Condicional
En lingüística, el condicional és un mode del verb en el qual les frases fan referència a situacions, fets o accions hipotètiques o possibles, i que depèn d'accions o circumstàncies passades.[1] El seu ús existeix en algunes llengües de les subfamílies romànica, eslava i germànica de la família indoeuropea. Tanmateix, Alguns gramàtics consideren que el condicional no és pròpiament un mode independent sinó un temps verbal.
Estructura de les frases condicionals[modifica]
Les frases condicionals, com per exemple, "Si plogués, me n'aniria al camp", són frases compostes. En gramàtica, s'anomena "pròtasi" la frase que conté la condició ("si plogués"), i "apòdosi" la que conté la conseqüència ("me n'aniria al camp"). Sintàcticament, l'apòdosi és una frase subordinada, totalment supeditada a la frase principal, que en determina el temps verbal.
Formació del condicional en les llengües romàniques[modifica]
En la seva evolució del llatí al català, històricament es va passar a ajuntar l'infinitiu amb l'imperfet d'indicatiu del verb haver (en llatí, habēre) ja conjugat, reduït a les seves desinències: per exemple, la forma "menjar" + havia passaria a ser "menjar hia", fins a arribar a la seva forma contemporània "menjaria". Això s'entén pel seu sentit de pronòstic del futur des del passat.[2]
En l'evolució d'altres llengües romàniques es tracta exactament del mateix:
| Llengua | Exemple |
|---|---|
| Llatí | cantāre habēbam |
| Castellà | cantaría |
| Portuguès | cantaria |
| Francès | je chanterais |
| Català | cantaria |
En canvi, en italià la forma està basada el llatí habuit, reduït a -ebbe, donant per exemple, "cantarebbe". En romanès es fa servir una forma composta (analítica): aș cânta.
Bibliografia[modifica]
- Aski, Janice M. 1996. Lightening the Teacher's Load: Linguistic Analysis and Language Instruction. Italica 73(4): 473-492.
- Benveniste, E. 1968. "Mutations of linguistic categories. En l'obra de Y. Malkiel i W.P. Lehmann (ed.) Directions for historical linguistics, pp. 83–94. Austin and London: University of Texas Press.
- Joseph, Brian D. 1983. The synchrony and diachrony of the Balkan infinitive: a study in general, areal, and historical linguistics. Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-27318-8.
- Ramón García-Pelayo y Gross; Fernando García-Pelayo y Gross (1982). Larousse de la conjugación. Larousse. p. 15.
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]