Fesol
 |
||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 Planta amb tavelles inmadures
|
||||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||||
| Phaseolus vulgaris L. |
||||||||||||||||||
La mongeta o fesol (de nom científic Phaseolus vulgaris) és la llavor o tavella (també bajoca) de la mongetera (també bajoquera o fesolera), planta conreada de la família de les Fabaceae o lleguminoses.
És d'origen americà i té molta variabilitat en formes colors i mides. Pertany al gènere "Phaseolus" com altres espècies conreades entre elles la Phaseolus lunatus anomenada "mongeta de Lima" i a la qual pertany el garrofó ingredient típic de les paelles valencianes. De l'espècie Phaseolus coccineus és el "Fesol Fava de Sóller" o mongeta vermella.
Les mongeteres poden ser enfiladisses o de mata baixa segons la varietat. És una planta anual de fulles simples de color verd fosc i flors blanques. Es conrea en l'època càlida de l'any i és de ràpid creixement. Es fa en regadiu o secans frescs. També es fan en hivernacle per collir a l'hivern.
Segons la FAO la superfície mundial de mongeteres és d'unes 27 milions d'hectàrees i és la principal font de proteïna d'alguns països d'Amèrica Central.
Les mongetes s'utilitzen sobretot per a l'alimentació. En els països desenvolupats disminueix molt el consum de les mongetes malgrat que són molt nutritives amb més d'un 20% de proteïna i menys del 2% de greixos.
Taula de continguts |
Origen i difusió de les mongetes [modifica]
1 - centre mesoamericà
2 - centre andí
La domesticació de la mongeta comuna començaria en dos pols o centres diferenciats, d'una part a Amèrica Central (la varietat vulgaris) i d'una altra banda a la regió andina d'Amèrica del Sud (varietat aborigineus). Aquestes dues varietats es distingeixen principalment en la mida dels grans, que és major en la varietat andina.[1]
La seva primera aparició en llocs arqueològics data dels anys 7000 aC. a Perú, 4000 aC a Tamaulipas (nord-est de Mèxic) i de 3000 aC a Tehuacan (sud-est de Mèxic).[2]
El centre mesoamèricà, o de Amèrica Central, és una zona on gairebé la totalitat d'espècies de mongeta s'han trobat en estat salvatge, i sembla el centre principal de difusió de la mongeta on s'hauria format el complex mongeta-blat de moro-carabassa (conegudes com "les tres germanes" dels pobles amerindis). Sembla que aquestes plantes s'haurien posteriorment difós cap el nord.
A Europa, la mongeta no va ser coneguda fins que Cristòfol Colom les va veure per primer cop a Nuevitas (Cuba), ja en el seu primer viatge a Amèrica en octubre de 1492.[1] Després d'ell, altres exploradors les trobarien a diversos punts d'Amèrica del Nord i del Sud. Sembla que va ser el papa Climent el que va introduir les llavors de les mongetes a alguns països d'Europa, com per exemple a França, on la va introduir com a regal pel casament del rei Enric III amb Caterina de Mèdici, l'any 1533.[3] El domini del seu cultiu i l'adaptació de la planta a les terres europees, però, encara van trigar prop d'un segle a fer-se efectius. D'altra banda, els navegants i comerciants portuguesos van començar a portar les mongetes a Àfrica i Àsia.
La mongeta va tenir ràpidament èxit en alguns indrets d'Europa, on es va diversificar en moltes varietats locals, i de vegades van arribar a substituir parcial o totalment, per a alguns plats concrets o més en general, algunes altres llegums, com ara faves, cigrons o llenties. També es va implantat bé a l'est d'Àfrica, en especial a la zona dels Grans Llacs (Kenia, Uganda, Tanzània), on les condicions ecològiques són properes a les de les muntanyes andines. Aquesta zona ha esdevingut també un centre de diversificació de la planta i el llegum ha esdevingut un aliment base per a les poblacions rurals que hi habiten. En canvi, a l'Àsia tropical, la mongeta no ha arribat a imposar-se front a d'altres llegums com la mongeta xinesa (Vigna radiata) o la egípcia (Dolichos lablab).
