Dígraf

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Un dígraf és un grup de dues lletres emprades per representar un únic so o fonema en l'ortografia d'una determinada llengua. Sovint, es tracta d'un so que no es pot expressar amb una única lletra de l'alfabet emprat per a escriure l'idioma en qüestió. Altres vegades, però, hi ha una única lletra que representa el mateix so, i el dígraf existeix per motius històrics, ortogràfics o dialectals.

Menes de dígrafs[modifica | modifica el codi]

Dígrafs del català[modifica | modifica el codi]

Els dígrafs del català acceptats per tots els lingüístes són:

Grafema Pronúncia Exemples
ll [ʎ] callar, soroll
rr [r] arrossegar, terrassa
ss [s] cassola, assignar
ny [ɲ] canya, empeny
qu [g] esquena, quins
gu [g] guerra, paguin
ix [ʃ] o [ʒ] caixer, feixa

A més a més, existeix una controvèrsia a l'hora de considerar certs grafemes com a dígrafs: és el cas dels conjunts que es llisten a continuació. Certs lingüístes, com Ruaix,[1] Alarcos Llorach,[2] Wheeller,[3] Mariner,[4] Mascaró,[5] s'inclinen per tractar aquests conjunts no com a dígrafs, sinó com a grups bofonemàtics: és a dir, consideren que són dos sons diferents. Eines com l'Optimot, per contra, inclouen aquests grafemes dins els dígrafs del català.

  • dj (segons els dialectes representa [dʒ] o [tʃ]) (exemples: adjectiu, cambodja)
  • ds (representa [ts]) (exemples: adscriure, adsorció)
  • ig (després de vocal, a final de paraula; segons els dialectes representa [tʃ] o [jtʃ]) (exemples: puig, maig)
  • sc (després de consonant i davant e o i; representa [s]) (exemples: abscés, obscenitat)
  • tg (davant e o i; segons els dialectes representa [dʒ] o [tʃ]) (exemples: fetge, heretgia)
  • tj (davant a, o o u; segons els dialectes representa [dʒ] o [tʃ]) (exemples: platja, lletjor)
  • ts (representa [ts]) (exemples: potser, tsar)
  • tx (representa [tʃ]) (exemples: metxa, txec)
  • tz (segons els dialectes representa [dz] o [ts]) (exemples: atzur, realitzar)

Així mateix, sovint també s'opta per emprar el dígraf kh per transcriure el so velar o gutural fricatiu o aspirat, que és el so castellà de la j (per exemple, ajedrez) i l'alemany al dígraf ch (per exemple, Bach), quan prové d'idiomes que empren un alfabet diferent al llatí, com ara el grec, el rus o l'àrab: Didakhé (grec), Rakhmainov, Txékhov, etc.[1]

Alguns dígrafs d'altres llengües[modifica | modifica el codi]

  • ch (representa [x] en alemany, neerlandès, txec o polonès, i també en la romanització estàndard del grec modern; [tʃ] en anglès, espanyol, gallec o occità; [ʃ] en bretó, francès o portuguès; [χ] en gal·lès; [k] en italià)
  • ck (representa [k] en alemany o anglès)
  • cs (representa [tʃ] en hongarès)
  • gh (representa [g] en italià; [ɣ] en mots àrabs transcrits al català)
  • gli (representa [ʎ] en italià)
  • gn (representa [ɲ] en bretó, francès o italià)
  • kh (representa [x] en mots àrabs, russos, o grecs transcrits al català)
  • lh (representa [ʎ] en portuguès o occità)
  • lj (representa [ʎ] en eslovè o serbocroat)
  • ly (representa [ʎ] en hongarès)
  • ng (representa [ŋ] en anglès, gal·lès o neerlandès)
  • nh (representa [ɲ] en portuguès o occità)
  • nj (representa [ɲ] en eslovè o serbocroat)
  • ny (representa [ɲ] en hongarès)
  • ph (representa [f] en molts idiomes, en mots d'origen grec)
  • sch (representa [ʃ] en alemany)
  • sh (representa [ʃ] en anglès o occità)
  • sj (representa [ʃ] en neerlandès)
  • sz (representa [s] en hongarès o [ʃ] en polonès)
  • th (representa [θ] o [ð] en anglès, o [θ] en gal·lès; i [θ] en mots àrabs o grecs transcrits al català)
  • ty (representa [c] en hongarès)
  • zh (representa [ʒ] en noms russos transcrits o [ʈʂ] en la romanització pinyin del xinès)
  • zs (representa [ʒ] en hongarès)

Això pel que fa a combinacions consonàntiques. També hi ha moltes menes de dígrafs vocàlics que representen diversos sons segons les llengües.

És important remarcar que en cas d'estrangerismes, com ara topònims nouvinguts o d'ús rar, la utilització de dígrafs és preferent per mantenir el símil fonètic respecte a la llengua que ens l'ha fet arribar (especialment entre llengües que no empren el mateix alfabet): Kazakhstan, Cochabamba, Sheffield, Hangzhou, etc.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Ruaix i Vinyet, Josep. Català complet 1. Curs superior de llengua catalana. Moià: J. Ruaix, 1997, p. 41. ISBN 84-89812-09-8. 
  2. Alarcos Llorach, Emilio. Estudis de lingüística catalana. Barcelona: Ariel, 1983. ISBN 8434475030. 
  3. Wheeler, Max W.. "Els Marges", 9, gener 1977, pàg. 15-17.
  4. Mariner, S. Estudis de llengua i literatura catalanes. XIV, p. 109-132. 
  5. Mascaró, J. Estudis gramaticals,1, p. 211.