Moisès

De Viquipèdia

Moisès
Estàtua de L. Sormani, s. XVII (Roma, Fontana dell'Acqua Felice)
profeta, legislador
Nom secular	hebreu: מֹשֶׁה, Moshe; grec: Mωϋσῆς, Moyses; àrab: موسىٰ, Mūsa
Naixement	ca. 1300 a. C., Goshen (Egipte)
Mort	febrer o març de 1271 a.C. ?, Mont Nebo (Moab, actual Jordània)
Enterrament	Al mont Nebo, en un lloc desconegut
Venerat en	Judaisme, Església Catòlica, Església Ortodoxa, Esglésies Orientals, esglésies protestants, Islam (n'és un profeta), Fe Baha'i, Rastafari
Canonització	Antiga
Santuaris principals	Mont Sinaí
Festivitat	2 de setembre (catòlics i siríacs), 4 de setembre (ortodoxes orientals i maronites), Diumenge dels Sants Patriarques (l'anterior a la Pasqua, entre els ortodoxes)
Fets destacables	Germà d'Aaron
Iconografia	Amb les Taules de la Llei, com a profeta; amb raigs de llum sortint-li del front, com banyes

Moisès (en hebreu מֹשֶׁה, Moshe; en àrab, موسىٰ Mūsa ibn Imran) és un personatge bíblic que, segons el relat de l'Èxode, va alliberar al poble jueu de l'opressió que es veia sotmès per Egipte. Va proporcionar segons el mateix relat la taula de les lleis de Déu per al seu poble. Segons els textos bíblics, va ser un líder religiós, legislador i profeta, a qui tradicionalment se'l considera l'autor de Torah. També en hebreu se l'anomena Moshe Rabenu (en hebreu: מֹשֶׁה רַבֵּנוּ, Móše ben Amrām, lit. "Moisès, el nostre mestre"), i ell és el profeta més important del judaisme.^[1][2] i també es considera un profeta important pel cristianisme,^[1] l'Islam,^[3] la Fe Bahá'í,^[4] Rastafari,^[1] i moltes altres religions.

Taula de continguts 1 Biografia segons la Bíblia 1.1 Tret de les aigües 1.2 L'exili a Madian 1.3 Moisès a Egipte 1.4 Les deu plagues 1.5 Sortida d'Egipte 1.6 Pas del Mar Roig 1.7 L'Èxode 1.8 Els Deu Manaments i el Vedell d'Or 1.9 Quaranta anys pel desert 2 Mort de Moisès 3 Cronologia de Moisès 4 Altres visions de Moisès 4.1 Segons el judaisme 4.2 Segons el cristianisme 4.3 Segons el mormonisme 4.4 Segons l'islam 5 Historicitat de Moisès 6 Referències 7 Vegeu també 8 Enllaços externs

[edita] Biografia segons la Bíblia

[edita] Tret de les aigües

Segons la història de la Bíblia, Moisès era fill d'Amram i Joquèbed, una dona hebrea de la tribu de Leví. Quan va néixer, el faraó havia promulgat un edicte segons el qual s'havien de matar tots els nou-nats jueus. D'aquesta manera, quan el nen havia complert tres mesos i veient que no podrien amagar-lo per més temps, la mare va decidir posar-lo dins una cistella i el va confiar a les aigües del Nil.

La germana del nadó, Míriam vigilava la cistella des de la riba del riu, quan va veure la filla del faraó que, mentre es banyava al riu, va sentir els plors del nen. Se n'apiadà i decidí adoptar-lo com a fill seu.

Aleshores, la germana del nadó va presentar-se a l'egípcia i se li oferí per portar-lo a una dida hebrea per a què l'amamantés. D'aquesta manera, el nen fou retornat a la seva mare que el cuidà fins que fou més gran i fou enviat de nou al palau. Fou llavors quan la filla del faraó l'adoptà formalment i li posà de nom Moisès, que significa L'he tret de les aigües. Així, entrà a formar part de la família reial i fou educat com un príncep d'Egipte.

