Fonema

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Portal

Portal: Lingüística

LINGÜÍSTICA
Lingüística teòrica
Fonètica
Fonologia
Lèxic
Morfologia
Sintaxi
Semàntica
Pragmàtica
Tipologia lingüística
Lingüística aplicada
Adquisició del llenguatge
Psicolingüística
Sociolingüística
Antropologia lingüística
Lingüística generativa
Lingüística cognitiva
Lingüística computacional
Lingüística descriptiva
Lingüística comparada
Etimologia
Estilística
Corpus lingüístic
Història de la lingüística

El fonema (del grec φώνημα, "so de la veu") és l'abstracció del so, és a dir, la realització ideal d'un so sense tenir en compte com es pronuncia realment en un context concret. Cada llengua té un nombre finit de fonemes, que actuen com a unitats mínimes per distingir significats entre paraules. Així en català la S sorda /s/ i sonora /z/ són fonemes, ja que distingeixen per exemple les paraules rosa (flor) i rossa (de cabells clars), mentre que en castellà aquesta distinció és una simple variant i no un fonema. Els fonemes es poden transcriure emprant l'alfabet fonètic internacional (API -per les seves sigles en anglès-), i constitueixen l'objecte d'estudi principal de la fonètica, una de les branques de la filologia.

Els fonemes no són sons amb entitat física, sinó abstraccions mentals o abstraccions formals dels sons de la parla. En aquest sentit, un fonema pot ser representat per una família o classe d'equivalència de sons (tècnicament anomenats fons), que els parlants associen a un so específic durant la producció o la percepció de la parla. Així per exemple en català el fonema /d/ [+obstruent, +alveolar, +sonor] pot ser articulat com oclusiva [d] a principi de paraula o després de nasal o pausa llarga, però és pronunciat com una consonant aproximant [δ] entre vocals o entre vocal i líquida, així /dada/ es pronuncia [daδa] on el primer i tercer so difereixen en el grau d'obstrucció encara que són similars en una sèrie de trets, els propis del fonema.

Antecedents i idees relacionades[modifica | modifica el codi]

Se sap que el terme phonème (del grec antic φώνημα, phōnēma) fou usat per primer cop per Antoni Dufriche-Desgenettes el 1873, però només per referir-se al so de la parla. El terme fonema com a abstracció fou desenvolupat pel lingüista polonès Jan Niecisław Baudouin de Courtenay i el seu alumne Mikołaj Kruszewski durant 1875–1895.[1] El terme que van fer servir ambdós fou fonema, la unitat bàsica del que ells van anomenar com a psicofonètica. El concepte de fonemea fou elaborat després en les obres de Nikolai Trubetzkoi i altres membres de l'Escola de Praga (durant els anys 1926–1935), i en alguns dels estructuralistes com Ferdinand de Saussure, Edward Sapir, i Leonard Bloomfield. Alguns estructuralistes (però no pas Sapir) rebutjaren la idea d'una funció psicolingüística o cognitiva del fonema-[2][3]

Posteriorment, fou usat i redefinit en la lingüística generativa, de manera especial per part de Noam Chomsky i Morris Halle,[4] i roman com a centre de moltes idees en el desenvolupament de la moderna fonologia. Com a concepte teòric o model, tanmateix, ha estat complementat i fins i tot substituït per d'altres.[5]

Alguns lingüistes, (com ara Roman Jakobson i Morris Halle) proposaren que els fonemes podien ser descomponibles posteriorment en trets distintius; aquesta mena de característiques serien els autèntics constituents mínims del llenguatge.[6] Les característiques se solapen entre si en el temps, tal com ho fan els fonemes suprasegmentals en la llengua oral i molts fonemes en les llengües de signes. Les característiques es poden descriure de diverses maneres: Jakobson i els seus companys les defineixen en termes acústics,[7] Chomsky i Halle usaren una base predominantment articulatòria, tot i que mantingueren algunes característiques acústiques, mentre que el sistema de Ladefoged [8] és un sistema purament articulatori, a part de l'ús del terme acústic 'sibilant'.

En la descripció d'algunes llengües, el terme cronema ha estat usat per indicar longitud contrastiva o duració de fonemes. En llengües en les quals els tons són fonèmics, els fonemes tonals poden ser anomenats tonemes. No tots els estudiosos que treballen en aquests idiomes utilitzen aquests termes, que poden considerar obsolets.

