Llengües sinítiques

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Xinès
[zhōng][wén]
Altres denominacions: [hàn][], [huá][]
汉语/漢語, 华语/華語, o 中文;; pinyin: hànyǔ, huáyǔ, o zhōngwén)
Parlat a: República Popular de la Xina, Taiwan, Singapur, Indonèsia, Malàisia i en comunitats xineses d'arreu del món
Regió:
Parlants: 1.200 milions[1]
Rànquing: 1 (si se la considera una única llengua)
Classificació genètica: Llengües sinotibetanes
 Xinès
estatus oficial
Llengua oficial de: República Popular de la Xina, República de la Xina (Taiwan) i Singapur
Regulat per: A la Xina continental: per diverses agències (enllaç en xinès)[2]
a Taiwan: Consell per a la promoció del mandarí
A Singapur[3]
codis de la llengua
ISO 639-1 zh
ISO 639-2 chi (simplificat)/ zho (tradicional)
ISO 639-3 cmn
Globe of letters.svg Visiteu el Portal:Llengües Globe of letters.svg
Aquest article o secció conté transcripció ruby. Consulteu si el vostre navegador hi és compatible. Si no és així, és possible que veieu les transcripcions darrere el caràcter transcrit i entre claudàtors; per exemple, veureu [zhōng], en comptes de veure-ho en petit i a sobre del caràcter transcrit.

El que es coneix generalment per xinès és un grup d'idiomes (llengües sinítiques) que pertany a la família de llengües sinotibetanes.[1] Encara que la majoria de xinesos veuen les varietats parlades com un mateix idioma, les variacions a la llengua parlada són comparables a les diferències entre les llengües romàniques (per exemple, el català i el francès), i aquesta identificació alguns lingüistes i sinologistes la consideren inapropiada.[4]

L'escriptura xinesa, però, ha canviat molt més lentament que la llengua parlada, i, per tant, manté molta més uniformitat. És necessari notar, tanmateix, que la forma escrita del xinès, encara que s'ensenya i s'usa entre parlants de totes les llengües xineses, és basada en el mandarí i no és "neutral" amb respecte a les varietats del xinès. Hi ha formes escrites de cantonès i min que difereixen de l'estàndard, reflectint diferències del mandarí en el vocabulari i la gramàtica.

Vora una cinquena part de la població del món parla alguna forma de xinès com a llengua materna. Això fa que siga la llengua amb més nombre de parlants natius del món. El llenguatge xinès, parlat en la forma de l'estàndard mandarí (普通话), és l'idioma oficial (官方语言) de la República Popular de la Xina (中华人民共和国) i la República de la Xina (Taiwan), un dels quatre idiomes oficials de Singapur, i un dels sis idiomes oficials de les Nacions Unides.[5]

És una llengua del grup sinotibetà, originària de la Xina, on és parlada per la gran majoria de la població. A la meitat dels anys noranta tenia uns 1.220 milions de parlants arreu del món, dels quals uns 1.200 habitaven a la República Popular de la Xina, on el dialecte mandarí és llengua oficial. També era oficial a l'antiga colònia britànica de Hong Kong (integrada a la Xina el 1997) i a Taiwan. Fora de la Xina és parlat per uns 20 milions de persones, dues terceres parts de les quals són al Sud-est asiàtic, sobretot a Tailàndia, Indonèsia i el Vietnam. A la resta del món, les colònies més nombroses es concentren als Estats Units.[6]

Denominacions[modifica | modifica el codi]

A més del zhōngwén existeixen altres denominacions autòctones per a l'idioma xinès. A la República Popular de la Xina (RPX) també s'utilitza el nom hànyǔ (汉语 / 漢語, "llengua dels Hàn"). Per altra banda, a la forma culta normalitzada de la llengua se la denomina normalment pǔtōnghuà (普通话 / 普通話, "parla comú") a la Xina, mentre que a Taiwan se la coneix com a guóyǔ (国语 / 國語, "llengua nacional"). Un tercer terme per a referir-se a la llengua estàndard és huáyǔ (华语 / 華語, "llengua xinesa"), utilizat sobretot a Singapur, Malàsia i altres zones del sud-est asiàtic; tant "guóyǔ" com "huáyǔ" són termes oficials per la llengua en aquests països respectius. Per tant, aquests dos termes són ambigus; mentre que "pǔtōnghuà" es refereix només a la varietat culta del mandarí oficial en la RPC, "guóyǔ", i "huáyǔ" es poden referir o a totes les llengües xineses, o a varietats estandarditzades del mandarí.

