Coure

De Viquipèdia

Aquest article s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista (o més) hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Podeu ajudar i editar però, si us plau, comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal. Es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat.

Níquel - Coure - Zinc Cu Ag       Taula completa
General
Nom, símbol, nombre	Coure, Cu, 29
Sèrie química	Metall de transició
Grup, període, bloc	11 , 4 , d
Densitat, duresa Mohs	8920 kg/m3, 3,0
Aparença	Metàl·lic, rogenc
Propietats atòmiques
Pes atòmic	63,536 uma
Radi mig †	135 pm
Radi atòmic calculat	145 pm
Radi covalent	138 pm
Radi de Van der Waals	140 pm
Configuració electrònica	[Ar]3d104s1
Estats d'oxidació (òxid)	2,1 (lleument bàsic)
Estructura cristal·lina	Cúbica centrada en les cares
Propietats físiques
Estat de la matèria	Sòlid (__)
Punt de fusió	1357,6 K
Punt d'ebullició	2840 K
Entalpia de vaporització	300,3 kJ/mol
Entalpia de fusió	13,05 kJ/mol
Pressió de vapor	0,0505 Pa a 1358 K
Velocitat del so	3570 m/s a 293,15 K
Informació diversa
Electronegativitat	1,9 (Pauling)
Calor específica	380 J/(kg·K)
Conductivitat elèctrica	59,6 x 106 m-1·Ω-1
Conductivitat tèrmica	401 W/(m·K)
1r potencial d'ionització	745,5 kJ/mol
2n potencial d'ionització	1957,9 kJ/mol
3r potencial d'ionització	3555 kJ/mol
4t potencial d'ionització	5536 kJ/mol
Isòtops més estables
iso. AN Període de semidesintegració CD ED MeV PD 63Cu 69,17% Cu és estable amb 34 neutrons 64Cu Sintètic 12,7 h ε 1,675 64Ni 64Cu Sintètic 12,7 h β- 0,579 64Zn 65Cu 30,83% Cu és estable amb 36 neutrons
Valors en el SI d'unitats i en CNPT (0º C i 1 atm), excepte quan s'indica el contrari.

El coure (del llatí cuprum), de símbol Cu, és un element químic de nombre atòmic 29, i és un dels metalls més importants. Es tracta d'un metall de transició de coloració rogenca i brillantor metàl·lica que, juntament amb la plata i l'or, forma part de l'anomenat grup 11 de la taula periòdica, caracteritzat perquè són els millors conductors d'electricitat. Dúctil, mal·leable, gràcies a la seva alta conductivitat elèctrica, ductilitat i mal·leabilitat, s'ha convertit en el material més utilitzat per a fabricar cables elèctrics i altres components elèctrics i electrònics.

El coure forma part d'una quantitat molt elevada d'aliatges que generalment presenten millors propietats mecàniques, tot i que tenen una conductivitat elèctrica menor. Les més importants són conegudes amb el nom de bronzes i llautons. D'altra banda, el coure és un metall durador perquè es pot reciclar un nombre gairebé il·limitat de vegades sense que perdi les seves propietats mecàniques.

Va ser un dels primers metalls en ser utilitzat per l'ésser humà ja a la prehistòria. El coure i el seu aliatge amb l'estany, el bronze, van adquirir tanta importància que els historiadors han anomenat Edat del coure i Edat del bronze a dos períodes de l'antiguitat. Encara que el seu ús va perdre importància relativa amb el desenvolupament de la siderúrgia, el coure i els seus aliatges van seguir sent emprats per fer objectes tan diversos com monedes, campanes i canons. A partir del segle XIX, concretament a partir del 1831 any en què Faraday inventà el generador elèctric, el coure es va convertir de nou en un metall estratègic, en ser la matèria primera principal de cables i instal·lacions elèctriques.

