada no presenti símptomes) és un terme amb un significat molt més ampli que el de MTS."[1] Tanmateix, la distinció que es fa és més propera a la discriminació entre una colonització i una infecció, que no pas entre una infecció i una malaltia.

Més específicament, el terme MTS es refereix únicament a les infeccions que causen símptomes. Com que la majoria de vegades la gent no sap que està infectada amb una MTS fins que comencen a presentar símptomes de la malaltia, la majoria de persones utilitzen el terme MTS, tot i que el terme ITS també seria apropiat en molts casos.

A més, a vegades s'utilitza el terme "malaltia transmissible sexualment", ja que és menys restrictiva respecte als altres factors o mitjans de transmissió. Per exemple, la meningitis es pot encomanar a través del contacte sexual, però no se la considera una MTS perquè el contacte sexual no és el vector principal pels patògens que causen meningitis. Aquesta discrepància es basa en la probabilitat d'infecció per mitjans altres que el contacte sexual. En general, una ITS és una infecció amb una probabilitat negligible de transmissió per mitjans altres que el contacte sexual, però que té un mitjà realista de transmissió per contacte sexual (els mitjans més sofisticats, com per exemple una transfusió sanguínia o compartir una xeringa, no es prenen en compte). Així doncs, es pot assumir que, si una persona està infectada amb una ITS (com ara la clamídia, la gonorrea o l'herpes genital), la via d'entrada de la infecció ha estat per contacte sexual.

Transmissió[modifica | modifica el codi]

  • El tipus de relacions sexuals involucrades són el sexe vaginal com l'oral o anal.
  • Altres vies de transmissió poden ser a través dels fluids corporals, principalment les transfusions de sang, compartir la xeringa, fer-se tatuatges o pírcings i durant el part. Això fa que els professionals de la salut, hemofílics i usuaris de drogues per via parenteral tinguin un risc més elevat.

Agents[modifica | modifica el codi]

Bacterians[modifica | modifica el codi]

Vírics[modifica | modifica el codi]

Parasitaris[modifica | modifica el codi]

Fúngics[modifica | modifica el codi]

Protozoaris[modifica | modifica el codi]

Prevenció[modifica | modifica el codi]

Les mesures preventives encara que no puguin garantir un 100% de seguretat són en aquests casos les que fan baixar de forma més eficaç la incidència d'aquests tipus de malalties. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana prendre tot tipus de mesures que van des de l'abstinència sexual al manteniment de relacions sexuals utilitzant preservatius, l'intercanvi de xeringues usades entre usuaris de venopunció i les precaucions entre el personal mèdic mitjançant protocols de profilaxi post-exposició en personal mèdic.

Tractaments[modifica | modifica el codi]

Temps enrere només se'n podien tractar alguns símptomes sense eliminar la infecció. Amb l'ús d'antibiòtics es va poder guarir en primer lloc la sífilis i també altres malalties de transmissió sexual de causa bacteriana. A partir de 1980 el problema es va fer una altra vegada greu amb la sida, ja que no es disposa de tractaments curatius.

Les malalties de transmissió sexual al llarg de la història[modifica | modifica el codi]

Tot i que són moltes les malalties venèries descrites en l'actualitat, han estat només tres les que en el curs de la història han captat l'atenció a causa de les connotacions individuals i socials d'elles.

El mot sífilis
La paraula sífilis prové del nom Syphilo, pastor i protagonista del poema del metge i polifacètic italià de la ciutat de Verona-Itàlia, Gerónimo Fracastoro (1478-1553), que en el poema relata com Syphilo va ser castigat per haver erigit altars prohibits a la muntanya. Aquest càstig per portar una «vida immoral i plena de vicis» representa una nova, terrible i desconeguda malaltia, la sífilis, descrita de manera magistral i didàctica per Fracastoro. De fet va ser la primera vegada que s'esbossava la primera teoria racional de la naturalesa de les infeccions.[5]

