Coure

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Coure (color)».
Coure
29Cu
níquelcourezinc
-

Cu

Ag
Aspecte
Brillantor metàl·lica vermella-taronja

Coure pur (d'uns 4 cm de mida)
Propietats generals
Nom, símbol, nombre Coure, Cu, 29
Categoria d'elements Metalls de transició
Grup, període, bloc 114, d
Pes atòmic estàndard 63,546(3)
Configuració electrònica [Ar] 3d10 4s1
2, 8, 18, 1
Configuració electrònica de Coure
Propietats físiques
Fase Sòlid
Densitat
(prop de la t. a.)
8,96 g·cm−3
Densitat del
líquid en el p. f.
8,02 g·cm−3
Punt de fusió 1.357,77 K, 1.084,62 °C
Punt d'ebullició 2.835 K, 2.562 °C
Entalpia de fusió 13,26 kJ·mol−1
Entalpia de vaporització 300,4 kJ·mol−1
Capacitat calorífica molar 24,440 J·mol−1·K−1
Pressió de vapor
P (Pa) 1 10 100 1 k 10 k 100 k
a T (K) 1.509 1.661 1.850 2.089 2.404 2.834
Propietats atòmiques
Estats d'oxidació +1, +2, +3, +4
(òxid bàsic feble)
Electronegativitat 1,90 (escala de Pauling)
Energies d'ionització
(més)
1a: 745,5 kJ·mol−1
2a: 1.957,9 kJ·mol−1
3a: 3.555 kJ·mol−1
Radi atòmic 128 pm
Radi covalent 132±4 pm
Radi de Van der Waals 140 pm
Miscel·lània
Estructura cristal·lina Cúbica centrada en la cara
Coure té una estructura cristal·lina cúbica centrada en la cara
Ordenació magnètica Diamagnètic[1]
Resistivitat elèctrica (20 °C) 16,78 nΩ·m
Conductivitat tèrmica 401 W·m−1·K−1
Dilatació tèrmica (25 °C) 16,5 µm·m−1·K−1
Velocitat del so (barra prima) (t. a.) (recuit)
3.810 m·s−1
Mòdul d'elasticitat 110–128 GPa
Mòdul de cisallament 48 GPa
Mòdul de compressibilitat 140 GPa
Coeficient de Poisson 0,34
Duresa de Mohs 3,0
Duresa de Vickers 369 MPa
Duresa de Brinell 874 MPa
Nombre CAS 7440-50-8
Isòtops més estables
Article principal: Isòtops del coure
Iso AN Semivida MD ED (MeV) PD
63Cu 69,15% 63Cu és estable amb 34 neutrons
65Cu 30,85% 65Cu és estable amb 36 neutrons

El coure (del llatí cuprum), de símbol Cu, és un element químic de nombre atòmic 29 i un dels metalls més importants. En l'època dels antics romans s'obtenia el coure principalment de Xipre (Cyprus en llatí), d'on prové el nom del metall, ja que cyprium que vol dir (metall) de Xipre, és el genitiu de Cyprus, més tard la paraula cyprium es va escurçar per quedar сuprum i d'aquí ha evolucionat al coure en català. Es tracta d'un metall de transició de coloració rogenca i de brillantor metàl·lica que, juntament amb la plata i l'or, forma part de l'anomenat grup 11 de la taula periòdica, caracteritzat perquè són els millors conductors d'electricitat. Gràcies a la seva alta conductivitat elèctrica, ductilitat i mal·leabilitat, s'ha convertit en el material més utilitzat per a fabricar cables elèctrics i altres components elèctrics i electrònics.

El coure forma part d'una quantitat molt elevada d'aliatges que generalment presenten millors propietats mecàniques, tot i que tenen una conductivitat elèctrica menor. Les més importants són conegudes amb el nom de bronzes i llautons. D'altra banda, el coure és un metall durador perquè es pot reciclar un nombre gairebé il·limitat de vegades sense que perdi les seves propietats mecàniques.

Va ser un dels primers metalls en ser utilitzat per l'ésser humà. El coure i el seu aliatge amb l'estany, el bronze, van adquirir tanta importància que els historiadors han anomenat Edat del coure i Edat del bronze a dos períodes de l'antiguitat. Encara que el seu ús va perdre relativa importància amb el desenvolupament de la siderúrgia, el coure i els seus aliatges van seguir sent emprats per fer objectes tan diversos com: monedes, campanes i canons. A partir del segle XIX, concretament a partir del 1831, any en què Faraday inventà el generador elèctric, el coure es va convertir de nou en un metall estratègic en ser la matèria primera principal de cables i instal·lacions elèctriques.

El coure té un important paper biològic en el procés de fotosíntesi de les plantes, encara que no forma part de la composició de la clorofil·la. El coure contribueix a la formació de glòbuls vermells i al manteniment dels vasos sanguinis, nervis, sistema immunològic i ossos, i per tant és un oligoelement essencial per a la vida humana.[2]

El coure és el tercer metall més utilitzat al món, per darrere de l'acer i l'alumini. La producció mundial de coure refinat es va estimar en 15,8 Mt el 2006, amb un dèficit del 10,7% davant la demanda mundial projectada de 17,7 Mt.[3]

Exposat a l'aire, el color roig salmó inicial varia a roig violeta per la formació d'òxid cuprós (Cu2O), per a ennegrir-se posteriorment durant la formació d'òxid cúpric (CuO). Exposat llargament a l'aire humit forma una capa adherent i impermeable de carbonat bàsic de color verd, característic de les seves sals, denominada «verdet» («pàtina» en el cas del bronze) que és verinós. Quan s'empraven cassoles de coure per a la cocció d'aliments, eren relativament freqüents les intoxicacions. El motiu és que, si els aliments es deixen refredar en la mateixa cassola, l'acció dels àcids presents en el menjar van oxidant les parets dels recipients de coure, i formen òxids que contaminen els aliments

Nombres i símbols[modifica | modifica el codi]

  • Etimologia: La paraula coure prové del llatí cuprum (amb el mateix significat) i aquest al seu torn de l'expressió aes cyprium que significa literalment "de Xipre", a causa de la gran importància que van tenir les mines de coure de l'illa de Xipre al món grec-romà.[4]
  • Sigles i abreviacions: El símbol químic actual del coure és Cu. Segles enrere, els alquimistes ho van representar amb el símbol ♀, que també representava al planeta Venus, la deessa grega Afrodita i al gènere femení.[5] La raó d'aquesta relació pot ser que la deessa fenícia Astarte, equivalent en part a Afrodita, era molt venerada a Xipre, illa famosa per les seves mines de coure.[6] El símbol ♀ guarda al seu torn semblança amb el jeroglífic egipci anj, que representava la vida o potser també la unió sexual.[7] El nom que els romans donaven originàriament al coure era aes amb aquest nom es designava també les monedes i els deutes entre d'altres termes econòmics[8]
  • Adjectiu: Les qualitats particulars del coure, específicament al referent al seu color i llustre, han engendrat l'arrel del qualificatiu rogenc. La mateixa particularitat del material ha estat emprada en nomenar col·loquialment a algunes serps de l'Índia, Austràlia i els Estats Units com cap de coure.

Isòtops[modifica | modifica el codi]

Configuració electrònica de l'àtom de coure.

A la natura, es troben dos isòtops estables del coure, Cu-63 i Cu-65, essent el més lleuger el més abundant (69,17%). S'han caracteritzat a més, 25 isòtops radioactius del coure, dels quals els més estables són el Cu-67, Cu-64 i Cu-61 amb vides mitjanes de 61,83 hores, 12,7 hores i 3,333 hores respectivament. Els altres radioisòtops, amb masses atòmiques des de 54,966 uma (Cu-55) a 78,955 uma (Cu-79), tenen vides mitjanes inferiors a 23,7 minuts i la majoria no arriben els 30 segons. El coure té a més dos estats metaestables.

