Dacsa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Dacsa
Zea mays Blanco2.279.png

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Liliopsida
Ordre: Poales
Família: Poaceae
Subfamília: Panicoideae
Tribu: Andropogoneae
Gènere: Zea
Espècie: Z. mays
Nom binomial
Zea mays
L.

La dacsa, panís, blat de moro, blat de les Índies o moresc (Zea mays ssp. mays, zea prové del grec zeo, viure) és una planta de la família de les poàcies. És originària de Mesoamèrica on havia estat conreada pels pobles indígenes des de temps prehistòrics, els registres arqueològics i l'anàlisi filogenètica suggereixen que la domesticació del blat de moro va començar com a mínim fa 6.000 anys.[1] Els asteques i els maies van conrear nombroses varietats al centre i el sud de Mèxic i van utilitzar el procés de la nixtamalització (cocció en una solució alcalina) per fer-lo més digestiu i millorar les seves propietats nutritives. Gràcies a ser un dels conreus més avançats, va ser la base alimentària de les civilitzacions precolombines mantenint una població nombrosa, a més, els excedents van originar un important comerç a la regió. Va ser conegut pels europeus l'any 1492 durant l'expedició de Cristòfor Colom a Amèrica[2] i durant el segle XVI[3] va ser introduït a Europa i des d'aquí a la resta del món gràcies a la seva adaptabilitat a diversos climes. Les varietats cultivades actuals derivarien de la Zea Mexicana[3] (Zea mays ssp. mexicana) i són força diferents d'aquelles plantes que es conreaven a l'arribada dels europeus a Amèrica, molt més petites i amb pocs grans.

El 2008 s'anuncià que s'havia obtingut la seqüència completa del genoma del blat de moro, l'única planta, a banda de l'arròs, amb la qual això ha estat aconseguit.[4]

Noms populars[modifica | modifica el codi]

Aquesta planta es caracteritza pels múltiples sinònims que té. Alguns d'ells es presenten a continuació:[5]

blat de moro, blat de l'Índia, dacsa, milloc, milloca, moresc, panís, blat moresc, capça, dacsera, forment de l'Índia, fusada, milloquera, panís de l'Índia, panissera, panolla, panolla de panís, panotxa.

Altres parts de la planta també tenen diverses denominacions:[5]

  • Inflorescència femenina (Estils i estigmes): barba de blat d'Índia, cabell de blat de moro, cabell de dacsa, cabell de l'espiga de blat de moro, cabell de la panotxa, cabellera de blat de moro, cabellera de l'espiga de blat de moro, cabellera de les panotxes del blat de moro, cabellera de panolla, cabellera de panotxa, cabells de blat de moro, pèl d'espiga, pèl de dacsa, pèl de panolla, pèl de panotxa, pèl del blat de moro, perruca de blat de moro
  • Tija: camot de blat de moro, canoques, canyot, moriscassa, moriscasses,
  • Inflorescència masculina: cap, espigó, floc, plomall
  • Espiga, inflorescència femenina i infructescència (amb els grans): panotxa, panolla, "pinya"
  • Matriu del fruit: capçons de blat de moro, capçots de blat de moro,
  • Espiga desgranada: espigot, notari, i segons el DIEC i el GDLC, també capçot.
  • Bràctees de l'espiga: fullola, pellons, pellofes, pellerofes

Del seu nom (Zea mays) en deriva també zeïna que és una prolamina que es troba a l'endosperma de la llavor i comprenen com a mínim el 50% del contingut en proteïna de l'endosperma i prop del 40% del contingut en proteïna de tota la llavor.[6]

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Inflorescència de flors masculines
Inflorescència femenina

El blat de moro té el cicle vital anual. Gràcies al seu ràpid creixement, pot arribar als sis metres d'alçada, tot i que normalment mesura entre 2 i 2,5 m. La tija és erecta, herbàcia i no ramificada, amb entrenusos de 20 a 30 cm. L'arrel, com la de totes les plantes classificades dins del clade dels monocots, és fasciculada (en forma de feix i amb totes les arrels del mateix gruix).