El coure té un important paper biològic en el procés de fotosíntesi de les plantes, encara que no forma part de la composició de la clorofil·la. El coure contribueix a la formació de glòbuls vermells i al manteniment dels vasos sanguinis, nervis, sistema immunològic i ossos i per tant és un oligoelement essencial per a la vida humana.^[1]

El coure es troba en una gran quantitat d'aliments habituals de la dieta, com ostres, marisc, llegums, vísceres i nous entre altres; a més és present a l'aigua potable i, per tant, en l'organisme és molt rar que es produeixi una deficiència de coure. El desequilibri de coure ocasiona en l'organisme una malaltia hepàtica coneguda com a malaltia de Wilson.^[2]

El coure és el tercer metall més utilitzat al món, per darrere de l'acer i l'alumini. La producció mundial de coure refinat es va estimar en 15,8 Mt el 2006, amb un dèficit de 10,7% davant la demanda mundial projectada de 17,7 Mt.^[3]

Taula de continguts 1 Característiques principals 2 Aplicacions 3 Paper biològic 4 Història 5 Abundància i obtenció 6 Aliatges 6.1 Llautó (Cu-Zn) 6.2 Bronze (Cu-Sn) 6.3 Alpaca (Cu-Ni-Zn) 7 Isòtops 8 Precaucions 9 Referències 10 Enllaços externs

[edita] Característiques principals

El coure és un metall de transició rogenc, que presenta una conductivitat elèctrica i tèrmica molt alta, només superada per la de la plata. És possible que el coure hagi estat el metall més antic a haver-se emprat, ja que s'han trobat objectes de coure del 8700 a. de C. A més de poder-se trobar en distints minerals, es pot trobar lliure, en forma metàl·lica, en alguns llocs.

En la majoria dels seus compostos presenta estats d'oxidació baixos; el més comú és el +2, encara que també n'hi ha alguns amb estat d'oxidació +1.

La conductivitat elèctrica del coure mereix especial menció, per ser l'adoptada per la Comissió Electrotècnica Internacional en 1913 com a base de la norma IACS.

Exposat a l'aire, el color roig salmó inicial varia a roig violeta per la formació d'òxid cuprós (Cu₂O), per a ennegrir-se posteriorment durant la formació d'òxid cúpric (CuO). Exposat llargament a l'aire humit forma una capa adherent i impermeable de carbonat bàsic de color verd, característic de les seves sals, denominada «verdet» («pàtina» en el cas del bronze) que és verinós. Quan s'empraven cassoles de coure per a la cocció d'aliments, eren relativament freqüents les intoxicacions. El motiu és que, si els aliments es deixen refredar en la mateixa cassola, l'acció dels àcids presents en el menjar van oxidant les parets dels recipients de coure, i formen òxids que contaminen els aliments.

Els halògens ataquen amb facilitat el coure, especialment en presència d'humitat; en sec, el clor i el brom no reaccionen amb el coure, mentre que el fluor només l'ataca a temperatures superiors a 500 °C. Els oxiàcids ataquen el coure; per això s'hi empren com a decapants (àcid sulfúric) i abrillantadors, (àcid nítric). Amb el sofre forma un sulfur (CuS) de color blanc.

Entre les seves propietats mecàniques destaca la seva excepcional capacitat de deformació i ductilitat. En general, les seves propietats milloren amb les baixes temperatures, fet pel qual s'utilitza en aplicacions criogèniques.

[edita] Aplicacions

L'aplicació per excel·lència del coure és com a material conductor (cable elèctric, telefònic, televisió,. ..), a què es destina al voltant del 45% del consum anual de coure. Altres usos són:

• Tubs de condensadors i llanterneria.
• Electroimants.
• Motors elèctrics.
• Interruptors i relés, tubs de buit, magnetró de forns microones.
• S'estén a l'us del coure en circuits integrats en substitució de l'alumini, de menor conductivitat.
• Encunyació de moneda (aliat amb níquel), escultura (estàtua de la Llibertat), construcció de campanes i altres usos ornamentals en aliatges amb zinc (llautó), estany (bronzes) i plata (en joieria).
• Lents de cristall de coure emprades en radiologia per a la detecció de tumors.
• El sulfat de coure (II) (CuSO₄) és el compost de coure de major importància industrial i s'empra com a plaguicida en agricultura (per ensulfatar), en la purificació de l' aigua i com a conservant de la fusta.