Per analogia amb el fonema, els lingüistes han proposat altres tipus d'objectes subjacents, i els han donat noms amb el sufix -ema, com ara morfema i grafema. Aquests de vegades es diuen unitats èmiques. Aquest últim terme va ser utilitzat per primera vegada per Kenneth Pike, que també va generalitzar el concepte d'emic-ètic (de fonèmic i fonètic respectivament) a les aplicacions de fora de la lingüística.[9]

Fon i fonema[modifica | modifica el codi]

Un so o fon es caracteritza per una sèrie de trets fonètics i articulatoris. El nombre d'aquests trets i la seva identificació és tasca de la fonètica. Un fon és qualsevol de les possibles realitzacions acústiques d'un fonema.

La fonologia en canvi no necessàriament tracta ens clarament definibles en termes acústics. Com a realitat mental o abstracta, un fonema no ha de tenir tots els trets fonètics especificats. Per exemple, en diverses llengües l'aspiració és rellevant per distingir uns parells mínims però un fonema pot pronunciar més o menys aspirat segons el context i la variant lingüística del parlant però en general per a un fonema en català no està especificat el grau d'aspiració. En canvi, en llengües com el xinès mandarí o el coreà un fonema té predefinit el tret d'aspiració.

El nombre de fonemes d'una llengua és finit i limitat en cada llengua i el nombre d'al·lòfons potencialment definibles, especialment si especifiquem trets fonètics molt subtils, és potencialment il·limitat. Varia segons el context fonètic i l'articulació lingüística individual dels parlants, i el seu estudi es tasca de l'anomenada fonètica experimental. Pel que fa al nombre de fonemes, aquest no ha de ser fix i pot canviar amb el canvi lingüístic; de fet, en un instant donat, pot ser que puguin construir dos sistemes fonològics amb diferent nombre de fonemes si s'introdueixen regles de pronunciació més complexes. No obstant això, en la majoria d'anàlisi del català es considera que té set fonemes vocàlics ben clars: /a/, /ę/, /ẹ/, /i/, /ǫ/, /ọ/, i /u/, amb /ę/ i /ǫ/ que són fonemes oberts enfront dels corresponents tancats.[10] Tots aquests fonemes són molt generals entre les llengües romàniques occidentals, excepte en castellà. En el cas del castellà, aquesta xifra és de 5 vocals, to i que no totes les varietats del castellà tenen el mateix nombre de fonemes especialment en els consonàntics.

Característiques[modifica | modifica el codi]

El fonema és una unitat fonològica diferenciadora, indivisible linealment i abstracta.

  • Diferenciadora, perquè cada fonema es delimita dins del sistema per les qualitats que es distingeixen dels altres i a més és portador d'una intenció significativa especial. Per exemple:
/ potable / i / bota / són dues paraules que es distingeixen semànticament pel fet que / b / s'oposa a / p / per la sonoritat.
  • Indivisible, ja que no es pot descompondre en unitats menors. Per exemple:
la síl·laba o el grup fònic sí poden fraccionar. Una anàlisi detallada del fonema revela que està format per un feix de diversos elements fònics anomenats trets distintius la combinació forma l'inventari de fonemes. L'inventari de trets distintius és així mateix limitat i ve a constituir una mena de tercera articulació del llenguatge.
  • Abstracta, perquè no són sons, sinó models o tipus ideals de sons. La distinció entre so i fonema ha estat un gran troballa en els últims temps.

Definició formal de fonema[modifica | modifica el codi]

Donada la distinció entre fonema i fonos, hi ha una altra manera de concebre un fonema com una especificació incompleta de trets fonètics. Aquesta relació és de fet equivalent a la del fonema com a conjunt de fonos: el fonema seria el conjunt de trets fonètics comuns a tots els telèfons que formen la classe d'equivalència del fonema.