-
Flors de mongetera del cultivar "Contender" (varietat nana)
-
Flors de fesol de la varietat Buenos Aires o Perona (varietat d'emparrar)
-
Diversitat de fesols secs
-
Mongetera amb tavelles o bajoques
-
Mongetera d'emparrar cultivar Perfecció a Castelltallat
Gastronomia [modifica]
De les mongeteres es pot menjar el gra sec (mongeta seca o fesol) o les tavelles (bajoques) verdes anomenades mongeta verda o mongeta tendra a Catalunya, bajoques o bajoquetes al País Valencià. Fesols és el nom que reben a Menorca els pèsols.
En gastronomia, la mongeta seca o fesol és l'ingredient principal de l'arròs amb fesols i naps valencià. De Catalunya n'és típica la varietat "del ganxet" blanca, grossa i de forma molt ronyonada, i també les "mongetes de Santa Pau". Es mengen sovint passades per la paella, amb una mica de cansalada, com acompanyament, sent emblemàtica la botifarra amb mongetes, o bé guisades, amb un sofregit i embotits o carns. Solen haver-ne, també, a l'escudella. Les mongetes seques trinxades s'utilitzen també en forma de puré o per a fer mandonguilles i hamburgueses vegetarianes. Les mongetes són d'origen americà i van tardar més d'un segle, des del contacte amb aquest continent, a implantar-se als Països Catalans, però van agradar i fins i tot es van crear variants o van substituir, parcialment o total, altres llegums (sobretot cigrons o faves) en alguns plats. Al començament, com tots els llegums, es tendien a considerar un aliment humil, però actualment es valora molt la seva composició nutritiva.
Els plats guisats a base de mongetes són bastant comuns a Europa, trobem, per exemple, les baked beans britàniques, que es poden menjar a l'esmorzar, la fabada asturiana, el caçolet occità, etc. A alguns països de Sudamèrica es mengen sovint de color rogenc o fosc, és el cas, per exemple, de les que trobem a la feijoada típica a Brasil. Però també es poden menjar d'altres maneres, a Portugal, per exemple, amb elles es fan uns pastissets dolços anomenats pastel de feijão. En general, a Mèxic i Amèrica central i del sud, les mongetes seques són un aliment essencial que s'utilitza en molts plats i preparacions habituals a la seva dieta.
La mongeta tendra o bajoca es menja als Països Catalans sobretot com a verdura, sent una de les més habituals. Sovint es preparen bullides o al vapor, s'amaneixen i es mengen calentes, com a primer plat. Moltes vegades s'acompanyen de patata i potser que també d'altres verdures, com la ceba o la pastanaga. Una jardinera de verdures és una barreja d'aquestes verdures i alguna més, per exemple, pèsols. L'aigua on es bullen les mongetes es fa servir de vegades per a guisats, sopes o arrossos, en comptes d'aigua neta. També són molt habituals als arrossos i paelles. Les mongetes tendres poden formar part de plats una mica menys senzills, amb altres ingredients, com la truita paisana, l'ensalada russa, etc. En distingim dos tipus, la mongeta verda plana i la rodona.
En d'altres països es poden menjar d'altres maneres. Per exemple, a França el més habitual és menjar-les fredes, bullides o en conserva, en amanides -de plat únic, amb enciam, alguna proteïna, etc.- o com a acompanyament de l'ànec o, de vegades, altres carns. A Portugal, calentes, també es mengen sovint com a acompanyament o com a un dels dos acompanyaments, que són sovint un de verdura cuita i un altre d'amanida.
Referències [modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Histoires de légumes, pàg. 376, de Michel Pitrat i Claude Foury coord., INRA éditions, (francès)
- ↑ J.R. Harlan, Les plantes cultivées et l'homme, ACCT/CILF/PUF,1987, p. 279 (francès)
- ↑ Le haricot, de Jérôme Goust, a L'encyclopédie du potager, Ed. Actes Sud, Arles, any 2003, ISBN 2-7427-4615-3 (francès)
Enllaços externs [modifica]
- Fesol de Santa Pau a la gastroteca.cat
