Teoria dels humors

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Representació dels quatre humors: colèric, melancònic, flegmàtic i sanguini.

La teoria dels humors o teoria humoral és una doctrina mèdica atribuïda a Hipòcrates de Kos per explicar la diferent personalitat dels individus i etiologia (l'origen de les malalties). Es basa en la relació entre els fluids del cos i els elements essencials que formen totes les coses que existeixen, relacionada amb els quatre elements i les teories aristotèliques sobre la “justa mesura”. Els humors es classifiquen segons siguin calents o freds i humits o secs, a banda d'associar-se a una estació i una manera de ser. Els humors bàsics que formaven el cos humà segons aquest corrent mèdic eren la sang, la bilis groga (o icor), la flegma i la bilis negra que es trobaven en diferents proporcions. Si la persona mantenia els humors en equilibri, gaudia de salut.

Aquesta teoria justificava procediments mèdics que avui ens poden semblar estranys. Per exemple: per eliminar la febre (excés de calor) es realitzaven sagnies per eliminar la sang (rica en l'humor sanguini responsable de l'escalfor). Tot i l'aberració que ens pot produir avui dia aquestes pràctiques mèdiques formaven part dels ensenyaments de medicina en les universitats més prestigioses d'Europa i aquestes pràctiques eren acceptades i practicades amb una certa normalitat des de l'antiguitat fins a mitjan segle XIX i pràcticament refutades pels estudis de Koch sobre l'origen infecciós de moltes malalties (postulats de Koch). Hi ha certs paral·lelismes entre aquesta teoria i el Yin i Yang oriental, que també es basen a definir la salut com l'equilibri dels components interns.

Segons els humors predominants, es tendia cap a una o altra personalitat; així van sorgir els quatre temperaments concepte que va ser desenvolupat per nombrosos pensadors al llarg de la història i que va ser adaptat a l'època contemporània per David Keirsey, entre d'altres.

La sang[modifica | modifica el codi]

La sang s'associa a la primavera (la renovació de la vida, fortament lligada a la sang). És un humor calent i humit que es lliga amb l'element de l'aire. Les persones amb predomini de la sang són valents i optimistes, busquen el plaer i la passió. En la dicotomia mitològica són persones dionisíaques, dominades pel sentiment i sovint la inconstància. Modernament, es diu que tenen una personalitat artisana, són espontanis i independents que aprenen a base de pràctica i sense gaire visió de futur. Un excés de sang pot causar l'amor boig o el sexe desenfrenat. L'òrgan predominant és el fetge. trastorns mentals, a la vegada psicològics.

La flegma[modifica | modifica el codi]

La flegma s'associa a l'aigua i a l'hivern, per això és un humor humit i fred. Les persones flegmàtiques (una expressió que ha passat a la cultura popular) no s'alteren per factors externs, són racionals i pragmàtics. Aprenen mitjançant la reflexió i tenen relacions sòlides, tot i que a vegades poden amagar els seus autèntics sentiments. L'òrgan predominant és el pulmó (després es va passar al cervell) i un excés provoca indiferència per la vida o acídia, el pecat de la peresa vital. Es lliga amb el mite de Prometeu. Els estereotips sobre els britànics per fer riure els associen amb aquest temperament.

La bilis[modifica | modifica el codi]

La bilis o bilis groga és un humor calent i sec, ja que està lligat a l'estiu, on predomina el sol i el foc. Per això es poden encendre i tenir un temperament colèric, amb un excés de bilis s'arriba a la violència. Són persones dominants i passionals i sovint tenen interès per la religió. Són un arquetip freqüent en literatura i segueixen el mite d'Epimeteu. De la còlera deriva la malaltia del mateix nom o els còlics. El seu òrgan és la vesícula.

La bilis negra[modifica | modifica el codi]

La bilis negra sorgeix de la melsa i està lligada a la tardor i a la terra. És un humor fred i sec que posa a les persones tristes, el seu excés desemboca en la malenconia o la depressió. Les persones que tenen molta bilis negra són també idealistes, irritables i apol·línies segons la dualitat clàssica. Moltes figures literàries, sobretot al romanticisme, s'ajusten a aquest patró, lligat a l'spleen o avorriment, a la nostàlgia i al voler allò que no es pot tenir. Madame Bovary en seria un exemple.