Occitània

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Occitània
Occitània
Bandera occitana sense l'estel
Bandera amb l'estel (evocant Santa Estela)


Lemes reivindicatius nacionals:
Larguesa, Convivéncia, Paratge
Volèm viure al País
Ciutats més grans Marsella, Tolosa , Bordeus, Toló, Niça, Montpeller, Ais de Provença, Llemotges, Nimes, Clarmont, Avinyó, Pau, Baiona, Valença, Besiers, Montluçon, Vichèi, Tarba, Agen
Gentilici Occità, Occitana
Població Uns 15 milions
Superfície 190.000 km²

Occitània (en occità Occitània) és l'àrea històrica de domini de la llengua occitana. Comprèn bona part del terç sud de l'estat francès, la Vall d'Aran (Catalunya), les Valls Occitanes (del Piemont, a Itàlia) i Mònaco.

Aquesta designació no l'accepta tothom per diferents raons com l'absència (relativa) de tradició històrica. En canvi l'adjectiu occità com a definició identitària ha assolit certa normalitat d'ús a tot l'àmbit lingüístic i també a la resta de l'estat francès.

El territori d'Occitània no té cap reconeixement oficial, només lingüístic (i amb graus molt variables en funció dels estats respectius). Els grups de nacionalistes occitans són minoritaris tot i l'èxit de les manifestacions[1] que es van fer a Carcassona amb uns 10.000 manifestants[2] el 22 d'octubre de 2005, Besiers amb unes 18.000 persones[3] el 17 de març de 2007 i altra vegada a Carcassona el 24 d'octubre de 2009 amb més de 20.000 manifestants.[4]

La llengua occitana només és reconeguda com a oficial, protegida i promoguda a la Vall d'Aran. A l'estat italià se li ha atorgat l'estatus de llengua protegida i a l'estat francès només gaudeix d'una acceptació a la xarxa educativa però li manca reconeixement legal. Cal afegir nogensmenys que, malgrat la seva posició social precària, l'occità va ser una de les llengües oficials dels Jocs Olímpics de Torí.

La bandera occitana és la dels comtes de Tolosa: creu groga en fons vermell. La creu occitana apareix avui a les banderes oficials de la ciutat de Tolosa i de la regió francesa de Midi-Pyrénées així com a l'escut del departament dels Alts Alps. Abans l'arribada de Georges Frêche al capdavant de la regió, també es trobava al costat de l'escut de Catalunya a la bandera de la regió del Llenguadoc-Rosselló. La creu s'ha implantat amb èxit a les Valls Occitanes del Piemont i també a la Val d'Aran on ha estat integrada a la bandera del país que només ostentava abans la clau aranesa.

Història d'Occitània[modifica | modifica el codi]

Història d'Occitània
Prehistòria occitana
  Els primers pobladors occitans
  Occitània romana
  Regne visigot de Tolosa
  Regne Burgundi de Provença
    Septimània visigòtica
  Ducat d'Aquitània
  Comtat de Tolosa
  Vescomtat de Carcassona
  Comtat de Provença
  Comtat de Foix
  Croada albigesa
  Occitània del segle XIV al XVII
  Occitània durant la Revolució Francesa
    Felibritge
    Regionalisme occità
    Occitània de 1900 a 1940
  Occitània sota el règim de Vichy
  Occitània fins la dècada del 1970
    Occitània i la regionalització del 1981
Article principal: Història d'Occitània

Occitània, per mor de la seva posició geogràfica, sempre s'ha trobat a una cruïlla estratègica entre tota mena de corrents (essencialment grecs i llatins, orientals, nòrdics i evidentment mediterranis). Hereva de la cultura llatina i d'una part d'elements celtes, arribà a convertir-se en un dels centres neuràlgics de la cultura romànica a partir del segle IX. Va ser l'occità una de les llengües més primerenques a substituir el llatí en molts actes, documents, peces literàries i obres científiques. Així les primeres gramàtiques anteriors a la de Nebrija són occitanes (com per exemple les Leys d'Amors del segle XIV).

Els segles XI, XII i XIII foren l'època de major esplendor de la cultura i la política occitanes. El model d'occità escrit, gràcies a la seva cultura refinada i brillant, se situà com una mena de llengua vehicular a tot Europa, culturalment amb els trobadors i també política a través l'elaboració dels furs dels territoris aragonesos i navarresos, sense oblidar òbviament la influència que va exercir sobre l'escrit de les terres de llengua catalana fins a Ausiàs March.