Les malalties venèries han afectat tots els estrats socioeconòmics de la mateixa manera i han estat protagonistes d'episodis vergonyosos en la trajectòria d'homes eminents i distingits de la societat, la qual cosa ha repercutit fins i tot en la història de l'art, específicament a la pintura del segle XV i XVI, on es va arribar a estigmatitzar a personatges líders de la vida religiosa i social i amb això determinar, moltes vegades, la inclinació de l'opinió pública contra aquestes persones i amb això influir canvis socials i religiosos que serien de gran importància per a l'evolució de l'Europa Occidental, com fou el cas del papat i la sífilis en el moment de l'adveniment del protestantisme com a alternativa ideològica a l'església romana.[6]

En els tractats mèdics escrits durant el regnat de l'Emperador Groc, fa aproximadament 4.500 anys, es descriu la gonocòccia. De la mateixa manera a l'Antic Egipte, al papir Brugsche, datant del 1.350 aC, es descriuen també els símptomes i tractament de la gonorrea i en el papir d'Eberth es descriuen els símptomes d'una uretritis aguda i el seu tractament per mitjà de la instil·lació intrauretral d'oli de sàndal.[6] A la Bíblia[7] es descriu la gonorrea, i se la relaciona amb la pràctica sexual.

« Parleu als fills d'Israel i digueu-los: Qualsevol home que pateix flux seminal és impur a causa del flux. A això consistirà la impuresa causada pel seu flux: sigui que el seu cos deixi destil·lar el flux, o el retingui, és impur. Tot llit en que dormi el que pateix flux serà impur »

Els casos d'impuresa citats no es troba només la malaltia contagiosa de la gonorrea, sinó el simple vessament seminal de l'home i les regles de la dona. Moisès assenyala la seva alta contagiositat, la seva manera de prevenir, evitant el contacte sexual en els moments inicials dels símptomes i les conductes que s'han d'adoptar des del punt de vista higiènic en tots dos integrants de la parella.[8]

Hipòcrates, un dels pares de la medicina medieval, va ser el primer a descriure la malaltia de transmissió sexual, amb totes les seves característiques, tot i que la malaltia se suggeria en la Bíblia (Levític 15) i en papirs egipcis. Hipòcrates l'any 460 aC descriu més lesions genitals dures i suaus secundàries al contacte sexual i la va anomenar estranguria.[9][10]

Tant grecs com romans van descriure les berrugues genitals (berrugues víriques o virus papil·loma humà), transmeses per relacions sexuals.[n. 1]

A la Roma del segle I dC Aulus Cornelius Celsus[n. 2] fa una diferenciació de les berrugues denominant ficus a les berrugues genitals, Myrmecia a les berrugues de la planta del peu i thimión a la berruga vulgar.

En els tractats de metges àrabs s'indica que aquesta afecció es contrau per coitus cum immundis, és a dir, per contacte sexual amb un "impur". A l'Edat Mitjana se la va conèixer per una infinitat de noms pintorescos: mictus saniei, ulceratio interna, Seminis lapsus, fluxus, profluvium púbica, fluxura geniturae, rheumatisatio virgae, calefactio in virga, incendium, arsura virgae, ardor urinae, leucorrhoea, medorrhoea, phalorrhoea i, finalment i en un enginyós joc de paraules, associar-la a la perdició imperant a Gomorra, com gomorrhoea.[11]

Avicenna (980-1037 dC) metge i filòsof, en la seva obra "Cànon de la Medicina", obra de referència per a l'ensenyament de la medicina durant l'edat mitjana, referia que resultava útil «mantenir-se allunyat de les dones que deixen caure líquids de la vulva». Segons Avicenna les posicions coitals podien ocasionar malalties, per exemple la posició on la dona està sobre l'home al moment del coit, podia ocasionar hidrocele (hèrnia escrotal), flatulència, úlceres uretrals, úlceres vesicals i dificultat en la sortida de l'esperma.

Trotula de Ruggiero,[n. 3] considerada la primera ginecòloga de la història mèdica occidental, va exercir la medicina durant part del segle XI, era membre de l'Escola mèdica de Salern, va descriure la gonorrea com inflammations virgae virilis.

