Occitània
|
|||
| Lemes reivindicatius nacionals: Larguesa, Convivéncia, Paratge Volèm viure al País |
|||
| Ciutats més grans | Marsella, Tolosa , Bordeus, Toló, Niça, Montpeller, Ais de Provença, Llemotges, Nimes, Clarmont, Avinyó, Pau, Baiona, Valença, Besiers, Montluçon, Vichèi, Tarba, Agen | ||
| Gentilici | Occità, Occitana | ||
| Població | Uns 15 milions | ||
| Superfície | 190.000 km² | ||
Occitània (en occità Occitània) l'àrea històrica de domini de la llengua occitana. Comprèn bona part del terç sud de l'estat francès, la Vall d'Aran (Espanya]]), les Valls Occitanes (del Piemont, a Itàlia) i Mònaco.
Aquesta designació no l'accepta tothom per diferents raons com l'absència (relativa) de tradició històrica. En canvi l'adjectiu occità com a definició identitària ha assolit certa normalitat d'ús a tot l'àmbit lingüístic i també a la resta de l'estat francès.
El territori d'Occitània no té cap reconeixement oficial, només lingüístic (i amb graus molt variables en funció dels estats respectius). Els grups de nacionalistes occitans són encara minoritaris avui però la qüestió occitana està arrelant a les mentalitats, i fins i tot a la societat francesa com s'ha pogut veure arran de l'èxit de les manifestacions[1] que es van fer a Carcassona amb uns 10.000 manifestants[2] el 22 d'octubre de 2005, Besiers amb unes 18.000 persones[3] el 17 de març de 2007 i altra vegada a Carcassona el 24 d'octubre de 2009 amb més de 20.000 manifestants.[4]
La llengua occitana només és reconeguda com a oficial, protegida i promoguda a la Vall d'Aran. A l'estat italià se li ha atorgat l'estatus de llengua protegida i a l'estat francès només gaudeix d'una acceptació a la xarxa educativa però li manca reconeixement legal. Cal afegir nogensmenys que, malgrat la seva posició social precària, l'occità va ser una de les llengües oficials dels Jocs Olímpics de Torí.
La bandera occitana és la dels comtes de Tolosa: creu groga en fons vermell. La creu occitana apareix avui a les banderes oficials de la ciutat de Tolosa i de la regió francesa de Midi-Pyrénées així com a l'escut del departament dels Alts Alps. Abans l'arribada de Georges Frêche al capdavant de la regió, també es trobava al costat de l'escut de Catalunya a la bandera de la regió del Llenguadoc-Rosselló. La creu s'ha implantat amb èxit a les Valls Occitanes del Piemont i també a la Val d'Aran on ha estat integrada a la bandera del país que només ostentava abans la clau aranesa.
Taula de continguts |
Història d'Occitània [modifica]
Occitània, per mor de la seva posició geogràfica, sempre s'ha trobat a una cruïlla estratègica entre tota mena de corrents (essencialment grecs i llatins, orientals, nòrdics i evidentment mediterranis). Hereva de la cultura llatina i d'una part d'elements celtes, arribà a convertir-se en un dels centres neuràlgics de la cultura romànica a partir del segle IX. Va ser l'occità una de les llengües més primerenques a substituir el llatí en molts actes, documents, peces literàries i obres científiques. Així les primeres gramàtiques anteriors a la de Nebrija són occitanes (com per exemple les Leys d'Amors del segle XIV).
Els segles XI, XII i XIII foren l'època de major esplendor de la cultura i la política occitanes. El model d'occità escrit, gràcies a la seva cultura refinada i brillant, se situà com una mena de llengua vehicular a tot Europa, culturalment amb els trobadors i també política a través l'elaboració dels Furs dels territoris aragonesos i navarresos, sense oblidar òbviament la influència que va exercir sobre l'escrit de les terres de llengua catalana fins a Ausiàs March.
Foren aquells segles l'època d'or de la literatura occitana, amb el naixement de la literatura trobadoresca i la seva extensió per la major part d'Europa Occidental. Políticament per la independència de fet i la prosperitat de molts dels territoris occitans (vegeu Comtat de Tolosa, Comtat de Foix, Vescomtat de Carcassona, Ducat d'Aquitània i Comtat de Provença). Ara bé, aquesta època daurada aniria troncada ràpidament ja que la unitat dels territoris occitans era de fet una unitat cultural i lingüística però no política.
