Enzim

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Representació en diagrama de cintes de mostrant l'estructura terciària de l'enzim glioxalasa I humana. Els dos ions de zinc que calen perquè l'enzim catalitzi la seva reacció són mostrats com a esferes liles, i un inhibidor enzimàtic anomenat S-hexilglutationa és mostrat com a model de rebliment d'espai, omplint els dos llocs actius.

Els enzims[note 1][1] són biomolècules que catalitzen les reaccions químiques (és a dir, n'augmenten la velocitat de reacció).[2][3] Gairebé tots els enzims són proteïnes. En les reaccions enzimàtiques, al principi del procés, les molècules amb les quals interacciona l'enzim reben el nom de substrat. Mentre que, un cop transformades per aquest en molècules diferents, són anomenades productes. Gairebé tots els processos de les cèl·lules necessiten la participació significativa d'enzims. Com que els enzims són extremament selectius quant al substrat i només catalitzen algunes reaccions d'entre moltes possibilitats, el conjunt d'enzims produïts en una cèl·lula determina les rutes metabòliques que hi tenen lloc.

Com tots els catalitzadors, els enzims funcionen reduint l'energia d'activació (Ea o ΔG) d'una reacció, augmentant així de manera dramàtica la velocitat de reacció. Com tots els catalitzadors, els enzims no són consumits per les reaccions que catalitzen, ni n'alteren l'equilibri químic. Tanmateix, els enzims difereixen d'altres catalitzadors en què són molt més específics. Se sap que els enzims catalitzen unes 4.000 reaccions bioquímiques.[4] Algunes molècules d'ARN anomenades ribozims també catalitzen reaccions, i en són un exemple important algunes parts del ribosoma.[5][6] Molècules sintètiques anomenades enzims artificials també presenten una catàlisi similar a la dels enzims.[7]

L'activitat dels enzims pot ser afectada per altres molècules. Els inhibidors són molècules que redueixen l'activitat enzimàtica; els activadors són molècules que l'augmenten. Molts medicaments i verins són inhibidors enzimàtics. L'activitat dels enzims també és afectada per la temperatura, el medi químic (per exemple, el pH), i la concentració del substrat. Alguns enzims tenen un ús comercial, per exemple, en la síntesi d'antibiòtics. A més, alguns productes de neteja utilitzen enzims per catalitzar reaccions bioquímiques. Per exemple, els enzims en detergents desfan les taques de proteïnes o greix de la roba; els enzims dels ablanidors de carn fragmenten les proteïnes, fent que la carn sigui més fàcil de mastegar.

Etimologia i història[modifica | modifica el codi]

Ja a finals del segle XVIII i principis del XIX, es coneixia la digestió de la carn per mitjà de secrecions estomacals[8] i la conversió de midó en sucres per mitjà d'extractes vegetals i saliva. Tanmateix, no s'havia identificat el mecanisme pel qual això passava.[9]

Al segle XIX, quan Louis Pasteur estudiava la fermentació de sucres en alcohol per mitjà de llevat, arribà a la conclusió que aquesta fermentació era catalitzada per una força vital continguda dins les cèl·lules del llevat, anomenada "ferment", que es creia que només funcionava en organismes vivents. Escrigué que "la fermentació de l'alcohol és un procés relacionat amb la vida i l'organització de les cèl·lules del llevat, i no amb la mort o putrefacció de les cèl·lules."[10]

El 1878, el fisiòleg alemany Wilhelm Kühne (1837-1900) fou el primer a utilitzar el mot "enzim", que prové del grec ἔνζυμον "en el llevat", per descriure aquest procés. El mot "enzim" fou posteriorment utilitzat per referir-se a substàncies no vivents com ara la pepsina, i el mot "ferment" per referir-se a l'activitat química produïda pels organismes vivents.

El 1897 Eduard Buchner començà a estudiar la capacitat d'extractes de llevat que mancaven totalment de cèl·lules vivents de llevat per fermentar sucre. En una sèrie d'experiments a la Universitat de Berlín, descobrí que el sucre era fermentat fins i tot quan no hi havia cèl·lules vivents de llevat en la mescla.[11] Donà el nom de zimasa a l'enzim que havia causat la fermentació de la sucrosa.[12] El 1907 rebé el Premi Nobel de Química "per la seva investigació en bioquímica i el seu descobriment de la fermentació acel·lular". Seguint l'exemple de Buchner, els enzims solen ser anomenats segons la reacció que duen a terme. Generalment s'afegeix el sufix -asa al nom dels substrats (per exemple, la lactasa és l'enzim que descompon la lactosa) o el tipus de reacció (per exemple, l'ADN polimerasa forma polímers d'ADN).

Havent quedat demostrat que els enzims podien funcionar a l'exterior d'una cèl·lula vivent, el pas següent era determinar-ne la naturalesa bioquímica. Molts dels primers investigadors remarcaren que l'activitat enzimàtica estava associada amb les proteïnes, però alguns científics (com ara el premi Nobel Richard Willstätter) argumentaven que les proteïnes eren simplement portadores dels enzims autèntics i que per elles soles no eren capaces de dur a terme la catàlisi. Tanmateix, el 1926, James B. Sumner demostrà que l'enzim ureasa era proteïna pura i el cristal·litzà; Summer féu el mateix amb l'enzim catalasa el 1937. La conclusió que les proteïnes poden ser enzims queda demostrada definitivament per Northrop i Stanley, que treballaren en els enzims digestius pepsina (1930), tripsina i quimotripsina. Aquests tres científics foren guardonats amb el Premi Nobel de Química del 1946.[13]

El descobriment que els enzims podien cristal·litzar-se finalment permeté determinar-ne l'estructura per mitjà de difracció de rajos X. Això es féu per primer cop amb el lisozim, un enzim que es troba en les llàgrimes, la saliva i la clara dels ous que digereix les parets cel·lulars d'alguns bacteris; la seva estructura fou determinada per un grup encapçalat per David Chilton Phillips i publicada el 1965.[14] Aquesta determinació de l'estructura del lisozim a alta resolució marca el principi del camp de la biologia estructural i l'esforç per esbrinar com funcionen els enzims a nivell atòmic.

Estructures i mecanismes[modifica | modifica el codi]

Article principal: Catàlisi enzimàtica
Diagrama de cintes mostrant anhidrasa carbònica II. L'esfera grisa és el cofactor de zinc al lloc actiu. Diagrama dibuixat a partir de PDB 1MOO.

Els enzims són generalment proteïnes globulars, i la seva mida va des de només 62 residus d'aminoàcids, en el cas del monòmer de 4-oxalocrotonat tautomerasa,[15] fins a més de 2.500 residus en l'àcid gras sintasa.[16] Existeix un nombre reduït de catalitzadors de base ARN, i el més comú és el ribosoma; reben el nom d'enzims ARN o ribozims. L'activitat dels enzims és determinada per la seva estructura tridimensional.[17] La majoria d'enzims són més grans que els substrats sobre els quals actuen, i només una petita part de l'enzim (aproximadament 3-4 aminoàcids) està directament implicada en la catàlisi.[18] La regió que conté aquests residus catalítics, s'adhereix al substrat, i després duu a terme la reacció és coneguda com a lloc actiu. Els enzims també poden contenir llocs que s'adhereixen a cofactors, que són necessaris per la catàlisi. Alguns enzims també contenen llocs d'adherència a petites molècules, que sovint són productes directes o indirectes, o substrats de la reacció catalitzada. Aquesta adherència pot servir per augmentar o reduir l'activitat de l'enzim, cosa que possibilita una regulació realimentada.

Com totes les proteïnes, els enzims es formen com a llargues cadenes lineals d'aminoàcids que es pleguen per produir un producte tridimensional. Cada seqüència d'aminoàcid produeix una estructura específica, amb les seves propietats particulars. A vegades, poden agrupar-se cadenes proteíniques individuals per formar un complex proteic. La majoria d'enzims poden ser desnaturalitzats – és a dir, desplegats i desactivats – per mitjà de desnaturalitzants calorífics o químics, que destrueixen l'estructura tridimensional de la proteïna. Segons l'enzim de què es tracti, la desnaturalització pot ser reversible o irreversible.