Guillem de Saliceto (1210-1277 dC) pertanyent a l'Escola de Medicina de Bolonya, en la seva obra Ciroxia (també anomenada Guillelmia en el seu honor) suggeria rentar-se els genitals després del coit com a mètode profilàctic per evitar les infeccions venèries. Lanfranco de Milà (1250-1315), de la mateixa escola que l'anterior, a el seu llibre titulat “Chirurgia magna” aconsellava rentat dels òrgans genitals amb aigua i vinagre a parts iguals després d'un coit sospitós i, en cas de no tenir aquests ingredients recomanava "rentar el membre amb la pròpia orina".[6]

Al continent americà el poble asteca funda Tenochtitlán (1325), ciutat amb alts conceptes d'higiene i de salut pública, i posseïdor de recursos terapèutics naturals, de tipus fitoteràpia, de paulatinament incorporada a la farmacopea europea. Les malalties venèries al poble asteca eren conegudes amb el nom de Cihuatlaueliloc. La Coanenepilli ("Llengua de Serp"), era una herba l'arrel en pols espessit amb l'aigua i beguda era útil per al dolor de pit, contra la febre i en individus amb sang i pus a l'orina. L'Huihuitzmallotic era una herba que barrejada amb mel i introduïda a la uretra masculina servia per a la curació dels problemes urinaris (infeccions venèries,...).[6]

Pietro D'Argelata (? -1423), alumne de Guy de Chauliac, un dels més reputats cirurgians del seu temps, va descriure les úlceres peniana, recomanava a l'estiu rentar el penis amb aigua i a l'hivern amb orina pels seus poders medicinals.

Giovanni da Vigo (1450-1525) de la Ligúria, va guanyar la confiança i els favors del cardenal Giuliano della Rovere, futur papa Juli II (1443-1513),[n. 4] el qual tenia tres fills i havia adquirit el "mal francès" (sífilis). Vigo en el seu llibre publicat el 1514 De pràctica abundant in art chirurgicasque el mal francès o morbus gallicus tenia l'origen, sense excepció, «In vulva in mulieribus et in virga in hominibus» ("A la vulva en les dones i en el penis en els homes"), després del coit infectant. Va parlar de lesions primàries (genitals), lesions secundàries (pústules cutànies) i lesions terciàries (gomes luètica, «tuberositats plenes de matèria gruixuda i flemàtica»). Per aquestes lesions el papa Juli II, prohibia als fidels que li besaran els peus, pràctica molt comú per a l'època, ja que tenia una podagra tuberosa i ulcerata que Vigo curava diàriament amb un emplastrum de Vigo cum mercuri contra pústules i exantemes.[6]

El descobriment d'Amèrica realitzat per Cristòfor Colom el 1492 originaria una de les polèmiques més intenses de la història de la medicina com va ser l'origen de la sífilis.[6][12] [13]

Il·lustració del 1496, malalts de sífilis sent atesos per metges.

Malgrat les controvèrsies del seu origen, de manera inobjectable, es va conèixer per la seva contundència a Europa a finals del segle XV, convertint-se en una ràpida epidèmia multinacional, on l'aspecte sexual era el predominant i amb característiques clíniques que la van fer ràpidament coneguda i temuda, la qual que es va traduir per la ignorància regnant, en tema de múltiples conjectures sobretot religioses, que parlaven de càstig diví pels vicis i el pecat de l'home sobre la faç de la terra.[6]

Es va establir una distinció entre dues formes clíniques, la gallica o Francigena i la non gallica, acceptant-se per tant, la idea que la sífilis podia presentar-se a conseqüència de la blennorràgia, de la mateixa manera que a conseqüència del xancre, teoria que va dominar durant dos segles.[11]

Les teories que expliquen les diverses tesis de l'origen de la sífilis, es divideixen bàsicament en les que sustenten que la sífilis existia molt abans del descobriment d'Amèrica realitzat per Cristòfor Colom (teoria unitària o del vell món, teoria precolombina, teoria de la picava, teoria unitària ancestral treponematosa i teoria africana del Yaws (frambèsia o pian) entre alguns dels diversos noms rebuts) i les que sustenten que la malaltia es va generar al Nou Món en descobrir el 1492 i va ser duta posteriorment a Europa per la tripulació de Colom (teoria del Nou Món, teoria de l'intercanvi colombí).

