Soia

De Viquipèdia

Tingueu paciència. Aquesta pàgina està sent editada com a part d'un projecte universitari del Grup d'Innovació Consolidat GIBAF de la Universitat de Barcelona amb estudiants de l'assignatura Botànica Farmacèutica en el curs acadèmic 2008-09, i té com a tema central les Plantes Medicinals. El professor responsable i tutor garanteix que finalitzada l'experiència amb els estudiants, es revisarà tot el que calgui per tal que la qualitat final sigui l'exigible i les polítiques i els estàndards siguin complerts, moment en què s'enretirarà la plantilla.

Soja
Estat de conservació
Risc mínim
Classificació científica
Regne: Plantae Fílum: Magnoliophyta Classe: Magnoliopsida Ordre: Fabales Família: Fabaceae Subfamília: Faboideae Gènere: Glycine Subgènere: Soja Espècie: G. max
Nom binomial
Glycine max (L.) Merr.[1]
Sinònims
Dolichos soja L.[1] Glycine gracilis Skvortsov[1] Glycine hispida (Moench) Maxim.[1] Glycine hispida var. brunnea Skvortsov[1] Glycine hispida var. lutea Skvortsov[1] Glycine soja (L.) Merr.[1] Phaseolus max L. (basiònim)[1] Soja hispida Moench[1] Soja max (L.) Piper[1]

La soja o soia (Glycine max (L.) Merr. o Glycine soja Sieb. & Zucc.) és una planta herbàcia de la família de les fabàcies d'origen asiàtic present a Xina, Japó, Corea i Taiwan. Actualment es cultiva en gran quantitat a tota Àsia, Estats Units i a l'oest d'Àfrica. Als Països Catalans la soja és present a les Illes Balears. Aquesta planta sol créixer en horts i camps de cultiu, tot i que algunes plantes silvestres poden créixer en prats i estepes.

Taula de continguts 1 Etimologia 2 Descripció morfològica 3 Farmacologia 3.1 Composició química 3.2 Accions farmacològiques 3.3 Usos medicinals 3.4 Toxicitat 3.5 Contraindicacions 4 Derivats de la soia 5 Història 6 Observacions 7 Galeria d'imatges 8 Bibliografia 9 Enllaços externs 10 Notes i referències

[edita] Etimologia

El nom que s'ha donat a la soja prové del vocable antic usat pels xinesos: sou, tal i com la denominaven antigament.

[edita] Descripció morfològica

És planta herbàcia anual, el seu cicle vegetatiu oscil·la de tres a set mesos; se sembra al novembre, desembre i gener, i la seva època de floració és al juliol i agost.

És una herba força alta que acostuma a superar el metre d'alçada. Les fulles, la tija i els fruits són pubescents, el color dels pèls és variable, de rosa a marró grisós.

Té rel axonomorfa, la rel principal pot arribar fins a un metre de profunditat, encara que normalment no sobrepassa els 40-50 cm. Tant a la rel principal com a les secundàries hi ha nòduls on s'estableix una relació de simbiosi entre la planta i alguns bacteris (gènere Rhizobium o Bradyrhizobium), tal com ho fan totes les plantes de la família a la qual pertany la soja. Aquesta simbiosi permet la capacitat de fixació de nitrogen pròpia de la família de les fabàcies.

La tija és herbàcia, erecte, rígida, sol ser ramificada i d'altures variables segons les varietats i condicions de cultiu. Les fulles són alternes, compostes trifoliades amb folíols ovalats i pecíols curts, les fulles basals acostumen a ser simples. Aquestes són de color verd característic que es torna groc quan la planta madura, quedant finalment sense fulles.

La soja té inflorescències racemoses en forma de raïm (2-4 flors roses) que neixen a l'axil·la de les fulles. Les flors són hermafrodites, pentàmeres i zigomorfes, de color blanc, rosa o púrpura, i de 5 a 7 mm. La corol·la està formada per 5 pètals lliures que formen una estructura molt constant i característica. El pètal superior, l'estàndard, neix externament als altres pètals, ales i carena, de manera que els embolcalla, fenomen que s'anomena prefloració descendent. El calze està format per 5 sèpals soldats. L’androceu consta de 10 estams, 9 estan soldats i 1 lliure; el gineceu està format per un únic ovari súper, monocarpel·lar, que conté nombrosos primordis seminals.

