Mandarí

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mandarí
官話 guānhuà
Altres denominacions: 中文 zhōngwén, 國語 guóyǔ, 普通話 pǔtōnghuà, 標準華語 Biāozhǔn Huáyǔ
Parlat a: República Popular de la Xina, Taiwan, Singapur, Indonèsia, Malàisia i en comunitats xineses d'arreu del món
Regió:
Parlants: 845 milions[1]
Rànquing: 1
Classificació genètica: sinotibetana
 xinès
  mandarí
estatus oficial
Llengua oficial de: República Popular de la Xina, República de la Xina (Taiwan) i Singapur
Regulat per:
codis de la llengua
ISO 639-3 cmn
Globe of letters.svg Visiteu el Portal:Llengües Globe of letters.svg

El mandarí és una llengua sinítica. La varietat estandarditzada del mandarí és alhora la llengua oficial de la República Popular de la Xina i de la República de la Xina, així com de Singapur (on és cooficial amb l'anglès, el tàmil i el malai), i també és parlat a Indonèsia (Java i Bali), Malàisia (península de Malaca), Brunei, Vietnam, Laos, Cambotja, Tailàndia, Filipines, Mongòlia, Rússia (part asiàtica), Líbia, Maurici, Moçambic, Zàmbia, Estats Units, Canadà, Austràlia i Regne Unit.[1] És una de les sis llengües oficials de les Nacions Unides. Amb 845 milions de parlants[1] (com a llengua materna, i 915 si hi sumem els que l'utilitzen com a llengua vehicular)[2] és, de fet, la llengua més parlada del món.

Els noms de la llengua[modifica | modifica el codi]

Les varietats del mandarí estàndards de la República Popular de Xina i Taiwan es diuen "pǔtōnghuà" (普通话, parla comuna) i "guóyǔ" (国语, llengua nacional) respectivament. El terme xinès més general que abasta totes les varietats del mandarí, és "běifānghuà" (北方话, parla del nord) o "guānhuà" (官话, parla dels mandarins), els quals termes refereixen a tots els dialectes de la llengua, que és originària del nord i del sud-oest de la Xina.

Un rètol a Lishui insta la gent a parlar madarí (traducció: "Parla madarí correctament. És bo per a tu, per a mi i per a tothom.").

Els mandarins eren els antics alts funcionaris de la Xina; la llengua que empraven els mandarins per als assumptes oficials es va imposar en molts casos per tota la Xina en substitució de les llengües xineses locals, i és per això que aquesta llengua va rebre el nom xinès "guānhuà" (és a dir, la "llengua dels mandarins" i, per tant, l'"idioma mandarí").

Fonologia[modifica | modifica el codi]

La síl·laba en mandarí distingeix entre un atac inicial consonàntic no obligatori, una aproximació mitja possible entre l'atac i la vocal o diftong que fa de nucli sil·làbic, un nucli sil·labic obligatori i una final possible que és una nasal (excloent /m/) o una aproximant.

L'inventari del mandarí estàndard modern ve donat per:

Bilabial Labiodental Alveolar Retroflexa Alveopalatal Velar
Nasal m n ŋ
Oclusiva p t k
Africada ts tsʰ ʈʂ ʈʂʰ tɕʰ
Fricativa f s ʂ (ʐ)1 ɕ x
Aproximant l ɻ1 j ɥ w
  1. /ɻ/ es transcriu freqüentment com a [ʐ] (una fricativa retroflexa sonora), tot i que aquesta transcripció diferent del fonema es deu a certa variació entre els parlants, en realitat ambdós al·lòfons s'han de considerar com el mateix fonema.

Dialectes[modifica | modifica el codi]

Distribució geogràfica històrica dels dialectes del mandarí.

El mandarí és la llengua xinesa més estesa, al centre, al sud-oest, al nord-oest, al nord-est xinès, raó per la qual actualment serveix de base per a definir la llengua estàndard. A causa de la important extensió que assoleix aquest bloc dialectal, existeixen diverses variacions regionals.

Dins del mandarí hi ha una gran variació fonològica, tant en la fonologia segmental com en la realització dels tons. El següent quadre reprodueix alguns dels pronoms personals:[3]

Estàndard
Pequín
Mandarí SE
Yángzhōu
Mandarí NE
Xī'ān
Mandarí SW
Chéngdū
Mandarí central
Língbǎo
1ª sing
"jo"
uo3 o3 ŋə3 ŋo3 ŋɤ3
2ª sing
"tu"
ni3 liɪ3 ni3 ni3 ni3
3ª sing
"ell/ella"
tha1 tha1 tha1 tha1 tha1
1ª sg. gen.
"meu"
uo3 o3 tiɪ ŋə3 ti ŋo3 ni2 ŋɤ3 ti
1ª plural
"nosaltres"
uo3 mən o3 məŋ ŋə3 mẽ ŋo3 ni2 ŋɤ3 mɛ̃

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 [enllaç sense format] http://www.ethnologue.com/show_language.asp?code=cmn
  2. Del Moral, Rafael, Diccionario Espasa. Lenguas del mundo, Editorial Espasa Calpe, SA, Madrid, 2002
  3. Jerry Norman, 1988, p. 196