La invasió francesa [modifica]
Amb l'excusa de lluita contra l'heretgia càtara, el rei de França Felip II, aliat al papa Innocenci III, va encetar la croada albigesa, contra els senyors occitans. L'exèrcit francès, liderat per Simó de Montfort, atacà i saquejà les principals ciutats d'Occitània, envaint així les terres del comte de Tolosa Ramon VI de Tolosa. El comte va reunir els seus aliats, entre els quals Pere el Catòlic, per a lluitar contra les tropes franceses. La Batalla de Muret (13 de setembre de 1213) va significar el final de l'edat d'or de la cultura occitana amb la mort del rei català per una banda i sobretot la desfeta de les tropes occitano-catalano-aragoneses, amb el final de l'expansió catalana i aragonesa. El Llenguadoc passava així a esdevenir una dependència de la corona francesa. Entre mitjans del segle XIII i principis del segle XVII gairebé tots els territoris occitans foren incorporats a la corona francesa.
Províncies tradicionals o regions d'Occitània [modifica]
- Valls Occitanes (Valadas Occitanas)
- Provença
- Llenguadoc (Lengadòc)
- Llemosí (Lemosin), que inclou el Llemosí històric, la Marca.
- Borbonès (Borbonés/Barbonés)
- Guiana
- Gascunya (Gasconha) que inclou els territoris de Bearn, Vall d'Aran, Bigorra o Armanyac.
- Delfinat (Daufinat/Dalfinat)
- Alvèrnia (Auvèrnhe/Auvèrnha)
Orografia [modifica]
Occitània es pot dividir en set zones orogràficament definides:
- Pirineus al sud, que fan de frontera amb la Península Ibèrica, amb alçàries com el Pic d'Aussau (2.885 m), la Vinhamala (3.298 m), Long (3.194 m), Miei de Bigorra (2.877 m), Montner (francès : Monné) (2.147 m), Mauberma (2.880 m), Valhièr (2.839 m), Tres Senhors (2.199 m), Ger (2.612 m), Sent Bertomiu (2.349 m), Serrèra (2.921 m), Puèg de Bugarag (1.231 m), Camp-ras (2.554 m), Pic de la Munia (3.194 m) i Neuviela?? (3.092 m).
- El Massís Central o més ben dit Septentrional, al centre-nord del país, amb els subsistemes del Platèu de Velai, el Platèu de Miuvachas, el Platèu de la Marcha, les Muntanyes del Vivarès, que inclouen el Mesenc (1.754 m), el Cantal (1.858 m), Lo Puei de Doma (1.465 m), la Losèra (1.702 m), les Cevènas (1.551 m), l'Aubrac (1.471 m), i el Puei de Sant circ (o Puei de la Crotz. francès : Sancy) (1.886 m).
- Els Alps, a l'Est, que el separen de la Península Italiana, i que inclou el Planestèu de Valensòla, el Platèu de Sant Cristòu (amb els Clapier, 3.045 m; el Cheiron, 1.778 m; i La Cabrièra, 1.130 m), el Pelvús (4.103 m), el Col de Tenda (1.908 m), el Mont Cenís (2.083 m), el Ventús (1.912 m), els Tres Bisbes (2.922 m), lo Mont Pelat (3.052 m), l'Aution (2.082 m), Massís de los Escrenhs (4.103 m), la Ramièra (3.340 m), el Pic d'Olan (3.654 m), i els Alps Cotians, que inclou el Visol (3.841 m), el Peuve d'Euva (3.064 m), la Ronhosa (3.280 m), el Grum (2.366 m), i el Brèc de Chambairon (3.400 m).
- La Plana de les Lanes, a la costa Atlàntica.
- La conca del Ròse o Roine, amb els rius Gardon, Ardecha, Isere i Droma.
- La conca de la Garona, amb els rius Dordonha, Òlt, Tarn, Gerç, Avairon, Ciron i Corrèsa.
- La conca del Loira, amb la Vinhana, Alier, Cruesa i Gartempa.
D'altres rius del país són l'Ador, la Charenta, Aude, Argeç, Var, Eira, Illa, Llui, Midosa, Midor i Sason. Pel que fa als estanys, els principals són l'Airolha, el de Leucata o de Salses, La Canau, Casau, Sijan, Biscarrossa, Carcanc, Taur (Thau en francès), Mauguòu (Mauguio en francès), Mar de Berra, l'Òrt (Etang de l'Or en francès), Charpal, Arcaishon, Leon i Sostons.