Moisès de Miquel Àngel

Pintura de Josep de Ribera, 1638 (Nàpols, S. Martino)

Talla a St. Paul in Lavanttal, Alemanya, s. XVII

[edita] L'exili a Madian

Segons l'Èxode, capítol segon, un dia Moisès estava passejant per unes obres que efectuaven els jueus quan veié un egipci maltractant un hebreu. Com que era un lloc apartat, el príncep matà l'egipci i l'enterrà sota la sorra. L'endemà, uns hebreus el reconegueren com l'egipci que n'havia matat un altre per defensar un jueu. Aleshores, Moisès s'espantà i fugí d'Egipte per por a veure's acusat per la justícia egípcia.

Arribà al pou de Madian on defensà set jovenetes que discutien amb uns pastors. Després de socórrer-les, Moisès fou convidat a casa del pare de les noies, el sacerdot Jetró. Llavors demanà per quedar-se a viure en aquelles terres i li fou concedida la mà de la filla gran, Siporà, amb qui tingué un fill, Guerxom.

Passaren molts anys fins que, quan Moisès tenia vuitanta anys i estava pasturant els ramats del seu sogre, veié una bardissa que cremava sense consumir-se. S'hi acostà i sentí una veu que li digué: Jo sóc el Déu del teu pare, el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob. Aleshores, Déu li encomanà la missió d'alliberar els jueus d'Egipte i el faraó.

[edita] Moisès a Egipte

En tornar a casa, prengué la seva muller i el seu fill i s'encaminaren cap a Egipte. De camí, es trobaren amb el germà de Moisès, Aaron i es presentaren junts als ancians del poble hebreu.

Al cap de poc van aconseguir audiència amb el nou faraó, el monarca va escoltar les súpliques de Moisès i Aaron però, en lloc de deixar marxar el poble d'Israel, els imposà treballs encara més durs.

La filla del faraó troba Moisès, per Konstantin Flavicky, s. XIX

L'esbarzer ardent, per Dieric Bouts, ca. 1460

Pas de la Mar Roja, gravat de 1492 a la crònica de Nuremberg

Moisès toca la roca perquè en brolli aigua, per N. Poussin, 1649 (St. Petersburg, Ermitage)

[edita] Les deu plagues

1a plaga: L'aigua convertida en sang

L'endemà al matí, estant el faraó prop del Nil, Moisès ordenà Aaron tocar amb la punta del bastó les aigües del riu i a l'instant, aquestes es convertiren en sang. Tot seguit, Aaron viatjà per diversos rius, canals, llacs i cisternes convertint les aigües d'Egipte en sang. I així van viure set dies, en què les aigües es tornaren pestilents i tothom buscava qualsevol racó on hi hagués aigua potable.

2a plaga: Les granotes

Quan les aigües es normalitzaren, Moisès demanà novament al faraó que deixés lliure els hebreus però fou en va. Aleshores, Aaron estengué la mà sobre el Nil i a l'instant arribà una quantitat ingent de granotes que s'estengueren per tot arreu, des dels camps de cultiu fins a les cases, palaus. El faraó demanà la fi de la plaga a canvi de l'alliberament dels jueus però, un cop les granotes foren mortes, es negà a permetre-ho.

3a plaga: Els polls

Aleshores, Moisès ordenà Aaron colpejar el terra amb el seu bastó; per moments, aparegueren multitud de polls que infectaren totes les persones i animals d'Egipte. Els sacerdots egipcis aconsellaren al faraó deixar marxar als israelites, però el monarca els ho denegà.

4a plaga: Els tàvecs

Quan va finir la plaga dels polls, Moisès es presentà al faraó i l'avisà que l'endemà s'escamparia per tot Egipte, excepte la zona de Goixen (on vivien els hebreus), una plaga de tàvecs. Quan es va complir tot el que Moisès havia dit, el faraó va permetre el poble hebreu sortir al desert per pregar al seu déu, però amb la condició que tornessin al cap de tres dies.

5a plaga: La mort del bestiar

Poc temps més tard, novament el clam del poble jueu arribà al faraó però ell els negà la llibertat. Moisès es presentà al monarca i l'avisà que tot el bestiar propietat dels egipcis moririen en qüestió d'hores. El bestiar dels israelites quedà immune d'aquesta plaga. Tot i això, el faraó no cedí.

6a plaga: Les úlceres

Aleshores, Moisès i el seu germà Aaró agafaren sutge d'uns forns i es presentaren al faraó. Llençaren el sutge cap a l'aire i, en presència del monarca, aquell fum pestilent s'escampà pel palau provocant úlceres a totes les persones. Ningú se salvà d'aquella plaga però l'ànim del faraó continuava dur com una roca.