En català, de forma general, s'utilitza el terme "xinès" per a referir-se a la llengua estàndard, tot i que a vegades s'usa el terme mandarí per a referir-se a aquest idioma si se la vol distingir de les formes dialectals. Les denominacions "mandarí" o "pǔtōnghuà" s'ha d'utilitzar amb compte, ja que també poden referir-se als dialectes mútuament intel·ligibles que es parlen al nord, al centre i al sud-oest de la Xina.

Llengües o dialectes[modifica | modifica el codi]

Mapa dels diferents parlars xinesos

Tradicionalment, els xinesos han anomenat "dialectes" (方言, fāngyán) al que és en realitat una família de llengües amb diferències entre elles similars a les que hi pot haver entre les diverses llengües romàniques. En qualsevol cas, convé distingir aquests dialectes o idiomes pròpiament xinesos de la resta de llengües parlades a la Xina, com el tibetà o l'uigur, per exemple.

Existeixen diferents classificacions de les variants del xinès segons com sigui d'estricte el criteri d'intel·ligibilitat mútua, un punt que resulta difícil de definir. Una classificació que s'usa habitualment és la següent:

  • Mandarí (北方話 / 北方话, běifānghuà, "parla del nord"), 885 milions de parlants (847,8 com a primera llengua); d'altres noms nadius inclouen pǔtōnghuà (普通话), literalment "parla comuna"; guóyǔ (国语 / 國語), "llengua nacional"; i huáyǔ (华语 / 華語), "llengua dels xinesos". El bloc dialectal mandarí és el més estès, al centre, al sud-oest, al nord-oest, al nord-est xinès, raó per la qual actualment serveix de base per a definir la llengua estàndard. A causa de la important extensió que assoleix aquest bloc dialectal, existeixen diverses variacions regionals.
  • Jin (晉語 / 晋语), 45 milions, hi ha qui el considera una varietat dialectal del mandarí.
  • Wu (吳語 / 吴语), 77,2 milions.
  • Hui (徽語 / 徽语), 4,6 milions, potser un dialecte de la llengua wu.
  • Min (閩語 / 闽语), 70 milions; el min és un grup de dialectes. El min del sud és el més estès a la diàspora xinesa al sud-est asiàtic.
  • Cantonès o yue (粵語 / 粤语), 55 milions, és la llengua de Hong Kong i de Macau, i la llengua majoritària dels xinesos emigrats a Europa i Amèrica.
  • Ping (平話 / 平话), 2 milions, abans considerat un dialecte yue, però actualment totes dues llengües constitueixen oficialment el subgrup "ping-yue".
  • Xiang o hunanès (湘語 / 湘语), 36 milions.
  • Hakka o kejia (客家語 / 客家语), 34 milions.
  • Gan (贛語 / 赣语), 31 milions (20,6 com a primera llengua).

El dungan, parlat a Àsia Central, és una varietat del mandarí, però no se'l considera pròpiament xinès pel fet que s'escriu en alfabet ciríl·lic i perquè els dungans, establerts fora de Xina, no són considerats ètnicament xinesos.

Atès que moltes llengües xineses no tenen formes estàndards, és difícil de determinar amb certesa quines varietats constitueixen llengües pròpies i quines són dialectes d'altres. És comú tractar el ping com un dialecte del cantonès, i el jin com un dialecte del mandarí. La qüestió de distingir entre "llengua" i "dialecte" no la pot resoldre la lingüística, i per això és impossible determinar objectivament quantes llengües comprèn el grup xinès.