Els isòtops més lleugers que el Cu-63 estable es desintegren principalment per captura electrònica originant isòtops de níquel, mentre que els més pesants que l'isòtop Cu-65 estable es desintegren per emissió beta donant lloc a isòtops de zinc. L'isòtop Cu-64 es desintegra seguint els dos modes, per captura electrònica el 69% i desintegració beta el 31% restant.[9]

Història[modifica | modifica el codi]

El coure a l'antiguitat[modifica | modifica el codi]

Estatueta de bronze trobada a Horoztepe (Turquia).

El coure és un dels pocs metalls que es poden trobar a la natura en estat natiu, és a dir, sense combinar amb altres elements. Per això va ser un dels primers en ser utilitzat per l'ésser humà.[10] Els altres metalls natius són: l'or, el platí, la plata i el ferro provinent de meteorits.

S'han trobat utensilis de coure natiu pel Mil·lenni VII aC a Çayönü Tepesí (en l'actual Turquia) i a l'Iraq. El coure de Çayönü Tepesí era recuita però el procés encara no estava perfeccionat.[10] En aquesta època, al Pròxim Orient també s'utilitzaven carbonats de coure (malaquita i atzurita) amb motius ornamentals. A la regió dels Grans Llacs d'Amèrica del Nord, on abundaven els jaciments de coure natiu, des del Mil·lenni IV aC els indígenes acostumaven a copejar fins a donar-los forma de punta de fletxa, encara que mai van arribar a descobrir la fusió.

Els primers gresols per produir coure metàl·lic a partir de carbonats mitjançant reduccions amb carbó daten del Mil·lenni V aC.[10] És l'inici de l'anomenada Edat del Coure, van aparèixer gresols en tota la zona entre els Balcans i l'Iran, incloent Egipte. S'han trobat proves de l'explotació de mines de carbonats de coure des d'èpoques molt antigues tant en Tràcia (Ai Bunar) com a la península del Sinaí.[11] D'una manera endogen, no connectat amb les civilitzacions del vell món, en l'Amèrica precolombina, entorn del segle IV aC la cultura moche va desenvolupar la metal·lúrgia del coure ja refinat a partir de la malaquita i altres carbonats cuprífers.

Cap al 3500 aC la producció de coure a Europa va entrar en declivi a causa de l'esgotament dels jaciments de carbonats. Per aquesta època es va produir la irrupció des de l'est d'uns pobles, genèricament denominats kurgans, que portaven una nova tecnologia: l'ús del coure arsenical. Aquesta tecnologia, potser desenvolupada al Pròxim Orient o al Caucas, permetia obtenir coure mitjançant l'oxidació de sulfur de coure. Per evitar que el coure s'oxides, s'afegia arsènic al mineral. El coure arsenical (de vegades anomenat també "bronze arsenical") era més tallant que el coure natiu i a més es podia obtenir dels molt abundants jaciments de sulfur. Unit també a la nova tecnologia del motlle de dues peces, que permetia la producció en massa d'objectes, els kurgans es van equipar de destrals de guerra i es van estendre ràpidament.[10]

Estàtua de cobre del faraó Pepi I. Segle XXIII aC.

Ötzi, el cadàver trobat als Alps i datat cap al 3300 aC, portava una destral de coure amb un 99,7% de coure i un 0,22% d'arsènic.[12][13] D'aquesta època data també el jaciment de Los Millares (Almeria, Espanya), centre metal·lúrgic proper a les mines de coure de la serra de Gàdor.

No se sap com ni on va sorgir la idea d'afegir estany al coure per produir el primer bronze. Es creu que va ser un descobriment imprevist, ja que l'estany és més tou que el coure i, no obstant això, afegir-lo al coure s'obté un material més dur capaç de mantenir la fulla afilada per més temps.[10] El descobriment d'aquesta nova tecnologia va desencadenar el començament de l'Edat del Bronze, datat al voltant del 3000 aC al Pròxim Orient, el 2500 aC per Troia i el Danubi i el 2000 aC per a la Xina. Al jaciment de Bang Chian, a Tailàndia, s'han datat objectes de bronze anteriors a l'any 2000 aC.[14] Durant molts segles el bronze va tenir un paper protagonista i van cobrar gran importància els jaciments d'estany, sovint allunyats dels grans centres urbans d'aquella època.

El declivi del bronze va començar cap al 1000 aC, quan va sorgir al Pròxim Orient una nova tecnologia que va possibilitar la producció de ferro metàl·lic a partir de minerals ferris. Les armes de ferro van ser reemplaçada per les de coure en tot l'espai entre Europa i Orient Mitjà. En zones com la Xina l'Edat del Bronze es va perllongar diversos segles més. Hi va haver també regions del món on mai va arribar a utilitzar el bronze. Per exemple, l'Àfrica subsahariana va passar directament de la pedra al ferro.

No obstant això, l'ús del coure i el bronze no va desaparèixer durant l'Edat del Ferro. Reemplaçats en l'armament, aquests metalls van passar a ser utilitzats essencialment en la construcció i en objectes decoratius com estàtues. El llautó, un aliatge de coure i zinc va ser inventat cap al 600 aC. També cap a aquesta època es van fabricar les primeres monedes en l'estat de Lidia, en l'actual Turquia. Mentre que les monedes més valuoses es van encunyar en or i plata, les d'ús més quotidià es van fer de coure i bronze.[15]

La recerca de coure i metalls preciosos pel Mediterrani va conduir als cartaginesos a explotar el gran jaciment de riu Negre, en l'actual província de Huelva. Després de les Guerres Púniques els romans es van apoderar d'aquestes mines i les van seguir explotant fins a esgotar tot l'òxid de coure. Sota ell va quedar una gran veta de sulfur de coure, el qual els romans no sabien aprofitar eficaçment. A la caiguda de l'Imperi romà la mina havia estat abandonada i només va ser reoberta quan els andalusins ​​van inventar un procés més eficaç per extreure el coure del sulfur.[15]

Edat mitjana i edat moderna[modifica | modifica el codi]

La resistència a la corrosió del coure, el bronze i el llautó han permès que aquests metalls hagin estat utilitzats no només com a decoratius sinó també com a funcionals des de l'Edat Mitjana fins als nostres dies. Entre els segles X i XII es van trobar a l'Europa Central grans jaciments de plata i coure, principalment Rammelsberg i Joachimsthal. D'ells va sorgir una gran part de la matèria primera per a realitzar les grans campanes, portes i estàtues de les catedrals gòtiques europees.[15] A més a més de l'ús bèl·lic del coure per a la fabricació d'objectes, com destrals, espases, cascos o cuirasses, també es va utilitzar el coure en lluminàries com llànties o canelobres, en brasers i en objectes d'emmagatzematge, com arques o estoigs.[16]

Els primers canons europeus de ferro forjat daten del segle XIV, però cap al segle XVI el bronze es va imposar com el gairebé únic material per a tota l'artilleria i va mantenir aquest domini fins ben entrat el segle XIX.[17] En el Barroc, durant els segles XVII i XVIII, el coure i els seus aliatges van adquirir gran importància en la construcció d'obres monumentals, la producció de maquinària de rellotgeria i una àmplia varietat d'objectes decoratius i funcionals.[18] Les monarquies autoritàries de l'antic règim van utilitzar el coure en aliatge amb la plata (anomenat velló) per realitzar repetides devaluacions monetàries, arribant a l'emissió de monedes purament de coure, característiques de les dificultats de la hisenda de la monarquia hispànica del segle XVII (que ho va utilitzar en tanta quantitat que va haver de recórrer a importar de Suècia).[19]

Edat contemporània[modifica | modifica el codi]

Durant 1831 i 1832, Michael Faraday va descobrir que un conductor elèctric movent-se perpendicularment a un camp magnètic generava una diferència de potencial. Aprofitant això, va construir el primer generador elèctric, el disc de Faraday, emprant un disc de coure que girava entre els extrems d'un imant amb forma de ferradura, que produeix un corrent elèctric.[20] El posterior desenvolupament de generadors elèctrics i la seva ocupació en la història de l'electricitat ha donat lloc al fet que el coure hagi obtingut una importància destacada en la humanitat, que ha augmentat la seva demanda notablement.