Les fulles surten dels nusos i són força més grans i amples que a la majoria de les poàcies, tenen beina i són lanceolades i molt allargades, mesuren uns 10 cm d'ample i poden arribar a 1 m de llargada. Tenen el marge enter i lleugerament ondulat. La seva nervació és paral·lela. Quant a la inserció a la tija, es classifiquen com a decurrents; quant a la disposició damunt la tija són alternades. Una planta madura pot tenir fins a 30 fulles, havent una gran variació en el nombre, mida i orientació entre les diferents varietats. En general, les varietats tropicals desenvolupen més fulles que les de climes temperats.[1]

És una planta monoica i presenta flors unisexuals masculines i femenines a la mateixa planta. La inflorescència masculina està disposada en forma d'espiga a l'extrem superior de la tija. És una inflorescència composta en forma de panícula, amb moltes flors. L'androceu té tres estams. La situació de la inflorescència masculina, a la part superior de la planta, permet una dispersió més eficaç del pol·len. La inflorescència femenina, la panolla o panotxa, surt a les aixelles de les fulles.[7] L'ovari és súper i bicarpelar. L'eix de la panolla té un nombre parell de files d'ovaris (entre 4 i 30), cadascun amb un únic òvul. El nombre d'òvuls que es desenvoluparan en files de 300 a 1.000 grans dependrà de la varietat i de les incidències que puguin ocórrer durant el seu desenvolupament.[1] El blat de moro és pol·linitzat pel vent (anemofília) i la pol·linització és creuada però també es pot donar l'autopol·linització. En general, el pol·len roman viable de 10 a 30 minuts.[3]

Les inflorescències femenines inicialment tenen forma d'espiga, amb el temps cada flor dóna lloc a un fruit cariopsi, un gra de blat de moro de color groc. Els grans se situen en vuit o deu fileres d'entre vuit i trenta grans formant la panotxa, que està envoltada per bràctees. El fruits queden disposats sobre un eix. Els estils, primer verds i després vermellosos o groguencs, són llargs, mesuren uns vint centímetres, i recorden una cabellera, per això totes les denominacions fan referència a aquesta semblança pèl de panotxa, pèl del blat de moro, etc. (Vegeu més amunt un recull de denominacions).

Hàbitats[modifica | modifica el codi]

Prolifera en clima tropical o subtropical. En regadiu és el cereal de major rendiment i supera els 10.000 kg/Ha. En llocs massa frescos per ser conreada pel gra (altitud per sobre de 1200 metres o països d'estiu fresc com Gran Bretanya) s'aprofita la planta sencera per ensitjar-la. Això s'explica per la recerca científica intensiva, que ha donat llocs a híbrids d'alta producció i darrerament a plantes modificades genèticament.

Orígens[modifica | modifica el codi]

Desenvolupament de les panotxes del blat de moro des de les primitives varietats fins avui dia
Varietats actuals de blat de moro
Zea mays "fraise" - MHNT

Sobre l'origen específic del blat de moro a mesoamèrica han estat proposades diverses teories:[8][9]

  1. Podria ser una domesticació directa de la subespècie anual mexicana Zea mays ssp. Parviglumis, originària de la vall del riu Balsas, al sud-est de Mèxic, amb un 12% del seu material genètic procedent de la subespècie Zea mays ssp. mexicana per un procés d'introgressió.
  2. Pot haver derivat de la hibridació entre un blat de moro petit domesticat (una forma lleugerament modificada d'un blat de moro silvestre) i la Zea luxurians o Zea diploperennis.
  3. És possible que hagin estat objecte de dues o més domesticacions ja sigui d'un blat de moro silvestre o d'una espècie de Zea.
  4. Podria haver evolucionat a partir d'una hibridació de Zea diploperennis amb Tripsacum dactyloides.