[edita] Paper biològic

El coure és un oligoelement essencial per a moltes formes de vida, entre elles per als humans en què, igual que el ferro (per a l'absorció del qual és necessari), contribueix a la formació de glòbuls vermells i al manteniment dels vasos sanguinis, nervis, sistema immunitari i ossos. El coure es troba en alguns enzims com la citocrom c oxidasa, la lisil oxidasa i la superòxid dismutasa i com a element central de la proteïna hemocianina en artròpodes i mol·luscs, equivalent a la hemoglobina humana, per al transport de l'oxigen.

El coure és transportat en la seva major part pel fluix sanguini en una proteïna denominada ceruloplasmina; no obstant quan és absorbit en l'intestí és transportat fins al fetge unit a l'albúmina. No hi ha una quantitat diària recomanada de coure, ja que és molt rar que se'n produeixi una deficiència en la dieta, però s'estima que pot ser adequada per a adults una ingesta de 0,9 mg al dia. El coure es troba en ostres, marisc, llegums, visceres i nous entre altres, a més de l'aigua potable.

La malaltia de Wilson és un trastorn hereditari que provoca l'acumulació de coure al fetge i en altres òrgans podent produir hepatitis, alteracions renals i altres trastorns si no rep tractament adequat.

[edita] Història

El coure natiu, el primer metall usat per l'home, era conegut per algunes de les civilitzacions més antigues de què es té notícia i ha estat utilitzat des d'almenys fa 10.000 anys (en el que actualment és el nord de Iraq es va trobar un penjoll datat cap a 8700 aC); encara que el descobriment accidental del metall ben va poder produir-se diversos mil·lennis abans. A l'any 5000 aC ja es realitzava la fusió i refinat del coure a partir d'òxids com la malaquita i azurita; per contra, els primers signes d'utilització de l'or no s'albiren fins al 4000 aC. S'han recuperat monedes, armes i utensilis domèstics sumeris de coure i bronze del 3000 aC, així com egipcis de la mateixa època, fins i tot canonades de coure. Els egipcis també van descobrir que al afegir petites quantitats d'estany facilitava la fusió del metall i van perfeccionar els mètodes d'obtenció del bronze; en observar a més la perdurabilitat del material van representar el coure amb l'Ankh, símbol de la vida eterna.

A l'antiga Xina es coneix l'us del coure des d'almenys 2000 anys abans de la nostra era i cap a 1200 aC ja es fabricaven bronzes d'excel·lent qualitat posant de manifest un domini de la metal·lúrgia del coure sense comparació a occident. A Europa l'home de gel trobat al Tirol italià al 1991 les restes del qual tenen una antiguitat de 5300 anys, estava acompanyat d'un destral de coure d'una puresa del 99,7% i els elevats índexs d'arsènic trobats en el seu cabell, porta a suposar que ell mateix va fondre el metall per a fabricar l'eina.

Els fenicis van importar el coure a l'Grècia, els grecs no van tardar a explotar les mines del seu territori com testifiquen els noms de ciutats com a Aceró, Calcis i Calcitis (de χαλκος, bronze). Encara que va ser Xipre, a mig camí entre Grècia i Egipte, per molt de temps el país del coure per excel·lència. Fins al punt que els romans van anomenar al metall aes cyprium o simplement cyprium i cuprum d'on prové el seu nom. Però no sols el nom prové d'aquella illa ja que per la mateixa raó el coure es va representar amb el mateix signe que Venus (l'Afrodita grega) doncs Xipre estava consagrada a la deessa de la bellesa i els miralls es fabricaven d'aquest metall. El símbol, mirall de Venus, modificació de l'Ankh egipci, va ser posteriorment adoptat per Carl Linné per a simbolitzar el gènere femení (♀).