Durant gran part del segle XIX, Gran Bretanya va ser el major productor mundial de coure, però la importància que va anar adquirint el coure va motivar l'explotació minera en altres països, especialment als Estats Units i Xile, a més de l'obertura de mines a l'Àfrica. Així, el 1911 la producció mundial de coure va superar el milió de tones.

L'aparició dels processos que permetien la producció massiva d'acer a mitjans del segle XIX, com el convertidor Thomas-Bessemer o el forn Martin-Siemens va donar lloc al fet que es substituís l'ús del coure i dels seus aliatges en algunes aplicacions determinades on es requeria un material més tenaç i resistent. No obstant això, el desenvolupament tecnològic que va seguir la Revolució industrial en totes les branques de l'activitat humana i els avenços assolits en la metal·lúrgia del coure han permès produir una àmplia varietat d'aliatges. Això ha donat lloc al fet que s'incrementin els camps d'aplicació del coure, la qual cosa, afegit al desenvolupament econòmic de diversos països, ha comportat un notable augment de la demanda mundial.

Estats Units[modifica | modifica el codi]

Producció de mineral de coure entre 1900 i 2004, en el món (vermell), EUA (blau) i Xile (verd).

Des de principis del segle XIX va existir una producció de coure als Estats Units, primer a Míchigan i més tard a Arizona. Es tractava de petites mines que explotaven mineral d'alta llei.[21]

El desenvolupament del procés de flotació, més eficaç, cap a finals del segle XIX va permetre posar en explotació grans jaciments de baixa llei, principalment a: Arizona, Montana i Utah. En pocs anys Estats Units es va convertir en la primera productora mundial de coure.[21]

El 1916 les mines nord-americanes van produir per primera vegada més d'un milió de tones de coure, representant al voltant de les tres quartes parts de la producció mundial. La producció minera va baixar fortament a partir de la crisi de 1929, no només per la reducció del consum sinó perquè es va disparar el reciclatge de metall. La demanda es va recuperar a finals dels anys 30, tornant a superar el milió de tones el 1940. No obstant això, aquesta xifra ja representava "només" la meitat de la producció mundial i no arribava a cobrir la demanda interna, pel que en 1941 el país es va convertir per primera vegada en importador net de coure.[22]

Des de la dècada de 1950 fins a l'actualitat la producció dels Estats Units ha oscil·lat entre un i dos milions de tones anuals, la qual cosa representa una fracció cada vegada menor del total mundial (27% el 1970, 17% el 1980, 8% el 2006). Mentrestant, el consum ha seguit creixent contínuament i això ha obligat a importar quantitats cada vegada majors de metall, superant el milió de tones importades per primera vegada el 2001.[22]

Xile[modifica | modifica el codi]

La producció xilena de cobre es va multiplicar per quatre en les dues últimes dècades.

En 1810, any de la seva primera junta nacional, Xile produïa unes 19.000 tones de coure a l'any. Al llarg del segle, la xifra va anar creixent fins a convertir el país en el primer productor i exportador mundial. No obstant això, a finals del segle XIX, va començar un període de decadència, a causa d'una banda per l'esgotament dels jaciments d'alta llei i per una altra pel fet que l'explotació del nitrat de Xile acaparava les inversions mineres. El 1897, la producció havia caigut a 21.000 tones, gairebé el mateix que en 1810.[23]

La situació va canviar a començament del segle XX, quan grans grups miners dotats d'aquest país van obtenir avenços tecnològics que van permetre la recuperació de coure en jaciments de baixa concentració, iniciant l'explotació dels jaciments xilens.[23]

L'estat xilè va rebre pocs beneficis de la mineria del coure durant tota la primera meitat del segle XX. La situació va començar a canviar el 1951 amb la signatura del Conveni de Washington, que li va permetre disposar del 20% de la producció. El 1966, el Congrés Nacional de Xile va imposar la creació de Societats Mineres Mixtes amb les empreses estrangeres en les quals l'estat tindria el 51% de la propietat dels jaciments. El procés de xilenizació del coure[24][25] va culminar al juliol de 1971, sota el mandat de Salvador Allende, quan el Congrés va aprovar per unanimitat la nacionalització de la Gran Mineria del Coure.[23][26]

« Per exigir l'interès nacional i en exercici del dret sobirà i inalienable de l'estat de disposar lliurement de les seves riqueses i recursos naturals, es nacionalitzen i declaren per tant incorporades al ple i exclusiu domini de la nació les empreses estrangeres que constitueixen la gran mineria del coure. »
— Disposició transitòria agregada el 1971 a l'article 10è de la Constitució de Xile.

El 1976, ja sota la règim militar de Pinochet, l'estat va fundar la Corporació Nacional del Coure de Xile (Codelco) per gestionar les grans mines de coure.[23]

La mina de Chuquicamata, en la qual s'han trobat evidències de l'extracció de coure per cultures precolombines,[27] va iniciar la seva construcció per a l'explotació industrial el 1910;[28] la seva explotació es va iniciar el 18 de maig de 1915.[29] Chuquicamata és la mina a cel obert més gran del món[30] i va ser durant diversos anys la mina de coure de major producció del món.[31] El 2002, es van fusionar les divisions de Chuquicamata i Radomiro Tomic, es va crear el complex miner Codelco Nord, que consta de dues mines a cel obert, Chuquicamata i Mina Sud. Tot i que el jaciment de Radomiro Tomic va ser descobert en la dècada de 1950, les seves operacions van començar el 1995, un cop actualitzats els estudis de viabilitat tècnica i econòmica.[28]

El 1995, es va iniciar la construcció de la mina de Minera Amagada, a la II Regió d'Antofagasta, i el 1998 es van iniciar les operacions d'extracció. És la mina de major producció del món. La vaga de la Minera Amagada de 2006 va paralitzar la producció durant 25 dies i va alterar els preus mundials de coure.[32][33] La producció de Minera Amagada va aconseguir en 2007 una producció de 1.483.934 T.[34] Aquesta producció representa el 9,5% de la producció mundial i el 26% de la producció xilena de coure, segons estimacions per 2007.[35]

En les últimes dècades, Xile s'ha consolidat com el major productor mundial de coure,[36] va passar del 14% de la producció mundial el 1960 al 36% el 2006.[37]

Propietats i característiques[modifica | modifica el codi]

Propietats físiques[modifica | modifica el codi]

Un disc de coure (99.95% de puresa) fabricat industrialment.
El coure just per sobre del seu punt de fusió manté el seu color rosa.

El coure, la plata i l'or es troben en el grup 11 dels elements de la taula periòdica, i comparteixen certs atributs i estan caracteritzats per la seva alta conductivitat i alta ductilitat. Contràriament als metalls amb una capa d'electrons d incompleta, els enllaços metàl·lics en el coure no tenen enllaç covalent i són relativament febles. Això explica la baixa duresa i alta ductilitat dels cristalls simples de coure.[38] A escala macroscòpica introduir defectes en la xarxa cristal·lina incrementa la seva duresa. Per aquesta raó, el coure normalment se subministra en una forma policristal·lina de gra fi que té més resistència que la forma monocristal·lina.[39]

Entre les seves propietats mecàniques destaca la seva excepcional capacitat de deformació i ductilitat. En general, les seves propietats milloren amb les baixes temperatures, fet pel qual s'utilitza en aplicacions criogèniques. El coure és un metall de transició de color rogenc, que presenta una conductivitat elèctrica i tèrmica molt alta, només superada per la de la plata.