A la dècada del 1930, Paul Mangelsdorf va suggerir que el blat de moro domesticat va ser el resultat d'un procés d'hibridació entre un blat de moro silvestre desconegut i una espècie del gènere Tripsacum. Tanmateix, el paper del Tripsacum en els orígens del blat de moro ha estat refutat per la moderna anàlisi genètica, refutant tant el model de Mangelsdorf com la quarta teoria abans esmentada.[8]

La teoria sobre l'origen de les espècies de Zea va ser proposada pel botànic rus Nikolai Vavilov el 1931 i l'estatunidenc George Beadle el 1932.[8] Tot i que comptava amb el suport de l'experimentació, en particular la capacitat de Zea mays de creuar-se amb les altres espècies de Zea i de produir descendència fèrtil, però no expliquen una sèrie de problemes, com per exemple:

  1. no explica la immensa diversitat de subespècies que s'ha originat.
  2. no explica com els petits exemplars trobats als jaciments arqueològic de 3500-2700 aC podien haver seleccionats a partir d'una espècie de Zea
  3. no explica com la domesticació podria haver tingut efecte sense deixar restes abans de les restes més antigues conegudes datades al voltant del 1100 aC.

La domesticació del blat de moro interessa particularment els investigadors, arqueòlegs, genetistes, etnobotànics, geògrafs, etc. Alguns investigadors consideren que hauria començat fa uns 7.500-12.000 anys. Les recerques de les dècades del 1950 al 1970 es van centrar originalment en la hipòtesi que la domesticació s'hauria produït a les terres altes entre Oaxaca i Jalisco, perquè les restes arqueològiques conegudes més antigues de blat de moro en aquell moment s'havien localitzat en aquelles zones. Els estudis genètics dirigits per John Doebley van identificar que Zea mays ssp. Parviglumis, originària de la vall del riu Balsas, era l'ancestre més similar al blat de moro modern.[10] No obstant això, els estudis arqueobotànics publicats el 2009 apunten ara a les terres baixes de la vall del riu Balsas, on han estat trobades pedres de mòlta amb residus de blat de moro en un estrat de 8.700 anys.[11][12][13] Les restes arqueològiques més antigues de panotxes del blat de moro trobades a la cova Guilá Naquitz de la vall d'Oaxaca, es remunten aproximadament a 6.250 anys. Les més antigues de les coves de prop de Tehuacán, Puebla, daten aproximadament del 2750 aC. La forma de les panotxes no presenta gaires canvis fins al voltant del 1100 aC, quan van aparèixer els grans canvis a les panolles de les coves de Mèxic: la diversitat del blat de moro va augmentar ràpidament.

Possiblement vers l'any 1500 aC, el blat de moro es va començar a difondre àmpliament i amb rapidesa. A mesura que es va anar introduint en noves cultures, es van anar desenvolupant nous usos i noves varietats seleccionades per servir millor als nous usos. El blat de moro era l'aliment bàsic o un dels aliments bàsics de la majoria de les cultures precolombines d'Amèrica del Nord, Mesoamèrica, Sud-amèrica i el Carib. La civilització mesoamericana es va enfortir gràcies al conreu del blat de moro, a través de la collita, de la seva importància religiosa i espiritual, i a l'impacte que va tenir a la seva dieta. El blat de moro forma part de la identitat dels pobles mesoamericans. Durant la primer mil·lenni, el conreu del blat de moro es va estendre a partir de Mèxic vers el sud-oest dels actuals Estats Units i un mil·lenni més tard vers el nord-est i el sud-est del Canadà, transformant el paisatge a mesura que els nadius americans van talar boscos i utilitzar grans zones de pastures per al nou conreu.

Es desconeix el motiu que va precipitar la seva domesticació, ja que la part comestible de la varietat silvestre és molt petita i difícil d'obtenir per a ser consumida directament, ja que cada gra està tancat en una closca molt dura.

