Ch

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El dígraf ch és un grafema de l'alfabet llatí emprat en diverses llengües, adaptat a les necessitats de l'idioma. L'origen d'aquest grup consonàntic es remunta a l'ús que feien els llatins en les transcripcions del grec de la lletra khi (Χ) de la qual el seu so no existia en llatí.

És considerat com a lletra en els alfabets bielorús —en la seua modalitat łacinka—, eslovac, txec, bretó, còrnic, gal·lès, castellà, chamorro i quítxua. En vietnamita fou també considerada com a lletra encara que aquesta pràctica ja no és gaire comuna.

Història[modifica | modifica el codi]

En llatí s'emprà la lletra muda h per crear dígrafs amb els quals poder representar sons d'altres llengües, principalment grecs. La lletra grega khi (Χ) es va transcriure amb el dígraf ch. En llatí clàssic fou pronunciada com a oclusiva velar sorda aspirada ([kʰ]), i en el període posterior es desenvolupà cap a una fricativa. En l'actualitat aquesta grafia i pronúncia perdura en el dígraf alemany en algunes de les seves realitzacions.

Imitant aquella iniciativa per introduir nous sons combinant una lletra amb la h, en francès i occità antics es reprèn per a introduir el fonema /t͡ʃ/ entre altres. Notació que passà a altres idiomes com el castellà, el portuguès i l'anglès.

Ch en català[modifica | modifica el codi]

En català, abans que es fixés l'ortografia catalana a l'inici del segle XX, la combinació ch s'usava freqüentment en posició final de mots: conech, magnífich, llach en lloc de conec, magnífic, llac. En l'actualitat és una grafia antiquada que encara es troba residualment en posició final de certs cognoms i que equival al grafema c de l'ús general: Blanch, Antich, March en lloc de Blanc, Antic, Marc.

També fou emprada en algunes paraules d'origen grec, com ara chimera, chor, que actualment corresponen a quimera i cor respectivament.

A vegades aquesta grafia rivalitzava amb el dígraf tx per representar el so africat postalveolar sord ([tʃ]), sobretot al segle XV en autors del País Valencià, on es podia llegir desempachar per desempatxar, pichers per pitxers i fins i tot mich per mig.

Actualitat[modifica | modifica el codi]

A hores d'ara aquest dígraf és utilitzat en diverses llengües amb cinc finalitats principals:

  • representa el so oclusiu velar sord ([k]),
  • representa el so africat postalveolar sord ([tʃ]),
  • representa el so fricatiu postalveolar sord ([ʃ]),
  • representa el so fricatiu velar sord ([x])
  • en algunes llengües africanes s'usa per a representar el clic dental velar sord aspirat ([kǀʰ]).

Valor [k][modifica | modifica el codi]

En cors, friülès, genovès, italià, llombard, moldau, napolità, piemontès, romanès, romanx, venecià, sard i sicilià, ch representa el so oclusiu velar sord ([k]) però es plaça només davant de les vocals e, i (el mateix so [k] es nota c en les altres posicions).

Valor [tʃ][modifica | modifica el codi]

En anglès, aimara, alabama, aleutià, aragonès, aranès, bemba, castellà, chamorro, chavacano, chichewa, chickasaw, choctaw, dholuo, gallec, gwich’in, hän, igbo, lenape, mirandès, nahuatl, naskapi, occità, oromo, papiamento, pomo oriental, potawatomi, quítxua, shawnee, shona, suahili, uigur i wayuunaiki ch equival al grafema català tx i representa el so africat postalveolar sord ([tʃ]).

  • NB - En occità, el valor general ch = [tʃ] pot passar regionalment a [ts].
  • NB - En castellà, ch té el seu propi nom (che) i es considera com a lletra des del 1803. Tradicionalment es tractava com a entitat pròpia a efectes d'ordenació alfabètica inserida entre la C i la D, fins que a l'abril de 1994, en què se celebrà el X Congrés d'Acadèmies de la Llengua Espanyola, i per mediació d'organismes internacionals s'acordà adoptar l'ordre alfabètic llatí universal, en el que el grafema ch, a efectes d'alfabetització, no es considera com a lletra independent.[1]
    A Llatinoamèrica es pronuncia com una africada postalveolar sorda [ʧ], mentre que el castellà peninsular la seua valor és africada alveolopalatal sorda ([ʨ]), tot i que en andalús es realitza com a fricativa postalveolar sorda [ʃ].
  • Excepció - L'anglès però, utilitza de manera irregular el grafema ch per a notar el so [k], per raons etimològiques, quan deriva de la lletra grega χ (khi).

Valor [ʃ][modifica | modifica el codi]

En bretó, danès, francès, guaraní, jèrriais, luxemburgués, portuguès, suec, való i yap, el ch equival al grafema x del català oriental i representa el so fricatiu postalveolar sord ([ʃ]).

  • Excepció - El francès però, utilitza de manera irregular el grafema ch per a notar el so [k], per raons etimològiques, quan deriva de la lletra grega χ (khi).

Valor [x][modifica | modifica el codi]

En algunes llengües germàniques i cèltiques, és a dir en afrikaans, holandès, frisó, baix alemany, luxemburguès, manx, gaèlic i gal·lès, i en tres llengües eslaves que són l'eslovac, el polonès i el txec, ch representa el so de consonant fricativa velar sorda ([x]).

Valor [x, ç][modifica | modifica el codi]

En alemany, ch representa dos sons pròxims: consonant fricativa palatal sorda ([ç]) en general, però consonant fricativa velar sorda ([x]) després de a, o, u, au.

  • Excepció - En alemany però, ch es pronuncia [k] davant de r i l i també a l'inici d'un mot.
    • amb s forma el triftong pronunciat /ks/.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Entrada d'abecedario al DPD.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]