Descripció gramatical[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Mandarí

Aquesta secció tracta de totes les llengües xineses. La discussió específica de la llengua mandarí pertany al seu propi article.

Les llengües xineses són exemples molt clars de llengües analítiques -- en xinès, funcions gramaticals s'indiquen per mena de morfemes lliures, i no amb flexió (a diferència de la majoria de llengües europees, com ara el català o l'alemany).[7] Les llengües xineses, per tant, no marquen la concordança entre, per exemple, substantius i verbs, ni entre adjectius i substantius. No marquen el cas gramatical, el gènere, o el temps verbal. El nombre gramatical no és marcat excepte als pronoms personals i, rarament, a substantius amb referents humans. Com es pot veure a (Exemple-1) i (Exemple-2) el xinès usualment no marca el temps gramatical sobre el verb, sinó que aquesta informació està en els adverbis de temps ('ahir', 'avui', 'demà', etc.). La marca de perfecte s'aplica tant al passat (Exemple-1) com el futur:

(Exemple-1) Wŏ zuótiān xià le kè yĭhòu qù kàn diànyĭng
我昨天下课以后去看电影
jo ahir acabar PERF lliçó anar veure pel·lícula
'Ahir, quan va acabar la classe, vaig anar a veure una pel·lícula'
(Exemple-2) Wŏ míngtiān xià le kè yĭhòu qù kàn diànyĭng
我明天下课以后去看电影
jo demà acabar PERF lliçó anar veure pel·lícula
'Demà, quan acabi la classe, aniré a veure una pel·lícula'

Els idiomes xinesos tenen un ordre canònic de subjecte-verb-objecte o "SVO", però l'ordre d'una frase típicament s'organitza a base de tema i rema. Això vol dir que és comú que un locutor comença la frase amb un constituent considerat el tema; el rema, el comentari sobre el tema, segueix. Aquest moviment pot afectar tant l'objecte com el subjecte. Entre llengües humanes, fenòmens sintàctics que permeten el moviment del tema d'una frase són comuns, però en xinès, aquest moviment és la regla i no l'excepció i per això el xinès s'anomena una llengua "tema prominent", un tret compartit amb moltes altres llengües properes.[8]

Monosíl·labs en xinès[modifica | modifica el codi]

El xinès, a vegades, ha estat qualificat de "llengua monosil·làbica", però això no és veritat, particularment en les varietats xineses septentrionals, com ara el mandarí i el jìn. És cert que hi ha una tendència que els morfemes només tinguin una síl·laba, amb poques excepcions, en tota varietat de xinès. En el xinès clàssic, gairebé totes les paraules eren monomorfèmiques, compostes de només una unitat amb significat, amb el resultat que les paraules polisíl·labes eren rares.

En els idiomes xinesos moderns, tanmateix, les paraules compostes són molt comunes. Els dialectes septentrionals en particular es caracteritzen per la freqüència de paraules bisíl·labes, particularment en les paraules lèxiques (categoria de les paraules que no fan funció gramatical).[9]

Fonologia de xinès[modifica | modifica el codi]

En general, una síl·laba en un idioma xinès té un nucli d'un vocal simple (un monoftong), un diftong, o en algunes varietats, un triftong. (Alguns, com ara el cantonès, permeten síl·labes d'una única consonant, /m/ o /ŋ/.) El nucli és precedit per un atac opcional, i seguit per una coda opcional. Les codes són restringits a certs consonants -- alguns idiomes xinesos permeten /p/, /t/, /k/, /m/, /n/, /ŋ/, i /ʔ/, però d'altres no permeten plosius en aquesta posició; el mandarí i el wǔ, per exemple, només permeten /n/ o /ŋ/. La tendència general afavoreix síl·labes obertes -- és a dir, síl·labes sense coda, que acaben amb vocal. Les llengües xineses modernes no permeten grups consonàntics, excepte en el cas marginal d'una combinació inicial de consonant i semivocal. Grups consonàntics en la coda no existeixen en cap idioma xinès. Hom creu que grups consonàntics eren comuns en el xinès arcaic, i que el sistema de tons que caracteritza les llengües xineses modernes tinguí el seu origen en la simplificació d'aquests grups, preservant distincions audibles entre síl·labes.