Més formalment si /f/\; és un fonema que pot ser articulat com tot un conjunt de fonos \{ \phi_1, \phi_2, ... ,\phi_n \} \;, llavors podem definir una relació de pertinença de cada un d'aquests al·lòfons al fonema si definim la funció \mbox{rasg}(\cdot) \, que assigna a cada telèfon o fonema el conjunt de trets rellevants. Un al·lòfon és una realització possible un fonema si pertany a la classe d'equivalència de sons associada al fonema, que en termes de trets equival a que:

\phi_j \in /f/ \Rightarrow \mbox{rasg}(/f/) \subset \mbox{rasg}(\phi_j)

En canvi a partir del conjunt de fonos del mateix fonema \{ \phi_1^f, \phi_2^f,...,\phi_n^f \} \; es pot definir el conjunt de trets rellevants per a definir el fonema:

\mbox{rasg}(/f/) = \mbox{rasg}(\phi_1^{/f/}) \bigcap \mbox{rasg}(\phi_2^{/f/}) \bigcap ... \bigcap
\mbox{rasg}(\phi_n^{/f/})

Podem aplicar les idees anteriors a analitzar els fonemes obstruents / b, d, g / de l'espanyol. Com és sabut entre aquestes podem distingir una relització oclusiva i una altra aproximant, de manera que podem escriure:

\{ [b], [\beta] \} \in /b/ \qquad \{ [d], [\delta] \} \in /d/
\qquad \{ [g], [\gamma] \} \in /g/

I si introduïm un conjunt de trets fonètics rellevants com [+ obstruent], [+ oclusiu], [+ aproximant], [+ labial], [+ alveolar], [+ vetllar], [-fricatiu], [+ sonor], ... s'ha de:

fonema tret relació
\begin{matrix}\mbox{rasg}([b])\\\mbox{rasg}([\beta])\end{matrix} \begin{matrix}\{[+obstr][-fric][+ocl][+lab][+son]\}\\
\{[+obstr][-fric][+ocl][+lab][+son]\} \end{matrix}
\mbox{rasg}(/b/)\, \{[+obstr][-fric][+lab][+son]\} \, \mbox{rasg}([b]) \bigcap \mbox{rasg}([\beta])
\begin{matrix}\mbox{rasg}([d])\\\mbox{rasg}([\delta])\end{matrix} \begin{matrix}\{[+obstr][-fric][+ocl][+alv][+son]\}\\
\{[+obstr][-fric][+ocl][+alv][+son]\} \end{matrix}
\mbox{rasg}(/d/)\, \{[+obstr][-fric][+alv][+son]\} \, \mbox{rasg}([d]) \bigcap \mbox{rasg}([\delta])
\begin{matrix}\mbox{rasg}([g])\\\mbox{rasg}([\gamma])\end{matrix} \begin{matrix}\{[+obstr][-fric][+ocl][+vel][+son]\}\\
\{[+obstr][-fric][+ocl][+vel][+son]\} \end{matrix}
\mbox{rasg}(/g/)\, \{[+obstr][-fric][+vel][+son]\} \, \mbox{rasg}([g]) \bigcap \mbox{rasg}([\gamma])

Fixat un conjunt de trets fonètics es poden definir els sons de la llengua, en principi no hi ha límit al fina que pugui ser la distinció que estableixen aquests trets potencialment la llisa de sons pot fer-se tan gran com es vulgui si s'inclouen més i més trets. No obstant això el nombre de fonemes és un assumpte diferent, ja que molts dels anteriors sons seran equivalents des del punt de vista lingüístic. Un sistema fonològic és un parell \mathcal{F} = (F,\mathcal{R}) on F\, és un inventari de fonemes abstractes definits per uns pocs trets del conjunt total (les llengües naturals entre 1 o 2 desenes fins a 4 o 5 desenes de fonemes), i \mathcal{R}és el conjunt de regles que en funció del context relatiu d'aparició dels fonemes defineixen totalment els trets fonètics, així el conjunt de regles pot pensar-se com una aplicació del conjunt de seqüències admissibles de fonemes al conjunt de seqüències admissibles de sons:

\mathcal{R}: \Sigma_0(F) \to \Sigma_0(S)

On \Sigma_0(F), \Sigma_0(S) \, representen el conjunt de seqüències finites de fonemes i el conjunt de seqüències finites de sons o lòfons.

Unitats èmiques[modifica | modifica el codi]

Un fonema es considera una unitat èmica o mínima intrínseca de la llengua,[11] és a dir l'element més petit en el qual es pot partir una tira fònica. Aquest caràcter és controvertit, ja que alguns autors creuen que les unitats mínimes en fonètica són els trets articulatoris. Els fonemes formen part d'un grup d'unitats èmiques en lingüística equivalents en cada nivell d'anàlisi de la llengua: en morfologia la unitat equivalent és el morfema i en semàntica seria el sema.