El 1530 Fracastoro[n. 5] publica a Verona un poema titulat Syphilis sive de morbo gallicus dedicat al Cardenal Pietro Bembo, conegut per la seva vida dissipada i llicenciosa, amb enorme poder sobre la cúria romana, i amant de Lucrècia Borja, filla del Papa Alexandre VI, el qual feu correccions en el poema, presumiblement pel fet que estava contagiat del mateix mal;[6] el mateix Alexandre VI va ser un dels objectius principals de la reforma protestant en escrits, pamflets i gravats i era caricaturitzat com sifilític.[6]

Il·lustració a la traducció en francès del llibreDe morbo gallico de Ulrich von Hutten.

Ulrich von Hutten (1488-1523) cavaller de família noble franconiana, poeta i humanista alemany, encoratjador de la reforma protestant luterana, i un dels personatges que va servir de pont entre l'Humanisme i els Reformadors, va patir de sífilis. Enemic públic del papat, va publicar el seu llibre sobre el morbo gallico a Alemanya, el 1519. El llibre proporcionava una bona descripció de la malaltia, reconeguda com a contagiosa, explosiva i espectacular en els seus primers anys, amb els seus símptomes clínics i la seva evolució. En el capítol quart de la seva obra, Ulrich von Hutten passa revista a tots els tractaments de l'època, que va conèixer personalment com a malalt sifilític, com el Panurge (banys, friccions, ungüents, ús de sals metàl·liques, mercuri, mini, plom, sulfat de ferro, blanc de plom, cinabri, alum, olis i essències, mirra, llorer, resina, terebint, ginebre, nard, rosa, infusions d'absenta, camamilla, hisop, menta entre altres). Després dóna la seva pròpia recepta terapèutica en el capítol cinc parla de l'arrel del Guaiacol i del seu ús, règim i consells de higiene de vida. von Hutten no obstant morí de la malaltia.[6]

Gabriele Falloppio (1523-1562) cirurgià i anatomista italià, en el seu llibre De preservation la cartera gallica, de l'any 1555, va idear una protecció individual per l'anomenat mal francès, consistent en un tall de lli en forma de sac, a la mida del gland (ad mensuram glandis) amarat de mercuri, antecessor del modern preservatiu.[6]

A mitjans del segle XVI l'Església catòlica proposa l'abstinència sexual com argument lògic per combatre la sífilis, la qual sens dubte, s'havia convertit en un problema de salut pública i els sants protectors assignats per a la sífilis eren sant Jaume (sant patró de la reconquesta espanyola i d'Espanya i dels pelegrins) i sant Dionís (sant dels pecadors).[text imprecís]

El papa Pau IV va decretar l'expulsió de les prostitutes de Roma i de l'Estat Pontifici. Però aquest edicte va aixecar acalorades protestes pel poble acostumat a les pràctiques amb prostitutes, que van haver de buscar localitats de l'altra banda del riu Tiber (avui en dia la barriada de Trastevere), on Carles I d'Aragó i Castella va permetre la construcció de cases per a tal fi, anomenades "cases de tolerància". Les prostitutes malaltes de sífilis eren aïllades i castigades corporalment abans i després de rebre tractament.[6]

Giovanni Marinelli, metge i filòsof italià, publica el 1563, a Venècia, el primer tractat de ginecologia-obstetrícia Li medicine pertinenti alle infermitá delle donne, on esmenta «aquells petits enuigs» que poden fins i tot ser motiu de rescissió matrimonial com ara la incontinència urinària, l'halitosi, l'ejaculació precoç, la blennorràgia, el satírisme i el priapisme.

El "Tratado de Urologia" de Francisco Diaz (1527-1590), pare de la urologia espanyola i cirurgià del rei Felip II, esmenta en el darrer dels llibres el tractament de les morenes, de la flegma salada, i la ninphea o creixement de carn al púbica de la dona possiblement referint-se a les berrugues virals genitals actualment anomenades virus del papil·loma humà. El cisori,instrument precursor del modern uretrotom, era similar a un catèter dins el qual es introduïa una verga fina de plata amb el que s'anava tallant la carnositat uretral (estretors o enduriments de la uretra), que el deia eren gairebé sempre ocasionats per la gonorrea o mal francès. Analitza en les seves obres els processos inflamatoris uretrals, normalment secundaris a malalties venèries.