Conreu[modifica | modifica el codi]

Es base de l'alimentació animal junt amb la soja i de tots dos productes el principal productor és per l'agricultura als Estats Units on tenen un clima tan adient (Corn Belt) que no necessiten regadiu. També l'Argentina i el Brasil són grans exportadors. És conreu d'estiu i de regadiu del clima mediterrani. Té un tipus de fotosíntesi anomenat C4 que permet a la planta aprofitar millor l'aigua que altres cereals. La sembra es fa quan la temperatura de terra supera els 10 o 12 graus, ja que abans no germinaria. No és exigent en el tipus de sòl però no suporta l'alta salinitat. Calen un mínim de 19 °C durant la floració.

El conreu de la varietat blat de moro dolç es pot considerar com una hortalissa.

De la dacsa se'n poden fer una gran quantitat de derivats industrials, oli, glucosa, midó, etc. També se'n poden fer crispetes.

Producció[modifica | modifica el codi]

Zones de conreu del blat de moro
Producció de blat de moro del 2005
Consum mig d'aliments fets amb blat de moro per habitant :
  •   més de 100 kg/any
  •   de 50 a 99 kg/any
  •   de 19 a 49 kg/any
  •   entre 6 i 18 kg/any
  •   menys de 5 kg/any

El blat de moro es conrea arreu del món i és el gra que més es produeix. Els Estats Units produeixen més del 40%, d'altres dels estats productors més importants són la Xina, el Brasil, Indonèsia, Mèxic, l'Índia, l'Argentina i França.

D'acord amb les dades de la FAO, el 2009 es van recollir a tot el món 817,1 milions de tones de blat de moro. A la taula següent es mostren els 20 principals estats productors, que van produir el 88% de la producció total:

Els grans productors de blat de moro del 2009[14]
Posició Estat Producció
(en t)
  Posició Estat Producció
(en t)
   1 Estats Units Estats Units    333.010.910    12 Romania Romania    7.973.258
   2 República Popular de la Xina Xina    163.118.097    13 Itàlia Itàlia    7.877.700
   3 Brasil Brasil    51.232.447    14 Hongria Hongria    7.528.380
   4 Mèxic Mèxic    20.202.600    15 Filipines Filipines    7.034.033
   5 Indonèsia Indonèsia    17.629.740    16 Egipte Egipte    6.800.000*
   6 Índia Índia    17.300.000    17 Sèrbia Sèrbia    6.396.262
   7 França França    15.299.900    18 Tailàndia Tailàndia    4.616.119
   8 Argentina Argentina    13.121.380    19 Alemanya Alemanya    4.527.228
   9 Sud-àfrica Sud-àfrica    12.050.000    20  Vietnam     4.381.800
   10 Ucraïna Ucraïna    10.486.300    ...        
   11 Canadà Canadà    9.561.200     Món    817.110.509

*) Font: FAO 2009.

Les exportacions mundials representen uns 100 milions de tones, un 14% de la producció. Els cinc principals països exportadors del 2005 van ser els Estats Units (49,2 milions de tones), L'Argentina (14,8 milions de tones), la Xina (9,1 milions de tones), França (7,8 milions de tones) i Ucraïna (3,1 milions de tones).


Els països importadors són molt més diversos, els cinc primers del 2005, que representaven poc més del 50% del total, van ser el Japó (16,7 milions de tones), Corea del Sud (8,7 milions de tones), Mèxic (6,0 milions de tones) Egipte (5,9 milions de tones) i la Xina (5,3 milions de tones).

Impacte mediambiental[modifica | modifica el codi]

La dacsa, i els seus derivats són una de les fonts principals de calories de la dieta en el món desenvolupat. Està present fins i tot en aliments com ara refrescos, pollastre fregit, carn picada o patates fregides,[15] però aquest ús tan estès té un impacte mediambiental important.