Interpretacions[modifica | modifica el codi]

Estructuralisme[modifica | modifica el codi]

D'acord amb la caracterització clàssica de estructuralisme fonemes són entitats abstractes d'un estudi sistematitzat del llenguatge.

Fonemes com a unitats mentals (Chomsky)[modifica | modifica el codi]

Noam Chomsky i Morris Halle establiren una interpretació psicològica dels fonemes com a unitats mentals. En el procés d'adquisició del llenguatge, el nen aprèn quines característiques fonètiques d'un so són essencials per al significat d'una paraula són essencials i quines no ho són. Prenent com a base el curs d'aquest procés, les categories són vistes com a correspondències mentals (representacions) del fonema, definit originalment de manera purament lingüística. D'acord amb aquest punt de vista, els fonemes tenen una existència independent en el sistema de processament de llenguatge mental del parlant: El sistema s'involucra, de fet, en el processament del llenguatge d'aquestes unitats cap enrere. (Una hipòtesi contrària seria l'afirmació que la impressió només es crea per la interacció de les paraules apreses i les percepcions individuals dels parlants. Les categories de fonemes es troben en el sistema a treballar.)

La influència d'aquestes categories de fonemes en la percepció pot ser especialment observada quan es tracta d'una llengua estrangera. Les distincions fonètiques que no juguen cap paper en la seva pròpia llengua, no són percebudes per l'oïda no entrenada en altres idiomes o són assignades incorrectament al mateix fonema.

Prendrem com a exemple el cas dels al·lòfons. En lingüística, un al·lòfon és cadascun dels fons o sons que en un idioma donat es reconeix com un determinat fonema, sense que les variacions entre ells tinguin valor diferenciador;

Si en un mot com apagar, la lletra "g" fos pronunciada com a "g" de "gat" (o sigui [g]) i no pas com a [Ɣ], de ben segur que un catalanoparlant no entendria un mot diferent si no es produeix aquesta variació mínima. En alguns idiomes, tanmateix, dos sons que podrien ser considerats al·lòfons per a un catalanoparlant, com ara [kʰ] i [k] són percebuts pels parlants nadius com a sons diferents, i la substitució d'un per l'altre pot canviar el significat d'un mot; això vol dir que en aquestes llengües, ambdós sons representen diferents fonemes (no són al·lòfons, doncs). Per exemple, en islandès, [kʰ] és el primer so de kátur que significa "alegria", mentre [k] és el primer so de gátur que significa "endevinalles". L'islandès, doncs, té dos fonemes separats /kʰ/ i /k/.

Els sons consonàntics[modifica | modifica el codi]

Les consonants són els sons de la parla generats pel pas de l'aire per les cavitats superiors de l'aparell fonador (la faringe, la cavitat bucal i la cavitat nasal). Si la consonant és sonora, la vibració de les cordes vocals produeix un element sonor que s'afegeix al primer. Si la consonant és sorda, no hi ha vibració de les cordes vocals: aleshores el so resulta generat exclusivament pel pas de l'aire per les esmentades cavitats superiors de l'aparell fonador.

Classificació de les consonants[modifica | modifica el codi]

Els factors de classificació de les consonants són bàsicament quatre: la sonoritat, el punt d'articulació, el mode d'articulació i la nasalització:

Mode d'articulació[modifica | modifica el codi]

El mode d'articulació es refereix a la manera com s'obstrueix el pas de l'aire. Segons la posició que els òrgans de la boca adopten per produir el so, els sons consonàntics s'organitzen en:

Bategants[modifica | modifica el codi]

El so prové de la contracció breu dels músculs d'un punt d'articulació sobre un altre

Oclusius[modifica | modifica el codi]

Són els sons en els quals es produeix una obstrucció total de l'aire de la boca que es resol amb una petita explosió. Se subdivideixen en:

Fricatius[modifica | modifica el codi]

Els òrgans de la boca s'acosten sense arribar a tocar-se i l'aire passa fregant aquests òrgans. El so surt en un flux continu del qual es pot controlar la durada. Se subdivideixen en:

Africats[modifica | modifica el codi]

Tenen dues fases: primer una oclusió i després una fricció. Se subdivideixen en:

Nasals[modifica | modifica el codi]