Divisió administrativa [modifica]
Actualment, el territori lingüístic occità es troba dividit entre l'estat francès (gairebé la totalitat de l'àrea occitana), Itàlia (les Valls Occitanes, o Valdeses i l'enclavament de La Gàrdia –en italià: Guardia Piemontese– a Calàbria), Catalunya (la Vall d'Aran) i Mònaco. El territori sota administració francesa és dividit en set regions administratives.
|
|||||||||||||||||
Cultura [modifica]
La llengua històrica és l'occità, però només és oficial (cooficial, amb el castellà i el català) a la Vall d'Aran. En les zones que administrativament pertanyen a França i Mònaco es parla sobretot francès mentre que a les que estan a Itàlia es parla també italià. A França, el Sindicat Occità de l'Educació lluita per l'ensenyament bilingüe del francès i l'occità a les escoles. Altres moviments culturals occitans actuals lligats a la llengua són, per exemple, el felibritge.
La literatura occitana i en occità va viure la seva època d'or durant l'Edat Mitjana, en especial els seus trobadors. A finals del segle XIX, com a d'altres pobles europeus -per exemple, el català- va sorgir un moviment de renaixença de la literatura occitana, època a la qual podem destacar Frederic Mistrau. Un escriptor destacable occità del segle XX és, per exemple, Joan Bodon.
Potser un dels aspectes culturals que es mantenen més vius, ja que s'ha anat passant de mares a fills i sobretot no ha sofert imposicions o prohibicions polítiques és la gastronomia. La cuina occitana és de base sobretot mediterrània, tot i que d'influència forta atlàntica a l'oest, amb molta fruita i verdura, ingredients adaptats al territori, les estacions i les particularitats personals, casolana, intuïtiva, camperola, de presentacions senzilles i sabors forts.
La música tradicional (grups com La talvera, Gacha empega, Gai saber, Remenilhe, etc.), així com certs instruments (acordió diatònic, viola de roda, etc.) i balls es mantenen vius. Aquesta música és mediterrània, i sol recordar la música àrab als nord-europeus, algunes del sud no són molt diferents d'algunes músiques tradicionals catalanes com, per exemple, les sardanes. Altres grups musicals de música popular actual canten almenys algunes cançons en occità, és el cas, per exemple, de Lou Dalfin, Nadau, Goulamas'k, Moussu T e lei Jovents, Mauresca Fracàs Dub, Fabulous Trobadors, Verd e Blu etc. (Vegeu també Música i danses en occità) mentre que d'altres (Zebda, Es Lo Que Hay, etc.) han optat per llengües més comercials (francès, anglès, etc.).
Occitanisme [modifica]
Partits polítics nacionalistes occitans [modifica]
El nacionalisme occità només va adquirir una expressió política a partir de 1959, amb la creació per Francés Fontan del Partit Nacionalista Occità (actualment Partit de la Nació Occitana). Aquesta creació era de fet la concreció de les teories sociopolítiques desenvolupades pels ideòlegs occitans i sobre
- Moviments polítics occitans desapareguts:
Bandera nacionalista [modifica]
.svg)
Segons una part dels occitanistes, la bandera nacionalista, a més de la creu occitana, ha de tenir un estel de set puntes al vol (que hi va ser afegit els anys 1970 després d'una proposició de Francés Fontan i del Partit Nacionalista Occitan). Simbolitza les set regions històriques occitanes (Alvèrnia, Delfinat, Gascunya, Guiana, Llenguadoc, Llemosí i Provença) i també representa el símbol del Felibritge: la Santa Estela.
Tot i això, la bandera amb estel també s'empra en alguns sectors del moviment occità que no són pas nacionalistes.
Bibliografia [modifica]
 |
Caldria contextualitzar les obres citades al cos de l'article. Aquest article té una llista de referències o d'enllaços externs, però les fonts no queden clares. Podeu millorar aquest article precisant cadascuna d'aquestes obres en citacions i referències a frases o paràgrafs concrets. |
BALDIT, Joan-Pèire (1982) Occitània, trad. de Jordi Bolòs i Maria Dolors Duran, Edicions La Magrana, Col·lecció Alliberament, 14 Barcelona.
Pèire Bec (1977) La llengua occitana Edicions 62, Col·lecció a l'Abast, 133 Barcelona.
Robèrt Lafont (1968) La revolució regionalista Ed. Aportació Catalana, Barcelona.
