Hebreu
De Viquipèdia
|
עברית [‘Ivrit] |
|
|---|---|
| Pronunciació: | AFI: |
| Altres denominacions: | |
| Parlat a: | Israel |
| Regió: | Orient Mitjà i altres països |
| Parlants: | 5 milions |
| Rànquing: | |
| Classificació genètica: | Llengua afroasiàtica Llengua semítica |
|
|
|
| Llengua oficial de: | Israel (amb l'àrab) |
| Regulat per: | Acadèmia de la Llengua Hebrea (האקדמיה ללשון עברית) |
|
|
|
| ISO 639-1 | he |
| ISO 639-2 | heb |
| ISO 639-3 | {{{iso3}}} |
| SIL | heb |
| {{{mapa}}} | |
| vegeu també: llengua | |
|
L'hebreu (עברית) (Ivrit) és una llengua semítica de la família lingüística afroasiàtica. Per la seva escriptura és fa servir l'alfabet hebreu.
A més de la Bíblia, el text escrit més antic usant l'alfabet hebreu data del segle IX aC. A aquesta època pertany l'estela de Moab, escrita en dialecte cananeu moabita, en la qual Mesh, rei de Moab, descriu els seus triomfs contra Omri, rei d'Israel. Guarda un gran paral·lelisme amb e capítol tercer del Segon llibre dels Reis.
A l'estela de Tel Dan, escrita en hebreu a mitjans del segle VIII aC, commemora les victòries del rei sirià Hazael sobre Joram, fill d'Acab, rei d'Israel, i sobre Ocozies, fill de Joram, rei de Judà, de la dinastia de David. És la citació escrita més antiga que existeix sobre aquesta dinastia.
L'hebreu va deixar de parlar-se al voltant del segle I aC, encara que va seguir utilitzant-en la literatura i, sobretot, en la litúrgia i amb propòsits acadèmics. A Palestina va ser substituït com a llengua parlada principalment per l'arameu. Pel que fa a la diàspora jueva, les seves llengües comuns han estat històricament sobretot dos: el jiddisch, parlada pels jueus establerts a Alemanya i altres països de l'Europa central i oriental, i el ladí o judeocastellà entre els anomenats sefardites, a la conca mediterrània.
L'hebreu com a llengua parlada va ser recuperat pel sionisme a finals del segle XIX, gràcies al treball, entre altres, d'Eliezer Ben Yehuda, per servir de llengua nacional al futur estat jueu.
Taula de continguts |
[edita] Història
Els documents en hebreu més antics de què es té constància daten d'entre el segle X aC i el VII aC, segons el seu grau de divergència respecte d'altres dialectes canaanites.
Parlat originàriament a la zona del Llevant (les terres a l'orient de la Mediterrània), va anar cedint lloc a l'arameu, procés que es va accelerar després de la destrucció del segon temple l'any 70 dC i el subseqüent inici de la diàspora.
Durant la major part dels següents 2000 anys, l'hebreu es va mantenir únicament com a llengua d'ús litúrgic, fins que cap a finals del segle XIX, Eliezer Ben Yehuda, un sionista originari de Rússia va dedicar els seus esforços a la recuperació i modernització de l'hebreu amb la intenció de fer-ne la llengua vernacular de la immigració jueva a Palestina. En la tradició jueva es considera l'hebreu com a llengua perfecta, ja que segons la història d'Éber no va patir la confusió de la Torre de Babel i per tant seria l'idioma original de la humanitat.
Com a part de la seva tasca, Ben Yehuda va crear un nombre de neologismes necessaris per la seva utilització eficaç en una societat moderna, preferint en primer terme reciclar mots de l'hebreu clàssic, i en segon terme el manlleu d'expressions d'altres llengües semítiques (principalment l'àrab) –tot i així, una gran quantitat de termes són d'arrel europea. Altres modificacions van consistir en adaptar la gramàtica i l'adopció dels signes de puntuació occidentals (cal notar que en hebreu no s'inverteix el sentit dels signes de puntuació com a l'àrab. Per exemple, el signe d'interrogació s'escriu ? i no pas ؟).
La pronunciació israeliana de l'hebreu modern es basa en la forma sefardita dels jueus radicats a l'Europa oriental i el nord d'Àfrica, amb excepcions com la pronunciació gutural de ר (Resh), d'origen clarament germànic. Aquesta pronunciació va perdre la major part dels fonemes típicament semites com per exemple les formes emfàtiques de les consonants /k/ i /t/ (respectivament ק - Quf, corresponent a l'àrab ق - Qaf, i ט - Tet corresponent a l'àrab ط - Ta).