L'aire surt per la cavitat nasal. Se subdivideixen en:

Laterals[modifica | modifica el codi]

L'aire surt en un flux continu pels dos costats o per un dels costats de la llengua. Se subdivideixen en:

Vibrants o ròtics[modifica | modifica el codi]

El so està format per una sèrie de petites explosions o vibracions. Se subdivideixen en:

Aproximants[modifica | modifica el codi]

El pas de l'aire queda restringit però no hi arriba a haver una fricció gaire forta. Se subdivideixen en:

Punt d'articulació[modifica | modifica el codi]

El so d'una consonant és generat, parcialment o total, pel pas de l'aire per les cavitats superiors de l'aparell fonador. Per generar la consonant es produeix un obstacle al pas de l'aire que origina el so consonàntic. Aquest obstacle es pot produir en un lloc variable que s'anomena punt d'articulació. Segons on estigui situat el punt d'articulació classifiquem els sons consonants en:

Sonoritat[modifica | modifica el codi]

El trajecte de l'aire. Des d'aquest punt de vista hi ha sons:

  • Orals (sense ressonàncies nasals). La gran majoria de sons consonàntics ho són, per això no s'explicita: [t], to
  • Nasals (amb ressonàncies procedents de les cavitats nasals): [n], ni

Les consonants poden ser nasalitzades si es deixa escapar l'aire pels forats del nas.

Altres característiques rellevants[modifica | modifica el codi]

Algunes llengües tenen consonants que no comencen a articular-se amb l'aire dels pulmons, com passa per exemple en els clics, les implosives i les ejectives. En determinats idiomes, és fonèticament rellevant distingir entre consonants llargues i breus.

Els sons vocàlics[modifica | modifica el codi]

Les vocals poden classificar-se segons diversos paràmetres:

  • grau d'obertura, que diferencia vocals obertes, semiobertes, tancades i semitancades
  • punt d'articulació, que distingeix entre posteriors, centrals i anteriors
  • nasalitat, que separa les vocals en orals i nasals
  • tonicitat, que és el que marca que es tracti de síl·laba tònica o àtona (en la majoria de llengües)
  • to, en aquelles llengües on és un paràmetre rellevant
  • arrodoniment o no dels llavis en pronunciar-la

En català[modifica | modifica el codi]

En català, cada una de les lletres vocals pot representar un o més fonemes:

A[modifica | modifica el codi]

  • /a/ a oberta, com a pa
  • /ə/ vocal neutra, com a conducta (Als dialectes del català oriental quan la a és àtona.)

E[modifica | modifica el codi]

  • /e/ e tancada, com a més
  • /ɛ/ e oberta, com a tres
  • /ə/ vocal neutra, com a miren

I[modifica | modifica el codi]

O[modifica | modifica el codi]

  • /ɔ/ o oberta, com a això
  • /o/ o tancada, com a campió
  • /u/ u, com a volem (Als dialectes orientals del català [llevat de gran part de Mallorca], només quan la o és àtona)

U[modifica | modifica el codi]

  • /u/ u, com a un
  • /w/ u consonàntica, com a diuen

Freqüències[modifica | modifica el codi]

Cada llengua té un inventari de fonemes únic, n'hi ha que tenen poques distincions vocàliques, com l'aranda d'Alaska amb només dues vocals amb valor fonemàtic, mentre que d'altres com el taa tenen més de 30. Igualment hi ha llengües que manquen d'un tipus sencer de consonants, mentre que altres presenten tots els modes d'articulació. Determinats idiomes asiàtics tenen un centenar de fonemes distintius i en canvi d'altres idiomes reconeixen només una desena amb valor fonològic.

El sistema de vocals més comú és el que usa entre d'altres el castella: /a/, /e/, /i/, /o/, /u/. Les consonants més freqüents són les oclusives sordes /p/, /t/, /k/ (destaca l'excepció de l'àrab que no contempla el so /p/) i les dues nasals /m/ i /n/. No és estrany que aquests sons siguin alhora dels primers pronunciats pels nadons i que constitueixin les arrels dels mots per als pares en molts idiomes.