La soja és una lleguminosa i com a tal el seu fruit és una llegum de fins a 7cm de longitud amb 4-5 llavors en el seu interior. Segons la varietat, les llavors poden ser de diferents colors: grogues, verdes o negres. Algunes varietats presenten una taca negra que correspon a l'hil. Aquestes llavors generalment són esfèriques semblants a un pèsol.

La part que s'utilitza medicinalment és la llavor.

Aquesta planta té importants aplicacions en el camp de la dietètica com a substitució de molts productes i derivats càrnics.

[edita] Farmacologia

... AVÍS MÈDIC

[edita] Composició química

• Proteïnes: 35 a 50%
• Lípids: 15 a 20%
• Lecitina: 2,5 a 3%
• Hidrats de Carboni: 15 a 25%
• Minerals: 4 a 6%

Els principals components de la soja són:

• Isoflavones (fitoestrògens): dadzeïna, genisteïna. Són fenols heterocíclics amb una fórmula estructural similar a la de l'estradiol. ^[2]

• Proteïnes: principalment glicina i caseïna.
• Hidrats de carboni: holòsids, pentosans i galactògens.
• Altres: lípids, fosfolípids, esterols (sitosterol, estigmasterol), pigments carotenoides i antocians, enzims (amilasa, proteasa, ureasa), vitamines (B, D, E), saponòsids esteroidals, inositol-hexafosfat (IP6), fibra (als brots especialment), etc.

[edita] Accions farmacològiques

• Activitat hormonal:

Els fitoestrògens de la soja tenen afinitat pels mateixos receptors que els estrògens de tipus II o B, d'aquesta manera tenen una activitat competitiva i reversible tot i no tenir una estructura químicament esteroïdal. Presenten una acció estrogènica suau. Pel que fa al cicle menstrual, les isoflavones incrementen la duració de la fase folicular, al mateix temps que retrassen el pic de progesterona. I en l'etapa menopàusica atenuen els símptomes associats i disminueixen els fogots.

• Antitumoral:

S'ha vist que durant el període fèrtil de la dona un dels factors de risc per desenvolupar càncer d'ovari, de mama o d'endometri, d'origen hormonal és la sobreexposició als estrògens humans. Els fitoestrògens de la soja gràcies a la semblança de forma i estructura als estrògens humans poden acoblar-se als receptors d'estrògens de les cèl·lules mamàries, de l'ovari o de l'endometri evitant la sobrestimulació d'aquestes cèl·lules i reduint així els risc a que s'iniciï una divisió descontrolada i es creï un tumor.

• Antihipercolesterolèmic:

Les isoflavones de la soja disminueixen LDL-colesterol i potencien HDL-colesterol en casos d'hipercolesterolèmia en dones menopàusiques i en homes. De la mateixa manera, la lecitina de soja afavoreix el transport de colesterol sanguini i el seu metabolisme, així es redueix el risc d'acumulació de colesterol a les parets de les artèries i es poden prevenir trastorns cardiovasculars. El consum de lecitina té efectes positius sobre les membranes cel·lulars, concretament al cervell, cor, ronyons, medul·la òssia i fetge.

• Activitat metabòlica:

La genisteïna s'usa per tractar l’osteoporosi, fenomen que sovint es dóna durant la menopausa, ja té la funció de disminuir la pèrdua mineral òssia. De fet, augmenta l'activitat osteoblàstica i redueix l'activitat osteoclàstica.

[edita] Usos medicinals

• Tractament del dèficit de proteïnes que pot ser causada per una dieta no adequada. Concretament un derivat de la soja, el tofu, conté tot el ventall d'aminoàcids essencials.
• Reemplaçament hormonal durant la menopausa.
• Coadjuvant en processos d'osteoporosi.
• Tractament per la hipertròfia benigne de pròstata.
• La lecitina de soja promou la presència de HDL-colesterol en front LDL-colesterol.
• Altres: per l'elaboració de farina, pa, oli, llet... També s'utilitza com a biocombustible i inclús per monocultius transgènics.

[edita] Toxicitat

Una alimentació en base a soja o els seus derivats, en general és molt tolerable. No obstant això, si les llavors germinals es deixen durant un temps en condicions d'humitat, s'afavoreix l'aparició de fongs, pseudomones o altres microorganismes que posen en perill el consum de soja. Per tal de prevenir-ho, es recomana escalfar les llavors uns minuts a 90°C. D'altra banda, els fosfolípids de la soja ocasionalment poden presentar trastorns gastrointestinals tals com dolor d'estómac, constipació o diarrea.