Especificitat[modifica | modifica el codi]

Els enzims són generalment molt específics quant a les reaccions que catalitzen i els substrats que estan implicats en aquestes reaccions. La forma complementària, la càrrega i les característiques hidròfiles/hidròfobes dels enzims i els substrats són les responsables d'aquesta especificitat. Els enzims també poden presentar nivells importants d'estereoespecificitat, regioselectivitat i quimioselectivitat.[19]

Alguns dels enzims més específics i precisos són els que estan implicats en la còpia i expressió del genoma. Aquests enzims tenen mecanismes de "control de qualitat". Un enzim com ara l'ADN polimerasa catalitza una reacció en una primera fase, i després verifica que el producte sigui correcte en una segona fase.[20] Aquest procés bifàsic resulta en una proporció mitjana d'error de menys d'un error per cada cent milions de reaccions, en el cas de polimerases mamiferoides d'alta fidelitat.[21] També hi ha mecanismes de control similars a l'ARN polimerasa,[22] les aminoacil ARNt sintetases[23] i els ribosomes.[24]

Alguns enzims productors de metabòlits secundaris són descrits com a promiscus, car poden actuar sobre una varietat relativament àmplia de substrats diferents. S'ha suggerit que aquesta especificitat de substrat àmplia és important per l'evolució de noves rutes biosintètiques.[25]

Model de "pany i clau"[modifica | modifica el codi]

Article principal: Model pany i clau

Els enzims són molt específics, i Emil Fischer suggerí el 1894 que això era perquè tant l'enzim com el substrat tenen formes geomètriques específiques complementàries que encaixen exactament l'una amb l'altra.[26] Això és denominat sovint model de "pany i clau". Tanmateix, mentre que aquest model explica l'especificitat dels enzims, no explica l'estabilització de l'estat de transició que assoleixen els enzims. Ha estat demostrat que el model de "pany i clau" és incorrecte, i el model d'acoblament induït és la figura enzim-substrat-coenzim més acceptada actualment.

Model d'acoblament induït[modifica | modifica el codi]

Diagrames mostrant la hipòtesi d'acoblament induït de l'acció dels enzims.

El 1958, Daniel Koshland suggerí una modificació del model de "pany i clau"; com que els enzims són estructures bastant flexibles, el lloc actiu canvia de forma constantment a causa de les interaccions amb el substrat, a mesura que el substrat interacciona amb l'enzim.[27] Com a resultat, el substrat no s'uneix simplement a un lloc actiu rígid, sinó que les cadenes laterals d'aminoàcids que formen el lloc actiu són modelades en les posicions precises que permeten a l'enzim executar la seva funció catalítica. En alguns casos, com el de les glicosidases, la molècula del substrat també canvia lleugerament de forma quan entra al lloc actiu.[28] El lloc actiu continua canviant fins que el substrat està completament unit, moment en què queden determinades la forma i la càrrega finals.[29]

Mecanismes[modifica | modifica el codi]

Els enzims poden actuar de diferents formes, totes les quals redueixen la ΔG:[30]

  • Reduint l'energia d'activació per mitjà de la creació d'un medi en què l'estat de transició és estabilitzat (ex., tensant la forma d'un substrat – unint la conformació de l'estat de transició de les molècules substrat/producte, l'enzim distorsiona els substrats unit en la seva forma d'estat de transició, reduint així la quantitat d'energia requerida per completar la transició).
  • Reduint l'energia de l'estat de transició, però sense distorsionar el substrat, per mitjà de la creació d'un medi amb la distribució de càrrega contrària a la de l'estat de transició.
  • Subministrant una ruta alternativa. Per exemple, reaccionant temporalment amb el substrat per formar un complex ES intermedi, cosa que seria impossible sense l'enzim.
  • Reduint el canvi d'entropia de la reacció, agrupant els substrats en l'orientació correcta per la reacció. Considerar ΔH per si sola ignora aquest efecte.

És interessant remarcar que aquest efecte entròpic implica una desestabilització de l'estat fonamental,[31] i la seva contribució a la catàlisi és relativament minsa.[32]

Estabilització de l'estat de transició[modifica | modifica el codi]

La comprensió de l'origen de la reducció de ΔG exigeix que se sàpiga com estabilitzen els enzims el seu estat de transició més que l'estat de transició de la reacció no catalitzada. Aparentment, el mètode més eficient d'assolir una gran estabilització és l'ús d'efectes electrostàtics, en particular creant un medi polar relativament fix orientat vers la distribució de càrrega de l'estat de transició.[33] No existeix un tal ambient a la reacció no catalitzada en aigua.

Dinàmica i funció[modifica | modifica el codi]

Investigacions recents han millorat la comprensió de la connexió entre la dinàmica interna de l'enzim i el seu mecanisme de catàlisi.[34][35][36] La dinàmica interna d'un enzim és el moviment de les seves parts internes (ex., aminoàcids, un grup d'aminoàcids, una regió de bucle, una hèlix alfa, una capa beta veïna o fins i tot un domini sencer d'aquestes proteïnes). Aquests moviments es produeixen a diverses escales temporals que van de femtosegons a segons. Les xarxes de residus proteics dins l'estructura d'un enzim poden contribuir a la catàlisi per moviments dinàmics.[37][38][39][40] Els moviments proteics són vitals per molts enzims, però la importància relativa de les vibracions petites i ràpides, o els moviments conformacionals més grans i lents, depèn del tipus de reacció. Tanmateix, tot i que aquests moviments són importants en la unió i l'alliberament de substrats i productes, no està clar si els moviments proteics contribueixen a accelerar els passos químics a les reaccions enzimàtiques.[41] Aquests nous coneixements també tenen implicacions en la comprensió dels efectes al·lostèrics i el desenvolupament de nous medicaments.

Modulació al·lostèrica[modifica | modifica el codi]

Els enzims al·lostèrics canvien la seva estructura en resposta a la unió amb efectors. La modulació pot ser directa, quan l'efector s'uneix directament a llocs d'unió de l'enzim, o indirecta, quan l'efector s'uneix a altres proteïnes o subunitats de proteïnes que interaccionen amb l'enzim al·lostèric i per tant influeixen l'activitat catalítica.

Cofactors i coenzims[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Cofactor (bioquímica) i Coenzim

Cofactors[modifica | modifica el codi]

Alguns enzims no requereixen cap component addicional per executar plenament la seva activitat. En canvi, n'hi ha d'altres que per actuar requereixen la unió amb molècules no proteiques anomenades cofactors.[42] Els cofactors poden ser o bé compostos inorgànics (ex., ions de metalls o centres de ferro-sofre) o bé orgànics (ex., flavina i hemo). Els cofactors orgànics poden ser o bé grups prostètics, que són units fermament a un enzim, o coenzims, que són alliberats del lloc actiu de l'enzim durant la reacció. Els coenzims inclouen NADH, NADPH i el trifosfat d'adenosina. Aquestes molècules actuen transferint grups químics entre els enzims.[43]

Un exemple d'enzim que conté un cofactor és l'anhidrasa carbònica, que és mostrada al diagrama de cintes de més amunt amb un cofactor de zinc unit com a part del seu lloc actiu.[44] Aquestes molècules fermament unides solen trobar-se al lloc actiu i estan implicades en la catàlisi. Per exemple, els cofactors flavina i hemo solen estar implicats en reaccions redox.

Els enzims que requereixen un cofactor però que no el tenen unit reben el nom d'apoenzims o apoproteïnes. Un apoenzim junt amb el seu o els seus cofactors rep el nom d'holoenzim (la forma activa). La majoria de cofactors no estan enllaçats de manera covalent a un enzim, però estan units molt fermament. Tanmateix, els grups prostètics orgànics poden ser units de manera covalent (ex., el tiamina pirofosfat en l'enzim piruvat deshidrogenasa). El terme holoenzim també es pot aplicar a enzims que contenen múltiples subunitats proteiques, com ara les ADN polimerases; en aquest cas, l'holoenzim és el complex complet que conté totes les subunitats necessàries per l'activitat.