La fonotàctica és la branca de la fonètica que estudia quins fonemes es donen a cada llengua, quines restriccions imposa al seu ús i quina és l'estructura bàsica de la síl·laba. Aquestes resttriccions poden tenir a veure amb el tipus de síl·laba acceptable, al vet a determinades combinacions de fonemes o al llindar de perceptibilitat: hi ha alguns fonemes més perceptibles que d'altres, en funció de l'obstrucció al pas de l'aire[12] i els idiomes poden optar per separar els fonemes no perceptibles entre si. Els fonemes més perceptibles són les vocals, seguits de les consonants líquides i nasals, després vénen les fricatives i per últim les oclusives, on hi ha un tancament total del pas de l'aire.

Neutralització i arxifonemes[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: neutralització (fonètica)

Els fonemes que són contrastants en alguns ambients poden no ser-ho en tots els ambients. En els entorns en els que no fan contrast, el contrast es diu que és neutralitzat. En aquestes posicions, pot ser menys clar quin fonema representa un fonema donat. Alguns fonòlegs prefereixen no especificar un fonema únic en aquests casos, ja que fer-ho significaria proporcionar informació redundant o fins i tot arbitrària - sinó que fan servir la tècnica de subespecificació. Un arxifonema és un objecte que de vegades s'utilitza per representar un fonema subespecificat.

Un exemple de neutralització és proporcionat per les vocals russes /a/ i /o/. Els fonemes són contrastants en síl·labes accentuades, però en síl·labes àtones es perd el contrast, ja que tots dos són neutralitzats en un mateix so, en general [ə] (per a més a detalls, vegeu apofonia accentual en rus). Per tal d'assignar com un cas d'[ə] als fonemes /a/ i /o/, cal tenir en compte factors morfològics (per exemple, quina de les vocals es dóna en altres formes de les paraules, o quin patró flexiu se segueix). En alguns casos això pot no donar una resposta inequívoca. Una descripció utilitzant l'enfocament de subepecificació no intentaria assignar [ə] per a un fonema específic en tots o alguns d'aquests casos, per bé que pot ser assignat a un arxifonema, alguna cosa escrita com |N|, el qual reflecteix els dos fonemes neutralitzats en aquesta posició.

El català neutralitza les vocals en la majoria de dialectes, la qual cosa pot donar lloc a alguns problemes a l'hora d'escriure el que hom parla. Així el verbs cosir, tossir, escopir, collir i sortir, que s'escriuen amb o en les formes en què la o és àtona, canvien a u en les tòniques, un fet que si no es coneix pot induir a escriure també u en les formes àtones.

Un exemple una mica diferent es troba en anglès, amb els tres fonemes nasals / m, n, n /. En posició final de paraula, tots aquests sons contrasten

sum /sʌm/ sun /sʌn/ sung /sʌŋ/

No obstant això, en anglès, abans d'una oclusiva com /p, t, k/ (sempre que no hi hagi morfema límit entre ells), només és possible una de les nasals en qualsevol posició:

/m/ abans de /p/, /n/ abans de /t/ o /d/ i /ŋ/ abans de /k/, com a limp, lint, link (/lɪmp/, /lɪnt/, /lɪŋk/

Els sons nasals per tant no contrasten en aquestes combinacions, i d'acord amb alguns teòrics això fa que sigui inadequat assignar els fons nasals que s'escolten aquí a un qualsevol dels fonemes (tot i que, en aquest cas, l'evidència fonètica és inequívoca). En el seu lloc, es poden analitzar aquests fons com a pertanyents a un sol arxifonema, alguna cosa escrita com |N|, i que l'estat de les representacions subjacents de limp, lint, link sigui |lɪNp|, |lɪNt|, |lɪNk|.

Aquest últim tipus d'anàlisi és sovint associat amb Nikolai Trubetskoi de l'Escola de Praga. Els arxifonemes sovint anotats amb majúscula entre barres, com en els exemples |A| i |N| les primeres preguntes. Altres formes del segon d'aquests podrien ser anotada inclouen |m-n-ŋ|, {m, n, ŋ}, o |n*|.

Per a un tipus especial de neutralització proposat a la fonologia generativa, vegeu neutralització absoluta.