Per tant, el consum de soja en general no s'associa a fenòmens de toxicitat.

[edita] Contraindicacions

La soja conté fitoestrògens que poden pertorbar el mecanisme de lactància de les dones (i doncs disminuir la quantitat de llet) en el cas d'un consum excessiu de soja. És per això que és desaconsellat a les dones que alleten de consumir massa soja.

[edita] Derivats de la soia

• Tempeh: És un derivat fermentat, d'aspecte compacte, ric en proteïnes, greixos insaturats, vitamines del grup B (B1, B2 i B12) i minerals (calci, fòsfor, ferro).
• Tofu, soia quallada o "formatge" de soia: quallada de la "llet de soia", molt més digerible que aquesta i amb el mateix valor nutritiu i proteic.
• Farina de soia o Kinako: Molt rica en proteïnes. S'empra en pastisseria i forn.
• Oli de soia: Bona font de greixos poliinsaturats, en especial d'àcid linolènic.
• Lecitina: Molt interessant en el control del colesterol en la sang i en el metabolisme dels greixos. S'empra com a complement dietètic en situacions d'hipercolesterolèmia.
• Beguda de soia o "llet" de soia: La beguda comercial pot estar enriquida amb calci, vitamina B12 i vitamines A i D, així com incloure aromes (vainilla, ametlla, etc.) i suc, i vers la llet de vaca, la llet de soia no conté ni lactosa, ni vitamina B12 ni greixos saturats, ni colesterol.
• Tamari, salsa de soia o shoyu: Salsa que s'elabora a partir de soia, blat i sal. Realça el sabor de la carn, el peix i els vegetals. N'hi ha de diferents tipus, si bé totes són riques en sodi i contenen gran quantitat d'àcid glutàmic (aminoàcid no essencial que li confereix un gust que recorda el de la carn). La principal diferència entre el Tamari i el Shoyu és que el primer no inclou mai cap cereal, i en canvi el segon sempre n'hi inclou i per això sol ésser més barat.
• Brots de soia o germinats de soia: Són tendres i saborosos. S'empren en amanides, triturats, etc. Són rics en vitamina C i en enzims, substàncies que faciliten la digestió.
• Miso: pasta procedent de la fermentació de la soia amb sal, i sovint un cereal (arròs, blat...).

[edita] Història

El gènere Glycine nom va ser originàriament introduït per Linné (1737) en la seva primera edició de Genera Plantarum. El cultiu de soja va aparèixer per primera vegada sota el nom de Phaseolus màx L. La combinació, Glycine max (L.) Merr., la forma proposada per Merrill el 1917, s'ha convertit en el nom vàlid d'aquesta planta.

La soja va ser un element important de cultius a l'est d'Àsia molt abans de registres escrits, i segueix sent un dels principals conreus a la Xina, Japó i Corea. Abans de productes fermentats, la soja era considerada sagrada per ser un cultiu per rotació estacional, ja que fixa el nitrogen al sól, explotat dsprés d'haver-se practicat altres cultius intensius.

La soja es va introduir per primera vegada a Europa a principis dels anys 1700s, tot i així no es va convertir en un cultiu important fora d'Àsia fins aproximadament al 1910.

[edita] Observacions

Antigament Glycine max era una espècie àmpliament cultivada a l'Orient i usada amb finalitats alimentàries. De fet, s'utilitzava com aliment d'emergència per llargs viatges o per combatre l'escassesa d'alguns productes en determinades estacions de l'any.

Fins a inicis del segle XX el cultiu i l'alimentació humana amb soja i els seus derivats es trobava restringit als territoris de l'actual Xina, Taiwan, Corea, Japó i Vietnam; la seva difusió a l'occident es deu en gran part als estudis de l'afroestadounidens George W. Carver qui no només va valorar el seu ús per a l'alimentació humana sinó que va ser un dels pioners en plantejar la utilització dels derivats de la soja per a produir plàstics i combustibles (especialment biodièsel). No obstant això el cultiu massiu a occident va rebre el seu primer impuls a partir del 1970, però va ser al 1990 la dècada on va tenir més importància, subtituint en molts casos territoris que es dedicaven als cereals com el blat de moro, o a la ramaderia i, fins i tot, amenaçant àrees forestals. ^[3]

Avui en dia, la soja és utilitzada com aliment en quasi tots els països del món. Les isoflavones de la soja en forma de càpsules d'ús oral així com també la lecitina de soja, estan aprovades com a suplement alimentari.