L'ús del bronze va predominar de tal manera durant un període de la història de la humanitat que va acabar denominant-se l'Era del Bronze a la que transcorre entre el predomini de la pedra i la popularització del ferro; la transició entre el període neolític (final de la Edat de Pedra) i l'edat del bronze es denomina període calcolític (del grec Chalcos), límit que marca el pas de la Protohistòria a la Història.

[edita] Abundància i obtenció

Si bé és un metall menys abundant en l'escorça terrestre que altres (0,12% del més abundant, l'alumini) és de fàcil obtenció encara que aquesta sigui laboriosa, donada la pobresa dels minerals en coure. Es considera econòmicament viable un mineral amb continguts superiors al 0,5% de coure i molt rendible a partir del 2,5%.

El coure nadiu sol acompanyar als seus minerals en bosses que afloren a la superfície i que s'exploten en mines a cel obert. Encara que no sol tenir molta importància com a mena, s'han trobat exemplars notables i fins i tot penyals de coure de 400 tones a Michigan. Generalment a la capa superior es troben els minerals oxidats (cuprita), al costat de coure natiu en petites quantitats el que explica la seva elaboració mil·lenària ja que el metall podia extraure's fàcilment en forns de fossa. A continuació, per sota del nivell freàtic, es troben les pirites (sulfurs) primàries calcosina (S₂Cu) i covellina (SCu) i finalment les secundàries calcopirita (S₂FeCu) l'explotació de les quals és més rendible que la de les anteriors. Acompanyant a aquests minerals es troben altres com la bornita (Cu₅fes₄), els coures grisos i els carbonats azurita, malaquita i auricalcita que solen formar masses importants en les mines de coure per ser la forma en què usualment s'alteren els sulfurs.

Altres mineral de coure són l'Atacamita i la Covel·lita.

Els recursos mundials de coure s'estimen que ascendeixen a 1600 milions de tones en l'escorça terrestre i a 700 milions en el llit marí. Les reserves demostrades, segons dades de l'agència nord-americana de prospeccions geològiques (US Geological Survey) a 940 milions de tones, estant quasi el 40% d'elles a Xile, el principal productor miner de coure mundial amb prop de 5 milions de tones anuals (aproximadament el 36% de la producció mundial); Chuquicamata (Xile), és la més gran mina de coure a cel obert .

La producció del coure comença amb l'extracció del mineral. Aquesta pot realitzar-se a cel obert (l'explotació més comuna) en galeries subterrànies o in situ; aquest últim procediment, minoritari, consisteix a filtrar àcid sulfúric en la mena de coure bombant posteriorment a la superfície les solucions àcides riques en coure. El mineral extret per mètodes mecànics, òxids i sulfurs, es tritura posteriorment obtenint un polsim que conté usualment menys de l'1% de coure. Aquest haurà de ser enriquit o concentrat obtenint una pasta amb un 15% de coure, que posteriorment s'asseca. A partir d'aquest punt poden seguir-se dos mètodes.

1. El mineral es trasllada a un tanc de lixiviat en el que es filtra àcid sulfúric diluït obtenint una dèbil solució de sulfat de coure de la qual s'obté el coure càtode per electròlisi, procediment que es denomina procediment SX/EW (Solution Extraction/Electrowinning).
2. O bé, amb el mineral enriquit es prepara una barreja, afegint els fundents necessaris de base sílice per a sulfurs i sulfurs per a òxids, que es fon obtenint el coure blister. Aquest es refina per procediments tèrmics obtenint ànodes de coure que, al seu torn, es refinen mitjançant electròlisi, usant-los al costat de làmines mare de coure com a càtode al medi àcid. Dels fangs es recuperen a més d'or, plata i platí.

