Malenconia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el trastorn humorístic; per a la pel·lícula de Lars von Trier, vegeu l'article Malenconia (pel·lícula de 2011)

La malenconia o melangia[1] (del grec clàssic μέλας "negre" i χολή "bilis") i freqüentment confosa amb ella, la depressió (del llatí depressus, abatiment) és un dels trastorns psiquiàtrics més antics dels quals es té constància. La medicina ortodoxa contemporània considera qualsevol trastorn de l'humor que disminuïsca el rendiment en el treball o límit l'activitat vital habitual, independentment que la seua causa siga o no coneguda, com un trastorn digne d'atenció mèdica i susceptible de ser tractat mitjançant farmacoteràpia o psicoteràpia. Al llarg de la història de la medicina s'evidencia la seua presència a través dels escrits i de les obres d'art, però també, molt abans del naixement de l'especialitat mèdica de la psiquiatria, és coneguda i catalogada pels principals tractats mèdics de l'antiguitat. L'origen del terme malenconia es troba, de fet, en Hipòcrates, encara que cal esperar fins a l'any 1725 en el qual el britànic Sir Richard Blackmore rebateja el quadre amb el terme actual de depressió.[2] Fins al naixement de la psiquiatria científica, en ple segle XIX, el seu origen i tractaments, com el de la resta dels trastorns mentals, basculen entre la màgia i una teràpia ambientalista de caràcter empíric (dietes, passejos, música...), però amb l'adveniment de la biopsiquiatria i l'enlairament reeixit de la farmacologia passa a convertir-se en una malaltia més. De fet l'èxit dels moderns antidepressius (especialment la fluoxetina, més coneguda per un dels seus noms comercials: Prozac, i rebatejada com “píndola de la felicitat”) ha reforçat el “mite del fàrmac” de la societat occidental del segle XX.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

Il·lustració de Leonardo da Vinci representant els quatre humors hipocràtics. La teoria dels quatre humors atribueix un tipus de comportament a l'excés o defecte d'algun d'ells. Així, aquells individus amb molta sang es consideraven sanguinis (emocionals), aquells amb molta flegma eren denominats flemàtics (equilibrats), aquells amb molta bilis eren colèrics (irascibles, violents, atrabiliaris), i aquells amb molta bilis negra es denominaven malenconiosos (apàtics, trists).

La cultura grega clàssica explicava totes les malalties i els canvis de temperament o "humor" a partir de la influència de quatre líquids corporals denominats "humors": la sang, la flegma, la bilis negra i la bilis groga. Segons aquesta teoria dels quatre humors proposta per Hipòcrates un excés de sang provocava comportaments hiperactius (maníacs, en la terminologia actual), mentre que l'excés de bilis negra provocava un comportament abatut, apàtic i un manifest sentiment de tristesa. [3] El terme "bilis negra" o μελαγχολια ("malenconia", μελαγ: malen, negre; χολη: jole, hiel, bilis) va passar a convertir-se en sinònim de tristesa.[4]

Els romans tenien en llatí la seua pròpia manera d'anomenar a la bilis negra, atra bilis (bilis fosca), de la qual es deriva la paraula catalana "atrabiliari", que significa de trist semblant, però el terme mèdic va mantenir l'origen grec.

Hipòcrates explicava no només el comportament sinó les pròpies salut i malaltia mitjançant l'equilibri d'aquests humors en el cos. Denominava crasis a l'equilibri entre ells i deia crisis a l'expulsió dels humors mitjançant processos fisiològics com el suor, els vòmits, l'expectoració, l'orina, o les femta. El metge havia d'esbrinar quin era el moment "crític" (aquell en el qual s'havia de produir l'expulsió dels dolents humors) per a facilitar-lo mitjançant l'aplicació dels corresponents tractaments.