Coenzims[modifica | modifica el codi]

Model de rebliment d'espai del coenzim NADH.

Els coenzims són petites molècules orgàniques que transporten grups químics d'un enzim a un altre.[45] Algunes d'aquestes substàncies químiques, com ara la riboflavina, la tiamina i l'àcid fòlic, són vitamines, això és quan aquests compostos no poden fabricar-se al cos i han de ser adquirits de la dieta. Els grups químics transportats inclouen l'ió d'hidrur (H-) transportat per NAD o NADP+, el grup acetil transportat pel coenzim A, els grups formil, metenil o metil transportats per l'àcid fòlic i el grup metil transportat per l'S-adenosilmetionina.

Com que els coenzims canvien químicament com a conseqüència de l'acció enzimàtica, és útil considerar que els coenzims són una classe especial de substrats, o segons substrats, que són comuns a molts enzims diferents. Per exemple, es coneixen uns 700 enzims que utilitzen el coenzim NADH.[46]

Els coenzims solen ser regenerats, i les seves concentracions mantingudes a un nivell estable dins la cèl·lula; per exemple, NADPH és regenerat per la ruta del pentosa-fosfat i l'S-adenosilmetionina és regenerada per la metionina adenosiltransferasa.

Termodinàmica[modifica | modifica el codi]

Les energies de les etapes d'una reacció química. Els substrats requereixen molta energia per assolir un estat de transició, que després es descompon en productes. L'enzim estabilitza l'estat de transició, reduint l'energia necessària per formar productes.

Com tots els catalitzadors, els enzims no alteren la posició de l'equilibri químic de la reacció. Habitualment, en presència d'un enzim, la reacció transcorre en la mateixa direcció que ho faria sense l'enzim, simplement més ràpid. Tanmateix, en absència de l'enzim, altres possibles reaccions "espontànies" no catalitzades poden crear productes diferents, car en aquestes condicions aquest producte diferent és format més ràpidament.

A més, els enzims poden acoblar dues o més reaccions, de manera que una reacció termodinàmicament favorable pot ser utilitzada per "alimentar" una de termodinàmicament desfavorable. Per exemple, la hidròlisi de l'ATP és sovint utilitzada per alimentar altres reaccions químiques.

Els enzims catalitzen de manera igual les reaccions normals i les inverses. No alteren l'equilibri en si, només la velocitat a la qual s'assoleix. Per exemple, l'anhidrasa carbònica catalitza la seva reacció en qualsevol de les dues direccions segons la concentració dels seus reactants.

\mathrm{CO_2 + H_2O \xrightarrow{Anhidrasa\ carbonica}
H_2CO_3} (en teixits; alta concentració de CO2)
\mathrm{H_2CO_3 \xrightarrow{Anhidrasa\ carbonica }
CO_2 + H_2O} (en pulmons; baixa concentració de CO2)

Tanmateix, si l'equilibri està molt desplaçat en una direcció, és a dir, en una reacció molt exergònica, la reacció és efectivament irreversible. En aquestes condicions, l'enzim només catalitzarà la reacció en la direcció permesa per la termodinàmica.

Cinètica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cinètica enzimàtica
Mecanisme d'una reacció catalitzada per enzim amb un substrat únic. L'enzim (E) s'uneix a un substrat (S) i produeix un producte (P).

La cinètica enzimàtica és la investigació de com els enzims s'uneixen a substrats i els transformen en productes. Les dades de velocitat utilitzades en les anàlisis cinètiques són obtingudes d'assajos enzimàtics.

El 1902, Victor Henri[47] proposà una teoria quantitativa de la cinètica enzimàtica, però les seves dades experimentals no resultaren útils car la importància de la concentració d'ions d'hidrogen encara no era apreciada. Després que Peter Lauritz Sørensen definís l'escala logarítmica del pH i introduís el concepte d'emmagatzematge el 1909[48] el químic alemany Leonor Michaelis i la investigadora postdoctoral canadenca Maud Leonora Menten repetiren els experiments d'Henri i confirmaren la seva equació, que és denominada cinètica d'Henri-Michaelis-Menten (a voltes també cinètica de Michaelis-Menten).[49] La seva obra fou continuada per George Edward Briggs i John Burdon Sanderson Haldane, que derivaren equacions cinètiques que encara són usades àmpliament avui en dia.[50]

La contribució principal d'Henri fou pensar en les reaccions enzimàtiques de dues etapes. A la primera, el substrat s'uneix reversiblement a l'enzim, formant el complex enzim-substrat. A vegades s'anomena això complex de Michaelis. Aleshores, l'enzim catalitza el pas químic de la reacció i allibera el producte.

Corba de saturació d'una reacció enzimàtica, mostrant la relació entre la concentració del substrat (S) i la velocitat (v).

Els enzims poden catalitzar fins a diversos milions de reaccions per segon. Per exemple, la reacció catalitzada per l'orotidina 5'-fosfat descarboxilasa consumeix la meitat del substrat en 78 milions d'anys si no hi ha cap enzim present. Tanmateix, quan s'afegeix la descarboxilasa, el mateix procés només triga 25 mil·lisegons.[51] La velocitat d'un enzim depèn de les condicions de la solució i de la concentració del substrat. Les condicions que desnaturalitzen la proteïna eliminen l'activitat enzimàtica, com ara temperatures elevades, un pH extrem o altes concentracions de sal, mentre que l'augmentació de la concentració del substrat tendeix a augmentar l'activitat. Per determinar la velocitat màxima d'una reacció enzimàtica, s'augmenta la concentració del substrat fins que s'observa una velocitat constant de formació del producte. La corba de saturació de la dreta mostra això. La saturació es produeix perquè, a mesura que augmenta la concentració del substrat, una part cada cop més important de l'enzim lliure és transformada en la forma ES unida al substrat. A la velocitat màxima (Vmax) de l'enzim, tots els llocs actius de l'enzim estan units al substrats, i la quantit de complex ES és la mateixa que la quantitat total d'enzim. Tanmateix, Vmax només és una de les constants cinètiques dels enzims. La quantitat de substrat necessària per assolir una determinada velocitat de reacció també és important. Això és determinat per la constant de Michaelis-Menten (Km), que és la concentració del substrat necessària perquè un enzim assoleixi la meitat de la seva velocitat màxima. Cada enzimé una Km característica per un substrat donat, i això pot mostrar com de ferma és la unió del substrat a l'enzim. Una altra constant útil és kcat, que és el nombre de molècules de substrat que porta un lloc actiu per segon.

L'eficiència d'un enzim es pot expressar en termes de kcat/Km. Això també rep el nom de constant d'especificitat i incorpora la constant de velocitat de cada pas de la reacció. Com que la constant d'especificitat reflecteix tant l'afinitat com la capacitat catalítica, és útil per comparar enzims diferents entre ells, o el mateix enzim amb diferents substrats. El màxim teòric de la constant d'especificitat rep el nom de límit de difusió i és d'aproximadament 108 to 109 (M-1 s-1). En aquest punt, cada col·lisió de l'enzim amb el seu substrat resultarà en catàlisi, i la velocitat de formació del producte no està limitada per la velocitat de reacció sinó per la velocitat de difusió. Els enzims amb aquestes propietats són considerats "catalíticament perfectes" o "cinèticament perfectes". En són exemples la triosa-fosfat isomerasa, l'anhidrasa carbònica, l'acetilcolinesterasa, la catalasa, la fumarasa, la β-lactamasa, i la superòxid dismutasa.

