Fonema

Portal: Lingüística

LINGÜÍSTICA

Lingüística teòrica

Fonètica

Fonologia

Lèxic

Morfologia

Sintaxi

Semàntica

Pragmàtica

Tipologia lingüística

Lingüística aplicada

Adquisició del llenguatge

Psicolingüística

Sociolingüística

Antropologia lingüística

Lingüística generativa

Lingüística cognitiva

Lingüística computacional

Lingüística descriptiva

Lingüística comparada

Etimologia

Estilística

Corpus lingüístic

Història de la lingüística

El fonema (del grec φώνημα, "so de la veu") és l'abstracció del so, és a dir, la realització ideal d'un so sense tenir en compte com es pronuncia realment en un context concret. Cada llengua té un nombre finit de fonemes, que actuen com a unitats mínimes per distingir significats entre paraules. Així en català la S sorda /s/ i sonora /z/ són fonemes, ja que distingeixen per exemple les paraules rosa (flor) i rossa (de cabells clars), mentre que en castellà aquesta distinció és una simple variant i no un fonema.

Els fonemes es poden transcriure segons l'alfabet fonètic internacional (API -per les seves sigles en anglès-), i constitueixen l'objecte d'estudi principal de la fonètica, una de les branques de la filologia.

Definició

Els fonemes no són sons amb entitat física, sinó abstraccions mentals o abstraccions formals dels sons de la parla. En aquest sentit, un fonema pot ser representat per una família o classe d'equivalència de sons (tècnicament anomenats fons), que els parlants associen a un so específic durant la producció o la percepció de la parla. Així per exemple en català el fonema /d/ [+obstruent, +alveolar, +sonor] pot ser articulat com oclusiva [d] a principi de paraula o després de nasal o pausa llarga, però és pronunciat com una consonant aproximant [δ] entre vocals o entre vocal i líquida, així /dada/ es pronuncia [daδa] on el primer i tercer so difereixen en el grau d'obstrucció encara que són similars en una sèrie de trets, els propis del fonema.

Fon i fonema

Un so o fon es caracteritza per una sèrie de trets fonètics i articulatoris. El nombre d'aquests trets i la seva identificació és tasca de la fonètica. Un fon és qualsevol de les possibles realitzacions acústiques d'un fonema.

La fonologia en canvi no necessàriament tracta ens clarament definibles en termes acústics. Com a realitat mental o abstracta, un fonema no ha de tenir tots els trets fonètics especificats. Per exemple, en diverses llengües l'aspiració és rellevant per distingir uns parells mínims però un fonema pot pronunciar més o menys aspirat segons el context i la variant lingüística del parlant però en general per a un fonema en català no està especificat el grau d'aspiració. En canvi, en llengües com el xinès mandarí o el coreà un fonema té predefinit el tret d'aspiració.

El nombre de fonemes d'una llengua és finit i limitat en cada llengua i el nombre de al·lòfons potencialment definibles, especialment si especifiquem trets fonètics molt subtils, és potencialment il·limitat. Varia segons el context fonètic i l'articulació lingüística individual dels parlants, i el seu estudi es tasca de l'anomenada fonètica experimental. Pel que fa al nombre de fonemes, aquest no ha de ser fix i pot canviar amb el canvi lingüístic; de fet, en un instant donat, pot ser que puguin construir dos sistemes fonològics amb diferent nombre de fonemes si s'introdueixen regles de pronunciació més complexes. No obstant això, en la majoria d'anàlisi del català es considera que té set fonemes vocàlics ben clars: /a/, /ę/, /ẹ/, /i/, /ǫ/, /ọ/, i /u/, amb /ę/ i /ǫ/ que són fonemes oberts enfront dels corresponents tancats. Tots aquests fonemes són molt generals entre les llengües romàniques occidentals, excepte en castellà. En el cas de l'espanyol, aquesta xifra té 5 vocals; Encara que no totes les varietats d'espanyol tenen el mateix nombre de fonemes especialment en els consonàntics.

Característiques

Podem dir que fonema és una unitat fonològica diferenciadora, indivisible linealment i abstracta.

• Diferenciadora, perquè cada fonema es delimita dins del sistema per les qualitats que es distingeixen dels altres i a més és portador d'una intenció significativa especial. Per exemple:

/ potable / i / bota / són dues paraules que es distingeixen semànticament pel fet que / b / s'oposa a / p / per la sonoritat.

• Indivisible, ja que no es pot descompondre en unitats menors. Per exemple:

la síl·laba o el grup fònic sí poden fraccionar. Una anàlisi detallada del fonema revela que està format per un feix de diversos elements fònics anomenats trets distintius la combinació forma l'inventari de fonemes. L'inventari de trets distintius és així mateix limitat i ve a constituir una mena de tercera articulació del llenguatge.

• Abstracta, perquè no són sons, sinó models o tipus ideals de sons. La distinció entre so i fonema ha estat un gran troballa en els últims temps.