La baixa duresa del coure explica parcialment la seva alta (59.6×106 S/m) elèctrica i la seva també alta conductivitat tèrmica, que és la segona més alta entre els metalls purs a temperatura d'una habitació.[40] Això és perquè la resisitivitat al transport d'electrons en el metalls a temperatura d'una habitacó s'origina apartir de la dispersió d'electrons en les vibracions tèrmiques de la xarxa cristal·lina, les quals són relativament febles en un metall tou.[38] La màxima densitat de corrent del coure en aire obert és aproximadament de 3,1×106 A/m2 de la superfície en secció transversal, per sobre comença a escalfar-se excessivament.[41] Com en altres metalls, si el coure es col·loca contra un altre metall hi haurà corrosió galvànica.[42]

Junt amb l'osmi (blavós) i l'or (groc), el coure és un dels només tres elements metàl·lics amb un color diferent del gris o platejat.[43] El coure pur és vermell-taronja i adquireix un tel vermellós quan s'exposa a l'aire. El color característic del coure és el resultat de les transicions d'electrons en les seves capes d'electrons i el mateix mecanisme ocorre per al color groc de l'or.[38]

La conductivitat elèctrica del coure mereix especial menció, per ser l'adoptada per la Comissió Electrotècnica Internacional en 1913 com a base de la norma IACS.

Propietats mecàniques[modifica | modifica el codi]

Tant el coure com els seus aliatges tenen una bona maquinabilitat, és a dir, són fàcils de mecanitzar. El coure posseeix molt bona ductilitat i mal·leabilitat, gràcies això es pot produir làmines i fils molt prims i fins. És un metall tou, amb un índex de duresa 3 en l'escala de Mohs (50 en l'escala de Vickers) i la seva resistència a la tracció és de 210 MPa, amb un límit elàstic de 33,3 MPa.[44] Admet processos de fabricació de deformació com laminació o forja, i processos de soldadura i els seus aliatges adquireixen propietats diferents amb tractaments tèrmics com tremp i recuita. En general, les seves propietats milloren amb baixes temperatures el que permet utilitzar-lo en aplicacions criogèniques.

Propietats químiques[modifica | modifica el codi]

Els halògens ataquen amb facilitat el coure, especialment en presència d'humitat; en sec, el clor i el brom no reaccionen amb el coure, mentre que el fluor només l'ataca a temperatures superiors a 500 °C. Els oxiàcids ataquen el coure; per això s'hi empren com a decapants (àcid sulfúric) i abrillantadors, (àcid nítric). Amb el sofre forma un sulfur (CuS) de color blanc.

Cable de coure sense oxidar (esquerra) i cable de coure oxidat (dreta).

El coure forma una gran varietat de compostos amb l'estat d'oxidació+1 i +2, els quals sovint s'enomenen cuprós i cúpric, respectivament. En la majoria dels seus compostos presenta estats d'oxidació baixos; el més comú és el +2, encara que també n'hi ha alguns amb estat d'oxidació +1.

No reacciona amb l'aigua, però lentament reacciona amb l'oxigen atmosfèric formant una capa d'òxid de coure negre marronosa. Com a contrast amb l'oxidació del ferro en l'aire humit, aquesta capa oxidada atura la posterior corrosió massiva. Una capa verda de verdet (carbonat de coure) es pot veure en construccions antigues, com en l'Estàtua de la Llibertat, que és l'estàtua de coure més grossa del món.[45] L'àcid sulfíhidric i els sulfurs reaccionen amb el coure formant diversoss sulfurs de coure sobre la superfície. En el darrer cas, el coure es corroeix, com es pot veure quan el coure s'exposa a l'aire que conté compostos de sulfur.[46] L'oxigen que conté solucions d'amoni dóna complexos solubles en l'aigua amb coure, com fa l'oxigen i l'àcid clorhídric per formar clorurs de coure i el peròxid d'hidrogen acidificat per formar sal de coure (II). Els clorur de coure (II) i el coure comproporcionatper formar clorur de cour (I).[47]

Propietats biològiques[modifica | modifica el codi]

En les plantes, el coure posseeix un important paper en el procés de la fotosíntesi i forma part de la composició de la plastocianina. Al voltant del 70% del coure d'una planta està present en la clorofil·la, principalment en els cloroplasts. Els primers símptomes en les plantes per deficiència de coure apareixen en forma de fulles estretes i retorçades, a més de puntes blanquinoses. Les panícules i les beines poden aparèixer buides per una deficiència severa de coure, ocasionant greus pèrdues econòmiques en l'activitat agrícola.[48]

El coure contribueix a la formació de glòbuls vermells i al manteniment dels vasos sanguinis, nervis, sistema immunitari i ossos i per tant és essencial per a la vida humana. El coure es troba en alguns enzims com: el citocrom c oxidasa, la lisil oxidasa i la superòxid dismutasa.[49]

El desequilibri de coure en l'organisme quan es produeix en forma excessiva ocasiona una malaltia hepàtica coneguda com a malaltia de Wilson, l'origen d'aquesta malaltia és hereditari, i a part del trastorn hepàtic que ocasiona també danya el sistema nerviós. Es tracta d'una malaltia poc comuna.[50]

Pot produir deficiència de coure en nens amb una dieta pobra en calci, especialment si presenten diarrees o desnutrició. També hi ha malalties que disminueixen l'absorció de coure, com la malaltia celiaquia, la fibrosi quística o en portar dietes restrictives.[51]

El coure es troba en una gran quantitat d'aliments habituals de la dieta com ara: ostres, marisc, llegums, vísceres i nous entre altres, a més de l'aigua potable i per tant és molt rar que es produeixi una deficiència de coure en l'organisme.

Precaucions sanitàries del coure[modifica | modifica el codi]

Tot i que el coure és un oligoelement necessari per a la vida, uns nivells alts d'aquest element en l'organisme poden ser nocius per a la salut. La inhalació de nivells alts de coure pot produir irritació de les vies respiratòries. La ingestió de nivells alts de coure pot produir nàusees, vòmits i diarrea. Un excés de coure a la sang pot danyar el fetge i els ronyons, i fins i tot causar la mort.[52] Ingerir per via oral una quantitat de 30 g de sulfat de coure és potencialment letal en els humans.