La cinètica de Michaelis-Menten es basa en la llei de masses, que deriva de les assumpcions de difusió lliure i col·lisions aleatòries impulsades termodinàmicament. Tanmateix, molts processos bioquímics o cel·lulars es desvien significativament d'aquestes condicions, a causa d'apinyament molecular, separació en fases de l'enzim/substrat/producte, o moviment molecular mono o bidimensional.[52] En aquestes situacions, es pot aplicar una cinètica de Michaelis-Menten fractal.[53][54][55][56]

Alguns enzims funcionen amb una cinètica més ràpida que la velocitat de difusió, cosa que semblaria impossible. S'han suggerit diversos mecanismes per explicar aquest fenomen. Es creu que algunes proteïnes acceleren la catàlisi agafant el seu substrat i preorientant-lo per mitjà de camps elèctrics dipolars. Altres models apel·len a una explicació basada en una tunelització mecanicoquàntica, segons la qual un protó o un electró pot travessar barreres d'activació, tot i que en el cas de la tunelització de protons el model roman bastant controvertit.[57][58] S'ha observat tunelització de protons en la triptamina.[59] Això suggereix que la catàlisi enzimàtica es podria descriure amb més precisió com a "a través de la barrera" en lloc del model tradicional, que requereix que el substrat passi "per sobre" d'una barrera energètica abaixada.

Inhibició[modifica | modifica el codi]

Els inhibidors competitius s'uneixen reversiblement a l'enzim, evitant la unió amb el substrat. D'altra banda, la unió del substrat impedeix la unió de l'inhibidor. El substrat i l'inhibidor competeixen per l'enzim.
Tipus d'inhibició. Aquesta classificació fou introduïda per William Wallace Cleland.[60]
Article principal: Inhibidor enzimàtic

La velocitat de reacció dels enzims pot ser reduïda per diversos tipus d'inhibidors enzimàtics.

Inhibició competitiva

En la inhibició competitiva, l'inhibidor i el substrat competeixen per l'enzim (és a dir, no poden unir-s'hi els dos alhora). Sovint, els inhibidors competitius s'assemblen molt al substrat autèntic de l'enzim. Per exemple, el metotrexat és un inhibidor competitiu de l'enzim dihidrofolat reductasa, que catalitza la reducció del dihidrofolat en tetrahidrofolat. La semblança entre l'estructura de l'àcid fòlic la d'aquest medicament és mostrada a la figura inferior de la dreta. Cal remarcar que no és necessari que la unió de l'inhibidor es produeixi al lloc d'unió del substrat (com sovint s'afirma), si la unió de l'enzim canvia la conformació d'aquest per evitar la unió amb el substrat, i a l'inrevés. En la inhibició competitiva, la velocitat màxima de la reacció no canvia, però calen concentracions de substrat més altes per assolir una determinada velocitat, augmentant la Km aparent.

Inhibició incompetitiva

En la inhibició incompetitiva, l'inhibidor no pot unir-se a l'enzim lliure, sinó únicament al complex ES. El complex EIS format per aquest procés és enzimàticament inactiu. Aquest tipus d'inhibició és rar, però es pot produir en enzims multimèrics.

Inhibició no competitiva

Els inhibidors no competitius poden unir-se a l'enzim al mateix temps que el substrat, és a dir, mai no s'uneixen al lloc actiu. Tant els complexos EI com els EIS són enzimàticament inactius. Com que l'inhibidor no pot ser expulsat de l'enzim per una concentració més alta de substrat (a diferència de la inhibició competitiva), la Vmax aparent canvia. Tanmateix, com que el substrat encara es pot unir a l'enzim, la Km roman igual.

Inhibició mixta

Aquest tipus d'inhibicó s'assembla a la no competitiva, excepte que el complex EIS té una activitat enzimàtica residual.

En molts organismes, els inhibidors poden formar part d'un mecanisme de retroalimentació. Si un enzim produeix una quantitat excessiva d'una substància, aquesta substància pot actuar com a inhibidor de l'enzim al principi de la ruta que la produeix, causant l'alentiment o l'aturada de la producció de la substància quan n'hi ha una quantitat suficient. Es tracta d'una forma de retroalimentació negativa. Els enzims subjectes a aquesta forma de regulació sovint són multimèrics i tenen llocs d'unió al·lostèrics per les substàncies reguladores. La seva funció substrat/velocitat no és hiperbòlica, sinó sigmoïdal (amb forma d'S).

El coenzim àcid fòlic (esquerre) i el medicament contra el càncer metotrexat (dreta) tenen una estructura molt similar. Per tant, el metotrexat és un inhibidor competitiu de molts enzims que utilitzen folats.

Els inhibidors irreversibles reaccionen amb l'enzim i formen un adducte covalent amb la proteïna. La inactivació és irreversible. Aquests compostos inclouen l'eflornitina, un medicament utilitzat per tractar la malaltia del son, causada per paràsits.[61] La penicil·lina i l'aspirina també actuen d'aquesta manera. En aquests medicaments, el compost és unit al lloc actiu, i l'enzim converteix l'inhibidor en una forma activada que reacciona irreversiblement amb un o diversos residus d'aminoàcids.

Usos d'inactivadors[modifica | modifica el codi]

Els inhibidors són utilitzats sovint com a medicaments, però també poden actuar com a verins. Tanmateix, la diferència entre medicament i verí sovint no és més que una qüestió de quantitat, car la majoria de medicaments són verinosos a un cert nivell, com ho escrigué Paracels: "In all things there is a poison, and there is nothing without a poison."[62] D'igual manera, els antibiòtics i altres medicaments contra les infeccions només són verins específics que maten un patogen però no en maten l'hoste.

Un exemple d'inactivador utilitzat com a medicament és l'aspirina, que inhibeix els enzims COX-1 i COX-2, que produeixen el missatger d'inflamació prostaglandina, eliminant així el dolor i la inflamació. El cianur, un verí, és un inactivador enzimàtic irreversible que es combina amb el coure i el ferro del lloc actiu de l'enzim citocrom c oxidasa i bloqueja la respiració cel·lular.[63]

Funció biològica[modifica | modifica el codi]

Els enzims tenen una àmplia varietat de funcions a l'interior dels éssers vius. Són indispensables per la transducció de senyals i la regulació cel·lular, sovint per mitjà de cinases i fosfatases.[64] També generen moviment, amb la miosina que hidrolitza ATP per generar contracció muscular i mou productes dins la cèl·lula com a part del citosquelet.[65] Altres ATPases de la membrana cel·lular són bombes iòniques implicades en el transport actiu. Els enzims també estan implicats en funcions més exòtiques, com ara la luciferasa, que genera llum en les cuques de llum.[66] Els virus també poden contenir enzims per la infecció de cèl·lules, com ara la VIH integrasa i la transcriptasa inversa, o per l'alliberament del virus de les cèl·lules, com ara la neuraminidasa del virus de la grip.

Una de les funcions més importants dels enzims és en l'aparell digestiu dels animals. Enzims com ara les amilases i proteases descomponen les molècules grans (midó o proteïnes, respectivament) en molècules més petites, de manera que els intestins les puguin absorbir. Les molècules de midó, per exemple, són massa grans per ser absorbides per l'intestí, però els enzims hidrolitzen les cadenes de midó en molècules més petites com ara maltosa i finalment glucosa, que poden ser absorbides. Enzims diferents digereixen aliments diferents. En els remugants, que tenen una dieta herbívora, uns microorganismes de l'estómac produeixen un altre enzim, la cel·lulasa, per descompondre les parets cel·lulars de cel·lulosa de les fibres vegetals.[67]

Diversos enzims poden treballar ensems en un ordre específic, creant rutes metabòliques. En una ruta metabòlica, cada enzim agafa el producte d'un altre enzim com a substrat. Després de la reacció catalítica, el producte és passat a un altre enzim. A vegades, la mateixa reacció pot ser catalitzada en paral·lel per més d'un enzim; això pot permetre una regulació més complexa. Per exemple, un enzim forneix una activitat baixa i constant, mentre que un altre forneix una activitat alta induïble.

