Italià

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Italià
Italiano
Altres denominacions: Toscano, Fiorentino, Lingua Italiana, Lingua del sì
Parlat a: Itàlia, Suïssa i altres països d'Europa; també a petites comunitats d'immigrants d'Amèrica.
Regió: Sud d'Europa
Parlants: 70 milions
Rànquing: 21
Classificació genètica: Indoeuropea

  Llengua romànica
   Itàlica-Occidental
    Romànica
     Italo-Occidental
      Italo-Dàlmata
       Italià

estatus oficial
Llengua oficial de: Itàlia, Suïssa, San Marino, Eslovènia, Vaticà, Ístria (Croàcia) i Unió Europea
Regulat per: Accademia della Crusca
codis de la llengua
ISO 639-1 it
ISO 639-2 ita
ISO 639-3 ita
Distribució de l'italià
Globe of letters.svg Visiteu el Portal:Llengües Globe of letters.svg

L'italià és una llengua romànica (o grup de llengües) oriental parlada a bona part d'Itàlia, a Suïssa, a part d'Eslovènia, i a Còrsega.

Aquesta llengua presenta una gran diferenciació dialectal. Per exemple, hi ha dialectes italians molt més diferents entre si que no pas el portuguès i el castellà, al sud; al nord, en alguna part del sud i a Sardenya, s'hi parla italià juntament amb les llengües locals (llombard, piemontès, lígur, català, vènet, francoprovençal, occità, emilià-romanyol, furlà, napolità, sard, sicilià).

La llengua italiana estàndard es fonamenta en el toscà, si bé adquireix elements d'altres dialectes i, particularment en temps recents, del romà.

Origen[modifica | modifica el codi]

L'italià modern és, com sovint passa amb les llengües nacionals, un dialecte que ha reeixit a fer carrera. És a dir, ha reeixit a ésser la llengua oficial d'una zona molt més vasta que l'originària. A la seva base es troba, de fet, el florentí literari utilitzat en el Tres-cents per Dante, Petrarca i Boccaccio, influenciat per la llengua siciliana literària elaborada a l'Escola siciliana de Giacomo da Lentini (1230-1250) i del model llatí.

El florentí del Tres-cents, com els dialectes italians moderns, té al seu torn origen en el llatí vulgar parlat a l'edat clàssica.

El primer document que conté un possible exemple de vulgar italià és l'Indovinello veronese, trobat a la Biblioteca Capitular de Verona. És un text del final del VIII - començament del IX d. C.

Com en totes les llengües romàniques el nom de la llengua és vacil·lant durant l'edat mitjana, el primer testimoni de l'ús del terme italià, en sentit lingúístic, el dona Nicolau Maquiavel l'any 1515.

Lèxic[modifica | modifica el codi]

Varietats de llengües italocentrals, gal·loitàliques i sardes
Percentatge de persones que usen la llengua regional en el context familiar l'any 1980, per regions

El lèxic de la llengua italiana és descrit avui per nombrosos diccionaris, fets amb criteris moderns, que inclouen entre 100-150.000 paraules d'ús consolidat.

En el curs dels segles el lèxic de l'italià ha acollit nombrosos préstecs i calcs lingüístics d'altres llengües i cultures.

Préstecs de llengües prellatines[modifica | modifica el codi]

Algunes paraules de l'italià deriven de llengües parlades a Itàlia abans de l'adveniment del llatí. Tenen aquest origen, per exemple, persona (provinent de l'etrusc) i bufalo (provinent de l'osco-umbrià). Se suposa que aquestes paraules han entrat en l'italià i en els seus dialectes per mitjà del llatí.

Llatinismes[modifica | modifica el codi]

El lèxic italià deriva en part fonamental del llatí, tant del vulgar com del clàssic, aquest darrer pel que fa al lexic científic i filosòfic.