Definició formal de fonema

Donada la distinció entre fonema i fonos, hi ha una altra manera de concebre un fonema com una especificació incompleta de trets fonètics. Aquesta relació és de fet equivalent a la del fonema com a conjunt de fonos: el fonema seria el conjunt de trets fonètics comuns a tots els telèfons que formen la classe d'equivalència del fonema.

Més formalment si $/f/\;$ és un fonema que pot ser articulat com tot un conjunt de fonos $\{ \phi_1, \phi_2, ... ,\phi_n \} \;$, llavors podem definir una relació de pertinença de cada un d'aquests al·lòfons al fonema si definim la funció $\mbox{rasg}(\cdot) \,$ que assigna a cada telèfon o fonema el conjunt de trets rellevants. Un al·lòfon és una realització possible un fonema si pertany a la classe d'equivalència de sons associada al fonema, que en termes de trets equival a que:

$\phi_j \in /f/ \Rightarrow \mbox{rasg}(/f/) \subset \mbox{rasg}(\phi_j)$

En canvi a partir del conjunt de fonos del mateix fonema $\{ \phi_1^f, \phi_2^f,...,\phi_n^f \} \;$ es pot definir el conjunt de trets rellevants per per definir el fonema:

$\mbox{rasg}(/f/) = \mbox{rasg}(\phi_1^{/f/}) \bigcap \mbox{rasg}(\phi_2^{/f/}) \bigcap ... \bigcap \mbox{rasg}(\phi_n^{/f/})$

Podem aplicar les idees anteriors a analitzar els fonemes obstruents / b, d, g / de l'espanyol. Com és sabut entre aquestes podem distingir una relització oclusiva i una altra aproximant, de manera que podem escriure:

$\{ [b], [\beta] \} \in /b/ \qquad \{ [d], [\delta] \} \in /d/ \qquad \{ [g], [\gamma] \} \in /g/$

I si introduïm un conjunt de trets fonètics rellevants com [+ obstruent], [+ oclusiu], [+ aproximant], [+ labial], [+ alveolar], [+ vetllar], [-fricatiu], [+ sonor], ... s'ha de:

fonema	tret	relació
$\begin{matrix}\mbox{rasg}([b])\\\mbox{rasg}([\beta])\end{matrix}$	$\begin{matrix}\{[+obstr][-fric][+ocl][+lab][+son]\}\\ \{[+obstr][-fric][+ocl][+lab][+son]\} \end{matrix}$
$\mbox{rasg}(/b/)\,$	$\{[+obstr][-fric][+lab][+son]\} \,$	$\mbox{rasg}([b]) \bigcap \mbox{rasg}([\beta])$
$\begin{matrix}\mbox{rasg}([d])\\\mbox{rasg}([\delta])\end{matrix}$	$\begin{matrix}\{[+obstr][-fric][+ocl][+alv][+son]\}\\ \{[+obstr][-fric][+ocl][+alv][+son]\} \end{matrix}$
$\mbox{rasg}(/d/)\,$	$\{[+obstr][-fric][+alv][+son]\} \,$	$\mbox{rasg}([d]) \bigcap \mbox{rasg}([\delta])$
$\begin{matrix}\mbox{rasg}([g])\\\mbox{rasg}([\gamma])\end{matrix}$	$\begin{matrix}\{[+obstr][-fric][+ocl][+vel][+son]\}\\ \{[+obstr][-fric][+ocl][+vel][+son]\} \end{matrix}$
$\mbox{rasg}(/g/)\,$	$\{[+obstr][-fric][+vel][+son]\} \,$	$\mbox{rasg}([g]) \bigcap \mbox{rasg}([\gamma])$

Fixat un conjunt de trets fonètics es poden definir els sons de la llengua, en principi no hi ha límit al fina que pugui ser la distinció que estableixen aquests trets potencialment la llisa de sons pot fer-se tan gran com es vulgui si s'inclouen més i més trets. No obstant això el nombre de fonemes és un assumpte diferent, ja que molts dels anteriors sons seran equivalents des del punt de vista lingüístic. Un sistema fonològic és un parell $\mathcal{F} = (F,\mathcal{R})$ on $F\,$ és un inventari de fonemes abstractes definits per uns pocs trets del conjunt total (les llengües naturals entre 1 o 2 desenes fins 4 o 5 desenes de fonemes), i $\mathcal{R}$és el conjunt de regles que en funció del context relatiu d'aparició dels fonemes defineixen totalment els trets fonètics, així el conjunt de regles pot pensar-se com una aplicació del conjunt de seqüències admissibles de fonemes al conjunt de seqüències admissibles de sons:

$\mathcal{R}: \Sigma_0(F) \to \Sigma_0(S)$

On $\Sigma_0(F), \Sigma_0(S) \,$ representen el conjunt de seqüències finites de fonemes i el conjunt de seqüències finites de sons o lòfons.

Els sons consonàntics

Les consonants són els sons de la parla generats pel pas de l'aire per les cavitats superiors de l'aparell fonador (la faringe, la cavitat bucal i la cavitat nasal). Si la consonant és sonora, la vibració de les cordes vocals produeix un element sonor que s'afegeix al primer. Si la consonant és sorda, no hi ha vibració de les cordes vocals: aleshores el so resulta generat exclusivament pel pas de l'aire per les esmentades cavitats superiors de l'aparell fonador.