Els enzims determinen quins passos es produeixen en aquestes rutes. Sense els enzims, el metabolisme ni progressaria pels mateixos passos ni seria prou ràpid com per satisfer les necessitats de les cèl·lules. De fet, una ruta metabòlica com ara la glicòlisi no podria existir sense enzims. La glucosa, per exemple, pot reaccionar directament amb ATP per quedar fosforilada en un o més dels seus carbonis. En absència d'enzims, aquest procés és tan lent que és negligible. Tanmateix, si s'afegeix hexocinasa, aquestes reaccions lentes continuen produint-se, però la fosforilació al carboni 6 té lloc tan ràpidament que, si s'analitza la mescla una estona després, es troba glucosa 6-fosfat com a únic producte significatiu. Per consegüent, la xarxa de rutes metabòliques de cada cèl·lula depèn del conjunt d'enzims funcionals presents.

Control de l'activitat[modifica | modifica el codi]

Hi ha cinc mecanismes principals de control de l'activitat enzimàtica dins les cèl·lules.

  1. La producció d'enzims (transcripció i traducció de gens enzimàtica) pot ser augmentada o reduïda per una cèl·lula en resposta a canvis en el seu medi. Aquesta forma de regulació gènica rep el nom d'inducció i inhibició dels enzims. Per exemple, els bacteris poden esdevenir resistents a antibiòtics com ara la penicil·lina, car es produeixen enzims anomenats beta-lactamases que hidrolitzen l'anell de beta-lactam essencial de la molècula de penicil·lina. En són un altre exemple els enzims del fetge anomenats citocrom P450 oxidases, importants en el metabolisme dels medicaments. La inducció o inhibició d'aquests enzims pot causar interacció farmacològica.
  2. Els enzims poden ser compartimentalitzats, amb rutes metabòliques diferents a cada compartiment cel·lular. Per exemple, els àcids grassos són sintetitzats per un conjunt d'enzims del citosol, el reticle endoplasmàtic i l'aparell de Golgi, i utilitzats per un conjunt diferent d'enzims com a font d'energia als mitocondris, a través de la β-oxidació.[68]
  3. Els enzims poden ser regulats per inhibidors i activadors. Per exemple, els productes finals d'una ruta metabòlica sovint són inhibidors d'algun dels primers enzims de la ruta (normalment el primer pas irreversible, anomenat "pas compromès"), regulant així la quantitat de producte final creada per les rutes. Aquest mecanisme regulador rep el nom de mecanisme de retroalimentació negativa, car la quantitat de producte final és regulada per la seva pròpia concentració. El mecanisme de retroalimentació negativa pot ajustar eficientment la velocitat de síntesi dels metabòlits intermedis segons les necessitats de les cèl·lules. Això ajuda a fornir materials i energia de manera econòmica, i evita una creació excessiva de productes finals. Com altres mecanismes homeostàtics, el control de les accions enzimàtiques ajuda a mantenir un medi intern estable en els organismes vivents.
  4. Els enzims poden ser regulats per modificació postraduccional. Això pot incloure fosforilació, miristoilació i glicosilació. Per exemple, en la resposta a la insulina, la fosforilació de múltiples enzims, incloent-hi la glicogen sintasa, contribueix a controlar la síntesi o degradació de glicogen i permet a la cèl·lula respondre a canvis en el sucre sanguini.[69] Un altre exemple de modificació postraduccional és la fragmentació de la cadena polipeptídica. La quimotripsina, una proteasa digestiva, és produïda en una forma inactiva com a quimotripsinogen al pàncrees, i transportada en aquesta forma a l'estómac, on és activada. Això evita que l'enzim digereixi el pàncrees o altres teixits abans d'arribar a l'estómac. Aquest tipus de precursor inactiu d'un enzim rep el nom de zimogen.
  5. Alguns enzims poden ser activats quan són situats en un medi diferent (per exemple, d'un citoplasma reductor a un periplasma oxidant, pH alt a pH baix, etc.). Per exemple, l'hemaglutinina del virus de la grip és activat per un canvi conformacional causat per condicions àcides, que es produeixen quan ingressa a la cèl·lula hoste i entra al lisosoma.[70]

Rol en malalties[modifica | modifica el codi]

Com que la regulació estricta de l'activitat enzimàtica és essencial per l'homeòstasi, qualsevol disfunció (mutació, sobreproducció, subproducció, o deleció) d'un únic enzim crític pot causar una malaltia genètica. La importància dels enzims és demostrada pel fet que una malaltia letal pot ser causada per la disfunció de només un tipus d'enzim dels milers que hi ha al cos humà.

Un exemple és el tipus més habitual de fenilcetonúria. La mutació d'un únic aminoàcid de l'enzim fenilalanina hidroxilasa, que catalitza el primer pas de la degradació de la fenilalanina, resulta en l'acumulació de fenilalanina i productes relacionats. Això pot conduir a retard mental si no es tracta la malaltia.[71]

Un altre exemple és quan mutacions de la línia germinal de gens que codifiquen enzims de reparació de l'ADN causen síndromes hereditàries de càncer, com ara xerodèrmia pigmentada. Els defectes en aquests enzims causen càncer perquè el cos és menys capaç de reparar mutacions del genoma. Això causa una lenta acumulació de mutacions i resulta en el desenvolupament de molts tipus de càncer en el malalt.

Convencions de nomenclatura[modifica | modifica el codi]

El nom d'un enzim deriva sovint del seu substrat o de la reacció química que catalitza, amb el sufix -asa. En són exemples la lactasa, l'alcohol deshidrogenasa i l'ADN polimerasa. Això pot resultar en què diferents enzims, anomenats isozims, que tenen la mateixa funció tinguin el mateix nom bàsic. Els isoenzims tenen una seqüència d'aminoàcids diferent i se'ls pot distingir pel seu pH òptim, propietats cinètiques o immunològicament. A més, la reacció fisiològica normal que catalitza un enzim pot no ser la mateixa que en condicions artificials. Això pot fer que un mateix enzim sigui identificat amb dos noms diferents. Per exemple, la glucosa isomerasa, utilitzada a la indústria per convertir glucosa en l'edulcorant fructosa, és una xilosa isomerasa in vivo.

La Unió Internacional de Bioquímica i Biologia Molecular ha desenvolupat una nomenclatura pels enzims, els números IEC; cada enzim és descrit per una seqüència de quatre números precedida per EC.

El primer número classifica de manera general l'enzim segons el seu mecanisme:

El nivell de classificació més alt és el següent:

Es pot navegar per la nomenclatura completa a http://www.chem.qmul.ac.uk/iubmb/enzyme/.

Aplicacions industrials[modifica | modifica el codi]

S'utilitzen enzims a la indústria química i altres aplicacions industrials quan es requereixen catalitzadors extremament específics. Tanmateix, els enzims en general estan limitats a la sèrie de reaccions que han evolucionat per catalitzar i també per la seva manca d'estabilitat en dissolvents orgànics i a temperatures elevades. Així doncs, l'enginyeria proteica és una àrea d'investigació activa que implica intents de crear nous enzims amb propietats noves, o bé per disseny racional o bé per evolució in vitro.[72][73]