L'origen del vocable depressió es troba en l'expressió llatina de i premere (espentar o oprimir cap avall). El seu ús es registra per primera vegada a Anglaterra en el segle XVII. Richard Blackmore, metge de Guillem III d'Anglaterra i poeta, parla en 1725 d'estar deprimit en profunda tristesa i malenconia. Robert Whytt, 1764, relaciona depressió mental amb esperit baix, hipocondria i malenconia. En 1808 cap al segle XIX el terme depressió va guanyant espai i s'usa al costat del de malenconia per a designar a la malaltia, mentre aquest últim terme va seguir conservant el seu ús popular i literari. [5]

Wilhem Griesinger va emprar per primera vegada el terme estats de depressió mental com a sinònim de malenconia. Emil Kraepelin la designa com bogeria depressiva en una de les seues classificacions, sense abandonar el terme malenconia per a nomenar la malaltia, i mantenint depressió per a referir-se a un estat d'ànim; afirmava que les malenconies eren formes de depressió mental, expressió que se li atribueix. Adolf Meyer va proposar abandonar el terme malenconia i substituir-lo pel de depressió.

En aquesta batalla per la nomenclatura es va arribar a la redundància de dir malenconia a la depressió amb símptomes lleus. El terme ciclotimia va ser usat per Karl Ludwig Kahlbaum en 1863 per a designar les variacions de les fases depressiva i maníaca, a manera de cicles repetitius i periòdics.

Malenconia, quadre d'Edgar Germain Hilaire Degas.

L'Antiguitat Clàssica[modifica | modifica el codi]

Hipòcrates és considerat el primer metge a descriure clínicament la malenconia o depressió.

Poden trobar-se descripcions de la malenconia i els seus símptomes en molts registres literaris i mèdics de la humanitat, encara que és la cultura grega clàssica la primera a tractar explícitament aquest trastorn de l'ànim, sense recórrer a metàfores o descripcions literàries.

El model mèdic grec es fundava en les variacions hereditàries la influència de les quals determinava la de l'aparició de les diferents malalties. El predomini o desequilibri d'un humor sobre els altres podia explicar un temperament, segons la teoria proposada per Hipòcrates, però també l'aparició de diferents malalties; seguint aqueix model, els temperaments possibles eren el sanguini, el colèric, el malenconiós i el flegmàtic. El temperament (temperamentum, mesura) és la peculiaritat i intensitat individual dels afectes psíquics i de l'estructura dominant d'humor i motivació; és la manera individual de reaccionar als estímuls ambientals. El colèric és ràpid, molt actiu, pràctic en les seues decisions, autosuficient i sobretot independent. Es considera que és molt determinat, ferma i decidit en les seues opinions, i s'enutja amb facilitat. El malenconiós és sensible, encara que poc reactiu; tendeix al pessimisme i la passivitat.

« Si la por i la tristesa es perllonguen, és malenconia »
— Hipòcrates de Cos[6]

A pesar dels errors d'aquesta teoria Hipòcrates no s'equivocava completament al relacionar els dos símptomes principals propis dels malenconiosos: el temor i la tristesa. És com a conseqüència d'aquesta tristesa que els malenconiosos odien, segons Hipòcrates, tot el que veuen i semblen contínuament apesarats i plens de por, com els xiquets i els homes ignorants que tremolen en una foscor profunda.[7] Si que erra, en canvi, en identificar o relacionar malenconia i epilèpsia, confusió que persistirà molt temps:

« En general, els malenconiosos es tornen epilèptics i els epilèptics malenconiosos; el que determina un o altre d'ambdós estats és la direcció que pren la malaltia; si escomet al cos, epilèpsia, si a l'esperit, malenconia. .
Hipòcrates de Cos[8]
»

Areteu el capadoci, notable metge romà del segle I, descriu la malenconia com una fredor de l'ànim, obsessionat amb un pensament, i tendent a la tristesa i el pesar. Cels, per la seua banda, encara que d'esperit fonamentalment compilador, desenvolupa algunes consideracions personals sobre el tractament que inclouen teràpies ambientalistes, de distracció amb contes i jocs del grat del pacient o viatges periòdics a altres països, encara que també inclou proposades de tractament farmacològic com la sagnia, o purgues estomacals a força d'elèbor blanc[9]