Per a les activitats laborals en què s'elaboren i manipulen productes de coure, és necessari utilitzar mesures de protecció col·lectiva que protegeixin als treballadors. El valor límit tolerat és de 0,2 mg/m3 per al fum i 1 mg/m3 per a la pols i la boira. El coure reacciona amb oxidants forts tals com clorats, bromats i iodurs, origina un perill d'explosió. A més pot ser necessari l'ús d'equips de protecció individual com guants, ulleres i màscares. A més, pot ser recomanable que els treballadors es dutxin i es canviïn de roba abans de tornar a casa cada dia.[52]

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) en la seva Guia de la qualitat de l'aigua potable recomana un nivell màxim de 2 mg/l.[53] El mateix valor ha estat adoptat a la Unió Europea com a valor límit de coure en l'aigua potable, mentre que als Estats Units l'Agència de Protecció Ambiental ha establert un màxim de 1,3 mg/l.[54] L'aigua amb concentracions de coure superiors a 1 mg/l pot embrutar la roba a rentar i presentar un sabor metàl·lic desagradable.[54][55] L'agència per a Substàncies Tòxiques i el Registre de Malalties dels Estats Units recomana que, per disminuir els nivells de coure a l'aigua potable que es condueix per canonades de coure, es deixi córrer l'aigua almenys 15 segons abans de beure o usar per primera vegada al matí.[52]

Les activitats mineres poden provocar la contaminació de rius i aigües subterrànies amb coure i altres metalls durant la seva explotació, així com una vegada abandonada la mineria a la zona. El color turquesa de l'aigua i les roques es deu a l'acció del coure i altres metalls desenvolupen durant la seva explotació minera.[56] [57]

Aliatges de coure amb altres metalls[modifica | modifica el codi]

Els coures dèbilment aliats són aquells que contenen un percentatge inferior al 3% d'algun element afegit per a millorar alguna de les característiques del coure, com la maquinabilitat (facilitat de mecanitzat), resistència mecànica o resistència en calent, conservant l'alta conductibilitat tèrmica i elèctrica del coure. Els elements utilitzats són estany, cadmi, ferro, tel·luri, zirconi, crom i beril·li. Altres aliatges de coure importants són el llautons (zinc), bronze (estany), cuproaluminis (alumini), Cuproníquels (níquel), cuprosilicis (silici) i alpaques (níquel-zinc).

Des del punt de vista físic, el coure pur té un límit d'elasticitat baix (33 MPa) i una duresa escassa (3 en l'escala de Mohs o 50 en l'escala de Vickers).[44] En canvi, unit en un aliatge amb altres elements adquireix característiques mecàniques molt superiors, encara que disminueix la seva conductivitat. Existeix una àmplia varietat d'aliatges de coure, i de les composicions depenen les característiques tècniques que s'obtenen, per la qual cosa s'utilitzen en multitud d'objectes amb aplicacions tècniques molt diverses. El coure fa un aliatge principalment amb els següents elements: Zn, Sn, Al, Ni, Be, Si, Cd, Cr, i altres en menor quantitat.

Segons els fins als quals es destinen a la indústria, es classifiquen en aliatges per forja i en aliatges per moldeig. Per identificar-tenen les següents nomenclatures generals segons la norma ISO 1190-1:1982 o el seu equivalent UNE 37102:1984.[58] Ambdues normes utilitzen el sistema UNS (de l'anglès Unified Numbering System).[59]

Llautó (Cu-Zn)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Llautó
Gerro egipci de llautó, Museu del Louvre, París.

El llautó és una aliatge de coure (Cu), zinc (Zn) i, en menor proporció, altres metalls. S'obté mitjançant la fusió dels seus components en un gresol o mitjançant la fusió i reducció de menes sulfuroses en un forn de reverbera o de cubilots. En els llautons industrials, el percentatge de Zn es manté sempre inferior al 50%. La seva composició influeix en les característiques mecàniques, la fusibilitat i la capacitat de conformació per fosa, forja i mecanitzat. En fred, els lingots obtinguts es deformen plàsticament produint làmines, varetes o es tallen en tires susceptibles d'estirar per fabricar filferros. La seva densitat depèn de la seva composició i generalment oscil·la entre 8,4 g/cm3 i 8,7 g/cm3.

Les característiques dels llautons depenen de la proporció d'elements que intervinguin en l'aliatge de tal manera que alguns tipus de llautó són mal·leables només en fred, altres exclusivament en calent, i alguns no ho són a cap temperatura. Tots els tipus de llautons es tornen trencadissos quan s'escalfen a una temperatura propera al punt de fusió.

El llautó és més dur que el coure, però fàcil de mecanitzar, gravar i fondre. És resistent a l'oxidació, a les condicions salines i és mal·leable, per la qual cosa pot ser laminat en planxes fines. La seva mal·leabilitat varia amb la temperatura i amb la presència, fins i tot en quantitats mínimes, d'altres metalls en la seva composició.

Una petita aportació de plom en la composició del llautó millora la maquinització perquè facilita la fragmentació dels encenalls en el mecanitzat. El plom també té un efecte lubricant pel seu baix punt de fusió, el que permet alentir el desgast de l'eina de tall.

El llautó admet pocs tractaments tèrmics i únicament es realitzen recuits d'homogeneïtzació i recristalització. El llautó té un color groc brillant, semblant a l'or, característica que és aprofitada en joieria, especialment en bijuteria, i en el galvanitzat d'elements decoratius. Les aplicacions dels llautons abasten altres camps molt diversos, com armament, caldereria, soldadura, fabricació de filferros, tubs de condensadors i terminals elèctrics. Com que no és atacat per l'aigua salada, s'usa també en les construccions de vaixells i en equips pesquers i marins.

El llautó no produeix espurnes per impacte mecànic, una propietat atípica en els aliatges. Aquesta característica converteix el llautó en un material important en la fabricació d'envasos per a la manipulació de compostos inflamables, raspalls de neteja de metalls i en parallamps.

Bronze (Cu-Sn)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Bronze
David nu, una estàtua de bronze

Les aliatges en la composició predominen el coure (Cu) i l'estany (Sn) es coneixen amb el nom de bronze i són conegudes des de l'antiguitat. Hi ha molts tipus de bronzes que contenen a més altres elements com alumini, beril·li, crom o silici. El percentatge d'estany en aquestes aliatges està comprès entre el 2 i el 22%. Són de color groguenc i les peces foses de bronze són de millor qualitat que les de llautó, però són més difícils de mecanitzar i més cares.

La tecnologia metal·lúrgica de la fabricació de bronze és una de les fites més importants de la història de la humanitat, ja que va donar origen a l'anomenada Edat de Bronze. El bronze va ser la primera aliatge fabricada voluntàriament per l'ésser humà: es realitzava barrejant el mineral de coure (calcopirita, malaquita, etc.) I el d'estany (casiterita) en un forn alimentat amb carbó vegetal. L'anhídrid carbònic resultant de la combustió del carbó, reduïa els minerals de coure i estany a metalls. El coure i l'estany que es fonen, formaven un aliatge amb un en pes d'estany que oscil·lava entre un 5% i un 10%.

El bronze s'empra especialment en aliatges conductores de la calor, en bateries elèctriques i en la fabricació de vàlvules, canonades i unions de fontaneria. Algunes aliatges de bronze s'usen en unions lliscants, com coixinets i descansos, discs de fricció; i altres aplicacions on es requereix alta resistència a la corrosió com rodet de turbines o vàlvules de bombes, entre altres elements de màquines. En algunes aplicacions elèctriques és utilitzat en ressorts.

Alpaca (Cu-Ni-Zn)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Alpaca (metall)
Oueres d'alpaca

Les alpaques o plates alemanyes són aliatges de coure, níquel (Ni) i zinc (Zn). en una proporció de 50-70% de coure, 13-25% de níquel, i del 13-25% de zinc.[60] Les seves propietats varien de forma contínua en funció de la proporció d'aquests elements en la seva composició, passant de màxims de duresa a mínims de conductivitat Aquestes aliatges tenen la propietat de rebutjar els organismes marins (antifouling). Si a aquestes aliatges de coure-níquel-zinc, se'ls afegeixen petites quantitats d'alumini o ferro, constitueixen aliatges que es caracteritzen per la seva resistència a la corrosió marina, per la qual cosa s'utilitzen àmpliament en la construcció naval, principalment en els condensadors i canonades, així com en la fabricació de monedes i de resistències elèctriques.[61]

Les aliatges d'alpaca tenen una bona resistència a la corrosió i bones qualitats mecàniques. La seva aplicació s'abasta materials de telecomunicacions, instruments i accessoris de fontaneria i electricitat, com aixetes, abraçadores, molls, connectors. També s'utilitza en la construcció i ferreteria, per a elements decoratius i en les indústries químiques i alimentàries, a més de materials de vaixelles i orfebreria.[62]