Robèrt Lafont (1969) Per una teoria de la nació Edicions 62, Col·lecció a l'Abast, 72 Barcelona.
Robèrt Lafont i ANATOLE, Christian (1973) Història de la literatura occitana Dopesa, Barcelona.
Jordi Ventura i Subirats (1963) Les cultures minoritàries europees Selecta, Barcelona.
GARCIA, Xosé Lois (1978) Naciones colonizadas de Europa Occidental Follas Novas, A Cruña.
Jesús Mestre i Godes (1994) Els càtars. Problema religiós, pretexte polític Col. A l'Abast, 279 Barcelona.
Imma Tubella i Casadevall i Eduard Vinyamata Camp (1978) Les nacions de l'Europa capitalista La Magrana, Barcelona
Xosé M. Núñez Seixas (1998) Movimientos nacionalistas en Europa en el siglo XX Ed. Síntesis, Col. Historia Universal Contemporánea, 26 Madrid.
Felipe Fernández-Armesto(1996) Los hijos de Zeus Grijalbo Barcelona
Xavier Lamuela(1987) Català, occità i friülà: llengües subordinades i planificació lingüística Quaderns Crema, Assaig Minor, 3 Barcelona.
Joan Grosclaude; Pèire Lagarda; ALCOUFFE; AMORÓS; Jordi Ventura i Subirats i Alem Surre-Garcia «Occitània. L'última oportunitat» El Temps 15 febrer de 1999.
Aureli Argemí i Roca i Ricard de Vargas Golarons «Dossier Occitània» Altres Nacions núm 2 1981.
Jaume Figueres i Trull «Ieu conessi un païs. Occitània i l'occità del 1945 als nostres dies» Revista de Catalunya núm 125 gener 1998.
Jordi Ventura i Subirats «L'edicte de Villiers-Cottêrets» Revista de Catalunya núm. 58, desembre 1991.
Jordi Ventura i Subirats «La revolució francesa i les llengües no oficials de l'Estat francès» Revista de Catalunya núm. 38 febrer 1990.
Felip Gardy; Pèire Lagarda; Henri Giordan "Gli Occitani" a Minoranze núm. 11-12, 3r-4rt trimestre 1978, Milà.
Gaston Balzagues "Les organisations occitanes" a Les Temps Modernes núm. 324-326 agost-setembre 1973 París.
Pèire Lagarda "Occitania e Occitanisme" dins I Jornades del CIEMEN del 22 al 29 d'agost del 1976 "Relacions lingüístiques Occitània-Catalunya", publicat a Nationalia I.
Pèire Bec "A cuestión occitana: plantexamento histórico-cultural" a Grial núm 74, 1981.
Gilles Rebull "Nationalité et Regionalisme en Provence de 1859 à 1893: Une interpretation de l'évolution felibréenne au regard de l'expérience catalane" a LOU FELIBRIGE núm. 222 (número especial), primer trimestre 1997.
FOURIE, J. "La premsa d'oc pendent la darrièra guerra: l'exemple de Terra d'Oc" Lo Gai Saber.
ROCH, Alain "Occitània: ensenhament e mass-media" dins V Jornades del CIEMEN del 24 al 28 d'agost del 1980 "Ensenyament de la llengua i mitjans de comunicació social, publicat a Nationalia VI.
Felip Gardy "Occitània: un enjòc" dins IV Jornades del CIEMEN del 16 al 23 d'agost del 1979 "Fet nacional: llengua, territori i migracions, publicada a Nationalia V.
Referències [modifica]
- ↑ http://anemoc.macarel.net/ Convocatòria de la manifestació feta per la coordinadora d'entitats Anem Òc!
- ↑ http://manifestar.online.fr/ Manifestació a Carcassona del 2005
- ↑ http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2316695 Manifestació a Besiers del 2007
- ↑ http://www.nationalia.cat/ca/noticies/607 Manifestació a Carcassona del 2009 amb un recull de premsa sobre la convocatòria
Vegeu també [modifica]
Enllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Occitània  |
- Occitània i l'occità
- Literatura occitana
- Històries de Catalunya: L'expansió occitana
- Cercle d'Agermanament Occitano Català
- Occitania.fr (occità)
- Occitania.org (occità)
- La Porta d'Òc (occità)
- (italià) Chambra d'Òc. Portal d'Occitània (occità)
- Convocatòria de la manifestació de Besiers del 2007 (occità)
- Convocatòria de la manifestació de Carcassona del 2009 (occità)