Aplicació Enzims utilitzats Usos
Processament d'aliments
Les amilases catalitzen l'alliberament de sucres simples a partir de midó.
Amilases de fongs i plantes.. Producció de sucres a partir de midó, com en la producció de xarop de blat de moro.[74] En fleques, per catalitzar la descomposició del midó de la farina en sucre. La fermentació del sucre per part dels llevats produeix el diòxid de carboni que fa pujar la massa.
Proteases Utilitzades per fabricants de galetes per reduir el contingut proteic de la farina.
Aliments per nadons Tripsina Per predigerir aliments per nadons.
Cerveseria
Ordi germinatiu utilitzat per la malta.
Els enzims de l'ordi són alliberats durant l'etapa de maceració de la producció de cervesa. Degraden el midó i les proteïnes per produir sucres, aminoàcids i pèptids simples que utilitzen els llevats en la fermentació.
Enzims d'ordi produïts industrialment Àmpliament utilitzats en el procés de producció de cervesa per substituir els enzims naturals de l'ordi.
Amilases, glucanases, proteases Fragmenten els polisacàrids i les proteïnes de la malta.
Betaglucanases i arabinoxilanases Milloren el producte de la maceració i les característiques de filtració de la cervesa.
Amiloglucosidases i pul·lulanases Cervesa baixa en calories i ajustament de la fermentabilitat.
Proteases Eliminen la terbolesa produïda durant l'emmagatzemament de les cerveses.
Acetolactatdescarboxilases (ALDC) Augmenten l'eficiència de la fermentació per mitjà de la reducció de diacetil.[75]
Sucs de fruita Cel·lulases, pectinases Donar claredat als sucs de fruita
Indústria lletera
Formatge Rocafort
Rennina, derivada de l'estómac d'animals remugants joves (com ara vedells o xais). Manufactura de formatges, utilitzat per hidrolitzar proteïnes.
Enzims produïts per microbis Amb un ús creixent a la indústria lletera.
Lipases Utilitzades durant la producció de formatge Rocafort per millorar la maduració del Danablú.
Lactases Descomponen la lactosa en glucosa galactosa.
Entendriment de la carn Papaïnes Per fer més tendra la carn que ha de ser cuinada.
Indústria del midó
Glucosa Glucosa
Glucosa
Fructosa
Amilases, amiloglucosideases i glucoamilases Converteix midó en glucosa i diversos xarops.
Glucosa isomerases Converteix glucosa en fructosa en la producció de xarop de dacsa a partir de midó. Aquest xarop té propietats millorades d'edulcoració i un valor calorífic inferior al de la sucrosa amb el mateix nivell de dolçor.
Indústria paperera
Un molí paperer a Carolina del Sud.
Amilases, Xilanases, Cel·lulases i ligninases Descomponen el midó en una menor viscositat, contribuint a encolar i acabar el paper. Les xilanases redueixen la quantitat de lleixiu necessària per la descoloració; les cel·lulases suavitzen les fibres, milloren el drenatge d'aigua, i promouen l'eliminació de tinta; les lipases redueixen la cobertura del paper i els enzims degradadors de lignina eliminen la lignina per fer el paper més tou.
Indústria dels biocombustibles
Cel·lulosa en 3D
Cel·lulases Utilitzades per descompondre la cel·lulosa en sucres que poden ser fermentats (vegeu etanol cel·lulòsic).
Ligninases Ús de residus de lignina
Detergents biològics Principalment proteases, produïdes en forma extracel·lular a partir de bacteris Utilitzades per condicions de preremull i aplicacions directes de líquids per eliminar taques de proteïnes de la roba.
Amilases Detergents pels rentavaixelles, utilitzats per eliminar residus resistents de midó.
Lipases Utilizades per ajudar a eliminar taques de greix i d'oli.
Cel·lulases Utilitzades en suavitzants biològics.
Netejadors de lents de contacte Proteases Utilitzades per eliminar proteïnes de les lents de contacte per evitar infeccions.
Indústria de la goma Catalases Utilitzades per generar oxigen a partir de peròxid per convertir làtex en cautxú cel·lular.
Indústria fotogràfica Proteases (ficina) Dissolució de gelatina de pel·lícules rebutjades, permetent recuperar-ne el contingut en argent.
Biologia molecular
Par de la doble hèlix de l'ADN.
Enzims de restricció, ADN ligases i polimerases Utilitzades per manipular ADN en enginyeria genètica, importants en farmacologia, agricultura i medicina. Essencials per la digestió de restricció i la reacció en cadena de la polimerasa. La biologia molecular també és important en les ciències forenses.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Segons Joan Coromines, enzimes doncs 'enzim' és contrari a l'etimologia i a les formes de les altres llengües cultes