7a plaga: La pedregada

Quan tothom estigué curat de les úlceres, Moisès demanà l'alliberament al faraó i aquest es negà novament. Aleshores, Moisès alçà els braços i comença una pluja torrencial amb llamps i trons que de seguida es tornà en la pedregada més gran que mai havien vist a Egipte. El faraó féu cridar Moisès i Aaron i els otorgà la llibertat. Quan sortien de palau, Moisès aturà la pedregada però, fou llavors quan uns emissaris del faraó els digueren que aquest havia canviat d'opinió i no els deixava lliures.

8a plaga: Les llagostes

El faraó els permeté novament anar al desert a adorar el seu déu, però solament les persones adultes. Això enfurismà Moisès qui suplicà Déu per una nova plaga; aquest cop les llagostes assolaren el país i es menjaren tota la collita i tots els cultius dels canals del Nil. La devastació fou terrible i Egipte es quedà totalment arruïnat. Els sacerdots i consellers del faraó li suplicaren que deixés lliure el poble israelià però ell s'hi negà.

9a plaga: La foscor

Quan les llagostes hagueren abandonat Egipte, Moisès alçà els braços i extengué una foscor total. Ningú no veia absolutament res i durant tres dies, tothom restà a la seva cambra sense poder veure res ni ningú. Passats els tres dies, el faraó féu cridar Moisès i Aaron i els donà un permís per anar al desert a pregar, aquest cop podien anar-hi totes les persones del poble d'Israel però no els permetria prendre bestiar per als sacrificis. Moisès no acceptà la decisió i el faraó l'expulsà del palau sota pena de mort si tornava a entrar-hi.

10a plaga: La mort dels primogènits

Aquells dies els jueus van celebrar la seva primera Pasqua tot seguint indicacions de Moisès. El dia següent de les celebracions, tots els primogènits egipcis, des del primer fill dels humils esclaus fins al fill del propi faraó, foren ferits miraculosament.

[edita] Sortida d'Egipte

El faraó els demanà que marxessin, atacar el seu fill havia estat un cop massa dur. També ordenà que se'ls entregués tot l'or i la plata d'Egipte. Fou així com, l'endemà de bon matí, el poble d'Abraham, Isaac i Jacob prengué totes les seves pertinences, el seu bestiar i tot l'or i la plata que pogueren agafar dels egipcis i se n'anaren d'aquell país.

Moisès no els dirigí cap a la terra de Canaan sinó que els portà en direcció al Sinaí, on ell havia vist l'esbarzer ardent. Van acampar a Sucot i posteriorment a Etam. Els guiava una columna de núvols durant el dia i una columna de foc durant la nit.

Moisès rep les taules de la llei, per Ghiberti, s. XV (Florència, Battistero)

Adoració del Vedell d'Or, per N. Poussin (Londres, National Gallery)

La serp de bronze, oli flamenc del s. XVII

[edita] Pas del Mar Roig

Així arribaren a Piahirot, prop del Mar Roig i acamparen davant de Baal-Sefon.

El faraó escoltà els precs del seu poble que clamava venjança, armà el seu exèrcit i comença un persecució dels hebreus. Quan aquests sentiren el retronar de l'exèrcit que s'acostava, es queixà a Moisès ja que el mar els barrava la sortida. Aleshores, ell estengué els seus braços sobre el mar i començà a bufar un vent de ponent molt fort que enretirà les aigües, quedant aquestes dividides i mostrant un pas segur per travessar-lo.

Ràpidament, els hebreus van ficar-se dins i van començar la travessia a peu sec. Quan van arribar els egipcis, el faraó va decidir perseguir els israelians i també van entrar al pas del mar obert per Moisès. Quan tot el poble jueu va haver passat, Moisès va estendre de nou els braços sobre el mar i les aigües van tornar al seu lloc, ofegant així tot l'exèrcit egipci.

[edita] L'Èxode

Deixant enrere el Mar Roig, es van endinsar al desert de Xur fins que, al cap de tres dies, van arribar a Marà, però l'aigua era amarga i no pogueren beure'n. El poble començava a queixar-se a Moisès quan ell va llençar un tronc i l'aigua es va tornar dolça i potable. Aleshores van acampar prop d'Elim, on hi havia dotze deus d'aigua i setanta palmeres.