Foren aquells segles l'època d'or de la literatura occitana, amb el naixement de la literatura trobadoresca i la seva extensió per la major part d'Europa Occidental. Políticament per la independència de fet i la prosperitat de molts dels territoris occitans (vegeu Comtat de Tolosa, Comtat de Foix, Vescomtat de Carcassona, Ducat d'Aquitània i Comtat de Provença). Ara bé, aquesta època daurada aniria troncada ràpidament, ja que la unitat dels territoris occitans era de fet una unitat cultural i lingüística però no política.

La invasió francesa[modifica | modifica el codi]

Comtats d'Occitània a la data de la batalla de Muret.

Amb l'excusa de lluita contra l'heretgia càtara, el rei de França Felip II, aliat al papa Innocenci III, va encetar la croada albigesa, contra els senyors occitans. L'exèrcit francès, liderat per Simó de Montfort, atacà i saquejà les principals ciutats d'Occitània, envaint així les terres del comte de Tolosa Ramon VI de Tolosa. El comte va reunir els seus aliats, entre els quals Pere el Catòlic, per a lluitar contra les tropes franceses. La Batalla de Muret (13 de setembre de 1213) va significar el final de l'edat d'or de la cultura occitana amb la mort del rei català per una banda i sobretot la desfeta de les tropes occitano-catalano-aragoneses, amb el final de l'expansió catalana i aragonesa. El Llenguadoc passava així a esdevenir una dependència de la corona francesa. Entre mitjans del segle XIII i principis del segle XVII gairebé tots els territoris occitans foren incorporats a la corona francesa.

La llengua occitana va patir una forta persecució durant la Revolució Francesa, que va instaurar el francès com l'única llengua oficial de la nova República i considerava l'occità com una llengua reaccionària de l'antic règim. La instauració de l'escola pública francesa i dels mitjans de comunicació francòfons van deixar la llengua autòctona ferida de mort. El nacionalisme occità sorgeix com un sentiment de greuge de les regions del sud de França provocat per la reestructuració econòmica i energètica empresa pel gaullisme durant els anys 60, que hauria donat prioritat a les més pròsperes regions del nord. Posteriorment, a partir de 1968 es dóna un ressorgiment cultural occità que, combinat amb la protesta econòmica, desemboca en la dècada dels 70 en una reivindicació nacionalista que considerava que Occitània era una colònia interna de l'Estat centralista francès.[5] L'esdevenir de la conjuntura econòmica internacional en les següents dècades va desbordar l'explicació del colonialisme intern i, com altres moviments nacionalistes tant de la resta de França com d'Europa, l'eix central de la reivindicació va passar a ser la identitat cultural i el dret de les minories.

Províncies tradicionals o regions d'Occitània[modifica | modifica el codi]

Un mapa d'Occitània

Geografia[modifica | modifica el codi]

Mapa polític d'Occitània. Destacades amb punts negres les ciutats de Tolosa de Llenguadoc, Burdeus, Capbreton, Marsella, Viella i Clermont-Ferrand.
Occitània, les ciutats (en occità)

Occitània es pot dividir en set zones orogràficament definides:

  • Pirineus al sud, que fan de frontera amb la Península Ibèrica, amb alçàries com el Pic d'Aussau (2.885 m), la Vinhamala (3.298 m), Long (3.194 m), Miei de Bigorra (2.877 m), Montner (francès : Monné) (2.147 m), Mauberma (2.880 m), Valhièr (2.839 m), Tres Senhors (2.199 m), Ger (2.612 m), Sent Bertomiu (2.349 m), Serrèra (2.921 m), Puèg de Bugarag (1.231 m), Camp-ras (2.554 m), Pic de la Munia (3.194 m) i Neuviela?? (3.092 m).
  • El Massís Central o més ben dit Septentrional, al centre-nord del país, amb els subsistemes del Platèu de Velai, el Platèu de Miuvachas, el Platèu de la Marcha, les Muntanyes del Vivarès, que inclouen el Mesenc (1.754 m), el Cantal (1.858 m), Lo Puei de Doma (1.465 m), la Losèra (1.702 m), les Cevènas (1.551 m), l'Aubrac (1.471 m), i el Puei de Sant circ (o Puei de la Crotz. francès : Sancy) (1.886 m).
  • Els Alps, a l'Est, que el separen de la Península Italiana, i que inclou el Planestèu de Valensòla, el Platèu de Sant Cristòu (amb els Clapier, 3.045 m; el Cheiron, 1.778 m; i La Cabrièra, 1.130 m), el Pelvús (4.103 m), el Col de Tenda (1.908 m), el Mont Cenís (2.083 m), el Ventús (1.912 m), els Tres Bisbes (2.922 m), lo Mont Pelat (3.052 m), l'Aution (2.082 m), Massís de los Escrenhs (4.103 m), la Ramièra (3.340 m), el Pic d'Olan (3.654 m), i els Alps Cotians, que inclou el Visol (3.841 m), el Peuve d'Euva (3.064 m), la Ronhosa (3.280 m), el Grum (2.366 m), i el Brèc de Chambairon (3.400 m).
  • La Plana de les Lanes, a la costa Atlàntica.
  • La conca del Ròse o Roine, amb els rius Gardon, Ardecha, Isere i Droma.
  • La conca de la Garona, amb els rius Dordonha, Òlt, Tarn, Gerç, Avairon, Ciron i Corrèsa.
  • La conca del Loira, amb la Vinhana, Alier, Cruesa i Gartempa.

D'altres rius del país són l'Ador, la Charenta, Aude, Argeç, Var, Eira, Illa, Llui, Midosa, Midor i Sason. Pel que fa als estanys, els principals són l'Airolha, el de Leucata o de Salses, La Canau, Casau, Sijan, Biscarrossa, Carcanc, Taur (Thau en francès), Mauguòu (Mauguio en francès), Mar de Berra, l'Òrt (Etang de l'Or en francès), Charpal, Arcaishon, Leon i Sostons.

Divisió administrativa[modifica | modifica el codi]

Els dialectes occitans i les regions de França.

Actualment, el territori lingüístic occità es troba dividit entre l'estat francès (gairebé la totalitat de l'àrea occitana), Itàlia (les Valls Occitanes, o Valdeses i l'enclavament de La Gàrdia –en italià: Guardia Piemontese– a Calàbria), Catalunya (la Vall d'Aran) i Mònaco. El territori sota administració francesa és dividit en set regions administratives.

Cultura[modifica | modifica el codi]

Bandera històrica d'Occitània, utilitzada extraoficialment a molts territoris occitans.

La llengua històrica és l'occità, però només és oficial (cooficial, amb el castellà i el català) a la Vall d'Aran. En les zones que administrativament pertanyen a França i Mònaco es parla sobretot francès mentre que a les que estan a Itàlia es parla també italià. A França, el Sindicat Occità de l'Educació lluita per l'ensenyament bilingüe del francès i l'occità a les escoles. Altres moviments culturals occitans actuals lligats a la llengua són, per exemple, el felibritge.

La literatura occitana i en occità va viure la seva època d'or durant l'Edat Mitjana, en especial els seus trobadors. A finals del segle XIX, com en altres pobles europeus -per exemple, el català- va sorgir un moviment de renaixença de la literatura occitana, època a la qual podem destacar Frederic Mistrau. Un escriptor destacable occità del segle XX és, per exemple, Joan Bodon.

Potser un dels aspectes culturals que es mantenen més vius, ja que s'ha anat passant de mares a fills i sobretot no ha sofert imposicions o prohibicions polítiques és la gastronomia. La cuina occitana és de base sobretot mediterrània, tot i que d'influència forta atlàntica a l'oest, amb molta fruita i verdura, ingredients adaptats al territori, les estacions i les particularitats personals, casolana, intuïtiva, camperola, de presentacions senzilles i sabors forts.