Els tipus de coure usualment obtinguts són els següents:

• Coure tenaç: amb contingut d'oxigen controlat i que es destina a aplicacions elèctriques ja que és coure d'alta conductivitat (>100% IACS).
• Coure desoxidat: normalment no són d'alta conductivitat pel que s'empren en aplicacions on aquesta no és important, com la caldereria.
• Coure exempt d'oxigen: és el de major qualitat, el més car i el menys utilitzat. És d'alta conductivitat.

El coure càtode obtingut mitjançant un o un altre mètode té una puresa entre 99,9% i 99,99% i és l'emprat per a la fabricació dels diferents tipus de coure comercial:

• Lingot fil d'aram de secció trapezoïdal per a laminació i trefilatge.
• Placa per a laminació de xapes o bandes.
• Blocs de secció circular per a punxonat o extrusió seguit de laminació o estirat.

[edita] Aliatges

Els coures dèbilment aliats són aquells que contenen un percentatge inferior al 3% d'algun element afegit per a millorar alguna de les característiques del coure, com la maquinabilitat (facilitat de mecanitzat), resistència mecànica o resistència en calent, conservant l'alta conductibilitat tèrmica i elèctrica del coure. Els elements utilitzats són estany, cadmi, ferro, tel·luri, zirconi, crom i beril·li. Altres aliatges de coure importants són el llautons (zinc), bronze (estany), cuproaluminis (alumini), Cuproníquels (níquel), cuprosilicis (silici) i alpaques (níquel-zinc).

Des del punt de vista físic, el coure pur té un límit d'elasticitat baix (33 MPa) i una duresa escassa (3 en l'escala de Mohs o 50 en l'escala de Vickers).^[4] En canvi, unit en un aliatge amb altres elements adquireix característiques mecàniques molt superiors, encara que disminueix la seva conductivitat. Existeix una àmplia varietat d'aliatges de coure, i de les composicions depenen les característiques tècniques que s'obtenen, per la qual cosa s'utilitzen en multitud d'objectes amb aplicacions tècniques molt diverses. El coure fa un aliatge principalment amb els següents elements: Zn, Sn, Al, Ni, Be, Si, Cd, Cr, i altres en menor quantitat.

Segons els fins als quals es destinen a la indústria, es classifiquen en aliatges per forja i en aliatges per moldeig. Per identificar-tenen les següents nomenclatures generals segons la norma ISO 1190-1:1982 o el seu equivalent UNE 37102:1984.^[5] Ambdues normes utilitzen el sistema UNS (de l'anglès Unified Numbering System).^[6]

[edita] Llautó (Cu-Zn)

El llautó és una aliatge de coure, zinc (Zn) i, en menor proporció, altres metalls. S'obté mitjançant la fusió dels seus components en un gresol o mitjançant la fusió i reducció de menes sulfuroses en un forn de reverbera o de cubilots. En els llautons industrials, el percentatge de Zn es manté sempre inferior a 50%. La seva composició influeix en les característiques mecàniques, la fusibilitat i la capacitat de conformació per fosa, forja i mecanitzat. En fred, els lingots obtinguts es deformen plàsticament produint làmines, varetes o es tallen en tires susceptibles d'estirar per fabricar filferros. La seva densitat depèn de la seva composició i generalment oscil la entre 8,4 g/cm3 i 8,7 g/cm3.

Les característiques dels llautons depenen de la proporció d'elements que intervinguin en l'aliatge de tal manera que alguns tipus de llautó són mal·leables només en fred, altres exclusivament en calent, i alguns no ho són a cap temperatura. Tots els tipus de llautons es tornen trencadisses quan s'escalfen a una temperatura propera al punt de fusió.

El llautó és més dur que el coure, però fàcil de mecanitzar, gravar i fondre. És resistent a l'oxidació, a les condicions salines i és mal·leable, per la qual cosa pot laminat en planxes fines. La seva mal·leabilitat varia la temperatura i amb la presència, fins i tot en quantitats mínimes, d'altres metalls en la seva composició.