Poc després van continuar la travessia pel desert però el poble d'Israel passava gana i novament presentà les seves queixes a Moisès i Aaron. A partir d'aquell moment, cada dia aparegueren miraculosament una munió de guatlles (al capvespre) i una pluja de mannà (al matí), però només podien agafar l'aliment necessari per a cada dia.

Estant acampats a Refidim, es trobaren que no hi havia aigua. Començaren tot un seguit de discussions entre els ancians del pble per intentar trobar-hi una solució. Quan el conflicte es girà contra Moisès, aquest colpejà una roca amb el seu gaiato i a l'instant en sortí un doll d'aigua de la qual en pogué beure tot el poble.

Un temps més tard, foren atacats per la tribu d'Amalec. Moisès demanà a Josuè que armés els homes i sortís a lluitar. Ell es posà al cim d'un turó proper per veure la batalla. Succeí que mentre Moisès tenia els barços alçats invocant Déu, els israelians guanyaven però quan els baixava per descansar, guanyava Amalec. Aaron i Hur, fill de Caleb, van adonar-se'n i van aguantar els braços alçats a Moisès fins que Josuè va aconseguir derrotar completament Amalec.

Continuaren amb la travessia fins que acamparen als peus de la muntanya sagrada. Allà, Moisès rebé la visita del seu sogre Jetró, la seva muller Siporà i els seus dos fills, Guerxom i Elièzer. Jetró li aconsellà d'instituir la figura dels jutges, gent capacitada per impartir justícia, ja que fins aquell moment només ho feia Moisès i no podia descansar mai. D'aquesta manera, es van escollir homes respectats i es van declarar caps de miler, caps de centena, caps de cinquantena i caps de desena. Així, solament les causes més importants i que afectaven tot el poble d'Israel arribaven a Moisès.

El Sinaí

Basílica de Moisès al Mont Nebo

[edita] Els Deu Manaments i el Vedell d'Or

Article principal: Deu Manaments

Al tercer dia, Déu cridà Moisès al capdamunt de la muntanya i prohibí expressament que ningú més s'acostés a la muntanya sagrada. Aleshores Déu va lliurar la llei a Moisès. Aquesta llei es resumia en els Deu Manaments, que Moisès escrigué davant de tot el poble.

Seguidament, Déu ordenà pujar al cim Moisès, Aaron i els seus fills Nadab i Abihú, i setanta d'entre els ancians d'Israel per rebre la benedicció del propi déu. Posteriorment, Moisès es quedà durant quaranta dies i quaranta nits al cim de la muntanya on rebé unes taules de pedra amb els Deu Manaments escrits i tot un seguit de lleis i normatives per a la vida futura a la Terra Promesa.

Però a mesura que anaven passant el dies, el poble començava a relaxar la seva moral fins que un dia, demanaren a Aaron que els fés la imatge d'un vedell amb l'or i la plata que havien manllevat d'Egipte, per poder adorar-lo i celebrar festes en honor seu. Aaron era reticent, però finalment fou convençut; fabricà la imatge i tot el poble celebrà una gran festa amb música, menjar, beure i tot tipus de diversió.

Aquella mateixa nit, Moisès baixava de la muntanya amb les taules de la Llei quan veié Josuè que era l'únic que l'esperava prop de la muntanya i lluny del campament. Aquest li preguntà si eren crits de guerra els que se sentien, però Moisès, indignat, li respongué que eren crits de cants i festa.

En arribar al campament, veié el vedell i s'indignà tant que llençà les taules de la Llei sobre la imatge. Després l'esbocinà, la fongué, l'escampà sobre l'aigua i en féu beure a tots els membre del poble d'Israel. Moisès s'enfadà molt amb el seu germà Aaron i llavors preguntà al poble qui se'n penedia. El fills de la tribu de Leví es posaren de part de Moisès i aquest els ordenà agafar una espasa i matar els israelites idòlatres. Moriren prop de tres mil homes aquella mateixa nit.

L'endemà, Moisès va apartar uns metres la seva tenda de la resta del campament, perquè tot el poble pogués veure-la i el tingués ben present. Només a Moisès i al seu ajudant Josuè, els era permès entrar-hi, la resta del poble no podia passar els límits del campament. Déu va manar Moisès tornar al cim de la muntanya sagrada amb dues taules de pedra i quan en va baixar, les duia escrites novament amb les lleis d'Israel.