Sorà d'Efes, principal representant de l'escola metodista, considera la malenconia com un tipus de malaltia associada a un estat excessivament fluid i lax de l'organisme. Rebutja la teoria dels humors i, a través de les referències del seu principal traductor, Celi Aurelià, sabem que creia que el seu origen estava en l'estómac (stomachus).[10] L'escola pneumàtica (seguidora de la teoria del pneuma: la vida és conseqüència d'un flux o «pneuma» permanent de partícules en moviment), oposada a la metodista i representada per Ruf Efesi, també s'oposa a la teoria humoral i proposa una classificació visionària en malenconies congènites i adquirides, a més d'introduir una descripció prosopogràfic del perfil del pacient malenconiós: ulls saltons, llavis fins, pell fosca o excés de borrissol corporal. Esmenta aquest autor l'existència d'una malenconia dels hipocondris o hipocondria, i atribueix la mateixa a una excessiva activitat del pensament.[11] Persisteix la relació entre la depressió i el tracte digestiu, ja que "l'època en la qual apareix menys és l'hivern, perquè la digestió es fa bé en eixa estació".

L'escola eclèctica, abanderada per Areteu el capadoci, va mantenir l'origen humoral de la malaltia i va arreplegar per primera vegada el concepte de malenconia amorosa, a més de relacionar la malenconia amb la seua situació clínica contrària, la mania.[12]

Claudi Galè de Pèrgam, principal figura mèdica de la Roma antiga, manté en el segle II dC els postulats hipocràtics, subratllant de nou la importància de la por com símptoma concomitant amb la tristesa.[13]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Malenconia Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «Malenconia». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  2. Jackson, Stanley W., Historia de la melancolia y la depresión.
  3. Sigerist, H. History of Medicine, Oxford University Press, N.Y., 1961, Vol.2, pag. 323
  4. Domínguez García, V. Sobre la melancolía en Hipócrates, Psicothema, 1991, vol.3, nº1, pag.259-267
  5. Jackson, Stanley W., op. cit.
  6. Aforismes, 6, 23
  7. Enfermedades, II
  8. Epidemias VIII, 31
  9. Starobinski, J. Historia del tratamiento de la melancolía desde los orígenes hasta 1900, Geigy, Basilea, Suïssa, 1962, pag. 21
  10. Celi Aurelià, Enfermedades Crónicas, I, 180
  11. multa cogitatio et tristitia faciunt accidere melancoliam. De Cogitatione melancolica. Ruf, Obras, pag. 455.
  12. De los signos y de las causas de las enfermedades agudas y crónicas, I, 5. Areteo de Capadocia
  13. Normalment es veuen acorralats per la por encara que no sempre es presenten el mateix tipus d'imatges sensorials anormals. Encara que cada pacient malenconiós actua bastant diferent que els altres, tots ells mostren por o desesperació. Creuen que la vida és dolenta i odien als altres, encara que no tots volen morir-se. Per a alguns, la por a la mort és la preocupació fonamental durant la malenconia. Uns altres, prou estranyament, temen la mort alhora que la desitgen. També Plutarc, en el segle II dC, descriu detalladament la malaltia, posant èmfasi en l'aspecte d'un home al que sembla que perseguisquen els déus."...sóc un impiu, maleït, odiat pels déus, patisc el càstig que em correspon." S'asseu solament, a part, embolicat en sac o parracs. De tant en tant s'agita, mitjà nu, en el sòl, confessant un crim o altre. Ha menjat o begut una mica que no devia. Ha fet alguna cosa que l'Ésser Diví desaprova. Els festivals en honor dels déus no li produeixen cap plaer sinó mes bé temor ". G Zilborg, Asklepiades of Rome, Chest 1972;61;182.