Hel·lenismes[modifica | modifica el codi]

Del grec han entrat molts termes científics i religiosos, aquests darrers deguts a la difusió de la Vulgata de la Bíblia: parola (paraula), angelo (àngel), chiesa (església), martire (màrtir), etc.

Hebraïsmes[modifica | modifica el codi]

De l'hebreu deriven paraules emprades en els ritus cristians com: sabato (dissabte), osanna, alleluia, pasqua (pasqua, setmana santa) i d'altres com manna.

Arabismes[modifica | modifica el codi]

Nombrós el lèxic que prové de paraules àrabs, entre els quals (arancia, limone, spinaci, zucchero), termes comercials i administratius (dogana, fondaco, magazzino, tariffa, sultano, califfo, sceicco, ammiraglio), científics (alchimia, alambicco, elisir), matemàtics (algebra, algoritmo, cifra, zero) i recentment termes come burqa, intifada e kefiah.

Gal·licismes[modifica | modifica el codi]

Del francès medieval, o de l'occità, provenen molts termes, per exemple: burro, cugino, giallo, giorno, mangiare, manicaretto, saggio, savio, cavaliere, gonfalone, usbergo, sparviere, levriere, dama, messere, scudiero, lignaggio, liuto, viola, gioiello...; després de l'edat mitjana els préstecs de l'àrea francesa es redueixen, per reprendre en ocasió de l'ocupació de la Llombardia en el segle XV (maresciallo, batteria, carabina, ma anche bignè, besciamella, ragù).

En època de les llums i la napoleònica, entraran per exemple: rivoluzione, giacobino, complotto, fanatico, ghigliottina, terrorismo.

En el Vuit-cents entren encara paraules com: casseruola, maionese, paté, menù, ristorante, crêpe, omelette, croissant (cuina); boutique, décolleté, plisse, griffe, prêt-à-porter, fuseaux (moda); boulevard, toilette, sarcasmo, cinema, avanspettacolo, soubrette, boxeur (anglicisme passat al francès), chassis.

Germanismes[modifica | modifica el codi]

En gran part d'origen longobard o got, per exemple: guerra, zanna, grinfia, stambecco, sapone, vanga, banda, guardia, elmo, albergo, spola, guercio, stanga.

Iberismes[modifica | modifica el codi]

Del castellà, durant l'ocupació dels Habsburg, han entrat en l'italià termes com infante, posata, brio, creanza, lazzarone, etichetta, sfarzo, sussiego, puntiglio, zaino, parata, guerriglia, cacao, ananas, amaca, cioccolata...

Del portuguès deriven paraules com mais, patata, condor, lama, banana, cocco, mandarino (originàriament xinesa), pagoda (originàriament xinesa)... Entre aquestes, moltes tenen origen en els nous referents provinents de la descoberta d'Amèrica.

Anglicismes[modifica | modifica el codi]

Països amb una important comunitat de italoparlants

Entren molts termes relatius al desenvolupament tecnològic i econòmic; molts són manllevats per necessitat o també que no poden ser traduïts amb lemes ja existents: kit, jeans, film, killer, partner, okay, puzzle, scout, spray, west, punk, rock; lèxic financer com budget, marketing, meeting, business, part-time; lèxic informàtic com click, cliccare, computer, formattare, hardware, software, mouse; i lèxic esportiu com goal, corner, cross, assist, baseball, basketball, sponsor, hobby, zoom.

Presència en el món[modifica | modifica el codi]

Les estimacions de la Societat de Lingüística Internacional diuen que al món hi ha prop de 66,5 milions de persones que parlen italià, 60 dels quals viuen a Itàlia i 6,5 a l'estranger.

Llengua oficial[modifica | modifica el codi]

L'italià és llengua oficial a Itàlia, a San Marino, a la Ciutat del Vaticà (al costat del llatí), a Suïssa (al costat de l'alemany, el francès i el romanx), a tres municipis d'Eslovènia i a la regió d'Ístria, a Croàcia.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Viquipèdia
Hi ha una edició en italià de la Viquipèdia