Les van introduir dins de l'Arca de l'Aliança i Moisès va ungir el seu germà Aaron com a Summe Sacerdot d'Israel i els fills d'Aaron com a Sacerdots de l'Arca.

[edita] Quaranta anys pel desert

El poble d'Israel va estar quaranta anys viatjant nòmadament pel desert. Va morir multitud d'ancians i van néixer molts nadons, d'aquesta manera, el poble es va anar transformant. Van sorgir moltes dificultats degut a la vida del desert i a la impaciència dels hebreus, així van patir diversos sofriments com plagues de còlera, terratrèmols o falta d'aigua i aliments.

Quan s'acostaven a la Terra Promesa, Moisès va veure morir als seus germans Míriam i Aaron. Volent pressionar Moisès per entrar ràpidament a Canaan, el poble es rebel·là contra ell però va aparèixer una plaga de serps verinoses que delmà la població. L'única manera de curar-se era mirant al bastó de Moisès, en el qual ell hi havia fet esculpir una serp de bronze.

[edita] Mort de Moisès

Moisès va morir als cent vint anys sense poder trepitjar la Terra Promesa per haver dubtat de la divinitat. Com que no li era permès creuar el riu Jordà, va pujar al cim del mont Nebó des d'on va albirar la terra de Canaan i on va morir. El seu ajudant Josuè es va convertir en el nou líder d'Israel i va entrar amb els jueus a la seva llar.

La tradició islàmica afirma que Moisès està enterrat a Damasc. En el cristianisme, l'Epístola de Judes relata que l'arcàngel Sant Miquel i Satanàs es van discutir davant el cadàver de Moisès, ja que el dimoni demanava la seva ànima ja que Moisès havia assassinat un egipci en la seva joventud.

A la Transfiguració de Jesús apareix Moisès parlant amb Crist a la Terra, segons els evangelis.

[edita] Cronologia de Moisès

La seva història se situa tradicionalment entre els segle XVIII aC i el Segle XIII aC.

A la Bíblia (1Reis, 6:1) es diu que "L'any quatre-cents vuitanta després de la sortida dels fills d'Israel de la terra d'Egipte, l'any quart del regnat de Salomó sobre Israel, (...)". Segons els historiadors William F. Albright i Gershon Galil, entre altres, Salomó va començar a regnar a la dècada del 960 aC, això faria que la sortida d'Egipte esdevingués a la dècada del 1140 aC i, comptant que Moisès tenia vuitanta anys quan va tornar de Madian cap a Egipte, resulta que Moisès seria nascut aproximadament, i segons la Bíblia, cap a la dècada del 1220 aC i hauria mort a la dècada del 1100 aC.

[edita] Altres visions de Moisès

A Alexandria van circular unes escrits ampliant la biografia de Moisès, segons els quals hauria ensenyat als fenicis el seu alfabet, en una assumpció de la història del déu Thot.^[5]

A l'Alcorà Moisès apareix com a profeta. La història és similar a la bíblica però conté alguns passatges diferents. Un dels més destacats és la visita de Moisès al faraó, on apart de demanar l'alliberament del seu poble, li recomana la conversió, però el monarca egipci respon defensant la idolatria. Els seus sacerdots, però, confessen que l'únic déu és Alah. Aquest èmfasi en el monoteisme és una constant islàmica en les vides dels profetes majors. Un altre tret diferencial del relat islàmic és l'aparició d'Al-Khidr com a acompanyant a l'Èxode.

Modernament s'han fet versions de la seva vida en cinema, essent les més conegudes la pel·lícula Els deu manaments, protagonitzada per Charlton Heston i la versió animada de Disney El príncep d'Egipte. Entre les representacions gràfiques, destaca l'escultura de Miquel Àngel i les pintures de Botticelli.

Aquesta pàgina s'està modificant activament en aquest moment. Tingueu paciència ja que el contingut pot estar canviant ràpidament i espereu abans de modificar-la per no provocar conflictes d'edició. Al cap d'unes hores d'inactivitat podeu treure aquest avís o substituir-lo per {{inacabat}}.