La música tradicional (grups com La talvera, Gacha empega, Gai saber, Remenilhe, etc.) o la nova cançó occitana (nascuda als anys 1960, amb artistes com Guy Broglia, Alan Ward, Claudi Martí, Patric, Joan-Pau Verdier, Mans de Breish, Rosina de Pèira, Jacmelina, etc., així com artistes actuals d'aquest gènere, com Laurent Cavalié, Luc Aussibal, Marilis Orionaa o Joanda), o també certs instruments (acordió diatònic, viola de roda, etc.) i balls es mantenen vius. Aquesta música és mediterrània, i sol recordar la música àrab als nord-europeus, algunes del sud no són molt diferents d'algunes músiques tradicionals catalanes com, per exemple, les sardanes. Altres grups musicals de música popular actual canten almenys algunes cançons en occità, és el cas, per exemple, de Lou Dalfin, Nadau, Goulamas'k, Moussu T e lei Jovents, Mauresca Fracàs Dub, Fabulous Trobadors, Verd e Blu etc. (Vegeu també Música i danses en occità) mentre que d'altres (Zebda, Es Lo Que Hay, etc.) han optat per llengües més comercials (francès, anglès, etc.).

Occitanisme i nacionalisme occità[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Occitanisme i Nacionalisme occità

L'occitanisme, en sentit ample, és el conjunt de tots els moviments que fan la promoció de la llengua occitana i que defensen els interessos d'Occitània, de la seva població i de la seva cultura. L'occitanisme pot agrupar accions i moviments molt diversos, de tipus lingüístic, cultural, socioeconòmic o polític.

El nacionalisme occità és un moviment polític que reivindica la creació de l'Estat d'Occitània secessionat de França. Reivindica bàsicament gran part del sud de França, a més de Mònaco i alguns territoris d'Espanya (la Vall d'Aran) i Itàlia (Valls Occitanes), com a part de la nació occitana. El fonament del nacionalisme és lingüístic i cultural encara que actualment l'occità és minoritari a tot el seu àmbit lingüístic.

Manifestació occitanista a Carcassona el 2005.

El nacionalisme occità sorgeix com un sentiment de greuge de les regions del sud de França provocat per la reestructuració econòmica i energètica empresa pel gaullisme durant els anys 60, que hauria donat prioritat a les més pròsperes regions del nord. Posteriorment, a partir de 1968 es dóna un ressorgiment cultural occità que, combinat amb la protesta econòmica, desemboca en la dècada dels 70 en una reivindicació nacionalista que considerava que Occitània era una colònia interna de l'Estat centralista francès.[5]

L'esdevenir de la conjuntura econòmica internacional en les següents dècades va desbordar l'explicació del colonialisme intern i, com altres moviments nacionalistes tant de la resta de França com d'Europa, l'eix central de la reivindicació va passar a ser la identitat cultural i el dret de les minories.

Durant els anys 80 el nacionalisme occità va retrocedir i va anar perdent influència a la societat a causa bàsicament de la seva fragmentació en nombrosos partits i organitzacions de diferent ideologia, i a la seva incapacitat per poder articular un moviment romanticista que abastés un territori tan ampli (entre un terç i la meitat de França) amb una realitat social molt heterogènia. A partir dels anys 90 el moviment polític occità podria qualificar-se de marginal.

No obstant això, el nacionalisme occità ha guanyat influència, a partir de la creació de Libertat!.

Partits polítics nacionalistes occitans[modifica | modifica el codi]

El nacionalisme occità només va adquirir una expressió política a partir de 1959, amb la creació per Francés Fontan del Partit Nacionalista Occità (actualment Partit de la Nació Occitana). Aquesta creació era, de fet, la concreció de les teories sociopolítiques desenvolupades pels ideòlegs occitans i per:

- Moviments polítics occitans desapareguts:

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. [enllaç sense format] http://anemoc.macarel.net/ Convocatòria de la manifestació feta per la coordinadora d'entitats Anem Òc!
  2. [enllaç sense format] http://manifestar.online.fr/ Manifestació a Carcassona del 2005
  3. [enllaç sense format] http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2316695 Manifestació a Besiers del 2007
  4. [enllaç sense format] http://www.nationalia.cat/ca/noticies/607 Manifestació a Carcassona del 2009 amb un recull de premsa sobre la convocatòria
  5. 5,0 5,1 Contreras Romero, Valente A.. «Volem viure: nacionalisme occità en el sud francès.». Política i cultura, 2006.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Menton, Provença, la vila més oriental d'Occitània
Valença, al Delfinat, vila on segons el refrany francès comença Occitània
Lo Puèi de la Crotz, a l'Alvèrnia, dins del Massís Central
El palau dels princeps de Mònaco

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal d'Occitània

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Occitània Modifica l'enllaç a Wikidata