Semites

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mapa amb la distribució de les llengües semites inicials.
Distribució geogràfica dels parlant de llengües semites, en taronja, i d'altres llengües afroasiàtiques avui en dia.

Els semites són un conjunt humà format per nombrosos pobles i cultures estesos des de l'antiguitat en un gran territori del Pròxim i Mig Orient i al nord de la Península Aràbiga, que van desenvolupar importants civilitzacions.[1]

Els antics pobles de parla semítica inclouen els habitants d'Aram, Assíria, Babilònia, Canaan (inclosos els hebreus) i Fenícia. Les poblacions actuals que tenen llengües semítiques inclouen els àrabs, els jueus, els etíops i els arameus (comunitats del Líban i nord de l'Iraq). La semblança entre els pobles semites és sobretot d'origen lingüístic i cultural, i no es pot parlar d'una "raça" semita.

El mot semita fou usat per primer cop per A.L.Schlözer el 1781 per a designar un grup de llengües (arameu, hebreu, àrab i fenici) parlades per pobles que en un passat bíblic (Gènesi) feia, en llur majoria, descendents de Sem, fill de Noè. És impossible d’establir quin és l'origen del poble semític i el lloc on habitava. Al llarg de la història els pobles de parla semítica anaven penetrant en onades successives als països civilitzats del Pròxim Orient i de Mesopotàmia. A partir d’aquesta migració constant és legítim de considerar els semites com a antics nòmades del desert d’Aràbia. Els trets principals dels diversos pobles semites són llur organització tribal per sobre de la cèl·lula bàsica familiar (en general de tipus patriarcal), la poligàmia i el nomadisme (gradualment abandonat). Des del punt de vista religiós hom pot descobrir un passat comú en alguns trets, sobretot el nom de Déu (El) i la pervivència de formes culturals pròpies del primitiu nomadisme: festivitats ( Pasqua), (Pentecosta), santuaris a l’aire lliure al costat d’arbres, fonts o pedres sagrats. Històricament destaquen els establiments accadi a Mesopotàmia i amorreu a Síria i a Babilònia en el V i III millenni aC respectivament. Un altre grup, l'arameu, aparegué a Síria i a Palestina a partir del II mil·lenni aC, on constituí una sèrie de petits estats (cananeu, fenici, moabita, edomita, ammonita i israelita o hebreu), l’autonomia dels quals acabà entre els s. VIII i VI aC amb la conquesta assiriobabilònica. Això no obstant, els fenicis, que desenvoluparen un important poder maritimocomercial, subsistiren en diverses colònies a la Mediterrània occidental ( cartaginès). Els diversos grups que formen el poble àrab (nabateu, sabeu, mineu i d’altres) foren unificats amb la predicació de Mahoma i s’establiren, a partir del s. VII, a l’E i al SE asiàtic, al nord d’Àfrica i a l’Europa mediterrània. Finalment, el grup abissini, establert des del I mil·lenni aC a l’actual Etiòpia, es fusionà amb la població camitonegrítica autòctona, bé que conservà llur llengua semítica.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Semites Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 «semita». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.