Un petit aportació de plom en la composició del llautó millora la maquinista perquè facilita la fragmentació de les encenalls en el mecanitzat. El plom també té un efecte lubricant pel seu baix punt de fusió, el que permet alentir el desgast de l'eina de tall.

El llautó admet pocs tractaments tèrmics i únicament es realitzen recuit d'homogeneïtzació i recristalització. El llautó té un color groc brillant, amb semblant al or, característica que és aprofitada en joieria, especialment en bijuteria, i en el galvanitzat d'elements decoratius. Les aplicacions dels llautons abasten altres camps molt diversos, com armament, caldereria, soldadura, fabricació de filferros, tubs de condensadors i terminals elèctrics. Com no és atacat per l'aigua salada, s'usa també en les construccions de vaixells i en equips pesquers i marins.

El llautó no produeix espurnes per impacte mecànic, una propietat atípica en les aliatges. Aquesta característica converteix el llautó en un material important en la fabricació d'envasos per a la manipulació de compostos inflamables, raspalls de neteja de metalls i en parallamps.

[edita] Bronze (Cu-Sn)

Les aliatges en la composició predominen el coure i l'estany (Sn) es coneixen amb el nom de bronze i són conegudes des de l'antiguitat. Hi ha molts tipus de bronzes que contenen a més altres elements com alumini, beril li, crom o silici. El percentatge d'estany en aquestes aliatges està comprès entre el 2 i el 22%. Són de color groguenc i les peces foses de bronze són de millor qualitat que les de llautó, però són més difícils de mecanitzar i més cares.

La tecnologia metal·lúrgica de la fabricació de bronze és una de les fites més importants de la història de la humanitat ja que va donar origen a l'anomenada Edat de Bronze. El bronze va ser la primera aliatge fabricada voluntàriament per l'ésser humà: es realitzava barrejant el mineral de coure (calcopirita, malaquita, etc.) I el d'estany (casiterita) en un forn alimentat amb carbó vegetal. L'anhídrid carbònic resultant de la combustió del carbó, reduïa els minerals de coure i estany a metalls. El coure i l'estany que es fonen, formaven un aliatge amb un en pes d'estany que oscil·lava entre un 5% i un 10%.

El bronze s'empra especialment en aliatges conductores de la calor, en bateries elèctriques i en la fabricació de vàlvules, canonades i unions de fontaneria. Algunes aliatges de bronze s'usen en unions lliscants, com coixinets i descansos, discs de fricció; i altres aplicacions on es requereix alta resistència a la corrosió com rodet de turbines o vàlvules de bombes, entre altres elements de màquines. En algunes aplicacions elèctriques és utilitzat en ressorts.

[edita] Alpaca (Cu-Ni-Zn)

Les alpaques o plates alemanyes són aliatges de coure, níquel (Ni) i zinc (Zn). en una proporció de 50-70% de coure, 13-25% de níquel, i del 13-25% de zinc.^[7] Les seves propietats varien de forma contínua en funció de la proporció d'aquests elements en la seva composició, passant de màxims de duresa a mínims de conductivitat Aquestes aliatges tenen la propietat de rebutjar els organismes marins (antifouling). Si a aquestes aliatges de coure-níquel-zinc, se'ls afegeixen petites quantitats d'alumini o ferro, constitueixen aliatges que es caracteritzen per la seva resistència a la corrosió marina, per la qual cosa s'utilitzen àmpliament en la construcció naval, principalment en els condensadors i canonades, així com en la fabricació de monedes i de resistències elèctriques.^[8]

Les aliatges d'alpaca tenen una bona resistència a la corrosió i bones qualitats mecàniques. La seva aplicació s'abasta materials de telecomunicacions, instruments i accessoris de fontaneria i electricitat, com aixetes, abraçadores, molls, connectors. També s'utilitza en la construcció i ferreteria, per a elements decoratius i en les indústries químiques i alimentàries, a més de materials de vaixelles i orfebreria.^[9]