Totes les llengües xineses són tonals. El nombre de tons varia; n'hi ha quatre en el mandarí estàndard, i només tres en algunes varietats septentrionals. Les varietats meridionals en solen tenir més; el cantonès en té sis o set, segons el dialecte específic, i algunes varietats de mǐnnán tenen nou tons distints. La llengua wǔ, tanmateix, és una excepció -- té només dos tons, que formen el que podria ser descrit com a un sistema d'accent tonal (com el de japonès o sànscrit), i no un sistema de tons vertader.

En general, les llengües xineses no distingeixen els sons sonors dels sons sords. L'excepció és la varietat wǔ, que manté la distinció que existia en el xinès medieval, entre consonants sonores, sordes, i aspirades. Les altres varietats de xinès només distingeixen entre consonants sordes no-aspirades i sordes aspirades; això reflecteix una tendència general de perdre els sons del xinès medieval, un fenomen que ha resultat en un gran grau d'homofonia en el xinès modern.

L'inventari del xinès mandarí estàndard modern ve donat per (entre <> es dóna la transcripció ortogràfica utilitzada en el sistema pīnyīn):[10]

Bilabial Labiodental Alveolar Retroflexa Alveolo-palatal Velar
Nasal m
< m >
n
< n >
ŋ
< ng >
Oclusiva p
< b >

< p >
t
< d >

< t >
k
< g >

< k >
Africada ts
< z >
tsʰ
< c >
ʈʂ
<zh>
ʈʂʰ
<ch>

< j >
tɕʰ
< q >
Fricativa f
< f >
s
< s >
ʂ
< sh >
(ʐ)1
< r >
ɕ
< x >
x
< h >
Aproximant l
< l >
ɻ1
< r >
j
< y >
ɥ
< >
w
< w >

Mesuradors[modifica | modifica el codi]

Article principal: Mesurador xinès

Les llengües xineses, com d'altres llengües d'Àsia Oriental, incloent el coreà, el japonès, el tailandès, i el vietnamita, empren un sistema de mesuradors juntament amb els numerals per a quantificar un objecte, i amb els demostratius (paraules com "aquest" i "aquell"). El numeral o demostratiu precedeix el mesurador, que precedeix el substantiu. Hi ha dotzenes de mesuradors, associats amb classes d'objectes -- per exemple, zhāng (张 / 張) s'usa amb coses planes, com ara el papel, taules, o llits. (个 / 個) és el mesurador més comú, usat amb substantius que refereixen a persones i amb qualsevol altre substantiu si es desconeix el mesurador adequat.

Sintàcticament, els mesuradors són equivalents a unitats de mesura, com ara "quilo" o "metre". Per exemple, "un quilo de taronges" es tradueix a "一公斤橙" yì gōngjīn chéng -- literalment "un quilo taronja". La sintaxi d'aquesta frase és exactament equivalent a "一张桌子" yì zhāng zhuōzi -- literalment "una làmina taula".

Xinès escrit[modifica | modifica el codi]

L'escriptura del xinès fa ús de diversos principis, entre ells l'ús de caràcters amb interpretació fonètica i caràcters amb interpretació semàntica o lexical (logogrames). El xinès escrit rep a vegades el nom de llengua literària Han ((xinès)). L'escriptura del xinès ((xinès) 'cal·ligrafia xinesa') es caracteritza per usar caràcters hàn ((xinès)), que en català es denominen freqüentment sinogrames. El conjunt de sinogrames no constitueix un alfabet pròpiament dit sinó un sistema aproximadament logosil·làbic, en el qual cada caràcter és un concepte abstracte de la vida real que va concatenant per formar paraules i oracions. Alguns dels sinogrames tenen, com s'ha dit, un origen fonètic i estan relacionats amb el so de la paraula mentre que altres són determinatius semàntics.[11]

Idioma clàssic[modifica | modifica el codi]