[edita] Segons el judaisme

Hi ha una gran quantitat d'històries i informació addicional sobre Moisès, en els apòcrifs jueus i en el gènere de l'exegesi rabínica coneguda com Midrash, així com en les obres principals de la llei oral jueva, la Mishnà i el Talmud.^[6]

Els historiadors jueus que vivien a Alexandria, com Eupolemus, atribuïren a Moisès la gesta d'haver ensenyat als fenicis el seu alfabet,^[7] similar a les llegendes de Thoth. Artapanus d'Alexandria identifica explícitament Moisès no només amb Thoth / Hermes, sinó també amb el Musaeus figura grega (a qui ell anomena "el mestre d'Orfeu"), i que se li atribueix la divisió d'Egipte en 36 districtes, cadascun amb la seva pròpia litúrgia. El nom de la princesa que va adoptar a Moisès com Merris, dona del faraó Chenephres.^[8]

Les fonts antigues esmenten una Assumpció de Moisès i un testimoni de Moisès. El text llatí es troba a Milà en el segle 19 per Antonio Ceriani qui el va anomenar l'Assumpció de Moisès, encara que no es refereix a un supòsit de Moisès o que contenen parts de l'Assumpció que es citen pels autors antics, i és pel que sembla en realitat el testimoni. L'incident que els autors antics citen també s'esmenta en l'epístola de Judes.

Per Judios ortodoxos, Moisès és realment Moshe Rabbenu, `Eved Hashem, zya Avi haNeviim" a.^[6] Es diu "El nostre líder Moshe", "Servent de Déu", i "Pare de tots els profetes".^[6] En la seva opinió, no només a Moisès va rebre la Torà, sinó també el manifest (escrit i oral) i l'ocult (el «ensenyaments hokhmat nista, que va donar el judaisme el Zohar de la Rashbi, la Torà de la haQadosh Ari i tot el que es discuteix a la Yeshiva celestial entre la Ramhal i els seus amos).^[6] També és considerat el més gran dels profetes.^[9]

Degut en part a la seva edat, sinó també perquè 120 està en una altra part va declarar que l'edat màxima per als descendents de Noè (una interpretació de Gènesi 6:3), "pot vostè viu a 120" s'ha convertit en una benedicció comú entre els Judios.^[6]

[edita] Segons el cristianisme

Per als cristians, Moisès - esmenten més sovint en el Nou Testament que qualsevol altra figura de l'Antic Testament - és sovint un símbol de la llei de Déu, com a reforç i va exposar en els ensenyaments de Jesús.^[6] Els escriptors del Nou Testament, sovint comparat les paraules de Jesús i fets amb Moisès per explicar la missió de Jesús.^[6] A Fets 7:39-43, 51-53, per exemple, el rebuig de Moisès pels jueus que van adorar el vedell d'or és comparat amb el rebuig de Jesús pels jueus que va continuar en el judaisme tradicional.^[6]

Moisès també figura en diversos dels missatges de Jesús.^[6] Quan es va reunir amb el Nicodem fariseus a la nit al tercer capítol de l'Evangeli de Joan, que compara Moisès elevació de la serp de bronze en el desert, que qualsevol israelita podia mirar en i ser curats, als seus aixecant (per la seva mort i resurrecció) de les persones a mirar i ser curat.^[6] En el sisè capítol, Jesús respon a la demanda de la gent que Moisès els va donar el mannà en el desert dient que no era Moisès, però Déu, que li van proporcionar.^[6] Trucades a si mateix el "pa de vida", Jesús afirma que ara està prevista per alimentar el poble de Déu.^[6]

Ell, juntament amb Elías, es presenta com la trobada amb Jesús en totes les tres comptes Evangeli de la Transfiguració de Jesús a Mateu 17, Marc 9 i Lluc 9, respectivament. Més tard, els cristians troben nombrosos altres paral.lelismes entre la vida de Moisès i Jesús, en la mesura en què Jesús va ser comparat amb un "segon Moisès". Per exemple, la fugida de Jesús de la massacre per Herodes a Betlem es compara amb la d'escapament de Moisès dels dissenys del faraó de matar els nens hebreus.^[6] Aquestes paral.lels, a diferència dels anteriorment esmentats, no es va assenyalar en l'Escriptura. Vegeu el article sobre la tipologia.^[6]

La seva importància per al cristianisme modern no ha disminuït. Ell és considerat un sant per diverses esglésies,^[6] i es commemora com un profeta en els calendaris respectius dels sants Luterana,^[6] i les esglésies ortodoxes d'Orient el 4 de setembre. Ell és commemorat com un dels precursors en el calendari dels sants de l'Església Apostòlica Armènia, el 30 de juliol.