El monel és un aliatge que s'obté directament dels minerals canadencs, i té una composició de Cu = 28.-30.%, Ni = 66-67%, Fe = 3-3,5%. Aquest material té una gran resistència als agents corrosius i a les altes temperatures.[63]

El platinoide és un metall blanc compost de 60% de coure, 14% de níquel, 24% de zinc i d'1.-2.% de tungstè.[60]

Altres aliatges[modifica | modifica el codi]

Altres aliatges de coure amb aplicacions tècniques són les següents :

  • Coure-cadmi (Cu-Cd): són aliatges de coure amb un petit percentatge de cadmi i tenen amb major resistència que el coure pur. S'utilitzen en línies elèctriques aèries sotmeses a fortes sol·licitacions mecàniques com catenàries i cables de contacte per tramvies.
  • Coure-crom (Cu-Cr)' i coure-crom-zirconi (Cu-Cr-Zr): tenen una alta conductivitat elèctrica i tèrmica. S'utilitzen en elèctrodes de soldadura per resistència, barres de col·lectors, contactors de potència, equips siderúrgics i ressorts conductors.
  • Coure-ferro-fòsfor (Cu-Fe-P): per a la fabricació d'elements que requereixin una bona conductivitat elèctrica i bones propietats tèrmiques i mecàniques s'afegeixen al coure partícules de ferro i fòsfor. Aquestes aliatges s'utilitzen en circuits integrats perquè tenen una bona conductivitat elèctrica, bones propietats mecàniques i tenen una alta resistència a la temperatura.[64]
  • Coure-alumini (Cu-Al): també conegudes com a bronzes a l'alumini i duralumini, contenen almenys un 10% d'alumini. Aquests aliatges són molt semblants a l'or i molt apreciades per a treballs artístics. Tenen bones propietats mecàniques i una elevada resistència a la corrosió. S'utilitzen també per als trens d'aterratge dels avions, en certes construccions mecàniques.[65]
  • Coure-beril·li (Cu-Be): és un aliatge constituït essencialment per coure. Aquest aliatge té importants propietats mecàniques i gran resistència a la corrosió. S'utilitza per fabricar molls, motlles per a plàstics, elèctrodes per soldar per resistència i eines antideflagrants.67
  • Coure-plata (Cu-Ag) o coure a la plata: és un aliatge feble pel seu alt contingut de coure, es caracteritza per una alta duresa que li permet suportar temperatures de fins a 226 °C, mantenint la conductivitat elèctrica del coure.[66]
  • Constantà (Cu55Ni45): és un aliatge format per un 55% de coure i un 45% de níquel. Es caracteritza per tenir una resistivitat elèctrica de 4,9•10-7 Ω•m gairebé constant en un ampli rang de temperatures, amb un coeficient de temperatura de 10-5 K-1. S'empra en la fabricació de termoparells, galgues extensiomètriques i monedes.
  • Manganina (Cu86Mn12Ni2): és una altra aliatge amb un molt baix coeficient de temperatura i s'utilitza en galgues extensiomètriques i resistors d'alta estabilitat. A més, el seu potencial termoelèctric de contacte amb el coure per efecte Seebeck és molt petit (+0,6 mV/100 K). La seva resistivitat elèctrica és d'uns 4,9•10-7Ω•m i el seu coeficient de temperatura és de 10-8K-1.[67]

Alguns aliatges de coure tenen petits percentatges de sofre i de plom que milloren la maquinabilitat de l'aliatge. Tant el plom com el sofre tenen molt baixa solubilitat en el coure, separant respectivament com plom (Pb) i com sulfur cuprós (Cu2S) a les vores de gra i facilitant el trencament dels encenalls en els processos de mecanitzat, millorant la maquinabilitat de l'aliatge.[64]

Processos industrials del coure[modifica | modifica el codi]

Abundància i obtenció[modifica | modifica el codi]

Mina de coure a cel obert (Bingham, Utah

Si bé és un metall menys abundant en l'escorça terrestre que altres (0,12% del més abundant, l'alumini) és de fàcil obtenció encara que aquesta sigui laboriosa, donada la pobresa dels minerals en coure. Es considera econòmicament viable un mineral amb continguts superiors al 0,5% de coure i molt rendible a partir del 2,5%.

Reserves[modifica | modifica el codi]

El coure ha estat en ús des de com a mínim fa 10.000 anys, però més del 95% de tot el coure que s'ha extret de les mines i fos s'ha extret des de l'any 1900. Com moltes recursos naturals, la quantitat total de coure a la Terra és molta (al voltant de 1014 tones just en el primer quilòmetre de l'escorça de la Terra, o uns 5.000 milions d'anys de reserves amb l'actual taxa d'extracció. D'altra banda els recursos mundials de coure s'estimen que ascendeixen a 1600 milions de tones en l'escorça terrestre i a 700 milions en el llit marí. Les reserves demostrades, segons dades de l'agència nord-americana de prospeccions geològiques (US Geological Survey) a 940 milions de tones, estant quasi el 40% d'elles a Xile, el principal productor miner de coure mundial amb prop de 5 milions de tones anuals (aproximadament el 36% de la producció mundial); Chuquicamata (Xile), és la més gran mina de coure a cel obert. Tanmateix només una petita part de les reserves mundials estimades són econòmicament viables, amb els preus i tecnologia actuals. Algunes estimacions diuen que les reserves en les mines estaran disponible durant de 25 a 60 anys.[68] El reciclatge és la major font de coure en l'actualitat.[69] Hi ha molt debat sobre el futur de la producció de coure.

Històricament el preu del coure ha estat inestable,[70] i s'ha quintuplicat des del preu mínim de US$0,60/lb (US$1,32/kg) el juny de 1999 al preu de US$3,75 per lliura (US$8,27/kg) de maig de 2006.[71] El febrer de 2009, va deixar el preu del coure en US$1,51/lb.[72]

Mineria del coure[modifica | modifica el codi]

El coure nadiu sol acompanyar als seus minerals en bosses que afloren a la superfície i que s'exploten en mines a cel obert. Encara que no sol tenir molta importància com a mena, s'han trobat exemplars notables i fins i tot penyals de coure de 400 tones a Michigan. Generalment a la capa superior es troben els minerals oxidats (cuprita), al costat de coure natiu en petites quantitats el que explica la seva elaboració mil·lenària, ja que el metall podia extraure's fàcilment en forns de fossa. A continuació, per sota del nivell freàtic, es troben les pirites (sulfurs) primàries calcocita (CuS2) i covellita (CuS) i finalment les secundàries calcopirita (CuFeS2) l'explotació de les quals és més rendible que la de les anteriors. Acompanyant a aquests minerals es troben altres com la bornita (Cu5FeS4), els coures grisos i els carbonats atzurita, malaquita i auricalcita que solen formar masses importants en les mines de coure per ser la forma en què usualment s'alteren els sulfurs. Un altre mineral de coure és l'atacamita.

Coure natiu

La producció del coure comença amb l'extracció del mineral. Aquesta pot realitzar-se a cel obert (l'explotació més comuna) en galeries subterrànies o in situ; aquest últim procediment, minoritari, consisteix a filtrar àcid sulfúric en la mena de coure bombant posteriorment a la superfície les solucions àcides riques en coure. El mineral extret per mètodes mecànics, òxids i sulfurs, es tritura posteriorment obtenint un polsim que conté usualment menys de l'1% de coure. Aquest haurà de ser enriquit o concentrat obtenint una pasta amb un 15% de coure, que posteriorment s'asseca. A partir d'aquest punt poden seguir-se dos mètodes.

