Fenicis

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Els fenicis eren un poble semita sorgit de les migracions dels semites des de Mesopotàmia. Fenícia, la seva terra, era una antiga regió del Pròxim Orient, bressol de la civilització fenici-púnica, que s'estenia al llarg del llevant mediterrani, a la costa oriental del mar Mediterrani. El seu territori comprenia des de la desembocadura del riu Orontes al nord, fins a la badia de Haifa al sud, comprenent àrees dels actuals Israel, Síria i Líban, una regió anomenada antigament Canaan, amb la denominació s'engloba molt sovint en les fonts.

El nom ètnic que es donaven els fenicis a si mateixos era 𐤊 𐤍 𐤏 𐤍 𐤉 (Kena ʿ animals, «cananeus») o 𐤁 𐤍 𐤊 𐤍 𐤏 𐤍 (bin Kena ʿ an, «fills de Canaan») i coincideix amb el poble cananeu esmentat en la Bíblia. Els grecs els van anomenar Φοίνικες (phoínikes, «vermells, púrpures»), molt probablement pels apreciats tints de color porpra amb què comerciaven. De phoíniks va derivar el terme «fenici», que s'aplica més aviat als descendents dels cananeus que habitaven a la franja costanera des de Dor (actual Israel) fins a Arades o Arwad (actual Síria), entre el 1200 a. C. i la conquesta musulmana. No obstant això, el terme phoíniks pot fàcilment ser una etimologia popular derivada de l'etnònim pōnīm, gentilici de Put. Aquest terme denominava estrictament la regió costanera de Canaan, i molts dels pobles fenicis ho utilitzaven com a sinònim. De pōnīm derivarien també les formes llatines poenus i punicus.

La cultura fenícia és una civilització antiga que no va deixar fermes petjades físiques de la seva existència. El seu lloc geogràfic en la història, és l'actual República Libanesa, i el creixement desproporcionat de les ciutats, així com els freqüents enfrontaments bèl·lics del passat, han dificultat la troballa de restes que revelin la seva cultura material. No obstant això, a diferència d'altres, va deixar un important llegat cultural a les civilitzacions posteriors, entre elles crear un important vincle entre les civilitzacions de la mar Mediterrània, els principis comercials i l'alfabet.

Alfabet i llengua[modifica | modifica el codi]

Sarcòfag fenici de Palerm (segle V aC)
Articles principals: Alfabet fenici i llengua fenícia

Utilitzaven un alfabet fonètic, que els grecs adaptaren a la seua pròpia llengua i, amb el temps, va servir de base per a tots els alfabets occidentals. El seu alfabet tenia 22 lletres i l'alfabet grec en va derivar al començament només tenia 16 lletres. El seu sistema numèric era decimal. El 10 era una línia horitzontal, el 20 una N, i el 100 un signe especial complementat amb marques que eren indicació del nombre de centenes. Els seus pesos i mesures eren els mateixos que els jueus.

La cultura fenícia fou molt important en la seva època, però, sorprenentment, han quedat poques restes de la seua història. Es coneix la seua existència, sobretot, a través dels textos d'altres pobles que entraren en contacte amb ells, en particular els assiris, els babilonis i, més tard, els grecs.

Religió[modifica | modifica el codi]

Article principal: Mitologia fenícia

La religió fenícia tenia com a déus principals a Baal i Astarte. Baal fou identificat amb Zeus i Júpiter dels grecs i romans. Astarte era una deessa identificada amb Juno o amb Venus (Afrodita). Aquests cultes van existir fins al segle IV quan el cristianisme es va imposar. D'altres deïtats importants foren Melkarth, Dagon i Onca. Com a poble mariner van adorar al déu grec Posidó. Els fenicis practicaven la circumcisió, que havien après dels egipcis, però en contacte amb els grecs la seva pràctica va quedar molt reduïda.

Història[modifica | modifica el codi]

Poblada des de principis del III mil·lenni a. C. per semites cananeus, la Fenícia històrica s'estenia sobre una estreta franja costanera de 40 km, des de la Muntanya Carmel fins a Ugarit (uns 300 km). El seu sòl muntanyós i poc apte per a l'agricultura (encara que es van esforçar per treure-li profit), va orientar als seus habitants cap a les activitats marítimes. Amb més raó la mar se li va imposar a aquest poble, en quedar dividit en petites ciutats estat separades per espolons rocosos, ja que el cabotatge era millor que les vies terrestres per al contacte entre les ciutats, que s'escalonaven des d'Acre i Tir, per Sidó i Biblos, fins a Arades i Ugarit. Fenícia, en ser un estret pas entre el mar i el desert de Síria, en contacte al sud, a través de Canaan i del Sinaí amb Egipte, i al nord, a través de l'Eufrates, amb Mesopotàmia i l'Àsia Menor, estava destinada a ser una rica cruïlla comercial, cobejada pels grans imperis veïns.

Comerç i navegació[modifica | modifica el codi]

Mapa de les principals rutes comercials utilitzades pels fenicis.

El comerç era la seva activitat principal. Consistia inicialment en l'intercanvi en forma de bescanvi dels productes elaborats a Fenícia per les mercaderies disponibles en altres llocs (bé altres productes manufacturats, especialment de les civilitzacions més desenvolupades, o bé matèries primeres, com minerals metàl·lics, coure i estany, o metalls preciosos, especialment dels pobles més primitius d'Occident). Posteriorment, la invenció de la moneda va permetre relacions comercials més sofisticades.

La necessitat del transport a llargues distàncies va estimular la construcció naval i la millora de les tècniques de navegació.

Van ser els grans mercaders de l'antiguitat. La geografia de les seves costes, que propiciava la instal·lació de ports, i la fusta dels seus boscos els brindaven els elements bàsics per construir vaixells i organitzar companyies de navegació. Una d'elles va ser contractada pel rei persa Darios I el Gran al segle V aC. En certa manera van aconseguir establir una talassocràcia o "govern dels mars" que els permetia controlar comercialment la Mediterrània.

Els viatges fenicis van establir nexes perdurables entre la Mediterrània oriental i l'occidental, no només comercials, també culturals.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Aubet, M. E.: Tiro y las colonias fenicias de Occidente, Barcelona, 1987.
  • Belmonte Avilés, Juan Antonio: Cuatro estudios sobre los dominios territoriales de las ciudades-estado fenicias, Bellaterra.
  • Blázquez, José María: Historia de Oriente antiguo. Madrid: Cátedra, 1992.
  • Corzo, Ramón: Los fenicios, señores del mar. Madrid: Información y Revistas, 1988.
  • Frankenstein, Susan: Arqueología del colonialismo: el impacto fenicio y griego en el sur. Barcelona: Grijalbo - Mondadori, 1997.
  • García y Bellido, Antonio: Fenicios y cartagineses en Occidente. Madrid, 1942.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fenicis