Bigorra

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Armes de la Bigorra

Bigorra (en occità Bigòrra, en francès Bigorre) és una regió de Gascunya, que ocupa part del departament dels Alts Pirineus (França). S'estén des de l'àrea axial pirinenca fins a la plana de Tarba. La part pirinenca és drenada per la conca alta del riu Ador. Més avall s'alternen els conreus amb els prats de regadiu. El mercat agrícola i ciutat principal és Tarba.[1]

Història[modifica | modifica el codi]

El territori va prendre el nom d'un antic castell. El primer titular del comtat de Bigorra potser fou Donat I Llop, investit per l'emperador Lluís I el Piadós amb caràcter hereditari (819). Possiblement un dels seus fills fou Ramon I, comte de Pallars. El 840 una invasió normanda assolà el comtat i incendià Tarba, la capital. Segueix una etapa confusa, de lenta reconstrucció, en què apareixen el comte Ramon I Dat (945), Garcia Arnau I i després la filla d'aquest, Garsenda, muller de Bernat I Roger de Comenge, comte de Coserans, mort vers el 1038. Llur fill Bernat II oferí un cens al bisbe d'Anicium (el Puig de Santa Maria).[1]

El seu fill Ramon II (1077-80) lluità contra Arnau III de Comenge. Heretaren el comtat la seva germana Beatriu I i el seu marit Cèntul I (V de Bearn). Llur fill Bernat III féu redactar el Fur de Bigorra (1097); el succeí el seu germà Cèntul II, que lluità al costat d'Alfons I d'Aragó i Pamplona contra els musulmans. El seu nét Cèntul III rebé la Vall d'Aran del comte rei Alfons I a canvi que ell i els seus successors fossin vassalls de la Corona d'Aragó. El 1196 la seva néta, la comtessa Peronella, es casà amb Gastó VI de Montcada, vescomte de Bearn, que lluità, sense èxit, contra els croats de Simó de Montfort. Esquivat de Chabannes, nét de Peronella, heretà el comtat, però, en morir, la seva germana Laura no pogué obtenir-lo davant les reivindicacions de Gastó VII de Bearn, gendre de Peronella, en favor de la seva filla Constança, i les pretensions dels bisbes del Puig. Felip IV de França decidí d'apoderar-se'n (1307), fins que s'aclarís la qüestió.[1]

Bigorra restà en poder de França fins al 1360, que passà a Anglaterra, però un aixecament els en foragità (1369), excepte de la plaça forta de Lorda, on hi van romandre fins al 1407.

Joan I de Grailly, comte de Foix, obtingué el comtat de mans de Carles VII de França, prèvia declaració de vassallatge (1425), i Bigorra fou governada pels comtes de Foix. Al s XVI fou un focus important de protestantisme. L'any 1607 Enric IV de França l'incorporà definitivament a França.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Bigorra». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.