L'any 1700, Giovanni Maria Lancisi[n. 6] va proposar la relació de la sífilis amb el sistema cardiovascular.

El Martiri del Mercuri, va ser patit per tots aquells que se sotmetien a tractament per malalties venèries, específicament per sífilis. S'administrava per via oral (en forma de sals com el calomel), mitjançant friccions, per injecció intramuscular i per inhalació de vapors de mercuri, després el pacient era sotmès a banys de vapor o cobert amb mantes gruixudes, basant-se el tractament en la Teoria dels Humors, segons la qual els verins causants de la malaltia s'havien d'evaporar del organisme, a aquesta teoria del corpus hipocràtic se li sumava la convicció cristiana que el dolor físic causat pel tractament, on queien les dents, els dolors corporals eren tremends i es queia el cabell, les pestanyes i la barba, així com els alts costos del mateix, propiciava una purga als pecats comesos. Les malalties venèries des del segle XVI van ser sempre un veritable problema de salut i ja al començament del segle XVIII l'única manera de contrarestar la malaltia, era a través de cures de mercuri en un ambient calent i sec.[14][6]

Durant els segles XIX i XX les millores efectuades en la microscòpia i la bacteriologia (Robert Koch) permeten la identificació i la tipificació dels agents causals. L'aparició de les sulfamides i poc després dels antibiòtics suposaren l'aparició de tractaments efectius per a moltes malalties de transmissió sexual.

El 1838 Philip Ricord[n. 7] venereòleg francès, escriu "Tractat pràctic de les malalties venèries" publicat a París, on divideix la sífilis en tres períodes en què estudia i descriu les diverses manifestacions de la blennorràgia i estableix l'especificitat de la sífilis com a entitat nosològica a part de la gonorrea.[6]

El Dr Albert Neisser, dermatòleg i bacteriòleg alemany (1855-1916) va aïllar el 1879 la causa de la gonorrea en descobrir el gonococ, anomenat Neisseria gonorrhoeae, en el seu honor, després de més de 3.500 anys de ser esmentada la malaltia en la història de la medicina.[6]

El dia 3 de març de 1905, a la Clínica La Charité de Berlín, el zoòleg prussià Fritz Schaudinn (1871-1906) i el metge militar berlinès Erich Hoffmann (1868 - 1959) descobreixen que l'agent causal de la sífilis el Treponema pallidum.

L'any 1909, el seroleg Paul Ehrlich (1854-1915) i Sahachiro Hata van produir el preparat denominat 3,3-diamino-4,4-dihidroxiarsenobenzè amb el número de control 606 i sota la signatura Farbwerke de Hoeschst a Franckfurt amb el nom comercial de “salvarsan”, que significa "Arsènic que salva", per combatre la sífilis.

Cartell alenant el tractament de la sífilis, dècada de 1930

Era tal la preocupació social de la sífilis que es feia extensiva a totes les manifestacions artístiques, es realitzaven extenses campanyes sanitàries en els països europeus amb cartells orientats a disminuir la incidència de casos de sífilis.

Anunci americà de la dècada de 1940, la penicil·lina cura la gonorrea en 4 hores

El 1921 Constantin Levaditi (1874-1953) microbiòleg romanès, que treballava a l'Institut Pasteur de París, va introduir el bismut en la terapèutica antisifilítica. Durant més de vint anys la medicació de la sífilis es va fer en base als arsenicals trivalents (salvarsanes i derivats) i de preparats de bismut com a complement. Salvant els inconvenients derivats de la toxicitat hepàtica de l'arsènic i de la toxicitat renal del bismut, la terapèutica era eficaç i va permetre un control bastant efectiu de la sífilis a costa de tractaments repetits i perllongats. Fins a l'arribada de la penicil·lina, aquesta tècnica terapèutica es mantindria sense grans variacions.