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Solà, Joan. L'obra de Joan Coromines. Fundació Caixa de Sabadell, 1999, p.100. ISBN 84-95166-08-9. 
  2. Smith A. D. (Ed) 'et al. (1997)) Oxford Dictionary of Biochemistry and Molecular Biology Oxford University Press. ISBN 0-19-854768-4
  3. Garrett R. H., Grisham C. M. (1999). Biochemistry, Second Edition. Saunders College Publishing, pàg. 426-427. ISBN 0-03-022318-0
  4. Bairoch A.. «The ENZYME database in 2000». Nucleic Acids Res, 28, 2000, pàg. 304–305. DOI: 10.1093/nar/28.1.304. PMID: 10592255.
  5. Lilley D.. «Structure, folding and mechanisms of ribozymes». Curr Opin Struct Biol, 15, 3, 2005, pàg. 313–23. DOI: 10.1016/j.sbi.2005.05.002. PMID: 15919196.
  6. Cech T.. «Structural biology. The ribosome is a ribozyme». Science, 289, 5481, 2000, pàg. 878–9. DOI: 10.1126/science.289.5481.878. PMID: 10960319.
  7. Groves J. T.. «Artificial enzymes. The importance of being selective». Nature, 389, 6649, 1997, pàg. 329–30. DOI: 10.1038/38602. PMID: 9311771.
  8. de Réaumur, R. A. F.. «Observations sur la digestion des oiseaux». Histoire de l'academie royale des sciences, 1752, 1752, pàg. 266, 461.
  9. Williams, H. S. (1904) A History of Science: in Five Volumes. Volume IV: Modern Development of the Chemical and Biological Sciences Harper and Brothers (New York) Consultat el 4 abril 2007
  10. Dubos J.. «Louis Pasteur: Free Lance of Science, Gollancz. Citat a Manchester K. L. (1995). Louis Pasteur (1822–1895)—chance and the prepared mind». Trends Biotechnol, 13, 12, 1951, pàg. 511–515. DOI: 10.1016/S0167-7799(00)89014-9. PMID: 8595136.
  11. Biografia d'Eduard Buchner, a http://nobelprize.org Consultat el 4 abril 2007
  12. Text de la xerrada de Buchner a la cerimònia dels Premis Nobel del 1907 a http://nobelprize.org Consultat el 4 abril 2007
  13. Guardonats del Premi Nobel de Química del 1946 a http://nobelprize.org Consultat el 4 abril 2007
  14. Blake C. C., Koenig D. F., Mair G. A., North A. C., Phillips D. C., Sarma V. R.. «Structure of hen egg-white lysozyme. A three-dimensional Fourier synthesis at 2 Angstrom resolution». Nature, 22, 206, 1965, pàg. 757–761. DOI: 10.1038/206757a0. PMID: 5891407.
  15. Chen L. H., Kenyon G. L., Curtin F., Harayama S., Bembenek M. E., Hajipour G., Whitman C. P.. «4-Oxalocrotonate tautomerase, an enzyme composed of 62 amino acid residues per monomer». J. Biol. Chem., 267, 25, 1992, pàg. 17716–21. PMID: 1339435.
  16. Smith S.. «The animal fatty acid synthase: one gene, one polypeptide, seven enzymes». Faseb J., 8, 15, 1994, pàg. 1248–59. PMID: 8001737.
  17. Anfinsen C. B.. «Principles that Govern the Folding of Protein Chains». Science, 181, 1973, pàg. 223–230. DOI: 10.1126/science.181.4096.223. PMID: 4124164.
  18. The Catalytic Site Atlas, a The European Bioinformatics Institute Consultat el 4 abril 2007
  19. Jaeger K. E., Eggert T.. «Enantioselective biocatalysis optimized by directed evolution». Curr Opin Biotechnol., 15(4), 2004, pàg. 305–313. DOI: 10.1016/j.copbio.2004.06.007. PMID: 15358000.
  20. Shevelev I. V., Hubscher U.. «The 3' 5' exonucleases». Nat Rev Mol Cell Biol., 3, 5, 2002, pàg. 364–376. DOI: 10.1038/nrm804. PMID: 11988770.
  21. Berg J., Tymoczko J., Stryer L. (2002). Biochemistry, W. H. Freeman and Company ISBN 0-7167-4955-6
  22. Zenkin N., Yuzenkova Y., Severinov K.. «Transcript-assisted transcriptional proofreading». Science, 313, 2006, pàg. 518–520. DOI: 10.1126/science.1127422. PMID: 16873663.
  23. Ibba M., Soll D.. «Aminoacyl-tRNA synthesis». Annu Rev Biochem., 69, 2000, pàg. 617–650. DOI: 10.1146/annurev.biochem.69.1.617. PMID: 10966471.
  24. Rodnina M. V., Wintermeyer W.. «Fidelity of aminoacyl-tRNA selection on the ribosome: kinetic and structural mechanisms». Annu Rev Biochem., 70, 2001, pàg. 415–435. DOI: 10.1146/annurev.biochem.70.1.415. PMID: 11395413.
  25. Firn, Richard. «The Screening Hypothesis - a new explanation of secondary product diversity and function». [Consulta: 11-10-2006].
  26. Fischer E.. «Einfluss der Configuration auf die Wirkung der Enzyme». Ber. Dt. Chem. Ges., 27, 1894, pàg. 2985–2993. DOI: 10.1002/cber.18940270364.
  27. Koshland D. E.. «Application of a Theory of Enzyme Specificity to Protein Synthesis». Proc. Natl. Acad. Sci., 44, 2, 1958, pàg. 98–104. DOI: 10.1073/pnas.44.2.98. PMID: 16590179.
  28. Vasella A, Davies GJ, Bohm M.. «Glycosidase mechanisms». Curr Opin Chem Biol., 6, 5, 2002, pàg. 619–629. DOI: 10.1016/S1367-5931(02)00380-0. PMID: 12413546.
  29. Boyer, Rodney [2002]. «6». A: Concepts in Biochemistry. 2a ed.. Nova York, Chichester, Weinheim, Brisbane, Singapur, Toronto.: John Wiley & Sons, Inc., 2002, p. 137–138. ISBN 0-470-00379-0. OCLC 51720783 [Consulta: 21 abril 2007]. 
  30. Fersht, A. (1985). Enzyme Structure and Mechanism (2a ed) p50–52 W H Freeman & co, Nova York ISBN 0-7167-1615-1
  31. Jencks W. P. (1987). Catalysis in Chemistry and Enzymology. Dover, New York
  32. Villa J., Strajbl M., Glennon T. M., Sham Y. Y., Chu Z. T., Warshel A.. «How important are entropic contributions to enzyme catalysis?». Proc. Natl. Acad. Sci. U.S.A., 97, 22, 2000, pàg. 11899–904. DOI: 10.1073/pnas.97.22.11899. PMID: 11050223.
  33. Warshel A., Sharma P. K., Kato M., Xiang Y., Liu H., Olsson M. H.. «Electrostatic basis for enzyme catalysis». Chem. Rev., 106, 8, 2006, pàg. 3210–35. DOI: 10.1021/cr0503106. PMID: 16895325.
  34. Eisenmesser E. Z., Bosco D. A., Akke M., Kern D. "Enzyme dynamics during catalysis". Science. 2002 22 de febrer;295(5559):1520–3. PMID: 11859194
  35. Agarwal P. K. "Role of protein dynamics in reaction rate enhancement by enzymes". J Am Chem Soc., 2 novembre 2005; 127(43): 15248-56. PMID: 16248667
  36. Eisenmesser E. Z., Millet O., Labeikovsky W., Korzhnev D. M., Wolf-Watz M., Bosco D. A., Skalicky J. J., Kay L. E., Kern D. "Intrinsic dynamics of an enzyme underlies catalysis". Nature. 3 novembre 2005; 438(7064): 117-21. PMID: 16267559
  37. Yang LW, Bahar I.. «Coupling between catalytic site and collective dynamics: A requirement for mechanochemical activity of enzymes». Structure., 13, 5 juny 2005, pàg. 893–904. DOI: 10.1016/j.str.2005.03.015. PMID: 15939021.
  38. Agarwal PK, Billeter SR, Rajagopalan PT, Benkovic SJ, Hammes-Schiffer S.. «Network of coupled promoting motions in enzyme catalysis». Proc. Natl. Acad. Sci. U S A., 99, 5 març 2002, pàg. 2794–9. DOI: 10.1073/pnas.052005999. PMID: 11867722.
  39. Agarwal P. K., Geist A., Gorin A. «Protein dynamics and enzymatic catalysis: investigating the peptidyl-prolyl cis-trans isomerization activity of cyclophilin A.» Biochemistry. 24 agost 2004; 43(33): 10605-18. PMID: 15311922
  40. Tousignant A, Pelletier JN.. «Protein motions promote catalysis». Chem Biol., 11, 8, Agost 2004, pàg. 1037–42. DOI: 10.1016/j.chembiol.2004.06.007. PMID: 15324804.
  41. Olsson M. H. M.; Parson W. W.; Warshel A. «Dynamical Contributions to Enzyme Catalysis: Critical Tests of A Popular Hypothesis». Chem. Rev., 2006, 105: 1737-1756
  42. de Bolster, M. W. G. «Glossary of Terms Used in Bioinorganic Chemistry». International Union of Pure and Applied Chemistry, 1997. [Consulta: 30-10-2007].
  43. de Bolster, M. W. G. «Glossary of Terms Used in Bioinorganic Chemistry». International Union of Pure and Applied Chemistry, 1997. [Consulta: 30-10-2007].
  44. Fisher Z., Hernandez Prada J. A., Tu C., Duda D., Yoshioka C., An H., Govindasamy L., Silverman D. N. i McKenna R.. «Structural and kinetic characterization of active-site histidine as a proton shuttle in catalysis by human carbonic anhydrase II». Biochemistry., 44(4), 2005, pàg. 1097–115. DOI: 10.1021/bi0480279. PMID: 15667203.
  45. A. F. Wagner, K. A. Folkers (1975). Vitamins and coenzymes. Interscience Publishers New York| ISBN 0-88275-258-8
  46. BRENDA. The Comprehensive Enzyme Information System Consultat el 4 abril 2007
  47. Henri, V.. «Theorie generale de l'action de quelques diastases». Compt. Rend. Hebd. Acad. Sci. Paris, 135, 1902, pàg. 916–919.
  48. Sørensen, P. L.. «Enzymstudien {II}. Über die Messung und Bedeutung der Wasserstoffionenkonzentration bei enzymatischen Prozessen». Biochem. Z., 21, 1909, pàg. 131-304.
  49. Michaelis L., Menten M.. «Die Kinetik der Invertinwirkung». Biochem. Z., 49, 1913, pàg. 333–369. English translation Consultat el 6 abril 2007
  50. Briggs G. E., Haldane J. B. S.. «A note on the kinetics of enzyme action». Biochem. J., 19, 1925, pàg. 339–339. PMID: 16743508.
  51. Radzicka A., Wolfenden R.. «A proficient enzyme». Science, 6, 267, 1995, pàg. 90–931. DOI: 10.1126/science.7809611. PMID: 7809611.
  52. Ellis R. J.. «Macromolecular crowding: obvious but underappreciated». Trends Biochem. Sci., 26, 10, 2001, pàg. 597–604. DOI: 10.1016/S0968-0004(01)01938-7. PMID: 11590012.
  53. Kopelman R. «Fractal Reaction Kinetics». Science, 241, 4873, 1988, pàg. 1620–26. DOI: 10.1126/science.241.4873.1620.
  54. Savageau M. A.. «Michaelis-Menten mechanism reconsidered: implications of fractal kinetics». J. Theor. Biol., 176, 1, 1995, pàg. 115–24. DOI: 10.1006/jtbi.1995.0181. PMID: 7475096.
  55. Schnell S., Turner T. E.. «Reaction kinetics in intracellular environments with macromolecular crowding: simulations and rate laws». Prog. Biophys. Mol. Biol., 85, 2–3, 2004, pàg. 235–60. DOI: 10.1016/j.pbiomolbio.2004.01.012. PMID: 15142746.
  56. Xu F, Ding H. «A new kinetic model for heterogeneous (or spatially confined) enzymatic catalysis: Contributions from the fractal and jamming (overcrowding) effects». Appl. Catal. A: Gen., 317, 1, 2007, pàg. 70–81. DOI: 10.1016/j.apcata.2006.10.014.
  57. Garcia-Viloca M., Gao J., Karplus M., Truhlar D. G.. «How enzymes work: analysis by modern rate theory and computer simulations». Science, 303, 5655, 2004, pàg. 186–195. DOI: 10.1126/science.1088172. PMID: 14716003.
  58. Olsson M. H., Siegbahn P. E., Warshel A.. «Simulations of the large kinetic isotope effect and the temperature dependence of the hydrogen atom transfer in lipoxygenase». J. Am. Chem. Soc., 126, 9, 2004, pàg. 2820–1828. DOI: 10.1021/ja037233l. PMID: 14995199.
  59. Masgrau L., Roujeinikova A., Johannissen L. O., Hothi P., Basran J., Ranaghan K. E., Mulholland A. J., Sutcliffe M. J., Scrutton N. S., Leys D.. «Atomic Description of an Enzyme Reaction Dominated by Proton Tunneling». Science, 312, 5771, 2006, pàg. 237–241. DOI: 10.1126/science.1126002. PMID: 16614214.
  60. Cleland, W.W.. «The Kinetics of Enzyme-catalyzed Reactions with two or more Substrates or Products 2. {I}nhibition: Nomenclature and Theory». Biochim. Biophys. Acta, 67, 1963, pàg. 173-187.
  61. Poulin R., Lu L., Ackermann B., Bey P., Pegg A. E. «Mechanism of the irreversible inactivation of mouse ornithine decarboxylase by alpha-difluoromethylornithine. Characterization of sequences at the inhibitor and coenzyme binding sites.» J Biol Chem. 5 gener 1992; 267(1): 150–8. PMID 1730582
  62. Ball, Philip (2006) The Devil's Doctor: Paracelsus and the World of Renaissance Magic and Science. Farrar, Straus and Giroux ISBN 0-374-22979-1
  63. Yoshikawa S., Caughey W. S.. «Infrared evidence of cyanide binding to iron and copper sites in bovine heart cytochrome c oxidase. Implications regarding oxygen reduction». J Biol Chem., 265, 14, Maig 1990, pàg. 7945–7958. PMID: 2159465.
  64. Hunter T.. «Protein kinases and phosphatases: the yin and yang of protein phosphorylation and signaling». Cell., 80(2), 1995, pàg. 225–236. DOI: 10.1016/0092-8674(95)90405-0. PMID: 7834742.
  65. Berg J. S., Powell B. C., Cheney R. E.. «A millennial myosin census». Mol Biol Cell., 12(4), 2001, pàg. 780–794. PMID: 11294886.
  66. Meighen E. A.. «Molecular biology of bacterial bioluminescence». Microbiol Rev., 55(1), 1991, pàg. 123–142. PMID: 2030669.
  67. Mackie R. I., White B. A.. «Recent advances in rumen microbial ecology and metabolism: potential impact on nutrient output». J. Dairy Sci., 73, 10, 1990, pàg. 2971–95. PMID: 2178174.
  68. Faergeman N. J, Knudsen J.. «Role of long-chain fatty acyl-CoA esters in the regulation of metabolism and in cell signalling». Biochem J, 323, Abril 1997, pàg. 1–12. PMID: 9173866.
  69. Doble B. W., Woodgett J. R.. «GSK-3: tricks of the trade for a multi-tasking kinase». J. Cell. Sci., 116, Abril 2003, pàg. 1175–1186. DOI: 10.1242/jcs.00384. PMID: 12615961.
  70. Carr C. M., Kim P. S.. «A spring-loaded mechanism for the conformational change of influenza hemagglutinin». Cell, 73, Abril 2003, pàg. 823–832. DOI: 10.1016/0092-8674(93)90260-W. PMID: 8500173.
  71. Phenylketonuria: NCBI Genes and Disease Accessed 4 abril 2007
  72. Renugopalakrishnan V., Garduno-Juarez R., Narasimhan G., Verma C. S., Wei X., Li P.. «Rational design of thermally stable proteins: relevance to bionanotechnology». J Nanosci Nanotechnol., 5, 11, 2005, pàg. 1759–1767. DOI: 10.1166/jnn.2005.441. PMID: 16433409.
  73. Hult K, Berglund P.. «Engineered enzymes for improved organic synthesis». Curr Opin Biotechnol., 14, 4, 2003, pàg. 395–400. DOI: 10.1016/S0958-1669(03)00095-8. PMID: 12943848.
  74. Guzmán-Maldonado H., Paredes-López O.. «Amylolytic enzymes and products derived from starch: a review». Critical reviews in food science and nutrition, 35, 5, Setembre 1995, pàg. 373–403. PMID: 8573280.
  75. Dulieu C., Moll M., Boudrant J., Poncelet D.. «Improved performances and control of beer fermentation using encapsulated alpha-acetolactate decarboxylase and modeling». Biotechnology progress, 16, 6, 2000, pàg. 958–65. PMID: 11101321.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Etimologia i història