[edita] Segons el mormonisme

Els membres de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies (també anomenats mormons) solen considerar Moisès de la mateixa manera que ho fan altres cristians. No obstant això, a més d'acceptar el relat bíblic de Moisès, els mormons tenen el llibre de Moisès, com a part del seu cànon de les Escriptures.^[10] Aquest llibre es creu que es va traduir els escrits de Moisès, i s'inclou en el Pearl of Great Price.^[11] Latter-day Saints també són únics en la creença que Moisès va ser portat al cel sense haver provat la mort (traduït). A més, Joseph Smith i Oliver Cowdery va declarar que el 3 d'abril de 1836, Moisès es va aparèixer a ells en el Temple de Kirtland en un glorificat, forma immortal, física i els hi va donar les "claus de la reunió d'Israel dels quatre les parts de la terra, i el líder de les deu tribus de la terra del nord. "^[12]

[edita] Segons l'islam

Moisès (en àrab Musa) esmentada a l'Alcorà, més que qualsevol altra persona i la seva vida es narra i relata més que qualsevol altre profeta reconegut en l'Islam. [80] [87] Moisès es defineix en l'Alcorà com tant el profeta (Nabi ) i Messenger (Rasul), el que significa que va ser un dels profetes que va portar una escriptura i el dret al seu poble. Ell té la condició de ser un dels enviats al Ulu-AZM, és a dir, els missatgers que estaven dotats amb particular dedicació, constància i paciència en l'obediència als manaments de Déu. Entre els profetes, Moisès ha estat descrit com la carrera la com un missatger de Déu, legislador i líder de la seva comunitat més estretament paral.lels i anuncia que la de Muhammad.^[13]

En l'Alcorà, Moisès està inclòs en els següents passatges: 2.49-61, 7.103-160, 10.75-93, 17.101-104, 20.9-97, 26.10-66, 27.7-14, 28.3-46, 40.23-30, 43.46-55, 44.17-31, i 79.15-25. i molts altres

La majoria dels esdeveniments claus en la vida de Moisès que es narren en la Bíblia es troben dispersos a través dels diferents sures de l'Alcorà, amb una història sobre la reunió Jidro que no es troba a la Bíblia.^[14] La Bíblia i l'Alcorà tenen diferents ángulos de vista. La Bíblia s'ha centrat en Moisès i el rescat dels israelites, mentre que l'Alcorà va posar l'accent en la relació entre Moisès i Déu.^[15][6]

[edita] Historicitat de Moisès

No resten proves científiques i/o arqueològiques sobre l'existència històrica de Moisès. Existeixen multitud de teories que intenten explicar aquest personatge:

• Identificat amb un líder dels hikses, poble asiàtic semita que va governar l'Antic Egipte des d'aproximadament el 1750 fins el 1550 aC.
• Un dirigent dels habiru, un poble que va ocupar diverses zones de Canaan durant el segle XV aC, tal i com es descriu a les denominades Cartes d'Amarna del faraó Akhenaten.
• Amenmesse, un suposat fill del faraó Seti II que es va rebel·lar contra el seu pare a l'Alt Egipte.
• Un noble de la cort del faraó Akhenaten que va sobresortir en les lluites que van seguir a la mort del faraó per les reformes monoteístiques que havia introdïut el difunt Akhenaten.
• També hi ha qui afirma que el relat de Moisès és molt posterior i que és una llegenda del judaisme que, en el segle VII aC, en plena deportació a Babilònia per part de Nabucodonosor II, va voler mostrar esperances de retorn dels hebreus al Regne de Judà.

Precedit per: -

Guia d'Israel

Succeït per: Josuè

[edita] Referències

[edita] Vegeu també

• Pentateuc
• Gènesi
• Èxode
• Levític
• Llibre dels Nombres
• Deuteronomi

[edita] Enllaços externs

• L'enciclopèdia lliure, d'on prové la primera versió d'aquest article.
• La Bíblia del 2000, traducció complerta de la Bíblia al català per a la seva biografia.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Moisès