Italià
De Viquipèdia
 |
L'article o secció necessita algunes millores en el seu format. (Col·laboreu!) Pot necessitar retocs en negretes, cursives, capçaleres, enllaços, imatges, categories, interviquis, infotaules ... |
|
'Italiano' |
|
|---|---|
| Pronunciació: | AFI: |
| Altres denominacions: | Toscano, Fiorentino, Lingua Italiana, Lingua del sì |
| Parlat a: | Itàlia, Suïssa i altres països d'Europa; també a petites comunitats d'immigrants d'Amèrica. |
| Regió: | Sud d'Europa |
| Parlants: | 70 milions |
| Rànquing: | 21 |
| Classificació genètica: | Indoeuropea Llengua romànica |
|
|
|
| Llengua oficial de: | Itàlia, Suïssa, San Marino, Eslovènia, Vaticà, Ístria (Croàcia) i Unió Europea |
| Regulat per: | Accademia della Crusca |
|
|
|
| ISO 639-1 | it |
| ISO 639-2 | ita |
| ISO 639-3 | {{{iso3}}} |
| SIL | ita |
| {{{mapa}}} | |
| vegeu també: llengua | |
L'italià és una llengua romànica (o grup de llengües) oriental parlada a bona part d'Itàlia, a Suïssa, a part d'Eslovènia, i a Còrsega.
Aquesta llengua presenta una gran diferenciació dialectal. Per exemple, hi ha dialectes italians molt més diferents entre sí que no pas el portuguès i el castellà, al sud; al nord, en alguna part del sud i a Sardenya, s'hi parla italià juntament amb les llengües locals (llombard, piemontès, lígur, català, vènet, francoprovençal, occità, emilià-romanyol, friulès, romanesco, napolità, sard, sicilià).
La llengua italiana estàndard es fonamenta en el toscà, si bé adquireix elements d'altres dialectes i, particularment en temps recents, del romà.
Taula de continguts |
[edita] Origen
L'italià modern és, com sovint passa amb les llengües nacionals, un dialecte que ha reeixit a fer carrera. És a dir, ha reeixitr a ésser la llengua oficial d'una zona molt més vasta que l'originària. A la seva base es troba, de fet, el florentí literari utilitzat en el Tres-cents per Dante, Petrarca i Boccaccio, influenciat per la llengua siciliana literària elaborada a l'Escola siciliana de Giacomo da Lentini (1230-1250) i del model llatí.
El florentí del Tres-cents, com els dialectes italians moderns, té a la seva vegada origen en el llatí vulgar parlat a l'edat clàssica.
El primer document que conté un possible exemple de vulgar italià és l'Indovinello veronese, trobat a la Biblioteca Capitular de Verona. És un text del final del VIII - començament del IX d. C.
[edita] Lèxic
El lèxic de la llengua italiana és descrit avui per nombrosos diccionaris, fets amb crieris moderns, que inclouen entre 100-150.000 paraules d´ús consolidat.
En el curs dels segles el lèxic de l'italià ha acollit nombrosos préstecs i calcs lingüístics d'altres llengües i cultures.
[edita] Préstecs de llengües prellatines
Algunes paraules de l'italià deriven de llengües parlades a Itàlia abans de l'adveniment del llatí. Tenen aquest origen, per exemple, persona (provinent de l'etrusc) i bufalo (provinent de l'osco-umbrià). Se suposa que aquestes paraules han entrat en l'italià i en els seus dialectes per mitjà del llatí.
[edita] Llatinismes
El lèxic italià deriva en part fonamental del llatí, tant del vulgar com del clàssic, aquest darrer pel que fa al lexic científic i filosòfic.
[edita] Hel·lenismes
Del grec han entart molts termes científics i religiosos, aquests darrers deguts a la difusió de la Vulgata de la Bíblia (parabola, angelo, chiesa, martire, etc).
[edita] Hebraismes
De l'hebreu deriven paraules emprades en els ritus cristians come sabato, osanna, alleluia, pasqua i altres com manna.
[edita] Arabismes
Nombrós el lèxic que prové de paraules àrabs, entre els quals (arancia, limone, spinaci, zucchero), termes comercials i administratius (dogana, fondaco, magazzino, tariffa, sultano, califfo, sceicco, ammiraglio), científics (alchimia, alambicco, elisir), matemàtics (algebra, algoritmo, cifra, zero) i recentment termes come burqa, intifada e kefiah.
[edita] Gal·licismes
Del francès medieval, o de l'occità, provenen molts termes, per exemple: burro, cugino, giallo, giorno, mangiare, manicaretto, saggio, savio, cavaliere, gonfalone, usbergo, sparviere, levriere, dama, messere, scudiero, lignaggio, liuto, viola, gioiello...; després de l'edat mitjana els préstecs de l'àrea francesa es redueixen, per reprendre en ocasió de l'ocupació de la Llombardia en el segle XV (maresciallo, batteria, carabina, ma anche bignè, besciamella, ragù).
En època de les llums i la napoleònica, entraran per exemple: rivoluzione, giacobino, complotto, fanatico, ghigliottina, terrorismo.
En el Vuit-cents entren encara paraules com: casseruola, maionese, paté, menù, ristorante, crêpe, omelette, croissant (cuina); boutique, décolleté, plisse, griffe, prêt-à-porter, fuseaux (moda); boulevard, toilette, sarcasmo, cinema, avanspettacolo, soubrette, boxeur (anglicisme passat al francès), chassis.
[edita] Germanismes
En gran part d'origen longobard o got, per exemple: guerra, zanna, grinfia, stambecco, sapone, vanga, banda, guardia, elmo, albergo, spola, guercio, stanga.
[edita] Iberismes
De l'espanyol, durant l'ocupació dels Habsburg, han entrat en l'italià termes com infante, posata, brio, creanza, lazzarone, etichetta, sfarzo, sussiego, puntiglio, zaino, parata, guerriglia, cacao, ananas, amaca, cioccolata... Del portuguès deriven paraules com mais, patata, condor, lama, banana, cocco, mandarino (originàriament xinesa), pagoda (originàriament xinesa)... Entre aquestes, moltes tenen origen en els nous referents provinents de la descoberta d'Amèrica.
[edita] Anglicismes
Entren molts termes relatius al desenvolupament tecnològic i econòmic; molts són manllevats per necessitat o també que no poden ser traduïts amb lemes ja existents: kit, jeans, film, killer, partner, okay, puzzle, scout, spray, west, punk, rock; lèxic financer com budget, marketing, meeting, business, part-time; lèxic informàtic com click, cliccare, computer, formattare, hardware, software, mouse; i lèxic esportiu com goal, corner, cross, assist, baseball, basketball, sponsor, hobby, zoom.
[edita] Presència en el món
Les estimacions de la Societat de Lingüística Internacional diuen que al món hi ha prop de 66,5 milions de persones que parlen italià, 60 dels quals viuen a Italià i 6,5 a l'estranger.
[edita] Llengua oficial
L'italià és llengua oficial a Itàlia, a San Marino, a la ciutat del Vaticà (al costat del llatí), a Suïssa (al costat de l'alemany, el francès i el romanx), a tres municipis d'Eslovènia i a la regió istriana (Croàcia).
[edita] Enllaços externs
|
|||||
  |
Aquest article és un esborrany sobre llengua i lingüística. Podeu ajudar-nos ampliant-lo a partir de fonts fiables. |