La moderna llengua escrita és completament diferent del xinès clàssic escrit. La llengua escrita actual està molt a prop de la llengua parlada, a diferència del que succeïa fa segles, quan la llengua escrita se seguia basant en l'antic xinès, mentre que la llengua vernacla, per un procés de canvi lingüístic, era totalment diferent del xinès antic. A l'Edat Mitjana el xinès clàssic tenia un paper similar al llatí medieval en l'alta edat mitjana europea, era una llengua culta diferent de les llengües vernaculars parlades. Els especialistes en escriptura usaven per a gairebé totes les comeses la llengua clàssica i no la seva pròpia llengua vernacular parlada.

L'antiga llengua escrita ((xinès)), en català s'anomena xinès clàssic((xinès)). Té la seva pròpia gramàtica i forma de ser llegida, les quals són diferents de l'idioma parlat. S'utilitzava oficialment a la zona de Vietnam,[12]Corea, Xina, Japó, i parcialment a Mongòlia i en algunes zones del centre i el sud-est d'Àsia avui en dia. Per exemple, Kojiki al Japó i Samguk Sagi a Corea.[13][14] Considerant que els dialectes dels Han, fonèticament són força diferents, abans del segle XX la forma escrita era més important per a la comunicació entre les zones diferents de la Xina i d'arreu.

Sistemes d'escriptura: caràcters xinesos[modifica | modifica el codi]

Article principal: Caràcter xinès

El caràcter xinès té caràcter logogràfic, de manera que les paraules s'escriuen amb un o la suma de diversos caràcters, a diferència de les escriptures fonètiques on cada mot es compon de les grafies que representen els seus sons. Es calcula que el xinès estandarditzat compta amb 20.000 caràcters, amb els quals escriu el seu vocabulari, força més extens.

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Escriptura xinesa
Una il·lustració de tipografia. Wang Zheng, Llibre d'Agricultura, Dinastia Yuan
Diversos estils de cal·ligrafia xinesa.
El primer full de tipografia de 1103 sobre Amitayurdhyana Sutra, Dinastia Song del Nord
Tipografia al Japó

La primera escriptura registrada, jiǎgǔwén (甲骨文, "Llengua escrita en closques i ossos"), usava closques de tortuga i ossos d'animals com a suport epigràfic (en la seva gran majoria escàpules). S'han trobat closques amb inscripcions que formen el corpus significatiu més antic d'escriptura xinesa arcaica, possiblement amb origen dels símbols en ceràmica més antiga. Aquestes inscripcions contenienen informacions històriques i endevinatòries així com la genealogia real completa de la dinastia Shang (1600 - 1046 aC) de la mateixa època.

L'escriptura va continuar el seu desenvolupament durant l'època de la dinastia Zhou. Com a conseqüència de la divisió política característica de la segona part d'aquesta època, els caràcters es van desenvolupar en formes i estils molt diversos, coexistint nombroses variants per a cada caràcter. A l'estil d'escriptura d'aquesta època se li coneix com dàzhuànshū (大 篆书, "Escriptura de segell gran").

Amb la reunificació de centre i aquest Xina sota el Primer Emperador Qin Shi Huang, una de les nombroses mesures de normalització va afectar precisament a l'escriptura. Sota la supervisió del Primer Ministre Li Si es van recopilar llistes amb les formes normalitzades dels caràcters. Aquesta unificació del sistema d'escriptura va donar lloc a l'estil de cal·ligrafia xiǎozhuànshū (小 篆书, "Escriptura de segell petit"), que utilitzava traços més angulosos i menys circulars que els de l'escriptura de segell gran antiga.

Durant la dinastia Han sorgirien altres estils de cal·ligrafia que s'han conservat fins als nostres dies. El lishu (隶书, "Escriptura administrativa"), el xingshu (行书, Escriptura semicursiva, literalment "errant"), i el cǎoshū (草书, Escriptura cursiva, literalment "d'herba").