Degut a la seva relativa simplicitat i a les facilitats donades als nous immigrants per al seu aprenentatge, l'hebreu és avui dia una llengua plenament viva, parlada per la pràctica totalitat de la població d'Israel, on és oficial juntament amb l'àrab.
[edita] Filiació lingüística
Dins del grup nord-occidental de llengües semítiques, l'hebreu pertany a la família cananea, que inclou al fenici, el moabita i l'amonita; alguns inclouen l'ugarític. L'altra gran família de la llengua semítica nord-occidental és la aramea.
La paraula hebreu (ivrît) no és utilitzada en la llengua fins al període hel·lenístic, però es pot llegir la frase "la llengua de Canà" al Llibre d'Isaïes (19.18). També al Segon dels Reis (18.26,28) (= Isa. 36.11,13; 2Cròn. 32.18) i al Llibre de Nehemies (13.24), els jerosolimitans parlen yehûdît, és a dir, "jueu".
Amb certesa, la similitud entre l'hebreu bíblic i el fenici, i algunes paraules cananees que apareixen a les cartes d'Amarna des del segle XIV aC, mostra que la llengua dels israelites no diferia gaire, després de tot, de la dels cananeus. Alguns han inferit de les comuns característiques de l'hebreu i el cananeu, i de les paraules "un arameu errant va ser el meu pare" (Deut. 26.5), que els antecessors dels israelites parlaven arameu i que van adoptar dels cananeus la llengua més tard coneguda com hebreu.
És dubtós, però, si el Deuteronomi 26.5 pretén transmetre informació sobre història lingüística. D'altra banda, les afinitats de l'hebreu amb la llengua parlada pels cananeus poden ser explicades sobre la hipòtesi que els israelians i els seus antecessors ja parlaven una llengua fortament relacionada amb la dels cananeus.
[edita] Gramàtica
L'hebreu és una llengua que basa la formació de mots en la combinació de diferents morfemes que expressen els accidents gramaticals. Els verbs tenen gènere, persona, nombre i temps i les paraules nominals indiquen a més a més la funció amb desinències unides a l'arrel (usualment formada per tres consonants). Existeixen tres nombres: singular, plural i dual. Les frases es formen amb un ordre SVO, subjecte, verb i complements.
La llengua hebrea s'escriu de dreta a esquerra amb un alfabet de vint-i-dues lletres. Originalment, denotaven només consonants, però w, y i h han estat també usades per representar certes vocals llargues i vocals al final de paraula (w = /u/; y = /i/; h = /a/, /o/ i /e/; w i y van ser usades més tard per a /o/ i /e/, respectivament) fins a, almenys, el segle X aC; w i y a l'interior de paraula fins al segle IX. Aquestes consonants auxiliars escrites per denotar vocals s'utilitzen també en altres llengües semítiques, i s'anomena matres lectionis.
En textos procedents de Qumrán i en escrits tardans, les lletres es van usar amb més profusió per representar vocals. El sistema complet de representació de vocals, afegint punts a les consonants, es va desenvolupar molt més tard, entre el segles V i X.
L'actual sistema de vocalització reprodueix, doncs, la pronunciació corrent d'uns mil anys després del final del període bíblic, encara que sens dubte està basat en les primeres tradicions de lectura de la Bíblia.
[edita] Vocals
La paraula hebrea per les vocals és tnu'ot תְּנוּעוֹת. La representació ortogràfica d'aquestes vocals es diu niqqud נִיקוּד i els diacrítics s'anomenen neqqudot נְקֻדּוֹת. L'hebreu d'Israel té 5 vocals; aquests fonemes es poden representar pels següents diacrítics:
| fonema | pronunciació en hebreu modern |
representació ortogràfica | ||
|---|---|---|---|---|
| "llarga" * | "curta" * | "molt curta" / "interrompuda" * | ||
| /a/ | qàmets ( ָ ) | pàtah ( ַ ) | hatef pàtah ( ֲ ) | |
| /e/ | [e̞] | tseré malé ( ֵי ) o tseré hasser ( ֵ ) | segol ( ֶ ) | hatef segol ( ֱ ), a vegades xevà ( ְ ) |
| /i/ | [i] | híreq malé ( ִי ) | híreq hasser ( ִ ) | |
| /o/ | [o̞] | hólem malé ( וֹ ) o hólem hasser ( ֹ ) | qàmets qatan o hatuf ( ָ ) | hatef qàmets ( ֳ ) |
| /u/ | [u] | xúreq ( וּ ) | qibbuts ( ֻ ) | |
[edita] Vegeu també
Escriptors en hebreu
[edita] Enllaços externs