El miracle de la penicil·lina
El 1928 el doctor Alexander Fleming (1881-1955) va observar que en una placa de cultiu on veia el creixement dels bacteris s'havia contaminat amb espores de floridura Penicillium notatum i no li va donar molta importància. Però tres setmanes després d'unes vacances, nota amb sorpresa que les bacteris que es trobaven a prop de la floridura, havien mort. Va denominar a la substància provocadora d'aquest procés com penicillin, però no li va donar importància a causa del fet que al barrejar penicil·lina amb sang, el fàrmac perdia gran part de la seva efectivitat, per la qual cosa l'any següent, 1929, va publicar un informe molt simple del seu descobriment i més mai va tornar a tocar el tema. Però va ser per al dissabte 25 de maig de 1940 a, 11 anys després de la troballa de Fleming, que el patòleg australià Howard Florey (1898-1968) en companyia del bioquímic jueu alemany Ernst Chain (1906-1979) es van unir a l'Escola Dunn de Patologia d'Oxford inocular una dosisletal d'estreptococs a vuit ratolins, administrant posteriorment penicil·lina purificada a quatre d'ells, sobrevivint a la infecció. Els altres quatre van morir, el que va fer que Florey exclamés: Sembla un miracle. Aquesta nova arma terapèutica va ser de gran ajuda per a les malalties de transmissió sexual principalment per a la devastadora sífilis. L'any 1945, Alexander Fleming, Howard Florey i Ernst Chain van rebre el premi Nobel de medicina pel descubirment de la penicil·lina.
  • El 1957 Deacon introdueix el Test FTA (fluorescent treponemal antibody).
  • El 1964 Hunter introdueix el FTA-Abs per confirmar i detectar la sífilis congènita en nadons.
  • El 1985 Harald zur Hausen va trobar que més del 90% de totes les biòpsies de càncers cervicals uterins obtingudes eren positives a l'ADN del virus del papil·loma humà (VPH), començant l'era de la popularització del VPH i l'estudi o indagació de la parella per evitar conseqüències oncològiques en la dona. Els estudis sobre el càncer causat per VPH en penis i anus el segueixen amb menor impacte.

Reemergència de les ITS[modifica | modifica el codi]

Articles principals: SIDA i VIH

El 5 de juny de 1981 es descriuen als Estats Units d'Amèrica els primers casos de SIDA (síndrome d'immunodeficiència adquirida). Aquell dia es publica al MMWR la descripció de cinc homes homosexuals de Los Angeles amb pneumònia per Pneumocystis carinii. Tots els casos estudiats tenien dèficit important de la immunitat cel·lular. Tots ells van morir.

Durant els anys 1980 i 1990 la malaltia causà milions de morts i afectats, el desenvolupament del primer tractament farmacològic efectiu basat en la zidovudina i la resta de tractaments antivirals posteriors només minimitzaven l'aparició dels símptomes associats a la SIDA i no curaven de la infecció per VIH, el seu virus causant. Amb tot els tractaments difícilment arribaven a la totalitat de la població afectada especialment en països en vies de desenvolupament, que no podien accedir als tractaments pel seu elevat cost econòmic.