El conreu de la dacsa esgota alguns nutrients de la terra que cal renovar per a mantenir la producció agrícola del terreny.[16] A més, les arrels de la dacsa i el fet que s'hagi de plantar amb bastant distància entre planta i planta fan que no retinga l'aigua quan plou, el que contribueix a la pèrdua del sòl degut a l'erosió. Es calcula que cada any es perden 100.000 km² de terres cultivables perquè han perdut la seva utilitat per mor de la dacsa.[17] Finalment, el conreu de la dacsa necessita grans quantitats de combustibles fòssils per a produir els adobs químics que n'acceleren el creixement i per a realitzar el procés d'assecat necessari per al seu transport.[18]

Farmacologia[modifica | modifica el codi]

Composició química[modifica | modifica el codi]

Estils femenins o barba del blat de moro a Castelltallat

Estils

Llavor

  • Midó
  • Lípids (20%): àcid palmític, esteàric, oleic, linoleic, linolènic.
  • Esterols

Usos medicinals[modifica | modifica el codi]

  • Relaxa les vies urinàries, evitant així la possible infecció de la bufeta, i realitza una acció depurativa que evita la formació de pedres.
  • En pacients amb tensió elevada.
  • En pacients amb alts nivells de glucosa i lípids.
  • Per a petites ferides, gràcies al contingut en alantoina, que té propietats emol·lients.
  • Per combatre la piorrea o la gingivitis i en general problemes dentals està indicat l'oli del blat de moro. Per aquest motiu és utilitzat en dentífrics.
  • Protegeix la mucosa intestinal, evita diarrees i ajuda a l'absorció intestinal.
  • L'oli de la dacsa ajuda a disminuir el colesterol.

Accions farmacològiques[modifica | modifica el codi]

Toxicitat[modifica | modifica el codi]

El blat de moro no està indicat en pacients amb insuficiència renal o cardiopaties. El seu ús extern pot provocar reaccions al·lèrgiques lleus, com per exemple urticària o sequedat de la pell. Per aquest motiu, les persones amb més risc de patir una reacció al·lèrgica a la dasca són aquelles que treballen directament al camp.[19]

Usos[modifica | modifica el codi]

Alimentació humana[modifica | modifica el codi]

Plat de nachos, trossos tringulars de tortilla fregits.
Polenta amb guisat de conill

El blat de moro i la farina de blat de moro constitueixen un dels aliments bàsics a moltes regions del món. La farina de blat de moro s'utilitza per fer farinetes a moltes cultures: des de la polenta d'Itàlia, l'angu del Brasil, la mămăligă de Romania, l'hariat d'Occitània, el mush als Estats Units o menjars com el sadza, el nshima, l'ugali o el pap a l'Àfrica. La farina de blat de moro també s'utilitza com un substitut de la farina de blat per fer pa de blat de moro i altres productes de forn. La farina de blat de moro també tractada amb una solució saturada d'hidròxid de calci és l'ingredient principal per a la tortilla, l'atole i molts altres plats de la cuina mexicana. Els flocs de blat de moro són una preparació de cereals per a l'esmorzar d'origen nord-americà que s'ha popularitzat arreu del món.

Les crispetes o rosetes[20] són els grans de la varietat anomenada "blat de moro esclafidor" (Zea mays everta),[21] que en escalfar-se exploten formant peces suaus que es mengen com a aperitiu. La cancha serrana és un aperitiu molt popular al Perú a base de blat de moro, que també apareix en el tradicional cebiche peruà. Al Panjab fan un pa sense llevat anomenat makki di roti.

La chicha i la chicha morada són begudes generalment fetes amb determinats tipus de blat de moro. La primera és una beguda alcohòlica obtinguda per fermentació mentre que la segona és un refresc molt comú al Perú.

Al sud-est dels Estats Units es poden trobar dues preparacions, el hominy o nixtamal, on els grans es remullen amb sosa càustica en un procés anomenat nixtamalització, i una mena de farinetes anomenades grits, que tenen el seu origen en els indis nadius de la zona.

El blat de moro també pot ser utilitzat per a l'alimentació quan els grans de les panotxes s'han desenvolupat completament però encara són tous, normalment procedents d'una varietat que conté més sucres i que s'anomena blat de moro dolç. Aquests grans han de ser cuinats per a poder ser menjats, poden ser bullits o rostits. El rostit s'acostuma a aplicar a les panotxes senceres mentre que els grans bullits s'acostumen a consumir com una verdura en amanides i com a guarnició de diferents plats. També hi ha plats que integren aquests grans com per exemple purés, tamals, pamonha, curau, pastissos, gelats i molts d'altres.