  1. El mineral es trasllada a un tanc de lixiviat en el que es filtra àcid sulfúric diluït obtenint una dèbil solució de sulfat de coure de la qual s'obté el coure càtode per electròlisi, procediment que es denomina procediment SX/EW (Solution Extraction/Electrowinning).
  2. O bé, amb el mineral enriquit es prepara una barreja, afegint els fundents necessaris de base sílice per a sulfurs i sulfurs per a òxids, que es fon obtenint el coure blister. Aquest es refina per procediments tèrmics obtenint ànodes de coure que, al seu torn, es refinen mitjançant electròlisi, usant-los al costat de làmines mare de coure com a càtode al medi àcid. Dels fangs es recuperen a més d'or, plata i platí.
Tub de coure

Els tipus de coure usualment obtinguts són els següents:

  • Coure tenaç: amb contingut d'oxigen controlat i que es destina a aplicacions elèctriques, ja que és coure d'alta conductivitat (>100% IACS).
  • Coure desoxidat: normalment no són d'alta conductivitat pel que s'empren en aplicacions on aquesta no és important, com la caldereria.
  • Coure exempt d'oxigen: és el de major qualitat, el més car i el menys utilitzat. És d'alta conductivitat.

El coure càtode obtingut mitjançant un o un altre mètode té una puresa entre 99,9% i 99,99% i és l'emprat per a la fabricació dels diferents tipus de coure comercial:

  • Lingot fil d'aram de secció trapezoïdal per a laminació i trefilatge.
  • Placa per a laminació de xapes o bandes.
  • Blocs de secció circular per a punxonat o extrusió seguit de laminació o estirat.

Reciclatge[modifica | modifica el codi]

El coure, com l'alumini, és 100% reciclable sense cap pèrdua de la qualitat. En volum, el coure és el tercer metall més reciclat després del ferro i l'alumini. S'estima que el 80% del coure que mai s'hagi extret de les mines encara està en ús avui.[73] Segons l'informe d'estocs de metalls de l'International Resource Panel, l'estoc global per càpita de coure en ús per la societat és de 35–55 kg. Gran part d'ell es troba en els països més desenvolupats (140–300 kg per càpita) que no pas en els països menys desenvolupats (30–40 kg per càpita).

El procés de reciclatge del coure segueix més o menys els mateixos procediments que el de l'extracció, però requereix menys passos. La ferralla de coure d'alta puresa es fon en un forn i després es redueix i es converteix en productes semiacabats o en lingots; la ferralla de menor puresa es refina per galvanoplàstia en un bany d'àcid sulfúric.[74]

Aplicacions[modifica | modifica el codi]

L'aplicació per excel·lència del coure és com a material conductor (cable elèctric, telefònic, televisió,. ..), a què es destina al voltant del 45% del consum anual de coure. Altres usos són:

Biologia[modifica | modifica el codi]

Aliments rics en coure

El coure és un oligoelement essencial per a moltes formes de vida, entre elles per als humans en què, igual que el ferro (per a l'absorció del qual és necessari), contribueix a la formació de glòbuls vermells i al manteniment dels vasos sanguinis, nervis, sistema immunitari i ossos. El coure es troba en alguns enzims com la citocrom oxidasa, la lisil oxidasa i la superòxid dismutasa i com a element central de la proteïna hemocianina en artròpodes i mol·luscs, equivalent a l'hemoglobina humana, per al transport de l'oxigen.

El coure és transportat en la seva major part pel flux sanguini en una proteïna denominada ceruloplasmina; no obstant quan és absorbit en l'intestí és transportat fins al fetge unit a l'albúmina. No hi ha una quantitat diària recomanada de coure, ja que és molt rar que se'n produeixi una deficiència en la dieta, però s'estima que pot ser adequada per a adults una ingesta de 0,9 mg al dia. El coure es troba en ostres, marisc, llegums, visceres i nous entre altres, a més de l'aigua potable.