Estructura i mecanismes dels enzims

  • Fersht, A. Structure and Mechanism in Protein Science: A Guide to Enzyme Catalysis and Protein Folding. W. H. Freeman, 1998. ISBN 0-7167-3268-8 (en anglès)
  • Walsh, C. (1979). Enzymatic Reaction Mechanisms. W. H. Freeman and Company. ISBN 0-7167-0070-0 (en anglès)
  • Page, M. I.; Williams, A. (Eds.). Enzyme Mechanisms. Royal Society of Chemistry, 1987. ISBN 0-85186-947-5 (en anglès)
  • Bugg, T. Introduction to Enzyme and Coenzyme Chemistry, Blackwell Publishing Limited; 2a edició, 2004. ISBN 1-4051-1452-5 (en anglès)
  • Warshel, A. Computer Modeling of Chemical Reactions in enzymes and Solutions. John Wiley & Sons Inc., 1991. ISBN 0-471-18440-3 (en anglès)

Termodinàmica

  • Reactions and Enzymes Capítol 10 del Llibre de Biologia en línia de l'Estrella Mountain Community College. (en anglès)

Cinètica i inhibició

  • Athel Cornish-Bowden. Fundamentals of Enzyme Kinetics. (3a edició), Portland Press (2004), ISBN 1-85578-158-1. (en anglès)
  • Irwin H. Segel, Enzyme Kinetics: Behavior and Analysis of Rapid Equilibrium and Steady-State Enzyme Systems. Wiley-Interscience; New Ed edition (1993), ISBN 0-471-30309-7. (en anglès)
  • John W. Baynes, Medical Biochemistry, Elsevier-Mosby; 2a edició (2005), ISBN 0-7234-3341-0, pàg. 57.

Funció i regulació dels enzims dins les cèl·lules

  • Price, N.; Stevens, L. Fundamentals of Enzymology: Cell and Molecular Biology of Catalytic Proteins. Oxford University Press, (1999), ISBN 0-19-850229-X (en anglès)
  • Nutritional and Metabolic Diseases Capítol del llibre de text en línia "Introduction to Genes and Disease" de l'NCBI. (en anglès)

Convencions de nomenclatura

  • Nomenclatura dels enzims, recomanacions pels noms dels enzims del Comité de Nomenclatura de la Unió Internacional de Bioquímica i Biologia Molecular. (en anglès)
  • Koshland D. The Enzymes, v. I, ch. 7, Acad. Press, Nova York, (1959) (en anglès)

Aplicacions industrials

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Enzim