El blat de moro és una font important de midó, la farina de blat de moro (coneguda com a maizena) és un ingredient important en la cuina casolana i de molts productes alimentaris industrialitzats. El blat de moro és també una font important d'oli (oli de blat de moro) i de gluten. El midó de blat de moro pot ser hidrolitzat i tractats enzimàticament per produir xarops, en particular un xarop d'al t contingut de fructosa que s'utilitza com a edulcorant, i també per a la producció d'etanol per fermentació i destil·lació. L'alcohol procedent del gra de blat de moro és tradicionalment utilitzat per elaborar el bourbon whisky. De vegades el blat de moro s'utilitza com la font de midó per a fer cervesa.

Una dieta rica en blat de moro pot causar pel·lagra una malaltia de pell relacionada amb una carència de vitamina PP. Això es deu principalment la manera com es prepara la farina de blat de moro per al consum humà. Remullar el blat de moro en una solució alcalina durant la nixtamalització provoca l'alliberament de niacina (vitamina PP) i el seu precursor, el triptòfan. El blat de moro és baix en proteïnes i especialment en lisina que és un dels aminoàcids essencials. Les poblacions que s'alimenten principalment de blat de moro poden patir de deficiència de lisina si la seva dieta no es complementa adequadament. Avui dia hi ha varietats de blat de moro amb una alta qualitat proteica (anomenades QPM)[22] a les que s'ha millorat el contingut de lisina i triptòfan per selecció convencional.

Alimentació animal[modifica | modifica el codi]

Màquina segant un camp de blat de moro

Tota la planta pot ser consumida pel bestiar com a farratge, en fresc o sec i ensitjat. El blat de moro és una planta que fa possible l'engreix del bestiar amb major rapidesa, en el cas dels bovins per exemple també augmenta la producció de llet de les vaques, però a costa de la seva qualitat. El contingut relativament baix de proteïnes al blat de moro i la seva pobresa relativa de lisina i metionina exigeix l'aportació de suplements rics en nitrogen.

A nivell mundial, dos terços de la collita de blat de moro s'utilitza per a l'alimentació animal i el 27% per a l'alimentació humana. Tot i que hi ha importants disparitats entre els diferents continents. A Europa occidental, la totalitat del blat de moro ensitjat i el 80% del gra és utilitzat per a l'alimentació animal (bestiar boví, aus de corral i cria de porcs). La major part del 20% restant s'utilitza per a la producció de midó i sèmola.

Biocombustible[modifica | modifica el codi]

El blat de moro pot ser utilitzat com a biomassa per a fabricar pellets per a la calefacció i també per a la producció d'etanol (que pot ser barrejat amb la gasolina). Els alts preus del combustible a partir de mitjans del 2007 van portar a una major demanda d'etanol, que al seu torn va provocar l'alça dels preus pagats als agricultors pel blat de moro de manera que la collita del 2007 va ser una de les més rendibles de la història. El preu dels aliments es va veure afectat en certa mesura per l'ús de blat de moro per a la producció de biocombustibles. L'ús de blat de moro per a la producció d'etanol augmenta la demanda, i per tant el preu del blat de moro. Això, al seu torn es tradueix en que part de la superfície agrícola destinada a altres cultius alimentaris sigui destinada a la producció de blat de moro. Això redueix l'oferta dels cultius d'altres aliments i augmenta els seus preus.[23][24]