Classificació de les consonants

Els factors de classificació de les consonants són bàsicament quatre: la sonoritat, el punt d'articulació, el mode d'articulació i la nasalització:

Mode d'articulació

El mode d'articulació es refereix a la manera com s'obstrueix el pas de l'aire. Segons la posició que els òrgans de la boca adopten per produir el so, els sons consonàntics s'organitzen en:

• Oclusius: Són els sons en els quals es produeix una obstrucció total de l'aire de la boca que es resol amb una petita explosió.
• Fricatius: Els òrgans de la boca s'acosten sense arribar a tocar-se i l'aire passa fregant aquests òrgans. El so surt en un flux continu del qual es pot controlar la durada.
• Africats: Tenen dues fases: primer una oclusió i després una fricció.
• Nasals: L'aire surt per la cavitat nasal.
• Laterals: L'aire surt en un flux continu pels dos costats o per un dels costats de la llengua.
• Vibrants o Ròtics:: El so està format per una sèrie de petites explosions o vibracions.
• Aproximants: El pas de l'aire queda restringit però no hi arriba a haver una fricció gaire forta.

Punt d'articulació

El so d'una consonant és generat, parcialment o total, pel pas de l'aire per les cavitats superiors de l'aparell fonador. Per generar la consonant es produeix un obstacle al pas de l'aire que origina el so consonàntic. Aquest obstacle es pot produir en un lloc variable que s'anomena punt d'articulació. Segons on estigui situat el punt d'articulació classifiquem els sons consonants en:

• Alveolars
• Bilabials
• Dentals
• Faringis
• Interdentals
• Labiodentals
• Mediopalatals
• Palatals
• Prepalatals
• Velars

Sonoritat

• Consonants sonores (hi ha vibració de les cordes vocals)
• Consonants sordes (no hi ha vibració de les cordes vocals)

El trajecte de l'aire. Des d'aquest punt de vista hi ha sons:

• Orals (sense ressonàncies nasals). La gran majoria de sons consonàntics ho són, per això no s'explicita: [t], to
• Nasals (amb ressonàncies procedents de les cavitats nasals): [n], ni

Les consonants poden ser nasalitzades si es deixa escapar l'aire pels forats del nas.

Altres característiques rellevants

Algunes llengües tenen consonants que no comencen a articular-se amb l'aire dels pulmons, com passa per exemple en els clics, les implosives i les ejectives. En determinats idiomes, és fonèticament rellevant distingir entre consonants llargues i breus.

Els sons vocàlics

Les vocals poden classificar-se segons diversos paràmetres:

• grau d'obertura, que diferencia vocals obertes, semiobertes, tancades i semitancades
• punt d'articulació, que distingeix entre posteriors, centrals i anteriors
• nasalitat, que separa les vocals en orals i nasals
• tonicitat, que és el que marca que es tracti de síl·laba tònica o àtona (en la majoria de llengües)
• to, en aquelles llengües on és un paràmetre rellevant
• arrodoniment o no dels llavis en pronunciar-la

En català

En català, cada una de les lletres vocals pot representar un o més fonemes:

A

• /a/ a oberta, com a pa
• /ə/ vocal neutra, com a conducta (Als dialectes del català oriental quan la a és àtona.)

E

• /e/ e tancada, com a més
• /ɛ/ e oberta, com a tres
• /ə/ vocal neutra, com a miren

I

• /i/ i, com a aquí
• /j/ i consonàntica, com a hiena

O

• /ɔ/ o oberta, com a això
• /o/ o tancada, com a campió
• /u/ u, com a volem (Als dialectes orientals del català [llevat de gran part de Mallorca], només quan la o és àtona)

U

• /u/ u, com a un
• /w/ u consonàntica, com a diuen

Freqüències

Cada llengua té un inventari de fonemes únic, n'hi ha que tenen poques distincions vocàliques, com l'aranda d'Alaska amb només dues vocals amb valor fonemàtic, mentre que d'altres com el taa tenen més de 30. Igualment hi ha llengües que manquen d'un tipus sencer de consonants, mentre que altres presenten tots els modes d'articulació.

El sistema de vocals més comú és el que usa entre d'altres el castella: /a/, /e/, /i/, /o/, /u/. Les consonants més freqüents són les oclusives sordes /p/, /t/, /k/ (destaca l'excepció de l'àrab que no contempla el so /p/) i les dues nasals /m/ i /n/. No és estrany que aquests sons siguin alhora dels primers pronunciats pels nadons i que constitueixin les arrels dels mots per als pares en molts idiomes.

La fonotàctica és la branca de la fonètica que estudia quins fonemes es donen a cada llengua, quines restriccions imposa al seu ús i quina és l'estructura bàsica de la síl·laba.

Véase

• Lexema
• Monema
• Parell mínim

Enllaços externs

• IPA