El monel és un aliatge que s'obté directament dels minerals canadencs, i té una composició de Cu = 28.-30.%, Ni = 66-67%, Fe = 3-3,5%. Aquest material té una gran resistència als agents corrosius ia les altes temperatures.^[10]

El platinoide és un metall blanc compost de 60% de coure, 14% de níquel, 24% de zinc i de 1.-2.% de tungstè.^[7]

[edita] Isòtops

A la natura, es troben dos isòtops estables del coure, Cu-63 i Cu-65, essent el més lleuger el més abundant (69,17%). S'han caracteritzat a més, 25 isòtops radioactius del coure, dels quals els més estables són el Cu-67, Cu-64 i Cu-61 amb vides mitjanes de 61,83 hores, 12,7 hores i 3,333 hores respectivament. Els altres radioisòtops, amb masses atòmiques des de 54,966 uma (Cu-55) a 78,955 uma (Cu-79), tenen vides mitges inferiors a 23,7 minuts i la majoria no arriben els 30 segons. El coure té a més dos estats metaestables.

Els isòtops més lleugers que el Cu-63 estable es desintegren principalment per captura electrònica originant isòtops de níquel, mentre que els més pesats que l'isòtop Cu-65 estable es desintegren per emissió beta donant lloc a isòtops de zinc. L'isòtop Cu-64 es desintegra seguint els dos modes, per captura electrònica el 69% i desintegració beta el 31% restant.

[edita] Precaucions

Abocabment de coure i altres metalls. Tots els compostos de coure haurien de tractar-se com si fossin tòxics, una quantitat de 30 g de sulfat de coure és potencialment letal en humans.

El metall en pols és combustible i sensibilitzant, i la inhalació pot provocar tos, mal de cap, marejos i dolor de gola, per la qual cosa es recomana l'us de guants i ulleres, per a evitar l'exposició laboral. Els valors límit ambientals són de 0,2 mg/m³ per als fums i 1 mg/m³ per al pols i les boires. Reacciona amb oxidants forts tals com clorats, bromats i iodats, originant perill d'explosió.

L'aigua amb continguts superiors a 1 mg/l pot embrutar amb coure les robes i objectes rentats amb ella i continguts per damunt de 5 mg/l l'acoloreixen i li donen un sabor desagradable. La Organització Mundial de la Salut en la Guia per a la qualitat de l'aigua potable recomana un nivell màxim de 2 mg/l, el mateix valor adoptat en la Unió Europea com a valor límit, mentre que als Estats Units l'Agència de Protecció Ambiental ha establert un límit d'1,3 mg/l. Les activitats mineres poden provocar la contaminació de rius i aigües subterrànies amb coure i altres metalls tant durant la seva explotació com una vegada abandonada. L'abocament mostrat en la foto prové d'una mina abandonada a Idaho (EUA). El color turquesa de l'aigua i les roques es deu a la presència i precipitat del coure.

[edita] Referències

[edita] Enllaços externs

Més informació de Wikimedia:
	Commons
	[{{localurl:Commons:Category:{{{commonscat}}}|uselang=ca}} Commons]
	Viccionari
	[[q:{{{q}}}|Viquidites]]
	[{{localurl:Wikispecies:{{{species}}}|uselang=ca}} Viquiespècies].
	[[b:{{{b}}}|Viquillibres]]
	[[n:{{{n}}}|Viquinotícies]]
	[[:{{{w}}}:|Viquipèdies]]
	[[s:{{{s}}}|Viquitexts]]
	[[:en:v:{{{v}}}|Viquiversitat]]

• Informació sobre el coure al web de la Universitat de Barcelona (català)
• Informació sobre el coure a l'XTEC (català)
• Los Alamos National Laboratory - Coure (anglès)
• WebElements.com - Coure (anglès)
• EnvironmentalChemistry.com - Coure (anglès)
• Síndrome tòxic del Coure (anglès)
• La pàgina del coure (anglès)
• Preu actual del coure (anglès)