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 The Biology of Zea mays L. ssp mays (maize or corn), Office of the Gene Technology Regulator, Department of Health and Ageing, Govern d'Austràlia. 2008.
  2. Hipp, Andrew. Corn inside and out. Primera ed. (en anglès). Nova York: The Rosen Publishing Group Inc., 2004, p. 4. ISBN 0-8239-4205-8 [Consulta: 12 d'octubre del 2010]. 
  3. 3,0 3,1 3,2 The Biology of Zea mays (L.) (Maize), Canadian Food Inspection Agency, Ottawa (Ontario), 1994.
  4. Researchers sequence genome of corn, a key crop
  5. 5,0 5,1 Noms de plantes, Joan Vallès i Xirau (director), M. Àngels Bonet i Galobart, M. Antònia Julià i Berruezo, Joan Veny i Clar, Josep Vigo i Bonada, TERMCAT, Centre de terminologia. 2009.
  6. The Journal of Biological Chemistry Vol 257 nº 17
  7. Zea mays, Herbari virtual, Universitat de les Illes Balears
  8. 8,0 8,1 8,2 Wilkes, Garrison. «Chapter 1.1 Corn, strange and marvelous: but is a definitive origin known?». A: Smith, C.Wayne. Corn: Origin, History, Technology, and Production. Wiley, 2004, p. 3–63. ISBN 978-0-471-41184-0. 
  9. Ordish, George; Hyams, Edward. The last of the Incas: the rise and fall of an American empire. New York: Barnes & Noble, 1996, p. 26. ISBN 0-88029-595-3. 
  10. Doebley, J. F.. «The genetics of maize evolution». Annual Review of Genetics, 38, 2004, pàg. 37–59. DOI: 10.1146/annurev.genet.38.072902.092425. PMID: 15568971.
  11. "Wild grass became maize crop more than 8,700 years ago", National Science Foundation, News Release at Eurekalert March 24, 2009
  12. Ranere, Anthony J., Dolores R. Piperno, Irene Holst, Ruth Dickau, José Iriarte. «The cultural and chronological context of early Holocene maize and squash domestication in the Central Balsas River Valley, Mexico». Proc Natl Acad Sci USA, 106, 13, 2009, pàg. 5014–5018. DOI: 10.1073/pnas.0812590106. PMC: 2664064. PMID: 19307573.
  13. Piperno, Dolores R., Anthony J. Ranere, Irene Holst, José Iriarte, Ruth Dickau. «Starch grain and phytolith evidence for early ninth millennium B.P. maize from the Central Balsas River Valley, Mexico». Proc Natl Acad Sci USA, 106, 13, 2009, pàg. 5019–5024. DOI: 10.1073/pnas.0812525106. PMC: 2664021. PMID: 19307570.
  14. FAO, Faostat Estadística de la FAO 2009, [Consultat el 12 d'octubre del 2010]
  15. Pollan, Michael, The omnivore's dilemma: a natural history of four meals (2006, Penguin Press) (en anglès)
  16. Dominic Muren, El guerrero ecológico. Ed. Océano Ámbar, pàg. 18-19, ISBN 978-84-7556-653-5 (en castellà)
  17. Pimentel, D., "Soil erosion: a food and environmental threat", Environment, Development and Sustainability Journal (Vol.8, febrer 2006) (en anglès)
  18. Pimentel, D., "Ethanol fuels: energy balance, economics and environmental impacts are negative", Natural Resources Research (Vol. 12, 2003) (en anglès)
  19. El maíz (zea mays): ¿alergeno o tolerageno?
  20. Roseta al GDLC
  21. Blat de moro al GDLC
  22. Quality protein maize, Organization for the Rehabilitation of the Environment.
  23. Christian Science Monitor
  24. Iowa Renewable Fuels Association

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Vanaclocha, Bernat; Cañigueral, Salvador. Fitoterapia: vademecum de prescripción. 4a Eed. Editorial Masson, Barcelona, 2003. ISBN 9788445812204. 
  • Berdonces, Josep Lluís. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. ISBN 843058496X. 
  • Cebrián, Jordi. Diccionario Integral de plantas medicinales. RBA, 2002.
  • Unitat de Botànica. Facultat de Farmàcia. Botànica Farmacèutica (pràctiques).Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona. 2a edició,2008.
  • Alonso, Jorge R. Tratado de Fitofármacos y nutracéuticos. 2a ed. (en castellà). Rosario: Corpus, 2004. ISBN 9789872029234. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]