Correspondència entre lletres i fonemes[modifica | modifica el codi]

Article principal: Ortografia fonètica

Els fonemes són considerats com la base dels sistemes d'escriptura amb alfabet En aquests sistemes, els símbols escrits (grafemes) representen, en principi, els fonemes de la llengua que escriuen. No obstant això, a causa dels canvis en el llenguatge parlat sovint no estan acompanyats per canvis en l'ortografia establerta (així com altres raons, incloent diferències dialectals, els efectes de morfofonologia en l'ortografia, i l'ús de grafies estrangeres per a alguns manlleus lingüístics). Així doncs la correspondència entre l'ortografia i la pronunciació d'una llengua determinada pot estar molt distorsionada, la qual cosa és força evident, per exemple, en el cas de l'anglès, el francès (l'ortografia del qual és molt conservadora) i en menor grau el català. (De vegades, però, aquestes discrepàncies es redueixen mitjançant l'establiment de pronunciació lletrejada.)

La correspondència entre els símbols i fonemes en els sistemes d'escriptura alfabètica no és necessàriament una bijectiva Un fonema pot ser representat per una combinació de dues o més lletres (dígrafs o fins i tot trígrafs), com <ix> en català, <sh> en anglès o <sch> en alemany (tots ells representants pel símbol /ʃ/). També una sola lletra pot representar dos fonemes, com la lletra russa я en algunes posicions o la lletra X en català (que pot ser /ks/ o /gz/ segons el mot). També poden existir normes d'ortografia / pronunciació (com els de la pronunciació de <c> en italià) que compliquen encara més la correspondència de lletres a fonemes, tot i que no tenen per què afectar la capacitat de predir la pronunciació de l'ortografia i viceversa, sempre que es coneguin les regles.

Per contra, hi ha llengües com el serbocroat on a cada lletra li correspon sempre un so, ja sigui escrit amb alfabet llatí o amb alfabet ciríl·lic.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Jones, 1957.
  2. Twaddell, 1935.
  3. Harris, 1951.
  4. Chomsky; Halle, 1968.
  5. Clark; Yallop, 1995, chpt. 11.
  6. Jakobson; Halle, 1968.
  7. Jakobson; Fant; Halle, 1952.
  8. Ladefoged, 2006, p. 268–276.
  9. Pike, 1967.
  10. «Fonema» (en català). Enciclopèdia.cat. Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 18 de desembre de 2010].
  11. Nöth, Winfried. Indiana University Press. Handbook of semiotics (en anglès), 1 gener 1995. ISBN 978-0253209597. 
  12. «"La sil·laba", capítol de la Gramàtica de l'Institut d'Estudis Catalans». Institut d'Estudis Catalans.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Chomsky, N. & Halle, M. (1968), The Sound Pattern of English, Harper and Row, OCLC 317361
  • Clark, J. & Yallop, C. (1995), An Introduction to Phonetics and Phonology (2 ed.), Blackwell, ISBN 978-0-631-19452-1
  • Crystal, D. (1997), The Cambridge Encyclopedia of Language (2 ed.), Cambridge, ISBN 978-0-521-55967-6
  • Crystal, D. (2010), The Cambridge Encyclopedia of Language (3 ed.), Cambridge, ISBN 978-0-521-73650-3
  • Gimson, A.C. (2008), Cruttenden, A., ed., The Pronunciation of English (7 ed.), Hodder, ISBN 978-0-340-95877-3
  • Harris, Z. (1951), Methods in Structural Linguistics, Chicago University Press, OCLC 2232282
  • Jakobson, R.; Fant, G. & Halle, M. (1952), Preliminaries to Speech Analysis, MIT, OCLC 6492928
  • Jakobson, R. & Halle, M. (1968), Phonology in Relation to Phonetics, in Malmberg, B. (ed) Manual of Phonetics, North-Holland, OCLC 13223685
  • Jones, Daniel (1957), The History and Meaning of the Term 'Phoneme', Le Maître Phonétique, supplement (reprinted in E. Fudge (ed) Phonology, Penguin), OCLC 4550377
  • Ladefoged, P. (2006), A Course in Phonetics (5 ed.), Thomson, ISBN 978-1-4282-3126-9
  • Pike, K.L. (1967), Language in Relation to a Unified Theory of Human Behavior, Mouton, OCLC 308042
  • Twaddell, W.F. (1935), On Defining the Phoneme, Linguistic Society of America (reprinted in Joos, M. Readings in Linguistics, 1957), OCLC 1657452
  • Wells, J.C. (1982), Accents of English, Cambridge, ISBN 0-521-29719-2

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fonema Modifica l'enllaç a Wikidata