L'últim estil cal·ligràfic que es va desenvolupar va ser el kǎishū (楷书, "Escriptura regular"), que aconseguiria la seva forma actual durant la dinastia Wei del Nord. Aquest és l'estil principal avui dia, el que s'utilitza en diaris i llibres, així com en formats electrònics.

Escriptura a la premsa i l'ordinador[modifica | modifica el codi]

La impressió xilogràfica en paper va començar al segle VII. Aquesta tècnica va suposar el naixement de nous estils de caràcters (La tipografia usada entre 1041 i 1048 per Bi Sheng usava pocs caràcters perquè el cost de producció era elevat per una llengua amb centenars caràcters, tot i que s'usava per imprimir bitllets en la mateixa època). A la Dinastia Song del Nord, s'usava principalment l'escriptura regular d'Ouyang Xun (premses de Zhejiang), Yan Zhenqing (Sichuan), Liu Gongquan (Fujian) com els estils de caràcters a la premsa, i té el seu nom com l'estil Song.[16]

Considerant les limitacions tecnològiques d'aquest tipus de tipografia, els caràcters tenien una forma més plana en els traços horitzontals. Més tard van sorgir l'estil Song i l'estil Ming a la Dinastia Ming.[16] Aquest estil va ser el que es va introduir al Japó.

Amb el desenvolupament de la tecnologia informàtica, el nombre d'estils dels caràcters s'ha multiplicat. Per exemple, les versions de Microsoft Office de principis de segle XXI incorporen fins a 26 estils de caràcters diferents. Fora dels usos instrumentals, la cal·ligrafia xinesa segueix sent considerada com un art a l'Extrem Orient.

Hi ha algunes observacions que suggereixen que la perícia en el coneixement de l'escriptura xinesa està descendint entre els joves, a causa de l'ús d'ordinadors, ja que en general l'escriptura mitjançant ordinador no requereix tant estudi, ni tan sols es necessita saber escriure correctament. El HSK (Examen del nivell de l'idioma dels Han, 汉语 水平 考试) general per a estrangers no inclou examen d'escriptura ni examen oral.[17]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 M. Paul Lewis. Ethnologue: Languages of the World. 16a ed. (en anglès). Dallas, Texas (USA): SIL International, 2009. 
  2. china-language.gov.cn
  3. «Speak Mandarin Campaign». [Consulta: 9 agost 2011].
  4. Mair, Victor H.. «What Is a Chinese "Dialect/Topolect"? Reflections on Some Key Sino-English Linguistic Terms» (PDF). Sino-Platonic Papers, 1991.
  5. «United Nations» (en xinès). [Consulta: 16 maig 2013].
  6. «Xinès». L'Enciclopèdia. Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 22 de novembre de 2009].
  7. Norman, Jerry. Chinese (en anglès). Cambridge, Regne Unit: Cambridge University Press, 1988, p. 10. ISBN 0521296536. 
  8. Shi, Dingxu. «Topic and Topic-Comment Constructions in Mandarin Chinese» (en anglès). Language [Washington D.C.], vol. 76, num. 2, juny 2000, pàg. 383-408.
  9. Shi, Yuzhi. The establishment of modern Chinese grammar: the formation of the resultative construction and its effects (en anglès). Amsterdam: John Benjamins Publishing Company, 2002, p. 70-71. ISBN 1588112039. 
  10. Norman, 1986
  11. Norman, 1986, capítol 3
  12. «Đại_Việt_sử_ký_toàn_thư (Vietnamita:Đại_Việt_sử_ký_toàn_thư, Chino:大越史记全书)».
  13. «Samguk Sagi (Coreà:삼국사기, Japonès:三國史記, Xinès:三国史記)».
  14. «Kojiki (Coreà:고사기, Japonès:古事記, Xinès:古事記)».
  15. 刘玉婷、李倩倩">«《汉字简与繁相“争”何太急》《中国青年报》]».
  16. 16,0 16,1 «金欣堂 字库, 知る, 汉字 书 体]» (en japonès).
  17. «HSK 汉语 水平 考试».

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llengües sinítiques
Viquipèdia
Hi ha una edició en xinès de la Viquipèdia