Aquesta síndrome ha ocasionat la mort de 25 milions de persones des que es va descobrir el 1981, cosa que el converteix en una de les pandèmies més mortals de la història de la humanitat. L'any 2005, la SIDA fou responsable de més de 3,1 milions de persones, de les quals més de mig milió (570.000) eren nens. Aquest mateix any dels 40,3 milions de persones infectades pel virus d'immunodeficiència humana (VIH) (el doble de l'any 1995), 38 milions eren adults, 17.5 milions eren dones i 2.3 milions de joves van ser menors de 15 anys dels quals gairebé el 95 per cent resideix en països en desenvolupament. L'any 2005 es van produir al voltant de 5 milions de noves infeccions pel VIH al món, dels quals 3.2 milions van correspondre a la regió de l'Àfrica subsahariana. Aquest mateix any van morir tres milions de persones de malalties relacionades amb la SIDA.[15]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Fins ben entrat el segle XX es creia erròniament que la infecció de les berrugues o condilomes genitals, formava part de les infeccions sifilítiques i gonorreiques.
  2. Aulus Cornelius Celsus (25 aC-50 dC) considerat com el "Ciceró de la medicina ", o l'"Hipòcrates llatí"
  3. autora d'un dels primers tractats de malalties de la pell, fa una descripció de les manifestacions externes de la sífilis (en l'època medieval es creia que la gonorrea formava part de la clínica de la sífilis).
  4. anomenat el "Papa Guerrer" l'any 1503, famós per les seves disputes amb l'artista renaixentista Michelangelo pels treballs de la Capella Sixtina
  5. Gerónimo Fracastoro (1478-1553) metge italià, nascut a Verona és considerat com el fundador de l'Epidemiologia, va ser metge del Concili de Trento (Contrareforma) i del papa Pau III.
  6. Giovanni Maria Lancisi (1654-1720) clínic i anatomista italià, considerat el primer higienista modern, es va graduar de medicina a la Universitat de Roma La Sapienza als 18 anys, i fou metge dels papes Innocenci XI el 1688 i posteriorment dels papes Innocenci XII i Climent XI.
  7. Philip Ricord (1800-1889), venereòleg francès. En les seves classes a l'Hôpital du Midi, del qual era director, deia sovint: "Cavallers: la sífilis és una afecció que cal estudiar sense contraure". Va ser el cirurgià en cap de l'Hospital per malalties venèries a l'hospital du Miti guanyant una gran reputació. Pels seus estudis sobre el varicocele i sobre la cirurgia de uretroplastia va rebre el 1842 el premi Montyon. El 1862 fou nomenat metge del príncep Napoleó. El 1869 va ser cirurgià consultant del rei Napoleó III. Pels seus treballs en l'àmbit militar va ser nomenat "Gran Oficial de la Legió d'Honor" el 1871.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Are sexually transmitted infections (STIs) different from sexually transmitted diseases (STDs)?, Frequently asked questions (FAQ) About Sexually Transmitted Diseases (STDs), Ethiopian AIDS Resource Center
  2. Sepkowitz KA. «AIDS--the first 20 years». N. Engl. J. Med., 344, 23, Juny 2001, pàg. 1764–72. DOI: 10.1056/NEJM200106073442306. PMID: 11396444.
  3. Weiss RA. «How does HIV cause AIDS?». Science, 260, 5112, Maig 1993, pàg. 1273–9. PMID: 8493571.
  4. Cecil, Russell. Textbook of Medicine. Filadèlfia: Saunders, 1988, p. 1523, 1799. ISBN 0721618480. 
  5. Turnes AL. 100 años del descubrimiento del Treponema Pallidum, 2005.
  6. 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 6,10 6,11 6,12 6,13 6,14 J.C Potenziani, Historia de la Urologia, 2006. Editorial Moore, Veneçuela
  7. Levític cap. 15 2-4
  8. Ellsworth PI, Rossi A., Gonorrea, a urologic malady over the centuries. A history of the treatment in the pre-penicillin era. Journal Urology Abstract Nº 730 Annual Meeting of American Urological Association (AUA), 2000
  9. 6.Bloom DA. Hippocrates and Urology: The first surgical subspecialty. Urology 50:157-159, 1997
  10. Potenziani B., Julio C. La Medicina en la Historia (I)- Culturas Precolombinas. Revista Centro Médico de Caracas 42(1): 42-46. Maig 1997
  11. 11,0 11,1 Ledermann W., John Hunter y el gonococo. Revista Chil Infect Edició aniversari, 2003; 54-55
  12. Watts S., Epidemias y poder. Historia, Enfermedad, Imperialismo.Editorial Andrés Bello 1997
  13. El enigma de la sífilis.Borobio MV. Microbiología Facultad de Medicina de la Universidad de Sevilla.
  14. Barrio TC. Historia de la Dermatologia: de la sifilis en la historia. Folia Dermatológica Peruana 11(3),desembre 2000
  15. UNAIDS/WHO AIDS Epidemic Update: December 2005.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Malaltia de transmissió sexual Modifica l'enllaç a Wikidata