Tot i la facilitat de cultiu, la majoria de la soja conreada a Amèrica, i exportada a Europa, és d'origen transgènic. Les llavors de soja genèticament modificades són resistents a l'herbicida no selectiu glifosat. Utilitzant un gen de resistència a aquest herbicida provinent d'un bacteri del sòl (Agrobacterium) i per mitjà de transgènesis, es van obtenir les primeres plantes de soja resistents a glifosat, denominades "esdeveniment 40-3-2". A partir d'aquest fet, es van obtenir desenes de varietats de soja que tenen la mateixa resistència.

La modificació genètica de la soia està sent resistida per entitats ambientalistes, atès que si bé no s'ha comprovat que danyin a l'organisme, tampoc se sap si la introducció a l'ambient d'una proteïna diferent és realment innòcua.

Aquest és un tema de discussió sobre política i independència tecnològica. L'ús de cultius transgènics té algunes resistències en grups ambientalistes, que promouen el cultiu de soja "orgànica" lliure de modificacions genètiques, la qual cada vegada participa menys en la producció mundial, especialment a partir de l'aprovació a Brasil i l'Argentina del cultiu de soja transgènica nord-americana.

Mundialment s'observa que els països en desenvolupament i els del Tercer Món, així com USA, s'estan bolcant massivament a aquest tipus de productes mentre que en els païssos del Primer Món europeu els productes "orgànics" pugen el seu preu i es produïxen en el primer món principalment, on hi ha cada vegada més restriccions a l'entrada de productes genèticament modificats.

[edita] Galeria d'imatges

Aspecte general

Varietats de llavors

Il·lustració

llegums

[edita] Bibliografia

• Berdonces, Josep Lluís. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. ISBN 843058496X. 
• Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans. Ed. Barcino. Barcelona, 1984. ISBN 9788472265974. 
• Bruneton, J. Plantas tóxicas: vegetales peligrosos para el hombre y los animales. Editorial Acribia. Zaragoza., 2000. ISBN 9788420009353. 
• Diaz Gonzalez, Tomás Emilio. Curso de Botánica. Editorial Trea (2004)
• Kuklinski, Claudia. Farmacognosia: estudio de las drogas y sustancias medicamentosas de origen natural. Editorial Omega, 2000. ISBN 8428211914
• Polunin, Oleg. Guia de campo de las flores de Europa. 3a edició. Editorial Omega.

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Soia

Podeu veure l'entrada corresponent d'aquest tàxon o clade dins el projecte Wikispecies.

• (anglès) Soy's Thyroid Dangers
• (anglès) Soy Allergens
• (anglès) Nutrition data
• (anglès) Evaluation of Anti-Soy Data and Anti-Soy Advocates
• (anglès) Soy Online Service
• (anglès) Concerns Regarding Soybeans
• (anglès) Soya information
• (anglès) Soy Alert!
• (anglès) Argentina Soya-fication Brings serious environmental, social and economic problems
• (anglès) Guardian - Should we worry about soya in our food?
• Vademecum
• (anglès)Soybean
• (francès)Le soja

[edita] Notes i referències

1. ↑ ^{1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 1,9} «Informació de NPGS/GRIN de 'Glycine soja». www.ars-grin.gov. [Consulta: 18/04/2009].
2. ↑ Wikipedia, the free encyclopedia http://en.wikipedia.org/wiki/Soybean
3. ↑ Wikipedia, La enciclopedia libre http://es.wikipedia.org/wiki/Glycine_max

Aquest article és un esborrany sobre flora. Podeu ajudar la Viquipèdia ampliant-lo.

Més informació de Wikimedia:
	Commons
	[{{localurl:Commons:Category:{{{commonscat}}}|uselang=ca}} Commons]
	[[wikt:{{{wikt}}}|Viccionari]]
	[[q:{{{q}}}|Viquidites]]
	Viquiespècies.
	[[b:{{{b}}}|Viquillibres]]
	[[n:{{{n}}}|Viquinotícies]]
	[[:{{{w}}}:|Viquipèdies]]
	[[s:{{{s}}}|Viquitexts]]
	[[:en:v:{{{v}}}|Viquiversitat]]