El desequilibri de coure ocasiona en l'organisme una malaltia hepàtica coneguda com a malaltia de Wilson,[75] un trastorn hereditari que provoca l'acumulació de coure al fetge i en altres òrgans podent produir hepatitis, alteracions renals i altres trastorns si no rep tractament adequat.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Magnetic susceptibility of the elements and inorganic compounds a Lide, D. R.. CRC Handbook of Chemistry and Physics. 86a ed. (en anglès). Boca Raton (Florida): CRC Press, 2005. ISBN 0-8493-0486-5. 
  2. Varios autores. Enciclopedia de Ciencia y Técnica. Tomo 4 Cobre. Salvat Editores S.A, 1984. ISBN 84-345-4490-3. 
  3. Informes sobre producció mundial de coure refinat Cochilco Chile. Consultat el 30-4-2008. (en castellà)
  4. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta EuroCopper
  5. Simbolismo químico, en Enseñanza de la Física y la Química. Grupo Heurema. Educación Secundaria. Consultado el 21-4-2008.
  6. Symbol 41a:7 (en inglés) en Symbols.com. Consultado el 21-4-2008.
  7. About the Ankh Cross, en holoweb.net. Consultado el 21-4-2008.
  8. http://www.etymonline.com/index.php?term=copper
  9. Marques, Miguel (2001), Isótopos del cobre, (en portugués) en nautilus.fis.uc.pt. [2-5-2008]
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 ANDREWS, Michael. El nacimiento de Europa. Planeta/RTVE, 1992. ISBN 84-320-5955-2.  Capítulo 3.
  11. Armengot, Joaquín et al (septiembre de 2006), Orígenes y desarrollo de la minería, en Industria y Minería, n.º 365, Departamento de Ingeniería Geológica, E. T. S. de Ingenieros de Minas de Madrid, Universidad Politécnica de Madrid, España [29-4-2008]
  12. Iceman. El hacha (anglès), Museu Arqueològic de Tirol del Sur, Italia. [29-4-2008]
  13. Lorenzi, Rosella (20-3-2002), Ötzi, the Iceman, (anglès) en laughtergenealogy.com, Discovery News [29-4-2008]
  14. University of Pennsylvania Museum of Archaeology and Anthropology (2008), The Ban Chiang Metals Project Database, (anglès) [17-5-2008]
  15. 15,0 15,1 15,2 University of Nevada. «Copper: The Red Metal» (en anglès), 20-5-1997. [Consulta: 22 d'abril de 2008].
  16. Procobre Venezuela (2007), Edad Media, en Historia del Cobre, Procobre. [17-5-2008]
  17. Sousa y Francisco, Antonio de. «700 años de artillería», 2004. Arxivat de l'original el 2004-06-07. [Consulta: 24 d'abril de 2008].
  18. Procobre Peú (2007), Edad Moderna, en Historia del cobre, Procobre
  19. Nadia Fdez de Pinedo Echevarría (2005) Minería y desarrollo empresarial en España
  20. López Valverde, Rafael (2005), Historia del electromagnetismo, Junta de Andalucía, España [17-5-2008]
  21. 21,0 21,1 Copper in the USA, en Copper.org
  22. 22,0 22,1 U.S. Geological Survey; Kelly T.D. y Matos, G.R. «Copper Statistics» (en anglès). Historical statistics for mineral and material commodities in the United States, enero 2008. [Consulta: 6 d'abril].
  23. 23,0 23,1 23,2 23,3 Codelco Chile (2006), Historia de Codelco, URL accedida el 24-5-2008.
  24. Ministerio de Minería. «Ley 16425 de 1966», 25 de gener de 1966. [Consulta: 5 d'abril de 2011].
  25. Ministerio de Minería. «Ley 16624 de 1967», 15 de maig de 1967. [Consulta: 3 d'abril de 2011].
  26. Ministerio de Minería. «Ley 17450 de 1971», 16 de juliol de 1971. [Consulta: 9 de març de 2011].
  27. La tradición de Chuquicamata en Chile, Univisión (2-10-2006). Consultado el 1-6-2008
  28. 28,0 28,1 División Codelco Norte, Codelco. Consultado el 1-6-2008.
  29. Chuquicamat 92 años, Codelco. Consultado el 1-6-2008.
  30. Codelco. «Operaciones - Chuquicamata». www.codelco.com, s/f. [Consulta: 22 de novembre de 2011].
  31. Chuquicamata celebra por última vez, La Nación (14-5-2007), Chile. Consultado el 1-6-2008.
  32. RSC.- 'Minera Escondida' paraliza sus trabajos por la huelga de casi 2.000 trabajadores que piden mejoras laborales, El Ecomonista (18-8-2006). Consultado el 1-6-2008
  33. Concluye la huelga del cobre en Chile después de 25 días, El periódico de México (1-9-2001). Consultado el 1-6-2008.
  34. Resultados Enero-Diciembre de 2007, Minera Escondida (5-2-2008). Consultado el 1-6-2008.
  35. Copper. 2007, en Mineral Commodity Summaries, Servicio Geológico de Estados Unidos.
  36. Toovey, Leia Michele. «The Top 10 Copper Producing Countries» (en anglès). copperinvestingnews.com, 17 de novembre de 2010. [Consulta: 18 d'abril de 2012].
  37. International Copper Study Group (2007), The World Copper Factbook 2007 (en inglés)
  38. 38,0 38,1 38,2 Trigg, George L.; Immergut, Edmund H. Encyclopedia of applied physics. 4: Combustion to Diamagnetism. VCH Publishers, 1 novembre 1992, p. 267–272. ISBN 9783527281268 [Consulta: 2 maig 2011]. 
  39. Smith, William F. and Hashemi, Javad. Foundations of Materials Science and Engineering. McGraw-Hill Professional, 2003, p. 223. ISBN 0072921943. 
  40. Hammond, C. R.. The Elements, in Handbook of Chemistry and Physics 81st edition. CRC press, 2004. ISBN 0849304857. 
  41. Resistance Welding Manufacturing Alliance. Resistance Welding Manual. 4a ed.. Resistance Welding Manufacturing Alliance, 2003, p. 18–12. ISBN 0-9624382-0-0. 
  42. «Galvanic Corrosion». Corrosion Doctors. [Consulta: 29 abril 2011].
  43. Chambers, William; Chambers, Robert. Chambers's Information for the People. L. 5a ed.. W. & R. Chambers, 1884, p. 312. ISBN 0665469128. 
  44. 44,0 44,1 Copper annealed, a Matweb. Consultat el 2-5-2008.
  45. «Copper.org: Education: Statue of Liberty: Reclothing the First Lady of Metals – Repair Concerns». Copper.org. [Consulta: 11 abril 2011].
  46. Rickett, B. I.; Payer, J. H.. «Composition of Copper Tarnish Products Formed in Moist Air with Trace Levels of Pollutant Gas: Hydrogen Sulfide and Sulfur Dioxide/Hydrogen Sulfide». Journal of the Electrochemical Society, 142, 11, 1995, pàg. 3723–3728. DOI: 10.1149/1.2048404.
  47. Richardson, Wayne. Handbook of copper compounds and applications. Nova York: Marcel Dekker, 1997. ISBN 9780585364490. OCLC 47009854. 
  48. Cobre, en IPNS - Glosario de la gestión integrada de los nutrientes, FAO (2007). Consultado el 27-5-2008.
  49. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta ReferenceA
  50. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta autogenerated1
  51. Cobre, en Medlineplus. Consultado el 27-5-2008.
  52. 52,0 52,1 52,2 Cobre, Agencia para Sustancias Tóxicas y el Registro de Enfermedades. Departamento de Salud y Servicios Humanos de Estados Unidos (2004). Consultado el 4-6-2008.
  53. Valores de referencia de sustancias químicas cuya presencia en el agua de bebida es significativa para la salud, en Guías para la calidad del agua potable, 3ª ed., vol. 1: Recomendaciones. OMS (2004), Ginebra. [4-6-2008]
  54. 54,0 54,1 Estándares del Reglamento Nacional para Agua Potable de los Estados Unidos, Agua Latinoamérica (2001). Consultado el 4-6-2008
  55. Laboratorio de Química Ambiental de la Universidad Nacional del Nordeste (2006) Cobre, en Comunicaciones Científicas y Tecnológicas, Congreso Nacional de Química UNSL, Argentina. [4-6-2008]
  56. Efectos del cobre sobre la salud. Lenntech [30-4-2007]
  57. Fichas internacionales de seguridad química. Cobre N°CAS 7440-50-8 [30-4-2007]
  58. Coca Cebollero, P. y Rosique Jiménez, J.. Ciencia de Materiales. Teoría - ensayos- tratamientos. Ediciones Pirámide, 2000. ISBN 84-368-0404-X. 
  59. Metal Alloy UNS Number Search Matweb (en anglès)
  60. 60,0 60,1 Mario Gandara. Plata alemanya, Biblioteca de Joyería Ybarra. Consultat el 5-4-2008
  61. Alpaca, plata alemanya i aliatges relacionats (en anglès) [7-4-2008]
  62. El coure i les seves manufactures, a Scavage
  63. P.Coca Rebollero y J. Rosique Jiménez. Ciencia de Materiales Teoría- Ensayos- Tratamientos. Ediciones Pirámide, 2000. ISBN 84-368-0404-X. 
  64. 64,0 64,1 Vial, Cristián (2002), Cobre y sus aleaciones, Escuela de Ingeniería, Universidad Católica de Chile. [5-4-2008]
  65. Copper Development Association. "Publication Number 82: Aluminium Bronze Alloys Technical Data". (anglès) [8-4-2008]
  66. Aleaciones de cobre codeleduca Chile. [4-3-2008]
  67. F. González, Adolfo et al (2004), Materiales eléctricos, Departamento de electrónica, Facultad Regional de Mendoza, Universidad Tecnológica Nacional, Argentina
  68. Brown, Lester. Plan B 2.0: Rescuing a Planet Under Stress and a Civilization in Trouble. New York: W.W. Norton, 2006, p. 109. ISBN 0393328317. 
  69. Leonard, Andrew. «Peak copper?». Salon – How the World Works, 2006-03-02. [Consulta: 2008-03-23].
  70. Schmitz, Christopher. «The Rise of Big Business in the World, Copper Industry 1870–1930». Economic History Review, 39, 3, 1986, pàg. 392–410. JSTOR: 2596347.
  71. «Copper Trends: Live Metal Spot Prices».
  72. Ackerman, R.. «A Bottom In Sight For Copper». Forbes, 02-04-2009.
  73. «International Copper Association».
  74. "Overview of Recycled Copper" ''Copper.org''. Copper.org (2010-08-25). Retrieved on 2011-11-08.
  75. "Malaltia de Wilson" Medline Plus. Enciclopedia Médica Consultat el 3-4-2008. (en castellà)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Varios autores. Enciclopedia de Ciencia y Técnica. Tomo 4 Cobre. Salvat Editores S.A, 1984. ISBN 84-345-4490-3. 
  • Andrews, Michael. El nacimiento de Europa: Capítulo 3. Planeta/RTVE, 1992. ISBN 84-320-5955-2. 
  • Coca Cebollero, P. y Rosique Jiménez, J.. Ciencia de Materiales. Teoría - ensayos- tratamientos. Ediciones Pirámide, 2000. ISBN 84-368-0404-X. 
  • William F. Smith. Fundamentos de la Ciencia e Ingeniería de Materiales. Madrid: Editorial Mc Graw Hill, 1998. ISBN 84-481-1429-9. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]